El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Brutal! Bestial!

0
Publicat el 18 de març de 2022

VilaWeb

“Aquest vídeo és brutal!”, exclamava al desembre el president del Port de Tarragona a Twitter. A les imatges hi apareixien quatre dones segurament octogenàries fent lloances dels fideus del Serrallo. Són unes imatges colpidores, impressionants, però en cap moment no fan pensar en brutalitat.

Aquests darrers anys s’ha consolidat l’ús dels adjectius brutal i bestial per a parlar de coses grans, literalment o figuradament. I s’ha afermat tant que, de mica en mica, hem anat arraconant tot de mots amb significats precisos. La conseqüència, és clar, ha estat un empobriment lèxic com més va més greu. Vegem-ne més exemples.

El FC Barcelona fa un gran partit, omple de gols la porteria contrària, amb un joc net i elegant. I, tanmateix, què diu l’entrenador? “Hem fet un partit bestial.” No pas increïble ni boníssim, no: bestial.

Hi ha desafiaments grans o –si voleu posar-hi intensitat– enormes, extraordinaris. Però si els encarem racionalment, no els hem pas de considerar brutals, com en aquesta taula rodona en què es debatia com dotar Barcelona de més habitatges. “El repte és brutal”, va etzibar una responsable municipal.

Aquests dies podem veure amb admiració que la gent respon a les crides a la solidaritat amb els refugiats ucraïnesos. I en moments d’emoció com aquest, en què volem descriure un fet excepcional, magnífic, és quan podem arribar a dir: “La resposta de la gent és bestial“, per més que, precisament, aquesta resposta sigui el rebuig de la bestialitat de Putin.

El 2020, al Camp de Túria, la campanya de la Unió Gremial per a impulsar el comerç de nou municipis tenia per lema “Comerç local, comerç brutal“, un eslògan que sembla que hauria d’espaordir els compradors. La intenció era vendre la imatge d’un comerç excel·lent, esplèndid, però potser per a això no calia comparar-se amb els animals.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull, ara com ara, els usos figurats de brutal i bestial. Diu que signifiquen ‘propi de les bèsties’ (“apetits brutals”, “instints bestials”) i ‘semblant a una bèstia, d’una violència salvatge’ (“maneres brutals”). Per això quan parlem d’una agressió, d’una baralla o d’una violació brutals, com en aquesta notícia, en fem un ús adequat.

En aquests abusos, caldria afegir-hi genial, que es va posar de moda els darrers decennis del segle XX, també en contexts impropis. I encara espectacular, que sí que té sentit figurat, però que avui es fa servir a tort i a dret.

Contra aquest fenomen d’empobriment, hi podem fer res? Una feina dels mitjans de comunicació pot ésser difondre alternatives, amb tots els matisos i en tots els registres, perquè el parlant no hagi de recórrer sempre als mateixos mots.

Podem dir, per exemple: un dia fantàstic, una aventura apassionant, un error descomunal, una novel·la monumental, una tempesta formidable, un vaixell enorme, una interpretació sublim, una energia sorprenent, un moment molt emocionant, una casa majestuosa, un edifici superb, una època esplendorosa, el súmmum de la ineficàcia, un paisatge meravellós, un jardí bellíssim, un amor desmesurat, una força colossal, una gentada immensa, una propietat grandiosa, un discurs espaterrant.

Parlant més col·loquialment, podem servir-nos d’una munió de locucions i frases fetes: un menjar per a llepar-se’n els dits, un vi de categoria, un còctel de primera, un text d’antologia, un escriptor fora de sèrie, un llamp de cotxe, un espectacle mai no vist, un talent de no dir, un partit de traca i mocador, és d’allò que no hi ha, un dolor que no té nom, una llengua que et fa caure de cul, una intel·ligència que tomba de tos, un arròs de repica’m el colze, un sol que torra el cul a les llebres (o de justícia, o que estavella les pedres…).

I per al registre vulgar, també tenim algun recurs. Podem dir, per exemple, un professor collonut, un concert que és l’hòstia, un fred de collons, etc.

D’alternatives per a no empobrir el llenguatge, com podem veure, en tenim per a donar i per a vendre.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Les calces són les mitges?

1
Publicat el 5 de març de 2022

VilaWeb

En l’estudi de les llengües el concepte de “fals amic” té una certa importància. Molt sovint es presenta com un joc divertit, però certament cal tenir-lo en compte si volem evitar confusions. Si mirem les llengües de l’entorn, ho entendrem de seguida. En italià, per exemple, un autista és un conductor i una officina és un taller o un garatge. En francès, un fracas és un terrabastall i un pastis, com és sabut, una beguda. En espanyol, una cama és un llit, acostarse vol dir ajeure’s i la venda és una bena…

Si hi ha aquestes “coincidències divergents” entre llengües, també en trobem d’internes, és a dir, mots que en un parlar volen dir una cosa i en un altre, una altra. Vegem, doncs, una llista d’urgència de “falsos amics interns“.

Si sou del Principat i aneu, per exemple, al País Valencià, no us espanteu si una dona acalorada diu que les calces li fan nosa, perquè calces és allò que al Principat en diuen mitges. No fa gaires decennis, dels pantalons en dèiem calces o calçons a tot arreu.

Així mateix, si a un principatí li dieu que porteu la samarreta banyada, potser no us acabarà d’entendre, perquè ell diria que la porta mullada o molla. I moll, justament, a la major part del domini lingüístic no vol pas dir ‘xop’, sinó ‘tou’ o bé ‘fluix’. D’ací ve el bocamoll (‘fluix de boca’, podríem dir-ne) que no té res a veure amb la mullena bucal.

Una confusió entre els habitants de les Balears i la resta és el verb trempar. Si ens diuen “Ja l’has trempat, l’enciam?”, simplement ens demanen si ja l’hem amanit.

Parlant de malentesos de caràcter sexual, tenim també el cas de pardal, que a Mallorca, a Eivissa, a València i al sud del Principat és el penis. Per evitar la confusió, l’ocell rep noms diversos, com ara teuladí.

I, ara que parlem d’animals, mallorquins i menorquins d’un gat en diuen moix, tant si el veuen tristoi com xiroi.

Si sentim un valencià que parla de fer comboi no ens imaginem pas un conjunt de vehicles o de soldats, sinó alguna mena de gresca o festa, generalment amb força gent.

Ara imaginem-nos que un amic del Principat ens convida a casa seva i, havent dinat, li diem que ens deixi escurar. No ens ha d’estranyar que ens faci cara d’esparverat, perquè entendrà que encara tenim gana i volem rosegar els ossos del pollastre. Li haurem d’aclarir que simplement ens oferim a rentar els plats.

Parlant de menjar, si visiteu el Rosselló i us anuncien juliana no penseu pas en una sopa, perquè menjareu bacallà.

Si sou de Catalunya, quan algú d’un altre punt del país us digui que s’ha llevat les sabates no us penseu pas que les havia posades a dormir. Simplement, se les ha tretes.

Quan anem a les Illes Balears, si algú ens diu que és picapedrer no ens l’hem pas d’imaginar picant pedra: és un treballador de la construcció amb uns certs coneixements de l’ofici. Vaja, allò que al País Valencià en diuen obrer o obrer de vila i al Principat, paleta.

En una casa bona catalana, us sobtarà que a la senyora que hi treballa li diguin minyona, encara que no sigui jove. És la manera com els principatins anomenen les criades.

Si aneu a Menorca, o a Mallorca, i a les set del matí us diuen què voleu per berenar, no us penseu que us volen aixecar la camisa. Així és com hi anomenen l’esmorzar. També hem de tenir en compte, si anem al País Valencià, que la gent hi sol fer dos esmorzars: el primer, molt lleuger, és el desdejuni.

Visitant les comarques del nord, o bé Mallorca, veureu que totes les nines parlen, perquè allà una nina no és pas cap joguina, sinó una xiqueta o nena. I si de les nenes en diuen nines, com en diuen de les nines? Doncs depèn: a Mallorca i a l’Empordà, per exemple, són pepes; i al Rosselló i al Conflent, patotes.

En algunes comarques valencianes, un podeu trobar que algú té ganes d’estomacar-se. No us penseu pas que sigui masoquista; simplement vol escarxofar-se al sofà.

A Menorca, quan diuen que una noia o una casa és polida no parlen de netedat ni d’endreça, sinó que volen dir que és maca, formosa.

Es veu que a Mallorca te’n pots anar un parell de dies de vacances i no treure el cap per la feina durant una setmana. Com s’entén? Doncs perquè un parell mallorquí no són dos, sinó uns quants, una xifra indeterminada.

A bona part del país, els infants tenen padrins encara que no siguin batejats, perquè el padrí i la padrina són l’avi i l’àvia.

N’hi ha que pensen que emprar és un mot culte, i no. Al País Valencià, per exemple, la gent empra (o ampra) moltes coses, però no vol dir que les faci servir, sinó que les manlleva, les demana en préstec.

En fi, aprendre aquests falsos amics (i qui-sap-los més) ens ajudarà a entendre’ns més bé, sense sorpreses.

Aquest article ha estat possible gràcies a les aportacions de Josep Albinyana, Joan Bosch, Núria Cadenes, Jem Cabanes, Esperança Camps, Francesc Esteve i Jordi Palou. Gràcies a tots.

Les fronteres que defineixen l’extensió dels mots no sempre són precises. Per això, tot i haver-me assessorat en el Diccionari català-valencià-balear, demano disculpes per endavant per les errades que pugueu trobar en aquest article. Si sou subscriptors de VilaWeb i voleu notificar-me-les, escriviu un comentari, si us plau. (En trobareu l’enllaç més avall.)

