Avui hauries fet setanta anys
Avui, dia 24 d’agost, el meu germà Joan hauria fet setanta anys. Arran de la seva mort, el dia 17 d’abril proppassat, es van publicar o difondre una munió de texts sobre ell, de menes i mides molt diferents: de breus mostres de condol a recordatoris d’experiències compartides, de notícies asèptiques i escarides a articles extensos i emotius.
Avui m’agradaria contribuir a definir la imatge d’en Joan difonent les seves paraules. En primer lloc, amb una tria de fragments d’un text autobiogràfic que va enllestir el desembre passat. Era un text titulat “El meu pas pel PSUC”, i n’he garbellat tan sols les primeres pàgines, que abasten de l’ingrés al partit, el 1972, fins al moment que fou detingut i torturat, un any més tard. En segon lloc, amb tres fragments de l’entrevista en vídeo que li va fer la gent de Memoria.cat, de Manresa.
Tot plegat és un reflex del pensament i els actes d’aquell jove de poc més de vint anys, acabat de sortir de la facultat, que es començava a comprometre políticament, amb unes conseqüències que l’havien de marcar definitivament.
Tres fragments de “El meu pas pel PSUC”
“Vaig entrar al PSUC el 1972 i hi vaig militar fins al 1987. […] En el moment del meu ingrés al PSUC, després de diverses reunions de diàleg i debat general sobre la situació política i la necessitat de lluitar contra la dictadura, així com de qüestions més teòriques sobre el capitalisme, el socialisme i el comunisme, vaig posar només una condició: que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc- partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec- que amb Espanya no hi ha res a fer.”
“La meva catalanitat de fons venia de molt lluny: de la infantesa (ambient familiar i de poble, lectura de F. Soldevila –Història de Catalunya explicada als infants–, Josep M. Folch i Torres i etcètera), de l’adolescència (decisió al seminari d’aprendre a escriure en català de manera autodidàctica abans que els mossens decidissin, arran del concili Vaticà II, fer-nos les classes en català i ensenyar-nos català…) i de la joventut (em treia el títol de mestre de català per la JAEC als 17-18 anys, em feia soci d’Òmnium i estudiava Filologia Catalana –oficialment ‘Filologia Romànica. Especialitat de Català’).”
“La primera tasca que se’m va encarregar va ser la de representar el PSUC a la comissió local de Solidaritat. Solidaritat era un organisme unitari que es cuidava de donar suport a les persones reprimides políticament o sindicalment. Actuàvem quan hi havia repressió: detencions, judicis, vagues, acomiadaments… […] El 8 d’abril de 1973, diumenge, hi va haver una caiguda de Solidaritat a Barcelona, al claustre de la Catedral, on s’esperaven diverses persones per anar a la reunió mensual de l’organisme de coordinació de tot Catalunya de Solidaritat. La policia en seguia una i va detenir la resta […]. Al vespre del mateix dia vaig ser detingut a Callús per la Brigada Político-Social (BPS), la ‘secreta’. Vaig passar tres dies a comissaria i dos i mig a la presó de Manresa. A comissaria vaig ser torturat per part de dos secretes vinguts expressament de Barcelona, amb el mètode del quiròfan (ho explico en un vídeo-entrevista al web de Memoria.cat; per tant, no entraré en més detalls). A conseqüència dels papers que em van trobar en l’escorcoll a casa dels meus avis, on tenia el meu estudi, la policia va fer anar a comissaria moltes persones, sobretot relacionades amb l’Església, de manera que l’afer va causar força rebombori a Manresa. Al final, entre llistes i confessió meva, vam ser encausades quatre persones: Ignasi Perramon (JOC; però també militant del PSAN i Unió Socialista del Bages), Jaume Perramon, el seu pare (HOAC), Hermínia Torra (treballadora de Correus) i un servidor. I encara sort que la policia no va veure –ho va tenir davant dels ulls– els apunts d’una reunió del mateix dia 8 al matí: la segona Assemblea del Bages, òrgan representant a la comarca de l’Assemblea de Catalunya; va ser una reunió clandestina de més de 100 persones, a les Torres de Fals, en què jo vaig fer de moderador. Hi vam discutir els quatre punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya.
El meu pas per la presó va ser interessant:
- primer, perquè, paradoxalment, el vaig viure com una mena d’alliberament: sabia que a la presó ja no em podien torturar;
- segon, perquè em van venir a veure en dos dies (dijous i divendres tarda) persones del meu poble, a més de la família, que mai no ho hauria dit: l’alcalde (som el 1973 encara!) i persones que hauríem qualificat de dretes i del règim… Mai no ho hauria pensat! (A l’alcalde d’aleshores, que després es va fer de CDC, li ho vaig agrair en la meva presa de possessió com a alcalde el 2015. Era el mínim que podia fer. Hem conservat sempre una bona relació.);
- i tercer, perquè els altres presos (comuns) ben aviat em van “acceptar”: m’explicaven la seva vida i em demanaven que els ensenyés coses de cultura general. Però sobretot perquè en dos dies van menjar com mai no havien menjat… I és que qui feia el menjar per a la presó eren els de la Fonda Sant Antoni, on treballava un amic meu, pintor, en Josep M. Massegú. Vam menjar canelons i no sé pas quantes exquisideses més…”
Tres fragments de “La veu de les víctimes” (entrevista de Memoria.cat)
La detenció
En aquest fragment, relata la seva detenció per la policia espanyola el 8 d’abril de 1973, pel fet d’ésser membre de la Comissió de Solidaritat (amb els presoners polítics).
Les tortures
Ací detalla les tortures arran de la detenció. Després el jutge li va prendre declaració: no va fer-li ni cas quan digué que l’havien torturat i va fer-lo empresonar com un acte de desafiament. Tot plegat li va causar un enfonsament psicològic.
Temptacions de suïcidi
Explica que arran de les tortures tingué les úniques temptacions de suïcidar-se de tota la seva vida.
Podeu veure també:
- Entrevista íntegra de Memoria.cat a Joan Badia i Pujol sobre la detenció i l’empresonament del 1973.
- Joan Badia i Pujol, passió per la llengua, l’ensenyament i el país (article del Clot de les Ànimes, 17-IV-2021).
- Joan Badia: el vostre, el nostre (article publicat a VilaWeb, 24-IV-2021).
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. En cas que la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.