El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Ras i curt

“Fa un sol que torra el cul a les llebres”: expressions populars del sol i de la calor

1

L’estiu és un bon moment per a recuperar les expressions relacionades amb el bon oratge: les que comencen per “Fa un sol que…” i per “Fa una calor que…”.

Curiosament, els diccionaris en tenen ben poques, d’expressions d’aquesta mena. L’Alcover-Moll, dins l’entrada sol, diu: “Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres. El Diccionari Normatiu Valencià registra un sol que bada les pedres (o les penyes). I el Diccionari de sinònims de frases fetes hi afegeix: “un sol que rosteix les pedres“. I para de comptar.

Els nostres escriptors ens en regalen alguna més, com ara “un sol que bleïa” (Mercè Rodoreda), “un sol que bada les penyes” (Rodolf Sirera), “un sol que feia grinyolar els cans” (Pau Faner) i “un sol que enamora” (Joan Oliver) –referit generalment a un sol suau i agradable, no pas excessiu. I, parlant de la calor, “una calor que es fonien les pedres” (Isabel-Clara Simó), “una calor que matava” (Joan-Daniel Bezsonoff).

El fet curiós és que l’escassetat dels diccionaris contrasta amb una gran exuberància en la parla viva. La setmana passada, a Twitter, vaig demanar això: “Com acabaríeu aquestes frases?: ‘Fa un sol que…’, ‘Fa una calor que…’” Hi hagué unes set-centes respostes de tot el domini lingüístic, cosa que indica que són expressions ben vives encara avui dia.

Una de les més esteses és Fa un sol que bada les pedres. La trobem sobretot en els dominis del català occidental, de les Garrigues fins a Alacant, però per algun altre testimoni sembla que es devia estendre fins més amunt. Hi ha expressions semblants, com ara Fa un sol que bada les penyes. El nom penya, que vol dir ‘gran massa de pedra’, era molt corrent no fa pas gaires anys. Igual com el verb badar, amb el significat de ‘obrir’, ‘descloure’, que va restar fixat també en una expressió molt corrent a Eivissa: Fa un sol que bada pinyetes.

A la resta del domini lingüístic, hi predominen locucions semblants, amb verbs sinònims de badar (estavellar, espetegar, esquerdar, estellar, esberlar, asclar, batre, esbatanar, esclatar, petar, esbardellar, trencar) i amb noms de significats afins a pedres (rocs, rajols, teules).

El català fila prim

En moltes expressions, trobem el verb tot sol, sense pedres ni penyes: Fa un sol que espetega és la més freqüent. I qui diu espetega, diu estavella, peta, esquerda, esberla, estella, espatarra. Després hi ha les centrades en l’acció abrusadora del sol: Fa un sol que torra, que crema, que rosteix, que bleeix (bleir vol dir ‘cremar’), que desfà les pedres. O bé en l’efecte general: Fa un sol que estaborneix, que tomba (o que tomba de cul), que enlluerna.

Moltes expressions es refereixen al cap de l’home: Fa un sol que esquerda el cap, o que estavella la closca, que estova el cervell; i també al de les bèsties: Fa un sol que esquerda el cap dels ases, que esquerda el cap dels gossos.

D’expressions que parlen d’animals, n’hi ha més: Fa un sol que torra el cul a les llebres (la més habitual a Mallorca), que fa grinyolar els cans (conegudíssima a Menorca), que fa caure la cua als moixons (al Solsonès i l’Alt Urgell), que cauen els moixons rostits, que torra pardals, que espanta les mosques, que s’hi couen les sargantanes.

Encara trobem moltes més maneres de dir que fa molt de sol, com ara cau foc, plou foc, cauen atxes enceses, cau una bona teia

Un piulaire recorda, en fi, que en italià la manera més popular de dir que fa molt sol és igual que en català: “C’è un sole che spacca le pietre.”

“Fa una calor que atalba”

Passem ara a la segona expressió: “Fa una calor que…” Ací hi ha dos verbs predominants. A la major part del Principat es diu Fa una calor que empesta (o empudega, en alguns indrets).

A les terres de Ponent, a les de l’Ebre i al País Valencià, Fa una calor que atalba. Atalbar vol dir ‘deixar sense ànim, atordir, per l’excés de calor, per la violència dels cops, etc.’ És un mot definit a l’Alcover-Moll i al Diccionari Normatiu Valencià, però, incomprensiblement, no apareix al DIEC.

A part aquestes dues fórmules, n’hi ha moltes més. La major part tenen una semblança semàntica amb atalbar, però amb un grau d’intensitat variable: Fa una calor que aclapara, que atueix, que no s’aguanta, que no és sofridora, que et desfà, que tomba, que et deixa esternellat (‘estès, ajagut’, un mot absent del DIEC, també), que ofega, que mata.

Així mateix, hi trobem expressions que parlen de por: una calor que espanta, que esparvera, que estarrufa (‘eriça el pèl’); o amb elements religiosos, que hi solen donar un caràcter irreverent: una calor de mil dimonis, una calor de cal Déu, una calor de Déu, una calor que sua el sagrari.

L’experiment també ha deixat unes quantes frases iròniques. La més divulgada és Fa una calor que em suen les dents. Després n’hi ha de no tan repetides; no sé si són d’ús familiar o local, però paga la pena de ressenyar-les: Fa una calor que escaliva pebrots, que hi pots fer ous ferrats, que sua la regatera

Els piulaires recorden que hi ha diverses maneres de dir calor. La més comuna, quan parlem d’una calor intensa, és calda. I quan és sufocant, rep noms diversos, segons el lloc: basca, xafogor, calitja (que en aquest cas no vol dir ‘boira’), brusentor (o brasentor), bavor

No ens hi podem entretenir més, però aquesta profusió d’expressions tan vívides ens hauria de fer reflexionar. Per més que de vegades sembli que el català s’empobreix, que s’esllangueix, encara és ben ric i ple. I tenim l’oportunitat –i potser la responsabilitat– de preservar i difondre aquesta riquesa. Mantenir tot aquest tresor en els temps actuals no és pas fàcil, però tampoc no és impossible.

Una llengua que no te l’acabes

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 26 de juny de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Digues-me” o “digue’m”? Com fem l’imperatiu?