La Viquipèdia ens ofereix una informació completa sobre el concepte de “fals amic” i llistes de falsos amics del català amb l’anglès, el basc, el castellà, l’esperanto, el francès, el grec modern, l’italià i el portuguès.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Calendaritzem o implementem? Deu errades del llenguatge d’avui

1
Publicat el 5 de març de 2022

VilaWeb

Aquests darrers anys, en l’àmbit administratiu s’han escampat un seguit de calcs, manlleus o usos impropis que s’han anat consolidant. Castellanismes com plaç, anglicismes com timing, confusions en l’ús de contemplar, plagues com implementar i agendar, etc. infesten el llenguatge dels treballadors de l’administració, mestres, policies, etc. I tard o d’hora s’escolen als mitjans de comunicació i s’acaben escampant. Vegem-ne uns quants:

Aplicatiu

Una aplicació informàtica és un ‘conjunt de programes informàtics que desenvolupen tasques específiques en un ordinador’. D’això, n’hi ha que en volen dir aplicatiu, però és innecessari, a més d’incorrecte (o no admès per la normativa, digueu-ho com vulgueu).

Calendaritzar

Els termes calendaritzar i agendar s’han escampat com una mala cosa, però són innecessaris. Per què diem calendaritzar si ja tenim programar, planificar o, si voleu, establir un calendari? En lloc d’agendar també podem fer servir programar o bé posar data, assenyalar un dia o adiar, segons el context. I si parlem de noms, l’invasor és l’anglicisme timing, quan volem dir ‘distribució d’un seguit d’activitats durant un període de temps’. El podem canviar, simplement, per calendari o planificació.

No ens podem estar, en aquest punt, de tornar a recomanar les eines de Softcatalà, especialment el Catalanitzador, que us serviran per a trobar solucions alternatives i genuïnes a aquesta mena de termes. Vegeu de quina manera més pràctica i útil ens presenten les recomanacions:

Contemplar

De fa uns quants anys s’ha escampat l’ús de contemplar en lloc de preveure, incloure, tenir en compte; o bé prescriure, establir; o encara tenir en compte, valorar, considerar. Per exemple, un projecte preveu un seguit d’actuacions; una norma prescriu que les coses es facin d’una manera determinada; i un mestre valora l’esforç dels alumnes. En cap d’aquests casos no hem de dir contemplar.

Implementar

L’anglicisme implementar, relativament recent, s’ha escampat de mala manera en tots els àmbits. El diccionari normatiu ha acabat acceptant-lo, com a sinònim de fer efectiu o posar en pràctica i, especialment, en l’àmbit informàtic (‘convertir una idea, un mètode, un esquema, un algorisme, etc. en un circuit, un objecte o un procés informàtic en estat operatiu’). En canvi, no s’admet com a sinònim d’implantar. De manera que les mesures que estableix un govern no s’implementen, sinó que s’implanten.

Llistat

Ja fa temps que hi ha qui confon llista i llistat. El llistat, segons el diccionari, és tan sols el ‘resultat d’operacions efectuades per un ordinador, escrit en paper per una impressora’. I d’ací, per influència del castellà, aquest mot ha envaït el camp de llista, és a dir, ‘sèrie de paraules, frases, adreces… escrites l’una sota l’altra’. Parlarem d’una llista d’alumnes o de municipis, per exemple, i no pas d’un llistat.

Mig

Sentim parlar d’un *cicle mig de formació professional, o bé de solucions a *mig termini. L’error que cometem quan diem això prové de la confusió entre mig i mitjà. Si mig vol dir ‘que forma la meitat’ (mig metre, mig any, mig llibre, etc.), mitjà significa ‘tan allunyat de l’un extrem com de l’altre’, és a dir, que no és ni gran ni petit, ni gros ni xic, ni llarg ni curt… Per això un cicle que no és ni superior ni elemental és mitjà, igual com un termini que no és ni llarg ni curt.

Ofertar

El verb ofertar no és, ara com ara, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. A l’administració, hi ha qui el fa servir amb el significat de ‘fer una oferta pública d’un lloc de treball, un producte o un servei’. Entre mestres i professors, té el significat específic de ‘oferir cursos, assignatures o matèries perquè els alumnes puguin triar’. En l’àmbit comercial, vol dir ‘posar a la venda un producte’. En tots aquests casos el podem substituir, simplement, per oferir. No cal complicar-se la vida.

Plaç

Quan parlem del ‘temps assenyalat per a fer alguna cosa, especialment el compliment d’una obligació’ no hem de fer servir plaç (calc del castellà), sinó termini. Per tant, direm que tenim un termini de cinc dies per a pagar una sanció, per exemple. Així mateix, assenyalem períodes de temps a llarg termini, curt termini i mitjà termini. El mot terme és sinònim de termini i té més significats, sobretot de distància física.

Promig

Promig no és acceptat per cap diccionari, perquè ja tenim mitjana, que és el ‘quocient de la suma de dues quantitats o més pel nombre d’elements que el formen’. Els professors, per exemple, solen calcular la mitjana de la nota de cada alumne a partir dels resultats dels exàmens, els exercicis escrits, les activitats a classe, etc.

Redactat

El mot redactat no és correcte com a substantiu. Quan parlem de ‘la manera d’escriure, tenint en compte els aspectes gramaticals i estilístics’, emprarem redacció. No direm “Té un redactat acurat”, sinó “Té una redacció acurada”; ni “El redactat del llibre és ple de cites”, sinó “La redacció del llibre és plena de cites”. El mot redactat és correcte com a adjectiu: “Quin escrit tan ben redactat, noia!”

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Salvem el “prou”!

0
Publicat el 4 de febrer de 2022

VilaWeb

El mot prou és un dels tresors més preuats i més versàtils del català. Té, pel cap baix, una dotzena d’usos diferents: com a adverbi, com a adjectiu, com a pronom i com a interjecció. Són usos consolidats amb el pas dels segles que fins fa quatre dies no trontollaven. Però ara hi ha algun enemic que li ha declarat la guerra. Els més tenaços, l’adjectiu suficient i l’adverbi suficientment.

Vegem, amb exemples, tota aquesta varietat d’usos de prou.

La imatge no era prou clara

Heus ací l’ús segurament més habitual de prou, com a adverbi, amb el significat de ‘suficientment’.

No tinc prou coratge

És un ús semblant a l’anterior, però ací prou és adjectiu i equival a ‘suficient’. Observem que sovint en castellà en aquests casos es tradueix per bastante. Però en català prou i bastant volen dir coses ben diferents, com es pot veure si diem Té bastants diners, però no en té prou per a fer el viatge.

Prou hi insisteix, però no li serveix de res

Prou, una altra vegada com a adverbi, també pot significar ‘certament’, com en aquesta frase. Sovint, el podríem canviar per un ja duplicat (Ja hi insisteix, ja) o bé reforçar-lo amb bé (Bé prou que hi insisteix).

—Que en vols més? —Prou

Hi ha també aquest ús tan idiomàtic, tan genuí, amb un significat semblant a ‘i tant’, ‘és clar que sí’. Darrerament, sembla que recula. Fem-hi alguna cosa!

La culpa és seva, prou que ho saps

Ací prou serveix per a confirmar o donar per cert allò que hem dit. De vegades va precedit de bé (Bé prou que ho preveia) i encara és més expressiu si es reduplica (Prou el vaig entendre, prou, que equival a Sí que el vaig entendre, sí).

Diuen que estudia: prou, però encara s’hi ha d’esforçar més

Un ús que també es va perdent és el d’aquesta frase, en què prou equival a ‘d’acord’, ‘entesos’. Generalment, va seguit de la conjunció adversativa però.

Amb allò n’hi va haver prou per a exasperar-lo

De vegades va acompanyat de la preposició per a seguida d’un infinitiu. Se sol emprar per a assenyalar un límit o simplement la suficiència d’allò de què es parla. Erròniament, per influència del castellà, hi avantposem com (N’hi va haver prou *com per a exasperar-lo). Aquesta construcció té la variant amb la conjunció perquè i el verb conjugat en subjuntiu: Amb això n’hi haurà prou perquè calli.

Ja faig prou escoltant-te

És un ús molt semblant a l’anterior, però sense preposició i amb el verb en gerundi. També té variants, principalment la d’infinitiu precedit de la preposició de (Ja fa prou d’acollir-lo a casa seva) i la construïda amb una oració condicional: Faràs prou si l’hi acompanyes.

Ja tinc prou maldecaps per a afegir-n’hi més

També s’assembla als usos anteriors, però ací prou té valor d’adjectiu i acompanya un nom. Com hem vist amb l’adverbi, també hi ha la variant amb perquè i verb amb subjuntiu (Ja tinc prou maldecaps perquè m’atabalis). I, és clar, tampoc no hi hem d’avantposar la conjunció com, imitant el castellà (Ja tinc prou maldecaps *com perquè m’atabalis).

Hi havia prou gent

De vegades l’adjectiu prou té el significat precís de ‘quantitat entre regular i elevada’. En alguns parlars, especialment al País Valencià, aquest ús és molt estès. Hi podem sentir, per exemple, Havia de descansar perquè els peus li feien prou de mal.

Ja en tinc prou avui

La particularitat d’aquest ús és que ací prou és un pronom. A alguns ens fa mal d’orelles sentir aquesta frase canviada per Ja en tinc suficient avui.

El menjar no era bo, però el dinar em va costar prou

També amb un ús pronominal, trobem aquest prou que significa ‘una quantitat entre regular i elevada’. És propi d’alguns parlars, com hem vist abans amb l’adjectiu del mateix significat.

