El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Francesc de Borja Moll: l’home que va fer gran la llengua catalana

0

FBMoll

Fa vint-i-cinc anys que es va morir, a Palma, Francesc de Borja Moll i Casasnovas, un dels més grans lingüistes dels Països Catalans. A ell devem el gran ‘Diccionari català-valencià-balear‘, que va començar a elaborar mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda l’any 1900 i que Moll no va acabar de publicar fins el 1962.

Enlluernat per Alcover
Moll, nat a Ciutadella el 1903, va estudiar al seminari de la seva ciutat. Fou allà on, a l’edat de catorze anys, va conèixer mossèn Antoni M. Alcover, que hi havia anat per estudiar sobre el terreny el parlar de Menorca. Aquesta coneixença tan primerenca va portar un autèntic trasbals en el jove Francesc de Borja Moll –que fins llavors no havia tingut cap contacte acadèmic amb la seva llengua– i va inspirar la seva trajectòria. L’admiració pel mestre el va dur a escriure-li una carta en sortint del seminari (a disset anys) i, de seguida, a establir-se a Palma per treballar al seu costat en l’elaboració del diccionari que Alcover ja tenia ben embastat.

Tot i no cursar cap carrera universitària, l’estudi de Moll fou profund, rigorós i exhaustiu, no tan sols per l’exigència i els coneixements que requeria l’elaboració del diccionari, sinó també perquè Alcover el va enviar a formar-se a Alemanya i el va posar en contacte amb experts en lingüística romànica com ara Meyer-LübkeLeo Spitzer i Bernhard Schädel.

La responsabilitat de redreçar i culminar el diccionari
Quan es va morir Antoni M. Alcover (l’any 1932) s’havia publicat solament un volum del ‘Diccionari català-valencià-balear’, que havia començat a aparèixer en fascicles el 1926. Per què no s’avançava més en aquesta publicació? Un dels impediments era que no arribaven ajuts del Principat, especialment perquè el caràcter d’Alcover havia estat una barrera en la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans. A banda el caràcter, l’impediment més gran era que Alcover no acceptava les normes ortogràfiques del IEC. Aquest fou l’entrebanc que va tombar Francesc de Borja Moll poc abans de la mort d’Alcover. Ho explica ell mateix en la introducció del diccionari:

«El problema ortogràfic continuava perjudicant l’acceptació del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic personal; ell no s’hi decidia, però em digué que, de mort ell, jo fes el canvi d’ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d’aquesta bona disposició seva, li vaig demanar d’editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet d’ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l’Institut. Ell hi vingué a bé.»

Havent mort Alcover, Moll va adquirir els drets del diccionari i s’encarregà de revisar-lo i anar-lo publicant, fins que fou completat, trenta anys més tard.

Què és el ‘diccionari Alcover-Moll’?
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. A banda Alcover i Moll,  en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

La tasca editorial
El 1933 va fundar l’Editorial Moll, continuadora de l’Editorial Alcover. S’hi van destacar la biblioteca ‘Les Illes d’Or’ i, més tard, la ‘Biblioteca Raixa’, on publicà més d’un centenar de volums. Amb l’ajut dels seus fills i la col·laboració de l’escriptor Josep M. Llompart, aconseguí d’arrencar i mantenir l’empresa, que fou l’única editorial de les illes Balears amb una llarga continuïtat i un catàleg considerable.

La crisi del sector va portar els responsables de l’editorial a anunciar-ne el tancament l’any 2014. Tanmateix, fa poc, es va impulsar la institució Francesc de Borja Moll per a salvar l’empresa.

Un home compromès, sense fer soroll
L’obra de Francesc de Borja-Moll no s’acaba pas en aquest impressionant diccionari, sinó que comprèn gairebé una trentena de llibres i estudis monogràfics de tota mena: des d’una imprescindible ‘Gramàtica històrica catalana‘ fins a dos llibres de memòries, passant per diccionaris escolars, exercicis de gramàtica, cursos d’espanyol, estudis dialectològics, etc.

Fou nomenat doctor ‘honoris causa’ per diverses universitats, entre les quals Barcelona, València, Palma i Basilea. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vice-rector de l’Estudi General Lul·lià.

Així mateix, va tenir una vida pública notable i va fer una tasca extraordinària en la difusió de la cultura catalana a Mallorca. Fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear (1962) i pronuncià conferències a tots els Països Catalans. Entre els reconeixements més importants, hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), el premi Ossian de la RF Alemanya (1978) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983).

