El clot de les Ànimes

Si observem el camp de les expressions temporals, podrem veure que aquests darrers anys se’ns ha enxiquit. Mots o locucions que fèiem servir amb naturalitat fa quatre dies, avui trontollen o escassegen. Fem-hi una repassada. 

Abans-d’ahir, despús-ahir

Ho heu observat que, com més va més, en compte de dir abans-d’ahir, diem el nom del dia. Molta gent, si avui ha de parlar de fa dos dies què dirà? Abans-d’ahir o dijous? Pareu l’orella i ja m’ho explicareu. Per una altra banda, tinguem en compte que, en un territori molt ampli, en lloc d’abans-d’ahir es diu despús-ahir: segons els diccionaris, al Rosselló, a tot el català occidental i a les illes Balears i Pitiüses. Però sembla que també és o era una locució viva a Osona, al Penedès, al Vallès, al Camp de Tarragona… Afegim-hi encara que abans-d’ahir ha d’anar amb guionet, per no confondre’ns amb abans d’ahir (d’una frase com ara No sé quin dia ho va fer, però estic cert que va ser abans d’ahir).

Demà passat, despús-demà

També recula l’ús de demà passat, i per la mateixa raó. Penseu-hi: si avui heu d’explicar que dilluns fareu tal o tal cosa, direu demà passat o bé dilluns? Ah, i al País Valencià, a la franja de Ponent, a les terres de l’Ebre i a Eivissa la forma emprada és despús-demà (amb variants com ara despós-demà i dempús-demà). L’Alcover-Moll ens recorda que també hi ha la forma després-demà (que situa al Rosselló, a Sueca, a Fraga i a Morella).

Demà passat l’altre, despús-demà l’altre

Popularment, per a referir-nos a ‘dos dies després de demà’, hem dit sempre demà passat l’altre o despús-demà l’altre, també de vegades amb l’adverbi no intercalat: demà passat no, l’altre. I tenim aquest mateix recurs si parlem de ‘dos dies abans d’ahir’: abans-d’ahir l’altre, despús-ahir l’altre (o despús-ahir no, l’altre).

D’avui en vuit, d’ahir en quinze

L’expressió d’avui en vuit (o d’avui en vuit dies), que equival a ‘d’aquí a una setmana’, era molt corrent fins no fa gaire, sobretot en el llenguatge oral. Corrent i útil, perquè no és pas una expressió fixada, sinó una estructura. És a dir, de la mateixa manera que d’avui en vuit, podem dir d’avui en quinze, d’ahir en vuit, de demà en quinze… Són locucions que es mantenen encara en tots els parlars, però al País Valencià és on han reculat més (i això que n’hi trobem testimonis del segle XV!).

L’endemà

Tan sols la pressió del castellà pot explicar que un terme com l’endemà sigui tan sovint substituït per el dia següent, una combinació que fa trenta anys no hauria dit gairebé ningú. I qui diu l’endemà diu l’endemà passat i l’endemà passat l’altre. Formalment, en trobem una bona colla de variants geogràfiques: el sendemà, l’ensondemà, l’ensendemà, en soldemà i l’anydemà. Documentat per primera vegada el 1250, té corresponents en occità (l’endeman), en francès (le lendemain) i en italià (l’indomani).

Enguany

El fet que en el català central la forma enguany hagi retrocedit de fa temps, l’ha apartada dels nostres mitjans de comunicació generals. I és de doldre. Segons el diccionari Alcover-Moll, no fa gaires decennis era d’ús corrent a tot el domini lingüístic, però Joan Coromines diu que no, que a bona part del català central ja al segle XIX havia caigut en desús. De tota manera, diu també, a les comarques del nord i, sobretot, del Penedès en avall és molt viu. I afegeix encara que es manté en la literatura i entre “la gent educada pertot”.

D’aquí a cinc minuts

Per parlar del ‘punt en què passarà una cosa comptant a partir d’ara’ sempre ens havíem servit de la locució d’aquí a (o d’ací a, en els parlars meridionals). En canvi, ara se sent molt, massa, la construcció pròpia del castellà, amb la preposició en. Per exemple, hi ha qui diu *Tornaré en cinc minuts en compte de Tornaré d’aquí a cinc minuts. Però, ep!, aclarim que la preposició en és adequada quan parlem estrictament de durada. Faré el dinar en cinc minuts vol dir que l’acció de fer el dinar durarà cinc minuts; en canvi, Faré el dinar d’aquí a cinc minuts vol dir que el començaré a fer cinc minuts després d’ara. Finalment, hi ha una certa confusió sobre si hem d’escriure d’aquí a cinc minuts o bé d’aquí cinc minuts, sense la a. La normativa accepta les dues locucions, però VilaWeb recomana la primera, d’aquí a, per raons de lògica i de tradició (en vam parlar en aquests tres articles: 1, 2 i 3).

Al cap de dues hores

Fa pocs anys no hauria calgut parlar d’aquesta locució, però avui sí, perquè s’ha escampat de mala manera una construcció copiada del castellà, encapçalada per la preposició a. Ve’t aquí que cada vegada sentim més frases com ara aquesta: Va arribar tranquil, però a la mitja hora ja s’havia discutit amb tothom, en lloc de Va arribar tranquil, però al cap de mitja hora… o mitja hora més tard…

La setmana entrant

Ací també és el lloc de combatre l’abús de pròxim o proper quan parlem de dates. Si sempre havíem dit la setmana entrant, dilluns vinent, l’any que ve (o l’any qui ve), etc., per quins set sous ara hem de dir la propera setmana, el pròxim dilluns, el pròxim any…? I encara tot sovint ens podem estalviar qualsevol d’aquests adjectius, perquè són redundants. Per exemple, avui, que és dissabte, podem dir Dimarts farem reunió i tothom entendrà que és dimarts vinent, perquè el verb va en futur. Això també ens passa amb l’adjectiu passat. Si avui diem Dimecres va ploure tothom entendrà que va ploure fa tres dies i no cal dir, per tant, dimecres passat (i encara menys el passat dimecres!).

Dos quarts i mig de vuit

Acabem lamentant que reculi l’ús del “sistema de campanar” per a expressar les fraccions horàries. La pressió del castellà fa que sentim, com més va més, les vuit i mitja o les vuit trenta en detriment de dos quarts de nou, per exemple. Aquest sistema serveix per a dir hores força precises –dos quarts i cinc de vuit (7.35), dos quarts i mig de quatre (3.37 – 3.38)– però també per a dir-ne de força imprecises –quarts de cinc (al voltant de les 4.30). Val a dir que el sistema de campanar, específic de la llengua catalana, és viu tan sols al català central i en una bona part del nord-occidental, però no a la resta del domini, on de sempre s’ha dit les vuit i mitja (seguint el “sistema de rellotge”, segons la denominació del IEC).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Van ser deu anys intensos, a l’institut. Cada dia era radicalment diferent del dia abans. Hi havia sempre brogit, rialles, crits, plors…, però alhora diàriament passaven coses noves, inesperades.

El tercer A era el grup més difícil. Tenia una concentració massa alta d’alumnes moguts, dispersos, que no seguien ni deixaven seguir. Jo patia pels qui hi posaven interès, els qui volien fer batxillerat i una carrera. I entre els uns i els altres hi havia una bona colla de nois llestos, que se’n podien sortir si hi posaven el coll, però que es deixaven arrossegar per la mandra, per les ganes de fer-se veure o pels maldecaps de casa. Maldecaps ben grossos, sovint. La Sara formava part d’aquest grup.

Ja el primer dia va fer evident el menyspreu pel català. Aquelles rialletes per sota el nas quan aixecaven la mà els alumnes més desperts, aquells comentaris despectius, aquell desmenjament, aquells badalls, aquells esbufecs, aquella cara de fàstic… I una constant: sempre responia en castellà.

Durant el primer trimestre no em cansava de repetir-ho: “Si voleu aprovar l’assignatura, haureu de parlar en català.” Pocs ho qüestionaven, perquè era de sentit comú, però de tant en tant algú em plantava cara i sortia amb algun estirabot, com aquell d’en Marcos, que em va deixar esmaperdut: “Oye, Badia, no empecemos con lo del catalán…” Tothom va riure. Jo també hauria rigut, si hagués gosat.

La Sara, no. Ella no qüestionava res, però era implacable: responia sempre, fredament, en castellà. Va suspendre el català de tercer per això. No la vaig poder convèncer; malgrat la seva intel·ligència i la seva destresa en els exàmens, no la vaig poder aprovar. A la recuperació final no em vaig voler limitar a fer una prova escrita, que l’hauria superada de sobres, sinó que li vaig demanar (els vaig demanar) una petita exposició oral. I per primera vegada en tot l’any, se’m va adreçar en català. Amb una fonètica gairebé impecable.

Va acabar l’ESO, va anar a fer un cicle formatiu a Manresa i la vaig perdre de vista fins al cap de sis anys. Fou un dissabte a mig matí, que la vaig trobar cobrant en aquell supermercat obert feia quinze dies. Semblava contenta i feia la feina amb una gran professionalitat: era ràpida, amable, eficaç. I parlava en català, sempre, amb tothom, implacablement. Era –és– la política de l’empresa: la retolació, en català; la megafonia, en català; l’etiquetatge dels productes propis, en català; la música ambiental, en català. No fallava –no falla– mai.

Vaig xerrar-hi una estona i em va dir que tenia bon record de les meves classes… i de la meva paciència. M’ho vaig prendre com una disculpa.

El cas de la Sara no és general, és clar. Hi ha ex-alumnes que han seguit un procés invers: si a l’institut feien servir el català per obligació, després amb prou feines l’han tornat a parlar. Però tampoc no és un cas únic, el de la Sara.

Ara, si de debò volem evitar que el català s’evapori hem d’entendre ben bé aquest cas. Hem d’entendre què volen dir els sociolingüistes quan parlen de “llengua necessària”. I hem d’ésser conscients de la gran importància que tenen les empreses (o els empresaris) en aquests moments.

Aquell darrer any d’institut de la Sara, sis anys abans de retrobar-la, hauria dit, convençut, que era una anticatalana recalcitrant. I no. Tot passa. La vida fa molts tombs. Et fas gran i, gairebé sense voler, t’adones que hi ha actituds absurdes, que no treuen cap a res. I circumstàncies que et fan canviar. Com ara que a la feina et demanin una cosa que no has fet mai, però que saps fer: parlar en català.

Personalment, penso que mantenir-nos en aquest estat de depressió en què sembla que ens hàgim instal·lat en relació amb el futur de la llengua no és gens bo. Els empresaris tenen un paper cabdal a l’hora d’impulsar-ne l’ús. Tot farà un tomb el dia que el català, a banda d’ésser una llengua útil, esdevingui una llengua necessària. Si definim objectius i mètodes eficaços; si actuem –sense soroll– amb determinació i perseverança, ens n’hem de sortir. Ens en sortirem, vaja.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.