Prou!

I si hem vist l’ús de prou com a adverbi, com a adjectiu i com a pronom, ens falta la interjecció. És un ús encara prou viu, sortosament. Però, compte: hem d’evitar de reforçar aquest prou  amb l’adverbi ja (*ja prou) tot imitant el castellà ya basta. Ara com ara, aquest prou és ben viu. Sens dubte, un debat de Josep Cuní amb Pilar Rahola va contribuir a afermar-lo. Recordem-lo en aquests tres vídeos (el de debò i dos del Polònia) 

Locucions i frases fetes amb “prou”

A més de tots aquests usos, el mot prou forma part d’una bona colla de locucions o frases fetes. Vegem les més importants:

I, per si no fos prou, la nena va agafar la covid

La construcció per si no fos prou es fa servir per a indicar que una acció o esdeveniment s’afegeix a uns altres. Equival a a més, a sobre o damunt, però és més expressiva, amb més intensitat. Una construcció sinònima és per a acabar-ho d’adobar.

Ha passat un moment, però amb prou feines hi he parlat

Amb prou feines és una locució que recula (mentre avança a penes). Vol dir ‘gairebé no’.

Hi ha tantes notícies que a la redacció no tenim prou mans

La locució no tenir prou mans vol dir ‘no poder fer allò que hom es proposa’.

Ho pots fer perfectament. De temps, en tens prou i massa

L’expressió popular prou i massa vol dir ‘en excés’, ‘de sobres’.

Si et vas deixar la bossa en aquell banc, ja l’has vista prou

Ja veure prou és una frase feta que es fa servir per indicar que una cosa l’hem perduda definitivament. També s’aplica a persones, per dir que deixarem de veure algú.

Doncs demà li dius que plegues, i prou!

La locució i prou!, que té un significat ben transparent, ara perd terreny a favor de i punt.

No vull que me’n parleu més; ja n’hi ha prou, d’aquest color

Quan diem ja n’hi ha prou d’aquest color o ja n’hi ha prou d’aquest coll volem posar fi a una insistència.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Per què diem ‘pillar’ si podem dir tot això?

2
Publicat el 21 de gener de 2022

VilaWeb

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, pillar significa ‘emparar-se violentament (d’una cosa)’. Segons el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, té dos significats, tots dos col·loquials: ‘agafar (a algú o alguna cosa) vencent resistència’ i ‘agafar (alguna cosa) a algú amb violència o amb habilitat’. El diccionari Alcover-Moll, que encara en registra més significats, aclareix que pillar no és un mot català, sinó pres del castellà o de l’italià.

Com es pot veure, hi ha una certa confusió sobre els usos normatius “acceptables” de pillar. Sigui com sigui, paga la pena d’enumerar alternatives genuïnes, oimés tenint en compte que aquests darrers anys el castellà n’ha eixamplat el significat, cosa que s’ha encomanat al català del sud dels Pirineus.

L’exemple de pillar ens ha de fer pensar en el present i el futur del català col·loquial, com més va més castigat per la pressió del castellà. De mots com aquest, en sentim massa sovint als mitjans de comunicació, sobretot en sèries en què apareix gent jove. Ara que es parla d’emergència lingüística i de pactes per la llengua, potser és un bon moment perquè els mitjans revisin quin català fan servir en els programes adreçats al jovent.

Vegem tot seguit què podem dir en lloc de pillar en cada accepció.

Atrapar

Quan parlem de ‘arribar a agafar algú o alguna cosa que es mou’, el verb adient és atrapar: “Va arrencar a córrer darrere seu fins que el va atrapar.”

Enxampar, pescar

Col·loquialment, quan s’atrapa algú de sorpresa es diu enxampar (amb les variants xampar i aixampar): “Tota la vida estafant la gent i al final l’han enxampat.” Amb aquest mateix significat podem dir, també col·loquialment, pescar: “Sempre deia mentides, fins que el van pescar.”

Agafar, prendre

Darrerament, sentim pillar en contexts en què sempre hauríem dit, simplement, agafar o prendre: “Espera’m, si us plau. Agafo l’autobús i vinc”; o bé: “No sé com ho fas per prendre apunts tan de pressa.”

Arreplegar

Quan parlem de malalties, col·loquialment, podem fer servir agafar o algun dels verbs de més amunt, però també arreplegar: “Has arreplegat una bona calipàndria, noia.” 

Llepar, pessigar

Amb el significat precís de ‘treure alguna cosa en un repartiment’, tenim llepar: “A la rifa de l’escola, he llepat una mica.” Si la quantitat és petita, en diem pessigar: “Espero pessigar alguna cosa en el sorteig.”

Sucar

Amb un significat afí a l’anterior, ‘treure profit participant en una activitat’, se sol fer servir sucar: “En aquell negoci hi va sucar tota la família.”

Glapir

Amb el valor precís de ‘agafar alguna persona o una cosa fugisseres o cercades’, hi ha el verb glapir o aglapir: “El lladre va glapir els diners i va fugir.” És un verb emprat sobretot a les Illes, també en sentit figurat: “Parava l’orella per glapir tots els detalls de la conversa.”

Rebre

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: “No el facis enfadar, que rebrem.”

Entendre

Potser per analogia amb els significats d’agafar o atrapar, el verb pillar també es fa servir amb el valor d’entendre: “Ho deia de broma, però no ho he entès.”

Copsar

Si filem prim, quan volem dir ‘arribar a percebre una realitat per indicis’, tenim el verb copsar: “No vaig saber-ne copsar la ironia.”

Lligar, triomfar, sucar

Avui, col·loquialment, també s’empra pillar en el sentit col·loquial de ‘establir una relació passatgera’. En aquest cas, es pot fer servir més d’un verb. Per exemple, lligar (que probablement és castellanisme, però el diccionari l’admet): “Quan era jove, lligava molt.” O bé, amb un to més irònic, triomfar: “La teva amiga sembla que triomfa molt.” També es fa servir sucar, que el diccionari admet amb el significat de ‘copular’: “Aquesta nit sucaré. Segur.”

Tocar i parar

El joc de pilla-pilla en català s’anomena tocar i parar: “A l’hora del pati sempre juguem a tocar i parar.”

La conclusió que podem treure d’aquest article és que en els registres informals, habituals entre la gent jove, copiem cegament els recursos de la llengua dominant i renunciem els propis, que són ben abundosos. Però tot és reversible, si ens ho proposem.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Encomana el català!

0
Publicat el 9 de gener de 2022

Imatge

 

Els brins d’aquests darrers mesos, amics:

A Xàtiva, en català

Encomana el català

Mots bonics del País Valencià
https://twitter.com/jbadia16/status/1468346835165417472?s=20

El Nadal? Quin? El Rafel? El Quim?

Endesa se’n fot


No tan proper


L’escola ‘amb’ català


Hi teniu tirada?


Amb parsimònia


Corfes i escarrotxes


En català, si us plau


Tripadvisor no ens estima


Relatius cardíacs


Idò!


No empobrim la llengua


Anunci escandalós


Ni cap ni peus


Rètols de reserva índia?


Fora cotarros!


Què se n’ha fet?


A betzef


Com que ‘fer-se el suec’?


Pell de gallina


Deure, deure


Em volia fondre


El coll


Per què ho traiem tot?


Afiganyats


Dia per altre i dos arreu


Vaccineu-vos!


No us escagasseu


Per tu faràs


Arrencar-se a cantar de peu


Impossible?


Vendre llibres amb diacrítics


Trinxats de barbarismes


Marrons


Sa Excremència


Sense campanades


No en feu cabal


Focus? Uf…


Entenc què diuen


Si reflexiu


Un segonet


No sortegem tant


Més curt que…


Refranys de Cap d’Any


A la primeria, s’han enretirat


La meravella de Girbal Jaume


Interlocuquè


Tot plegat, és qüestió de no recular


Plats o taronges


El dia creix i el fred neix


No tantes baralles


Tros de quòniam


Per què dieu ‘còvid’?


Jonquis


Dins de què


Fesols!


Toquem ferro

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Deu errades de verbs i com resoldre-les

0
Publicat el 7 de gener de 2022

VilaWeb

L’estudi dels verbs a l’escola i a l’institut sol ésser un apartat feixuc: aquelles llistes de temps verbals inacabables, les conjugacions, els verbs irregulars, les excepcions… Avui us presentem un article que volem que sigui pràctic. Hem mirat d’esbrinar on ens entrebanquem, quines errades cometem més sovint i quins consells poden ésser fàcils i útil per a evitar-les.

1. Sabent, volent, saber, voler…

No hi ha cap gerundi que acabi en -guent ni cap infinitiu que acabi en -guer. De manera que hem de dir sabent (i no sapiguent), volent (i no pas volguent), saber (i no sapiguer), voler (en lloc de volguer). Tampoc no són correctes visquent, nasquent, beguent, creguent, riguent, sortiguent, partiguent, sinó que hem de dir vivint, naixent, bevent, creient, rient, sortint, partint.

2. Imprès, mòlt, venut, cabut, inclòs, sabut…

Hi ha unes quantes formes de participi que cal recordar. Hem de dir imprès (i no imprimit), mòlt (i no pas molgut), venut (i no vengut), cabut (i no capigut), inclòs (no pas incluït), interromput (no interrumpit), sabut (no sapigut), obtingut (no pas obtès), pretès (no pas pretengut)…

3. Interromps, inclouen, debato, admeti…

Els verbs anomenats incoatius són els que, després de l’arrel, afegeixen l’increment -eix- (o -esc- o -isc-, segons el parlar). Ho són la majoria de verbs de la tercera conjugació, com ara el verb patir: pateixo (o patesc, o patisc). Tanmateix, no ho són mai els de la segona conjugació. Per tant, hem de dir interromps (i no pas interrompeixes), inclouen (no incloeixen), debato o debat (i no pas debateixo, ni debatesc ni debatisc), admeti o admeta (i no admeteixi ni admitesca ni admitisca), reps (i no pas recibeixes), etc.

4. S’ajup, bulli, escupen, tusses…

Tot i que hem dit que molts verbs de la tercera conjugació són incoatius (com patir, servir, aclarir…), hem de recordar que ajupir, bullir, escopir i tossir no ho són. Per tant, direm s’ajup (i no pas s’ajupeix), bulli (i no bulleixi), escupen (i no escopeixen), tusses (i no tosseixes), etc. Alguns verbs, com ara mentir i acudir, admeten la doble conjugació: ments i menteixes, se m’acut i se m’acudeix. En alguns parlars també segueixen aquest doble patró certs verbs com ara llegir (llegisc/llisc), engolir (engoleixen/engulen), afegir (afegeixes/afiges), vestir (vesteixen/visten)… El cas del verb lluir és diferent: quan vol dir ‘aparèixer lluminós’ no és incoatiu i en els usos figurats, sí. Per tant, direm Com lluen els estels, però El vestit li llueix poc.

5. Aparec, conec, contradiuen

La primera persona del present d’indicatiu dels verbs aparèixer i conèixer és aparec (no pas apareixo) i conec (no coneixo). Això també serveix per als derivats: desaparec, reconec, desconec. Per una altra banda, tinguem en compte que contradir segueix el model de dir. Per tant, direm contradic (i no pas contradeixo), contradiuen (i no contradeixen).

6. Si voleu beure, beveu. I si no, no begueu

A l’hora d’emprar l’imperatiu, podem tenir alguna dificultat en verbs com ara beure o seure. Com sabem si hem de dir beveu o begueu? Tinguem en compte que la forma de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells). Ho resumim en aquesta imatge tan simple:

Així doncs, si diem sigues, direm sigueu; però si diem beu, direm beveu (no pas begueu); i si diem escriu, direm escriviu (no escrigueu). En canvi, com que diem begui (vostè), també direm beguem i beguin; i tal com diem escrigui, direm escriguem i escriguin. Sempre seguim les correspondències del quadre. En les ordres negatives, sempre hi ha una g, perquè no fem servir l’imperatiu, sinó el subjuntiu: no begueu, no escrigueu…

7. Estudies, agraït, conduïa

Quan l’infinitiu té una vocal abans de la terminació, alerta. Observem verbs com ara estudiar, copiar, odiar: no hem de dir estúdies, sinó estudies (amb l’accent fònic a la i), copia (i no pas còpia), odio (i no òdio). Per una altra banda, en verbs com ara conduir, agrair, atapeir, hi ha unes quantes formes que duen dièresi a la i. Quan n’hi posem? Sempre que les normes ortogràfiques no ens permetin de posar-hi accent. Per això escrivim agraíem, però agraït; conduíeu, però conduïa. Tinguem en compte, a més, que hi ha quatre temps verbals que no han de dur dièresi: l’infinitiu (atapeir), el gerundi (atapeint), el futur (atapeirà) i el condicional (atapeirien).

8. Jeure, treure, néixer

Els verbs jeure, treure i néixer tenen una particularitat ortogràfica: quan la e és àtona es converteix en a. De manera que escrivim jeuen, però jaurà; treus, però traiem; neix, però nascut. De fet, cal tenir en compte que els infinitius d’aquests verbs tenen una doble forma: jaure-jeure, traure-treure, nàixer-néixer, de manera que en alguns parlars totes les formes es fan amb a: jauen, traus, naix…

9. Collir, cosir, escopir, sortir, tossir i més

Una cosa semblant passa amb els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir, però el canvi ortogràfic es fa justament quan l’arrel és tònica: aleshores es canvia la o per una u. De manera que escrivim collirà, però culls; cosia, però cus; escopirem, però escupi; sortia, però surto; tossim, però tussen. Dels verbs voler i poder, hi ha quatre formes que ens fan dubtar (i són les úniques que hem de recordar): vulguem, vulgueu, puguem, pugueu. Tenen la particularitat que, a la primera síl·laba, hi escrivim una u, a diferència de la resta de formes amb l’arrel àtona (com ara volia, voldran, volguéssim, volguéssiu…).

10. Els ous es ponen i els concerts es componen

Diem pondre i no posar quan parlem de ‘fer ous’. Per tant, les gallines ponen ous (no els posen); així mateix, si volem dir ‘amagar-se un astre sota l’horitzó’, el verb adient és pondre’s i no posar-se. El sol, doncs es pon (per això diem posta de sol). Per una altra banda, no hem d’emprar composar quan volem dir, per exemple, ‘escriure una obra de música, una novel·la, un poema…’ o bé ‘formar un tot reunint o combinant elements diversos’: amb aquests significats hem de dir compondre. Per exemple, Va compondre setze concerts. Igualment, els derivats són descompondre i recompondre (i no pas descomposar ni recomposar).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Fa un fred que glaça la cua dels gossos: curiositats lingüístiques de l’hivern

0
Publicat el 25 de desembre de 2021

VilaWeb

Ara que comença de fer fred, és el moment d’obrir el bagul del nostre tresor lingüístic i llevar la pols dels mots i expressions que parlen de l’hivern. Som-hi?

Fa un fred que glaça la cua dels gossos

Ara fa mig any repassàvem les expressions catalanes referides al sol i a la calor, fruit d’una collita productiva a Twitter. Igual com passa amb la calor, el català té una colla d’expressions començades per “Fa un fred que…” N’hi ha que són molt conegudes, com ara Fa un fred que pela o Fa un fred de mil dimonis; i n’hi ha de no tan sentides o no tan generals, com ara Fa un fred que glaça el pensament, Fa un fred que talla (o que talla la cara), Fa un fred que rau (raure vol dir ‘passar un instrument tallant per una superfície per llevar-ne el pèl’). N’hi ha que semblen correspondre’s amb algunes de la calor: Fa un fred que aixeca les pedres (Fa un sol que estavella les pedres) i Fa un fred que glaça la cua dels gossos (Fa un sol que torra el cul a les llebres).

A l’hivern hivernem o hibernem?

El mot hivern procedeix del llatí hibernum, que és un escurçament de tempus hibernum (‘temps hivernal’). En totes les llengües romàniques s’escriu amb ve, igualment com la majoria de derivats: hivernacle, hivernada (‘estada durant l’hivern’), hivernal, hivernant (‘que passa l’hivern en un indret, com ara els ocells migradors’), hivernenc, hiverner (‘mosso que es lloga per a l’hivern’)… Tanmateix, hi ha dos mots que s’escriuen amb be, com en llatí, perquè són semicultismes: hibernació i hibernar. Però, compte, perquè també tenim hivernar, amb un significat diferent. Quan ho escrivim amb be parlem dels animals que passen l’hivern tancats en caus amb poca activitat, com si dormissin: els rat-penats hibernen al fons de les coves i cavernes. En canvi, hivernar és, simplement, passar l’hivern en un lloc: Els soldats, per no passar fred, van hivernar en aquella pallissa. Finalment, hi ha derivats d’hivern com ara eixivernar, que és un sinònim d’hivernar; eixivern o eixivernada, sinònims d’hivernada; i eixiverniu, que és el ‘temps que dura l’eixivernada d’un animal en un indret’.

Enfredorits o enfredolicats?

Si mirem els derivats de fred ens adonarem de seguida dels matisos que pot tenir una llengua. Per una banda, tenim fredós (‘que tira a fred’) i fredorós (‘que fa sentir fred’). I per una altra, hi ha fredolic, fredolí, fredeluc o fredolec, que volen dir ‘molt sensible al fred’. I si mirem els verbs, hi trobem refredar o enfredar, que signifiquen ‘fer sentir fred’ i que, amb el pronom reflexiu (refredar-se o enfredar-se) volen dir també ‘agafar un refredat‘. Per una altra banda, enfredorir-se o enfredorar-se volen dir, específicament, ‘agafar fred’; i enfredolicar-se és ‘enfredorir-se lleugerament’. Tot això cal distingir-ho de fredorejar –’fer fred’– i fredejar –’fer més aviat fred’. Parlant del fred, doncs, el català és una llengua que fila prim.

Tots els noms de la neu

A Els colors de la neu, els lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent desmenteixen prejudicis i rumors, com ara aquell que diu que els èsquims (o esquimals) tenen un centenar de mots per a parlar de la neu o dels colors de la neu. I nosaltres, com anem de precisió a l’hora de referir-nos-hi? Una mostra de la importància que hi donem és que el diccionari oficial, per a definir blanc, diu que és “el color de la neu”. Però, més enllà del color, haurem de filar prim si parlem de la intensitat o les característiques de les nevades. Per exemple, quan neva lleugerament diem que nevisqueja, nevisca o nevoteja. Una nevada forta l’anomenem nevàs o nevassada. De mots derivats de neu, n’hi ha molts més, com ara l’adjectiu nevós (‘de neu’: Fa un temps nevós). O derivats cultes com ara nival (‘relatiu a la neu’), nivi (‘blanc com la neu’), nivologia (‘ciència que estudia la neu’), nivòmetre (‘aparell per a mesurar la quantitat de neu’), nivositat (‘quantitat de neu caiguda en un indret’). També hi ha composts, com ara paraneu (‘barrera perquè la neu no envaeixi una línia fèrria’) i llevaneu (‘màquina per a apartar la neu d’una via’). Al diccionari encara hi trobem el testimoni d’un ofici desaparegut: nevater, que era el qui arreplegava neu per vendre-la (vegeu-ne més detalls en aquest article). Recordem, així mateix, que la princesa dels set nans no és la Blancaneus, sinó la Blancaneu. De cada ‘porció de neu que cau quan neva’, en podem dir volva, floc, cóp, borralló, flòbia i ballarusca. Una clapa de neu que es pot mantenir durant més d’una estació és una congesta. I una massa de neu que es desprèn i cau muntanya avall és una allau (mot femení, recordem-ho).