Malgrat que el seu caràcter era reservat i mostrava poca tirada a fer-se veure, va concedir algunes entrevistes als mitjans de comunicació, entre les quals es destaca aquesta en el programa ‘Personatges’ de TVE-Catalunya, dirigit i presentat per l’escriptora Montserrat Roig.

Francesc de Borja Moll es va morir el 18 de febrer de 1991, ara fa vint-i-cinc anys.

[Publicat a VilaWeb el dia 19 de febrer de 2016.]

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

0

DAM

 

L’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat noves eines a la versió en línia del ‘Diccionari de la llengua catalana‘ (DIEC2), de manera que es poden consultar fàcilment la resta de diccionaris del IEC. Ara ja no cal cercar una mateixa paraula en tots aquests diccionaris per a obtenir-ne els resultats. Des de la web del DIEC2, després de fer la cerca d’un mot, hom pot accedir directament als resultats del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana‘, del ‘Diccionari català-valencià-balear‘ (DCVB) –conegut per diccionari Alcover-Moll–, del ‘Diccionari de sinònims‘ d’Albert Jané i del portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT).

Quan un usuari cerca una paraula al DIEC, immediatament li apareix el resultat de la cerca, juntament amb quatre botons que fins ara no hi eren, corresponents als quatre diccionaris que s’hi han vinculat. Aquesta nova eina té una gran utilitat per a qualsevol usuari de la llengua, però especialment per a lingüistes, professors, periodistes i escriptors, que d’ara endavant s’estalviaran passos i temps a l’hora de fer consultes i cerques terminològiques.

Les quatre obres que ara es poden consultar des del ‘Diccionari de la llengua catalana’ (DIEC2) són aquestes:

Diccionari Alcover-Moll
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. La direcció i l’elaboració principal de l’obra anaren a càrrec de mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda i el seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que és qui va poder-la culminar el 1962. Però en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

Diccionari de sinònims
El Diccionari de sinònims d’Albert Jané, obra de referència de la lexicografia catalana, es podia consultar en línia des del desembre passat. Conté 27.542 articles i ofereix diverses opcions de cerca.

Cada article consta d’una entrada (el lema, que és la forma que la identifica i encapçala) i d’una llista de sinònims o més d’una, disposades per accepcions, és a dir, per significats. A més a més, també s’hi dóna informació sobre la categoria lèxica i gramatical de cada mot.

Diccionari descriptiu de la llengua catalana
El ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ (DDLC) presenta els mots des del punt de vista del contingut i de l’ús. El concepte de diccionari descriptiu s’oposa al de diccionari normatiu, perquè intenta reflectir els usos lèxics reals i no únicament els que són considerats admesos per la normativa lingüística establerta o convinguda.

El DDLC és una obra en elaboració permanent. Forma part del Diccionari del Català Contemporani (DCC), un projecte lexicogràfic de gran abast desenvolupat al IEC des del 1985, que té per objectiu general d’aplegar sistemàticament les dades sobre el lèxic català. Els articles del DDLC es difonen per internet durant el procés de redacció de l’obra a mesura que vagin assolint un nivell d’elaboració prou avançat.

Terminologia de Ciències i Tecnologia
El portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT) conté essencialment tres apartats: una biblioteca en línia d’obres terminològiques (BiblioCiT), un motor de cerca avançat i la interfície ContextCit, amb informació de revistes especialitzades.

La biblioteca BiblioCiT aplega un total de 170.000 unitats terminològiques catalanes. A més, les 58 obres que formen part de la biblioteca poden ser consultades individualment.

El motor de cerca CercaCiT, permet de consultar totes les obres de la biblioteca BiblioCiT simultàniament o per grups temàtics.

Finalment, la interfície ContextCiT ens presenta contextos d’ús de termes apareguts en les revistes especialitzades recollides en l’Hemeroteca Científica Catalana.

Un cas pràctic: cercar la petjada
Si entrem al DIEC i escrivim ‘petjada’ a la casella ‘Entrada a cercar’, obtindrem un resultat simple, la definició del mot, amb dos exemples:

«Senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal a la terra per on ha passat. Es veien les petjades d’un ós. Seguint aquestes petjades, arribarem segurament a alguna cabana de pastors.»

Des d’aquesta mateixa pàgina, damunt el resultat, podem consultar el diccionari Alcover-Moll pitjant el botó DCVB. La informació que en resultarà serà molt més completa: definició, traducció a l’espanyol, exemples literaris (de ‘Lo Somni’ de Bernat Metge, per exemple), locucions, refranys, transcripció fonètica i possibilitats etimològiques.