0
Publicat el 13 de juny de 2021

Quan donem una ordre, generalment, fem servir el mode verbal imperatiu. En la major part de verbs, no presenta cap dificultat. Amb “portar”, per exemple, no hi tindrem pas dubtes:

  • porta tu
  • porti vostè (o ell)
  • portem nosaltres
  • porteu vosaltres
  • portin vostès (o ells)

Com veieu, l’imperatiu té cinc persones, i no pas sis, perquè hi manca la primera (no ens solem donar ordres a nosaltres mateixos).

Aquesta facilitat del verb “portar” no la trobem pas en tots els verbs. Hi ha imperatius que presenten entrebancs, que ens fan dubtar, principalment en les formes de la primera i la segona persones del plural. Hem de dir “enteneu-me” o “entengueu-me”?, “diem-ho clar” o “diguem-ho clar”? “seiem!” o “seguem!”?

Abans de veure detalladament aquests entrebancs, fem un cop d’ull a aquesta imatge de correspondència entre les persones de l’imperatiu:

Aquesta figura ens diu que la forma de l’imperatiu de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells).

Entrebanc 1: “beveu” o “begueu”?

El dubte, sobretot, està en les formes de nosaltres i vosaltres. I concretament, està a saber si la forma de l’imperatiu d’aquestes dues persones porta una g (begueu) o no (beveu). Doncs n’hi ha prou de mirar el gràfic de les fletxes: com que sabem que la segona persona del singular és beu, la segona del plural serà beveu. És a dir, si la del singular no va amb g, la del plural tampoc.

–No cal que facis compliments: beu!
–No cal que feu compliments: beveu!

En canvi, en el verb ésser hi ha d’haver una g en la segona del plural, perquè també n’hi ha una en la del singular.

–Sigues responsable.
–Sigueu responsables.

Entrebanc 2: “escrivim-li” o “escriguem-li”?

Si tornem a mirar la imatge de més amunt, veiem que per a la primera persona del plural (nosaltres) hem de tenir en compte la tercera del singular (vostè). Com ho fem per saber si hem de dir “escrivim-li” o “escriguem-li”? Molt fàcil. Com que la tercera del singular és “escrigui”, amb una g, en la primera del plural també hi haurà d’haver una g. Per tant, “escriguem-li”:

–Escrigui-li una lletra.
–Escriguem-li una lletra.

Una cosa semblant passa amb el verb “seure”. Diem moltes vegades “Seiem!” i hauríem de dir “Seguem!”.

Així doncs, no l’errem: direm “escriguem-li”, però “escriviu-li”; i “seguem”, però “seieu”.

Entrebanc 3: “no hi seieu” o “no hi segueu”?

Encara parlant de les confusions per l’ús de les formes amb el so g, hem de parlar de les ordres negatives. En aquests casos, tot és més simple, perquè no fem servir el mode imperatiu, sinó un altre (el present de subjuntiu) i les formes dubtoses d’aquests verbs sempre van amb g. Per tant, serà no diguem, no escriguem, no seguem… i també no digueu, no escrigueu, no segueu… 

Entrebanc 4: “digue’m” o “digues-me”

En el mode imperatiu hi ha una certa varietat dialectal. Per exemple, en el català central el verb “dir” té una forma general, “digues”, i una forma adaptada, “digue”, quan va seguida d’un pronom feble: “digue’m”, “digue-li”… Aquesta segona forma, justament perquè és dialectal, no és aconsellable en texts formals d’abast general, sinó que es recomana “digues-me” i “digues-li“. Tampoc no són recomanables les corresponents occidental  (“dis-me”, “dis-li”) i algueresa (“diu-me”, “diu-li”).

Això mateix passa amb “sigues” (“sigues-me franc” millor que no pas “sigue’m franc”), “estigues” (“estigues-te quiet” millor que no “estigue’t quiet”) i “tingues” (“tingues-ho en compte” millor que no pas “tingue-ho en compte”).

També són dialectals combinacions amb una vocal de suport, com ara “promete’m”, “more’t”, “fote’t”, “ajupe’t”, “sente’t”. En contexts formals, les formes adients són “promet-me”, “mor-te”, “fot-te”, “ajup-te”, “sent-te”.

I, finalment, en registres formals tampoc no s’haurien de fer servir combinacions reductives com ara “anem’s-en” (cal dir “anem-nos-en”), “estigueu’s-hi” (“estigueu-vos-hi”), “emportem’s-el” (“emportem-nos-el”).


Més informació:

Explicació teòrica completa (Parla Catalana)
Gramàtica essencial (IEC): imperatius irregulars
Gramàtica essencial (IEC): alteracions en la combinació amb pronoms
Exercicis (al final de la pàgina)


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Eli o Bet? Com escurcem els noms en català?

0
Publicat el 13 de juny de 2021

Hipocorístics

Si repasseu els noms de coneguts vostres, veureu que molts no fan servir l’original, aquell amb què els van inscriure quan van néixer, sinó un nom afectuós. Són els hipocorístics, que sovint han estat creats dins la família, de vegades han nascut al cercle d’amics i de vegades són producte d’una decisió personal.

Doncs bé, la manera tradicional de formar hipocorístics en català és per afèresi, és a dir, escapçant-ne les primeres síl·labes. De vegades, s’hi manté la lletra inicial i, doncs, hi ha una afèresi amb contracció; és el cas de Jep o Jan. I de vegades hi ha la reduplicació d’un so, com a Pep. També pot passar, en els noms masculins, que s’hi afegeixi una -o al final, probablement per influència del castellà, com Tino (Constantí) o Ximo (Joaquim), en aquest cas, amb i ensordiment de la jota.

La Rat, en Vador i els hipocorístics

D’aquests hipocorístics, en tenim exemples coneguts, i de fa molts anys. Jacint Verdaguer, per exemple, era conegut per mossèn Cinto. I a Pompeu Gener, l’escriptor bohemi de la segona meitat del segle XIX, tothom li deia Peius. Afegim-hi encara Eugeni d’Ors, l’iniciador del Noucentisme, que signava les glosses amb el pseudònim Xènius.

