Català per a confinats (4): accent obert o tancat?

Si a l’article de fa quinze dies vam mirar de simplificar les normes d’accentuació, avui veurem quan hem de fer servir els accents obert i tancat.

De primer, aclarim que aquesta dificultat no la tenen pas totes les vocals: n’hi ha tres que duen sempre la mateixa classe d’accent:

La A, obert (À).

La I i la U, tancat (Í, Ú).

Quant a la E i la O, de fet, no ens cal cap norma si pronunciem bé i tenim bona oïda. Hi ha gent, per exemple, que té tirada a escriure *fòrmula en compte de fórmula, però si escolta bé com ho pronuncia segurament no errarà.

Vegem, primer de tot, com sonen la E oberta i la E tancada, l’una després de l’altra (l’oberta més llarga, la tancada més curta):

 

I ara amb la O oberta i la O tancada, igualment:

 

Tot seguit, comprovem si sabem diferenciar aquests parells de mots:

—perd (E oberta) – serp (E tancada)

—mel (E oberta) – fer (E tancada)

—sort (O oberta) – sord (O tancada)

—cos (O oberta) – fosc (O tancada)

Si sabeu distingir bé l’obertura de les vocals, enhorabona. Us estalviareu d’aprendre normes i excepcions. Simplement, quan toqui d’accentuar una E o una O, escolteu com la dieu i poseu-hi l’accent obert (è, ò) o tancat (é, ó).

Ara, si us costa de fer aquesta distinció o bé la pronúncia del vostre parlar no coincideix sempre amb l’estàndard, us recomanem que continueu llegint.

Les tres regles de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, amb esperit científic i afany simplificador, va establir tres regles per a aprendre a accentuar aquestes dues vocals.

Primera regla: totes les terminacions verbals que continguin una E o una O van amb accent tancat.

Exemplesfuturs com ara dormiré, cauré, duré; formes del perfet com digué, temérem, vinguérem; i formes d’imperfet com ara tornés, portéssiu, fóssiu.

Principals excepcions de la primera regla:

Van amb È: la 3a persona del present d’indicatiu de verbs acabats en -endreaprèn, sorprèn, ofèn, suspèn…; el participi d’aquests verbs i dels acabats en -etre: après, sorprès, ofès, suspès, permès, pretès…

Van amb Ò: els participis dels derivats de cloureexclòs, inclòs…

Segona regla: deixant a part les terminacions verbals, els mots aguts accentuats van generalment amb E oberta i O tancada.

Exemples amb Ècafè, dotzè, aprèn, mossèn, encès, francès.

Exemples de la Ósabó, qüestió, racó, blavós, confós.

Principals excepcions de la 2a regla:

Van amb Éximpanzé, clixé, accés, excés, congrés, ingrés, progrés, revés, través, només. I els composts de té, ten, ve i bé (conté, obté, pretén, estén, prové, s’avé, gairebé, també).

Van amb Òaixò, allò, però, espòs, repòs, arròs, talòs. I els composts de mots monosíl·labs com ara bo, tro, so, to, clos i grosde debò, retrò, ressò, semitò, reclòs, inclòs, capgròs.

Tercera regla: deixant a part les terminacions verbals, en els mots plans i esdrúixols es fa servir generalment l’accent obert.

Exemplesidèntic, estrènyer, ciència; monòton, tòrcer, Mònica.

Principals excepcions de la 3a regla:

Van amb Écréixer, néixer, péixer, témer, prémer, esprémer, préstec, feréstec, préssec, llémena, cérvol, témpora, església.

Van amb Ófuróncol, tómbola, fórmula, pólvora, tórtora.

Vegeu en aquest quadre un resum de les regles segona i tercera:

L’accentuació en els dialectes meridionals

La normativa accepta que en els texts en variant meridional (valenciana) s’escriguin amb accent tancat tot un seguit de mots que en el català estàndard van amb accent obert. L’Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ho explica així:

«En la tradició ortogràfica valenciana a partir de les Normes de Castelló (1932), que és seguida per la major part de gramàtiques elaborades per valencians, és habitual i acceptable l’ús de l’accent agut (en comptes del greu) sobre la e tònica corresponent, d’acord amb la pronúncia pròpia dels parlars occidentals: alé, café, cinqué, comité, mossén, comprén, cortés, francés, admés, pretés; cércol, pésol, térbol, atényer, conéixer, créiem, véiem, véncer; sémola, sépia. Tanmateix, es manté l’accent greu en l’interrogatiu i el relatiu tònic què i la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus esdrúixols o plans com època, plèiade, sèrie, dèbil, èter o mèrit, i en el topònim València


Ara a practicar:

Material de llengua i literatura Terres de l’Ebre: Exercicis d’accentuació de la ‘e’ oberta i tancada (ducument rtf).