Tornant a la pestanya inicial, podem consultar sinònims de ‘petjada’. No tan sols obtindrem la llista que cerquem (‘petja’, ‘rastre’, ‘pas’, ‘senyal’, ‘empremta’), sinó els sinònims de tots els mots que contenen ‘petjada’ com a sinònim. I encara més: fent doble clic damunt qualsevol mot de qualsevol llista anirem a parar a una pàgina amb tots els sinònims del mot clicat. És molt fàcil de navegar-hi i molt difícil de no trobar-hi el sinònim exacte.

Si retornem a la pestanya del DIEC, premem damunt el botó DDLC i demanem ‘Mostrar l’article’, obtindrem la informació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’. Ací hi ha definicions detallades, informació estatística, variants, etc., però sobretot una gran quantitat d’exemples d’ús, essencialment contemporanis. Per exemple, en el sentit de ‘Senyal que deixa el peu d’algú o d’algun animal en un terreny o en una superfície’, hi trobem exemples de Marià Manent, de Rubió i Tudurí, de Vicens Vives i de Pedrolo; són exemples que ens ajuden a entendre el significat del mot i el contextualitzen. És un diccionari molt complet i útil especialment per a comprovar si el sentit que volem donar a un mot ha estat usat pels autors seleccionats.

Finalment, clicant damunt CiT, podem comprovar que ‘petjada’ forma part del ‘Vocabulari forestal’ i que és un terme emprat en l’àmbit de la caça; així mateix, trobem informació del ‘Diccionari de geologia’, que ens diu que ‘petjada’ és un terme de paleontologia i de sedimentologia, concretament de petrologia sedimentària. Ens presenta la definició i traduccions a l’anglès, a l’espanyol i al francès.

[publicat a VilaWeb el dia 1 de febrer de 2016]

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

No hauríem de provocar tant…

5

incendi

De tant en tant, els fets de l’actualitat tenen contingut lingüístic. Ahir i avui n’hem vist un cas.

Resulta que ahir, després de l’incendi catastròfic en una estació de Renfe abandonada, el programa d’en Jordi Basté, de RAC-1, va publicar aquest piulet: «L’incendi l’hauria provocat un grup d’indigents. Els bombers han trobat matalassos a l’estació abandonada»

Diuen que la diputada de la CUP Eulàlia Reguant es va indignar i va respondre amb uns quants piulets, entre els quals aquest:

 

És més que probable que el piulet de RAC-1 volgués dir una cosa que no deia. Vaja, a mi no em sembla que els responsables volguessin dir que els sense-sostre haguessin calat foc expressament a casa seva per originar el caos que es va originar.

Però, en el fons, l’autor del piulet de RAC-1 va ser víctima d’un abús lingüístic (un entre tants). El verb provocar, originàriament, vol dir «excitar a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient». En un sentit ampli, també pot arribar a significar «suscitar (alguna cosa)», però sempre partint del significat inicial, és a dir, contenint la idea d’incitació («provocar les rialles», per exemple). Tanmateix, la banalització i la influència de l’espanyol han escampat aquest verb en comptes de originarcausarmotivar

I d’aquí ve que sentim frases com ara aquestes:

—«El partit admet que la votació per investir Mas pot provocar fractures internes»

—«Els tornados provoquen més de quaranta morts» (provocar un mort: ens podem imaginar una cosa més desagradable, de més mal gust?)

—«El conductor que va provocar un accident a Girona conduïa sense carnet» (podem saber que el va causar, però com se sap que el va ‘provocar’, és a dir, que va fer alguna cosa deliberada perquè passés?)

Sempre ho dic: el llenguatge és com les drogues: cal saber-ne fer un ús responsable…

PS: El qui sembla que s’ha sentit provocat ha estat Jordi Basté, que aquest matí ha dit coses com ara aquestes:

«Encara visc indignat amb el piulet de l’amiga Reguant. […] No vull que ningú em freni la llibertat d’expressió, potser per un verb col·locat amb mala traça. No vull que ningú ens assenyali per alguna cosa que no pensem ni pensarem mai. No vull que ningú ens doni lliçons sobre…»

El parèntesi que hi ha entre «l’amiga Reguant» i «No vull que ningú» dura quasi un minut. És a dir, el senyor Basté triga un minut a reconèixer que va col·locar el verb provocar «potser amb mala traça». Abans i després, ja ho veieu: ‘a mi no em doneu lliçons’. En fi… I penso: no hauria estat més senzill de demanar disculpes primer i després, si voleu, parlar de demagògia? És a dir, costa tant de dir que ens hem equivocat si resulta que ens hem equivocat? És només una pregunta. Perquè, qui sóc jo, pobre de mi, per insinuar res? Déu me’n guard.

