El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Circumstàncies

Deu anys sense el cabaler de cal Badia

0
Publicat el 18 de juny de 2023

Avui fa deu anys que es va morir el meu pare, Josep Badia i Torras, a qui d’ençà del 18 de juny de 2013 he dedicat uns quants escrits del Clot de les Ànimes. No hi ha ni un dia que no pensi en els meus pares i en els meus germans absents —la Maria i en Joan—, amb placidesa, sovint amb un somriure.

El Jepet de cal Badia era un pagès addicte a la política, un carlí que es va fer del PSC (no us podeu imaginar les discussions dels dinars familiars…), un lector eclèctic que va heretar la combinació de seny i llibertat, un home de comarques que sabia tancar portes i riure amb una força encomanadissa.

L’any 2002, l’historiador Lluís Duran i Solà va venir a Callús uns quants dissabtes per entrevistar-lo. Aquells enregistraments són, segurament, la biografia (autobiografia) més completa de mon pare, i al doctor Duran li van servir per a fer-ne una glossa magnífica.

Per commemorar aquests deu anys, us deixo uns quants fragments —escrits i orals— d’aquella entrevista, les cabòries d’un cabaler. I, al capdavall, una rialla que potser us encomanarà la seva passió vital.

Home de molts oficis, pobre segur

La diversitat de feines encara potser no te l’he explicada tota. He fet de pagès fins a vint-i-quatre anys; he fet de carnisser; he fet de peixater: set anys que vam viure amb els sogres i després ens vam independitzar, ens vam quedar a la carnisseria només aquí. Després, com que en bestiar hi entenia molt, vaig treballar deu anys al servei tècnic veterinari d’una casa de pinsos, i després ja em vaig començar a dedicar a la política… Home de molts oficis, pobre segur. Això és el que diuen.

 

El llegat del pare: llibertat acompanyada de seny

[Al pare] El crispava enormement el desordre. I no diria pas que tingués por de la llibertat, però volia que la llibertat sempre avancés acompanyada del seny suficient. A nosaltres ens va anar donant tota la llibertat a mesura que anàvem agafant seny. Ens va fer pujar molt rectes de petits, però va anar cedint, cedint, cedint, i a catorze anys et deixava fer, perquè a catorze anys ja érem adults.

 

Saber tancar portes

Jo tinc un temperament que quan tanco un capítol de la meva vida, una porta… No vaig festejar sinó amb una dona, perquè, si no, si hagués festejat amb quatre, les altres tres les hauria oblidades completament. Cada vegada que tanco la porta, si no és necessari, no la torno a obrir. Per la meva tranquil·litat, no per altra cosa.

 

Viure a la ciutat? No, gràcies

El fet de viure a comarques imprimeix un caràcter molt especial, en tot. Recordo que, quan van venir els temps de l’Assemblea de Catalunya i sobretot del Consell de Forces Polítiques, polítics com el Guti, el Solé Barberà, fins i tot el Roca Junyent i el Reventós, tots plegats, em deien: “No podeu fer política vivint a comarques, s’ha de viure a Barcelona.” Perquè es coïa tot a Barcelona, això és cert, sobretot mentre la política era més voluntarisme que no pas altra cosa. Durant dos anys o tres vaig haver de pujar i baixar cada dia de Barcelona. Ara, jo me n’anava a dormir a casa, no hi havia maneres que fes vida de ciutat, perquè no…

 

L’oportunitat (perduda) de dedicar-se a la política

Vaig cometre un error, possiblement. A mi em van oferir d’anar a la llista de l’Entesa dels Catalans, la llista dels senadors; encara no havien legalitzat el Partit Carlí. Em vaig passar d’ètic, sobretot perquè no ho podia consultar, perquè era urgent. Em va telefonar el Reventós el dia abans i va dir: “Comptem amb tu per anar a la llista.” I jo vaig dir: “Ho agraeixo molt, però ni ho he pogut consultar, ni ho podria consultar.” Em va telefonar al vespre per tenir-ne una resposta, perquè l’endemà havia de presentar la llista. “I no han legalitzat el nostre partit, i em sembla que això seria…” Em vaig equivocar, francament, em vaig equivocar. Són coses d’aquelles de la vida, cruïlles d’aquelles en les quals es decideix a vegades l’esdevenidor d’una persona; no tant d’un partit, perquè el partit no sé si n’hauria tret gran cosa que jo hagués anat —sense figurar-hi com a representant del Partit Carlí— amb l’Entesa dels Catalans. Al final podria haver acabat com el Xirinacs, hauria anat una legislatura al senat i després hauria dit: “Fillets, jo he de mantenir la família i aquí no n’hi ha prou.”

 

L’addicció a la política

M’he afiliat al PSC perquè no he pogut suportar l’absència de la militància política. Així de clar. Perquè ho porto tan a dintre que no l’he pogut suportar. I tinc setanta-sis anys i encara no l’he pogut suportar. I encara sóc a l’ajuntament.

 

El moment de l’autodeterminació

Després de la fèrria dictadura i de la sagnant dictadura dels quaranta anys —no de la guerra, jo no parlo de la guerra—, era l’hora de fer un pas endavant, o de poder-lo fer. Diuen que va anar tan bé la transició i jo… també ho crec i… alabat sigui Déu. Però la realitat era que tots demanàvem, a l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia i autonomia, “per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”. Però és que el dret a l’autodeterminació no hi ha hagut mai cap moment en la història d’Espanya tan necessari, tan oportú i tan útil com hauria estat a la transició. Perquè a la transició no crec que ningú s’hagués volgut separar, però tothom hauria posat les condicions per romandre units.

 

Els límits de la democràcia

Evidentment, “un home, un vot”, quant a la dignitat que té un home per si mateix, és correctíssim, i és el que ha de ser. I el respecte, com que a la cultura no tenim aparells de mesurar, l’hem de pressuposar. [Toquen les onze al rellotge de paret.] Desgraciadament, veiem en la realitat com és molt manipulable, i encara ho hem vist més modernament, en unes dimensions que no ens podíem imaginar. Perquè hi ha hagut més mitjans d’influir sobre el pensament de les persones, i més mitjans d’atordir el coneixement de les persones, i més mitjans de donar una cultura que no fos formativa, de donar una extensió de coneixement o d’informació —que se’n diu ara—, que no és coneixement, sinó que és només simple informació,
que quan és exagerada, i quan no va acompanyada de reflexió, és més que nul·la: és perjudicial.

 

Les Memòries d’un cabaler

Un llibre que he llegit dotzenes de vegades, que me’l sé gairebé de memòria, i que després n’he fotocopiat els dibuixos i tot —que eren del Junceda— i els he acolorit i n’he fet quadres, i hi he fet totes les mil filigranes, és aquest d’en Jaume Raventós [Memòries d’un cabaler], que és un fill de Can Codorniu, el germà del Manel Raventós, del fundador del xampany. Explica la vida senzilla de pagès de Can Codorniu en la seva infància. Hi vaig trobar tantes similituds —excepte en la riquesa i en la magnitud, però d’això tampoc en parla gaire—, hi vaig trobar tantes similituds amb la meva vida de família, que el vaig comprar, a setze anys. El vaig haver d’anar a comprar als llibres vells, perquè era acabada la guerra i ja no es va editar mai més. I el vaig trobar, per casualitat, on em va recomanar un amic del meu pare, que em va veure tan entusiasmat amb les coses de pagès, amb les tradicions i tot plegat, que em va dir: “Hauríeu de mirar si trobeu aquest llibre.” I vaig anar a Barcelona, als encants, i el vaig trobar.

 

Gabriel y Galán

Hi ha un poeta que és fill de Salamanca, em sembla, però que va viure molts anys a Extremadura: Gabriel y Galán. De Gabriel y Galán en sabia una pila de poesies. Des de “El ama”, que gairebé me l’havia arribat a saber tota, fins a “Ana María”. I que, a més a més, era el model de la noia que volia. Vull dir:

Sencilla para pensar,
prudente para sentir,
recatada para amar,
discreta para callar,
y honesta para decir;

robusta como una encina
casera cual golondrina
que en casa canta la paz,
algo arisca y montesina
como paloma torcaz.

Hermosa sin los amaños
de enfermizas vanidades,
tiene unos ojos castaños
con un mirar sin engaños
que infunde tranquilidades.

Això era el meu ideal.

 

I una rialla de comiat

 

 

Mestressa, tenim més quaderns!

0
Publicat el 15 d'agost de 2022

 

Te’n vas anar d’aquest món pensant que el teu pare havia cremat tots els teus quaderns d’escola, llevat de tres. En vam parlar en aquest article, ara fa quatre anys. Doncs resulta que se n’havien conservat una pila! I fa poc, de casualitat, els vam recuperar. Molts són de l’any 40 i 41, quan estudiaves a l’Acadèmia Cots de Manresa: quaderns de gramàtica, d’història i, sobretot, de comptabilitat. La cal·ligrafia, que ja és bona en els quaderns de la infantesa, és impecable en aquestes pàgines de la teva pubertat.

Dels quaderns anteriors, del 1937 al 1939, quan estudiaves a l’escola de Callús, en podrem extreure molt material, potser d’interès per a historiadors i tot. Avui parlarem de dos escrits.

El primer és com un cop de sabre. Poques pàgines abans, hi ha la darrera pàgina en català (la conjugació del verb “cabre”) i, una mica més enrere, una llarga redacció titulada “Els Reis Mags”, amb uns dibuixos magnífics. Començava així:

Avui, 6 de gener, quan en la nostra terra regnava la pau, era una diada molt divertida, principalment pels petitets.

 

I tot això s’acaba de cop i volta, amb una crònica del canvi de règim:

El primer día de clase después de la guerra

Después de casi un mes de vacaciones forzosas, hoy día 13 de febrero hemos reanudado la clase.

Por razón de estar muy cerca el frente y sentirse todo el día gran cañoneo y aviación, el día 20 del pasado mes se cerraron las escuelas. Estubieron en ellas igual como en otros locales muchos soldados rojos pocos días antes de entrar las tropas nacionales en el pueblo…

I, després d’un relat força neutre i objectiu, acabaves així:

Nosotros gritamos:

¡Arriba España!

¡Viva Franco!

 

Després d’aquestes pàgines, el català —i l’alegria— desapareix del quadern.