Aquest recurs encara és ben viu. De personatges actuals que en fa ús, en podríem esmentar molts. Heus-ne ací una breu llista, per ordre alfabètic: la cantant Beth (Elisabeth) Rodergas, l’escriptor Biel (Gabriel) Mesquida, el futbolista Cesc (Francesc) Fàbregas, la periodista Coia (Misericòrdia) Ballesté, l’actor Fel (Rafael) Faixedas, la professora Fina (Josefina) Birulés, l’escriptor Nani (Ignasi) Riera, l’entrenador Pep (Josep) Guardiola, el president Quim (Joaquim) Torra, l’ex-president del Barça Sandro (Alexandre) Rosell, el cantant Tomeu (Bartomeu) Penya, la periodista Txell (Meritxell) Feixas, el periodista Vador (Salvador) Lladó, el cineasta Ventura (Bonaventura) Pons, l’escriptora Xesca (Francesca) Ensenyat, el cantant Xesco (Francesc) Boix (i el periodista Xesco Reverter), el president Ximo (Joaquim) Puig…

El gegant doble Tòfol Nano, un dels més esbojarrats del carnestoltes de Solsona (fotografia: M. Rosa Cases).

A més, en la literatura contemporània i actual, en trobem exemples a cabassos. Un dels més coneguts és la Mila (Camil·la), la protagonista de la gran Solitud de Caterina Albert (Víctor Català). O en Gori (Gregori), el mistaire revolucionari de Revolta, de Josep Pous i Pagès. I què me’n dieu d’en Tianet (Sebastià), el nen savi de la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu? I encara, sense deixar aquest autor, també és hipocorístic Laia (Eulàlia), la protagonista de la seva tercera novel·la. La Pona (Josepona) és la masovera de l’Escanyapobres de Narcís Oller. La senyora Tuies (Gertrudis) és un personatge de La parada de Joaquim Ruyra, i Josep Pla en fa sortir una altra, la senyora Tuietes, al Quadern gris, que defineix amb gran mestratge: “una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives”. Ció (Concepció) és un nom que trobem en moltes obres, com ara a Pa negre d’Emili Teixidor, o Les veus del Pamano de Jaume Cabré, o encara en aquesta narració (“La Ció”) de Roc Casagran. Tòfol (Cristòfol) és un personatge de L’agüelo pollastre, de Josep Bernat i Baldoví. A Sense la terra promesa, d’Enric Valor, hi apareixen personatges amb hipocorístics, com ara Colau (Nicolau) i Voro (Salvador). El senyor Nofre (Onofre) és el jutge de pau d’Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol; i la Mei (Remei) és la protagonista de Disset pianos, de Ramon Solsona. A Garbinada i ponent, de Josep Vallverdú, hi trobem la Mundeta (Raimunda). La Xènia (Eugènia) és la protagonista de tres novel·les juvenils de Gemma Pasqual, que potser han contribuït a la revifalla d’aquest nom. Cento (Vicent) el trobem a Tzoé, d’Isabel-Clara Simó; i la senyoreta Dora (Teodora), a La meitat de l’ànima, de Carme Riera. Lina (Paulina) dóna títol al llibre infantil Lina Panxolina i el quadern màgic, de Mercè Climent. I Quelo (Miquel) és l’agutzil de Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart. El caràcter popular dels hipocorístics ha deixat petja també en el nostre folclore. N’és un exemple el Tòfol Nano, el gegant doble del carnestoltes de Solsona.

També en trobem en els refranys, com ara Viure a l’hostal de la Pona, tot Barcelona, que es diu dels qui viuen al carrer. O bé La bugada de la Xesca, que si no la deixa neta, la deixa fresca, referit als qui no renten gaire bé la roba. O bé, encara, un de molt conegut: Anar fent, com en Met (Jaume) de Ribes, aplicat als qui no són conscients de la realitat o bé als qui amaguen les pròpies desgràcies (de fet, una versió del refrany és Acabar com el Met de Ribes, que se l’emportava l’aigua i anava fent). I encara hauríem de parlar de cançons, com ara “L’estaca”, de Lluís Llach, i “L’empordà”, de Sopa de Cabra, totes dues amb un Ciset (Narcís). L’afèresi té tanta força en català que ha ultrapassat el camp dels noms de persona. En alguns llocs hi ha edificis amb noms escurçats mitjançant aquest sistema. És el cas del Conservatori de Manresa, conegut popularment pel Tori (com podeu llegir en el titular d’aquesta notícia).

Lamentablement, no tot són flors i violes. Per imitació de castellà, tenim molts noms formats per apòcope, és a dir, escapçant les síl·labes finals. D’aquesta manera, veiem Eli, Fran, Meri, Cristo, Isa, Sebas, Cris, Salva, Marga, Gabri… en lloc de Bet (o Senda), Cesc, Txell, Tòfol, Bel, Tià, Tina, Vador, Lida, Biel

Però ens en sortirem. M’ho fa pensar que un hipocorístic “a la castellana” tan escampat com Montse es comença a trobar que Rat li planta cara. I veig que moltes vegades canvis com aquests són fruit d’una reacció del mateix interessat. Ens en parla l’escriptora, periodista i correctora Bel Zaballa, que fa anys que va decidir de deixar de dir-se Isabel (o Isa). I sabeu qui l’hi va ajudar? En Folch i Torres. Llegiu-ho, llegiu-ho.

Aquest article fou publicat a VilaWeb el 28.5.2021


Més informació:

Entrada ‘hipocorístic’ de la Viquipèdia (amb una llista exhaustiva)

Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona” (article d’Eugeni S. Reig, 3.10.11)

De Rats i Tats” (article de Núria Puyuelo, 2.5.14)


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.

Les rondalles d’Enric Valor | sèrie publicada l’estiu del 2011

D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.

Reivindiquem Enric Valor llegint-lo | Editorial de Vicent Partal

En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.

Enric Streisand Valor | article de Núria Cadenes

Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalanaLa flexió verbalMillorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.

El valor d’Enric Valor | Vídeo d’una conversa del 1996

‘Petó’, un nom groller

Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)

‘Amoïnar’, un verb castellaníssim

Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar neguitejar, enquimerar i altres semblants.”

‘Pesebre’ s’escriu amb una essa

Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”

‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat

Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.

‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes

Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:

–”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.

–”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat

–”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar (en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).

–”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.

–”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.

–”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”

–”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”

Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.

Cal llegir-lo.


(*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potó i pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.

“Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

0
Publicat el 23 de maig de 2021

M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…

Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o deM’he concentrat resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat agrair-vos-ho. 

És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:

Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
Confio en vosaltres, però Confio superar la malaltia.
Demostres interès en la literatura, però Demostres interès estudiar la literatura.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.

En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.

Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).

Ho resumim?

Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’

Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en ambdavant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:

—No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.
—T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
—No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.

També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!

De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:

—En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
—En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
—En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
—I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.

Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:

La feina en què pensava era aquesta.
No sé amb què el podem ajudar.

En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).

Ho resumim?

Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’


Pràctica i aprofundiment:

Itineraris d’aprenentatge (explicació i exercicis).

Vídeo amb una classe detallada de la Universitat Politècnica de València.

Vídeo amb exercicis de la Universitat Politècnica de València.

Llista dels principals verbs que duen preposició de Llengua Catalana en Línia.

—Explicació a la Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans (canvi i caiguda).

—Explicació a la Gramàtica Valenciana Bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (canvi i caiguda).

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 1r de maig de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

0
Publicat el 23 de maig de 2021

 

Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

Deu mots catalans intraduïbles

Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

Som-hi?

badar

D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat

dèria

Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: bruscataleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

prou

Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prouNo ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi jaS’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb Bé prou que ho séBé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a forçaTardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

adés

L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

enguany

El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

cagadubtes

Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

Quan el català sabia fabricar paraules

murri

L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagazastutopícaropillolisto i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

arreu

El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

esbocinar

Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

mudat

El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

El català fila prim

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Demà, diumenge de Pasqua, s’acaba la Quaresma i és dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. De molts sengles ençà, la festa de Pasqua és el comiat simbòlic del fred i les penúries de l’hivern i la benvinguda del bon temps i l’alegria. I per això ho celebrem amb cantades, ballades i àpats. I també per això l’ou, símbol de nova vida, és present a tot arreu.

Avui farem quatre pinzellades lingüístiques del vocabulari de Pasqua tot repassant-ne tradicions, generals o locals, que mantenen el tremp o malden per sobreviure als Països Catalans.

Pasqua al carrer

La pesah –mot hebreu que volia dir ‘pas, trànsit– era la festa principal jueva. De l’hebreu va passar al llatí clàssic, pascha, i al grec, páskha. Però el mot pasqua també fou influït pel llatí pascuum, ‘lloc de pasturatge, aliment del bestiar’, per l’àpat ritual d’aquest dia. L’alegria d’aquesta celebració, amb què es commemora la resurrecció de Jesús, va donar la frase feta estar content com unes pasqües. Per com que una setmana abans és el diumenge de Rams, algú se’n va empescar una altra, de frase feta: fer Pasqua abans de Rams, per a referir-se a la parella que es casava amb la núvia embarassada.

Més de vint dites i refranys sobre Pasqua

Una festa tan important havia de tenir reverberació. Per això abans se celebraven les pasqüetes, la festa de la capvuitada de Pasqua, és a dir, el diumenge següent.

Pasqua és el final de la Quaresma, un període que comença el Dimecres de Cendra, és a dir, quaranta dies abans. En la religió cristiana, aquests quaranta dies eren dedicats a la reflexió i la penitència, com una preparació per a la celebració de la resurrecció de Jesús. Quaresma ve del llatí quadragesima, és a dir, ‘el (dia) que fa quaranta’. (Si voleu saber més coses de la Quaresma i del nombre quaranta, llegiu aquest article.)

Pasqua és un dia d’alegria, per la resurrecció de Jesús i alhora per l’esclat de la natura, és a dir, el naixement del cicle anual. Per això és una jornada de cants i de balls. En una part de Catalunya i en algunes parròquies d’Andorra, s’hi  canten caramelles. Avui els caramellaires recullen diners, però abans solien arreplegar ous –l’ou, el símbol per excel·lència d’aquest dia–, que empraven a fer una truitada el diumenge de Pasqüetes, un costum que encara es manté a Guardiola de Berguedà. Les caramelles agafen el nom de la caramella, que és un instrument rústic de vent. Agafa el nom del llatí vulgar calamĕlla, format sobre calamĕllus, que és un diminutiu de calămus, és a dir, ‘canya’.

Entre les cançons de Pasqua que es canten i ballen al País Valencià, es destaca la tarara. N’hi ha unes quantes versions, com ara la que va popularitzar per als xiquets el cantant Paco Muñoz i que comença així: “El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. / La tarara sí, / la tarara no. / La tarara mare / que la balle jo…” La melodia de la tarara no és exclusiva del País Valencià, sinó que és coneguda a la Mediterrània oriental i forma part del repertori folclòric de països com ara el Marroc. Quant al nom, sembla que té origen onomatopeic.

Per Pasqua, a Ciutadella hi ha el costum de matar el Bujot. El diccionari Alcover-Moll ens explica que un bujot era originàriament un espantall, però va acabar esdevenint una “figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc”. Com explica el professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar al diumenge de Pasqua i d’alguna manera simbolitza la voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir la porta a un nou cicle. El mot bujot sembla que prové de Bugia. Hom creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven els simis i la cera. Per això, per una banda, antigament bugiot era el nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava l’espelma i, més modernament, aquella peça dels motors, imprescindible per a encendre la gasolina.


Fa més de cent anys que a Alfarrasí, a la Vall d’Albaida, es pot veure cada diumenge de Pasqua al matí l’Angelet de la Corda. En què consisteix? Una xiqueta vestida d’àngel i penjada d’una corda passa d’un balcó a un altre d’una plaça i, a mig camí, lleva el vel d’una marededeu. Amb aquest acte se simbolitza la resurrecció de Crist. El costum fou importat el 1912 de la ciutat navarresa de Tudela i es manté en algunes ciutats gallegues i espanyoles. Aprofitem l’avinentesa per a explicar que àngel ve del llatí angelus, que al seu torn és manllevat del grec ággelos, que volia dir ‘missatger’.

Per acabar de repassar els actes socials d’aquests dies, hem de fer esment dels aplecs del dilluns de Pasqua, que encara es mantenen a molts indrets dels Països Catalans. Un de ben curiós és el pancaritat, a Mallorca i a Menorca, on antigament es feia una benedicció de pa que després s’anava a repartir a les cases dels pobres. Antoni M. Alcover ho explica així: “Ets antics Jurats de Mallorca […] repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a’s capvespre el s’anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila.”

Per què fem festa el dilluns de Pasqua

Pasqua a taula

Si hem de parlar d’una menja típica de Pasqua, hem de parlar de la mona, pastís típic a Catalunya i al País Valencià. Sembla que el mot mona prové del llatí mŭnda, plural de mŭndum, que significava panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres –deessa de l’agricultura– el mes d’abril, tal com ens diu Joan Coromines. L’Alcover-Moll atribueix un altre significat a munda: diu que “ve del llatí (annonamŭnda ‘(vianda) neta, bonica”. Hi ha algú que creu que el nom té a veure amb l’animal, però aquesta opinió és refusada pels filòlegs més prestigiosos.

Totes les formes de la mona de Pasqua

La tonya és una coca molt semblant a la mona tradicional, que es menja per Pasqua en alguns indrets del sud del País Valencià. Coromines creu que el nom és una variant de tona, provinent del llatí vulgar tunna i, aquest, del cèltic tunna, que vol dir ‘pell, cotna’. Sembla que va agafar aquest nom perquè la tonya té crosta. Val a dir que tunna també volia dir ‘bot’ o ‘barril’. Per això una tona era una bóta molt grossa que, més endavant, va donar nom a la unitat de pes.

Tenim també el panou, un pa dolç molt semblant a la tonya, i propi de molts indrets del País Valencià. Se’n menja per Pasqua, però se’n pot trobar tot l’any. El nom és la forma aglutinada de pa en ou, normativament ‘pa amb ou’. Segons algunes explicacions, pot rebre també el nom de coca d’aire perquè té la molla molt blana i lleugera, o bé pa socarrat, perquè la corfa agafa un color fosc. El verb socarrar, diguem-ho tot, significa ‘cremar superficialment’ i prové del basc sukar(ra), que vol dir ‘flama’, ‘incendi’ o ‘febre’.

Deixant de banda la mona, aquests dies mengem tota mena de pastes i pastissos. Els crespells, per exemple, són pastes dolces fetes amb ingredients diferents. En fan a diversos indrets del Principat, de Mallorca i de Menorca. El mot crespell, documentat al segle XIV, és un derivat de cresp, que vol dir ‘arrissat, formant ondes petites’, el mateix significat que tenia l’ètim llatí crispus. El nom fa referència a la forma ondulada que tenien els crespells originals.

La cosa curiosa –i que de segur que té explicació històrica– és que una setmana abans de Pasqua, el diumenge de Rams, a molts llocs de Catalunya és costum de menjar unes galetes semblants als crespells. De primer es pengen a palmes, palmons i rams de llorer i després de la benedicció es despengen i la quitxalla se les menja. Reben molts noms. Segurament, el més escampat és currutaco, un mot manllevat del castellà que en la llengua original vol dir ‘molt afectat en l’ús rigorós de les modes’. El pas del significat del castellà al català no el sabem explicar. A més, aquest nom no apareix als diccionaris normatius catalans, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tot i que amb un canvi gràfic: currotaco, potser perquè el mot castellà prové de curro (que vol dir ‘bonic’, ‘eixerit’ i ‘ànec’). Fa sis anys, VilaWeb va fer un crit d’alerta per a salvar els currotacos, i ho va aprofitar per a repassar-ne els noms, a partir d’informació de Joan Amades i Ramon Violant: currutacos és el nom que reben a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú, si més no. A Cervera i a Caldes de Montbui, ninots. A Palafrugell, ninos. Al Rosselló, monjos monges. Al Bages i al Moianès, garlandes. Al Camp de Tarragona, sisenyors. A Prats de Lluçanès, papus. Al Vallès, figuretes. I al Maresme, senyores i senyors.

Garlandes del Bages.

Al Llibre de Sent Soví (1324) ja s’esmentaven les panades, és a dir, les pastes cuites de farina farcides, que avui dia es conserven a Mallorca i Menorca. Se’n mengen tot l’any, però sobretot per Setmana Santa i Pasqua. Les panades mallorquines a Menorca es diuen formatjades. L’Alcover-Moll ho explica així: “Les panades de carn de Mallorca, o similars, a Menorca s’anomenen formatjades, i el que els menorquins anomenen panades són peces de pasta molt més grosses que les formatjades i de forma diferent, més aviat semicircular.” Fa anys –ens recorda també el diccionari– en alguns municipis de Mallorca els joves anaven de casa en casa cantant cançons per a “captar ses panades”. No cal explicar que panada és un derivat de pa i formatjada, de formatge.

Formatjades menorquines, farcides de carn (fotografies: Esperança Camps Barber).

També són propis de Pasqua –per bé que ara se’n troben tot l’any– els flaons, pastissos de formes diverses, molt sovint de mitja lluna, farcits de brossat o formatge. El costum de menjar flaons es conserva molt bé a Morella (els Ports), Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. El mot flaó prové del germànic flado, que vol dir ‘coca’. Va donar també l’occità flauzó, el castellà flaón i els francesos flaon i flan. Aquest darrer mot, flan, és alhora l’origen del català flam.

I per acabar, els rubiols, peces de pasta pròpies de Mallorca i Menorca, fetes de farina fina, pastades amb oli, saïm i ou i doblegades en forma semicircular. A Mallorca, són dolços, farcits de brossat, flam, confitura… A Menorca, salats: de sofregit, de peix, de carn… El mot rubiol és d’origen incert. Hi ha qui creu que deriva de rovellol, que és un bolet, i hi ha qui creu que prové del llatí rŭbĕŏlu, ‘vermellet’. Hi ha qui creu que pot tenir relació amb l’italià raviolo, però segons l’Alcover-Moll no és segur.

 

PS. Agraeixo a Esperança Camps Barber i a Josep Albinyana l’ajut que m’han prestat per confegir aquest article.


Aportacions dels lectors:

Com era previsible, molts lectors han fet aportacions a aquest article, cosa que demostra que la tradició de Pasqua és molt viva al nostre país.

Un dels nostres subscriptors, Secundí Mollà, ens assabenta que a la Valldigna els menjars tradicionals d’aquestes dates són l’arnadí (de moniato o carabassa), l’arròs de vigília, les mandonguilles d’abadejo, els panets farcits (tonyina, pebre morró i ou dur), la mona i la llonganissa de Pasqua.

Joan Puig, també subscriptor de VilaWeb, ens diu que Víctor Català ja fa ús del mot currutaco. Hem comprovat que hi ha tot d’escriptors que se’n serveixen, però no pas en l’accepció culinària, sinó en el sentit que tenia originàriament en castellà (‘molt afectat en l’ús de les modes’), però substantivat. Vegem-ne un exemple de Maria Aurèlia Campmany (1967): “Admira embadalit el grup de currotacos que expliquen com han travessat la ciutat amb el sarment de vinya ben visible a les mans.”

