El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Una llengua que no te l’acabes

2

El català, com totes les llengües, s’ha anat construint a còpia d’afegir mots quan apareixien ‘conceptes’ nous. Però tot sovint no és que inventem ‘conceptes’, sinó aspectes d’un mateix concepte. Per exemple, podem dir que ‘trencar’ és un concepte, però ‘trencar amb violència’ o ‘trencar parcialment’ o ‘trencar longitudinalment’ són matisos de ‘trencar’. Doncs bé: els catalans que han viscut abans que nosaltres han cregut que cadascun d’aquests aspectes es mereix un mot diferent. Això és la precisió lingüística, un àmbit certament apassionant.

Com tants aspectes de la llengua (de les llengües), aquests darrers decennis l’art de precisar ha perdut pistonada, de manera que aquell tresor lèxic que havíem anat acumulant durant segles i segles sembla que es vagi enxiquint. Això no vol pas dir que no es pugui recuperar, car les paraules que cauen en desús no han pas desaparegut i, doncs, encara poden reviscolar. Per això cal que siguem conscients de la riquesa que teníem i fer l’esforç de recobrar-la.

Ara anem al gra i tornem a l’exemple. Tots sabem què vol dir trencar (o rompre): ‘fer trossos o fragments una cosa dura per l’acció d’una força’. Si baixa un corrent d’aigua pot trencar el mur de la presa; si amb les mans fem pressió en una nou, també la trencarem; i si d’una fusta en volem fer trossos per encendre foc, també l’haurem de trencar. L’acció és la mateixa, el mot trencar (o rompre) ens pot servir en tots tres casos, però els nostres avantpassats van decidir que les parets s’esbotzaven, les nous les esclafàvem i les fustes les estellàvem. Per a acabar-ho d’adobar, no a tot arreu es diu igual (per exemple, esbotzar es diu esbutzar en alguns indrets i desbutzar en alguns altres), de manera que la quantitat de termes encara augmenta.

Voleu parlar amb precisió? Doncs avui us convidem a veure totes les cares de la trencadissa.

Per dir ‘fer trossos menuts’, tenim tots aquests verbs:

esbocinar: en general, vol dir fer bocins, és a dir, trossos petits de qualsevol objecte sòlid. Tant es pot esbocinar un paper com un plat, mentre sigui trencat (o esquinçat) en bocins.

esmicolar: ‘desfer en miques, en bocinets menudíssims’, diu el diccionari. De fet, podem esmicolar sense trencar (per exemple, una molla de pa), o bé trencant (un càntir, un plat…).

estellar o asclar: convertir una fusta en trossos petits. Una estella és un fragment de fusta tallada al llarg, de les que fem servir per encendre foc; i una ascla és una estella grossa.

Si parlem de ‘trencar, o trencar-se, parts del cos’, la nostra llengua ens forneix tot de verbs que no han de menester gaires presentacions:

camatrencar

captrencar

cuixatrencar (també escuixar o escuixolar)

esmorrar –de morro–, que vol dir ‘rompre la cara’.

Hi ha tota una colla de verbs que fan referència als ‘trencaments amb una certa violència’. Heus-los ací:

esbotzar, esbaldregar o rebentar: obrir amb una força feta de fora estant. Els bombers esbotzen les portes quan han d’entrar de pressa en un pis, però també es pot esbotzar una presa per la força del riu.

esportellar: obrir portell, és a dir, fer un forat en un mur, una tanca…

esberlar o fendre: obrir per una línia de mínima resistència d’un objecte, seguint-ne les fibres. Es pot esberlar una canya, una síndria que ens cau a terra, una roca, el glaç… Una esberla és un tros desprès d’una cosa esberlada.

esclafar: en general, trencar una cosa amb una pressió forta. Podem esclafar una fruita seca o un ou, per exemple.

esqueixar: principalment, vol dir esquinçar, però quan una branca es trenca i se separa de la planta de què forma part també diem que s’esqueixa. Un esqueix és, doncs, un fragment de tija o de branca que s’introdueix a terra perquè hi arreli.

Després hi ha els verbs referits a l’acció de ‘trencar parcialment’, és a dir, ‘trencar solament una part d’un objecte o una superfície’. Ací és potser on la precisió s’esmola més:

escantellar, o descantellar, o escantonar, o escrostonar: trencar els cantells d’un objecte. Els paletes escantellen maons quan no els necessiten sencers, hi ha mobles escantonats pels cops, hi ha voreres descantellades… El mot escrostonar, que té aquest significat, també vol dir arrencar la crosta de qualsevol objecte (o un vernís, o la pintura d’una paret, o l’engrut d’una superfície).

esvorellar, o esmorrellar, o desmorrellar: trencar un bocí de la vora d’un objecte. Les cassoles de terrissa s’esvorellen fàcilment.

oscar: fer una osca, és a dir, un buit en la línia de tall d’un objecte. De segur que heu vist ganivets oscats. Però, compte, un ganivet pot ésser que no talli perquè s’ha esmussat, és a dir, perquè el tall s’ha gastat, s’ha fet menys agut.

escabotar: trencar la cabota d’un clau o de qualsevol objecte semblant.

esbrocar: trencar el broc —d’un porró, per exemple.

Hi ha, per acabar, els verbs que ens parlen de ‘trencaments molt lleus’, tan lleus que gairebé no són trencaments, sinó obertures:

esquerdar: fer una esquerda, és a dir, una obertura allargada i estreta. Es pot esquerdar un sostre, una paret, un test, un vidre, etc.

clivellar, clevillar, cruiar: fer una clivella (o clivell o clevill o crui), és a dir, una obertura allargada, generalment poc profunda, per contracció –per exemple, a la pell, en una paret, en una escorça…

badar: tenir una obertura, com ara la de la punta d’unes sabates que han ‘treballat’ molt. El verb badar vol dir moltes més coses (es pot badar una flor, podem badar la boca o una bossa, o una finestra… o nosaltres mateixos contemplant un paisatge).

badocar: obrir-se una fruita, però sense separar-se’n les parts. De segur que tots heu vist figues que badoquen, amb la pell una mica oberta, però sense acabar de mostrar el dins.

esquerdillar: hi ha diccionaris que diuen que un esquerdill és una estella petita, però n’hi ha que ho defineixen com un ‘tros petit d’un cos dur que es desprèn en esberlar-se’. Per tant, esquerdillar-se el braç no seria pas esmicolar-se’l en esquerdills, sinó fer-s’hi una fractura incompleta (una fissura), en què s’ha desprès un tros d’os.

S’ha dit sovint que els inuits tenen moltes paraules per a dir ‘neu’, perquè els envolta tot l’any. Sembla que és una teoria falsa, però, sigui com vulgui, no sé com s’ha d’interpretar que els catalans tinguem tants mots per a parlar de la trencadissa…

Potser valdrà més que ho deixem estar aquí.