El segon escrit que vull reproduir és de gairebé dos anys abans, quan tu en tenies deu. Parles de la gran “desobediència” d’un company de classe, Josep Badia, amb qui quinze anys més tard et vas casar i vas acabar tenint-hi nou fills. Aquell dia de 1937, el Badia la va fer grossa.

 

Desobediència de Josep Badia

Ahir a la tarda va passar un cas lamentable a la nostra escola.

El noi Josep Badia va desobeir per tres vegades al senyor Mestre.

Primerament vàrem fer mapes i ell va tombar, tot distret, una cadira i per càstig li van dir que es posés mitja hora de genolls i no s’hi va posà. El senyor Mestre degut al seu treball no s’hi fixà. Després a la classe de problemes, ell era el primer d’una secció i per tant s’havia de cuidar de la mateixa. Va castigar als nens als nens Pich 3e i Foses. El primer s’esmanà i el segon continuà sense fer el seu deure. El Badia va castigar a posar els braços enlaire al Pich i aquest va exclamar: «¡A veure si me n’hi faràs posar tres!» El Badia es posà a riure i vingué un noi que acabava de copiar el problema i veient que’l primer reia va dir: «—Això és magnífic!» Varen anar a dir-ho al senyor Mestre i el va fer posar de genolls junt amb els altres i Badia altra volta desobeí.

Quan vàrem sortir, el senyor Mestre li va dir que s’havia de quedar una hora de genolls, per desobediència. Però ell a pesar de tot s’escapà.

Avui al matí el senyor Mestre li ha dit a veure si volia creure. Ell contestà que si. Llavors li ha manat posar-se tres hores de genolls, o bé si no volia creure, més aviat hi feia nosa que servei, perquè si tots féssim com ell, no semblaria un col·legi, sinó una sala de ball, i tampoc aprendriem res. Ell preferí posar-se tres hores de genolls. Aquestes tres hores de genolls són: una per tombar la cadira, l’altre per haver rigut i no creure a la classe de problemes i la última per haver marxat.

Nosaltres creiem que’l Badia té culpa i per tant es mereix el càstig corresponent; però demanem que’l perdoni una mica.

 

Maria Pujol

28-4-1937

Callús

Ja ho veus, mestressa: hem trobat una mina.

Siguis on siguis, espero que passis un bon dia del sant. Per molts anys!


Potser també us interessarà:

Com un moixó [2-2-2021]

Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

Nadal del 1938 [22-12-2018]

Tres quaderns [14-9-2018]

El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

Què m’hi sé jo? [30-12-2015]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El ramat de les ovelles

4
Publicat el 24 de juny de 2022

Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.


El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Joan Badia, anys setanta: la lluita incansable per la llengua

1
Publicat el 16 d'abril de 2022

Demà farà un any que el Joan ja no és aquí. I  m’agradaria parlar molt breument de quan tenia una vintena d’anys i va començar a ensenyar català. Era als primers anys setanta.

Recordo vagament unes classes de català a l’escola de Callús, algun dissabte al matí, de tant en tant. Recordo un llibre que es deia Faristol, recordo llegir en català (que no en sabíem) i aprendre cançons divertides, com “En Joan Petit quan balla”, cançons que ens havien escatimat, que ens havia negat l’escola franquista. I recordo el Joan dirigint un petit equip d’ajudants callussencs, però fa vora cinquanta anys i no sé precisar qui eren.

I vet aquí que, a l’enterrament del Joan, el meu ex-veí Pere Fons i Vilardell (poeta, narrador, filòleg, periodista, ex-director de la universitat de Manresa…: un intel·lectual d’una peça), m’explica que ell en formava part, d’aquell equip d’aprenents del Joan. I penso que algun dia me n’hauré d’informar i parlar-ne. Però passa el temps i la idea s’esvaeix.

Fins que molts dies més tard, un divendres del mes passat, al Vendrell, vaig conèixer casualment la Neus Oliveras i Samitier, filla de Manresa, i em va regalar un quadern magnífic, que teniu retratat al capdamunt. La Neus també és una lletraferida: filòloga, professora d’institut retirada, escriptora i gran estudiosa de Guimerà, de qui ha escrit articles i llibres, a més d’ésser un puntal del projecte museològic de la Casa Museu Àngel Guimerà del Vendrell.

Aquell divendres la Neus em va dir que, amb el quadern que em regalava, el Joan li havia fet classes de català, mig d’amagatotis, l’any 1972, tal com ella va anotar a la portada. No vam tenir gaire estona per a parlar. El vaig fullejar, meravellat, li ho vaig agrair, li vaig demanar l’adreça electrònica i el telèfon i ens vam acomiadar. A casa vaig revisar bé el quadern i em vaig adonar que era complet i molt ben estructurat. Tots els indicis feien pensar que l’havia confegit ell, aquell jove d’una vintena d’anys. Però de primer calia descartar que no fos de Josep Ruaix, professor seu al seminari de Vic. Li ho consulto. “Aquestes fitxes no són meves”, em respon, amb total seguretat.

Torno a la primera font, el Pere Fons, per saber què passava el 1972:

“Amb el Joan ens portàvem una mica més de quatre anys. El 1972 jo en vaig fer disset. El tinc present com la persona que em va menar (a mi i segurament a molts d’altres) a interessar-me per la llengua i a estimar-la, a obtenir una formació bàsica i a ensenyar-ne poc o molt els elements essencials. D’altra banda, tots dos havíem mamat també, molt i bé, la llengua al Seminari de Vic. Els quatre anys de diferència, la seva vàlua i la seva empenta, feien que la nostra relació fos la que s’esdevé entre un mestre i un deixeble.

Els dissabtes al matí fèiem tot un seguit d’activitats destinades als infants o joves (més joves que nosaltres mateixos). Crec que començàvem fent classe de català i després seguíem amb una caminada (com és ara fins a Santa Anna de Claret) bo i descobrint els indrets del nostre entorn.

L’ensenyament del català a Callús, amb el Joan com a cap de colla i jo com a ajudant, tenia un caràcter pràctic, amb una participació important dels nens i nenes, participació que s’estenia durant la caminada, assaborint o recuperant mots i dites del territori proper.”

Magnífic: aquestes eren les classes “clandestines” que recordo; amb caminades, i tant!

Però el Joan es movia per més llocs de la comarca. Me’n parla la Neus Oliveras, que té la delicadesa d’explicar-me com era el Joan fent classe:

“Les classes [a Manresa] es feien els dissabtes a la tarda. Crec que no arribàvem a les deu persones. El Joan tenia el do de la naturalitat: allò difícil era fàcil. Tenia empatia i un somriure amable.”

I em confirma que el quadern que em va regalar l’havia confegit ell:

“Teníem un material de fitxes que ell havia confeccionat i uns exercicis que anàvem fent. En aquells moments, la prioritat era l’ortografia. Fèiem redaccions i sempre em deia que escrivia bé. Hi havia també [en el quadern] algun apartat dedicat a enriquir la llengua, ‘maneres de dir’.”

I veig que aquestes “maneres de dir” són, justament, parelles de mots com les que el seu germà petit, cinquanta anys més tard, va fer servir per al llibre Salvem els mots. Guaiteu:

 

Bé, no ens desviem. Vull reforçar la informació sobre les classes a Manresa i m’adreço al Jordi Estrada, llicenciat en filologia catalana i italiana, professor, traductor i escriptor (fa poc que ha publicat la novel·la Lilinne i les bombolles de sabó). El Jordi ha estat i és un dels puntals d’Òmnium a la comarca —com el Joan, el Josep Camprubí, el Jaume Puig…— i feia molts anys que es coneixien:

“Les primeres classes de català d’en Joan a Manresa, segons m’explica en Josep Camprubí, company seu des de primera hora, van començar al local de Lingua Club [al carrer dels Esquilets]. Això devia ser, li sembla recordar, a inicis dels anys setanta, i abans de l’obertura de la delegació d’Òmnium Cultural a Manresa (estiu de 1973). Eren classes que s’hi feien mig d’amagatotis, amb la participació també, d’una manera o altra, del mateix Camprubí, Josep Junyent, el Pons de les Calculadores, en Lluís Calderer, en Servet…”

He d’anar acabant, no tinc més temps. Però abans em ve al cap un missatge de condol que em va escriure fa un any la Mariàngels Casanovas, de Santpedor, una altra alumna d’en Joan d’aquells temps:

“El teu germà Joan, juntament amb el Jaume Sala, venien a fer classes de català al Col·legi Llissach de Santpedor. Calculo que devia ser l’any 1972. Jo devia tenir tretze anys i ell en devia tenir vint o vint-i-un. Crec que venien una hora a la setmana i devien passar per diferents classes. Crec que anaven a altres centres escolars de la comarca. Intentaré saber si també anaven a Sant Vicenç de Castellet.”

La recerca no s’ha acabat, ja ho veieu. Caldrà continuar-la.

Recompondre l’activitat del Joan durant els primers anys setanta, abans de la mort de Franco, té un valor sentimental, però va més enllà. En aquells temps, el català es trobava amenaçat: per l’hostilitat del poder i perquè la societat havia deixat d’ésser unilingüe, per primera vegada. Avui, el retrocés social del català ha fet molts passos i l’hostilitat del poder no ha canviat pas gaire. Encomanar-nos d’aquella passió, d’aquella intel·ligència i d’aquella persuasió a l’hora de fer xarxa i deixar llegat pot ésser determinant.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Avui hauries fet setanta anys

4
Publicat el 24 d'agost de 2021

Avui, dia 24 d’agost, el meu germà Joan hauria fet setanta anys. Arran de la seva mort, el dia 17 d’abril proppassat, es van publicar o difondre una munió de texts sobre ell, de menes i mides molt diferents: de breus mostres de condol a recordatoris d’experiències compartides, de notícies asèptiques i escarides a articles extensos i emotius.

Avui m’agradaria contribuir a definir la imatge d’en Joan difonent les seves paraules. En primer lloc, amb una tria de fragments d’un text autobiogràfic que va enllestir el desembre passat. Era un text titulat “El meu pas pel PSUC”, i n’he garbellat tan sols les primeres pàgines, que abasten de l’ingrés al partit, el 1972, fins al moment que fou detingut i torturat, un any més tard. En segon lloc, amb tres fragments de l’entrevista en vídeo que li va fer la gent de Memoria.cat, de Manresa.