                                              

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

Controles les eles, Magalí?

3

Magalí

Al llibre Llengua standard i nivells del llenguatge, Lluís López del Castillo ja s’esfereïa per la manera de parlar d’una certa gent, sobretot de l’àrea de Barcelona. Descrivia una fonètica fortament acastellanada. Quan el vaig llegir, a divuit anys, feia pocs mesos que havia començat d’estudiar a Barcelona, i em va sorprendre de debò. Em va fer estrany, sobretot, que parlés de pronunciar malament les eles (les eles?, com es podien fer malament les eles?). I em va fer molt riure l’etiqueta que posava a aquell parlar: el català bleda.

Una descripció molt succinta: la ela bleda és la ela castellana o francesa, ço és, alveolar i no velar. És a dir, amb la punta de la llengua tocant els alvèols (damunt les dents de dalt) i la part posterior sense tocar el vel del paladar. La ela catalana (i neerlandesa i russa i de l’anglès americà…) és velar (amb la part del darrere tocant el vel del paladar). El professor Gabriel Bibiloni ho explica perfectament ací i encara ho detalla més ací.

Com que el Parlament de Catalunya és un reflex (lingüístic) de la societat, us convido a sentir una diputada de la legislatura anterior amb una gran habilitat a fer eles bledes. Us n’he seleccionat un fragment ben il·lustratiu:

Amb el temps, m’ha vagat prou de sentir les eles bledes i, quan els interessats (i interessades) s’hi han avingut, he provat d’esmenar-les. És evident que el fenomen s’ha escampat molt. També és evident que se n’ha fet mofa, però això no ha servit per a vèncer el problema, ni tan sols per a fer-lo recular.

A Callús, sortosament, fins ara aquest fenomen no hi ha arrelat. Tanmateix, molt sovint comprovem amb tristesa com els nostres fills (i filles) comencen a dir eles bledes quan fa uns quants mesos que han començat d’estudiar a Barcelona.

Per convèncer-vos que ací la canalla té fonètica genuïna, us convido a escoltar la veu tendra d’una callussenca de set anys que encara no ha après de fer eles bledes.

Deixeu-me, finalment, retre un petit homenatge a un programa que m’agrada especialment: Oh, happy day! En un parell d’articles anteriors (1 i 2) vaig dir què pensava d’un (o una) membre del jurat. Però avui he de parlar bé d’una concursant, una noia que em té el cor robat. Em refereixo a la Magalí Sare, l’ànima del Quartet Mèlt. S’ha de dir que tot el grup, a desgrat de l’edat, parla força bé. Afegeixo que a la Magalí no li surten totes les eles correctíssimes, però crec que n’és conscient i s’hi esforça. Escolteu-ne, només, aquesta brevíssima seqüència:

Us deixo amb una versió molt reeixida de la «Gallineta» cantada pels Mèlt. Ho diuen ben clar, cap al final: «Que quedi clar per sempre més que jo de bleda no en tinc res». Justa la fusta!

                                                 

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

La comuna

2
comuna
 
Us deixo amb un altre escrit d’en Josep Badia i Torras, el meu pare. Aquest home que amb prou feines va anar a escola, guaiteu si en sabia, de coses… Quan sigui gran m’agradaria escriure i descriure així, amb aquesta minuciositat, amb aquest burí tan precís. Ep! I atenció a l’observació lingüística del final (no apta per a partidaris del català del segle XXI!).
Que vagi de gust…

                                                            

Si mai ningú llegeix aquestes ratlles —sobretot si és jove—, segurament s’estranyarà que en la descripció de les estances de la meva casa pairal hi inclogui aquesta o aquestes que ara vull descriure, com a peces entranyables dels meus records. Deurà pensar que són desvaris d’un vell que ja no hi toca. Potser tindrà raó, però jo no puc pas resistir la temptació de deixar constància escrita d’un lloc tan comú, i que em va proporcionar alguna cosa més que la possibilitat de satisfer les necessitats fisiològiques (cosa ja prou important). Us vull parlar, doncs, de la comuna.

Quan varen construir la casa només hi van fer una comuna. Era al terrat, on se solien situar una vegada perdut el costum que hi havia a les cases del segle anterior [1] de penjar-les fora de les parets de la casa —un costum certament poc estètic.

«Tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès»

A la sortida de la galeria de sol ponent, tocant al safareig, era situada perpendicular al dipòsit o pou mort que hi havia al barri [2], al costat del femer, i comunicada amb aquest per un tub enterrat al paviment, cosa que en facilitava el desguàs constant i permetia de no haver-lo de buidar sinó un cop l’any, per treure’n la matèria espessa.

Evidentment, tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès. Però no és pas d’això, que voldria deixar constància, sinó de les característiques del lloc reservat a satisfer les necessitats biològiques en el món de la meva infància i la meva joventut. Una estança petita, simple, acollidora i íntima, on el jovent, i també els grans, passàvem més estones de les estrictament necessàries per a la funció primordial.

A la paret de la dreta, a una altura de dos pams i mig, hi havia una fusta ampla per a seure-hi confortablement, acomodant el nostre cul, fossin més petits o més grans els malucs. El cas era que l’orifici dels esfínters s’escaigués al centre del forat rodó que hi havia a la fusta i que quedava al descobert en treure una tapa amb un petit pom de porcellana blanca al mig. Aquest forat deixava veure un tub de ceràmica blanca en forma cònica, que continuava encaixant amb uns altres fins al dipòsit del femer.

«Els eixugamans penjaven al costat del safareig i eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri el dissabte i el diumenge»

Tot el voltant de la fusta, com també al davant, era revestit de rajola per facilitar-ne la neteja. La fusta es fregava cada setmana amb lleixiu i terra d’escudelles. Aquesta feina la va assumir fins a ben vella la padrina, amb una escrupolositat estricta. S’hi dedicava el dissabte, quan també canviava els eixugamans —de tovalloles, en aquell temps, només n’hi havia a les cases dels senyors—, que penjaven al costat del safareig i que eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri [3] el dissabte i el diumenge.

En un angle hi havia una espècie de pica de porcellana blanca de forma arrodonida i oberta per davant com un quart de sopera i amb un escaire recte al darrere perquè encaixés amb la cantonada. Al fons tenia cinc orificis petits per on s’empassaven els orins dels mascles, que ho podien fer servir còmodament, situat com era a l’altura convenient.

Dalt de tot hi havia una postada amb lleixiu, fregalls i més coses de neteja. A la paret del fons, un ganxo de filferro amb papers de diari retallats o quadrats, d’un pam quadrat, que substituïa més o menys el paper higiènic, que llavors —a casa, almenys— ni es coneixia.

Se’ns recomanava de tirar mitja galleda d’aigua del safareig a cada servei, però no hi pensàvem pas sempre, ni de bon tros.

La comuna estava tancada per una porta un xic despintada i clivellada pel sol, que hi batia de ple perquè no era protegida. Al centre de la porta hi havia una obertura amb fulles de fusta en forma de persiana fixa, que en facilitava la ventilació permanent i, a més, deixava veure el defora de dins estant, sense que de fora es pogués veure a dintre. Amb un baldó es tancava i es preservava la intimitat de l’ocupant.

«Els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement “pàgines viscudes” de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans»

Quan érem petits aquesta era l’única comuna de la casa. Amb el temps, com que els nois i el mosso dormien al pis de dalt, fou necessari de fer-ne una altra, per al servei nocturn sobretot. Es construí a sobre de la primera per aprofitar el mateix desguàs, allargant la canonada fins al pis superior. Com que hi havia més espai, es va fer més gran, però de característiques semblants. Per accedir-hi, calgué obrir una porta foradant la paret de la casa a l’indret de la galeria del pis superior.

En totes dues els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement pàgines viscudes de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans. A la del pis de dalt, l’hereu fins i tot hi va escriure moltes poesies de joventut, cosa que demostra que per a la cultura i el somni qualsevol racó pot ésser bo.

Als grans els costava d’entendre que sempre busquéssim quelcom per llegir quan ens calia anar a la comuna. Aquest costum encara em dura, i penso i veig que no sóc pas l’únic.

I ara se m’acut que no entenc per què avui ningú no en diu la comuna, d’aquest lloc tan íntim, però alhora tan comú, sinó un nom ridícul com excusat, o l’anglicisme vàter, o simplement lavaboComuna donava una idea més exacta d’un lloc que havia d’usar tothom, un lloc per a tots i que tots necessitàvem i agraíem… per a les funcions pròpies i per a poder llegir tranquil·lament sense que ningú ens destorbés. A mi m’agrada més el nom d’aleshores. Potser pels records que m’evoca. Segurament.

[1]: Es refereix al segle XIX
[2] barri: Espai tancat davant la façana d’una casa.
[3] bri: Teixit fet de la fibra pura del lli o del cànem, sense estopa ni borra.

                                                          

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat