Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.

El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que ha fet sis anys que es va morir el meu pare, en Josep Badia i Torras, trobo adient de copiar al Clot de les Ànimes un breu escrit seu, de l’any 2001, carregat de sentiment. Estic cert que us agradarà.

La darrera bóta

[…] però d’una anyada que fou malastruga
queda alguna bóta tristoia, poruga
que guarda collita de l’any 38.
(Lluís Badia i Torras)

Avui hem buidat la darrera bóta del celler de la casa pairal, la bóta que contenia encara vi ranci de l’any 1938, anyada de bon vi, però de malastrugança per a la gent del país, tercer any de la guerra civil.

D’ara endavant el bon vi ranci es guardarà encara un temps més, repartit –en petites ampolles de vidre– entre gent estimada.

Commou un xic, això de fer sortir a la llum un vi que descansava, de seixanta-tres anys ençà, en el si acollidor de la vella bóta centenària. És una de les bótes vingudes dels Emprius –pairalia del besavi i l’avi– cap al mas Arnà i, finalment, aposentada pel pare al celler nou de la Bonavista. Des d’ara, buida i sense vida, serà encara –juntament amb les seves germanes– un record de la casa al mateix espai que l’acollí.

La intensa flaire del vi ranci, quan rajava, feia venir a la memòria tantes coses… Vint-i-quatre anys viscuts a la casa pairal, en companyia del pare, admirat i estimat per la seva saviesa i rectitud; de la mare, plena de dolça bondat; de la padrina i la tia, sempre protectores de les nostres entremaliadures; dels germans, que feien tanta companyia; i del mosso vell, tan discret i tan lleial, un més de la família…

Venturosos temps de fe, d’innocència i de felicitat a penes percebuda, quan confies en tothom i penses que de tot et sortiràs, perquè el coratge no et falla i la força et sobreïx!

Les feines del camp, que avui apareixen tan dures, eren acceptades amb naturalitat i amb un cert orgull, l’orgull del qui sap que forma part de la natura i del qui sent el deure sagrat de tenir-ne cura. Les tasques de la sembra, els horts, les vinyes i el celler, sempre guiades pel pare, expert curador de la vinya i del vi… I també les pors de la guerra, viscudes per un infant que potser es féu gran abans d’hora: el pas dels soldats de l’un bàndol i l’altre, que s’acontentaven amb una cantimplora de bon vi, donat generosament (qui sap quines espoliacions ens estalvià aquest gest!). I el got de vi que la mare dava mig d’amagat als captaires, perquè deia que també tenien dret d’oblidar les penes. Tants records…

Hi ha qui diu que els records corsequen l’ànima dels vells. No us ho cregueu pas. Els records són vida: ens omplen les hores –forçadament ocioses– de gaubança amorosa. Els records compensen les misèries del present. Els records –instal·lats en un cor fet de records– susciten a la ment somnis i projectes que portaran a terme els fills, els néts o els nebots, d’una manera o d’una altra.

Per ajudar-hi, he volgut deixar constància de què significa per a mi el vi ranci del 38 i les bótes velles que l’han servat amorosament, l’última de les quals hem pogut buidar aquest novembre del 2001.

Gràcies a Déu siguin dades!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Avui he de cedir la paraula a mon pare, Josep Badia i Torras, que hauria fet noranta-tres anys dilluns vinent, un dia abans del seu sant. En aquest escrit, el Jepet de cal Badia ens parla de la vinya.

Si fins ara m’havia estat de publicar-lo era per la llargària. I potser també per una certa dificultat, sobretot lèxica. Però aquests dies que l’he llegit amb cura qui-sap-les vegades m’he adonat que és una autèntica lliçó, en molts aspectes. Per poc que us interessi la natura, per poca estima que tingueu a la terra, per poc que valoreu la feina feta a consciència, aquest text us agradarà. Afegim-hi —potser hauria de dir sobretot— que del punt de vista lingüístic és un veritable tresor.

Ah, i perquè no hàgiu de cercar al diccionari, us trobareu uns quants mots definits amb un clic. (I, renoi, encara n’hi ha hagut algun que no l’he trobat almon; potser m’hi podreu ajudar…)

La vinya

Més enllà de Tots Sants, a la primeria de novembre, alguna gelada i un parell de dies de tramuntana deixaven els ceps despullats de pàmpols (pampes, en dèiem nosaltres) i, si el ramat havia seguit la vinya després de les veremes, encara més. Aleshores, si ho permetien les tasques de sembrar —que tenien prioritat— començàvem a podar els ceps. Aquesta feina, per poc que pogués, se la reservava el pare. Ell sabia més bé que ningú quins caps calia deixar a cada cep, segons la força que tenien. Els caps es deixaven amb dos brotons cada un. Algun, excepcionalment, s’allargava més per apujar un cep massa baix; aquest cap llarg s’anomenava (mai no vaig saber per què) «pistola».

La jovenalla plegàvem els sarments i els lligàvem (amb els sarments mateix o amb una corda d’espart per fer-ne feixos manejables). Cap al tard, anàvem a buscar el carro i la mula per portar-los a casa i els apilàvem al costat del cobert de l’era. Dels feixos de sarments en dèiem garbons, i de la pila, garbonera. Prèviament, havíem tret els vells —si n’havien sobrat— i els havíem entrats al cobert per cremar-los. Neta ja la vinya, es resseguien els rengs per senyalar amb una canya els ceps morts que s’haurien d’arrencar amb la pioixa. Després, amb la fanga, l’aixada i una pala es feia un clot per a plantar-hi més tard un nou peu dels que teníem a l’hort d’un any abans, ben arrelats en terra bona.

En el curs de l’hivern es vallejava en la part de la vinya que convenia més d’adobar. Els valls, oberts enmig de rengs alternatius, s’omplien seguidament amb fems i escombraries de ciutat (en aquell temps no hi havia plàstics i gairebé tot era orgànic o biodegradable, com en dirien ara). Si no hi havia res més, també s’aprofitava boll de l’era o brossa o rama de pi d’un bosc de la vora. Els ceps agraïen de poder ficar les arrels en matèria flonja que, a més, retenia la humitat de la pluja.

«Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc.»

Amb aquestes tasques es passava bona part de l’hivern a la vinya. Cap al mes de febrer o al començament de març calia llaurar amb l’arada de Badalona, que feia el solc poc fondo i lliscava molt bé arran dels ceps, sense ferir-los les arrels. Aquella eina deixava poc tros als cavador per a estovar amb els arpiots, cosa que agraïen de cor: prou feixuga que era la feina de cavar ceps tot el sant dia… També calia passar a desarrelar (en altres llocs en diuen emprimar), és a dir, llevar de les soques dels ceps els llucs bords que pugen de sota l’empelt.

Cap al final de febrer o principi de març calia empeltar els ceps refets l’any anterior, abans els plançons no es moguessin (és a dir, no hi circulés la saba que fa brotar els sarments), perquè els empelts agafessin bé. També era una tasca d’especialista que normalment feia el pare. Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc. Per a empeltar, teníem una cistella de llauna (encara la guardem al celler) amb quatre petits departaments estancs, ben soldats de les vores amb estany, a fi de portar les agulles de les diverses classes amb aigua perquè no s’assequessin, i un departament al mig per a les eines d’empeltar. No sé qui va idear l’estri, però era una veritable troballa.

Quan el pare empeltava, el mosso vell o jo passàvem davant a descalçar els peus per poder posar l’empelt un pam sota terra i, una vegada posada l’agulla i ben lligada amb ràfia, la calçàvem amb molta cura amb terra ben premuda i fina perquè l’aire no assequés el tall.

«Els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera»

Alguna vegada el pare em convidava a empeltar algun cep. Em sentia tan feliç d’aquesta mostra de confiança, que l’alegria em durava tot el dia. Jo prenia bona nota d’on s’esqueien els ceps que havia empeltat per comprovar després si havien brotat amb èxit. Val a dir que gairebé sempre reeixien, perquè procurava fer l’aprenentatge seguint els consells del pare: «Fer les coses a poc a poc, amb tota l’atenció, fins que la seguretat ens permeti de fer-les més de pressa.»

Cavades i llaurades les vinyes, refets els ceps morts amb peus americans, empeltats els arrelats de l’any anterior i tapats els valls del tros que s’havia pogut adobar, refetes i escurades amb l’aixada les rases que conduïen l’aigua, tapat algun xaragall dels marges… els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril si el temps acompanyava, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera. Si cap glaçada tardana no malmet els brots tindrem bona arrencada.

Al final d’abril ja es poden esbrollar (o esbrotjar, que en diuen en algunes contrades), és a dir, fer caure els brots que han sortit —sobretot quan el cep té força— fora de lloc, en altres parts de la soca; són brots que donarien falsos sarments sense fruit o amb fruit excessiu i que cal suprimir. També s’escapça amb un pessic el brot més alt dels dos brotons de cada cap per endarrerir-ne el creixent i equilibrar-lo amb l’altre brot, que serà el cap de l’any vinent.

Uns quants dies més tard ja es pot esgriolar, que consisteix a repassar els sarments i suprimir-ne els griols, és a dir, els llucs que surten al forcat de cada pàmpol. Cal que el sarment i els raïms rebin la saba del cep sense xucladors inútils que l’absorbeixin i, alhora, cal fer per manera que el sol penetri enmig dels sarments per endurir-los i, més tard, per madurar-ne el fruit.

«Calia ensofrar quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella»

Fetes aquestes operacions calia ensofrar. L’operació consistia a tirar sofre amb l’esquella o campana, una espècie d’ampolla de llauna amb un broc ample per a ficar-hi la pols de sofre, amb unes bales a dins per a facilitar, amb el moviment, que la pols sortís i caigués sobre els ceps, com més polvoritzat millor, per uns petits forats que hi havia a la part inferior, com un pom de regadora. El nom de «campana» o «esquella» li venia del dring que feien les bales, sobretot quan el sofre s’acabava. Es feia servir només a les primeres ensofrades, quan els brots encara eren curts i s’hi arribava bé. Més enllà, amb els brots més llargs i els fruits com balins, o quan començava a verolar, calia fer l’operació amb la màquina d’ensofrar, una motxilla amb una manxa activada amb una palanca i amb un tub de goma acabat en un petit tros de metall en forma de ventall, per a polvoritzar bé el sofre sobre els ceps.

Ensofrar era una operació enutjosa, sobretot per la irritació que el sofre produïa als ulls; et feia plorar bona estona encara que no estiguessis pas trist. Calia fer-ho quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella (els fongs).

Al començament de maig es feia la primera ensulfatada, de les tres que en anys normals —no pas massa plujosos— calia aplicar als ceps de la nostra comarca. En aquell temps es feia sempre amb caldo bordelès, que és com es coneixia la barreja de sulfat de coure i calç per a neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que cremés els pàmpols dels ceps. A casa, la proporció era de doble pes de sulfat que de calç.

El dia abans d’ensulfatar calia començar a desfer el sulfat, posant-lo a remullar dins l’aigua amb un cistelló folrat amb un tros de saca perquè es dissolgués. A les vinyes teníem —a tocar dels pous que recollien les aigües de la pluja de les rases principals— unes piques fetes amb ciment i armades com els safareigs de les cases, però amb dos compartiments petits damunt els més gran, per a posar a desfer separadament el sulfat i la calç i fer-ne la barreja més endavant. Calia tenir punt a tirar sempre el sulfat sobre la calç, i no a l’inrevés, perquè aleshores es precipita i fa volves que embussen els coladors i els brocs de les màquines d’ensulfatar.

A mi, quan era jove, m’agradava molt d’ensulfatar. Com que el moment més propici per a fer-ho és de bon matí perquè fa l’ora quieta i no corre aire, molts dies ja era al tros amb la màquina a punt esperant les primeres clarors de l’albada per començar. Mantenir la pressió a l’ensulfatadora amb la palanca a la mà esquerra i dirigir amb la dreta el polvoritzador per a formar com una boira de sulfat als ceps per cada banda, procurant de mullar bé els pàmpols sense goteig, era una feina engrescadora. Encara més sabent que protegíem la collita del míldiu que, després de les pedregades, era el perill més gran. Quan el sol havia eixugat els ceps, agafaven un color blau-verd bonic que es veia de lluny. Si, del terrat de casa estant, em mirava la vinya, m’agradava de contemplar amb un cert orgull el tros que n’havia fet. Tot i les precaucions, la cara i les mans, i no cal dir la roba, acabaven també blaves de sulfat. Sort que la padrina no es descuidava mai de proporcionar-nos una roba ben vella per a aquesta feina.

«Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç»

Cap al mes de juliol, enmig del tragí del batre, algun dia feia un temporal cap al tard. L’endemà les garbes eren molles, o si més no rellents, encara que estiguessin agarberades a l’era i tapades amb un tendal. Aleshores calia aprofitar el dia i la saó per passar el tallant amb la mula pels rengs de vinya i birbar amb el xapo enmig dels ceps. Amb molt de compte, això sí: perquè, carregats de fruit com anaven i amb els sarments llargs, feia respecte de maniobrar-hi.

Si el temps era plujós es feia una última ensulfatada pels volts de la Mare de Déu d’agost perquè el sarment postés [1] més bé i el raïm estigués més protegit; es resseguien amb sofre, un dia clar, alguns ceps que presentessin cendrosa o malura; es cavava alguna clapa de gram perquè es morís amb el sol, triant-lo bé de la terra perquè no es tornés a agafar; i s’esperava, guaitant al cel amb angúnia quan sortien bromades del cantó de llevant, per por d’una pedregada. Déu nos en guard!

Les feines de la vinya que ens corresponien ja eren fetes, a la mida dels nostres coneixements i de les nostres forces. Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç.

Josep Badia i Torras

[1] El verb postar no l’he sabut trobar en cap diccionari.

Més escrits d’en Josep Badia i Torras.

Dilluns va fer cinc anys de la mort de mon pare, un home amb l’origen i el cor a pagès. Els seus escrits personals tracten de temes diversos, però molt especialment de la pagesia —i encara, específicament, dels records de la infantesa i la jovenesa a la Bonavista (o cal Badia), la casa pairal.

Avui he triat un text que parla de la mort i de la vida. I dels aprenentatges que devem als qui ens han ajudat, generosament. Són paraules simples, però, a parer meu, carregades de tendresa i d’humanitat.

Una mena d’homenatge a la bona gent.

L’últim mosso de casa

Es deia Àngel de nom i Bonvehí de cognom, i a fe que l’un i l’altre li eren ben escaients. Si no era un àngel, era un home honrat, fidel i treballador com pocs n’hi havia. En un temps de bons treballadors i de molta gent honesta, sobresortia. Sota una aparent rusticitat, s’hi dissimulava una sensibilitat que li feia espurnejar els ulls per qualsevol desgràcia viscuda o contada. Amatent a captar la necessitat d’ajuda de qualsevol persona, no esperava pas que la hi demanessin per prestar-la amb la generosa espontaneïtat d’un bon veí.