El calabruix i la borrufa

Hi ha molts termes relacionats d’una manera o una altra amb la neu. L’aiguaneu, com diu el nom, és una barreja d’aigua i neu. La caiguda de petites volves de neu que amb prou feines arriben a terra és el borrascall. El calabruix o calabruixa és la precipitació de grans constituïts per una barreja de neu i de glaç que es trenca quan arriba a terra. Si calabruixa abundantment diem que ha fet una calabruixada. Quan aquests grans són petits en diem calabruixó; i, igualment, si calabruixona molt tindrem una bona calabruixonada. Les tempestats de neu i vent tenen noms diversos, que a més varien dialectalment. Si seguim els diccionaris generals –amb l’ajut d’algun d’específic com el Diccionari de meteorologia de la Universitat Politècnica de Catalunya–, una tempestat de vent i de neu és una borrufada (borrufa, si no és tan intensa). Per això, nevar i fer vent alhora és borrufar o borrufejar. Aquestes tempestats de neu o pluja amb vent en àrees muntanyoses també hi ha indrets on s’anomenen rufa, rufada, rufaca o rufaga. El vent impetuós que aixeca i arremolina la neu és el torb i, a l’altre extrem, el que la fon és el blaneig. Un munt de neu arrossegat pel vent és una sovinada i, en canvi, si és una massa esponjosa en diem tofa de neu. 

I per avui ja ho tenim. Guardeu-vos del fred i bon Nadal!

Consulteu més expressions referides al fred:

—Frases fetes: Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal.
—Refranys: Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies.
—Comparances: Les nostres comparances d’Eugeni S. Reig.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Els gossos no fan “guau”

1
Publicat el 10 de desembre de 2021

VilaWeb

En el terreny dels sons o dels crits dels animals, cada llengua puja les escales com vol. Els gossos francesos fan ouah; els anglesos, woof (o bow-wow); els alemanys, wuff wuff; els italians, bau bau; els portuguesos, au-au; els espanyols, guau… I els catalans? Els gossos catalans fan bub-bub (o nyic quan gemeguen).

D’onomatopeies, en tenim un munt. Per exemple, sense deixar els animals, un pollet o un moixó fan piu-piu, però un ocell també pot fer xiu-xiu, com recorda aquella dita: “Si el cucut el 3 d’abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l’estiu.” Alguns ocells nocturns, com ara el mussol i l’òliba, fan xut, mot amb què podem designar aquestes bèsties (a Solsona el coneixen molt bé, el Xut, perquè és una de les bèsties del carnaval). La remor sorda i contínua de les abelles, borinots i més insectes voladors és el zum-zum, que ha donat peu al verb zumzejar i al nom zumzeig. El so del grill o la cigala és cric-cric. I no ens descuidem els més coneguts: el mèu (o marrameu) del gat, el quiquiriquic del gall, el coc-coc de la gallina (cloc-cloc si és lloca), el mu (o bu) de la vaca, el qüec-qüec de l’ànec i el be de l’ovella.

Per a designar el soroll dels objectes, en tenim un gavadal, d’onomatopeies. Quan es trenquen o cruixen, diem crac, o crec (o catacrac o catacrec). Les topades tenen molts matisos: paf pot ésser, per exemple, el soroll d’algú que cau a terra o topa contra una paret; si cau a l’aigua més aviat fa patatxap o –si és un soroll més curt– simplement xap. Una topada breu i violenta és un xac. En canvi, un soroll sec com el de les tisores és clec, diferent del clac que fa, per exemple, una tavella de pèsols quan s’obre.

El soroll de cops repetits (com ara les bufetades) és flist-flast. Quan una cosa va i ve contínuament, com una màquina, fa catric-catrac o bé catric-catrec, onomatopeia que també s’aplica, figuradament, a una conversa en què els interlocutors insisteixen monòtonament en les mateixes coses.

Parlant de sorolls rítmics i repetits, un rellotge –ja ho sabeu– fa tic-tac. Però potser no tothom sap que el baticor –el ritme del cor que s’accelera– és tric-trac o trip-trap. Els esternuts no fan pas atxís!, sinó atxim!, i les rialles són ha, ha, ha, que de vegades escrivim hahaha, però mai, si us plau, jajaja. I ara silenci (pss!, pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà o tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.

Un tret o un cop violent fa pam i les explosions fan bum o pum. Si parlem del soroll d’un motor d’explosió, com el d’un automòbil, direm simplement taf-taf. En canvi, aquell soroll ronc continuat d’un vehicle (o d’un gat) és el rum-rum. Si a més és confús, diem bum-bum. El grinyol –d’un llit, per exemple– fa nyic. I si és molt desagradable i insistent l’hem de doblar: nyic-nyic, una onomatopeia que també apliquem a algú molt pesat que ens martiritza. Ah, i encara tenim el nyic-i-nyac, per a referir-nos a les renyines continuades entre dos individus.

El fregadís de dos cossos, si és sec i estrident com el de dues peces de fusta, és garranyic (o garranyic-garranyec, si hi volem posar èmfasi). I aquell soroll tan desagradable de les ungles fregant amb violència una pissarra? És el ric-rac, que no té res a veure amb el fru-fru, un fregadís lleuger com el d’un teixit de roba suau. Gloc-gloc és el soroll de l’aigua d’una ampolla de coll estret que mentre es buida rep aire. I xup-xup –no us ho he pas de dir– és el bull lent d’un líquid, com el suc d’un guisat.

Quan un cos cau dins un líquid o s’esclafa fa xof. A imitació d’aquest so, s’ha escampat darrerament xof com a sinònim de depressió o malenconia. I això ha donat títol a una cançó dels Arribar i Ploure, “Xof per tu”.

En voleu saber més?

—Onomatopeies d’Aprencllengua (recull de Maribel Guardiola)
—Entrada ‘onomatopeia’ de la Viquipèdia
—Onomatopeies aplegades per la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià
—Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Vic: Eumo, 2010.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Amb la covid estem fotuts: dotze comentaris sobre les noves incorporacions del DIEC

0
Publicat el 4 de desembre de 2021

VilaWeb

La setmana passada, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar els mots i locucions incorporats de fa poc al diccionari normatiu, el DIEC. Fent una recerca, podem veure que la majoria de termes acceptats ja es feien servir fa molts anys: en algun cas, fa segles. Vegem-ho.

Col·loquialismes i vulgarismes

Un dels camps en què el DIEC es va posant al dia és el dels col·loquialismes i vulgarismes. Aquesta vegada n’ha acceptats qui-sap-los. Alguns els teníem documentats de feia decennis i algun de feia set segles.

És el cas de fotut. El diccionari en dóna tres definicions. Les dues primeres són ‘que es troba en un estat crític’ i ‘que posa en un estat molt crític, difícil de suportar’. L’exemple més reculat que n’hem trobat és de Contraban, de Joan Oliver, publicat l’any 1937:

ÒSCAR [(bastant fotut).] —Però… em podríeu explicar…

La tercera accepció –i això potser us sorprendrà– és la més antiga: ‘anteposat al nom, afegeix una idea d’hostilitat i de menyspreu de l’emissor respecte d’allò denotat pel nom que modifica’. És un ús tan antic, que el trobem documentat el 1280, al Llibre de la Cort del Justícia de València, justament anteposat a un adjectiu:

Berenguer Batlle, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e veé e oy e fo present que·n Pere Cerdà, avén noves e contesa sobre joch ab Salamó Chohen, juheu, que·l dit P. Cerdà dix e cridà contra lo dit Salamó «futut merdós» per moltes de vegades.

Com passa amb molts vulgarismes, fotut té alguns eufemismes, és a dir, mots sinònims que no són tan malvists, tan irreverents. En aquest cas, el més conegut és fumut. El trobem emprat en una traducció de la novel·la d’Erich Maria Remarque Res de nou a l’oest, del 1930, a càrrec de Joan Alavedra:

No em poden fer enfadar. I, naturalment, tot va com una seda. Quedarà ben fumut aquest.

Però seixanta anys abans ja el trobem amb el tercer significat en una obra signada per “Un centinella del any vuit”. És un llibre publicat el 1871 i es titula Vetlladas a la vora del foch y a la llum de la lluna:

¡Murri fumut que buscava la perduda y no volia altre cosa que viurer ab la esquena dreta!

En certs parlars del català central, el verb cardar ha reemplaçat fotre. I aquest ús s’ha estès per una bona part del domini. Hi ha aquella dita popular que fa “Qui no carda a Olot no carda enlloc”, en què cardar té el significat de ‘copular’, però que indica també que a la Garrotxa aquest verb és d’ús general. Doncs bé, el 1980, el grup Ofèlia Dracs ja ens oferia un cardat, no pas de la Garrotxa, sinó d’un barri ben barceloní. Era al recull Deu pometes té un pomer:

Vaig baixar a la parada del Poble Sec més cardat que una mostela en un regiment de sipaios.