Felip Dorandeu, d’Eus (Conflent), ens envia un missatge que diu: “Com que avui, amb la família, farem les tradicionals bunyetes (suposi que per vós son els crespells) li voldria dir que les caramelles se fan encara a Cerdanya i que al Conflent i al Rosselló encara que molt folkloritzada, la tradició del goig dels ous és ben viva. No son pas pus els joves dels pobles que passen per les cases a demanar ous, botifarres i cansalada com ho diu la cançó, però fora de període covid a cada poble hi deu haver un grup de veïns que canta el goig.”

Ramon Ruipérez ens parla dels “currotacos d’Agullent” (Vall d’Albaida), que apareixen en la cançó “Les Folies”, recuperada per Pep Gimeno: “Mas que s’empenyen / tots els currutacos d’Agullent, / no ballareu més les danses / si no pagueu al corrent.”

Lluís Tamarit i Pérez, de Riola (Ribera Baixa) ens parla de la tradició de la salpassa, que encara es conserva en alguns indrets del País Valencià. “El rector amb dos escolanets eixia per tot el poble carregat amb un cistell mentre un escolanet portava l’hisop amb aigua beneïda i l’altre la creu”, diu. I afegeix que a Riola el costum tenia una singularitat: “De sobte apareixien una colla de xicons armats amb branques o maces de fusta cridant ben fort a les botigues del carrer ‘un caixonet i prou’. Si no mirava ningú, el botiguer els treia un basquet de verdures buit i la colla donant les gràcies començava a cridar ben fort rodant el basquet: ‘ous a la pallissa, ous al ponedor, bastonades al rector’, i començaven a desfer el caixonet a brancades.”

Un lector de Figueres, FMP, ens assabenta que en aquella ciutat la “flaona” (no pas “flaó”) és sempre farcida de crema i no de brossat.

Maria Mercadal, de Ciutadella, ens esmena una informació que havíem extret de l’Alcover-Moll: “A Menorca, a banda de rubiols salats, també es fan dolços, et gos a dir que més sovint que els salats. Els solen farcir de crema o de figat (melmelada de figa feta a casa). Els de crema els solem fregir amb molt oli, els de figat es couen al forn).”

Bel Zaballa i Oriol Perelló, de Vilafranca del Penedès, ens informen que la garlanda també és el nom d’una coca d’aquelles contrades, com es pot llegir en aquesta entrada tan completa del Parlar penedesenc, una pàgina web molt interessant de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Finament, Ignasi Serra Nicolau ens fa saber que els crespells de Manacor s’anomenen senyorets.

Moltes mercès a tothom.

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 2 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fes-t’ho mirar!”: deu expressions genuïnes que no són al diccionari

0
Publicat el 15 de maig de 2021

 

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, benvolguts membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Permeteu-me que us faci arribar una breu llista de locucions populars que no trobo registrades en els diccionaris normatius (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). M’agradaria que, si més no, sospeséssiu la possibilitat d’introduir-les-hi.

Demano disculpes per endavant si aquestes expressions ja són als diccionaris (i no les hi he sabudes veure), o bé si són calcs d’una altra llengua i m’ha passat per alt.

Cada expressió és il·lustrada amb exemples d’autors reconeguts (llevat d’un cas, en què l’exemple és d’un il·lustre ex-conseller). Els exemples literaris són extrets de diccionaris complementaris però no normatius –especialment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana– i sobretot del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) i el Corpus informatitzat del valencià (CIVAL).

1. De pedra picada 

Als diccionaris normatius, l’expressió de pedra picada tan sols hi és definida amb significat literal (‘pedra treballada amb instruments de tall’). El diccionari d’Alcover i Moll ens n’ofereix fins i tot un refrany de consolació: “‘La pedra picada és la més estimada’: ho diuen per aconsolar-se els qui han quedat gravats de la pigota.” En canvi, no s’hi registra el significat figurat: ‘de conviccions molt fermes’.

I, tanmateix, és una expressió coneguda i corrent, de fa anys. Vegem-ne exemples de dos homenots:

“Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada.” Josep Pla, El quadern gris (1966).

“Aquesta gent, heroica a la seva manera –no ho discuteixo–, es dissipa com don Quixot lluitant contra molins de vent i raberes de bestiar. L’obnubilació és idèntica: un irrealisme de pedra picada.” Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964).

2. Pal de paller

El president Jordi Pujol fou un dels qui més popularitzaren aquesta expressió, als anys setanta i vuitanta del segle passat. No és present als diccionaris normatius, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tant amb el significat literal (‘pal que serveix d’eix al voltant del qual hom munta el paller’), com en el figurat (‘eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.’).

Un escriptor de ponent i un sindicalista del sud ens en forneixen exemples, d’aquest ús metafòric:

“Francesc Porta, que n’havia estat el redactor en cap, el pal de paller i el director efectiu, es va mostrar tot seguit sincerament interessat en tot allò que jo feia dins el camp de l’escriptura.” Josep Vallverdú, Garbinada i ponent, 1998.

“També volem reconéixer el treball de totes les persones treballadores que han estat al capdavant per cuidar-nos i que, en la majoria dels casos, han estat invisibles, poc reconegudes i mal pagades, però que han estat el pal de paller del treball contra la COVID-19.” Vicent Maurí, “Guanyem drets, guanyem llibertats”, Levante, 9-10-2020

3. Tant li fa 

Tant li fa és una expressió viva (al costat de tant li fum i tant li fot), que no apareix al DIEC. En canvi, sí que és registrat al Diccionari Normatiu Valencià. (Curiosament, aquest manual no inclou tant hi fa, molt emprada al sud.)

N’hi ha dos usos, de tant li fa. Primerament, com a expressió fixada i impersonal. El diccionari Alcover-Moll la recull així: “Tant és, o Tant se val, Tant li fa: es diu per expressar indiferència davant dues coses que tenen el mateix valor o vénen a resultar pràcticament iguals.” El DIEC –ja és estar de pega– registra tant és i tant se val, però no tant li fa.

Vegem-ne un exemple de gairebé cent anys enrere:

“Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós.” Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini (1923).

En segon lloc, té un ús variable i personal: tant me fa, tant te fa, tant li fa…

En veurem un exemple d’una parella d’escriptors del Principat del segle XIX i un altre –de més de cent anys més tard– d’una escriptora mallorquina:

“Be, be; á mí tant me fa; mentres que ab D. Lluis te casis lo que hagi estat hagi estat.” Frederic Soler i Frederic Passarell, Liceístas y cruzados (1865).

“L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Què dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin.” Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini (1981).