Article publicat a VilaWeb el dia 3-10-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Noranta-cinc nadals

0

Demà la meva mare, la Maria de cal Pujol de Callús, farà noranta-cinc anys. Aquest serà, doncs, el seu noranta-cinquè Nadal (estrictament, el noranta-sisè, si comptem el de naixença).

Fa un mes, la meva filla Maria, de dotze anys, li va fer una entrevista per a l’institut, en què l’àvia va explicar amb un cert detall coses que interessaven a la néta. Espero que també us interessin a vosaltres, amics. La publiquem ací, sense tocar-hi pràcticament ni una coma.

Que passeu un bon Nadal, malgrat tot.


Tinc 94 anys. Vaig néixer a Callús. He tingut 9 fills, però 3 es van morir, tinc 16 nets i 13 besnets. Vaig viure la guerra i encara que fos petita en tinc molts records. He fet de carnissera i peixatera i he cuidat tots els meus fills.

Perfil
La Maria és una dona gran que va amb cadira de rodes, però tot i això manté el cap clar. Sempre ha sigut una persona valenta que ha passat per moltes dificultats que ha acabat superant. Des de sempre el que ha estimat més del món ha sigut la família i ha fet de tot per ajudar-la. Des de petita li ha agradat molt cuinar i ha acabat fent plats excel·lents.

On i quan vas néixer?
Vaig néixer a Callús el 25 de desembre del 1925.

Tens germans o germanes?
No.

A què es dedicaven els teus pares?
Els meus pares feien de peixaters.

Abans de la guerra tu recordes que hi hagués divisió política aquí Callús?
Sí. N’hi havia d’esquerres i de dretes. Per exemple, hi havia el cafè dels uns i el cafè dels altres, la sala de ball dels uns i dels altres i així amb altres coses.

Quins records tens d’abans de la guerra?
D’abans de la guerra recordo quan van proclamar la República. Jo tenia 5 o 6 anys i recordo que sortia d’escola i vaig passar per davant d’on hi havia l’ajuntament, que no era al mateix lloc que ara. Van sortir els de l’ajuntament, d’esquerres, i van tirar el retrat del rei daltabaix. El vaig veure allà terra, amb els vidres trencats i vaig pensar: “Què han fet ara, que han tirat el retrat del rei a terra?” I aquest és un dels primers records que tinc.

I de la guerra?
Jo quan va començar tenia 10 anys i quan es va acabar 13. Hi ha coses que no recordo perquè a deu anys hi havia coses que no entenia, però un record bastant del començament és que van voler matar els dos capellans. Els van fer sortir de la rectoria, els van fer baixar fins a la font i allà els volien matar. Hi van intervenir el meu pare, el metge i alguna altra persona i van parlar amb els que els volien matar, que eren miners de les mines de Súria. El meu pare i el metge eren d’esquerres i els van dir que ja se’n farien càrrec ells i que no es preocupessin, però que no els matessin allà davant de tothom. Per sort, van marxar i no els van matar. Després, al cap d’un temps, sí que van matar un capellà que hi havia hagut abans, el reverend Puigbò.

I de la postguerra?
Llavors ja era una mica més gran i recordo que, al començament, primer de tot van abolir tota la moneda que hi havia hagut de la República. Hi havia gent que havien sigut previsors i havien guardat monedes d’abans de la guerra, però hi havia molta gent que no tenien re i es van trobar que no podien anar a comprar. Llavors hi va haver un racionament i feien un pa negre. Anaves a buscar el que et tocava i et donaven un pa que era molt espès, que costava de menjar. També hi havia pagesos que tenien blat i una part l’havien de donar al govern, però la part que els tocava la portaven al molí i llavors ells tenien farina blanca. La portaven al forner, i el forner els anava entregant el pa que necessitaven cada setmana o cada dia. La majoria de gent va passar gana. Sobretot van treballar les fàbriques i els paletes perquè hi havia coses ensorrades. Van ensorrar ponts, l’església… Els rojos per allà on passaven, si hi havia ponts, els ensorraven perquè pensaven que així dificultarien el pas als nacionals. Quan van guanyar els del Franco, van agafar republicans i els van posar a la presó o els van matar, i això, era esgarrifós. Quan es va acabar la guerra, hi havia d’haver pau, però només n’hi havia pels que van guanyar perquè els que van perdre, van continuar passant-ho molt malament.

I de l’escola?
Quan va començar la guerra van posar junts els nois i les noies, que fins llavors hi havia l’escola dels nois i la de les noies. Després quan es va acabar la guerra, que manava Franco, els van tornar a separar i jo recordo que teníem un bon mestre i ens agradava. Llavors en teoria ens ho havia de fer fer tot en castellà, però ho va arreglar d’una manera que una setmana fèiem tots els escrits i les classes en castellà, i la següent en català. Jo hi anava contenta a l’escola i m’agradava molt de dibuixar.

Amb què et distreies quan eres petita?
Primer, quan sortíem d’escola, n’hi havia molts que menjaven pa sucat amb vi i sucre, però a mi, com que no m’agradava el vi, menjava pa sucat amb aigua i sucre, que una mica trist sí que ho devia ser. Després sortíem al carrer a jugar i de deures no en teníem. Jugàvem a cuc i amagar, a saltar corda, a la xarranca… De nines jo en tenia alguna, una pepa i, quan ja no creia en els reis, la meva mare em va comprar una nina bastant gran, que la feies caminar i aclucava els ulls.

Quan vas aprendre a cuinar?
A mi sempre m’ha agradat, des de petita. A vegades jo tenia una cadireta petita i la posava a davant l’aigüera per poder-hi arribar i de seguida em va agradar cuinar. Com que a la meva mare no li agradava gaire, moltes vegades cuinava jo. Després, de més gran, feia molts plats, sobretot postres i pastissos i després els regalava.

Vas anar a algun lloc a aprendre’n?
Un cop casada vaig anar a una escola de cuina.

Quan et vas casar?
El 1950 a Joncadella.

Quants fills, nets i besnets tens?
Tinc 6 fills, 16 nets, 13 besnets i 3 que naixeran l’any que ve.

Quines feines has fet?
No gaires. De carnissera i peixatera. Després vam posar una carnisseria a la cooperativa i jo tallava la carn. Després d’allà, vam traslladar-la a casa dels meus pares. Allà hi teníem una carnisseria i una peixateria juntes, però això no era gaire legal. Després vam portar la carnisseria aquí, a casa. També vaig ser mestressa de casa, i vaig cuidar a tots els meus fills. Durant un temps, venia tupers, però això era una feina de més a més.

Per què et vas treure el carnet de conduir?
Me’l vaig treure quan tenia 50 anys per poder anar allà on volgués. I per això de vendre tupers havia d’anar als pobles del costat, però va durar molt poc, perquè al cap d’un any o dos, la meva mare ja no hi veia gaire. Primer se li va anar escurçant la vista, i va arribar un moment que quasi no hi veia i jo no podia marxar, i això dels tupers ho vaig deixar estar per cuidar la meva mare.

Et va fer patir més la guerra o ara el coronavirus?
El virus no pateixo per agafar-lo jo. Pateixo per si ho agafeu vosaltres, els joves. I crec que durant la guerra hi veies un final i hi veies un enemic, però amb el virus no. No saps quan s’acabarà i tu no el veus i, per això fa por.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El carro pel pedregar

0

antique wagon wheels | Old Wagon Wheel by SalsolaStock on deviantART |  Wagon wheel, Old wagons, Antique wagon

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

1. El carro pel pedregar


2. La plaga d’ells


3. Tots ells han retornat als seus domicilis


4. Jutges corcats


5. Llevat que no pugi prou


6. Escàs de paraules


7. A espaiet


8. Tenim tancat a Callús


9. Endiumenjats


10. Aplec de cabrioles


11. Me’ls prenen dels dits


12. D’aquella manera


13. Ni oblit ni per dóna


14. Quin pet bufat


15. El terrabastall m’ha deixondit


16. No t’estiguis de fer goig


17. Parlem a pler


18. Un bocamoll de pa sucat amb oli


19. No es pot dir mal que no surti l’animal


20. Gargalls i escopinades


21. Se’ls ha arronsat el melic


22. Tenir el fetge gros


23. Un esdeveniment circular del DIEC


24. De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ictus o feridura?

1

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Ictus o feridura

Vergonya, Ustrell, vergonya!

Què li darem, si tot és dat i beneït

I doncs?

No fotis!

Entrada o entrada?

Un trencall enrevessat

Pots comptar

La saben llarga els repatanis

La cançó enfadosa

Rebecs

Es pensa qui sap què

Treure el fetge per la boca

Fem mans i mànigues

Com s’enfilen

Si no ho veus, fes-t’ho mirar

Com aquell qui res

Val més el farciment que el gall

Esgarrinxades

No val a badar

Vatua l’olla

Fins quan teniu obert?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La graciosa, l’antena paranoica i les pedres a la basílica

0

En Cirereta, l’algutzir tan shakesperià de Molt soroll per res, és un personatge divertit. I una bona part de la gràcia és que parla sense saber ben bé què diu, és a dir, que, per donar-se to, gasta un lèxic que li sembla altisonant. I ve’t aquí que confon suspecte amb respecte (‘És aquest el suspecte que et mereix el meu càrrec?’), oficiós amb odiós (‘Les comparacions són oficioses’), discernir amb concernir (‘us voldria fer una confidència que us discerneix de molt a prop’)…

A la literatura, n’hi trobaríem més, d’exemples d’aquesta mena –que, al capdavall, no són sinó jocs lingüístics. I si observem el nostre entorn veurem un fenomen semblant: allò que la Gran Enciclopèdia etiqueta amb la denominació d’etimologa popular i que no és sinó un anostrament de mots poc habituals. Anostrar —fer nostre— en aquest cas, és modificar un mot desconegut per fer-lo semblant a un de conegut. L’escriptor Gabriel Janer Manila, a ‘Un metge que va parlar clar’, se serveix d’aquest recurs i ens presenta un marit que, preocupat perquè no pot tenir fills, se’n va a cal metge. I heus ací la resposta del doctor, passada pel sedàs del pacient: ‘Si vosaltres dos feis vida marítima [marital] i no teniu condescendència [descendència], o ella és esmeril [estèril] o vós sou omnipotent [impotent].’

De segur que, a hores d’ara, ja us han vingut al cap un reguitzell de mots d’aquesta mena. Un bon dia vaig pensar que potser a Twitter en podria aplegar uns quants i vaig demanar ajut amb un piulet en què evocava un conegut de Tuixén, a l’Alt Urgell, que deixa anar ‘anostraments’ l’un darrere l’altre, amb una capacitat creativa i espontània fenomenal. Un dia diu que s’ha pres una aspirina fluorescent, l’endemà mira com desmunten l’envestida de les obres i l’endemà passat explica que a la veïna li han hagut de fer la necessària per treure-li la criatura. No hi ha cap mot estrany que li faci ni pessigolles.

Doncs bé, aquest article l’he confegit amb els centenars de respostes d’aquell piulet. Us presento, doncs, un text col·lectiu, en què la meva feina s’ha limitat a triar i endreçar una mica les aportacions de la gent. Gràcies.


Els noms dels aparells de vegades són ben estranys. En Quim Monzó, per exemple, recorda quan hi havia les estufes catalèptiques (catalítiques), en David ens parla de les antenes paranoiques i l’escriptor i periodista Joan Rendé i Masdéu ens presenta les gavines telefòniques que sovintejaven no fa pas gaires anys. Com si fos La nit dels ignorants, la Marta ens demana si encara es planten jeronis i es fan servir gabinets a taula; i la Jose, que és del món de la taràntula, vol saber si ‘alegria’ va amb ela germinada, tal com li ha dit en Ramon. Per mandra d’obrir el diccionari, truca a la Montse, llicenciada en filosofia catalana, però ve’t aquí que no li agafa el mòbil, perquè ha anat a fer submarinisme amb la Judit, totes dues abillades amb el vestit d’ibuprofè (neoprè). Les acompanya l’Esther, que quan surt de l’aigua exclama: ‘Estic platònica.’ També se sent ben pletòrica la veïna de l’escriptora Margarida Aritzeta, que sembla una sífilis (Sílfide). Si fa no fa com l’amiga de la Peroy, que, a còpia de fer règim, va acabar ben esterilitzada. Esterilitzats o no, hi ha gossos vulgars i gossos amb pelegrí, ens recorda l’Odile.

La Lena vol saber quan recuperarem aquell bell costum de projectar les vies positives després dels viatges. Ah, viatjar! Ja veurem quan ho tornarem a fer… Però el cas és que, fins l’any passat, no ens estàvem de res: l’avi de la Neus ja fa temps que va anar a Oli Brut (Hollywood), que l’Eva ens recorda que és als Estats Humits. L’Olga, quan pugui, anirà a Budapets i en Santi travessarà la península, fins al Pont de Pedra (Pontevedra). La Conxita i la Fàtima no es mouran d’ací: l’una anirà a Sant Manat i l’altra, a Caldes de Montjuïc. Parlant de pobles i viles dels Països Catalans, la sogra d’en Jaume, de Crevillent, s’exclama cada vegada que ensopega amb una generació (gernació), és a dir, una gentada, com la que anys ha es congregava dia sí dia també a la comprativa de Berga, tal com ens recorda el cantant Titot. Ara ja no s’hi compra, a les cooperatives: tothom fa com la sogra d’en Xavier, que va a Can Bravo i al Metadona. Avui, si voleu muntar una cooperativa, haureu de demanar una suspensió, com la Mercè, o bé una salvació, com el doctor Gabriel Bibiloni. I si no us en sortiu, potser no tindreu cap més remei que fer com l’àvia de l’escriptor Xavier Mas Craviotto: anar a demanar cèntims a la caixa d’oros (presentant el carnet d’entitat, és clar).