TinetExercicis de la ‘e’ oberta i tancada

Exercicis del Clic: Vocals obertes i tancades: la ‘e’ i la ‘o’

La llengua vivaExercicis d’accentuació (amb centenars de mots)

EnxanetaExercicis d’accentuació

Vídeo de la Universitat Politècnica de València: Orientacions per a l’escriptura i la pronúncia de les vocals ‘e’ i ‘o’ obertes i tancades


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (3): accentuar no costa pas gens

L’accentuació és, segurament, la part de l’ortografia que ens fa fer més faltes. I, ben mirat, no és pas tan difícil. De fet, no ho és gens, perquè hem de saber una cosa i prou: quan s’accentuen els mots aguts.

Tanmateix, abans hem de repassar dos aspectes: què vol dir síl·laba tònica i què és un diftong decreixent. Som-hi?

La síl·laba tònica

La síl·laba tònica és la que pronunciem més intensament (‘més fort’, si ho voleu dir així). En general, cada paraula en té una i prou: FÀ-bri-ca, fa-BRI-ca, fa-bri-CÀ. Si us costa de copsar on és la tònica d’un mot, podeu practicar exagerant-ho, és a dir, pronunciant-lo a poc a poc i remarcant la síl·laba que dieu més intensament. Amb una mica de pràctica, ho veureu clar de seguida.

Per poder formular les regles d’accentuació, hem de classificar els mots segons on recaigui la síl·laba tònica:

  • aguts: en l’última (fa-bri-CÀ).
  • plans: en la penúltima (fa-BRI-ca).
  • esdrúixols: en l’antepenúltima (FÀ-bri-ca).

Els diftongs decreixents

Per a saber separar bé les síl·labes d’un mot, cal tenir present un fet: de vegades s’ajunten dues vocals en una sola síl·laba, és a dir, les pronunciem en un sol cop de veu. Quan passa això diem que hi ha un diftong. N’hi ha gairebé sempre quan la segona vocal és una I o bé una U (ai-re, ei-na, noi, trui-ta, cau-re, treu-re, ciu-tat, mou-re). Són els diftongs decreixents. En canvi, quan la segona vocal és una A, una E o una O, generalment no hi ha diftong (su-or, mi-o-lar, ci-èn-ci-a); tan sols hi ha diftong creixent en casos molt concrets (qua-tre, llen-gües, to-ia, ca-uen…).

Les tres normes d’accentuació

La primera norma és la més important. Podem dir que és l’única que ens demanarà un mínim esforç de memòria:

Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+S, EN i IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent.

La segona és el revers de la primera:

Els mots plans s’accentuen quan no s’accentuen els aguts.

I la tercera és la més fàcil:

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.

Exemples

Agutsporró (mot acabat en vocal), vernís (vocal+S), encén (-EN), Dublín (-IN).

Plansestómac (qualsevol consonant, llevat de N i S), exàmens (consonant+S), diàfan (-AN, -ON, -UN), tornàveu (diftong decreixent).

Esdrúixolsmúsicaindústria (observeu que no hi ha diftong: in-dús-tri-a), estàtues (igualment: es-tà-tu-es).


I ara, a practicar

La cançó de l’accentuació (de Gemma Segura): vídeo cantat que repassa totes les normes.

Enxaneta: exercicis (podeu fer-ne desenes, clicant els números de la barra lateral).

Mestre a casa (Generalitat Valenciana): teoria i exercicis (en pdf).