Tot plegat és un reflex del pensament i els actes d’aquell jove de poc més de vint anys, acabat de sortir de la facultat, que es començava a comprometre políticament, amb unes conseqüències que l’havien de marcar definitivament.


Tres fragments de “El meu pas pel PSUC”

“Vaig entrar al PSUC el 1972 i hi vaig militar fins al 1987. […] En el moment del meu ingrés al PSUC, després de diverses reunions de diàleg i debat general sobre la situació política i la necessitat de lluitar contra la dictadura, així com de qüestions més teòriques sobre el capitalisme, el socialisme i el comunisme, vaig posar només una condició: que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc- partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec- que amb Espanya no hi ha res a fer.”

La meva catalanitat de fons venia de molt lluny: de la infantesa (ambient familiar i de poble, lectura de F. Soldevila –Història de Catalunya explicada als infants–, Josep M. Folch i Torres i etcètera), de l’adolescència (decisió al seminari d’aprendre a escriure en català de manera autodidàctica abans que els mossens decidissin, arran del concili Vaticà II, fer-nos les classes en català i ensenyar-nos català…) i de la joventut (em treia el títol de mestre de català per la JAEC als 17-18 anys, em feia soci d’Òmnium i estudiava Filologia Catalana –oficialment ‘Filologia Romànica. Especialitat de Català’).”

“La primera tasca que se’m va encarregar va ser la de representar el PSUC a la comissió local de Solidaritat. Solidaritat era un organisme unitari que es cuidava de donar suport a les persones reprimides políticament o sindicalment. Actuàvem quan hi havia repressió: detencions, judicis, vagues, acomiadaments… […] El 8 d’abril de 1973, diumenge, hi va haver una caiguda de Solidaritat a Barcelona, al claustre de la Catedral, on s’esperaven diverses persones per anar a la reunió mensual de l’organisme de coordinació de tot Catalunya de Solidaritat. La policia en seguia una i va detenir la resta […]. Al vespre del mateix dia vaig ser detingut a Callús per la Brigada Político-Social (BPS), la ‘secreta’. Vaig passar tres dies a comissaria i dos i mig a la presó de Manresa. A comissaria vaig ser torturat per part de dos secretes vinguts expressament de Barcelona, amb el mètode del quiròfan (ho explico en un vídeo-entrevista al web de Memoria.cat; per tant, no entraré en més detalls). A conseqüència dels papers que em van trobar en l’escorcoll a casa dels meus avis, on tenia el meu estudi, la policia va fer anar a comissaria moltes persones, sobretot relacionades amb l’Església, de manera que l’afer va causar força rebombori a Manresa. Al final, entre llistes i confessió meva, vam ser encausades quatre persones: Ignasi Perramon (JOC; però també militant del PSAN i Unió Socialista del Bages), Jaume Perramon, el seu pare (HOAC), Hermínia Torra (treballadora de Correus) i un servidor. I encara sort que la policia no va veure –ho va tenir davant dels ulls– els apunts d’una reunió del mateix dia 8 al matí: la segona Assemblea del Bages, òrgan representant a la comarca de l’Assemblea de Catalunya; va ser una reunió clandestina de més de 100 persones, a les Torres de Fals, en què jo vaig fer de moderador. Hi vam discutir els quatre punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya.

El meu pas per la presó va ser interessant:

  • primer, perquè, paradoxalment, el vaig viure com una mena d’alliberament: sabia que a la presó ja no em podien torturar;
  • segon, perquè em van venir a veure en dos dies (dijous i divendres tarda) persones del meu poble, a més de la família, que mai no ho hauria dit: l’alcalde (som el 1973 encara!) i persones que hauríem qualificat de dretes i del règim… Mai no ho hauria pensat! (A l’alcalde d’aleshores, que després es va fer de CDC, li ho vaig agrair en la meva presa de possessió com a alcalde el 2015. Era el mínim que podia fer. Hem conservat sempre una bona relació.);
  • i tercer, perquè els altres presos (comuns) ben aviat em van “acceptar”: m’explicaven la seva vida i em demanaven que els ensenyés coses de cultura general. Però sobretot perquè en dos dies van menjar com mai no havien menjat… I és que qui feia el menjar per a la presó eren els de la Fonda Sant Antoni, on treballava un amic meu, pintor, en Josep M. Massegú. Vam menjar canelons i no sé pas quantes exquisideses  més…”

Tres fragments de “La veu de les víctimes” (entrevista de Memoria.cat)

La detenció

En aquest fragment, relata la seva detenció per la policia espanyola el 8 d’abril de 1973, pel fet d’ésser membre de la Comissió de Solidaritat (amb els presoners polítics).

 

Les tortures

Ací detalla les tortures arran de la detenció. Després el jutge li va prendre declaració: no va fer-li ni cas quan digué que l’havien torturat i va fer-lo empresonar com un acte de desafiament. Tot plegat li va causar un enfonsament psicològic.

 

Temptacions de suïcidi

Explica que arran de les tortures tingué les úniques temptacions de suïcidar-se de tota la seva vida.


Podeu veure també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. En cas que la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Demà, diumenge de Pasqua, s’acaba la Quaresma i és dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. De molts sengles ençà, la festa de Pasqua és el comiat simbòlic del fred i les penúries de l’hivern i la benvinguda del bon temps i l’alegria. I per això ho celebrem amb cantades, ballades i àpats. I també per això l’ou, símbol de nova vida, és present a tot arreu.

Avui farem quatre pinzellades lingüístiques del vocabulari de Pasqua tot repassant-ne tradicions, generals o locals, que mantenen el tremp o malden per sobreviure als Països Catalans.

Pasqua al carrer

La pesah –mot hebreu que volia dir ‘pas, trànsit– era la festa principal jueva. De l’hebreu va passar al llatí clàssic, pascha, i al grec, páskha. Però el mot pasqua també fou influït pel llatí pascuum, ‘lloc de pasturatge, aliment del bestiar’, per l’àpat ritual d’aquest dia. L’alegria d’aquesta celebració, amb què es commemora la resurrecció de Jesús, va donar la frase feta estar content com unes pasqües. Per com que una setmana abans és el diumenge de Rams, algú se’n va empescar una altra, de frase feta: fer Pasqua abans de Rams, per a referir-se a la parella que es casava amb la núvia embarassada.

Més de vint dites i refranys sobre Pasqua

Una festa tan important havia de tenir reverberació. Per això abans se celebraven les pasqüetes, la festa de la capvuitada de Pasqua, és a dir, el diumenge següent.

Pasqua és el final de la Quaresma, un període que comença el Dimecres de Cendra, és a dir, quaranta dies abans. En la religió cristiana, aquests quaranta dies eren dedicats a la reflexió i la penitència, com una preparació per a la celebració de la resurrecció de Jesús. Quaresma ve del llatí quadragesima, és a dir, ‘el (dia) que fa quaranta’. (Si voleu saber més coses de la Quaresma i del nombre quaranta, llegiu aquest article.)

Pasqua és un dia d’alegria, per la resurrecció de Jesús i alhora per l’esclat de la natura, és a dir, el naixement del cicle anual. Per això és una jornada de cants i de balls. En una part de Catalunya i en algunes parròquies d’Andorra, s’hi  canten caramelles. Avui els caramellaires recullen diners, però abans solien arreplegar ous –l’ou, el símbol per excel·lència d’aquest dia–, que empraven a fer una truitada el diumenge de Pasqüetes, un costum que encara es manté a Guardiola de Berguedà. Les caramelles agafen el nom de la caramella, que és un instrument rústic de vent. Agafa el nom del llatí vulgar calamĕlla, format sobre calamĕllus, que és un diminutiu de calămus, és a dir, ‘canya’.

Entre les cançons de Pasqua que es canten i ballen al País Valencià, es destaca la tarara. N’hi ha unes quantes versions, com ara la que va popularitzar per als xiquets el cantant Paco Muñoz i que comença així: “El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. / La tarara sí, / la tarara no. / La tarara mare / que la balle jo…” La melodia de la tarara no és exclusiva del País Valencià, sinó que és coneguda a la Mediterrània oriental i forma part del repertori folclòric de països com ara el Marroc. Quant al nom, sembla que té origen onomatopeic.

Per Pasqua, a Ciutadella hi ha el costum de matar el Bujot. El diccionari Alcover-Moll ens explica que un bujot era originàriament un espantall, però va acabar esdevenint una “figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc”. Com explica el professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar al diumenge de Pasqua i d’alguna manera simbolitza la voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir la porta a un nou cicle. El mot bujot sembla que prové de Bugia. Hom creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven els simis i la cera. Per això, per una banda, antigament bugiot era el nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava l’espelma i, més modernament, aquella peça dels motors, imprescindible per a encendre la gasolina.


Fa més de cent anys que a Alfarrasí, a la Vall d’Albaida, es pot veure cada diumenge de Pasqua al matí l’Angelet de la Corda. En què consisteix? Una xiqueta vestida d’àngel i penjada d’una corda passa d’un balcó a un altre d’una plaça i, a mig camí, lleva el vel d’una marededeu. Amb aquest acte se simbolitza la resurrecció de Crist. El costum fou importat el 1912 de la ciutat navarresa de Tudela i es manté en algunes ciutats gallegues i espanyoles. Aprofitem l’avinentesa per a explicar que àngel ve del llatí angelus, que al seu torn és manllevat del grec ággelos, que volia dir ‘missatger’.

Per acabar de repassar els actes socials d’aquests dies, hem de fer esment dels aplecs del dilluns de Pasqua, que encara es mantenen a molts indrets dels Països Catalans. Un de ben curiós és el pancaritat, a Mallorca i a Menorca, on antigament es feia una benedicció de pa que després s’anava a repartir a les cases dels pobres. Antoni M. Alcover ho explica així: “Ets antics Jurats de Mallorca […] repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a’s capvespre el s’anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila.”

Per què fem festa el dilluns de Pasqua

Pasqua a taula

Si hem de parlar d’una menja típica de Pasqua, hem de parlar de la mona, pastís típic a Catalunya i al País Valencià. Sembla que el mot mona prové del llatí mŭnda, plural de mŭndum, que significava panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres –deessa de l’agricultura– el mes d’abril, tal com ens diu Joan Coromines. L’Alcover-Moll atribueix un altre significat a munda: diu que “ve del llatí (annonamŭnda ‘(vianda) neta, bonica”. Hi ha algú que creu que el nom té a veure amb l’animal, però aquesta opinió és refusada pels filòlegs més prestigiosos.