I xerrant xerrant s’ha fet l’hora de dinar. Què us ve de gust? La mare de l’escriptora Tina Vallès ens proposa arròs balsàmic (basmati), però potser abans la Mosama ens prepararà una amanida d’advocats amb el formatge elemental d’en Maurici i els canapets de la Marta. I per beure? En Ramon s’encarrega de la graciosa, però si voleu una beguda esotèrica parleu amb la Neus. Un dinar com aquest, ens adverteix l’Oriol, hem de mirar que no ens faci diarrera, com li va passar a en Lluís Agustí, que semblava que li havien posat un supositori de nitroglicerina. I això si la cosa no empitjora i acaba en un còlic frenètic, com ens explica la nostra bibliotecària de guàrdia; sobretot, és clar, si teniu àcid únic, diu en Roger. Ah!, i si sou diabètics, ja sabeu que us hauran de mirar la bobina (albúmina), com a l’avi del gran divulgador científic Claudi Mans. Parlant de salut, és evident que com més grans ens fem, més patim dels ossos: qui no té mal a les verticals, com l’amic Jem Cabanes, té asiàtica com la Roseta; qui no té el marisc masegat, com l’Eva, té una hèrnia fiscal, com l’Anna… I després hi ha les malalties dels homes: així que es van fent grans, quants n’hi ha d’operats de la crosta, com ens recorda la Roser, que és infermera? I qui diu de la crosta, diu de la prostituta, com exclama en Miquel Strubell pare. Les dones no tenen aquests maldecaps, però en poden tenir de pitjors: en Jordi ens recorda la importància que les embarassades es facin coreografies i l’Erika Casajoana ens parla del risc d’un embaràs utòpic (ectòpic). Ep! I si us passa com en Josep M., que sospitava que tenia el colló-de-virus, aneu de seguida al CAP (si pot ésser amb visita concentrada, com sempre fa la Rossy Marley); si més no, que us prenguin la pretensió, apunta la Carla. I si de cas no fos res, us receptaran un Xocolatil (Gelocatil), com a la Neus, i avall que trona. Esperem que no us passi com al professor Virgili, que li hagueren de fer un pai-pai (bypass) al cor i va estar ingressat una bona temporada. Sort de l’engranatge que li va posar la Nurinan i les cures amb aigua exagerada d’en Ferran, que no mira mai prim amb els recursos públics. Ara, mal, allò que se’n diu mal, no hi ha res que en faci tant com les pedres a la basílica, ens diu el filòleg Isidor Marí. I en Màrius Serra, sempre tan precís, ho remata: a la basílica balear!

Bé, amics, anar parlant de malalties, veig que s’ha fet fosc. És hora de dir-vos, com l’ex-conseller Josep Huguet, ‘Voranit!’.


Article publicat a VilaWeb el dia 19-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

0

Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.

Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.

Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.

Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.


Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.

I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).

També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.

Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes

També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.

En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».

Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.

En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem


Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una engruna de coratge

0

Heus ací els brins d’aquestes darreres setmanes, amics. Bon estiu!

Una engruna de coratge

El drama de la renúncia

Quan obrirem els ulls, amics?

Una aspirina fluorescent

Esterrecat i estamordit

Per molts anys, fills

Del bilingüisme passiu al monolingüisme nociu

Maneres de no dir «cutre»

Bocafí, camatort i panxabuit

Maneres de dir que es perden

10 maneres de no dir «no em rallis»

Dissortat i ullprès

Quan la llengua se te’n fot

Que Déu l’hagi perdonat

10 maneres de no dir «molar»

No és una cultura bilingüe

No rebassem, Cristina

Una cosa de no dir

A parir

Que la llengua no s’escoli

Cercabregues que diuen el nom del porc

La flaca dels disbauxats

Tan bon punt

10 maneres de no dir «guai»

El nas, el nas

Catalunya migpartida

Fal·lera capgirada

No ho tenim tot perdut

Girem-nos d’esquena a la recança

Ens hi veiem amb cor, de fer net?

No els crec

Qui la fa més llarga?

Que va per bé?

Sorolls de gent

Qui fa un bon nas

Espòiler o no

Carn? I ca!

Redundàncies del TN

No tan menors

No ho dèiem així?

Com engeguem a dida?

Et desheretaré

Com dormim?

La pedregada que veiem a venir

3 exemples de català de plàstic

Vells

La llengua del Carrefour

Això no és català

Pel temps que m’hi estaré, no m’hi escarrassaré

Va haver tensions i va trencar el carnet

Els dots i les dotes


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Això fa lleig

1
Publicat el 14 de juny de 2020

fotografies molestar lliures de regalies | Piqsels

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

1. Això fa lleig

2. Prou ‘putos’ i ‘putes’

3. Més forts o més febles?

4. Em fa cosa

5. Com el veieu el cel?

6. Ferum i sentor

7. El brunzit i el xauxineig

8. Deler d’esdevenir

9. Tenim una cultura bilingüe?

10. Els gossos i les gosses

11. Llepafils

12. Delir-se de bon començament

13. A les palpentes

14. Girem cua

15. No ho tenim pas tot perdut

16. Refiar-se’n o fiar-se’n?

17. Desficacis bellugadissos

18. No n’heu de fer res

19. Tot d’un plegat

20. Fer-s’ho venir bé

21. Fem-nos-ho mirar

22. M’ho faré venir bé

23. Ben just feia dos pams

24. Perdurar en el temps?

25. Un, dos, tres, trau, botó

26. Per davant i al davant

27. Totes i totes

28. A què sap la iuna?

29. Passats uns quants dies

30. La saga i la nissaga

31. Follets recomanats

32. Negar malament


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (6): la dièresi

0
Publicat el 14 de juny de 2020

Si no sabeu ben bé quan heu de fer servir la dièresi, tan sols cal que llegiu aquest breu article i que, en acabat, practiqueu.

De dièresis, n’hi ha de dues menes: la fàcil i la no tan fàcil.

La fàcil

La primera és la que posem damunt la U dels grups GÜE, GÜI, QÜE, QÜI per indicar que la U es pronuncia, és a dir, que no és muda: aigüera, següent, freqüent, qüestió, terraqüi, aqüífer, pingüins, bilingüisme.

D’aquesta dièresi, poca cosa cal que n’expliquem. Pensem, això sí, que ens trobarem mots emparentats l’un sense dièresi (perquè la U no va seguida ni de E ni de I) i l’altre amb dièresi. Per exemple: paraigua – paraigües, adequar – adeqüis.

La no tan fàcil

L’altra dièresi és la que escrivim quan es ‘trenca’ un diftong. Per no equivocar-nos hem d’esmolar una mica l’oïda. Vegem aquestes parelles de mots i escoltem bé com pronunciem les lletres marcades amb negreta: aire-llar; vuit-prodt; pau-tt; peu-pc; dius-drn.