Nosaltres li dèiem l’Àngel d’Oliveres, perquè descendia d’una família que ocupava una masia d’aquest nom a la serra de Castelltallat. Va venir a viure a Callús quan es va casar i va entrar de mosso carreter a cal Silo —la casa d‘en Ferrer, el magatzem de vi del poble. Menava dos matxos i recollia de les masies el vi que comprava el magatzem. Manejava els bots de vi com ningú, amb força i traça. Com sigui que el Bages era una comarca molt productora de vi en aquell temps, i quasi fronterera de les comarques que ja no en produïen i n’eren compradores, el vi es repartia del magatzem estant durant l’any cap a Solsona, Vic, Moià, Berga… i també a Manresa, si s’esqueia, a les tavernes, fondes i particulars.

L’Àngel va treballar molts anys per als mateixos amos. En aquell temps això era distintiu de serietat i de benfer i un motiu d’orgull per a ambdues parts. «L’home fa la casa i la casa fa l’home», se solia dir.

Quan, acabada la guerra, es varen substituir els matxos i els carros per camions, i els bots a poc a poc per bocois i garrafes, el repartiment ja era tota una altra cosa. L’Àngel, un xic cansada l’esquena pels centenars de bots de vi que havia traginat —i ja no ben jove d’edat—, va reorganitzar la seva vida. La seva dona treballava a la fàbrica; només tenien una pubilla, ja espigada; s’havien pogut fer una caseta amb els estalvis de tots aquells anys… Va agafar la vinya a parceria a la casa Gran de Torruella, que era de bon menar i, entre la vinya, l’hortet i els jornals que sempre podia fer a casa nostra, la Bonavista —on li deixaven l’animal per llaurar, traginar per les veremes o portar fem a l’hort, o el que convingués—, l’home sempre tenia feina.

I per a nosaltres va ser providencial. Jo, al seu costat, vaig aprendre-hi moltes coses: de les feines de pagès i de moltes altres coses de la vida. El pare, delicat de salut, encarregant-se dels comptes i la direcció del sindicat de pagesos, tenia prou feines.

Més tard, quan em vaig casar i vaig deixar la casa pairal, el pare i la mare varen tenir en l’Àngel un bon puntal per a poder continuar menant les terres de conreu i la vinya de la Serreta. El pare, malalt i amb el corc de la solitud pròpia de la vellesa, valorava —aleshores més que mai— el suport que l’Àngel significava per a ell. Certament que la meva germana i el meu cunyat eren bons fills i es comportaven bé, però treballaven a la fàbrica; els afers de pagès, que s’han de resoldre a l’hora oportuna, requeien en la confiança i la disponibilitat de l’Àngel.

Quan el pare va faltar, encara els germans vàrem poder conservar per a la mare uns quants anys més les terres, la vinya o els horts i els ametllers i les oliveres, amb la seva ajuda. Gairebé diria, més aviat, amb la seva direcció. Ell passava ànsia de fer les feines a l’hora que tocava, i nosaltres podíem compaginar les tasques per atendre-ho tot força bé.

Als anys seixanta del segle passat, cada dia la indústria absorbia més i més gent de la pagesia. I sort n’hi havia. Els tractes onerosos dels propietaris amb els rabassaires i parcers no permetien pas de viure de la terra. I fins i tot alguns propietaris, enlluernats per la maquinària que els endogalava de deutes i crèdits, arrencant vinyes, sembrant sense seny, empobrint la terra amb adobs químics sense l’entenimentada i tradicional alternança de cultius… es varen arruïnar, i més d’un es va haver de vendre la finca i tot.

Avui he volgut fer memòria de l’Àngel Bonvehí, a qui el pare va dedicar l’última anotació en la pàgina del dietari, dos dies abans de morir, el dilluns 2 de novembre de 1959: «1 jornal À. Bonvehí, a apriar fems al femer gran (jornal pesat i “engorrós”).» El pobre pare, malalt d’asma, devia contemplar —assegut a la galeria del cantó de ponent de la casa pairal— l’Àngel com treballava al femer, mullant els fems i apariant-los ben pitjats com a bon pagès, perquè fermentessin correctament. D’aquí ve que el pare consignés la dificultat de la feina, per recordar-se de valorar més el jornal a qui ho mereixia.

Segurament que les forces ja no li sobraven, a l’Àngel, per fer aquella feina «engorrosa i pesada», i tantes altres de molt dures que l’ofici de pagès aleshores requeria. Ell em donava sempre un bon consell per quan les forces (abundants, però mal administrades en la joventut) em fallessin. Deia: «Quan una feina demani molt esforç, és quan s’ha de demanar ajuda a dos bons companys, que molt sovint et trauran d’un compromís: són el Traça i el Manya. Moltes vegades valen més que la força, ja ho veuràs.»

Si en tenia, de raó! Quantes més coses hauria pogut aprendre del pare i de l’Àngel, si la inconsciència de la joventut i la mania de pensar que ja ho saps tot no m’hagués encegat tantes vegades!

Ja fa anys que m’esperen tots dos al cel, on segur que han trobat el descans al seu esforç i el premi a la seva bondat.

Avui, entre les «figures de companyia» del món de la meva joventut a la casa pairal, he volgut evocar la figura apreciada de l’Àngel d’Oliveres, que fou un mestre valuós i un company estimat i —allò que més li agraeixo— un puntal per al pare en els últims temps de la seva vellesa.

Al cel ens puguem veure!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.

El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç. 

El llit de ferro

Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.

A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.

A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.

D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.

Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.

Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.

Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.

Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.

Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.

I amb aquests pensaments em sento feliç.

Josep Badia i Torras

[1999, any de la restauració del llit de ferro]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Recuperem un altre escrit d’en Josep Badia i Torras per al clot de les Ànimes. Un text que parla del «pallús encendrosat» no pot restar fora del clot. Jo el trobo ric, precís, exuberant. Vejam què us sembla.

No fa gaire, una maresmenca em va explicar que a la seva comarca un barri era un reixat. I això em va fer pensar en aquest escrit, que parla del barri de cal Badia. Al Bages un barri és un espai clos entre edificis, sovint entre el reixat que dóna a fora i l’entrada de la casa. Bé, val més que us ho expliqui mon pare.

_____________________________

Com a moltes cases de pagès de les nostres comarques, entre el portal d’entrada i el camí, a la meva casa pairal hi ha un clos emmurallat i amb un ample portal (a casa és de ferro, reixat de la part superior). D’aquest clos, sempre n’havíem dit el barri. Quasi a tot arreu s’anomena igual. No em pregunteu per què; no us ho sabria dir.

El barri té una doble funció: és el pati del tràfec —avantsala dels baixos— i alhora defensa l’entrada de la casa pròpiament dita de gent massa curiosa o d’intrusos indesitjats.

El barri de casa, no pas gaire gran, és un clos de set metres per dotze, a tirada de la casa per la banda de sol ixent, i amb el portal a aquest mateix cantó, que dóna al camí de Viladelleva. El portal hi permet l’entrada còmoda del carro. Cal que sigui així, perquè s’hi ha d’entrar moltes vegades. Part del barri és cobert pel terrat de davant de la casa. A sota terrat, adossades a la paret de la casa, hi ha les gàbies dels conills, fetes d’obra i amb pendent, amb portetes de filat i bastiment de fusta. N’hi comptaríeu quinze en total, disposades en tres fileres sobreposades de cinc gàbies cadascuna.

«Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!)»

A l’altra banda del portal hi ha un corredor que porta a la fogaina, per a fer calderada per als porcs, o bé —al temps de la verema— per a fer bullir most i obtenir-ne vi dolç o mistela, o simplement per augmentar el grau d’una bóta de vi ximat que es vulgui millorar. El corredor, que passa tocant la paret de la casa, té a l’altra banda la cort dels porcs, amb el cóm disposat de cap a cap i una tapa de fusta amb forrellat per tancar-lo quan el bestiar ja és apeixat. Més d’una vegada, quan la cort era plena de garrins acabats de comprar, s’havien escapat per aquesta tapa mal tancada i, llavors, ningú no en volia la culpa.

Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!).

Un tros de paviment a continuació fa de femer pròpiament dit. Ben moll amb el suc, se’n treu de tant en tant la palla i el fem sòlid, i s’aparia ben apariat en aquest tros pavimentat, que deixa tornar a escórrer el suc cap al clot. M’agradava lluir-me fent una bona pila de fems quadrada i ben atapeïda, de parets rectes. Quan ja havien fermentat, dúiem els fems al tros per colgar-lo, llaurant amb el brabant; o bé a l’hort, per enterrar-lo amb la fanga. Calia que no s’hagués «cremat» i reservés tota la riquesa amoniacal. El mal pagès, que no mullava ni apariava bé el fem, feia que perdés gran part del seu valor, i el pallús encendrosat que duia al camp, no adobava pas el terreny ni preparava bona collita.

«Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins»

Més enllà del femer, encara hi cabia una cort petita fins a la paret de la muralla. Servia per a entrar els garrins mentre s’esperava vendre (o matar per a casa) els porcs grossos de l’altra cort. Quan es passaven a la cort d’engreix ja eren aprimalats, i així es guanyava temps.

Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins (més tard vaig saber que els savis en deien «cobaies»). Són molt bons per a fer un bon arròs, encara que a la gent de ciutat els facin fàstic perquè semblen rates. Contràriament als conills pròpiament dits, no cal llevar-los la pell, sinó només escaldar-los i pelar-los com un porquet. S’hi assemblen molt, a un porcell, un cop nets i escorxats; suposo que d’aquí els ve el nom. Entre colomins i conills, Déu n’hi do del que en sortia, d’aquell sostre del colomar. El terra, quan ja érem ganassos, l’havíem d’escurar un xic acotats, perquè tot plegat no feina pas més d’un metre i mig d’alçària; per netejar-lo tiràvem el fem i la colomassa directament al clot per una porteta. La mare hi pujava i en baixava moltes vegades el dia per portar-hi herba, mirar d’aparellar els coloms o bé treure els troncs de rama d’ametller o de pi, que els conills havien ben pelat i que ja podien anar directament al foc.

Josep Badia i Torras

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Heus aquí una altra imatge d’infantesa del meu pare, en Josep Badia i Torras. Si aneu amb pressa, no hi entreu, a la llar de foc de cal Badia. Però si teniu deu minuts per a assaborir aquestes ratlles, estic cert que us hi sentireu tan aculivats que us recarà de sortir-ne. Després de tota la descripció, tan rica i primfilada, els cinc paràgrafs finals potser us faran pensar i somriure.

Mentre rellegia tot això, m’he imaginat aquell carlí escrivint-ho, sense poder contenir l’emoció dels records. El dia 18 va fer tres anys que ens va deixar.

_________________________________________

No us penséssiu pas que la llar de foc de casa meva és una peça espaiosa i notable, com les dels castells, les cases sumptuoses de la ciutat o les masies dels grans propietaris. És simplement una estança acollidora i pràctica de no pas més de vuit metres quadrats.

És situada, com correspon, al centre de la casa. A mà esquerra del passadís que arrenca del rebedor de la primera planta, separada de la cuina per un envà, rep la claror de ponent per una mitja finestra que comparteixen ambdues peces de la casa. A l’envà que separa les dues «cuines» —la del foc a terra i la dels fogons— hi veureu una finestreta al capdamunt, amb un petit marc de dos pams que sosté una bombeta que al vespre dóna claror a les dues estances. Cal estalviar electricitat.

L’entrada a la llar de foc no té porta perquè la xemeneia tingui més tiratge. En dies d’hivern molt rigorós, es tanca la que aïlla el corredor del rebedor. A mà dreta hi trobareu el «racó de la llenya», emparat per una fusta d’un metre d’alçada. La cambra de la padrina és a tocar de la llar i és la peça més calenta de la casa (per això va rebre aquesta destinació).

Al racó de la llenya hi veureu bona provisió tot l’any, però sobretot a l’hivern: un garbó de sarments, o mig costal de branques de pi, o un feix de rama d’olivera, ja espolsada de la fulla pel bestiar; i tot plegat, apuntalat per un parell de buscalls d’ametller o d’alzina, o de pi, o alguna soca estellada d’olivera. Tot s’aprofitava per fer foc en aquells temps en què no hi havia ni butà ni gas natural. A pagès també era impensable la calefacció, que —alimentada amb carbó— tot just començava a formar part dels luxes dels senyors de ciutat.

A l’hivern tothom té la consigna de pujar una cosa o altra per cremar quan hom es retira cap al pis. Al vespre, no és pas qüestió de passar ànsia que la llenya no s’acabi, i encara n’ha de quedar per a encendre el foc l’endemà de matí, que la rellentor de la nit humiteja la llenya encara que sigui a cobert.

Mentre no fa fred, a la llar de foc només hi intervenen les dones, que el mantenen sempre encès per tenir aigua calenta a l’olla gran de ferro colat (que penja dels clemàstecs, al bell mig de la xemeneia) i per fer brases (que es traslladen als fogons amb una pala de ferro de mànec llarg per a cuinar). Si sobren brases, s’apaguen amb una altra olla vella que hi ha sota el banc, tapant-la amb una tapa de ferro, per guardar el carbó.

La boca del foc a terra és senzilla, amb forma de piràmide truncada. N’arrenca una xemeneia fins al carener de la teulada. Vora la boca de la xemeneia hi ha un relleix de mig pam, per a posar-hi les teies, els llumins i alguna palmatòria amb un tros d’espelma, no pas prou ampla per a cabre-hi adornaments ni res que s’hi assembli.

A l’ampit de la finestra hi trobareu el manxó per a avivar el foc, quan s’arriba enfredorat de fora. A tres cares dels envans hi ha adossat un banc per a seure. Al cantó del nord, el banc és de caixa, amb una tapa amb frontisses. Serveix per a guardar-hi estris que no estan en actiu: un trespeus de ferro i la paella foradada de torrar castanyes per Tots Sants; una pala ampla per a plegar la cendra, uns molls llargs, unes torradores de filferro caragolat per a torrar pa…

Del ferro amb angle que hi ha a la llar de foc, n’hi ha constància al dietari del pare: «Fou comprat a ca l’Armengou de Manresa, pesa …. quilograms i va costar … pessetes.»

A la paret del cantó de sol ixent, hi ha penjada una post prou gran per a fer de taula a l’hivern. Ens servíem d’aquesta taula plegable per esmorzar, per sopar i, si el fred era molt rigorós, fins i tot per dinar. És collada a la paret amb dues frontisses molt revingudes i té penjades dues potes que la sostenen quan està parada per l’altre extrem. Ben atapeïdes, hi poden seure tot al volt cinc persones; els altres menjaran amb el plat als dits, a prop del foc, asseguts a l’altre banc o a l’escambell gran. Quan s’acaba l’àpat, es plega la taula i tothom es pot posar més còmode.

Ja veieu si és senzill i humil, tot plegat. Però si us he descrit la llar de foc de la meva casa pairal no és pas per cap singularitat arquitectònica ni artística, sinó perquè allà és on la família, i fins els mossos, estàvem més junts i més units, grans i xics, amb dret d’escoltar i conversar en les llargues vetllades de l’hivern.

Amb raó, en català antic, fogar —o simplement foc— era sinònim de família. Trobareu en papers vells que aquest terme es fa servir per a fer el recompte de cases habitades o de famílies d’un poble.

A casa, la llar també era el lloc de la pregària en comú els vespres de tot l’hivern, des de Tots Sants a Sant Josep. La padrina hi menava el rosari cada dia, fins que el meu germà gran i després jo en prenguérem el relleu. Fins i tot, en temps de guerra —com que el lloc era discret— es practicava aquest devot —i aleshores clandestí— costum.