Totes les formes de la mona de Pasqua

La tonya és una coca molt semblant a la mona tradicional, que es menja per Pasqua en alguns indrets del sud del País Valencià. Coromines creu que el nom és una variant de tona, provinent del llatí vulgar tunna i, aquest, del cèltic tunna, que vol dir ‘pell, cotna’. Sembla que va agafar aquest nom perquè la tonya té crosta. Val a dir que tunna també volia dir ‘bot’ o ‘barril’. Per això una tona era una bóta molt grossa que, més endavant, va donar nom a la unitat de pes.

Tenim també el panou, un pa dolç molt semblant a la tonya, i propi de molts indrets del País Valencià. Se’n menja per Pasqua, però se’n pot trobar tot l’any. El nom és la forma aglutinada de pa en ou, normativament ‘pa amb ou’. Segons algunes explicacions, pot rebre també el nom de coca d’aire perquè té la molla molt blana i lleugera, o bé pa socarrat, perquè la corfa agafa un color fosc. El verb socarrar, diguem-ho tot, significa ‘cremar superficialment’ i prové del basc sukar(ra), que vol dir ‘flama’, ‘incendi’ o ‘febre’.

Deixant de banda la mona, aquests dies mengem tota mena de pastes i pastissos. Els crespells, per exemple, són pastes dolces fetes amb ingredients diferents. En fan a diversos indrets del Principat, de Mallorca i de Menorca. El mot crespell, documentat al segle XIV, és un derivat de cresp, que vol dir ‘arrissat, formant ondes petites’, el mateix significat que tenia l’ètim llatí crispus. El nom fa referència a la forma ondulada que tenien els crespells originals.

La cosa curiosa –i que de segur que té explicació històrica– és que una setmana abans de Pasqua, el diumenge de Rams, a molts llocs de Catalunya és costum de menjar unes galetes semblants als crespells. De primer es pengen a palmes, palmons i rams de llorer i després de la benedicció es despengen i la quitxalla se les menja. Reben molts noms. Segurament, el més escampat és currutaco, un mot manllevat del castellà que en la llengua original vol dir ‘molt afectat en l’ús rigorós de les modes’. El pas del significat del castellà al català no el sabem explicar. A més, aquest nom no apareix als diccionaris normatius catalans, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tot i que amb un canvi gràfic: currotaco, potser perquè el mot castellà prové de curro (que vol dir ‘bonic’, ‘eixerit’ i ‘ànec’). Fa sis anys, VilaWeb va fer un crit d’alerta per a salvar els currotacos, i ho va aprofitar per a repassar-ne els noms, a partir d’informació de Joan Amades i Ramon Violant: currutacos és el nom que reben a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú, si més no. A Cervera i a Caldes de Montbui, ninots. A Palafrugell, ninos. Al Rosselló, monjos monges. Al Bages i al Moianès, garlandes. Al Camp de Tarragona, sisenyors. A Prats de Lluçanès, papus. Al Vallès, figuretes. I al Maresme, senyores i senyors.

Garlandes del Bages.

Al Llibre de Sent Soví (1324) ja s’esmentaven les panades, és a dir, les pastes cuites de farina farcides, que avui dia es conserven a Mallorca i Menorca. Se’n mengen tot l’any, però sobretot per Setmana Santa i Pasqua. Les panades mallorquines a Menorca es diuen formatjades. L’Alcover-Moll ho explica així: “Les panades de carn de Mallorca, o similars, a Menorca s’anomenen formatjades, i el que els menorquins anomenen panades són peces de pasta molt més grosses que les formatjades i de forma diferent, més aviat semicircular.” Fa anys –ens recorda també el diccionari– en alguns municipis de Mallorca els joves anaven de casa en casa cantant cançons per a “captar ses panades”. No cal explicar que panada és un derivat de pa i formatjada, de formatge.

Formatjades menorquines, farcides de carn (fotografies: Esperança Camps Barber).

També són propis de Pasqua –per bé que ara se’n troben tot l’any– els flaons, pastissos de formes diverses, molt sovint de mitja lluna, farcits de brossat o formatge. El costum de menjar flaons es conserva molt bé a Morella (els Ports), Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. El mot flaó prové del germànic flado, que vol dir ‘coca’. Va donar també l’occità flauzó, el castellà flaón i els francesos flaon i flan. Aquest darrer mot, flan, és alhora l’origen del català flam.

I per acabar, els rubiols, peces de pasta pròpies de Mallorca i Menorca, fetes de farina fina, pastades amb oli, saïm i ou i doblegades en forma semicircular. A Mallorca, són dolços, farcits de brossat, flam, confitura… A Menorca, salats: de sofregit, de peix, de carn… El mot rubiol és d’origen incert. Hi ha qui creu que deriva de rovellol, que és un bolet, i hi ha qui creu que prové del llatí rŭbĕŏlu, ‘vermellet’. Hi ha qui creu que pot tenir relació amb l’italià raviolo, però segons l’Alcover-Moll no és segur.

 

PS. Agraeixo a Esperança Camps Barber i a Josep Albinyana l’ajut que m’han prestat per confegir aquest article.


Aportacions dels lectors:

Com era previsible, molts lectors han fet aportacions a aquest article, cosa que demostra que la tradició de Pasqua és molt viva al nostre país.

Un dels nostres subscriptors, Secundí Mollà, ens assabenta que a la Valldigna els menjars tradicionals d’aquestes dates són l’arnadí (de moniato o carabassa), l’arròs de vigília, les mandonguilles d’abadejo, els panets farcits (tonyina, pebre morró i ou dur), la mona i la llonganissa de Pasqua.

Joan Puig, també subscriptor de VilaWeb, ens diu que Víctor Català ja fa ús del mot currutaco. Hem comprovat que hi ha tot d’escriptors que se’n serveixen, però no pas en l’accepció culinària, sinó en el sentit que tenia originàriament en castellà (‘molt afectat en l’ús de les modes’), però substantivat. Vegem-ne un exemple de Maria Aurèlia Campmany (1967): “Admira embadalit el grup de currotacos que expliquen com han travessat la ciutat amb el sarment de vinya ben visible a les mans.”

Felip Dorandeu, d’Eus (Conflent), ens envia un missatge que diu: “Com que avui, amb la família, farem les tradicionals bunyetes (suposi que per vós son els crespells) li voldria dir que les caramelles se fan encara a Cerdanya i que al Conflent i al Rosselló encara que molt folkloritzada, la tradició del goig dels ous és ben viva. No son pas pus els joves dels pobles que passen per les cases a demanar ous, botifarres i cansalada com ho diu la cançó, però fora de període covid a cada poble hi deu haver un grup de veïns que canta el goig.”

Ramon Ruipérez ens parla dels “currotacos d’Agullent” (Vall d’Albaida), que apareixen en la cançó “Les Folies”, recuperada per Pep Gimeno: “Mas que s’empenyen / tots els currutacos d’Agullent, / no ballareu més les danses / si no pagueu al corrent.”

Lluís Tamarit i Pérez, de Riola (Ribera Baixa) ens parla de la tradició de la salpassa, que encara es conserva en alguns indrets del País Valencià. “El rector amb dos escolanets eixia per tot el poble carregat amb un cistell mentre un escolanet portava l’hisop amb aigua beneïda i l’altre la creu”, diu. I afegeix que a Riola el costum tenia una singularitat: “De sobte apareixien una colla de xicons armats amb branques o maces de fusta cridant ben fort a les botigues del carrer ‘un caixonet i prou’. Si no mirava ningú, el botiguer els treia un basquet de verdures buit i la colla donant les gràcies començava a cridar ben fort rodant el basquet: ‘ous a la pallissa, ous al ponedor, bastonades al rector’, i començaven a desfer el caixonet a brancades.”

Un lector de Figueres, FMP, ens assabenta que en aquella ciutat la “flaona” (no pas “flaó”) és sempre farcida de crema i no de brossat.

Maria Mercadal, de Ciutadella, ens esmena una informació que havíem extret de l’Alcover-Moll: “A Menorca, a banda de rubiols salats, també es fan dolços, et gos a dir que més sovint que els salats. Els solen farcir de crema o de figat (melmelada de figa feta a casa). Els de crema els solem fregir amb molt oli, els de figat es couen al forn).”

Bel Zaballa i Oriol Perelló, de Vilafranca del Penedès, ens informen que la garlanda també és el nom d’una coca d’aquelles contrades, com es pot llegir en aquesta entrada tan completa del Parlar penedesenc, una pàgina web molt interessant de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Finament, Ignasi Serra Nicolau ens fa saber que els crespells de Manacor s’anomenen senyorets.

Moltes mercès a tothom.

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 2 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Joan Badia: el vostre, el nostre

2
Publicat el 2 de maig de 2021

Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent

 

El recordatori del funeral de diumenge duia aquests versos de Carner, el poeta que més ha llegit en Joan durant aquest any de malaltia. Els havia triats en Jaume, també filòleg, també tocat per la passió del germà gran.

Aquests dies, a banda la commoció per una mort temuda (anunciada, però igualment temuda), he redescobert en Joan. És un procés que va començar fa quinze dies, quan la Núria, la seva filla petita, d’acord amb ell, em va enviar dos currículums que ens van servir per a escriure’n la biografia i elaborar-ne la llista de llibres.

El Joan que he anat redescobrint és sobretot el “vostre” Joan, el que ens heu dibuixat en centenars de piulets de Twitter i també missatges de correu i de WhatsApp. I en comentaris al bloc i trucades. I papers privats i vídeos que no havia vist… Per això, ara que en sé una mica més, m’agradaria explicar com era aquest home lluitador, treballador, somrient… Un home que era molt més que aquell batlle que la Guàrdia Civil va empentar el Primer d’Octubre.

Sempre lluitant per la llibertat

El compromís polític d’en Joan devia començar de molt jove, però es va oficialitzar quan tenia vint anys i entrà al PSUC i a la Comissió Ciutadana de Solidaritat amb els empresonats de la dictadura. Era el 72. I l’any següent el van detenir. I torturar. Franco ranquejava, però el franquisme era ben viu.