Al primer mot de cada parella hi ha un diftong, és a dir, les dues vocals sonen juntes, en una sola síl·laba. En canvi, al segon mot el diftong es ‘trenca’, de manera que cada vocal pertany a una síl·laba diferent:

ai / re – / ï / llar
—vuit – pro/ d/ ït
—pau – t/ üt
—peu – p/ üc
—dius – di / ürn

Això també passa quan trobem una I o bé una U entre dues vocals. Generalment, la I o la U fan diftong amb la vocal següent. Però si el diftong es ‘trenca’, la I o la U resten soles.

—Lia – a / grï a
—dia – a / ta / pï a
—dia – pro / dï a

Quan ens estalviem la dièresi?

Hi ha uns quants casos en què, encara que es ‘trenqui’ el diftong, no hem d’escriure dièresi:

1) Quan hi podem posar accent, és a dir, quan la I o la U duen accent gràfic d’acord amb les normes. Això voldrà dir que de vegades dos mots emparentats s’escriuran l’un amb accent i l’altre amb dièresi. Per exemple, pha de dur accent perquè és un mot agut acabat en vocal més S; en canvi, psos no en pot dur i, per tant, va amb dièresi. Això mateix veiem en Lls – Llsabeneíem – beneïa, etc.

2) En els sufixos -isme i -istajudaisme, egoista, heroisme, altruista

3) Després de la major part de prefixos acabats amb vocal, com ara anti-, contra-, semi-, neo-, gastro-…: antiinflamatori, contraindicació, semiindustrial, neoimpressionisme, gastrointestinal…

4) En quatre temps dels verbs acabats en vocal + -ir:

infinitiu: produir, atapeir, desoir.
gerundiproduint, atapeint, desoint.
futurproduirem, atapeirà, desoiran.
condicionalproduiria, atapeirien, desoiries.


I ara, a practicar:

De pàgines d’exercicis per a practicar l’ús de la dièresi, en trobareu moltes a internet. Us n’hem seleccionades quatre:

Diputació de València: vídeo explicatiu.

Aula de català: teoria escrita i més d’una trentena d’exercicis.

Enxaneta: una colla de pàgines d’exercicis (a la columna de l’esquerra).

Itineraris d’aprenentatge: teoria i exercicis (cerqueu ‘dièresi’ a la columna de l’esquerra).

 

Article publicat a VilaWeb el dia 6 de juny de 2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Lliçons de rapaç?

0
Publicat el 23 de maig de 2020

Imatge

1. Lliçons de rapaç?

2. Fem un pensament?

3. La natura bramula

4. M’angunieja tanta lluentor

5. Esfarinats

6. Encomaneu o encarregueu?

7. Peça per peça

8. No fem el mico!

9. T’ho vols creure que dies ha que t’ho volia dir?

10. Hi pots pujar de peus

11. Fartar-se o afartar-se

12. Un dia l’any, sens dubte

13. Quin no ha tingut un dia crític?

14. Ara com ara cada dia a contracor

15. En tot i per tot


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (5): les deu eines més potents de Softcatalà

0
Publicat el 23 de maig de 2020

Com ja hem explicat en algun altre article, la plataforma en línia Softcatalà ofereix un conjunt d’eines lingüístiques que, si les sabem fer anar, ens poden ajudar molt a l’hora d’escriure correctament. Aquestes darreres setmanes hi ha afegit unes prestacions molt específiques i útils: un separador de síl·labes, un conjugador verbal i dos conversors: el conversor de nombres en lletres i el conversor d’hora digital en hora ‘de campanar’. En aquest article hem aplegat les deu eines de Softcatalà que ens faran més servei per a millorar el nostre català. Som-hi.

1. Corrector ortogràfic i gramatical

Si treballeu amb un programa de processament de text que us marca mots incorrectes, deveu haver comprovat que no us acaba de servir. En oracions com ara ‘Arribaran alhora de dinar’, ‘No has vingut tant d’hora’ i ‘No hi son tots’, el nostre processador de text no ens marcarà cap errada. En canvi, el corrector de Softcatalà, sí.

Cada possible falta hi surt subratllada d’un color diferent segons la mena: vermell, si és ortogràfica; blau, si és gramatical; i verd, si s’hi pot fer cap millora estilística.

La potència del corrector es pot veure també en les opcions que té: ens diu si les formes verbals que fem servir són correctes o no segons la varietat geogràfica que hàgim triat (central, valenciana o balear); ens deixa elegir si hi volem els diacrítics fabrians o tan sols els que ha autoritzat el IEC; podem fer una tria d’aspectes gràfics com ara la mena de cometes o de guions, interrogant o exclamació inicials o no…

El corrector també es pot instal·lar com a complement de LibreOffice, Firefox, Chrome, Word, etc.

2. Traductor

La peculiaritat del traductor de Softcatalà és que no presenta una llista immensa de llengües com el Google Translate, sinó que ofereix les del nostre entorn: occità, castellà, aragonès, francès, portuguès i romanès.

Té diverses opcions, com ara remarcar els mots que no ha entès, traduir mentre escrivim o no, copiar el text…

El traductor de Softcatalà es basa en el projecte de programari lliure Apertium.

3. Diccionari multilingüe

El diccionari multilingüe ens dóna traduccions (i definicions) a l’anglès, al francès, a l’espanyol, a l’alemany i a l’italià. Simplement, hi heu d’escriure el mot i automàticament es desplega una llista amb les traduccions a totes aquestes llengües. La llengua d’origen, la trieu vosaltres.

Pot traduir mots solts o bé construccions (per exemple, hi podeu cercar ‘aigua’, ‘corrent’ i també ‘aigua corrent’).

4. Diccionari de sinònims

El diccionari de sinònims, servei basat en el programari lliure OpenThesaurus, és molt fàcil d’emprar: simplement, hi escrivim el mot que ens interessi i l’eina ens ofereix totes les solucions. Clicant damunt cadascuna en veurem més sinònims, fins que trobem el mot precís.

5. L’hora en català

Aquest és un dels serveis que ha estrenat Softcatalà fa pocs dies. Quan hi escrivim l’hora en xifres (per exemple: 10:32), ens la dóna en lletres, en tres sistemes: el de rellotge (‘les onze menys vint-i-vuit minuts’), el de campanar (‘dos quarts i dos minuts d’onze’) i el de campanar tradicional (‘dos quarts tocats d’onze’).

Els sistemes horaris de rellotge i de campanar que ens ofereix aquesta eina segueixen la descripció de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (IEC).

6. Separador i comptador de síl·labes

Un altre servei nou de Softcatalà és aquest separador de síl·labes. Simplement, hi escrivim un mot o una seqüència de mots i l’aplicació ens els separa en síl·labes i les compta. A més, ens dóna una informació cabdal per si volem escriure poemes: el recompte poètic, és a dir, el nombre de síl·labes tenint en compte la mètrica catalana. Si hi escrivim més d’una ratlla, desglossa el recompte línia a línia en una taula.

En aquesta mateixa pàgina, Softcatalà ens explica d’una manera ben detallada la manera de comptar síl·labes i els criteris per a partir mots a final de línia.

Per a confegir aquesta eina, els autors s’han fonamentat en obres diverses, com ara l’Ortografia catalana (IEC) i el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos.

