El clot de les Ànimes

Que la riuada no s’endugui la llengua

Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó que diu «On estan les paperetes?», vaig entendre que la cantaven en castellà. Era aquell diumenge tan divertit, a Valls, on els civils van acabar colgats de flors, victorejats i acomiadats amb el «Passi-ho bé» de la Trinca.

Però no la cantaven pas en castellà, no. Els catalans no tenim cap mirament a traduir del castellà al catanyol. Per fer quadrar les síl·labes del text amb les notes de la cançó, canviem «Dónde» per «On» i avall que fa baixada. Doncs, no, perdoneu-me: en un català mínimament decent i ben parlat, això no va. És a dir, «estar» en castellà té un ús diferent de «estar» en català. I si ho perdem de vista desnaturalitzem la llengua. Ara vós sou a casa vostra, o sou a la parada de l’autobús o sou davant l’ordinador. I en tots aquests casos, en castellà, es diu «estar». En català, la mera localització, sense cap més informació, s’expressa amb el verb ésser (o ser). En canvi, sí que diem estar quan indiquem una durada quantificada d’aquesta presència: «Vaig estar dues hores al mercat» (en contrast amb «Era al mercat i no semblava que se’n volgués moure»).

Després tenim les famoses «paperetes». Si ja teniu una certa edat, de segur que recordeu que abans no en dèiem pas paperetes, sinó papeletes. Fins i tot en sentit figurat: «Quina papeleta que t’ha tocat, noia!» I, sense haver de barrinar gaire, s’entén per què ho dèiem així: ho dèiem així perquè és un mot castellà. Un mot que hem camuflat amb un canvi cosmètic: així com de papel es fa papeleta, doncs de paper fem papereta. Imita i no et compliquis la vida. El diccionari Alcover-Moll ho diu ben clar: «papereta (castellanisme, i més castellana encara la forma papeleta, que és més usual en el llenguatge parlat)». La forma que ens proposa el diccionari és la tradicional: cèdula. Però el cas és que aquesta papereta va entrar en el diccionari de Pompeu Fabra i es va anar repetint en els diccionaris successius. Ara, sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat —o potser entremig, com un pas intermedi cap a la recuperació— hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.

I la darrera incorporació de la campanya del referèndum ha estat el famós Piolín del vaixell dels policies espanyols. Un diari o una televisió seriosos han de dir-ne Piolín? Això tindria justificació si aquest personatge es digués realment així. Però resulta que no. Aquell pollet entremaliat, amic i enemic alhora del «gatet bufonet», el gat Silvestre, va néixer amb el nom anglès Tweety. I què vol dir tweety? Doncs és un diminutiu de tweet, que significa ‘piulet’.

Moltes llengües l’han traduït sense allunyar-se del significat original: francès Titi, italià Titti, portuguès Piu-Piu… En català, la traducció que en va fer TV3 és Piuet, i així consta tant al llibre d’estil de TV3 com a la Viquipèdia. Però Piuet és una traducció barcelonina —centralista, diguem-ne—, perquè menysté el fet que piu, tant al País Valencià com a les Illes, és un terme col·loquial que significa ‘penis’. A parer meu, no és, doncs, un nom gens adequat per a anomenar un personatge de dibuixos animats. Entre l’espanyol Piolín i el dissortat Piuet, potser hi hauria la possibilitat de rebatejar-lo amb el nom de Piulet, un terme que ja existeix i que no sona malament. També s’hauria pogut deixar el nom en anglès, tal com fan els alemanys i els neerlandesos, per exemple.

Però dir-ne Piolín —a parer meu— és un acte submissió al castellà. És, d’alguna manera, admetre allò que deia en Suárez en sortint del franquisme: que el català era útil per a anar per casa, però que no servia per a tot. Us imagineu, per exemple, que renunciéssim a dir Follet Tortuga perquè a la Bola de drac en castellà ho diuen d’una altra manera?; o bé que del casquet volador d’en Doraemon en diguéssim gorrocóptero, que és el terme que se sent en la versió espanyola?