“Dels tres dies de la detenció a comissaria el més fumut van ser les tortures –recordava ell mateix en una entrevista en vídeo–. A mi em van sotmetre a una tortura que es diu el ‘quiròfan’, que consisteix a estirar-te en una taula amb mig cos penjat a fora i anar-te picant als ronyons. Era dolorós. Recordo que relliscava i que picava de cap a terra i en algun moment vaig perdre la consciència i tot. […] Quan et fan tortura psicològica, et vénen ganes de matar-te. Les úniques temptacions de suïcidi de la meva vida les vaig tenir en aquell moment.”

Dos anys més tard el van voler tornar a agafar, però es va amagar. Ja havia acabat la carrera i havia començat a fer classes de català a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (UAB), a Sant Cugat del Vallès. Als policies, tan eficaços cercant urnes com cercant persones, no se’ls acudí d’anar-lo a detenir a la feina.

(Parèntesi: a casa, la repressió i la persecució no ens deixaven viure tranquils. Un any més tard vam tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, aquesta vegada per a detenir el pare, acusat d’haver dit unes paraules que no havia dit.)

I per recordar-nos que el malson no s’ha esvaït, el primer d’octubre de 2017 en Joan va rebre aquella agressió bàrbara dels qui no volien –ni volen– dialogar, ni amb ell ni amb ningú.

La llengua i el país, al capdavant

Però, de fet, la primera topada amb la policia havia estat un any abans de la detenció del 73. La culpa la va tenir la llengua, tal com explica ell mateix: “[El 1972] Vaig intentar fer-me fer el carnet d’identitat en català. Vaig anar a la comissaria i vaig omplir els papers en català. Quan el policia ho va veure es va posar fet una fera i me’n vaig anar. Però dos grisos em van agafar al carrer i em van fer entrar una altra vegada. Em van tancar en una habitació i de tant en tant venia el comissari i em deia: ‘A ver, ¿cuál es la lengua oficial del estado?’ I jo li deia que no n’hi havia cap.”

La lluita per la llengua, per l’ensenyament i pel país les duia sempre al mateix sarró. Ho recorda molt bé un piulet de la sectorial d’educació de CCOO, que el defineix així: “Un lluitador incansable per l’educació, la llengua i el país. Militant de CC OO als 70, va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.”

El seu pas pel PSUC va durar fins el 1987. En un document privat explica que ja havia posat una “condició” quan hi va entrar: “Que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc– partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec– que amb Espanya no hi ha res a fer.” Quatre anys més tard va entrar a ERC, el partit que no va deixar mai.

Aquesta lluita apassionada per la llengua i el país és la que el duu també a treballar per una educació de qualitat per a tothom. En els dos períodes de feina a l’administració va tenir encàrrecs de pes. En el primer va haver de dotar de contingut la reforma educativa del moment, que més tard acabà essent l’ESO. La seva directora general de llavors fou Carme-Laura Gil, que el defineix així: “Ha estat un dels millors professors que he conegut, incansable, estimador de la llengua, un home que ha cregut que l’educació pot canviar la societat.”

Treballador i afable

Seguir el rastre d’en Joan, saber quines activitats professionals  va exercir, té una certa dificultat. Però encara és més difícil de saber en quines tasques solidàries o socials es va arribar a comprometre. “No tenia un ‘no’ per a ningú”, diu la Maria, la seva esposa, a tall de resum. I tot això sense deixar d’escriure i llegir hores i hores, sobretot a la nit. Aquesta capacitat de treball la destaca molta gent que l’ha conegut: “incansable”, “eficient”, “treballador”, “lluitador”… són mots que es repeteixen en les dotzenes de missatges rebuts.

Hi ha moments de la seva vida que te l’has d’imaginar frenètic, desbordat, però jo no l’hi vaig veure mai. Tanmateix, aquests dies, llegint papers privats seus, he descobert que en algun moment es va haver d’aturar. Per exemple, l’estiu del 79. Casat i amb una filla, decideix de preparar-se les oposicions de catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat, les primeres que es convocaven. Mentre estudiava, envoltat de llibres i amb l’ajut d’en Jaume que li passava en net els apunts de cada tema, va néixer la segona filla, la Núria. Per acabar-ho d’adobar, en aquell moment havia d’atendre les responsabilitats absorbents del càrrec de secretari d’organització comarcal del PSUC. Va veure que no podria i va demanar que el rellevessin temporalment d’aquestes funcions. Però el partit li va dir que no: “Les raons personals s’han de supeditar a les del col·lectiu”, explicava que li havien dit. Això el va dur a dimitir el càrrec i a començar-se a allunyar del PSUC. Va aprovar les oposicions (fou el número 2 de la promoció) i va tornar a engegar la màquina, però amb un canvi de rumb: “El meu activisme polític anterior es va transformar en activisme professional”, explica.

Efectivament, ací comença la seva etapa més fructífera en l’ensenyament. Fa de professor –i després de director– del Lluís de Peguera, manté l’activitat de formador de professors (a Manresa, a Cornellà i a Badalona) i, alhora, comença a escriure, juntament amb Jordi Grifoll, els primers llibres de llengua de secundària: Jonc, Feix, Marge… Després vénen els de primària i més endavant els d’adults (en total, del 1981 al 2020 surten més de cent cinquanta llibres amb el seu nom). I la feina d’editor. I la tasca important al Departament d’Educació, amb consellers de CiU, d’ERC i del PSC…

Aquesta frenesia es va mantenir fins a la darrera etapa. Abans de caure malalt, combinava la seva activitat absorbent com a batlle de Callús amb les classes que impartia a la Universitat Central de Catalunya, l’aprenentatge d’alemany i fins i tot, encara, projectes de nous llibres.

Tota aquesta energia es combinava amb un tarannà afable, de proximitat amb la gent, somrient sempre, disposat a resoldre problemes. “Afabilitat”, “sempre amb un somriure”, “bona persona”, “senzill, enriquidor”… són mots que ens han arribat com un recordatori aquests dies. “Un home bo, mestre de vida, catedràtic de literatura, compromès, sempre amb el somriure a punt, fet d’ironia intel·ligent i bonhomia autèntica”, diu Ernest Maragall, conseller d’Educació quan en Joan era director general.

Personalment, m’ha impressionat la gratitud de la mare d’un nen autista, que recorda a Twitter com el batlle Joan Badia va rebre el seu fill:

El “nostre” Joan

Finalment, voldria deixar escrites quatre pinzellades sobre el “nostre” Joan, el de la família.

Al funeral de diumenge, en Jaume resumia el paper d’en Joan a casa nostra d’aquesta manera: “Fou el gran de nou germans, però en una família en què mai no vam poder dormir tots junts sota un mateix sostre. Ni quan érem vuit, ni quan érem set, ni quan érem sis.” I tots els germans, mentre el sentíem, pensàvem que ara ja érem cinc.

Poc abans el cunyat, en Ramon, explicava quan l’havia conegut: “Un noi rosset d’onze anys, ulleres rodones força graduades, al seminari de Vic. Uns quants galifardeus, una mica més grans que ell, ens hi vam fixar i el vam voler captar per compartir les vel·leïtats catalanistes, mig amagades, d’aquella casa.” Hi havia una llavor i a Vic va començar a germinar, amb el grup acomboiat, de prop o de lluny, per Josep Ruaix.

Jo recordo en Joan com un home ferm, convençut i persuasiu. De la meva infantesa, se’m fa present el dia que em va convèncer que signés els exàmens amb el meu nom de debò i no amb el Jorge imposat. La bufetada que vaig rebre del maestro per aquella decisió fou tota una lliçó: el franquisme entenia que el dret de decidir sobre el meu nom era un acte de rebel·lió. No va ser estèril, no, aquella cleca. I ell ho sabia.

Més tard el vaig tenir de professor de literatura a l’institut. En recordo uns exàmens de pensar, una passió encomanadissa pel Noucentisme i un viatge de tot el grup a Catalunya Nord –durant un cap de setmana, que no era qüestió de perdre hores de classe.

La resta dels germans podrien explicar cadascú “el seu Joan”. Diumenge en Jaume contava com l’havia introduït en l’estudi de la llengua i en l’amor a la literatura, o l’empenta cap a la presa de consciència política, o l’emoció compartida en les nits en blanc… L’Isidre, regidor en el seu primer mandat a l’Ajuntament de Callús, podria explicar la intensitat i la perseverança amb què coordinava l’equip de govern municipal. La Maria, si hi fos, podria evocar discussions acalorades, com ara quan ella va encapçalar la reivindicació perquè els pares fossin tractats de tu i en Joan s’hi va oposar; o quan ell va fracassar en l’intent de transmetre-li les normes de la ge i la jota. En Pep podria explicar les hores compartides a Vic, cada cap de setmana, enyorats de casa, però contents de poder-se veure. En Fèlix podria parlar-ne llargament: del seminari, de la detenció del 73 (en què ell va anar a parar a la Model), de l’acompanyament mèdic en moments de necessitat…

Deixeu-me acabar amb les paraules del record de les filles, la Txell i la Núria, que diumenge van servir per a cloure l’acte de comiat:

“El nostre pare era una persona de pensament crític, que ens va ensenyar a ser tolerants i a no jutjar els altres. A entendre que rere qualsevol comportament hi ha una raó. A anar pel món sempre amb la ment oberta. I així va aplicar-ho amb nosaltres: mai no ens va posar bastons a les rodes i sempre vam tenir el seu suport. També ens va ensenyar i demostrar què significa tenir passions. La seva gran passió era la lectura. Es passava els estius a Cambrils, sota l’olivera, llegint. Ja de petites ens llegia i feia aprendre poesies a l’hora d’anar a dormir. Més tard ens donava cent pessetes per cada llibre llegit. Potser no hem esdevingut grans lectores, però és cert que la lectura ens ha ampliat els horitzons i hem après que mai no s’inverteix prou en llibres o en educació.”

Dimecres vam enterrar les cendres d’en Joan Badia en un racó bonic, tranquil i alegre de Callús. L’Isidre i l’Anna van cantar-li el “Cant de l’enyor“, de Lluís Llach. I el germà petit va recitar-li “En el davallant”, de Carner:

Vindreu encara, alades,
oh imatges, oh tonades,
vora d’un cor transit?
Veuré mai més les fades
pel caminal guarnit
de fulles trepitjades?

Passada ma verema,
la boira veig muntar.
Tant és: fins l’hora extrema
que el mon s’esvairà,
val més cantar que témer
i témer que oblidar.

Joan Badia i Pujol, passió per la llengua, l’ensenyament i el país

35
Publicat el 17 d'abril de 2021

Joan Badia (@JoanBadia8) | Twitter

Avui s’ha mort el meu germà gran, en Joan, després d’un any llarg de lluitar contra un càncer.

Ara mateix n’evocaria molts records, però no tinc esme d’endreçar-los perquè en surti un text llegidor. Més endavant us explicaré petits fets que ell no recordaria i que a mi em van marcar.

Si el vau conèixer, de segur que us passa com a mi: el recordeu com un home sempre actiu, enèrgic, carregat de projectes i objectius.

Potser hi vau tenir tractes quan era professor o director al Lluís de Peguera, o a l’IES Bages, o a Castellbell, o a Navarcles… Potser vau ser companys seus al PSUC, o a ERC, o a Comissions, o a USTEC. Potser a Òmnium, o a la Fundació Independència i Progrés. Potser vau ser alumnes seus a la universitat, a la Normal, a la de Manresa, a la UOC. O potser quan estudiàveu primària i secundària o quan us preparàveu l’examen del nivell C, vau fer servir el Jonc, o el Marge, o el Xiulet… o algun dels cent cinquanta llibres que va escriure, com a autor o com a coautor. Potser el vau conèixer quan era editor, a Castellnou, a Jonc, a Angle… Potser us va fer classes de català, semiclandestines, als anys setanta. Potser sou de Callús i hi vau tenir tractes en aquests cinc anys en què va exercir de batlle. Potser vau estudiar amb ell al Seminari de Vic. O potser éreu mestres de Badalona o de Cornellà i us va fer classes de reciclatge. Potser el coneixíeu de quan fou director general d’Innovació Educativa. O potser tan sols el vau veure en un d’aquells vídeos del Primer d’Octubre, quan un guàrdia incivil el va agredir amb una empenta i el va fer caure a terra.

I si no el vau conèixer, no patiu. Sortosament, fa una setmana ell mateix ens va ajudar a aplegar en un document la seva vida, de gairebé setanta anys, i la seva obra. El deixo ací, al Clot de les Ànimes, en memòria d’aquest home infatigable, lluitador apassionat a favor de la llengua, de l’ensenyament i del país. Un veritable exemple per a tothom qui el va tenir a la vora.


Joan Badia va fer els estudis primaris a l’escola pública de Callús i al col·legi la Salle de Manresa i els estudis secundaris al Seminari Diocesà de Vic. Estudià filologia romànica (especialitat de llengua i literatura catalanes) a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de professors com ara Joan Solà, Antoni M. Badia i Margarit i Joan Veny. Més endavant va cursar la carrera de psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya.

Durant el franquisme (1969-1975), ja va fer classes extraescolars de llengua catalana i literatura en centres d’EGB i de batxillerat. Així mateix féu classes de català per a adults per a Òmnium Cultural i més institucions. El 1979 guanyà les primeres oposicions de catedràtic de llengua catalana i literatura de secundària amb el número 2 de la promoció. Féu classes als instituts Lluís de Peguera de Manresa (1979-1985 i 1990-1993), IES Bages (1993-1995), SES Navarcles (2000-2003), IES Castellet de Sant Vicenç de Castellet (2011) i Bages Sud de Castellbell i el Vilar (2011-2015). En tots aquests centres exercí diversos càrrecs de gestió educativa, especialment la direcció de l’institut Lluís de Peguera de Manresa (1981-1983).

Fou professor a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-79); a la Universitat Central de Catalunya, en els graus, màsters i postgraus de gestió educativa, de logopèdia, d’educació infantil, de diversitat lingüística i d’innovació didàctica (1999-2015); i a la Universitat Oberta de Catalunya, en el postgrau de gestió de la diversitat lingüística (2012-2015).

També va ser professor de cursos de reciclatge per a mestres d’EGB i professors de secundària i de cursos de formació permanent. Fou formador de professorat en cursos de Formació Bàsica per a la Reforma (1990-95) i en cursos de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Va col·laborar en cursos per al Certificat d’Aptitud Pedagògica per als Instituts de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona (1990-95). Exercí de coordinador de l’Escola d’Estiu del Bages, organitzada pel Col·lectiu de Docents del Bages, del qual va ser president (1998-2019).

Va exercir càrrecs diversos al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Fou coordinador del desenvolupament curricular de l’ESO en el Programa Experimental de la Reforma (1985-89) i cap del Servei de Planificació i Programació de Formació Permanent (1989-1990). També va ser sots-director general de Formació Permanent i Recursos Pedagògics (2004-2006) i director general d’Innovació (2006-2009). Així mateix, dins el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, fou sots-director general de Planificació Acadèmica Universitària i de l’Espai Europeu d’Educació Superior (2009-2011).

Va ser autor o col·laborador en la redacció de texts legislatius i curriculars de la reforma educativa (LOGSE) per a diversos nivells: ESO, batxillerat, adults, etc.

És autor o coautor de més de cent cinquanta llibres de text i de suport d’educació primària i secundària, de català per a adults i d’assaig.

En l’àmbit editorial, fou fundador de les editorials Jonc i Angle; i fundador i director editorial del Grup Hermes, que incloïa les editorials Castellnou, Almadraba, Colimbo i Galba (1995-2000).

Va ser un dels impulsors i primer subscriptor del diari Regió 7, on col·laborà habitualment. Fou director de la revista Escola Catalana (2010-2012) i membre de l’equip de redacció de la revista Articles (1993-1995). Va escriure articles sobre ensenyament, política educativa, didàctica general i didàctica de la llengua i la literatura a les revistes Perspectiva Escolar, Guix, Cuadernos de Pedagogía, Articles i Textos. Va ser corresponsal de premsa d’El Pensamiento Navarro, Tele/eXprés, Mundo Diario i Presència.

Membre d’Òmnium Cultural d’ençà del 1969, va presidir-ne la delegació al Bages (1993-1998) i fou vocal de la junta general (2006-2010).

En l’àmbit polític, començà militant al PSUC (1972-1987), partit en què va ser secretari comarcal del Bages i també responsable comarcal de finances i d’organització. L’any 1973 va ser detingut i torturat durant cinc dies per la policia espanyola (ho explicava ell mateix en aquest vídeo). El 1975, al final del franquisme, va ser perseguit però s’amagà i la policia no el pogué detenir.

El 1991 va entrar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004).

Va ser membre de Comissions Obreres i autor de la primera proposta de normalització lingüística del sindicat. També fou membre del sindicat USTEC.

El maig del 2015 fou elegit batlle del seu municipi, Callús (Bages). Va ser-ne el primer batlle d’Esquerra Republicana de Catalunya d’ençà del 1939. A les eleccions del 2019 va tornar a encapçalar la llista d’ERC, que guanyà novament, amb un resultat encara millor que l’anterior. L’any 2020 va haver de plegar per motius de salut.

El primer d’octubre de 2017, essent batlle de Callús, va participar activament en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quan la Guàrdia Civil espanyola va arribar a l’escola on s’havia de fer la votació, Joan Badia va intentar de parlar-hi i els agents el van agredir. Més endavant, a més, va ser acusat per desobediència arran d’aquests fets, però la causa fou arxivada. Les denúncies contra l’actuació de la Guàrdia Civil també foren arxivades. Joan Badia també va declarar en el judici del Tribunal Suprem espanyol contra el procés independentista català, el 14 de maig de 2019, citat com a testimoni per la defensa de Jordi Cuixart.

Obres publicades

Llibres de text i material de suport d’educació primària

Xiulet: llengua catalana EGB (1, 2, 3, 4, 5). Barcanova.

Floc: llengua catalana EGB (I, II i III). Anaya.

Blauet: llengua educació primària (1, 2, 3, 4, 5 i 6). Barcanova.

Llengua: educació primària (3, 4, 5 i 6). Casals.

Llengua catalana: educació primària (1, 3, 5 i 6). Castellnou.

Llengua catalana i literatura: educació primària. Projecte Zoom (3, 4, 5, 6). Vicens Vives.

Col·lecció Graó (18 llibres). Teide.

Col·lecció Ortografia (8 llibres). Teide.

Col·lecció Quaderns de Llengua per a Primària (6 llibres). Teide.

Ortografia (18 quaderns). Casals.

Pràctiques d’escriure: propostes de treballs de llengua (1, 2 i 3) Casals.

 

Llibres de text i material de suport d’educació secundària

Jonc: llengua catalana 1 BUP. Edicions 62.

Feix 1: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Marge: llengua i literatura 2 BUP. Edicions 62.

Feix 2: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Feix-COU: antologia de textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Llengua catalana COU. Jonc.

Llengua 1 BUP. Teide.

Llengua 2 BUP. Teide.

Llengua COU. Teide.

Curs de llengua catalana. Teide.

Llengua 1 BUP. Castellnou.

Llengua 2 BUP. Castellnou.

Llengua COU. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 1 batxillerat. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 2 batxillerat. Castellnou.

Cau: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Broc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Aloc: llengua i literatura 1 ESO. Castellnou.

Brancal: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Cisell: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Doll: llengua catalana 4 ESO. Castellnou.

Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Bruc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Nau: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Toc: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Nou Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Boix: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Nou Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Tell: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Llen pro (4 quaderns d’ortografia i expressió escrita, versions per al Principat, País Valencià i Illes Balears). Vicens Vives.

Ortografia catalana. Jonc.

Ortografia catalana. Teide.

Esquema: gramàtica bàsica. Teide.

Praxi. Teide.

Ortografia catalana ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO-BUP. Castellnou.

Poesia: llengua catalana i literatura 3 i 4 ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO (8 quaderns). Castellnou.

Ortografia valenciana ESO (7 quaderns). Castellnou.

El fantasma de Canterville (notes i material de treball; versió en català, castellà i gallec). Vicens Vives.

Orto-joc (recurs electrònic). Castellnou.

Com superar amb bona nota les proves de 4t d’ESO. Llengua catalana. Eumo.

Com superar amb bona nota les proves de 4T d’ESO. Llengua castellana. Eumo.

 

Altres llibres de text

Història sagrada. Castellnou.

Historia de Jesús. Almadraba.

 

Llibres de català per a públic adult

Català per a persones adultes 1, 2 i 3. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell C. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell B. Castellnou.

Curs de català. Aula Activa.

1000 exercicis per al nivell C. Castellnou.

Curs de català per correspondència (per als cursos de reciclatge). Generalitat de Catalunya.

Lliçons de català (curs en fitxes encarregat per Idiomas Campo per al diari El Noticiero Universal)

El català és fàcil (curs en fascicles per a El Periódico). Castellnou.

Català per a tothom (curs en fitxes per a la Vanguardia). Castellnou.

Curs de llengua catalana per a majors de 25 anys. UOC.

 

Assaigs:

És possible viure en català? Angle.

L’escola suspèn. Angle.

Lideratge per a l’aprenentatge: estudis de cas a Catalunya. Els Llums.

 

Vegeu també:

Entrevista a VilaWeb, a càrrec de Clara Ardèvol, 21/8/2019

Entrevista a El diari de l’educació, a càrrec de Pau Rodríguez, 16/11/2016

Ona

8

Aquesta nit ha nascut l’Ona Vives Badia,
la meva néta, germana d’en Roc

 

Has arribat quan l’herba creix als prats

i el vent escabella el verd que esclata arreu.

 

Has arribat com una onada tenaç i silent,

amb dignitat i alçant la veu

i amb l’alè clar.

 

Véns en un temps estrany per dir-nos, malgrat tot,

que el sol torna a sortir, que l’aire batega

al ritme d’ara, d’ahir i de fa de mil anys.

 

Has vingut, amb delit de dur-nos llum,

a desvetllar-nos, a amarar-nos

     de foc nou.

 

Ja ets aquí,

 amb embranzida,

   Ona.

 

Callús, 27 de març de 2021

Tota una vida plegats

4

 

Amb la mort de la mare –el primer de febrer proppassat– es van remoure moltes coses, totes barrejades i amb una certa efervescència que potser encara dura. Els fills i els néts vam sentir com un deler d’aplegar tot allò que ens havia deixat, amb un cert desig inconscient de perpetuar-la.

Més enllà de vestits vells, motlles de pastissos i jerseis de llana de nen petit, vam aplegar les fotografies de tota la seva vida (i la nostra), vam començar a fer recompte de les desenes de llibretes de receptes que havia disseminat per tota la geografia catalana i vam digitalitzar els quaderns escolars que m’havia donat. D’això darrer se’n va encarregar l’Isidre (Xitxo), que, providencialment, també va rescatar uns quaderns del pare, que ningú no sabia o no recordava que existissin. Si de la mare n’hi havia tan sols tres, del pare n’havien pervinguts molts més, perquè el padrí de cal Badia no havia tingut la por de l’avi Pujol, republicà, i segurament no n’havia cremat cap.

Aquests quaderns ens fan avinent que els meus pares havien anat a escola plegats (ella era tres mesos més gran que ell) i, doncs, per força havíem de trobar redaccions i dibuixos escrits per l’un i l’altre.

Sense haver tingut temps de recercar aquestes concomitàncies, avui deixo en aquest clot una redacció copiada per tots dos, al dictat del mestre Guasch. Era el dia 21 de desembre de 1938, a les acaballes de la guerra.  A la mare li faltaven quatre dies per a fer tretze anys. El pare els feia el 18 de març, un dia abans del seu sant. De manera que dijous d’aquesta setmana n’hauria fet noranta-cinc.

«Avui, 21 de desembre, en tot l’hemisferi nord ha començat l’hivern; l’estació més freda i més trista de l’any.»

Així comença l’escrit, acompanyat d’uns títols i uns dibuixos en què es pot veure l’estil de cadascú.

 

Dictat sobre l’hivern, del 21 de desembre de 1938 (quadern de Maria Pujol i Junyent).

 

Dictat sobre l’hivern, del 21 de desembre de 1938 (quadern de Josep Badia i Torras).

 

Vegeu també:

Tres quaderns

 

Nadal del 1938

Com un moixó

10
La mare el 2018 (fotografia de Pura Travé).

Ahir, 1r de febrer de 2021, es va morir la mare, Maria Pujol i Junyent, a noranta-cinc anys. Heus ací la nota llegida a la missa d’enterrament d’aquest matí, a l’església de Callús.


 

Te n’has anat com un moixó. Discreta i sense fressa. 

Així ha estat la teva mort i així va ser, de fet, la teva vida: discreta i sense fressa.

La teva vida va ser sobretot un doll d’amor, profund i inestroncable, que ens va ruixar tots: els teus pares, el teu home i els teus fills. I els néts i besnets. I les joves i el gendre. I la teva fillola estimada.

I tants i tants coneguts. Perquè, tot i la teva discreció, has estat sempre, ferma, allà on calia ser. Vas deixar empremta en el Grup de Dones de Callús, que vas fundar i presidir. En un temps en què les dones de la teva edat éreu sobretot mestresses de casa, reunir-vos i organitzar-vos us feia fortes. Ho vas saber veure i ho vas compartir. 

Guiada per la teva passió per la cuina, vas fer pastissos per a mitja comarca. I també vas teixir centenars de jerseis de nounat, que després regalaves o donaves a Càritas. 

Has regalat amor i, amb justícia, has rebut amor.

Tant de bo tothom sabés viure com has viscut tu.

La mare ha deixat dotzenes de jerseis per a nadons. Quinze dies abans de morir encara feia mitja.

Agraïments en nom de la família

La família ha de donar les gràcies, primer de tot, a la gent que ha llevat i ha rentat i ha dut a passejar la mare tots aquests anys: el Miguel, la Carme, la Marga, l’Antònia i sobretot l’Àngels, que l’ha amoixada i li ha endolcit els dies com no ho ha fet ningú.

Un agraïment molt profund també als metges i infermeres del CAP de Callús, sobretot a la Mònica, la Sara, l’Annabel i la doctora Montserrat Garcia. Aquesta professionalitat impregnada d’humanitat és un luxe que no valorem prou.

Gràcies també, mossèn Jolis, per l’última oració d’aquell dissabte al vespre. La mare era una dona d’una fe de pedra picada i de segur que aquell parenostre li fou un consol. 

I a tots vosaltres, amics, gràcies pel vostre caliu i per l’acompanyament fins al darrer alè.

Avui heu vingut a acomiadar la Maria de cal Pujol, una dona forta i una bona persona.

Gràcies.


Potser també us interessarà:

Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

Nadal del 1938 [22-12-2018]

Tres quaderns [14-9-2018]

El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

Què m’hi sé jo? [30-12-2015]


Noranta-cinc nadals

0

Demà la meva mare, la Maria de cal Pujol de Callús, farà noranta-cinc anys. Aquest serà, doncs, el seu noranta-cinquè Nadal (estrictament, el noranta-sisè, si comptem el de naixença).

Fa un mes, la meva filla Maria, de dotze anys, li va fer una entrevista per a l’institut, en què l’àvia va explicar amb un cert detall coses que interessaven a la néta. Espero que també us interessin a vosaltres, amics. La publiquem ací, sense tocar-hi pràcticament ni una coma.

Que passeu un bon Nadal, malgrat tot.


Tinc 94 anys. Vaig néixer a Callús. He tingut 9 fills, però 3 es van morir, tinc 16 nets i 13 besnets. Vaig viure la guerra i encara que fos petita en tinc molts records. He fet de carnissera i peixatera i he cuidat tots els meus fills.

Perfil
La Maria és una dona gran que va amb cadira de rodes, però tot i això manté el cap clar. Sempre ha sigut una persona valenta que ha passat per moltes dificultats que ha acabat superant. Des de sempre el que ha estimat més del món ha sigut la família i ha fet de tot per ajudar-la. Des de petita li ha agradat molt cuinar i ha acabat fent plats excel·lents.

On i quan vas néixer?
Vaig néixer a Callús el 25 de desembre del 1925.

Tens germans o germanes?
No.

A què es dedicaven els teus pares?
Els meus pares feien de peixaters.

Abans de la guerra tu recordes que hi hagués divisió política aquí Callús?
Sí. N’hi havia d’esquerres i de dretes. Per exemple, hi havia el cafè dels uns i el cafè dels altres, la sala de ball dels uns i dels altres i així amb altres coses.

Quins records tens d’abans de la guerra?
D’abans de la guerra recordo quan van proclamar la República. Jo tenia 5 o 6 anys i recordo que sortia d’escola i vaig passar per davant d’on hi havia l’ajuntament, que no era al mateix lloc que ara. Van sortir els de l’ajuntament, d’esquerres, i van tirar el retrat del rei daltabaix. El vaig veure allà terra, amb els vidres trencats i vaig pensar: “Què han fet ara, que han tirat el retrat del rei a terra?” I aquest és un dels primers records que tinc.

I de la guerra?
Jo quan va començar tenia 10 anys i quan es va acabar 13. Hi ha coses que no recordo perquè a deu anys hi havia coses que no entenia, però un record bastant del començament és que van voler matar els dos capellans. Els van fer sortir de la rectoria, els van fer baixar fins a la font i allà els volien matar. Hi van intervenir el meu pare, el metge i alguna altra persona i van parlar amb els que els volien matar, que eren miners de les mines de Súria. El meu pare i el metge eren d’esquerres i els van dir que ja se’n farien càrrec ells i que no es preocupessin, però que no els matessin allà davant de tothom. Per sort, van marxar i no els van matar. Després, al cap d’un temps, sí que van matar un capellà que hi havia hagut abans, el reverend Puigbò.

I de la postguerra?
Llavors ja era una mica més gran i recordo que, al començament, primer de tot van abolir tota la moneda que hi havia hagut de la República. Hi havia gent que havien sigut previsors i havien guardat monedes d’abans de la guerra, però hi havia molta gent que no tenien re i es van trobar que no podien anar a comprar. Llavors hi va haver un racionament i feien un pa negre. Anaves a buscar el que et tocava i et donaven un pa que era molt espès, que costava de menjar. També hi havia pagesos que tenien blat i una part l’havien de donar al govern, però la part que els tocava la portaven al molí i llavors ells tenien farina blanca. La portaven al forner, i el forner els anava entregant el pa que necessitaven cada setmana o cada dia. La majoria de gent va passar gana. Sobretot van treballar les fàbriques i els paletes perquè hi havia coses ensorrades. Van ensorrar ponts, l’església… Els rojos per allà on passaven, si hi havia ponts, els ensorraven perquè pensaven que així dificultarien el pas als nacionals. Quan van guanyar els del Franco, van agafar republicans i els van posar a la presó o els van matar, i això, era esgarrifós. Quan es va acabar la guerra, hi havia d’haver pau, però només n’hi havia pels que van guanyar perquè els que van perdre, van continuar passant-ho molt malament.

I de l’escola?
Quan va començar la guerra van posar junts els nois i les noies, que fins llavors hi havia l’escola dels nois i la de les noies. Després quan es va acabar la guerra, que manava Franco, els van tornar a separar i jo recordo que teníem un bon mestre i ens agradava. Llavors en teoria ens ho havia de fer fer tot en castellà, però ho va arreglar d’una manera que una setmana fèiem tots els escrits i les classes en castellà, i la següent en català. Jo hi anava contenta a l’escola i m’agradava molt de dibuixar.

Amb què et distreies quan eres petita?
Primer, quan sortíem d’escola, n’hi havia molts que menjaven pa sucat amb vi i sucre, però a mi, com que no m’agradava el vi, menjava pa sucat amb aigua i sucre, que una mica trist sí que ho devia ser. Després sortíem al carrer a jugar i de deures no en teníem. Jugàvem a cuc i amagar, a saltar corda, a la xarranca… De nines jo en tenia alguna, una pepa i, quan ja no creia en els reis, la meva mare em va comprar una nina bastant gran, que la feies caminar i aclucava els ulls.

Quan vas aprendre a cuinar?
A mi sempre m’ha agradat, des de petita. A vegades jo tenia una cadireta petita i la posava a davant l’aigüera per poder-hi arribar i de seguida em va agradar cuinar. Com que a la meva mare no li agradava gaire, moltes vegades cuinava jo. Després, de més gran, feia molts plats, sobretot postres i pastissos i després els regalava.

Vas anar a algun lloc a aprendre’n?
Un cop casada vaig anar a una escola de cuina.

Quan et vas casar?
El 1950 a Joncadella.

Quants fills, nets i besnets tens?
Tinc 6 fills, 16 nets, 13 besnets i 3 que naixeran l’any que ve.

Quines feines has fet?
No gaires. De carnissera i peixatera. Després vam posar una carnisseria a la cooperativa i jo tallava la carn. Després d’allà, vam traslladar-la a casa dels meus pares. Allà hi teníem una carnisseria i una peixateria juntes, però això no era gaire legal. Després vam portar la carnisseria aquí, a casa. També vaig ser mestressa de casa, i vaig cuidar a tots els meus fills. Durant un temps, venia tupers, però això era una feina de més a més.

Per què et vas treure el carnet de conduir?
Me’l vaig treure quan tenia 50 anys per poder anar allà on volgués. I per això de vendre tupers havia d’anar als pobles del costat, però va durar molt poc, perquè al cap d’un any o dos, la meva mare ja no hi veia gaire. Primer se li va anar escurçant la vista, i va arribar un moment que quasi no hi veia i jo no podia marxar, i això dels tupers ho vaig deixar estar per cuidar la meva mare.

Et va fer patir més la guerra o ara el coronavirus?
El virus no pateixo per agafar-lo jo. Pateixo per si ho agafeu vosaltres, els joves. I crec que durant la guerra hi veies un final i hi veies un enemic, però amb el virus no. No saps quan s’acabarà i tu no el veus i, per això fa por.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després

6

Resultat d'imatges per a "viñedo viejo"

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una mussaca d’albergínies de Ca l’Aligué

4
20 d’octubre d’enguany

A seixanta anys es va trobar el món obert de bat a bat. I fou llavors que va començar a assaonar la seva gran passió, la cuina. De primer, amb un curset a Ca l’Aligué, el millor restaurant de la comarca. I en acabat a l’associació Lleure, en un pis del carrer Nou de Manresa.

S’havia casat el 1950, a vint-i-quatre anys. El 1951 va néixer el primer fill. El 1963, el novè. Vint-i-un any més tard es va morir la seva mare i l’any sobre, el pare. Després de tres decennis tan intensos i feixucs, a casa ja no hi restava ningú sinó ella i el meu pare. Les parets no li podien caure a sobre i li va ésser fàcil de trobar portes noves. La cuina li n’obria tantes com volgués.

En Benvingut Aligué, mestre de mestres i mestresses, li va dir noms que no havia sentit mai. I ella anava anotant plats, ingredients i receptes. Anava creixent, descobrint topants, fent seu aquell món tan conegut i alhora tan nou. 

La meva mare havia cuinat tota la vida, estimava els fogons amb tendresa i paciència. Però allò de Ca l’Aligué era una altra cosa. Allò era carré de xai, era sopa de cireres, era mussaca d’albergínies, era faisà a la crema, era bacallà a la normanda, eren patates angleses, eren mongetes amb cloïsses, eren ous a la burgesa, era espill de pinya, era mona, era pastís de nous, era semifred de mató, era coca de pasta fullada amb crema, era pastís Sacher, era Sant Jordi… 

Va renovar la cuina, va comprar atuells que no havíem vist mai, va començar a regalar pastissos a amics i familiars. Durant més de vint anys va cuinar i aprendre a cuinar amb deler. El 2008, a vuitanta-dos anys, pocs dies abans de la primera ensopegada, encara va fer catorze mones. 

De tots aquells anys, en resten una munió de quaderns, ara escampats en postades d’ací i d’allà, en cases de fills i néts. En tinc dues. En l’una, hi diu «Curs 89-90»; l’altra no té títol i conté receptes brevíssimes. Avui, dia de Nadal, que fa noranta-quatre anys, en transcriuré una recepta, amb el seu permís. Espero que us agradi.

Bon Nadal, amics.

*  *  *

MUSSACA D’ALBERGÍNIES

  • 700 g d’albergínies
  • 500 g de carn picada (porc o vedella)
  • 1 kg de tomaques
  • 4 ous
  • 50 g de formatge ratllat
  • 350 cc de llet
  • 150 cc de vi negre
  • 1 ceba, all, julivert, pebre, timó, orenga.

Tallar les albergínies a rodones o de llarg, d’1 cm de gruix. Tirar-hi sal i deixar-les 1 hora en un colador. Després rentar-les, escórrer-les i enfarinar-les i fregir-les amb oli calent.

En una cassola de fons gruixut, fregir la ceba picada, tirar-hi la carn girant-la fins que agafi color. Tirar-hi el vi i fer-ho reduir. Trinxar la tomaca i afegir-ho juntament amb les herbes i condiments.

En una safata de forn que sigui fonda, col·locar-hi una capa de rodones o talls d’albergínia; damunt una capa de carn picada i una altra d’albergínia.

Batre els ous i la llet, posar-hi sal i tirar-ho per sobre. Posar-hi formatge ratllat per sobre i coure uns 25 minuts a 150 ºC.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La darrera bóta

3
Publicat el 21 de juny de 2019

Ara que ha fet sis anys que es va morir el meu pare, en Josep Badia i Torras, trobo adient de copiar al Clot de les Ànimes un breu escrit seu, de l’any 2001, carregat de sentiment. Estic cert que us agradarà.


La darrera bóta

[…] però d’una anyada que fou malastruga
queda alguna bóta tristoia, poruga
que guarda collita de l’any 38.
(Lluís Badia i Torras)

Avui hem buidat la darrera bóta del celler de la casa pairal, la bóta que contenia encara vi ranci de l’any 1938, anyada de bon vi, però de malastrugança per a la gent del país, tercer any de la guerra civil.

D’ara endavant el bon vi ranci es guardarà encara un temps més, repartit –en petites ampolles de vidre– entre gent estimada.

Commou un xic, això de fer sortir a la llum un vi que descansava, de seixanta-tres anys ençà, en el si acollidor de la vella bóta centenària. És una de les bótes vingudes dels Emprius –pairalia del besavi i l’avi– cap al mas Arnà i, finalment, aposentada pel pare al celler nou de la Bonavista. Des d’ara, buida i sense vida, serà encara –juntament amb les seves germanes– un record de la casa al mateix espai que l’acollí.

La intensa flaire del vi ranci, quan rajava, feia venir a la memòria tantes coses… Vint-i-quatre anys viscuts a la casa pairal, en companyia del pare, admirat i estimat per la seva saviesa i rectitud; de la mare, plena de dolça bondat; de la padrina i la tia, sempre protectores de les nostres entremaliadures; dels germans, que feien tanta companyia; i del mosso vell, tan discret i tan lleial, un més de la família…

Venturosos temps de fe, d’innocència i de felicitat a penes percebuda, quan confies en tothom i penses que de tot et sortiràs, perquè el coratge no et falla i la força et sobreïx!

Les feines del camp, que avui apareixen tan dures, eren acceptades amb naturalitat i amb un cert orgull, l’orgull del qui sap que forma part de la natura i del qui sent el deure sagrat de tenir-ne cura. Les tasques de la sembra, els horts, les vinyes i el celler, sempre guiades pel pare, expert curador de la vinya i del vi… I també les pors de la guerra, viscudes per un infant que potser es féu gran abans d’hora: el pas dels soldats de l’un bàndol i l’altre, que s’acontentaven amb una cantimplora de bon vi, donat generosament (qui sap quines espoliacions ens estalvià aquest gest!). I el got de vi que la mare dava mig d’amagat als captaires, perquè deia que també tenien dret d’oblidar les penes. Tants records…

Hi ha qui diu que els records corsequen l’ànima dels vells. No us ho cregueu pas. Els records són vida: ens omplen les hores –forçadament ocioses– de gaubança amorosa. Els records compensen les misèries del present. Els records –instal·lats en un cor fet de records– susciten a la ment somnis i projectes que portaran a terme els fills, els néts o els nebots, d’una manera o d’una altra.

Per ajudar-hi, he volgut deixar constància de què significa per a mi el vi ranci del 38 i les bótes velles que l’han servat amorosament, l’última de les quals hem pogut buidar aquest novembre del 2001.

Gràcies a Déu siguin dades!

Josep Badia i Torras


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.