Les normes d’accentuació en català (de Marc Cabrera): vídeo amb una exposició teòrica.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sortir amb un ciri trencat

'Ciri trencat - poesia visual núm. 123', de Toni Prat

Ciri trencat – poesia visual núm. 123, de Toni Prat

Els brins de la quinzena, amics:

1. Sortir amb un ciri trencat

2. Quin dia fas els anys?

3. No demandem tant

4. Per què és LA Covid-19?

5. Fent i desfent es fa l’aprenent

6. Qui tatxa síndries?

7. Un trencacolls ferreny

8. Netejar, però com?

9. La trepa que salpica

10. Quan li ha vist el senyal diu que és mascle

11. Fil a l’agulla amb mà de ferro

12. Flist-flast i sorolls de tota mena


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (2): B i V

«En gran part del domini lingüístic català hom confon el so b amb el so v, pronunciant-los tots dos com a b. Això fa que hom no pugui refiar-se de la pronúncia per a escriure correctament els mots en els quals entra alguna d’aquestes lletres.»

Amb aquesta explicació tan simple, neta i entenedora, es presenta aquest problema ortogràfic en el llibret Exercicis de gramàtica catalana – Volum I: ortografia, publicat l’any 1956 i revisat per Pompeu Fabra. El llibre és signat per Jeroni Marvà, pseudònim del pedagog Artur Martorell i el gramàtic Emili Vallès.

Els qui no diferenciem el so de la B i el de la V haurem de fer ús de la memòria. Tanmateix, hi ha unes quantes regles que ens hi poden ajudar.

Quan hem d’escriure B?

Abans d’una L o una R: noble, pobre, rebre, establir…

Després de M: tombar, combinar, ambigu

En correspondència amb una P: llop-llobató; cap-cabota; sap-saber; estrep-estrebada…

Quan hem d’escriure V?

Després de N: canvi, enviar, convent, envàs, minvar…

En correspondència amb una U: nou-novetat; tou-tova; col·lectiu-col·lectivitat, escriu-escrivia, beu-bevia, caliu-escalivada; …

—A la terminació de l’imperfet d’indicatiu: cantaves, esclatava, robaven…

Mots que hem de recordar

Generalment, en l’escriptura de la B i la V, el català coincideix amb les llengües de prop: occità, francès, portuguès, castellà, italià… Amb tot, molta gent s’equivoca en mots com aquests:

S’escriuen amb B: acabar, Àlaba, basc, bena (i embenar), berruga, biga, Biscaia, bolcar, calb, comboi, corba, mòbil, rebentar, rebolcar, saba, treballar, trobar (i trobador).

S’escriuen amb V: avet, avorrir, avortar, almívar, bava, canvi, cascavell, cavall, covard, envestir, esvelt, fava, gavardina, govern (i governar), gravar, haver, llavi, núvol, pavelló, prova, rave, savi, sivella, taverna, trèvol, vernís.

Els falsos derivats

Els pseudo-derivats o falsos derivats són mots que no han evolucionat com la resta dels de la seva família. Recordem, sobretot, aquests:

hibernació (malgrat que escriguem hivern); calvície (però calb); curvatura, curvilini (però corba, encorbar); labial (llavi); mòbil, automòbil (moviment). Els pseudo-derivats també serveixen per a diferenciar significats, com ara aquests: probable (‘que és possible o fàcil’) – provable (‘que es pot provar’); hivernar (‘passar l’hivern en algun indret’) – hibernar (‘passar l’hivern en estat d’hibernació’).


I ara, a practicar

1. Enxaneta: teoria i pràctica (per entrar a qualsevol de les divuit activitats, cliqueu els nombres de l’esquerra).

2. Vuit dictats en línia de la Direcció General de Política Lingüística (nivell elemental i nivell intermedi).

3. Aula de català (teoria, embarbussaments i enllaç de pàgines d’exercicis).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ronya, quisca i engrut

https://i2.wp.com/www.alzina.cat/aluzina/wp-content/uploads/ni%C3%B1o-basura.jpg?w=584

1. Ronya, quisca i engrut

2. La gatzara del rabiüt

3. Tot just emmetzinat

4. Golfes rentables

5. Un gat vell que hi té la mà trencada

6. Hignorància hasimètrica

7. Passar-ne ànsia

8. Afalacs

9. Com més grans, més animals

10. Esposats i emmanillats

11. Per què posem cara?

12. Com es pronuncia Covid?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (1): S sorda i S sonora

Si és veritat que els catalans, de les pedres en fem pans, potser podem aprofitar aquests dies d’isolament per seguir unes petites lliçons de català. Són lliçons simples i breus, aptes per a pares i fills (i mestres), que ens serviran per a repassar aspectes de llengua elementals. I amb molts exercicis per a practicar i consolidar la teoria.