7. Nombres en lletres

Un altre servei nou de Softcatalà. Introduïm-hi una xifra i, immediatament, la veurem escrita en lletres. Pot ésser tan llarga com vulguem, fins i tot amb decimals. I això no és pas tot: veurem com s’escriu en masculí i en femení; també en veurem les formes ordinals; i, de cada forma, si escau, la versió oriental (català central) i occidental (valencià). Però encara més: cadascuna d’aquestes versions les podem sentir pronunciades. I per acabar-ho d’adobar, la xifra ens apareix també en numeració romana.

Per si no n’hi hagués prou, si al costat d’una xifra hi escrivim un símbol monetari, sabrem a quina divisa equival (lliura esterlina, dòlar dels EUA, etc.) i també el nom de la fracció monetària (penic, centau, etc.).

8. Conjugador verbal

Qualsevol qui escrigui en català hauria de tenir aquesta eina a l’ordinador, sempre a l’abast. És una altra novetat de la plataforma i té un ús molt i molt simplificat. Ens apareix un rectangle on podem escriure un verb, cliquem ‘cerca’ i ja està: se’ns desplega tota la conjugació. La pestanya activada d’entrada és la de l’indicatiu, però al costat hi veureu les del subjuntiu, l’imperatiu i les formes no personals.

El conjugador integra les principals variants geogràfiques (central, valencià i balear). Ah, i una cosa important: el mot que hi entrem no cal que sigui l’infinitiu. És a dir, que si ens trobem una forma verbal que no sabem ben bé a quin infinitiu correspon, el conjugador ens ho trobarà.

9. Catalanitzador

Amb el Catalanitzador —el nom ja ho diu tot—, el vostre ordinador parlarà català. És a dir, és un programa que aplica els canvis de configuració, els paquets de llengua i els correctors ortogràfics necessaris perquè pugueu navegar i treballar en català. Serveix per a Microsoft Windows i per a Apple macOS. Quan s’executa, el Catalanitzador analitza automàticament els canvis que cal fer i, en un procés guiat, els aplica sense que us hàgiu de preocupar de res més.

En la versió per a Windows, el Catalanitzador instal·la paquets oficials d’idioma de Microsoft Office, d’Internet Explorer, d’Adobe Reader, etc. Així mateix, configura el català com a llengua de navegació, com a llengua del sistema i com a llengua d’escriptura. En la versió per a Mac, instal·la el corrector ortogràfic i posa el català com a llengua de navegació.

10. Llista d’aparells en català

El darrer servei que presentem és una guia d’aparells configurats en català o bé que tenen corrector ortogràfic en la nostra llengua. En aquest moment, Softcatalà n’ha aplegats més de cinc-cents i l’usuari pot proposar d’afegir-n’hi. La llista inclou calculadores, lectors de llibres electrònics, mòbils, navegadors GPS, rellotges, reproductors multimèdia, tauletes i televisors.

La llista ens ofereix la informació bàsica de cada aarell, que podem veure ampliada clicant damunt el nom de l’aparell.

Podem cercar els aparells directament en un cercador i també hi ha la possibilitat de filtrar la cerca per sistema operatiu, mena d’aparell i fabricant.

Amb tota aquesta colla de programes i serveis, el qui no escriu en català (i en català correcte) és perquè no vol.

Article publicat a VilaWeb el dia 23-5-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Com més serem, més riurem

2
Publicat el 10 de maig de 2020

Leadership: Should Leaders Laugh often and much ?

1. Com més serem, més riurem

2. Enquesta sobre el-la grip

3. De color de gos com fuig

4. Per molts anys: ho comencem a dir bé

5. Dorm arrupit i amb les cames arronsades

6. Ni millor ni pitjor, diferent 

7. Poti-poti escarransit 

8. Sembla que s’ha eixorivit 

9. Sans i estalvis 

10. Moixaines cobejades 

11. Anar escanyats de temps

12. Engeguem-ho a rodar 

13. Els grans rai… Els petits, són de plànyer 

14. Llengua oblidada 

15. Blegats 

16. Estiguem amatents 

17. Com sona ‘tests’? 

18. No somnieu truites 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per què diem ‘la Covid-19’ i no ‘el Covid-19’?

3
Publicat el 10 de maig de 2020

Covid-19 és un acrònim, és a dir, una sigla pronunciable com un mot ordinari. És format amb els caràcters subratllats de ‘Coronavirus disease 2019, que vol dir ‘malaltia del coronavirus 2019’. Cal no confondre la Covid-19 amb el virus que causa la malaltia, anomenat amb un altre acrònim: SARS-CoV-2.

El gènere de les sigles

En aquest terreny, fa molts anys que s’ha establert el criteri següent: el gènere de les sigles, tinguin l’origen que tinguin, és el gènere del primer mot o el mot principal de la denominació sencera en català. Aquest criteri, que apliquen pràcticament tots els mitjans de comunicació, fou recollit a la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans i, abans, a la Gramàtica Normativa Valenciana. Vegem com ho expliquen acadèmies i mitjans:

Gramàtica de la llengua catalana (p. 146) i GEIEC: ‘Les sigles prenen la categoria, el gènere i el nombre del nucli del sintagma nominal que abreugen.’

Gramàtica Normativa Valenciana (6.3.3): ‘[En les sigles] El gènere i el nombre coincidix amb el gènere i el nombre de la primera paraula de l’expressió representada.’

Viquipèdia: ‘Quan una sigla ha d’anar precedida d’un article, aquest ha de concordar en gènere i nombre amb la primera paraula del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UOC: ‘Les sigles prenen el gènere i el nombre del primer mot significatiu de l’enunciat.’

Llibre d’estil de la UB: ‘El gènere i el nombre de les sigles d’origen estranger es correspon, generalment, amb el gènere i el nombre del primer mot del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UPF: ‘El gènere de les sigles coincideix generalment amb el de la denominació completa.’

Llibre d’estil de la CCMA: ‘El gènere d’una sigla coincideix amb el gènere de la paraula que constitueix el nucli semàntic de la seva denominació completa.’

En coherència amb aquest criteri tan clar i tan consolidat, avui pràcticament tots els mitjans de comunicació dels Països Catalans diuen ‘la Covid’. Ho podeu veure a TV3À PuntIB3Catalunya RàdioVilaWebEl TempsDiari de BalearsEl NacionalNació DigitalRegió 7El 9 NouDiari de Girona… Afegim-hi encara el Ministeri de Salut d’Andorra i les conselleries de Salut dels tres governs restants.

Arguments i contraarguments

Alguns filòlegs han volgut defensar que el gènere de ‘Covid’ havia d’ésser masculí, principalment amb tres arguments. Vegem-los:

1) Com que ‘disease’, en anglès, no és ni masculí ni femení, l’hem de considerar neutre i, per tant, ‘traduir-lo’ com un nom masculí.

