La vinya
Avui he de cedir la paraula a mon pare, Josep Badia i Torras, que hauria fet noranta-tres anys dilluns vinent, un dia abans del seu sant. En aquest escrit, el Jepet de cal Badia ens parla de la vinya.
Si fins ara m’havia estat de publicar-lo era per la llargària. I potser també per una certa dificultat, sobretot lèxica. Però aquests dies que l’he llegit amb cura qui-sap-les vegades m’he adonat que és una autèntica lliçó, en molts aspectes. Per poc que us interessi la natura, per poca estima que tingueu a la terra, per poc que valoreu la feina feta a consciència, aquest text us agradarà. Afegim-hi —potser hauria de dir sobretot— que del punt de vista lingüístic és un veritable tresor.
Ah, i perquè no hàgiu de cercar al diccionari, us trobareu uns quants mots definits amb un clic. (I, renoi, encara n’hi ha hagut algun que no l’he trobat almon; potser m’hi podreu ajudar…)
La vinya
Més enllà de Tots Sants, a la primeria de novembre, alguna gelada i un parell de dies de tramuntana deixaven els ceps despullats de pàmpols (pampes, en dèiem nosaltres) i, si el ramat havia seguit la vinya després de les veremes, encara més. Aleshores, si ho permetien les tasques de sembrar —que tenien prioritat— començàvem a podar els ceps. Aquesta feina, per poc que pogués, se la reservava el pare. Ell sabia més bé que ningú quins caps calia deixar a cada cep, segons la força que tenien. Els caps es deixaven amb dos brotons cada un. Algun, excepcionalment, s’allargava més per apujar un cep massa baix; aquest cap llarg s’anomenava (mai no vaig saber per què) «pistola».
La jovenalla plegàvem els sarments i els lligàvem (amb els sarments mateix o amb una corda d’espart per fer-ne feixos manejables). Cap al tard, anàvem a buscar el carro i la mula per portar-los a casa i els apilàvem al costat del cobert de l’era. Dels feixos de sarments en dèiem garbons, i de la pila, garbonera. Prèviament, havíem tret els vells —si n’havien sobrat— i els havíem entrats al cobert per cremar-los. Neta ja la vinya, es resseguien els rengs per senyalar amb una canya els ceps morts que s’haurien d’arrencar amb la pioixa. Després, amb la fanga, l’aixada i una pala es feia un clot per a plantar-hi més tard un nou peu dels que teníem a l’hort d’un any abans, ben arrelats en terra bona.
En el curs de l’hivern es vallejava en la part de la vinya que convenia més d’adobar. Els valls, oberts enmig de rengs alternatius, s’omplien seguidament amb fems i escombraries de ciutat (en aquell temps no hi havia plàstics i gairebé tot era orgànic o biodegradable, com en dirien ara). Si no hi havia res més, també s’aprofitava boll de l’era o brossa o rama de pi d’un bosc de la vora. Els ceps agraïen de poder ficar les arrels en matèria flonja que, a més, retenia la humitat de la pluja.
«Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc.»
Amb aquestes tasques es passava bona part de l’hivern a la vinya. Cap al mes de febrer o al començament de març calia llaurar amb l’arada de Badalona, que feia el solc poc fondo i lliscava molt bé arran dels ceps, sense ferir-los les arrels. Aquella eina deixava poc tros als cavador per a estovar amb els arpiots, cosa que agraïen de cor: prou feixuga que era la feina de cavar ceps tot el sant dia… També calia passar a desarrelar (en altres llocs en diuen emprimar), és a dir, llevar de les soques dels ceps els llucs bords que pugen de sota l’empelt.
Cap al final de febrer o principi de març calia empeltar els ceps refets l’any anterior, abans els plançons no es moguessin (és a dir, no hi circulés la saba que fa brotar els sarments), perquè els empelts agafessin bé. També era una tasca d’especialista que normalment feia el pare. Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc. Per a empeltar, teníem una cistella de llauna (encara la guardem al celler) amb quatre petits departaments estancs, ben soldats de les vores amb estany, a fi de portar les agulles de les diverses classes amb aigua perquè no s’assequessin, i un departament al mig per a les eines d’empeltar. No sé qui va idear l’estri, però era una veritable troballa.
Quan el pare empeltava, el mosso vell o jo passàvem davant a descalçar els peus per poder posar l’empelt un pam sota terra i, una vegada posada l’agulla i ben lligada amb ràfia, la calçàvem amb molta cura amb terra ben premuda i fina perquè l’aire no assequés el tall.
«Els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera»
Alguna vegada el pare em convidava a empeltar algun cep. Em sentia tan feliç d’aquesta mostra de confiança, que l’alegria em durava tot el dia. Jo prenia bona nota d’on s’esqueien els ceps que havia empeltat per comprovar després si havien brotat amb èxit. Val a dir que gairebé sempre reeixien, perquè procurava fer l’aprenentatge seguint els consells del pare: «Fer les coses a poc a poc, amb tota l’atenció, fins que la seguretat ens permeti de fer-les més de pressa.»
Cavades i llaurades les vinyes, refets els ceps morts amb peus americans, empeltats els arrelats de l’any anterior i tapats els valls del tros que s’havia pogut adobar, refetes i escurades amb l’aixada les rases que conduïen l’aigua, tapat algun xaragall dels marges… els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril si el temps acompanyava, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera. Si cap glaçada tardana no malmet els brots tindrem bona arrencada.