El DIEC ha incorporat un seguit de locucions populars que també fa anys que circulen. La primera és avall, que fa baixada. El 1935 ja la trobem a la revista satírica Papitu, en un poema de Cap d’Any:

Així, doncs, amb alegria,
si és que l’any nou us agrada,
afineu la punteria
i… apa… avall, que fa baixada!

Una altra és d’una hora lluny, amb dos significats: un de més físic (‘des d’una gran distància’) i un altre, derivat d’aquest, de més figurat (‘de seguida i amb claredat’). Doncs bé, amb el primer significat fa gairebé un segle i mig (el 1862) ja va sortir publicada a l’obra La veu de la castellana de Terenci Thos.

Ab tot cada vetlla se renovavan saraus y festas, ab lo ressó de las músicas d’una hora lluny á través dels vidres de coloraynas dels finestrals se veya giravoltar las sombras de balladors y balladoras

Fa més d’un segle que també tenim documentada la comparació sol com un mussol. La primera referència escrita que n’hem trobat és de Francesc Pujols, a l’obra Concepte general de la ciència catalana, del 1918. Parlant de Ramon Llull, diu:

Fins que va decidir anar-se’n a viure a la muntanya de Randa, sol com un mussol i com l’àliga que vola davant dels núvols guiant la tempestat que amb llamps i trons escampa les boires i les tenebres.

També és de fa més d’un segle fer el ronso, una altra de les locucions admeses ara. La trobem documentada ja el 1920 en l’obra Fraseologia valenciana, de Gaetà Huguet:

“¡Sí que la penjaren ben alta!”, se diu quand se fa el ronso en una qüestió que corre pressa.

Val a dir que sembla més antiga fer el ronsa, que el 1908 trobem en Juli Vallmitjana (Sota Montjuïc):

—Seu aquí. Fes unes quantes jugades per mi, que vui anar a cambiar l’aigua de les olives.
I, tot fent el ronsa, espià lo que feia’l Tarregada i vegé que signava l’as.

De segur que tots heu sentit l’expressió no fotre brot. Ara com ara, no ha estat acceptada pel DIEC, però indirectament sí, perquè ha admès no pegar brot i no fer brot (locució que ja tenia admesa el Diccionari Normatiu Valencià). Montserrat Roig ja la feia servir el 1977 a El temps de les cireres:

L’Esteve era catalanista i el pare de la Patrícia no ho era, bé, ell deia que el treball era la font de riquesa principal i que no li agradaven els ganduls —això anava per l’Esteve, que vagarejava per la masia sense fer brot.

La feina d’aplegar expressions populars al diccionari oficial és cabdal, oimés en el procés accelerat d’empobriment de la llengua en què ens trobem.

Per això gosem suggerir que es continuï aquesta tasca i, si pot ésser, que es tinguin en compte tots els parlars. Els diccionaris altres que el DIEC, especialment l’Alcover-Moll, ens poden fornir un gavadal d’expressions. I no passem per alt les comparances valencianes, tan ben aplegades per Eugeni S. Reig a la xarxa. Si donem un cop d’ull al Diccionari Normatiu Valencià, hi trobarem comparances com ara com (a) figues en cofí, que vol dir ‘molt estrets’, i que ja trobem emprada el 1916 a L’anà a la Madalena de Francesc Cantó:

Però, els més acomodats, empleaben faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sinse vela, en dèu o dotce asientos o cadires d’espart, a on estaben com a figues en cofí.

Segurament és una expressió que es deriva de com a panses en cofí, encara viva, i que ja apareix publicada el 1769 en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana:

En un sopols, que diuen, ho tingué tot apanyat, i parant taula els feu seure com pogué, perque el lloc era apretat i tots estaven com a panses en cofí o sardinetes en estiba.

Vocabulari de pandèmia

El DIEC ha admès termes que s’han difós arran de la pandèmia, com ara coronavirus. També registra covid, i deixa clar que és un terme femení, que es pronuncia agut i que s’escriu amb minúscula (tal com fa VilaWeb).

Així mateix, admet els nous usos que alguns mitjans de comunicació han donat a aforament: ‘nombre màxim autoritzat de persones que es pot admetre en un local públic en un moment determinat’. És un terme que a VilaWeb no fem servir, no pas perquè no fos al diccionari fins ara, sinó perquè hem pogut comprovar que, amb aquest significat, no el fa servir sinó l’espanyol. El doctor Jaume Corbera, professor de la Universitat de les Illes Balears, critica l’ús d’aforament i explica en aquest article com ho diuen les llengües de l’entorn: el francès, capacité o nombre de places; l’italià, capienza; el portuguès, capacidade, lotação; el gallec, capacidade, cabemento, cabida; i el romanès, capacitate. Corbera proposa que en diguem cabuda o capacitat. A VilaWeb fem servir aquests mots, de vegades combinats amb límit de o bé màxim (cabuda màxima, límit de capacitat…).

Un altre terme admès és cribratge, amb el significat de ‘recerca sistemàtica indiscriminada que s’aplica a un conjunt d’elements per tal de descobrir-hi els que tenen una particularitat específica’. El doctor Gabriel Bibiloni, després d’estudiar l’origen i la difusió d’aquest terme, diu que és “una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua”. A VilaWeb fem servir, segons el cas, exploració, proves de detecció, campanya (intensiva) de proves, tongada de proves, (proves de) diagnosi, rastrejament…

Un rossellonisme

El DIEC també recull, finalment, espertinar, un mot propi del rossellonès (català septentrional) que vol dir ‘berenar’. L’etimòleg Joan Coromines ens informa que en un document del 1363 ja hi surt aquesta frase: “a beure, de matí, e ad espertinar, axí com és acostumat”. Segons Alcover i Moll, és un derivat de l’occitanisme espertina, que vol dir ‘berena’, és a dir, la menjada de l’hora de berenar. Però Coromines diu que deriva directament del llatí vesper (‘vespre’) i que és un mot compartit amb l’occità.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Quant temps fa que no diem “d’avui en vuit”?

0
Publicat el 27 de novembre de 2021

VilaWeb

 

Si observem el camp de les expressions temporals, podrem veure que aquests darrers anys se’ns ha enxiquit. Mots o locucions que fèiem servir amb naturalitat fa quatre dies, avui trontollen o escassegen. Fem-hi una repassada. 

Abans-d’ahir, despús-ahir

Ho heu observat que, com més va més, en compte de dir abans-d’ahir, diem el nom del dia. Molta gent, si avui ha de parlar de fa dos dies què dirà? Abans-d’ahir o dijous? Pareu l’orella i ja m’ho explicareu. Per una altra banda, tinguem en compte que, en un territori molt ampli, en lloc d’abans-d’ahir es diu despús-ahir: segons els diccionaris, al Rosselló, a tot el català occidental i a les illes Balears i Pitiüses. Però sembla que també és o era una locució viva a Osona, al Penedès, al Vallès, al Camp de Tarragona… Afegim-hi encara que abans-d’ahir ha d’anar amb guionet, per no confondre’ns amb abans d’ahir (d’una frase com ara No sé quin dia ho va fer, però estic cert que va ser abans d’ahir).

Demà passat, despús-demà

També recula l’ús de demà passat, i per la mateixa raó. Penseu-hi: si avui heu d’explicar que dilluns fareu tal o tal cosa, direu demà passat o bé dilluns? Ah, i al País Valencià, a la franja de Ponent, a les terres de l’Ebre i a Eivissa la forma emprada és despús-demà (amb variants com ara despós-demà i dempús-demà). L’Alcover-Moll ens recorda que també hi ha la forma després-demà (que situa al Rosselló, a Sueca, a Fraga i a Morella).

Demà passat l’altre, despús-demà l’altre

Popularment, per a referir-nos a ‘dos dies després de demà’, hem dit sempre demà passat l’altre o despús-demà l’altre, també de vegades amb l’adverbi no intercalat: demà passat no, l’altre. I tenim aquest mateix recurs si parlem de ‘dos dies abans d’ahir’: abans-d’ahir l’altre, despús-ahir l’altre (o despús-ahir no, l’altre).

D’avui en vuit, d’ahir en quinze

L’expressió d’avui en vuit (o d’avui en vuit dies), que equival a ‘d’aquí a una setmana’, era molt corrent fins no fa gaire, sobretot en el llenguatge oral. Corrent i útil, perquè no és pas una expressió fixada, sinó una estructura. És a dir, de la mateixa manera que d’avui en vuit, podem dir d’avui en quinze, d’ahir en vuit, de demà en quinze… Són locucions que es mantenen encara en tots els parlars, però al País Valencià és on han reculat més (i això que n’hi trobem testimonis del segle XV!).

L’endemà

Tan sols la pressió del castellà pot explicar que un terme com l’endemà sigui tan sovint substituït per el dia següent, una combinació que fa trenta anys no hauria dit gairebé ningú. I qui diu l’endemà diu l’endemà passat i l’endemà passat l’altre. Formalment, en trobem una bona colla de variants geogràfiques: el sendemà, l’ensondemà, l’ensendemà, en soldemà i l’anydemà. Documentat per primera vegada el 1250, té corresponents en occità (l’endeman), en francès (le lendemain) i en italià (l’indomani).

Enguany

El fet que en el català central la forma enguany hagi retrocedit de fa temps, l’ha apartada dels nostres mitjans de comunicació generals. I és de doldre. Segons el diccionari Alcover-Moll, no fa gaires decennis era d’ús corrent a tot el domini lingüístic, però Joan Coromines diu que no, que a bona part del català central ja al segle XIX havia caigut en desús. De tota manera, diu també, a les comarques del nord i, sobretot, del Penedès en avall és molt viu. I afegeix encara que es manté en la literatura i entre “la gent educada pertot”.