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

4. Fes-t’ho venir bé

Amb el significat de ‘arranjar un assumpte de manera adequada’, trobem a faltar als diccionaris normatius la locució fer-s’ho venir (o fer-s’ho venir bé). I això que es fa servir, pel cap baix, d’ençà del segle XIX.

Per exemple, Josep Yxart, en una carta a Joan Sardà del 1893, hi diu:

“¿Voldrias fer el favor d’avisar-me’n alguna cosa en dos ratllas? Fest-ho venir bé per què la carta arrivi a Lourdes, ahont seré dijous.”

I cent anys més tard (1993), Maria Barbal escriu a la novel·la Càmfora:

“Salomé va fer veure que el cridaven, per distreure els altres dos, però més tard va fer-s’ho venir bé perquè li acabés de contar la feta, a ella sola.”

5. Què se n’ha fet?

El DDLC ens diu que què se n’ha fet “serveix per a demanar per una persona o cosa que no es troba o de la qual fa temps que no es té notícia”. És una expressió que de segur que circulava ja al segle XIX, perquè en trobem exemples prou reculats.

Vegem-ne dos, un de fa cent anys i un de fa quatre dies:

“El que és jo, estic escandalitzada de la vida que porteu. Ja no sé què se n’ha fet de la nostra casa; un hom diria que aquí és Carnestoltes tot dia.” Josep Carner, El burgès gentilhome (1919).

“Sílvia es ficà en la dutxa i es rentà el fang enganxat a la pell sota l’aigua fresca.
Què se n’ha fet, dels meus texans i la samarreta?” Isabel Canet, La copa dels orígens (2011).

I no podem enllestir aquesta expressió sense esmentar la cançó de Pete Seeger “Where Have All the Flowers Gone”, traduïda i adaptada al català per Ramon Casajoana, amb el títol “Què se n’ha fet d’aquelles flors?“. Deixeu-me que us en proposi dues versions. De primer, la de Joan Lluís Comajoan:

I després la de la Marta, del Club Super 3:

6. Em fa cosa

Fer cosa, que vol dir ‘tenir un sentiment d’angúnia o d’inquietud indefinida’, no és tampoc a cap dels nostres diccionaris normatius. I això que tant la gent normal i corrent com els escriptors se’n serveixen prou.

Vegem-ne els exemples de dues escriptores:

“Ara he tornat amb els meus pares, perquè tenien tanta pena que a mi em feia cosa deixar-los.” Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977). 

“Això que has dit és ben poc cristià, pobrets. No me n’hi aniria al llit perquè em faria cosa…” Maria-Antònia Oliver, Negroni de Ginebra (1993).

7. Fes-t’ho mirar…

Heus ací una expressió relativament moderna però molt popular. Si llegiu aquesta entrada del fòrum del Centre Virtual Cervantes, la trobareu ben curiosa. Un grup d’especialistes es demanen d’on ve això de “háztelo mirar” i arriben a la conclusió que és una catalanada. Doncs bé, encara és més curiós que siguem capaços d’exportar catalanades i no les tinguem a cap diccionari.

El cas més reculat de fer-s’ho mirar que hem trobat és de Terenci Moix, al llibre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974): 

“És un somni vegetarià. Raves, plàtans, cogombres, albergínies, pastanagues… Potser que m’ho faci mirar.”

Uns quants anys més tard, el 1987, ja havia travessat el país de cap a cap i apareixia a Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent:

“—Fes-t’ho mirar —m’aconsellà Butxana.”

L’expressió ha agafat un significat ampli i fins i tot despectiu, com una mena d’invitació poc amable a fer-se visitar per un psiquiatre. Aquest és el to que té en els versos següents:

Fes-t’ho mirar. Per què t’autoodies? / Per què refermes amb escarafalls / els anticatalans terrabastalls, / i el teu país falseges tots els dies?” Ramon Solsona, Botifarra de pagès (2013).

8. No n’has de fer res

L’expressió haver-ne de fer amb el significat de ‘ésser de la incumbència d’algú’ és un col·loquialisme molt escampat, però no l’hem sabut trobar a cap diccionari. I això que ja es feia servir al segle XIX.

Heus-ne ací un parell d’exemples, a més d’un segle de distància l’un de l’altre:

“Y qué n’has de fer tú? —responia éll ab no menys imperi.— Mira, ja tens orde de tocá’l dos y ben depressa… ” Narcís Oller, Notes de color (1883).

“I el marit contestava: ‘No n’has de fer res‘, o bé: ‘Tu, a callar!’ I jo callava.” Teresa Pàmies, Mascles no masclistes (1987).

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

9. Quants en tenim avui?

Una expressió ben popular –si més no al Principat–, que equival a “Quin dia és?”. L’he vista aplegada tan sols al Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana.

I per trobar-ne un exemple he hagut de recórrer al Diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2 de juliol de 2009, en una intervenció del conseller Jordi Ausàs, de la Seu d’Urgell. Fa així:

“Senyores i senyors diputats…, ‘Ens hem cansat’, diu l’il·lustre diputat senyor Lluís Corominas. Quants en tenim avui, senyor Corominas, quants en tenim avui? Avui en tenim 2. 2 de juliol.”

10. Ben just si existeixo

Tot i que el DIEC i el DNV registren tot just (‘solament’), no hi trobem ben just, que significa ‘a penes, amb prou feines’. I això que ja n’hi ha testimonis escrits a començament del segle XX.

Vegem-ne dos exemples d’escriptors reconeguts:

“I jo qui sóc i què puc donar? Ben just si existeixo.” Manuel de Pedrolo, les mosques (1969).

“Esgarrifada, va provar d’escopir-li a la cara mentre el seu alè flaquejava i ben just va ser conscient de sentir la calrada que li venia al rostre quan va notar la roba esqueixada i la bravada del Malvagio ran de llavis.” Margarida Aritzeta, La maleta sarda (2010).

 

Aquest article fou editat a VilaWeb el dia 20 de març de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La supervivència de la llengua té dues cares

0
Publicat el 14 de maig de 2021

Fa unes quantes setmanes, la Plataforma per la Llengua va impulsar una campanya en què alertava de la situació del català. “Fins quan ignorarem l’emergència lingüística?”, es demanava. Alhora, va obrir la web emergencialinguistica.cat i va difondre aquest vídeo:

Que el català és una llengua minoritzada ja fa temps que ho sabem. Però durant anys no hi vam veure cap perill, ens semblava que resistiríem. Ara estudis i estatístiques de tota mena demostren que va perdent parlants, que cada vegada som menys els qui el fem servir de primera llengua.