I què ho fa que tants mitjans han sucumbit al Piolín? La raó és la de sempre: «És que si no ho diem així no ho entén ningú.» Aquesta cantarella és una mica suada. Si sempre ens haguéssim mogut per aquestes raons encara diríem bocadillo, pastel, menos, ordenador, sello...

I si ens comencéssim a estimar una mica més?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La imatge que encapçala aquest escrit és colpidora, per a mi. I crec que per a molts manresans i bagencs.

S’hi veu la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa amb una estelada penjada al pal. No la bandera espanyola, la que hi penja sempre, no. Una bandera catalana estelada.

Quan vaig veure això, dimecres a la nit, vaig sentir un calfred.

La casa-caserna dels civils de Manresa és a l’entrada nord de la ciutat. Els qui hi venim de l’eix del Cardener hi passem sempre per davant. Quan estudiava a l’institut de Manresa havia tingut algun company fill de guàrdia civil. En recordo dos, en Javier i la Mamen, de qui em vaig fer amic i tot. Amb ells, s’hi podia parlar, però a casa seva no s’hi podia anar. Era un lloc tancat, privat, inhòspit. Prohibit.

El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils d’aquesta caserna van venir a casa meva i es van endur mon pare. Va passar-hi una nit i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un bloc de pedra militar, militaritzat, que la ciutat no ha sentit mai seu. És en un extrem. Viu d’esquena a Manresa. I Manresa hi viu d’esquena. Sempre l’hem vist igual, adust, isard, monolític, amb un home o dos apostats a la porta. I sempre aquella banderassa, grossa, vistent. Insolent. Sempre la mateixa. No és amable, aquest edifici. No estima la ciutat i la ciutat no l’estima.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un símbol de cosa inamovible, que roman estàtica, reclosa i esquiva. I intocable.

Recordo que quan era jovenet un amic dels meus pares es va riure de mi perquè li vaig dir que era independentista. «Els catalans —em va respondre, jocós—, si hem de fer la revolució, l’haurem de fer un diumenge, perquè els dies de cada dia no podem pas faltar a la feina.» Encara ara sento les rialles de mon pare, tan poc independentista com el seu amic.

No vaig entendre per què deia el mot «revolució». Jo no l’havia pas dit. Jo pensava en un país lliure, amb un estat com qualsevol país lliure. Però no pensava pas en cap «revolució». Ni me l’hauria sabuda imaginar, una revolució.

Abans-d’ahir, quan em va arribar per WhatsApp la fotografia, vaig explicar les meves sensacions a un amic, quinze anys més jove que no pas jo. «Què et fa por? —em va dir—. Que la situació es descontroli?» No vaig saber respondre-li. «No han fet mal a ningú», continuava. Tenia raó, però mirant aquella imatge jo no en podia entendre, de raons: el meu cap només anava enrere, no sabia anar endavant. I encara hi va afegir: «Anem recuperant un país que és nostre.» Eren tan certes, aquelles paraules… Però tot això ho havia de processar, ho havia de raonar… «He tingut una esgarrifança», li vaig saber dir. Res més.

Quan vaig deixar la conversa amb el meu amic, vaig tornar a mirar les imatges de Barcelona. Però, sobretot em vaig mirar i remirar aquest vídeo de Manresa i aquest altre (enregistrat des d’una finestra de la caserna, per algú que creu que aviat ens haurà de deixar). I la fotografia que encapçala l’escrit. I vaig recordar tot d’una l’amic de mon pare. Perquè això de dimecres no era cap manifestació. No era cap caminada ni cap concentració ni cap pluja de concentracions. Era —és— una revolució.

I feta un dia de cada dia.

(Gràcies, Joan Carles, per la fotografia. Gràcies, Pere, pel coratge de la raó. Gràcies, Josep —ara tan independentista com jo—, per aquella conversa de fa més de trenta anys.)

_______________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres articles ben actuals escrits fa noranta-cinc anys

El setembre del 1922 —fa noranta-cinc anys, dia per dia—, Josep Maria de Sagarra va escriure tres articles seguits al diari La Publicitat, que parlaven de nacionalisme, de patriotisme, de llengua, de compromís…

M’han arribat a l’ànima, per motius diversos: perquè són molt ben escrits, perquè són vibrants, perquè et fan veure les coses amb lucidesa i, sobretot, perquè —per algunes coses que diu— semblen escrits avui.