Començarem amb la grafia dels dos sons de la essa (tècnicament, el so alveolar fricatiu sonor i sord).

Com sona la S?

—El so de la S sorda és el que fem quan volem que calli algú: Ssssst!

—El de la S sonora és el que fem quan imitem una abella: Zzzzzz!

Vegem-ho i escoltem-ho:

Essa sorda: caçar

Essa sonora: crisi

Com s’escriu la S sorda?

La S sorda es pot escriure amb aquestes grafies:

S: al començament (sala) i després de consonant (cansat). Entre vocals, el so de la S sorda tan sols l’escrivim amb una S després d’un prefix (sobresortir).

SS: entre vocals (passar).

C: en qualsevol posició llevat de fi de mot (cinema, decebre, València).

Ç: en qualsevol posició (plaça, cançó, estruç), però quasi mai al començament.

No dubtem si hem d’escriure C o Ç: la Ç tan sols pot anar davant A, O, U; la C, davant E, I

 

No dubtem si hem d’escriure S o SS: tan sols escrivim SS entre vocals

 

Com s’escriu la S sonora?

S: entre vocals (casa).

Z: al començament (zoològic), després de consonant (colze) i, molt poc sovint, entre vocals (trapezi).

No podem dubtar com hem de representar el so de la S sonora: entre vocals hi anirà generalment S i en les altres posicions, Z

Amb el so de S sorda, com podem saber si hem d’escriure C,Ç, S o SS?

No hi ha cap regla per a esbrinar-ho, però podem tenir en compte això:

En mots d’una mateixa família, hi ha correspondència S-SS i Ç-C

És a dir, si escrivim pas, hem d’escriure passar, passos, passera, passejar, traspassar… De la mateixa manera, si escrivim comerciant, hem d’escriure comerç i comerços.

Mots que hem de retenir perquè sovint s’escriuen o es pronuncien malament

Per raons diverses, hi ha gent que s’equivoca a l’hora de pronunciar o d’escriure aquests mots:

agressió, alcaldessa, Àsia, asil, batllessa, botzina, braç, bronze, Brussel·les, Cadis, calabós, catorze, centèsima, Còrsega, dansa, discussió, dissoldre, dosi, Eivissa, emissora, entusiasme, etcètera, Eusebi, frontissa, Ignasi, impressió, impressora, jutgessa, medusa, metgessa, mil·lèsima, nasal, premissa, presagi, presumpte, quinze, safata, sanefa, Saragossa, Sardenya, sarsuela, sentinella, serraller, tapís, tassa, tesi, tossut, tros, vernís, zèfir.


I ara, a practicar

1. Enxaneta (els exercicis s’obren clicant els números de la barra inferior).

2. Universitat d’Alacant (per canviar d’exercici, cliqueu damunt la fletxa que hi ha al capdavall de la pàgina)

3. Itineraris d’aprenentatge


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Germà Colón: cinc fites d’un enamorat de les paraules

Ahir es va morir el filòleg Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Entendre l’abast de la personalitat de Colón és complex, per la diversitat de temes en què va fer recerca. En trobarem ressenyes a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la Viquipèdia, per exemple. Però per a trobar-ne informació exhaustiva i entendre plenament l’abast de la seva figura cal entrar també a la web de la Fundació Germà Colón Domènech. Impressiona de debò, per exemple, la llista bibliogràfica (pdf) de més de trenta pàgines, elaborada per Amadeu-J. Soberanas i Glòria Claveria. I encara, per a tenir una idea completa de l’abast de l’obra de Colón cal repassar el llibre Homenatge a Germà Colón (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014).

VilaWeb va contribuir també a aprofundir la personalitat d’aquest mestre amb una extensa entrevista l’estiu del 2014, en què va parlar de tot: dels dubtes que l’atabalaren quan acabà el batxillerat, del geni rampellut de Joan Coromines, de la devoció per Antoni Maria Alcover, de l’amistat amb el pare Massot… En aquella conversa va explicar la seva vida i la seva obra. I sobretot va demostrar una gran senzillesa i humanitat.

Tot seguit, mirarem de resumir algunes de les fites d’aquest homenot.

1. De Castelló a Basilea: una carrera guiada per l’erudició

Germà Colón fou un home que progressà gràcies al dubte, com tot bon científic. Quan va acabar el batxillerat, a Castelló de la Plana, dubtava si fer els estudis universitaris a Barcelona o a Madrid. El seu professor de llatí, Eduard Valentí i Fiol, l’orientà cap a Barcelona. Però quan hi arribà els dubtes persistiren: lingüística o història? Per sort, va topar amb un estudiós, justament, de la història de la llengua, Antoni M. Badia i Margarit, que li digué que aquest dubte se’l tragués del cap: no calia renunciar a res.

I fou a còpia de dubtes, però sobretot de tenacitat i rigor, que es modelà aquest filòleg gràcies a —o al costat de— mestres i col·legues com ara Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M. de Casacuberta i Joan Bastardas. Acabada la carrera, presentà la tesi doctoral sobre el parlar de Castelló i, per extensió del valencià septentrional. La va defensar a Madrid, és clar: ‘Perquè en aquella època només es podia fer així’, explicava ell mateix a VilaWeb. I, en acabat, el doctor Colón se n’anà del país perquè era l’única manera de continuar progressant. Va estudiar amb beques a Lovaina, on seguí les classes del dialectòleg romanès Sever Pop, i a Zuric. El 1953 va venir a Barcelona per assistir a un congrés de lingüística romànica i va conèixer el professor Walther von Wartburg, el futur autor del diccionari francès etimològic, que li oferí de ser lector d’espanyol a la Universitat de Basilea. Començava una nova etapa.

2. El més gran romanista dels Països Catalans i un magnífic ambaixador 

Treballar a Basilea li proporcionà tranquil·litat i un avantatge fonamental: els recursos. Gràcies al Fonds National Suisse de la Recherche Scientifique (FNS) va poder abocar-se a la recerca. Ho explicava a VilaWeb amb aquest exemple: ‘Em van pagar perquè pogués fer la feina de preparació i edició del Llibre del Consolat de Mar. Jo no vaig cobrar ni un franc, però vaig poder mantenir un seguit de col·laboradors.’ A Basilea, hi fa tota la carrera professional: lector, privatdozent (professor associat), professor extraordinari, catedràtic numerari i director de departament. Però sobretot a la ciutat suïssa va poder col·laborar amb el seu mestre i company Von Wartburg en el Französisches Etymologisches Wörterbuch, l’obra magna que estudia etimològicament tots els parlars de la llengua francesa.

Durant els cinquanta anys en què Colón està a l’estranger (1951-1997) no tan sols actua d’ambaixador de la llengua catalana, sinó que dirigeix nombroses tesis doctorals i crea escola entorn de la recerca sobre el català, l’espanyol, l’occità i el francès. Tot plegat el converteix en el més gran romanista que han tingut els Països Catalans.

3. Entendre i atendre les dues dimensions de la llengua: el temps i l’espai

Viure a l’estranger, en la seva ‘bassa d’oli’ de Basilea, no el va desvincular en cap moment de l’activitat acadèmica del país. En l’era pre-cibernètica, Colón va poder fer estudis sobre el català i el castellà a molts quilòmetres de distància, gràcies a l’ajut d’Amadeu-Jesús Soberanas, conservador de l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya, que li enviava tot allò que li demanava. La seva tasca investigadora, centrada en l’estudi de les llengües romàniques —especialment el català i el castellà— va ser enfocada en tres àmbits: la recerca etimològica, l’edició filològica i la història de la llengua. En són exemples llibres de lèxic contrastiu, com ara El español y el catalán, juntos y en contraste, Die ersten romanischen und germanischen Übersetzungen des ‘Don Quijote’ i Panorama de la lexicografia catalana: de les glosses medievals a Pompeu Fabra. En l’edició de texts, es destaquen les d’El llibre d’hores, els Furs de València, el Diccionario latino-español de Nebrija i el Llibre del Consolat de Mar. Però Colón va escriure sobretot centenars i centenars d’articles monogràfics, en què centrava l’atenció en un aspecte determinat i concret de tal o tal llengua: de vegades era un parlar i molt sovint era un sol mot. D’exemples d’aquesta minuciositat, n’hi ha un gavadal. Vegem-ne uns quants: ‘Unes notes sobre la pèrdua de la -r final etimològica’, ‘Valenciano calbot “golpe en la nuca”‘, ‘El concepto “otoño” en catalán y su posición entre las lenguas romances’, ‘Rosellonés antiguo causol, rosellonés moderno cossòl‘, ‘Le parfait périphrastique catalan “va + infinitif”‘, ‘Acerca de los préstamos occitanos y catalanes del español’, ‘Français casson et cassonade‘, ‘Concerning the Catalan-German Vocabulary of 1502: “Vocabolari molt profitós per apendre Lo Catalan Alemany y Lo Alemany Catalan”‘, ‘”La balada de la garsa i l’esmerla” de Corella’…