D’aquí a cinc minuts

Per parlar del ‘punt en què passarà una cosa comptant a partir d’ara’ sempre ens havíem servit de la locució d’aquí a (o d’ací a, en els parlars meridionals). En canvi, ara se sent molt, massa, la construcció pròpia del castellà, amb la preposició en. Per exemple, hi ha qui diu *Tornaré en cinc minuts en compte de Tornaré d’aquí a cinc minuts. Però, ep!, aclarim que la preposició en és adequada quan parlem estrictament de durada. Faré el dinar en cinc minuts vol dir que l’acció de fer el dinar durarà cinc minuts; en canvi, Faré el dinar d’aquí a cinc minuts vol dir que el començaré a fer cinc minuts després d’ara. Finalment, hi ha una certa confusió sobre si hem d’escriure d’aquí a cinc minuts o bé d’aquí cinc minuts, sense la a. La normativa accepta les dues locucions, però VilaWeb recomana la primera, d’aquí a, per raons de lògica i de tradició (en vam parlar en aquests tres articles: 1, 2 i 3).

Al cap de dues hores

Fa pocs anys no hauria calgut parlar d’aquesta locució, però avui sí, perquè s’ha escampat de mala manera una construcció copiada del castellà, encapçalada per la preposició a. Ve’t aquí que cada vegada sentim més frases com ara aquesta: Va arribar tranquil, però a la mitja hora ja s’havia discutit amb tothom, en lloc de Va arribar tranquil, però al cap de mitja hora… o mitja hora més tard…

La setmana entrant

Ací també és el lloc de combatre l’abús de pròxim o proper quan parlem de dates. Si sempre havíem dit la setmana entrant, dilluns vinent, l’any que ve (o l’any qui ve), etc., per quins set sous ara hem de dir la propera setmana, el pròxim dilluns, el pròxim any…? I encara tot sovint ens podem estalviar qualsevol d’aquests adjectius, perquè són redundants. Per exemple, avui, que és dissabte, podem dir Dimarts farem reunió i tothom entendrà que és dimarts vinent, perquè el verb va en futur. Això també ens passa amb l’adjectiu passat. Si avui diem Dimecres va ploure tothom entendrà que va ploure fa tres dies i no cal dir, per tant, dimecres passat (i encara menys el passat dimecres!).

Dos quarts i mig de vuit

Acabem lamentant que reculi l’ús del “sistema de campanar” per a expressar les fraccions horàries. La pressió del castellà fa que sentim, com més va més, les vuit i mitja o les vuit trenta en detriment de dos quarts de nou, per exemple. Aquest sistema serveix per a dir hores força precises –dos quarts i cinc de vuit (7.35), dos quarts i mig de quatre (3.37 – 3.38)– però també per a dir-ne de força imprecises –quarts de cinc (al voltant de les 4.30). Val a dir que el sistema de campanar, específic de la llengua catalana, és viu tan sols al català central i en una bona part del nord-occidental, però no a la resta del domini, on de sempre s’ha dit les vuit i mitja (seguint el “sistema de rellotge”, segons la denominació del IEC).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cas de la Sara i la llengua necessària

0
Publicat el 12 de novembre de 2021

VilaWeb

Van ser deu anys intensos, a l’institut. Cada dia era radicalment diferent del dia abans. Hi havia sempre brogit, rialles, crits, plors…, però alhora diàriament passaven coses noves, inesperades.

El tercer A era el grup més difícil. Tenia una concentració massa alta d’alumnes moguts, dispersos, que no seguien ni deixaven seguir. Jo patia pels qui hi posaven interès, els qui volien fer batxillerat i una carrera. I entre els uns i els altres hi havia una bona colla de nois llestos, que se’n podien sortir si hi posaven el coll, però que es deixaven arrossegar per la mandra, per les ganes de fer-se veure o pels maldecaps de casa. Maldecaps ben grossos, sovint. La Sara formava part d’aquest grup.

Ja el primer dia va fer evident el menyspreu pel català. Aquelles rialletes per sota el nas quan aixecaven la mà els alumnes més desperts, aquells comentaris despectius, aquell desmenjament, aquells badalls, aquells esbufecs, aquella cara de fàstic… I una constant: sempre responia en castellà.

Durant el primer trimestre no em cansava de repetir-ho: “Si voleu aprovar l’assignatura, haureu de parlar en català.” Pocs ho qüestionaven, perquè era de sentit comú, però de tant en tant algú em plantava cara i sortia amb algun estirabot, com aquell d’en Marcos, que em va deixar esmaperdut: “Oye, Badia, no empecemos con lo del catalán…” Tothom va riure. Jo també hauria rigut, si hagués gosat.

La Sara, no. Ella no qüestionava res, però era implacable: responia sempre, fredament, en castellà. Va suspendre el català de tercer per això. No la vaig poder convèncer; malgrat la seva intel·ligència i la seva destresa en els exàmens, no la vaig poder aprovar. A la recuperació final no em vaig voler limitar a fer una prova escrita, que l’hauria superada de sobres, sinó que li vaig demanar (els vaig demanar) una petita exposició oral. I per primera vegada en tot l’any, se’m va adreçar en català. Amb una fonètica gairebé impecable.

Va acabar l’ESO, va anar a fer un cicle formatiu a Manresa i la vaig perdre de vista fins al cap de sis anys. Fou un dissabte a mig matí, que la vaig trobar cobrant en aquell supermercat obert feia quinze dies. Semblava contenta i feia la feina amb una gran professionalitat: era ràpida, amable, eficaç. I parlava en català, sempre, amb tothom, implacablement. Era –és– la política de l’empresa: la retolació, en català; la megafonia, en català; l’etiquetatge dels productes propis, en català; la música ambiental, en català. No fallava –no falla– mai.

Vaig xerrar-hi una estona i em va dir que tenia bon record de les meves classes… i de la meva paciència. M’ho vaig prendre com una disculpa.

El cas de la Sara no és general, és clar. Hi ha ex-alumnes que han seguit un procés invers: si a l’institut feien servir el català per obligació, després amb prou feines l’han tornat a parlar. Però tampoc no és un cas únic, el de la Sara.

Ara, si de debò volem evitar que el català s’evapori hem d’entendre ben bé aquest cas. Hem d’entendre què volen dir els sociolingüistes quan parlen de “llengua necessària”. I hem d’ésser conscients de la gran importància que tenen les empreses (o els empresaris) en aquests moments.

Aquell darrer any d’institut de la Sara, sis anys abans de retrobar-la, hauria dit, convençut, que era una anticatalana recalcitrant. I no. Tot passa. La vida fa molts tombs. Et fas gran i, gairebé sense voler, t’adones que hi ha actituds absurdes, que no treuen cap a res. I circumstàncies que et fan canviar. Com ara que a la feina et demanin una cosa que no has fet mai, però que saps fer: parlar en català.

Personalment, penso que mantenir-nos en aquest estat de depressió en què sembla que ens hàgim instal·lat en relació amb el futur de la llengua no és gens bo. Els empresaris tenen un paper cabdal a l’hora d’impulsar-ne l’ús. Tot farà un tomb el dia que el català, a banda d’ésser una llengua útil, esdevingui una llengua necessària. Si definim objectius i mètodes eficaços; si actuem –sense soroll– amb determinació i perseverança, ens n’hem de sortir. Ens en sortirem, vaja.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Per què diem “tipus” si podem dir “mena”?

0
Publicat el 29 d'octubre de 2021

VilaWeb

La paraula tipus és una “invasora”, que ha adquirit un significat cada vegada més ampli, de manera que ha anat escombrant una colla de termes. I tot això sense contemplacions, sense tenir pietat de precisions, ni d’etimologies ni de registres. Per a aquesta invasió, ha rebut el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Tot el procés es va originar ja fa uns quants anys copiant les llengües de la vora.

Per esvair dubtes, el diccionari Alcover-Moll ens ho explica així: “La forma tipus és d’adopció moderníssima; la que primer ens vingué va ser tipo, per via del castellà. En català antic no hem trobat cap exemple d’aquest mot.” Joan Coromines també es plany d’aquest abús i ens revela una altra via de difusió: “El mot s’introduí entre nosaltres encara més que pels models castellans, sota la influència dels francesos.”

Aquests són els dos significats principals que hem de reservar a tipus:

1. ‘Model, conjunt de propietats comunes a un cert nombre d’individus o d’objectes.’ Totes aquestes capses són del mateix tipus (és a dir, tenen les mateixes propietats, són de la mateixa mida, són iguals, per bé que poden tenir, per exemple, colors diferents). Aquest tipus de masia és pròpia del Solsonès (és a dir, una masia amb una estructura que serveix de model general). Vam veure quatre tipus de papallones.

2. ‘Individu, espècie, etc., que és l’exemplificació més perfecta d’una espècie, gènere, etc.’ Amb aquest significat és sinònim d’arquetip i de prototip. Era el tipus de la dona jove dels anys vint.

En acabat, els diccionaris també reconeixen a tipus valors específics dels àmbits de la biologia, del dret penal, de la filosofia, de l’economia… I, encara, popularment, s’admet amb el significat de ‘persona del sexe masculí’: Quin tipus més trempat!, i també el de ‘figura d’una persona’: Quan era jove tenia molt bon tipus. 

Fora d’aquests casos, l’ús de tipus és una influència (una interferència) del castellà o del francès, sobretot perquè en català hi ha mots d’aquells de tota la vida, que no hauríem de menystenir. Per exemple, mena. 