A la llar de foc vaig aprendre moltes coses del pare i de la padrina, vaig conèixer moltes històries dels meus avantpassats i hi vaig passar bones estones.

Si s’hi varen resar tants centenars de pregàries i va ésser escola de tantes bones lliçons i consells, penso que es pot ben dir que la humil llar de foc de la meva casa pairal és beneïda, i que fou de veritat el cor de la casa.

Josep Badia i Torras

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Si mai ningú llegeix aquestes ratlles —sobretot si és jove—, segurament s’estranyarà que en la descripció de les estances de la meva casa pairal hi inclogui aquesta o aquestes que ara vull descriure, com a peces entranyables dels meus records. Deurà pensar que són desvaris d’un vell que ja no hi toca. Potser tindrà raó, però jo no puc pas resistir la temptació de deixar constància escrita d’un lloc tan comú, i que em va proporcionar alguna cosa més que la possibilitat de satisfer les necessitats fisiològiques (cosa ja prou important). Us vull parlar, doncs, de la comuna.

Quan varen construir la casa només hi van fer una comuna. Era al terrat, on se solien situar una vegada perdut el costum que hi havia a les cases del segle anterior [1] de penjar-les fora de les parets de la casa —un costum certament poc estètic.

«Tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès»

A la sortida de la galeria de sol ponent, tocant al safareig, era situada perpendicular al dipòsit o pou mort que hi havia al barri [2], al costat del femer, i comunicada amb aquest per un tub enterrat al paviment, cosa que en facilitava el desguàs constant i permetia de no haver-lo de buidar sinó un cop l’any, per treure’n la matèria espessa.

Evidentment, tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès. Però no és pas d’això, que voldria deixar constància, sinó de les característiques del lloc reservat a satisfer les necessitats biològiques en el món de la meva infància i la meva joventut. Una estança petita, simple, acollidora i íntima, on el jovent, i també els grans, passàvem més estones de les estrictament necessàries per a la funció primordial.

A la paret de la dreta, a una altura de dos pams i mig, hi havia una fusta ampla per a seure-hi confortablement, acomodant el nostre cul, fossin més petits o més grans els malucs. El cas era que l’orifici dels esfínters s’escaigués al centre del forat rodó que hi havia a la fusta i que quedava al descobert en treure una tapa amb un petit pom de porcellana blanca al mig. Aquest forat deixava veure un tub de ceràmica blanca en forma cònica, que continuava encaixant amb uns altres fins al dipòsit del femer.

«Els eixugamans penjaven al costat del safareig i eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri el dissabte i el diumenge»

Tot el voltant de la fusta, com també al davant, era revestit de rajola per facilitar-ne la neteja. La fusta es fregava cada setmana amb lleixiu i terra d’escudelles. Aquesta feina la va assumir fins a ben vella la padrina, amb una escrupolositat estricta. S’hi dedicava el dissabte, quan també canviava els eixugamans —de tovalloles, en aquell temps, només n’hi havia a les cases dels senyors—, que penjaven al costat del safareig i que eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri [3] el dissabte i el diumenge.

En un angle hi havia una espècie de pica de porcellana blanca de forma arrodonida i oberta per davant com un quart de sopera i amb un escaire recte al darrere perquè encaixés amb la cantonada. Al fons tenia cinc orificis petits per on s’empassaven els orins dels mascles, que ho podien fer servir còmodament, situat com era a l’altura convenient.

Dalt de tot hi havia una postada amb lleixiu, fregalls i més coses de neteja. A la paret del fons, un ganxo de filferro amb papers de diari retallats o quadrats, d’un pam quadrat, que substituïa més o menys el paper higiènic, que llavors —a casa, almenys— ni es coneixia.

Se’ns recomanava de tirar mitja galleda d’aigua del safareig a cada servei, però no hi pensàvem pas sempre, ni de bon tros.

La comuna estava tancada per una porta un xic despintada i clivellada pel sol, que hi batia de ple perquè no era protegida. Al centre de la porta hi havia una obertura amb fulles de fusta en forma de persiana fixa, que en facilitava la ventilació permanent i, a més, deixava veure el defora de dins estant, sense que de fora es pogués veure a dintre. Amb un baldó es tancava i es preservava la intimitat de l’ocupant.

«Els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement “pàgines viscudes” de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans»

Quan érem petits aquesta era l’única comuna de la casa. Amb el temps, com que els nois i el mosso dormien al pis de dalt, fou necessari de fer-ne una altra, per al servei nocturn sobretot. Es construí a sobre de la primera per aprofitar el mateix desguàs, allargant la canonada fins al pis superior. Com que hi havia més espai, es va fer més gran, però de característiques semblants. Per accedir-hi, calgué obrir una porta foradant la paret de la casa a l’indret de la galeria del pis superior.

En totes dues els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement pàgines viscudes de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans. A la del pis de dalt, l’hereu fins i tot hi va escriure moltes poesies de joventut, cosa que demostra que per a la cultura i el somni qualsevol racó pot ésser bo.

Als grans els costava d’entendre que sempre busquéssim quelcom per llegir quan ens calia anar a la comuna. Aquest costum encara em dura, i penso i veig que no sóc pas l’únic.

I ara se m’acut que no entenc per què avui ningú no en diu la comuna, d’aquest lloc tan íntim, però alhora tan comú, sinó un nom ridícul com excusat, o l’anglicisme vàter, o simplement lavabo… Comuna donava una idea més exacta d’un lloc que havia d’usar tothom, un lloc per a tots i que tots necessitàvem i agraíem… per a les funcions pròpies i per a poder llegir tranquil·lament sense que ningú ens destorbés. A mi m’agrada més el nom d’aleshores. Potser pels records que m’evoca. Segurament.

[1]: Es refereix al segle XIX
[2] barri: Espai tancat davant la façana d’una casa.
[3] bri: Teixit fet de la fibra pura del lli o del cànem, sense estopa ni borra.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat

Heus ací una altra «imatge» de mon pare, en Josep Badia i Torras, el Jepet de cal Badia. Dies enrere ja vam parlar dels seus escrits, aplegats en un opuscle fa anys, quan vorejava la vuitantena. En aquell arreplec, a banda el pròleg, hi havia divuit escrits sobre la casa, les feines de pagès i records diversos. Records com ara el d’aquell aiguabarreig de tangos i veremes o bé el retrat de la relació de la meva àvia amb els captaires.

L’escrit d’avui és la descripció d’una estança de la casa, probablement la més xica. Però molt important. El rebostet.

__________________

Si entreu a cal Badia per la porta de l’escala, és a dir, la que dóna a sol ixent, quan haureu passat el llindar veureu una porteta; és a mà esquerra, abans d’emprendre l’escala. Al mig de la porta hi ha un forat d’un pam quadrat, amb un travesser en creu i recobert amb un filat espès. Es veu ben bé que és fet per ventilar la petita cambreta de sota escala i protegir-la de mosques i mosquits. En trobareu la clau en un dels ràfecs de la porta revinguda de l’entrada. Obriu-la, baixeu un esglaó de vint centímetres i sereu en una estança de no més de cinc metres quadrats, en forma d’angle recte, amb els primers revoltons de l’escala per sostre.

Sempre n’hem dit el rebostet, per distingir-lo del rebost del pis, que té una altra funció. A la paret que dóna de cara a migdia hi ha dues postades llargues, de cap a cap. A la de dalt, hi veureu tot d’ampolles i pots de remeis casolans. Fem-hi una ullada.