En tota l’obra de Colón es veu sempre el rigor i l’aprofundiment en els dos aspectes de les llengües: l’espai (i, per tant, l’estudi intern, dialectològic, d’una llengua o bé el comparatiu entre llengües) i el temps (l’etimologia i la història de la llengua, de les llengües). Per això fou un dels iniciadors del monumental Atles lingüístic del domini català. I per això, aprofitant la tecnologia del segle XXI, fou tan important la creació, juntament amb la seva esposa, Maria-Pilar Perea, de l’Estratigrafia Dialectal, que VilaWeb va difondre l’estiu del 2016.

4. Un criteri sense renúncies: consultar fonts documentades

Rigor i l’aprofundiment són característiques que recorren de cap a cap l’obra de Colón. Hom pot demanar-se quin mètode aplica en la recerca. I ell respon això: ‘M’he dedicat a la lexicografia. He agafat paraules i les he estudiades a fons. Però no puc parlar d’un mètode: simplement, cada paraula té la seva història i cal resseguir-la. Calen moltes monografies. El procediment de Coromines és també aquest: un recorregut per a cada mot.’ Tanmateix, el procediment no és ben bé el mateix que el de Coromines. Colón ho va escriure, indirectament: ‘La meva dèria ha estat gairebé sempre el fet lingüístic documentat, i he fugit de teories lingüístiques que no ofereixen una tal base.’ Quan VilaWeb li va demanar sobre aquestes paraules, respongué: ‘Això ho vaig escriure com una punxada al senyor Coromines. Ell tenia una dèria pel mossàrab i pel sorotàptic. El sorotàptic ningú no sap què és: és una cabòria seva. I sobre el mossàrab… Quan Jaume I va arribar a València, no hi quedaven mossàrabs: o havien fugit o els àrabs els havien islamitzats.’ Ell sabia, per exemple, que darrere molts dubtes semàntics en la interpretació d’un text podia haver-hi senzillament un error de lectura, com expliquen molts dels seus col·laboradors o deixebles que li van fer consultes. Ho explica el professor Albert Messeguer (Universitat Jaume I): ‘Tal cura, a més de ser governada pel talent de l’autor, no és sinó el correlat de la cita directa del text literari en tant que font i no de textos derivats o manipulats.’ Defugir l’especulació i la possibilitat d’error i fonamentar-se sempre en fonts documentades originals: aquesta és una de les claus —i un tret diferencial— de la feina de Colón.

5. De Basilea a Castelló: la Fundació Germà Colón i la donació de la seva biblioteca

L’any 2010 es va anunciar la notícia: Germà Colón donava els seus llibres a la biblioteca de la Universitat Jaume I. En total eren 22.000 volums, divuit tones en llibres, que convertien la Jaume I —’la universitat del meu poble’, en deia Colón— en un referent nacional i internacional en els estudis de filologia romànica. Gràcies a aquesta donació, investigadors i estudiosos de tot el món poden tenir accés al fons bibliogràfic que havia anat acumulant Colón. Molts dels exemplars donats s’havien exhaurit o es podien trobar únicament en biblioteques estrangeres. Entre els volums que conservava a Basilea hi havia les col·leccions de filologia de llengües romàniques i lexicologia catalana, de literatura catalana i espanyola i els vint toms del Französisches Etymologisches Wörterbuch. El llegat contenia també arxius dels segles XIX i XX.

Aquesta donació va ser possible gràcies a la Fundació Germà Colón Domènech, nascuda el 2002 i amb seu a la universitat. L’objectiu prioritari de la fundació era d’incentivar el coneixement i la investigació de la filologia romànica, afavorir el contacte amb institucions acadèmiques amb els mateixos interessos i promoure actes acadèmics com ara congressos, jornades, cursos, conferències, etc.

Vegeu també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Com és la pluja?

Resultat d'imatges per a "pluja"

Els brins d’aquestes darreres setmanes, si sou servits.