Mena és un mot que trobem escrit de ben antic. De primer significava tan sols ‘lloc d’on s’extreu un mineral’ i després va adquirir el valor de ‘classe’: Quina mena de llibres t’agraden?, Hi ha moltes menes de sabates, Hi he trobat fruita de tota mena, Sempre té aquesta mena d’idees. La locució de mena vol dir ‘per natura’: És garrepa de mena. Sóc de mena dormilega. Aquesta construcció s’ha fixat en expressions com ara de bona mena o de mala mena: Aquest raïm és de bona mena; i venir-ne de mena: És molt polit: en ve de mena. I també en aquella dita tan coneguda: De porc i de senyor, se’n ve de mena. Encara, en fi, hi ha la locució una mena de, que adjuntem a un nom quan el volem prendre de referència per explicar alguna cosa desconeguda o poc precisa: Hi havia una mena de boira o de fumera que ho tapava tot. No sé quina bèstia era: com una mena de rata.

Amb aquests significats, tenim més mots, com ara espècie: Em va atendre en una espècie d’estudi; classe: En aquesta ciutat hi ha museus de tota classe; i llei, que segons l’Alcover-Moll es fa servir “en el parlar pagès de tota Catalunya, i en part de Mallorca i Eivissa”: Va haver de suportar tota llei de contrarietats.

I encara hi ha el cas d’un sinònim que avui dia és poc usat: sort. El fet curiós és que si mena és exclusiu del català i de l’occità, sort –amb el significat de ‘classe’– és compartit amb l’occità (sort), amb el francès (sorte) i amb l’italià (sorta). També en anglès, provinent del francès, es fa servir sort amb aquest mateix valor. I, per acabar-ho d’arrodonir, l’Alcover-Moll ens recorda que sort de lletra és això que ara anomenem (potser per influència de l’anglès) tipus de lletra.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

“Els aromes” o “les aromes”? Vint confusions de gènere que hem d’evitar

0
Publicat el 16 d'octubre de 2021

VilaWeb

Tot sovint, per la interferència del castellà, tenim dubtes o cometem errades en el gènere d’uns certs noms. De tots els casos de confusió, n’hem triats vint i els hem il·lustrats amb frases d’escriptors dels segles XX i XXI.

Masculins que no fem bé

Els afores
“Una gentada havia acompanyat els pelegrins fins als afores de la vila, i romanien quiets, com figures d’un retaule, veient-los que marxaven contents, uns a cavall i els altres a peu.”

Francesc de Borja (Josep Piera)

Un avantatge
“Disposava, n’era conscient, d’un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l’hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler.”

El violí d’Auschwitz (M. Àngels Anglada)

El bacteri
“El límit inferior d’hidratura (humitat de l’aire) en què pot ésser observada la creixença és molt elevat a la majoria dels bacteris, generalment del 98 al 94%.”

Vegetació i climes del món (Oriol de Bolòs)

El compte
“Vaig néixer l’any 26, li surten es comptes? Cinquanta anys justs.”

Jo pos per testimoni les gavines (Carme Riera)

El corrent
“La senyora va dir que, de vegades, hi havia gent pesada que tot i llegir el rètol vinga trucar el timbre i aleshores, ells, tancaven el corrent elèctric i ja podien anar trucant.”

La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda)

El costum
“Encara que molt separats pels costums que mostren, el pit-roig i el cua-roig són els seus germanets, i entre els ocells de bosc, els més notables per la fidelitat a la nostra terra.”

Llibre de les set sivelles (Josep-Sebastià Pons)

El deute
“Anys de males collites, de malalties, de misèries que agreujaven els deutes amb la complicitat legal de papers arterosos signats amb una creu per gent analfabeta…”

Camí de sirga (Jesús Moncada)

Els estratagemes
“Era divertit també quan explicava els absurds estratagemes a què es lliurava per tal de no arribar a conèixer-los.”

La dona veloç (Imma Monsó)

Els llegums
“Treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una paleta metàl·lica còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa.”

El tramvia groc (Joan Francesc Mira)

Un orde
“Fins que el noi repatani, oblidant mesquins rituals domèstics, s’ha trobat a punt per ingressar sense reserves en l’orde sagrat dels Cavallers del Ciri Pasqual.”

El trànsit de les fades (Julià de Jòdar)

El pendent
“La remada s’esbargía destriantse pels pendents y repujades, sempre de morro al sòl, arranant el pallench que ressortía com serrellades verdes en mitj de les berrugues del pedreny.”

Solitud (Caterina Albert i Paradís)

El senyal
 “Per un observador estranger a la nostra història, com la Caterina Oller, ella donava tots els senyals de l’amor correspost.”

Les rambles de Saigon (Joan-Daniel Bezsonoff)

Femenins que no fem bé

Una allau
“¡Quin goig, amor, sentir endins
caure la pluja, finament,
com una allau de violins
o fulles tendres en el vent!”

Ciutat a cau d’orella (Vicent Andrés Estellés)

Una anàlisi
“Una llengua és un instrument de comunicació segons el qual l’experiència humana s’analitza. Aquesta anàlisi s’efectua de manera diferent dins cada comunitat.”

Les llengües vives (Miquel Adrover)

Una aroma
“D’aquelles sines, d’aquell ventre que uns quants tantalitzats anhelaven de veure, Arnau en coneixia tant el palp i el gust i la flaire que tota la suavitat, tota la sabor, tota l’aroma se n’havia esvaït per a ell.”

Una mena d’amor (Cèsar August Jordana)

Les postres
“La taula estaria adornada amb una guillotina i a les postres es farien a cara o creu a qui –dels del grup– li tocaria de cometre un atemptat de certa importància.”

L’impenitent (Prudenci Bertrana)

La remor
“A través de la porta li arribava la remor de la Bàrbara, que cantussejava a la banyera.”

La maleta sarda (Margarida Aritzeta)

La resplendor
“De dies i de nits,
compliu ensems la tasca honrosa;
que, essent tu forta, ella formosa,
veureu fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units!”

Mireia (Maria-Antònia Salvà)

La resta
“Però també havia d’empassar-se les escapades del senyor i aquella indiferència que gastava l’home la resta del dia, com si hi hagués gent al davant.”

La teranyina (Jaume Cabré)

La síndrome
“Quan es llegí l’e-mail de l’Oms, on es contava fil per randa tota la simptomatologia d’aquella síndrome, tingueres un entorn de cap.”

T’estim a tu (Biel Mesquida)

També són femenins uns quants rius, com ara la Garona, la Muga, la Sénia, la Tet, la Valira…

Quan tinguem dubtes, una solució fàcil per a estalviar-nos errades de gènere és fer ús del corrector gramatical de Softcatalà, que assenyala i explica l’errada i ens suggereix el canvi. Ací en teniu una mostra:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2021/10/SCatal-gnere-13093126.jpg

Casos a banda

Hi ha noms que admeten masculí i femení (com ara la fantasma i el fantasma). En aquests casos no errarem, fem servir el gènere que fem servir. Però de vegades, l’ús d’un gènere o d’un altre fa canviar el significat del nom. Vegem-ne sis casos:

El còlera – la còlera
El còlera és una malaltia molt greu: Cal un tractament per a eradicar totalment el còlera.

La còlera és un sentiment d’irritació violenta contra algú. Es va deixar dominar per la còlera.

Un editorial – una editorial
En femení és una empresa que publica llibres: Una editorial nova publicarà obres de ficció.

En masculí és un escrit que representa l’opinió d’un mitjà de comunicació: Aquell editorial de Vicent Partal fou molt comentat.

El fi – la fi
Un fi és un objectiu, allò que volem aconseguir amb qualsevol acció: Fes-ho amb el fi d’ajudar els altres.

La fi és l’acabament: Arribo a la fi del mes amb les butxaques ben escurades.

El llum – la llum
La llum és la forma d’energia que ens permet de veure les coses. M’estimo més la llum natural, del Sol, que no la llum artificial.

Un llum és un estri que fa llum artificial. Apaga el llum, que hem de dormir.

El son – la son
La son és el desig o les ganes de dormir. Tinc molta son, m’adormo a tot arreu.

El son és l’estat de repòs en què ens trobem quan dormim. Tinc el son molt lleuger. M’has despertat al primer son.

El vall – la vall
Una vall és un espai de terra entre muntanyes. Vam anar a la vall del Vinalopó.

Un vall és una excavació, sobretot la que es fa al voltant d’una fortificació. El castell era envoltat d’un vall.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua, Ras i curt i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Què vol dir ‘cinema català’?

0
Publicat el 11 d'octubre de 2021

Ací teniu els brins del primer de setembre ençà.

Què vol dir “cinema català”?

Ministres i ministres

El català, a Andorra, una mica necessari

No siguem sapastres

Comparances conegudes i no tant

Defensem el pronom ‘en’

Cavalls, terçons i haques

Arcaismes universitaris

Els records del pare

La vila o la vil·la?

Desentendre’s

Un gec d’hòsties

Bon Onsa da Satembra

L’apassiona i l’atreu

Hem de fer els ulls grossos?

Propostes per a no desaparèixer

Seguir la veta

Estripar o ‘rakhar’?

Pleonasmes evitables

Rec o reg?

Endrecem la casa

No ens cridem ni ens enganyem

No agafem tant

La drecera: ooooh!

Fa goig

Abastem-ho

Junts o separats

Subtilitats

Alaba’t ruc, que a fira et duc

No traguem tant

Modelatges i rentades

Els colors de l’alegria

S’escau

Gràcies, president

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari