Els qui treballem en un mitjà de comunicació sabem que avui tot són presses, tot és immediat, efímer. Les coses, sovint, es fan barrip-barrap. El sentit comú i –ai, las– el sentit del ridícul trontollen o són engolits per una mar d’informació que es produeix sense condícia i es consumeix sense exigència.

Però tot té un límit. I avui us presento una transgressió d’aquest límit. La funció comunicativa de la informació s’hi desvirtua tant que esdevé caricatura. La notícia va ser explicada pel presentador del Telenotícies Migdia de TV3, divendres de la setmana passada, dia 17 de juliol.

«La principal hipòtesi amb què treballa la policia local de Cambrils és que hi va haver una doble imprudència, del conductor i de les vianants, en el doble atropellament mortal d’ahir a la tarda. L’accident va passar en aquesta via [es veu a la imatge] quan les àvies, veïnes de Navarra, travessaven pel pas de vianants i un cotxe les va envestir. El conductor va donar negatiu en les proves d’alcoholèmia i drogues. La policia ha immobilitzat el vehicle del conductor, que està pendent de passar a disposició judicial per un delicte d’imprudència greu en la conducció.»

 

[Vegeu-ho i sentiu-ho en aquest vincle (minut 34).]

Podríem dir-ne moltes coses, d’aquesta redacció, però en destacarem les tres més estridents:

—La primera frase és un desgavell, un desori total, un atemptat a la lògica discursiva. I un atemptat a l’empatia, perquè el públic —consumidor de la notícia— no entén res. Si aquesta primera frase ens ha d’introduir el missatge, incompleix manifestament la funció encomanada. De resultes d’això, fins a la tercera línia no saps què ha passat («doble atropellament mortal»). I què és això tan important que ens expliquen abans del què? Doncs algunes circumstàncies, com ara el lloc de l’accident (que hem de deduir que és Cambrils), la causa («doble imprudència», per bé que encara no sabem qui ha estat imprudent, car no ens ha estat revelat) i la investigació sobre els fets (que, repetim-ho, encara els ignorem).

—Fins a la segona frase no saps qui ha estat mort («les àvies, veïnes de Navarra»). Vejam: si dues dones han estat mortes en un accident, no hem de començar explicant això? És que ja se n’havia parlat el dia abans, em direu. Entesos. Però si volem donar informació nova que enllaci amb una de coneguda, primer de tot no hauríem d’apuntar —ni que fos apuntar— la informació coneguda, perquè l’espectador se situés?

—Només de començar ens expliquen la principal hipòtesi de la policia: «una doble imprudència, del conductor i de les vianants». Però la notícia no ens n’aclareix pas gran cosa, d’aquesta hipòtesi. Del conductor, ens en diu que no anava drogat. I res més. Quina va ser la seva imprudència, ho hem de suposar: si va envestir dues dones i no s’havia drogat, devia anar mig adormit o distret (telefonant, mirant per la finestra…). Però i de la responsabilitat de les víctimes, què me’n dieu? Només en sabem que eren «àvies» (presumptament, és clar: vol dir que eren dones grans), que eren de Navarra i que van travessar per un pas de vianants. Em podeu dir on carai és, la imprudència d’aquestes dues pobres dones?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Un tast de «La memòria del sabor»

L’escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) ha fet un llibre que és un monument. O, més ben dit, uns quants monuments: a sa mare, a son pare, a la cuina dels Països Catalans, a la gent i la història d’aquest racó de món. I a la llengua, molt singularment.

Es diu La cuina del sabor. Les receptes de ma mare i és una meravella completa. Per una banda, per la intensa recerca en la pròpia memòria, amb un exercici lingüístic, sociològic i antropològic verament impressionant (un exercici cultural, en definitiva, perquè palesa ara i adés la ferma connexió entre la cuina de la seva contrada i la de la resta del país, és a dir, les arrels comunes de tota la gastronomia d’ací). Segonament, per la bellesa de les fotografies que acompanyen el text, fetes per Ramon Usó (de la mateixa ciutat i del mateix any que l’escriptor).

El llibre, que apareixerà al setembre, és acuradíssim en tots els aspectes i Garí s’ha ocupat que no hi fallés res.

Allò que —a parer meu— el fa sorprenentment diferent és el cúmul de referències i reflexions sobre el temps i el lloc, sobre les olors d’abans i les d’ara, sobre l’hort del pare i les mans de la mare, sobre la gent. Sobre el país, que vol dir tot això. I sobre ell mateix, com diu al pròleg:

«Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se.»

Dissortadament per a mi, no vaig poder fer-ne la revisió lingüística, perquè quan va arribar el text tenia un excés de feina; se’n va encarregar el filòleg, traductor i poeta (i gran gurmet) Àlvar Valls, que hi va xalar de bon de veres, en tots els sentits i amb tots els sentits. Però sí que vaig poder fer una ullada a la maqueta, abans d’anar a impremta (justament per excés de feina de l’Àlvar). I va haver-hi una correspondència veloç i fecunda amb en Joan Garí.

Amb el permís de l’autor i de l’editora (la Laia Climent), us en voldria transcriure un fragment. No serà cap recepta, no patiu: no us faré venir salivera física. Si de cas, espiritual.

Em va captivar una referència a la societat moderna, concretament el retret a la incultura general sobre la nostra tradició cristiana.

Fa quinze anys, quan treballava a l’institut, vaig fer de crossa (gairebé de cadira de rodes) d’un grupet d’alumnes de batxillerat que havien de llegir Josafat i no entenien ni un borrall de les descripcions de Prudenci Bertrana. És així: el jovent no entén ni l’art ni la literatura de fa un segle perquè el progrés li ha escatimat els referents i els coneixements bàsics per a entendre’ls. S’hi ha interferit, encara, una confusió entre laïcitat i desmemòria, una barrija-barreja carregada d’esnobisme.

En fi, són coses que he dit i sentit moltes vegades, però no sé de ningú que ho hagi escrit com en Joan Garí, amb gust de mandonguilles de bacallà.

_____________________________________

«Anem a les mandonguilles, però. Aquest és el plat estrella de la cuina quaresmal. La quaresma és el període de quaran­ta dies abans de Pasqua. En el calendari litúrgic cristià, és un temps de penitència que comença el Dimecres de Cendra, al mes de març, i conclou el Diumenge de Resurrecció, entre finals de març i abril, se­gons la data en què caiga Pasqua. L’objectiu d’aquest lapse temporal és rememorar els dies en què Jesucrist va dejunar al desert i també els seus patiments durant la Passió. Algun lector, perfectament informat sobre aquestes qüestions, em retraurà que siga tan explícit i detallat. En realitat, no està de més en absolut: com tantes coses relatives a la cultura cristiana, ha passat a hores d’ara a constituir un remot arcà per a les noves generacions, com si fóra obligatori creure en Déu per a respectar i honrar els mil detalls en procés d’esmicolament i oblit (la història de l’art, el calen­dari litúrgic, el santoral, la lectura de la Bíblia…) que haurien de formar part del bagatge de qualsevol ciu­tadà occidental, independentment del seu nivell de credulitat pel que fa a la visió transcendent de la vida.

Ma mare és una persona de ferma observança cristiana. Dissortadament, no ha pogut transme­tre’m aquesta devoció amb el fervor que hauria de­sitjat. Sóc un ferm partidari de la laïcitat de la vida pública i de la reclusió de les creences religioses –amb tots els meus respectes– en l’esfera privada.

A casa, això sí, s’han seguit amb diligència les observacions pròpies de la religió majoritària entre nosaltres, i el nostre paladar se n’ha beneficiat a partir d’això que s’anomena cuina quaresmal.

Encara recorda ma mare el temps en què cada divendres de l’any s’evitava menjar carn. Després, aquest costum es va circumscriure només als set divendres de quaresma. I així seguim. Un d’aquests dies de Venus sabies que et tro­baries a taula un superb potatge de cigrons i, de segon, mandonguilles d’abadejo.

[…]

Sovint em sorprenc –jo, tan descregut– desitjant l’arribada dels divendres de quaresma. La meua es­cassa afició a la carn com a plat exclusiu es comple­menta perfectament amb l’horitzó d’expectatives d’una taula parada amb el potatge i les mandon­guilles que ara glosse. El fill d’un déu va haver de morir i ressuscitar perquè la nostra cuina ho cele­bre, àvidament compassiva, amb aquesta delícia de luxuriosa melositat. Us assegure que hi ha maneres de pecar infinitament menys satisfactòries.»

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (4)

Una de les grans virtuts d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal, és que les engega tal com ragen, defuig les marrades i abomina el discurs políticament correcte. S’agraeix. Perquè, acarant-nos a la realitat, fa un exercici de dignitat lingüística.

Els sociolingüistes ja fa anys que s’esgargamellen per donar-nos entenent una cosa: si dimitim, si canviem de llengua cada vegada que ens trobem algú que ens parla castellà, el català no se’n sortirà. Aquesta fase, en Pau Vidal, ja la té superada. Ell va més enllà.

Però de primer situem-nos. Per començar fa xixines aquest fals concepte de pau lingüística:

«Que aquí no hi ha conflicte lingüístic? Com que no? Ja ho crec que n’hi ha! Conflicte lingüístic no vol dir estomacar-se per les cantonades al crit de catalufos o xarnegos. Conflicte lingüístic vol dir simplement no poder viure de manera espontània experiències quotidianes en què el paper de la llengua hauria de ser completament invisible.

[…]

Però també n’hi ha de l’altre, de conflicte, del que es percep distintament i ens complica (injustament) la vida quotidiana. N’hi ha cada vegada que demano un cafè amb gel i me’l duen amb llet; n’hi ha cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em contesten igualment en castellà; cada vegada que agafo un taxi i, després de donar l’adreça, el taxista ja no m’escup l’odiós “¿Cómo dice?”, perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat (quasi) tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; quan a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus francesos s’han queixat que no l’entenen; n’hi ha quan m’apunto a un curset de fotografia i el profe, catalanoparlant igual que el noranta per cent dels alumnes, ens anuncia que l’impartirà en castellà perquè un dels inscrits és de fora…»

Pau Vidal s’endinsa sense por en un altre espai sobreprotegit pel discurs políticament correcte. Ho diu sense pèls a la llengua: els castellanoparlants són més agressius i els catalanoparlants més discrets.

«El bonisme a ultrança de la correcció política té això, que confon el món com hauria de ser amb el món com és. A tots ens agradaria que les coses fossin boniques, però no sempre és així. Que els hooligans anglesos siguin famosos perquè s’engaten i munten uns sidrals de primera no vol dir que tots els aficionats anglesos s’engatin però sí que vol dir que els aficionats que s’engaten més segurament són els anglesos. De la mateixa manera, que els espanyols siguin famosos perquè alcen la veu no vol dir que tots els espanyols cridin, però sí que els qui més criden segurament són els espanyols. Mireu què diu una persona tan poc sospitosa de xenofòbia com Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula:

“D’una joieria, en un carrer qualsevol paral·lel al Nil, en surten dues persones indignades i una crida, literalment:

—¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!

I l’altre, amb veu més controlada, hi afegeix:

—Es que no te quieren entender.”»

D’aquesta diferència de manera de ser, se’n deriva una conseqüència sociolingüística fonamental: el nombre de monolingües castellans és aclaparador i el de monolingües catalans, residual. Les xifres ho demostren: només un 12% dels catalanoparlants manté sempre el català en les converses. Per contra, un 20% canvia de llengua i (atenció!) un 40% ja les comença directament en castellà.

Però, com us deia, en Pau Vidal ens convida a superar la fase del bilingüisme passiu. Ell fa un pas més: exercir el monolingüisme. Ço és: no solament parlar sempre en català, sinó demanar que ens hi parlin. I per això ens proposa uns exercicis sociolingüístics molt interessants. N’he triat un, que he pogut provar amb una eficàcia total. Quan us telefonin per vendre-us qualsevol producte parlant en castellà, responeu-los en anglès: «Can you speak catalan?» I, com que us diran que no o no us diran res, afegiu-hi, abans de penjar: «If you want to speak to me, you must speak catalan.»

Proveu-ho. No falla mai!

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

De vegades, no saps com, una paraula castellana s’instal·la en el català i, a còpia de sentir-la, ve un moment que sembla que no puguem passar sense. Però, pensant-hi fredament, potser no ho és tant, d’imprescindible…

‘Carinyo’, per exemple, té un significat ampli, i per això ha suplantat tot de mots propis, amb matisos diferents. Vet aquí com, manllevant de les altres llengües, empobrim la nostra.

Ah, però no hi ha res irreversible. Com diu la dita, el catalans de les pedres en fem pans. Per tant, si ens ho proposem, podem girar la truita, bandejar el ‘carinyo’ i envigorir paraules genuïnes.

Som-hi, doncs.

Quan parlem del ‘sentiment d’amor o de delicadesa cap a algú o alguna cosa’ en podem dir afecte. Però si ho trobem massa formal o massa fred, fem servir tendresa, amor, estimació (o estima), cura, compte… (Ha posat afecte en les plantes. Li demostra tota la tendresa del món. Mira-t’ho amb estimació. Tracta el llibre amb cura.)

«Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes…»

A vegades, amb el sentit de ‘carícies o paraules de tendresa’ es fa servir el plural, ‘carinyos’ (també he sentit, amb aquest significat, ‘mimitos’). Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes… (No para de fer moixaines a la nina, com si fos un nadó. És un home fred, no sol fer carantoines als néts. Ella li deia amoretes a cau d’orella.)

Un derivat que s’ha escampat molt és l’adjectiu ‘carinyós’, que podem canviar fàcilment per afectuós, dolç, tendre, amorós, festós… (Va tenir un gest afectuós. M’ha fet una abraçada molt dolça. Li ha dit unes paraules tan tendres… És un gosset molt festós: sempre vol carícies.)

L’ús que potser s’ha difós més és l’apel·lació directa a un ésser estimat. Aquí hem de dir que la televisió, ‘la nostra’, no ens hi ajuda gens, a eradicar aquest castellanisme. Bé, doncs en comptes de ‘carinyo’ podem dir amor, amor meu, vida meva, rei (reina)… (Ja vinc, amor meu. No pateixis, vida meva. Sí, reina, ara t’ho porto.)

Creieu que són carrinclons, xarons, aquests termes? Potser sí, però no em digueu que no ho sigui ‘carinyo’, eh?

«Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets»

Encara en aquest apartat, hi ha les paraules que fem servir per adreçar-nos als infants. N’hi ha un reguitzell: marrec, xic, vailet, barrufet… Ah!, i si els nens són molt petits: cuca, puça, nina….

De segur que tots sabeu mots o expressions que us han dit, que heu dit o que heu sentit i que no són ‘carinyo’. (Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets; no em digueu que no és tendre…)

Estimats, com que l’amor activa la imaginació, cadascú sabrà trobar els mots d’afecte que més li plaguin. N’hi ha que en tenen molta, d’imaginació. Per exemple, un programa que es deia ‘Malalts de tele’ va difondre el mot torronet, que durant un temps es va sentir força. També hi ha qui és tan melindrós com en Lluquet de ‘Els Pastorets’, que quan s’adreça a la Isabeló li diu ‘gerricó de mel ensucrada’…

«Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català»

En fi, tornem al començament. N’hi ha que ens volen fer creure que ‘carinyo’ és imprescindible perquè ho diu tothom. No siguem carallots: això és fals. Si alguns mitjans potents no haguessin començat, fa tants anys, a servir-nos la parauleta per esmorzar, dinar i sopar potser ara ja la tindríem mig enterrada. Però emprar (o acceptar a ulls clucs) ‘carinyo’ es veu que fa modern. I a alguns tanta ‘modernor’ els perd. Posen més punt a fer el modern que no pas a fer la feina que els pertoca, que és ajudar a falcar aquesta llengua malmenada i amenaçada.

Clar i català. T’ho dic a tu, siguis qui siguis, responsable de propagar ‘carinyo’ a tort i a dret. Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català i, de retop, insultar els qui el parlen.

I dic ‘carinyo’ per dir alguna cosa, és clar.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Sempre he pensat que el llenguatge dels polítics té una importància notable. És clar que en té el de qualsevol que es dediqui a una feina pública. Però quan es tracta de personatges que són escoltats (o poden ser escoltats) per una gran quantitat de gent alhora, la importància es multiplica. El cas és que, darrerament, hi ha paraules o expressions que els nostres polítics fan servir més sovint que no pas abans. I com més parlen, més deixen veure quin nivell de coneixement de la llengua tenen. Podem sentir cada dia personalitats que diuen, per exemple, puestos de treball en comptes de llocs de treball (o llocs de feina) o crissis en comptes de crisi.

Al nostre país, tots sabem com parlen segons quins consellers i conselleres, i fins i tot com parlava algun president de la Generalitat. Penseu que a cap altre país del món es consideraria normal una anomalia com aquesta?

«Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir “Justícia” en comptes de dir “Indústria”»

En la nostra història, hi ha hagut casos de personalitats que, segons com t’ho miris, fan riure i tot. Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir «Justícia» en comptes de dir «Indústria».

Però el cas més pintoresc i famós dels polítics catalans és el de Joan Pich i Pon, un polític del temps de la República que també va arribar a ser batlle de Barcelona. Les seves pífies van ser tan conegudes, que fins i tot rebien un nom: les piquiponades. Vegem-ne unes quantes.

Explicava que un polític amic seu es volia presentar per la «circumcisió» de Barcelona, i parlava, amb tota naturalitat, del conflicte «nipo-japonès” o de la guerra «anglo-britànica». Al mig de l’estiu, deia «estem en plena calígula», i en una tertúlia va deixar anar que, per a ell, el pitjor tirà no havia estat ni Calígula ni Neró, sinó «Tirano de Bergerac».

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, feia mostres d’alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que «per fi li havien fet justícia» va exclamar: «Per fi m’han ajusticiat!»

«Que cadascú visqui a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad»

En la inauguració d’unes obres se li va escapar: «Aquestes obres m’han costat un ou…» I, quan va voler-ho arreglar, afegí: «…de la cara!». Una altra vegada, va assegurar que la proclamació de la República fou una jornada «sense infusió de sang». En un discurs xenòfob va declarar que caldria «que cadascú visqués a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad». També diuen que un dia el director del zoològic va demanar-li una góndola per al parc. Pich hi va assentir amb entusiasme: «Sí, però no una, sinó dues: un mascle i una femella. Que criïn, que criïn!»

La més famosa, aquest diàleg:

—I m’acompanya el meu nebot, que es sifilític.
—Filatèlic, tiet, filatèlic ­—va respondre, aterrit, el nebot.

Com que aquest personatge va crear llegenda, molts d’aquests lapsus no són autèntics, sinó atribuïts. En Tísner, per exemple, va reconèixer haver inventat moltes piquiponades i, com a dada, ens fa saber que la revista El Be Negre les pagava a tres pessetes.

En Pich i Pon, per a defensar-se dels qui es burlaven de la seva incultura, deia: «Jo no sé signar, però sé fer molts diners.»

A vegades, ingènuament, penso que ja no en queden, de batlles com en Pich i Pon.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Amb aquesta calor, pensar és una heroïcitat. Quina mandra. Engegues l’aire i pots recuperar les constants vitals, però ben poca cosa més.

Avui, doncs, toca llegir, rellegir. El llibre es diu Bé, perdona’m, però estan esperant-me i a l’autor li diuen Rafa Gomar (Gandia, 1955).

Entre el febrer i el març de l’any passat, vaig tenir el privilegi de revisar-lo, empès per un diàleg desimbolt, divertit i fruitós amb l’escriptor.

La lectura de Bé, perdona’m… em va emocionar —amb totes les arestes del concepte—: em va esborronar, em va fer partir de riure, em va fer venir basques, em va fer pensar… Només per la narració «Marina» ja és un llibre excel·lent. De fet, «Marina» és com una síntesi polièdrica de totes les virtuts de l’obra. Hi és tot tan genuí, tan ple de de vida, tan ple de veritat…

Té un començament estàtic, amb un gran tremp descriptiu:

El dormitori és una foscor compacta foradada per la llum estreta i rectilínia que travessa les últimes files de la persiana. Marina roman quieta amb el cos de bocaterrosa, el rostre recolzat lateralment sobre el coixí i els braços acabats amb unes mans flonges, lleugerament tancades, que miren al sostre. Marina es gira cap a l’espona dreta i, mentre dubta si aixecar-se o no, té temps de veure’s reflectida en l’espill d’aquesta calaixera de color caoba que tant li desplau; exactament igual com li desplau l’armari de roba, una baluerna del mateix color. És al dormitori dels seus pares: el sostre excessivament alt, el llum de llàgrimes, lleig i malmenat, la cortina que no es pot descórrer, la perxa corcada… Sempre ha odiat aquesta habitació, però dorm ací perquè el matalàs és nou i dobla l’amplària del seu.

Quan encén el llum són les onze. S’aixeca i, encara mig entabuixada, fa pujar la persiana amb molta cura, obri la finestra de bat a bat i va al lavabo.

El mirall és esquitxat de sabó i dentifrici i, sense estar segura de comptar amb el temps necessari, es proposa de netejar-lo després del desdejuni.

Espero que us agradi. I que us refresqui. Bona setmana, amics!

—Bon dia, Xelo. Uf, que fresquetes que esteu ací! Que bo! Fa una basca! Què faig, m’espere o vinc un altre dia? Tinc pressa.

—Queda’t, acabe de seguida! A més, Lola ja ho sabia. Quan ha vingut li he dit que m’havies demanat el torn i anaves davant.

—I si vaig a la biblioteca i ara vinc?

—Caram, reina, no t’he dit que no, que acabe de seguida! Seu i escolta Paca que anava a contar un succeït, no sigues plom.

—És un succeït que em va contar anit el meu home i em vaig pixar de riure —va explicar Paca.

Sabeu qui és Saoro, el fill de Matilde, no?: aquell xic que d’una paràlisi cerebral es va quedar amb la boca torta i camina desballestat. Doncs ell i el seu amic Figuerola, que va coix, d’un accident, i és una mica llosc, anaven amb una Vespino pels afores del poble, més enllà del polígon industrial.

—Tu saps qui són, no, Marina? —va dir Xelo, la perruquera.

—No, ara no hi caic, però és igual, continue, Paca, continue.

—Saoro i Figuerola anaven embalats dalt de la Vespino, fent l’haca per aquells camins solitaris de la marjal, quan de sobte en una revolta es troben una furgoneta de cara. La furgoneta la conduïa un foraster que devia haver-se perdut; un d’eixos transportistes que semblen portar sempre el peix pudent. Bé, la bona qüestió és que allí, a pesar que Figuerola va intentar esquivar-la, quan la furgoneta va agarrar la revolta, va enganxar de gairó la roda de darrere de la Vespino i els dos personatges van anar a parar dins la sèquia. L’home de la furgoneta, para i baixa més blanc que la paret. Para, baixa i comença a cridar i a pegar colps de puny sobre el capó, maleint tot el que sabia maleir i cridant desesperat la mala sort que l’acompanyava. Però imagineu-vos l’escena que ve ara: si ja estava blanc i exclamava tot el seu repertori de paraulotes sense guipar els personatges, quan es va acostar on havien caigut Saoro i Figuerola i els va veure eixir de dins la sèquia… Saoro, tal com és, és clar, amb la boca torta i caminant com camina, braços i cames de la paràlisi; i Figuerola, coix i guerxo, agafant-se la ronyonada del bac, els dos bruts de dalt a baix, xorrant-los l’aigua i el fang per tot el cos, al pobre home li va agarrar una torba que va caure de tos. I allí els tens —quin quadro, Déu meu!—: el foraster desmaiat i aquells dos, fets uns cromos, pegant-li galtadetes i dient-li per consolar-lo: “No es preocupe senyor home, no patisca, no passa res, mosatros som aixina, no ha sigut vostè. Tranquil, senyor home, tranquil; vinga, òbriga els ulls i alce’s que no ha sigut del bac, mosatros ja érem aixina.” I del canguelo que tenien van començar seriosos, però a mesura que repetien una vegada i una altra això de “tranquil, senyor home, tranquil que mosatros ja érem aixina” i anava despertant-se, els dos es partien el cul de riure, com diria el meu fill.

»Quan l’home de la furgoneta ja s’havia recuperat una mica, com que no s’acabava de creure ni el que veia ni el que sentia, no va tindre ni humor de celebrar-ho; es va alçar i al final, més marejat que un allioli, va pujar a la furgoneta i va dir-los adéu. Ni Saoro, ni Figuerola ni la Vespino no s’havien fet res d’importància…»

Entre les rialles de les clientes —algunes han plorat i tot de la gràcia que els ha fet—, Xelo ha dit:

—Veus Marina, t’he tallat les puntes i encara t’has trobat una bona rialla. No sé com eres, filla. Tanta pressa, tanta pressa. On estaràs millor que ací, fresqueta i divertida? El tens bé o el vols un poc més curt?

—No, no, està bé. Dis-me què et dec i en pau!

(A aquesta gent que, per ignorància o mala fe, neguen que en Rafa i jo siguem de la mateixa nació, em vénen ganes de dir-los: «Feu el fotut favor de llegir això, sabatasses, i després digueu si no us hi sentiu a casa!»)