Aquest argument contradiu el criteri general que hem exposat abans i, doncs, una pràctica consolidada durant molts anys. Si això fos cert, les sigles provinents de l’anglès serien totes masculines, cosa que no passa. Heus ací uns quants exemples de sigles no traduïdes que en català tenen gènere femení, seguint el criteri general:

—La UNESCO (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization: Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).

—La FAO (Food and Agriculture Organization: Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació).

—La UEFA (Union of European Football Associations: Unió d’Associacions Europees de Futbol).

—La CIA (Central Intelligence Agency: Agència Central d’Intel·ligència).

—La NBA (National Basketball Association: Associació Nacional de Basquetbol).

—Una PCR (polymerase chain reaction: reacció en cadena de la polimerasa).

—La RAM (random access memory: memòria d’accés aleatori).

—La LAN (local area network, xarxa d’àrea local).

És cert que, aplicant aquest criteri, hauríem de dir ‘la radar’ (Radio Detection And Ranging: detecció per ràdio i mesura de la distància) i ‘la làser’ (Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació). I és probable que n’hi hagi alguna més, d’incoherència com aquestes. Què va passar en el moment que es van introduir aquests mots en català, ara fa de mal esbrinar. Però això no justifica que, ara que hi som a temps, no ho fem ben fet.

2) Diem ‘el Covid’ perquè els parlants ‘assimilen inconscientment’ la terminació ‘-id’ (i ‘-it’) a mots masculins, com ara ‘cabrit’, ‘mosquit’ i ‘polit’.

Els qui defensen que ‘Covid’ ha d’ésser masculí insisteixen molt en una pretesa ‘intuïció’ dels parlants, que els fa masculinitzar un nom desconegut per la terminació que té. Com que -id (o -it) sona masculí, el nom nou el veurem masculí.

Per a rebatre aquest argument no cal sinó mirar sigles, traduïdes i no traduïdes, en què el parlant no manté aquest capteniment ‘intuïtiu’:

—UNESCO —femení— hauria de ‘sonar masculí’. No hi ha cap mot català acabat en -co que no sigui de gènere masculí (vegeu, per exemple, romesco, fiasco, coco, conco, eco, macaco, maco, micaco, mico…).

—IRA sona femení. De fet, el substantiu ira ho és. Però la sigla no, simplement perquè vol dir ‘exèrcit republicà irlandès’.

—ESO (Educació Secundària Obligatòria) sembla masculí, com qualsevol nom acabat en -sogriso, ganso, pinso, sonso, verso, quisso, mosso… No n’hi ha cap de femení.

—ISO també té aparença masculina. Però el fem femení, perquè vol dir ‘Organització Internacional per a l’Estandardització’.

I, encara, si prenem per guia l’acabament, ens trobaríem que GIEC (gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans) hauria d’ésser considerat masculí, com marrec, espetec, xiribec… (i com DIEC).

I potser no podríem dir ‘els EUA’, perquè aquesta sigla no té cap tret que pugui convèncer la nostra intuïció que és un plural. Caldria dir-ne, doncs, ‘l’EUA’.

I OMS? No sembla per ventura un plural masculí? (Ho és, de fet, l’homòfon oms, plural d’om.)

A propòsit d’aquesta ‘intuïció’ dels parlants, fins i tot s’ha arribat a adduir que el mot grip (provinent del francès) ‘popularment’ és dit en masculí, perquè sona com tip esgarip, per bé que la normativa dóna preferència a l’ús del femení. Cal corregir aquesta apreciació. Grip és femení —també popularment— a la major part del domini lingüístic. Certament, és masculí a les Illes i en unes quantes comarques del català central (Bages, Berguedà, Solsonès, Osona, Anoia, Ripollès…). Però els parlants diuen ‘la grip’ a la resta, que inclou tot el català nord-occidental, tot el País Valencià i la part més poblada del català central (amb ciutats com ara Girona, Barcelona i Tarragona).

3) Google ens demostra que majoritàriament els catalans diuen ‘el Covid’.

És molt sorprenent que a l’hora de defensar el gènere masculí de ‘Covid’ es faci servir d’argument la recerca a Google. Per exemple, amb frases com ara: ‘Buscant en Google “el covid”, i acotant la consulta a l’idioma “català”, […] m’han eixit 390.000 resultats, mentre que buscant “la covid” el resultat és de 97.’ Permeteu-me de dubtar que aquests 390.000 resultats siguin tots de pàgines en català. Si feu una cerca a Google marcant l’idioma català i, tot seguit, en repasseu el resultat, ensopegareu immediatament amb pàgines escrites en espanyol. Però, ultra això, de debò que podem prendre decisions sobre morfosintaxi catalana ‘a cop de Google’? És xocant d’observar que es faci servir d’argument aquesta pràctica tan acientífica. Francament, no crec ni que calgui contraargumentar-ho (us imagineu que les autoritats acadèmiques decidissin si s’ha de considerar correcte ‘Tinc que fer’ a cop de Google?).

Potser la qüestió és una altra

Personalment, diria que, a l’hora de decidir si cal dir ‘el Covid’ o ‘la Covid’, el pes principal dels dubtes de molts parlants (i, ara com ara, d’un nombre molt minoritari de lingüistes) està en la influència del castellà. Això també explica que la pronúncia majoritària, popularment, no sigui aguda —/kovít/ o /koβít/ (en català central, /kuβít/)—, sinó plana —/kɔβit/—, que és com s’ha popularitzat en espanyol.

Un dels defensors de l’ús de ‘el Covid’ expressa el rerefons del seu argument amb una frase molt aclaridora, a propòsit del pretès ‘argument Google’: ‘Estos resultats —tots ho sabem— estan condicionats per la influència que exercixen els mitjans de comunicació castellans en el nostre àmbit cultural. Però eixa és la nostra realitat, que no podem defugir.’

Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Català per a confinats (4): accent obert o tancat?

0
Publicat el 10 de maig de 2020

Si a l’article de fa quinze dies vam mirar de simplificar les normes d’accentuació, avui veurem quan hem de fer servir els accents obert i tancat.

De primer, aclarim que aquesta dificultat no la tenen pas totes les vocals: n’hi ha tres que duen sempre la mateixa classe d’accent:

La A, obert (À).

La I i la U, tancat (Í, Ú).

Quant a la E i la O, de fet, no ens cal cap norma si pronunciem bé i tenim bona oïda. Hi ha gent, per exemple, que té tirada a escriure *fòrmula en compte de fórmula, però si escolta bé com ho pronuncia segurament no errarà.

Vegem, primer de tot, com sonen la E oberta i la E tancada, l’una després de l’altra (l’oberta més llarga, la tancada més curta):

 

I ara amb la O oberta i la O tancada, igualment:

 

Tot seguit, comprovem si sabem diferenciar aquests parells de mots:

—perd (E oberta) – serp (E tancada)

—mel (E oberta) – fer (E tancada)

—sort (O oberta) – sord (O tancada)

—cos (O oberta) – fosc (O tancada)

Si sabeu distingir bé l’obertura de les vocals, enhorabona. Us estalviareu d’aprendre normes i excepcions. Simplement, quan toqui d’accentuar una E o una O, escolteu com la dieu i poseu-hi l’accent obert (è, ò) o tancat (é, ó).