«Un pot de vidre de boca més ampla guarda oli d’orenetes. N’hi ha tres de confitades a dintre. És bo per a fer fregues al ventrell»

Una ampolla de broc ample i de color blau conté àrnica per als cops i masegades. És plena d’esperit de vi i brins d’aquesta herba remeiera.

Un pot de vidre de boca més ampla guarda oli d’orenetes. N’hi ha tres de confitades a dintre. És bo per a fer fregues al ventrell en malastrugues gàstriques i fins i tot en cas de tifus (Déu nos en guard!).

Un altre pot és ple de greix de serp per a fer untures al coll quan es tenen angines, o les galteres, o cops d’aire o coses semblants. Un tros de serp blanca de mig pam, amb el cap i tot, n’acredita l’autenticitat.

També hi ha una ampolleta d’oli d’avet que fou comprada, tal dia farà un any, a les trementinaires de Tuixent, que passaven cada hivern.

Hi ha un potet de llauna que conté pólvores d’ossos de sípia, molt indicat per al mal d’ulls.

«En una ampolleta petita, hi trobareu creosota. És per a cremar berrugues o excrescències i, en un cas extrem, per a estellar un queixal corcat, posant-hi desfiles de cotó»

També hi ha greix de gallina per a fer untures en inflamacions de poc compromís, ajudar a madurar furóncols o grans, etc.

En una ampolleta petita, hi trobareu creosota. És per a cremar berrugues o excrescències i, en un cas extrem, per a estellar un queixal corcat, posant-hi desfiles de cotó impregnades d’aquest líquid oliós.

En un racó, també hi trobareu ampolles buides de reconstituents que havíem pres la canalla, o de medicaments que a la padrina li havien anat bé: Urodonal per a l’àcid úric; Hipofosfitos Salud, amarg com un dimoni, però em sembla que molt eficaç com a reconstituent; ampolletes de Cerebrino Mandri (les aspirines no sabíem pas què eren, si més no a casa); aigua de Carabanya; ampolletes d’oli de ricí i d’oli de fetge de bacallà; linimiento Sloan, per als carnesqueixats i luxacions…

Però sobretot l’oli de la Serena, anomenat així perquè el preparava amb molta cura la Marieta, la muller del sereno del poble, amb herbes variades i secretes, que s’havien de collir la matinada de Sant Joan, abans de sortir el sol.

«L’oli de la Serena, posem per cas, portava un paper que deia: “Oli de la Serena. Fet amb herbes de la nit de Sant Joan. Té molta virtut si se li dóna”.»

Tots aquests remeis, i molts més que no anomeno, eren generalment adquirits i guardats per la mare, que també els etiquetava amb un paper lligat amb un cordill al coll de l’ampolla o al voltant del pot. Amb una lletra que només els fills i els més pròxims podíem desxifrar, en posava els noms i les propietats. L’oli de la Serena, posem per cas, portava un paper que deia: «Oli de la Serena. Fet amb herbes de la nit de Sant Joan. Té molta virtut si se li dóna.» Amb això volia significar que l’eficàcia de la seva aplicació estava bon xic condicionada a la fe que hom diposités en les seves propietats.

A la postada de sota hi trobareu els remeis destinats al bestiar: aiguarràs per a curar els peus de la mula de voltadits o alifacs, o alguna «troncallada» infectada; sosa per a purgar els porcs o la mula…

També hi ha un pot de pega recuperada d’uns bots, ja massa vells per a arriscar-se a posar-hi vi, que foren desmuntats (i no pas trinxats), justament per aprofitar-ne aquesta matèria resinosa i adhesiva. Més d’una vegada vindrà el pastor a buscar-ne per fer un pegat amb canyes, a fi subjectar els ossos d’alguna ovella camatrencada, o la del gos, que se l’ha esquerdillada. Fins i tot algun veí a qui, bolcant el carro, se li ha desagullat l’euga, l’haurà de menester per a fer-li un pegat. Una casa de pagès —sobretot si té ramat— no pot pas estar sense pega.

També s’hi guarden alguns elements de la simple i natural química de pagès d’aquell temps: un pot amb algunes unces de pega grega; un altre amb goma aràbiga (que no és sinó la goma que destil·la l’ametller per les ferides de la poda o de rames esqueixades); la ràfia, que requereix un lloc humit per a guardar-la, a punt per a empeltar sense que s’hagi ressecat massa…

I en l’últim racó hi ha els pocs productes necessaris per a la cura del vi de la collita: gelatina per a clarificar-lo (en rajoletes rectangulars i primes), pólvores de taní i tres o quatre manats de lluquet, que no hi poden faltar.

Josep Badia i Torras

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

La vida té atzars ben curiosos. Si us dic que la meva afecció pels tangos va néixer dels temps de la verema al meu país, segurament que us costaria de creure que l’una cosa pugui tenir cap relació amb l’altra. Però jo us asseguro que no puc escoltar aquesta música argentina —amb la veu inconfusible de Carlos Gardel—  sense que evoqui en la meva memòria tot el tràfec de les veremes, totes les feines que comportaven, tots els estris que hi fèiem servir i tots els personatges que hi interveníem.

Pels volts de la Mare de Déu de setembre ja es començava a parlar de la collida del raïm. Els més frisats ja visitaven l’amo respectiu —el senyor Torrents, el senyor Cortès, en Joan Portella o l’amo de la Tosa— per dir-li que s’hauria de començar a veremar, que el macabeu ja es podria, que si passava pedra es perdria, que el míldiu amenaçava amb les darreres pluges i el sulfat ja no l’aguantava, que els raïms ja eren prou madurs, i que valia més fer més cargues encara que el vi no fes tant de grau…

Els amos feien el ronsa i deien que.. Bé, que ja en parlarien diumenge, en sortint de missa, amb els altres propietaris i que ja avisarien quan es pogués començar. Fet i fet, amb aquest estira-i-arronsa, cap al quinze o el vint de setembre es donava permís i tothom engegava els motors per fer la collita.

«Aquest any rai, que no ha pedregat en tot el terme i la collita serà bona!» Tothom feia comptes de les cargues que es podrien collir, i els qui menaven més terres pensaven si caldria reservar una tina al celler del Triola, que en tenia per llogar, amb màquina de trepitjar i premsa bona, per a premsar la brisa en acabat.

«Amb els nostres cosins de cal Puigverd, ja havíem anat al riu a rentar i a fer revenir les portadores, havíem mullat bé les rodes del carro, havíem repassat les cordes dels caperons, havíem portat al fuster una portadora que tenia la cornalera trencada i havíem apedaçat els coves que tenien algun forat»

A casa, les veremes es feien amb l’ajuda d’alguns parents o amistats. Calia, doncs, calcular quants dies necessitàvem per a collir a cal Puigverd i afegir-hi un parell de dies per a cal Miqueló i un dia per a la petita vinya del Carboner (a l’obaga de can Cornet); aquesta vinya podia ésser la darrera, perquè els ceps, tots de sumoll, vells i pobrets d’adob, aguantaven molt i es podien esperar (no calia patir-hi: els ceps de la vinya del Carboner farien bon vi, perquè en feien poc). Comptat i debatut, a casa, si érem la colla de sempre i el temps no destorbava, hi teníem cinc dies.

El pare, previsor com era, ja havia escrit una carta als nois de la Casa Nova del Miracle que, juntament amb el fadrí de Viladecans de Riner i algun altre que s’hi afegia, cada any feien colla per baixar a veremes. El mosso del Silo, que el dissabte anava a mercat a Solsona, els havia de fer a mans la carta i tornar-ne amb la contesta.

Mentrestant, nosaltres, amb els nostres cosins de cal Puigverd, ja havíem anat al riu a rentar i a fer revenir les portadores, havíem mullat bé les rodes del carro, havíem repassat les cordes dels caperons, havíem portat al fuster una portadora que tenia la cornalera trencada i havíem apedaçat els coves que tenien algun forat.

Feia dos diumenges que el pare i jo havíem anat a fira a Martorell i n’havíem portat sis estisoretes com les de podar, però més petites. Aquell any les havíem de provar en lloc dels falçons, que no eren tan manejables. Als collidors del Solsonès —país mancat de vinya—, els havíem de proporcionar les eines.

«Ai, les olors del temps de la verema! Han passat cinquanta anys i encara les sento. L’olor afruitada i dolça, apegalosa i humida com la boira quan és nova i pura, del most novell. Després de dies de verema col·lectiva, es torna espessa i densa, agredolça, perquè es barreja amb la bravada de la suor dels homes»

Al temps de les veremes, la vida del poble canviava de dalt a baix. Encara no érem a trenc d’alba, que el tragí dels carros ja era incessant. En aquella època tothom portava els raïms a casa, on hi havia un cup, dos o tres, segons la vinya que menaven.

Les colles dels veremadors, molts forasters i joves, feien gatzara i una olor de most impregnava l’aire. Ai, les olors del temps de la verema! Han passat cinquanta anys i encara les percebo, encara les sento. L’olor afruitada i dolça, apegalosa i humida com la boira quan és nova i pura, del most novell. Després de dies de verema col·lectiva, es torna espessa i densa, agredolça, perquè es barreja amb la bravada de la suor dels homes. I després encara s’hi afegeix la flaire penetrant del començament de la fermentació de les primeres cargues de verema trepitjades a les tines. Quan les veremes s’acabin, l’olor de most donarà pas a aquesta penetrant i perillosa fortor del raïm que fermenta. Déu nos en guard, que la canalla s’acostessin a les tines! I més d’un adult imprudent hi ha perdut la vida.

Al cap de quinze dies, l’aire s’ha tornat més pur, i fins que no comencin les premsades no percebrem l’olor tan característica de la brisa. Olor de vi, impregnada de l’aspror de la rapa.

Quasi tota la brisa del meu poble passava per les meves mans i amb el carro la transportava a Manresa, a les fàbriques d’alcohol: a cal Cura, a cal Cases o a cal Pintor, segons s’esqueia. Per això la tinc ficada tan endins, aquella olor.

Però no fem digressions tan avançades i tornem a les veremes, que la resta ja vindrà.

«Eren temps en què encara el catecisme de la doctrina cristiana preguntava: “És pecat pagar els delmes i primícies amb blat de contravent i vi de mallols?” La resposta era, òbviament: “Sí, pare.”»

El vell més experimentat dels veremadors feia les cargues, és a dir, apariava els raïms dels coves a les portadores. Calia que fossin com més igualades millor, perquè, si no, el pesador ho descobria. El pesador —«l’home de la romana», com li dèiem—, encarregat pel propietari de comprovar que els parcers no fessin trampa, passava de tant en tant i pesava una o dues portadores plenes, triades per ell a l’atzar, per comprovar que si fa no fa pesaven igual que les que es portaven «de parts» a la tina de casa de l’amo. N’anotava el pes en una llibreteta i al vespre en donava compte al propietari. També comprovava els viatges per assegurar-se que per cada tres a casa del parcer se’n feia un a la propietat. Eren temps en què encara el catecisme de la doctrina cristiana preguntava: «És pecat pagar els delmes i primícies amb blat de contravent i vi de mallols?» La resposta era, òbviament: «Sí, pare.»

La colla dels veremadors, agafant cada un un reng de ceps, anava tallant els raïms amb el falçó o les estisoretes i els deixava caure al cove: «Compte que no caiguin massa fort, si són gaire madurs»; «compte que no en caigui cap a terra: no fos cas que s’esgarriessin o fessin suc, que es perdria»; «compte de no deixar-ne cap al cep»; «arreplegueu els bagots o gotims que paguin la pena»; «no feu esperar el carguer, que no hagi d’estar parat»… Aquestes eren les recomanacions que cada any ens feien a la canalla, procurant que també les sentissin els grans.

A catorze anys vaig deixar l’escola i, amb la il·lusió de l’adolescent que pensa que ha trobat la seva vocació i pot començar el camí que el portarà a la fita a què aspira la innocència i la força de la joventut —la seva plenitud professional i humana—, em vaig incorporar a les feines de pagès de casa meva i hom em va encarregar primordialment les feines de llaurar i traginar, és a dir, allò que en dèiem menar l’animal.

«A casa m’esperava el pare per ajudar-me a descarregar i trepitjar amb la trepitjadora. Recordo com si fos ara quan dos homes trepitjaven amb els peus nus sobre el brescat, agafats a una corda que penjava»

Aleshores teníem una mula que ja rondava els nou anys, prou assenyada per a no fer-m’hi mal, i prou tossuda per a frenar la meva natural impetuositat. Quasi es podria dir que no se sabia pas del cert si jo la menava a ella o ella em guiava a mi. Al veremar, doncs, jo feia la feina de traginar els raïms. A casa m’esperava el pare per ajudar-me a descarregar i trepitjar amb la trepitjadora. Recordo com si fos ara quan dos homes trepitjaven amb els peus nus sobre el brescat, agafats a una corda que penjava.

La trepitjadora, la fèiem anar a mitges amb els parents de cal Puigverd, amb qui sempre ens ajudàvem a veremar. Fèiem la mateixa colla. Un dels cosins bessons —en Josep o en Salvador— i jo traginàvem la seva verema a les tines que tenien als Manxons. Anàvem tots dos amb el carro, perquè nosaltres mateixos havíem de descarregar i trepitjar, i calia afanyar-se, car la vinya, jove i ben adobada, era molt ufanosa, i les panses i els moscatells feien cove de pressa. De manera que si ens retardàvem ja trobàvem la colla fent punxó a l’ombra d’una olivera o al voltant de la font del Clot de Garses, perquè tenien les portadores i els coves plens. I l’amo, el pare Puigverd, hi feia molt mala cara pel temps perdut. Això era una vergonya per als traginers, que l’amor propi esperonava a evitar. Així i tot, alguna vegada ens havia passat. No cal explicar l’alegria dels collidors, que tenien un descans extra i que ens rebien amb aplaudiments, arrepapats a l’ombra.

«Els tangos em descobriren tot un món nou, donat com era a filosofar sobre qualsevol cosa. La malenconia dels amors no correspostos, les trifulgues dels barris baixos de Buenos Aires, els perills de les passions desenfrenades…»

El cas és que, tornant al principi d’aquest relat, els meus companys traginers eren molt afeccionats al cant. Tenien tots dos molt bona veu i com que anaven molts diumenges al cinema, on aleshores projectaven moltes pel·lícules de l’inoblidable Carlos Gardel, se’n sabien més o menys bé totes les cançons. A mi, que només sabia unes quantes sardanes i les cançons d’església —no gaire apropiades per a cantar anant amb carro—, els seus coneixements em varen completar el repertori… I em descobriren tot un món nou, donat com era a filosofar sobre qualsevol cosa. La malenconia dels amors no correspostos, les trifulgues dels barris baixos de Buenos Aires, els perills de les passions desenfrenades… El fet és que les lletres dels tangos —Por una cabeza, La comparsita, Mano a mano, Silencio, El día que me quieras, Rubias de Nueva York, Caminito, Guitarra mía, Tomo y obligo, Sus ojos se cerraron…— van marcar la meva ànima d’adolescent.

Ara escolto tot sovint les lletres i la música apassionants dels tangos (amb la veu pastosa, tan agradable, de Carlos Gardel). Quan ho faig, inevitablement, em ve al pensament una edat en què la sang em bullia, com bullien de tragí les vinyes i les tines del Pla de Bages, en aquelles veremes inoblidables. I recordo les velles amistats, amb un pensament agraït i feliç.

Josep Badia i Torras

__________________

(La Carme Botifoll, que sap com li agradaven els tangos, me n’ha fet arribar un d’instrumental, preciós, amb Ástor Piazzola interpretant-se amb el bandoneó. Gràcies!)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Si us haguéssiu escaigut passar per davant de cal Badia un captard d’un dels dies de la hivernada —els que van de Tots Sants  fins a començament de març—, és més que probable que hauríeu contemplat aquesta escena: al pedrís de vora la porta, un o una captaire asseguts, amb un braseret sota els peus, un plat de vianda o d’escudella i un gotet de vi a la vora. Era un àpat que tenien segur abans de retirar-se a descansar al cobert que hi havia arredossat a la casa, a la banda de tramuntana, i que en dèiem el cobert de cal Triola perquè, si per l’una banda tenia el carregament a les parets de les tines de vi de la Bonavista, per l’altra era obert a les vinyes del Triola, amb un cavall que suplia la paret sostingut per dos pilars d’obra. Allà, els captaires —que en aquell temps eren una bona colla— tenien assegurat un refugi per a dormir.

Un d’aquests captaires l’anomenàvem Cadolla, perquè la mare deia que havia fet de masover a cal Cadolla, una masia de prop de Castelladral. Aquest pobre va morir precisament a casa, fet consignat a la pàgina del 4 de març de 1943 del dietari del pare: «Morí al portal de casa un pobre captaire, Joan Peralva Colom (Cadolla), de Súria.»

Però, entre tots els pidolaires, en recordo especialment un. Tenia una barba blanca i poblada, de més d’un pam de llarg. Era alt i cepat, tot i que ja seixantejava. Tothom l’anomenava en Daniel de Catalunya i feia honor al seu sobrenom perquè cantava tothora cançons patriòtiques.

Tinc present com si fos ara que, un dia fred d’hivern, a l’hora de la posta, la mare li va baixar una tassa d’escudella i un plat de col amb bocins de cansalada. En Daniel —tu diràs!— va obrir uns ulls com unes taronges, i va exclamar alguna cosa semblant a aquesta:

—Bona dona, us estic tan agraït, que us vull dedicar una cançó. Em penso que us agradarà—. I tot seguit va engegar:

Per cantar amb totes les venes
i amb un alè que no mor,
sols ens plau una tonada
que tots la sabem de cor.

Llibertat, diu quan comença;
Catalunya diu després,
Llibertat i Catalunya…
no cal que digui res més!

I encara continuava, amb cinc o sis estrofes més. Jo escoltava embadalit la veu d’aquell captaire que recitava una cançó tan altisonant. Quan vaig ser més gran, vaig saber per atzar que aquella cançó era un poema de Josep Maria de Sagarra, amb música del mestre Enric Morera.

En Daniel de Catalunya era de tarannà bondadós i segurament que en la seva joventut havia corregut mig món. Si dic això no és perquè ho suposi, sinó per la manera tan precisa i tan exacta amb què descrivia tot un seguit de pobles i ciutats, tant del nostre país com de fora. Tenia sempre un gran seguici de canalla. I és que en Daniel, a part les cançons que solia cantar, duia un vell flabiol que feia sonar —si tenia bona lluna— quan li ho demanàvem.

La mare, com més gran es feia, més tirada tenia a acollir captaires a casa. N’hi ha fins i tot un testimoni gràfic: una fotografia en què es veuen perfectament —al pedrís de davant la porta de casa— la mare (que ja era vídua) i un pobre a punt de fer un bon àpat, amb el got de vi que no hi podia faltar.

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Ja us he parlat alguna vegada del meu pare, el carlí Josep Badia i Torras. Però no sé si us havia dit mai que ell –com el seu pare, com alguns dels seus germans, com alguns dels seus fills i com alguns dels seus néts– tenia la fal·lera d’escriure. De llegir i d’escriure, hauríem de dir.

Durant els anys noranta del segle XX, quan ja s’havia jubilat, em va demanar que l’ajudés a passar a màquina uns escrits de records. Tenia deler d’explicar com era la casa de pagès on havia nascut, edificada pels seus pares; en deien la Bonavista, pel lloc on era situada, amb una bella panoràmica de Montserrat, la serra de Castelltallat, les muntanyes del Solsonès…  També volia parlar de la vida de pagès en aquells anys de postguerra. Hi va voler afegir encara uns quadres de records entranyables. Aquests tres apartats els vam titular «La casa», «La terra» i «Figures i joies».

Tinc un record molt grat d’aquells mesos. Ell escrivia o reescrivia i jo ho passava tot a màquina (en continuava dient així, i potser no ho deia malament). Després, vam aplegar aquells dinou escrits en un llibret de noranta pàgines que vam repartir a la família i que vam titular Imatges de la Bonavista.

M’ha semblat que tots aquests records havien de formar part d’aquest bloc, d’aquest clot, per moltes raons. Potser la principal és el deute que tinc amb ell, un deute genètic i també un deute de transmissió (inconscient, involuntària, però eficaç) d’aquesta passió per les lletres.

Tot seguit, podeu llegir el «Pròleg» d’aquestes Imatges, en què el cabaler de cal Badia justifica aquest exercici de memòria.

 PRÒLEG

Una infantesa feliç:
heus ací la força de l’home.
Per als qui han estat infants satisfets,
el refugi serà sempre
tornar enrere en la seva memòria.

 P. Teilhard de Chardin

Jaume Raventós, el cabaler de can Codorniu, de qui digué Josep Pla que era un dels sociòlegs més notables que ha donat Catalunya en la primera meitat del segle XX, escriu en el llibre Memòries d’un cabaler un últim capítol que titula «Punts suspensius…».

Aquest llibre va venir a les meves mans quan jo —un cabaler d’una casa de pagès infinitament més pobra de recursos materials, però molt semblant en vivències a la que ell va viure— tenia quinze anys. Va ser per una recomanació d’un gran amic del meu pare, en Vinyals de Santa Perpètua de Mogoda, a qui mai no vaig tenir l’ocasió d’agrair el seu providencial suggeriment. Des d’aleshores ha estat un dels meus pocs llibres dels que en diuen de capçalera. L’he llegit i rellegit infinitat de vegades, ha dissipat moltes boires del meu cervell, m’ha fet inestimable companyia i segur que ha mantingut en mi el record de la família, l’enyorança de la casa pairal, l’amor a la terra i la vida de pagès que malauradament no he pogut seguir… I tot un seguit de punts suspensius que ell suggereix en el capítol que esmento. En un paràgraf d’aquest capítol recomana: «Aquestes memòries, estira-les tu mateix, hereu o cabaler que les has llegides, suscita en el teu pensament paral·leles a aquestes unes altres memòries pròpies, retreu els passats de la teva dinastia, dóna’ls vida i situa’ls en les cambres i en els patis i en les eres i en els camps de la teva casa pairal, refent el que sigui ensorrat i ressuscitant el que sigui mort, idealitzant, perfeccionant i santificant les impureses de la realitat.»

Mil vegades ho he fet dintre del meu pensament, el meu record, la meva memòria… Mai, però, no m’he atrevit a passar-ho al paper. Els tràfecs de la vida? Un apocament innat? Un respecte excessiu? La manca d’ofici d’escriure? Potser tot plegat i més coses, però ara sento unes ganes intenses d’intentar-ho, de començar-ho si més no, perquè penso que el temps se m’acaba. Potser algun dels meus fills o dels meus néts ho continuarà, si jo no ho acabo (que és el més segur). I el fet de trobar-ho començat li facilitarà la tasca. Déu dirà.

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.