Us en copio uns fragments. Jutgeu-ho vosaltres mateix.

«Tots els que sentim i volem la realització de l’ideal nacionalista de Catalunya, de cada dia de l’any en fem l’Onze de Setembre; però és evident que no podem anar sempre carregats de corones i banderes, i hem triat aquest dia per fer externs i palpables els nostres sentiments quotidians.

[…] Hem de lluitar amb totes les nostres forces i amb els mitjans de cada u perquè això sigui ben aviat: perquè vingui un Onze de Setembre en què toquin totes les campanes dels campanars de la ciutat, i de totes les ciutats i viles de Catalunya, com si fos Dissabte de Glòria.»

«El símbol de la Diada», La Publicitat, 10-IX-1922

 

«Vet aquí que una vegada hi havia, en aquest món de llàstimes i misèries, dues nacions, que l’una feia el paper d’opressora, i l’altra, d’oprimida. Entre les gràcies de la nació oprimida, que eren moltes, excel·lia la llengua natural dels seus habitants, una llengua que, a estones, era dolça i tova com una bresca de mel, i, a estones, era lluent i dura com un diamant.

[…] Per desgràcia d’aquesta llengua hi havia, en la nació oprimida, una colla de pedants que la sacsejaven, l’estireganyaven i l’entripicollaven d’una manera desesperada; i, malgrat d’aquestes desgràcies, els naturals de la nació oprimida estaven tan gelosos i satisfets de la seva llengua, que a cada moment despertaven les ires de la nació opressora, la qual, si hagués pogut tallar d’arrel la famosa llengua, ben segur que s’hauria banyat amb aigua de roses.

[…] Però els habitants de la nació oprimida eren una mena de nacionalistes panxacontents, que cridaven, cridaven, i al capdavall no feien res. Les condicions i facultats virils d’aquells desgraciats s’amansien sempre davant d’una plata d’arròs i d’un porró de vi»

«Els ultratges a la llengua», La Publicitat, 17-IX-1922

 

«Fa cosa d’un quant temps, diguem-ne tres o quatre mesos, que sembla que els sentiments nacionalistes vibren, bullen i tremolen que és un gust. […] Enfront dels nostres enemics de manera de sentir i pensar, jo confesso que aquells que van tan lluny d’osques no em neguitegen ni poc ni molt. […] Si un senyor Junyent diu que Catalunya està unida a Espanya per la llei natural i per la llei de Déu, em fa l’efecte que vaig al circ i sento una facècia ensucrada de qualsevol clown amb casaca verda i gorra de cop.

[…] Ara, tinc de confessar que si jo fos apte per a la ira m’enfelloniria, no precisament amb aquests senyors que ens neguen el pa i la sal, sinó amb aquella altra classe d’individus que volen nedar i guardar la roba. Dintre la mena de nedadors previnguts, se’n troben espècies de tots colors i de totes pintes; des d’aquells que podríem dir que són més vius que la tinya, fins aquells que són dolços i inofensius com una pera de bon cristià. I mireu què són les coses: aquests dolços i inofensius són els que em fan més fàstic.

[…] Els germans X, en aquest món, obeeixen a un sol precepte: ser conseqüents amb “la seva posició i els seus interessos”. Encara que aquesta “posició” no sigui gaire airosa, i encara que aquests “interessos” siguin una misèria, per ells són la seva ànima, la seva vida i el seu fi.

[…] Aquests germans X, posats l’un al costat de l’altre, són tres coses tan grotesques com un lloro, un mico i un senyor de Puerto Rico. I jo més m’estimo, quan es tracta de parlar i discutir allò que ens interessa sobre tot, més m’estimo trobar-me amb un enemic de Catalunya, que no amb un catalanista de pa sucat amb oli.»

«Els germans X», La Publicitat, 24-IX-1922

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Poques vegades com ahir s’ha sentit i s’ha escrit tant un mot tan poc comú: filibusterisme. El diccionari el defineix així: «Tàctica obstruccionista dels filibusters.» I si cerquem «filibuster», «Que practica l’obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables.» No cal estendre-s’hi pas gaire: ahir en vam tenir una mostra, a càrrec dels grups «no nacionalistes» del parlament del Principat. Però, com ens explicava VilaWeb en aquesta informació, hi ha hagut filibusters més tenaços i amb resultats més reeixits que no pas aquests il·lustres diputats nostrats. Per exemple, Chris Murphy, que va garlar davant el senat dels EUA durant quinze hores seguides (amb suplències esporàdiques per a anar a fer el riu) per una causa justa: restringir la compra d’armes a l’Amèrica del Nord.

I tan curiós com la llista de filibusters dels EUA que publica la Wikipedia és l’origen etimològic d’aquest mot. Gratant, gratant sembla que hem de retrocedir al neerlandès vrijbuiter, que significava ‘saquejador, lladre’. Com que els saquejadors per excel·lència són els pirates, de seguida els van penjar l’etiqueta. I fou per això que al tombant del segle XVII el neerlandès vrijbuiter es va difondre cap a aigües veïnes: freebooter en anglès, fribytter en danès, fribytare en suec, freibeuter en alemany.

El cas del francès és un xic diferent. Sembla que va manllevar l’anglès freebooter, però hi féu modificacions: canvià la R en L, segurament per influència de flibot (un tipus de vaixell antic), i inserí una S abans de la T, tot i que de primer no es pronunciava. I així fou com en francès el mot va acabar en flibuster. Amb la base del francès, l’espanyol s’encarregà d’afegir-hi una I, filibustero. I aquesta forma, la de l’espanyol, és la que va fer fortuna per a anomenar els pirates del Carib, de renom universal.

Hom creu que, per analogia amb les grans habilitats d’aquests filibusteros en l’art del segrest, va néixer, als Estats Units, el concepte polític de filibuster: el qui «segresta» un debat parlamentari, a còpia de fer passar amb raons, sobretot a còpia de discursos més llargs que un dia sense pa. No se sap ben bé, però diuen que el primer filibuster de la política fou un senador nord-americà que el 1825 parlà durant hores perquè no s’aprovés un projecte de llei que no li feia el pes.

Doncs sí, ja ho veieu: els filibusters són pirates.

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tot aquest sainet de les notes de la CIA escrites en un anglès de pa sucat amb oli m’ha fet venir al cap aquella facècia del gran Eugeni Xammar. Era l’any 1936 i el nostre periodista treballava, si fa no fa, de secretari dels Serveis d’Informació de l’ambaixada de la República espanyola a París. L’ambaixador era, de feia poc, el seu amic Luis Araquistain.

«Situem-nos en el moment que les tropes de Franco s’apropaven a les portes de Madrid. La primera notícia d’aquest fet va arribar un diumenge al matí, quan jo em preparava per sortir amb la dona i uns amics a passar el dia als afores de París i dinar sota una pineda. Els diaris, amb lletres grosses, deien: “Les tropes franquistes arrivent à Madrid.“

En tornar a París i comprar la darrera edició dels diaris del vespre, em vaig assabentar que les tropes franquistes ja eren a la Puerta del Sol. Amb aquesta impressió me’n vaig anar a dormir i l’endemà al matí els diaris donaven la presa de Madrid amb titulars a tota plana i en el text, a l’hora de donar detalls, explicaven que els soldats de Franco ja havien fet l’aperitiu a les terrasses dels cafès de la Puerta del Sol la nit abans.»

Però en Xammar s’adona que aquest exèrcit franquista sembla instal·lat a la Puerta del Sol i que no fa sinó prendre aperitius. I se’n malfia. I vet aquí que se li acut de dir al seu cap si no fóra millor assegurar-se que aquestes notícies són certes. Li proposa de telefonar a l’Ajuntament de Madrid i l’ambaixador s’hi avé:

«— ¿Es Madrid?

— Sí, aquí Madrid.

— ¿La Casa del Pueblo?

— Sí, la Casa del Pueblo.

— ¿Con quién hablo?

— Con Benigno. El conserje.

— ¿Con Benigno Rodríguez?

— Sí, el mismo.

— Le telefoneo en nombre del embajador de España en París, señor Araquistain.

— Muy bien, muy bien. ¿Qué hace por ahí, Luis?

—Don Luis está bien. Pero a nosotros lo que realmente nos interesa es saber cómo están ustedes en Madrid.

—¿Nosotros? Perfectamente.

—Los periódicos van diciendo que las tropas franquistas han tomado Madrid.

Beningno Rodríguez, que era un madrileny de sainet de l’Arniches, em contesta:

—¡Qué va…!

—De manera que…

—No, no, aquí estamos tranquilos y bien.

—Pues los periódicos dicen que las tropas de Franco están en Madrid.

—¡Qué van a estar! Unos cuantos centenares de moros penetraron ayer en Madrid por la Puerta de Toledo, pero fueron rechazados enseguida por la población en armas y desde entonces no hemos visto el pellejo de ningún franquista.»

Xammar ja en va tenir prou. Va considerar que la benigna informació del conserge es podia elevar a fidedigna informació procedent de la Junta de Defensa, constituïda pocs dies abans, quan es va saber que les tropes s’acostaven a Madrid.

«Pujo al meu despatx, agafo paper i ploma i em surt un text francès que deia més o menys això: “La Junte de Défense de Madrid publie à midi les communiqué suivant: ‘Les informations circulants à l’étranger selon lesquels Madrid a été occupée par le troupes franchistes sont dénuées de tout fondement. Un détachement des forces qui s’approchent de la capitale a essayé de pénétrer dans la ville hier dimanche après-midi à travers la Calle de Toledo, mais a été repoussé par la défense unanime du peuple en armes. Madrid continue à être la capitale de la République Espagnole et ne connaît d’autre Gouvernement que celui de la République’.”

No responc en absolut de l’exactitud del text; el cito de memòria. Tot seguit vaig trucar a la redacció  de “Le Temps”, vaig anunciar com tantes altres vegades l’ambaixada d’Espanya, vaig demanar un taquígraf i li vaig dictar el text que acabava d’escriure.

Una hora més tard, a la primera edició de “Le Temps”, el comunicat de la Junta de Defensa de Madrid apareixia encapçalant la “darrera hora”, que ocupava aleshores tota la darrera plana del gran diari parisenc.

Aquests comunicats que, en realitat, foren la meva única feina digna d’aquest nom que vaig fer durant vuit mesos, van promoure un gran rebombori, van tenir un gran èxit i van donar uns magnífics resultats. Cada dia, a “midi”, jo havia parlat amb Benigno Rodríguez i la Junta de Defensa de Madrid publicava “le communiqué suivant”.

Es van començar a posar en dubte algunes de les informacions d’aquests comunicats que jo feia, naturalment, a base de la informació que em facilitava cada dia el conserge de la Casa del Pueblo de Madrid i que no sempre era gaire completa i molt sovint no gaire exacta. El que mai no va sospitar ningú fou que els comunicats no fossin donats per la Junta de Defensa de Madrid.

Sovint la premsa franquista va acusar aquests comunicats de “parcials” i va acusar la Junta de Madrid de publicar-los únicament per atribuir-se la glòria d’unes victòries fictícies. Això va passar sovint, però que la Junta de Defensa de Madrid fos, en realitat, en un despatx del número 13 de l’Avenue George V de París, és una cosa que no va passar pel cap de ningú.

Dia darrera dia, els comunicats de la Junta de Defensa es van succeir amb una regularitat perfecta. Fins que un dia del mes d’abril, ignoro per quin motiu, la Junta de Madrid es va desfer i el darrer comunicat de la Junta, redactat per mi, va sortir a la premsa de París quan ja feia vint-i-quatre hores que la Junta de Defensa no existia.

Els comunicats de la Junta de Defensa de Madrid, fills d’una íntima i quotidiana comunicació telefònica entre l’ambaixada d’Espanya a París i la Casa del Pueblo de Madrid, van donar la volta al món durant mig any i foren una de les principals fonts d’informació militar sobre el curs de la guerra espanyola. Una facècia professional, de la qual no estic gens descontent.»

Facècies d’ahir, facècies d’avui.

Si no és massa demanar, posats a inventar-se notes, que siguin fetes amb traça i amb una mica de gràcia, si us plau.

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.