Al final d’abril ja es poden esbrollar (o esbrotjar, que en diuen en algunes contrades), és a dir, fer caure els brots que han sortit —sobretot quan el cep té força— fora de lloc, en altres parts de la soca; són brots que donarien falsos sarments sense fruit o amb fruit excessiu i que cal suprimir. També s’escapça amb un pessic el brot més alt dels dos brotons de cada cap per endarrerir-ne el creixent i equilibrar-lo amb l’altre brot, que serà el cap de l’any vinent.
Uns quants dies més tard ja es pot esgriolar, que consisteix a repassar els sarments i suprimir-ne els griols, és a dir, els llucs que surten al forcat de cada pàmpol. Cal que el sarment i els raïms rebin la saba del cep sense xucladors inútils que l’absorbeixin i, alhora, cal fer per manera que el sol penetri enmig dels sarments per endurir-los i, més tard, per madurar-ne el fruit.
«Calia ensofrar quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella»
Fetes aquestes operacions calia ensofrar. L’operació consistia a tirar sofre amb l’esquella o campana, una espècie d’ampolla de llauna amb un broc ample per a ficar-hi la pols de sofre, amb unes bales a dins per a facilitar, amb el moviment, que la pols sortís i caigués sobre els ceps, com més polvoritzat millor, per uns petits forats que hi havia a la part inferior, com un pom de regadora. El nom de «campana» o «esquella» li venia del dring que feien les bales, sobretot quan el sofre s’acabava. Es feia servir només a les primeres ensofrades, quan els brots encara eren curts i s’hi arribava bé. Més enllà, amb els brots més llargs i els fruits com balins, o quan començava a verolar, calia fer l’operació amb la màquina d’ensofrar, una motxilla amb una manxa activada amb una palanca i amb un tub de goma acabat en un petit tros de metall en forma de ventall, per a polvoritzar bé el sofre sobre els ceps.
Ensofrar era una operació enutjosa, sobretot per la irritació que el sofre produïa als ulls; et feia plorar bona estona encara que no estiguessis pas trist. Calia fer-ho quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella (els fongs).
Al començament de maig es feia la primera ensulfatada, de les tres que en anys normals —no pas massa plujosos— calia aplicar als ceps de la nostra comarca. En aquell temps es feia sempre amb caldo bordelès, que és com es coneixia la barreja de sulfat de coure i calç per a neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que cremés els pàmpols dels ceps. A casa, la proporció era de doble pes de sulfat que de calç.
El dia abans d’ensulfatar calia començar a desfer el sulfat, posant-lo a remullar dins l’aigua amb un cistelló folrat amb un tros de saca perquè es dissolgués. A les vinyes teníem —a tocar dels pous que recollien les aigües de la pluja de les rases principals— unes piques fetes amb ciment i armades com els safareigs de les cases, però amb dos compartiments petits damunt els més gran, per a posar a desfer separadament el sulfat i la calç i fer-ne la barreja més endavant. Calia tenir punt a tirar sempre el sulfat sobre la calç, i no a l’inrevés, perquè aleshores es precipita i fa volves que embussen els coladors i els brocs de les màquines d’ensulfatar.
A mi, quan era jove, m’agradava molt d’ensulfatar. Com que el moment més propici per a fer-ho és de bon matí perquè fa l’ora quieta i no corre aire, molts dies ja era al tros amb la màquina a punt esperant les primeres clarors de l’albada per començar. Mantenir la pressió a l’ensulfatadora amb la palanca a la mà esquerra i dirigir amb la dreta el polvoritzador per a formar com una boira de sulfat als ceps per cada banda, procurant de mullar bé els pàmpols sense goteig, era una feina engrescadora. Encara més sabent que protegíem la collita del míldiu que, després de les pedregades, era el perill més gran. Quan el sol havia eixugat els ceps, agafaven un color blau-verd bonic que es veia de lluny. Si, del terrat de casa estant, em mirava la vinya, m’agradava de contemplar amb un cert orgull el tros que n’havia fet. Tot i les precaucions, la cara i les mans, i no cal dir la roba, acabaven també blaves de sulfat. Sort que la padrina no es descuidava mai de proporcionar-nos una roba ben vella per a aquesta feina.
«Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç»
Cap al mes de juliol, enmig del tragí del batre, algun dia feia un temporal cap al tard. L’endemà les garbes eren molles, o si més no rellents, encara que estiguessin agarberades a l’era i tapades amb un tendal. Aleshores calia aprofitar el dia i la saó per passar el tallant amb la mula pels rengs de vinya i birbar amb el xapo enmig dels ceps. Amb molt de compte, això sí: perquè, carregats de fruit com anaven i amb els sarments llargs, feia respecte de maniobrar-hi.
Si el temps era plujós es feia una última ensulfatada pels volts de la Mare de Déu d’agost perquè el sarment postés [1] més bé i el raïm estigués més protegit; es resseguien amb sofre, un dia clar, alguns ceps que presentessin cendrosa o malura; es cavava alguna clapa de gram perquè es morís amb el sol, triant-lo bé de la terra perquè no es tornés a agafar; i s’esperava, guaitant al cel amb angúnia quan sortien bromades del cantó de llevant, per por d’una pedregada. Déu nos en guard!
Les feines de la vinya que ens corresponien ja eren fetes, a la mida dels nostres coneixements i de les nostres forces. Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç.
Josep Badia i Torras
[1] El verb postar no l’he sabut trobar en cap diccionari.
Més escrits d’en Josep Badia i Torras.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.