1. Com és la pluja?

2. Tot fos això

3. Errades, errates i fallades

4. On estàs ara?

5. La malura que tresca

6. És el de menys… nivell

7. Hi tenim la mà trencada

8. Aquesta dèria d’esfetgegar-se

9. Triadures d’anomenada

10. Macaretes? Que no ens contaminin…

11. Alteracions foranes

12. Albirem els amics falsos

13. Tusta

14. Traguem suc de la llengua

15. No ens esgarrifem amb els de Sabadei

16. A còpia de cops

17. Celler o taverna?

18. La solitud de la regidora


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després

Resultat d'imatges per a "viñedo viejo"

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu webs de llengua imprescindibles

El català és una llengua privilegiada quant a grans obres lingüístiques. Diccionaris com el d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll o com els de Joan Coromines són obres magnes, que eleven la llengua a la primera categoria. També és extraordinària la feina fet per Joan Veny, plasmada en els seus grans atles dialectals. I encara, en el terreny de les dites populars, es destaca l’obra (en curs, inacabada) de Víctor Pàmies. Afegim-hi la tasca de tres institucions dedicades principalment a la llengua: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Avui a internet tenim tantes eines a l’abast que molt sovint ens hi perdem. Us oferim tot seguit una guia per a trobar les webs de diccionaris o obres lingüístiques adients a les vostres necessitats.

1. Diccionari català-valencià-balear: el superdiccionari

El Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment per Alcover-Moll, és una obra immensa, que engrandeix i dignifica la llengua. Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll van confegir aquest diccionari en deu volums buidant texts escrits (i també fonts orals) de totes les èpoques i de tots els indrets. Naturalment, de cada cita se n’indica l’autor o la localització. Les entrades inclouen totes les locucions, frases fetes i refranys, de què es consigna, quan cal, el lloc on s’han recollit. A més, cada mot té les transcripcions fonètiques de tots els parlars, l’etimologia i la traducció al castellà. Dels verbs, se’n pot consultar la conjugació (estàndard, històrica i dialectal). I per si no n’hi hagués prou, algunes entrades tenen il·lustracions i tot.

2. Gran Enciclopèdia Catalana: un portal amb deu diccionaris i molt més

Al portal de la GEC hi trobareu quaranta obres de tota mena: de monografies breus de temes culturals ben concrets fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. Això inclou qui-sap-los diccionaris i eines lingüístiques, tots elaborats rigorosament:

Gran diccionari de la llengua catalana: és el diccionari manual de la llengua catalana més complet que hi ha avui dia.

—Diccionaris bilingües: català-castellà, castellà-català, català-francès, francès-català, català-anglès, anglès-català, català-italià, català-alemany.

Diccionari de sinònims Franquesa: amb llistes de mots i amb definicions, exemples i informació complementària (antònims, termes analògics, categoria gramatical, marques d’ús, etc.).

Conjugador verbal: amb nou mil verbs conjugats.

3. Softcatalà: un portal pràctic i complet, gràcies a l’esforç dels voluntaris

Softcatalà és una associació sense ànim de lucre que es proposa de fomentar l’ús del català a la informàtica, a internet i a les noves tecnologies. El portal conté més de tres-cents programes i aplicacions per a tots els sistemes operatius. Se’n destaquen:

—El catalanitzador, que serveix per a configurar els ordinadors en català.

—El corrector ortogràfic i gramatical, eina essencial per a escriure amb correcció; atenció: no corregeix tan sols l’ortografia, sinó que detecta moltes incorreccions: d’un doble espai a un ús inadequat d’un verb.

—El traductor (català, espanyol i anglès).

—El diccionari multilingüe (català, espanyol, francès, anglès i italià).

—el diccionari de sinònims.

4. Optimot: un servei actiu i un cercador magnífic

Optimot és un servei de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Hi trobem un magnífic cercador que integra nou fonts i que ens ofereix la informació referida a cada una. Entre aquestes fonts, s’hi inclouen diccionaris, nomenclàtors, l’Ortografia del IEC i fitxes elaborades per l’Optimot mateix. Molt actiu a Twitter, l’Optimot demostra cada dia que la llengua també es pot ensenyar a la xarxa.

5. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC 2): el diccionari oficial i eines paral·leles

El DIEC és el diccionari oficial de la llengua catalana, que parteix del diccionari de Pompeu Fabra. La primera edició del DIEC es va fer el 1995 (DIEC 1) i la segona, amb diverses esmenes i incorporacions, el 2007 (DIEC 2). De llavors ençà, l’Institut hi ha continuat fent esmenes.

A la pàgina web del DIEC hi trobem l’enllaç a un conjunt de diccionaris aixoplugats sota el paraigua de l’Institut:

—El Diccionari català-valencià-balear, de què ja hem parlat.

—El Diccionari de sinònims, d’Albert Jané.

—El Diccionari descriptiu de la llengua catalana, que reflecteix els usos lèxic reals. És un diccionari en elaboració permanent.

—El Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, un banc de dades amb una gran varietat de texts publicats entre el 1832 i el 1988.

—El Cercaterm, cercador del conjunt de fitxes terminològiques del Termcat.

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

6. Diccionari normatiu valencià: el(s) diccionari(s) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

El Diccionari normatiu valencià és obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’hi inclou informació complementària, com ara la transcripció fonètica de tots els mots i la conjugació completa dels verbs. Del DNV estant, podem accedir a:

—El Corpus informatitzat del valencià (Cival), amb el buidatge de quatre mil documents de totes les èpoques (del Llibre de repartiment de Jaume I fins a texts moderns).

—El Portal terminològic, que conté un glossari de termes específics i neologismes, amb traducció de cada entrada al castellà, anglès i francès.

7. Paremiologia catalana comparada digital: el gran cercador de refranys de Víctor Pàmies

La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) és, sobretot, un cercador de refranys i frases fetes en línia. Conté tan sols una part del banc de dades del paremiòleg Víctor Pàmies i Riudor, amb entrades de totes les fonts fraseològiques, escrites, orals o digitals que ha anat aplegant durant vint-i-cinc anys de dedicació. Ara com ara, inclou 150.000 registres, corresponents a deu mil locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments… Però el nombre de registres del seu banc de dades puja a 650.000 i abans de jubilar-se vol arribar a un milió. Tots acabaran format part de la PCCD.

Víctor Pàmies: ‘Hem posat deu mil refranys catalans a internet’

8. Diccionari de sinònims de frases fetes: un cercador eficaç, amb solucions de tota mena

El Diccionari de sinònims de frases fetes, de Maria Teresa Espinal, és un cercador que conté més de quinze mil locucions i frases fetes. S’hi pot fer la cerca per paraules o bé per conceptes. És molt interessant, no tan sols per la gran quantitat d’informació que conté, sinó també pel fet que a cada entrada hi trobem expressions sinònimes. El contingut del diccionari prové de diverses fonts, especialment dels diccionaris d’Alcover-Moll, de Fabra i de l’Enciclopèdia i de reculls com ara el de Joana Raspall i Joan Martí. Quan inclou alguna expressió provinent d’una font oral (sovint, amb aparença de castellanisme) és indicat amb un signe especial.

9. Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans: la filla de la gramàtica oficial, més orientativa

La Gramàtica essencial de l’Institut (GEIEC) parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (la GIEC, no disponible a internet), però en presenta el contingut d’una manera més simplificada. Una de les grans diferències respecte de la GIEC és que aclareix més què és correcte (o acceptable) i què no, i sempre fa referència als registres formals de la llengua.

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

10. Gramàtica normativa valenciana: l’altra gramàtica oficial, en pdf

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), l’autoritat lingüística al País Valencià, és l’encarregada de sancionar les normes oficials del català meridional (en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans) i d’elaborar els materials on es recullen. Si abans hem parlat del Diccionari normatiu valencià, cal fer esment també de la Gramàtica normativa valenciana, publicada deu anys abans que la del IEC. És a internet, però en pdf.

Les propines

No podem acabar aquest article sense parlar de dues ‘propines’ que ens ofereix l’Institut d’Estudis Catalans:

—Els nou volums de les Obres completes de Pompeu Fabra —editats entre els anys 2005 i 2013—, en què podem fer cerques amb molta facilitat i de diverses maneres.

Per què és tan important el nou portal Pompeu Fabra?

—Els nou volums de l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb el Petit atles lingüístic del domini català), que presenten un conjunt de materials recollits oralment entre els anys 1964 i 1978 a 190 localitats dels Països Catalans. Al mateix portal, hi podem consultar els set volums del Petit atles lingüístic del domini català. Tots els mapes són en pdf.


Aquest article va ser publicat a la secció ‘Ras i curt‘ de VilaWeb el dia 14-3-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.