Ara, si us costa de fer aquesta distinció o bé la pronúncia del vostre parlar no coincideix sempre amb l’estàndard, us recomanem que continueu llegint.

Les tres regles de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, amb esperit científic i afany simplificador, va establir tres regles per a aprendre a accentuar aquestes dues vocals.

Primera regla: totes les terminacions verbals que continguin una E o una O van amb accent tancat.

Exemplesfuturs com ara dormiré, cauré, duré; formes del perfet com digué, temérem, vinguérem; i formes d’imperfet com ara tornés, portéssiu, fóssiu.

Principals excepcions de la primera regla:

Van amb È: la 3a persona del present d’indicatiu de verbs acabats en -endreaprèn, sorprèn, ofèn, suspèn…; el participi d’aquests verbs i dels acabats en -etre: après, sorprès, ofès, suspès, permès, pretès…

Van amb Ò: els participis dels derivats de cloureexclòs, inclòs…

Segona regla: deixant a part les terminacions verbals, els mots aguts accentuats van generalment amb E oberta i O tancada.

Exemples amb Ècafè, dotzè, aprèn, mossèn, encès, francès.

Exemples de la Ósabó, qüestió, racó, blavós, confós.

Principals excepcions de la 2a regla:

Van amb Éximpanzé, clixé, accés, excés, congrés, ingrés, progrés, revés, través, només. I els composts de té, ten, ve i bé (conté, obté, pretén, estén, prové, s’avé, gairebé, també).

Van amb Òaixò, allò, però, espòs, repòs, arròs, talòs. I els composts de mots monosíl·labs com ara bo, tro, so, to, clos i grosde debò, retrò, ressò, semitò, reclòs, inclòs, capgròs.

Tercera regla: deixant a part les terminacions verbals, en els mots plans i esdrúixols es fa servir generalment l’accent obert.

Exemplesidèntic, estrènyer, ciència; monòton, tòrcer, Mònica.

Principals excepcions de la 3a regla:

Van amb Écréixer, néixer, péixer, témer, prémer, esprémer, préstec, feréstec, préssec, llémena, cérvol, témpora, església.

Van amb Ófuróncol, tómbola, fórmula, pólvora, tórtora.

Vegeu en aquest quadre un resum de les regles segona i tercera:

L’accentuació en els dialectes meridionals

La normativa accepta que en els texts en variant meridional (valenciana) s’escriguin amb accent tancat tot un seguit de mots que en el català estàndard van amb accent obert. L’Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ho explica així:

«En la tradició ortogràfica valenciana a partir de les Normes de Castelló (1932), que és seguida per la major part de gramàtiques elaborades per valencians, és habitual i acceptable l’ús de l’accent agut (en comptes del greu) sobre la e tònica corresponent, d’acord amb la pronúncia pròpia dels parlars occidentals: alé, café, cinqué, comité, mossén, comprén, cortés, francés, admés, pretés; cércol, pésol, térbol, atényer, conéixer, créiem, véiem, véncer; sémola, sépia. Tanmateix, es manté l’accent greu en l’interrogatiu i el relatiu tònic què i la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus esdrúixols o plans com època, plèiade, sèrie, dèbil, èter o mèrit, i en el topònim València


Ara a practicar:

Material de llengua i literatura Terres de l’Ebre: Exercicis d’accentuació de la ‘e’ oberta i tancada (ducument rtf).

TinetExercicis de la ‘e’ oberta i tancada

Exercicis del Clic: Vocals obertes i tancades: la ‘e’ i la ‘o’

La llengua vivaExercicis d’accentuació (amb centenars de mots)

EnxanetaExercicis d’accentuació

Vídeo de la Universitat Politècnica de València: Orientacions per a l’escriptura i la pronúncia de les vocals ‘e’ i ‘o’ obertes i tancades


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (3): accentuar no costa pas gens

0
Publicat el 10 de maig de 2020

L’accentuació és, segurament, la part de l’ortografia que ens fa fer més faltes. I, ben mirat, no és pas tan difícil. De fet, no ho és gens, perquè hem de saber una cosa i prou: quan s’accentuen els mots aguts.

Tanmateix, abans hem de repassar dos aspectes: què vol dir síl·laba tònica i què és un diftong decreixent. Som-hi?

La síl·laba tònica

La síl·laba tònica és la que pronunciem més intensament (‘més fort’, si ho voleu dir així). En general, cada paraula en té una i prou: FÀ-bri-ca, fa-BRI-ca, fa-bri-CÀ. Si us costa de copsar on és la tònica d’un mot, podeu practicar exagerant-ho, és a dir, pronunciant-lo a poc a poc i remarcant la síl·laba que dieu més intensament. Amb una mica de pràctica, ho veureu clar de seguida.

Per poder formular les regles d’accentuació, hem de classificar els mots segons on recaigui la síl·laba tònica:

  • aguts: en l’última (fa-bri-CÀ).
  • plans: en la penúltima (fa-BRI-ca).
  • esdrúixols: en l’antepenúltima (FÀ-bri-ca).

Els diftongs decreixents

Per a saber separar bé les síl·labes d’un mot, cal tenir present un fet: de vegades s’ajunten dues vocals en una sola síl·laba, és a dir, les pronunciem en un sol cop de veu. Quan passa això diem que hi ha un diftong. N’hi ha gairebé sempre quan la segona vocal és una I o bé una U (ai-re, ei-na, noi, trui-ta, cau-re, treu-re, ciu-tat, mou-re). Són els diftongs decreixents. En canvi, quan la segona vocal és una A, una E o una O, generalment no hi ha diftong (su-or, mi-o-lar, ci-èn-ci-a); tan sols hi ha diftong creixent en casos molt concrets (qua-tre, llen-gües, to-ia, ca-uen…).

Les tres normes d’accentuació

La primera norma és la més important. Podem dir que és l’única que ens demanarà un mínim esforç de memòria:

Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+S, EN i IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent.

La segona és el revers de la primera:

Els mots plans s’accentuen quan no s’accentuen els aguts.

I la tercera és la més fàcil:

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.

Exemples

Agutsporró (mot acabat en vocal), vernís (vocal+S), encén (-EN), Dublín (-IN).

Plansestómac (qualsevol consonant, llevat de N i S), exàmens (consonant+S), diàfan (-AN, -ON, -UN), tornàveu (diftong decreixent).

Esdrúixolsmúsicaindústria (observeu que no hi ha diftong: in-dús-tri-a), estàtues (igualment: es-tà-tu-es).


I ara, a practicar

La cançó de l’accentuació (de Gemma Segura): vídeo cantat que repassa totes les normes.

Enxaneta: exercicis (podeu fer-ne desenes, clicant els números de la barra lateral).

Mestre a casa (Generalitat Valenciana): teoria i exercicis (en pdf).

Les normes d’accentuació en català (de Marc Cabrera): vídeo amb una exposició teòrica.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.