I això, dissortadament, és tan sols una part del problema. Perquè la supervivència del català té dues cares: la quantitativa i la qualitativa.

Preocupar-se de no perdre parlants és essencial. L’estiu passat VilaWeb va donar veu a una trentena de professionals de la llengua que reflexionaven sobre el futur de la llengua, a partir de punts de vista diversos.

“El futur del català”: trenta-una mirades per a reflexionar-hi

Què es pot fer perquè el nombre de parlants no minvi? Sembla que el pinyol del problema ja l’hem localitzat: molta gent que sap parlar català, que hi té prou destresa per a comunicar-s’hi, no ho fa pas sempre, no aprofita totes les avinenteses per a mantenir la llengua viva. Hi ha qui deixa de parlar-lo al carrer, hi ha qui no en fa ús a la feina, hi ha qui hi renuncia a l’institut… És una actitud vital –o més aviat letal–, conscient o inconscient, voluntària o involuntària, que implica dimitir de llengua: “Jo sé castellà, l’altre no parla català –o no el parla amb fluïdesa, o no sé si el parla, però per si de cas–, doncs no em costa gens d’adaptar-m’hi perquè tots dos parlem igual. Així evito un distanciament innecessari.”

Sabem massa castellà

Al darrere d’aquesta actitud hi ha una submissió secular, un mecanisme psicològic heretat que empeny el catalanoparlant a confondre educació i renúncia. I al davant d’aquesta actitud, què hi ha? Hi ha una pèrdua constant de parlants, un degoteig que ens dessagna com a comunitat –com a nació– i que si no hi fem res ens menarà a l’estroncament de la transmissió generacional com a pas previ a l’extinció. Mentrestant, ningú no reïx a crear una oferta atractiva de lleure i cultura en la llengua del país –més cinema, més presència a internet, més entreteniment, més programació interessant als mitjans convencionals– perquè fora de casa ens puguem trobar envoltats –tant com sigui possible– d’un ambient “català”.

Probablement heu sentit parlar d’El futur del català depèn de tu, un llibre de Carme Junyent a partir de converses amb Bel Zaballa. Us recomano que el llegiu. En acabat, de segur que estareu convençuts de la urgència d’eixamplar la base de la llengua i tindreu eines per a actuar i exigir.

Carme Junyent: “El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva”

Però abans hem dit que el problema tenia dues cares. El català pot desaparèixer perquè la gent deixi de parlar-lo, però també perquè allò que parlem s’assembli cada vegada més al castellà, fins a convertir-se en una mena de patuès, un castellà amb un “accent” diferent. Com ja li passa de fa anys al gallec. És allò que alguns anomenem pèrdua de qualitat lingüística. I el català en perd com més va més.

Notaris o forenses?

Avui la interferència del castellà ja és aclaparadora en l’ús que en fa molta fent, fins al punt que segons qui barreja català i castellà d’una manera que a la primeria semblava ridícula i ara ja trobem ben natural. Però hi ha més.

Els mitjans de comunicació en català han malmès les singularitats dialectals bo i imposant el català de Barcelona (per un seguit, més castellanitzat que no el de la resta del país). I encara més.

Perdem cabassos de mots i expressions que deien els pares i avis, que nosaltres vam mamar i que ja no emprem ni, per tant, transmetem. Ja no sabem què és l’endemà, engolit per el dia següent; ja no reneguem, sinó que diem paraulotes; les coses ja no es fan malbé, sinó que sempre es destrossen… I això no s’acaba aquí.

Deu mots catalans intraduïbles

Perdem precisió. Qui sap diferenciar, avui, entre trencar, esbotzar, clivellar, esquerdar, escantonar, escantellar i escrostonar? Qui sap amb quin nom és més adient cadascun d’aquests verbs? En voleu més?

El català fila prim

Doncs passa, també, que entre dos mots sinònims, triem –d’una manera com més va més evident– aquell que s’assembla al castellà i bandegem l’altre, que sovint és el que s’havia dit fins fa uns quants decennis. Pensem quant de temps fa que no diem estimar-se més (preferir), atrotinat (deteriorat), haver de menester (necessitar), péixer (donar menjar), girar cua (fer mitja volta)…

Salvarem els mots?

Passen aquestes coses i moltes més i no ens n’adonem. O ens n’adonem i ens acluquem d’ulls. Fins i tot s’acluquen d’ulls, sovint, els qui treballen encomiablement per combatre el primer problema, els qui malden perquè el català no perdi parlants. O, encara pitjor, de vegades hi intervenen per dir que això de la qualitat –de la pèrdua d’essència, de genuïnitat– és un problema menor. O fins i tot per dir que ens hi hem de resignar, que això és l’evolució. Com pot ésser que ens adonem d’aquell perill i no sapiguem veure aquest altre?

Hi ha molts llocs on es pot treballar a favor de la qualitat de la llengua: en una aula, en un programa de ràdio, a les xarxes socials… I no cal ésser cap lingüista reconegut (i encara menys haver cursat el grau de filologia!). Cal haver investigat, haver rebut formació i actuar amb criteri. Alhora, hi ha mètodes diversos: podem difondre models sòlidament genuïns, podem explicar lliçons de gramàtica, podem raonar i justificar l’origen forà d’un mot o expressió… I també, si hom ho considera oportú, pot fer correccions a gent que ho demani. Si tot això parteix d’un interès per la llengua, si serveix per a cridar l’atenció, no hauria d’ésser considerat dolent. Perquè altrament confondrem un aliat amb un adversari. El qui vol ajudar, educadament, a parlar o escriure millor no el podem considerar enemic de la llengua.

Si de debò creiem que la llengua també ens pot desaparèixer pel deteriorament intern, i no tan sols per la manca de parlants, hem de fer pinya. Si ens escarrassem, contra corrent, a parlar sempre en català, però deixem que se’ns esborrin mots i estructures, no ens en sortirem. De la mateixa manera que no ens en sortirem si vetllem per la genuïnitat, però abandonem la llengua quan davant hi tenim algú que –encara– no la parla.

No actuem com si el català fos una moneda d’una sola cara.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de març d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Fer un ‘polvo’ o fotre un clau? Aquesta és la qüestió

0
Publicat el 14 de maig de 2021

En català, tenim un vocabulari eròtic i sexual molt exhaustiu, exuberant i divertit, fruit d’una creativitat secular. Com que és un terreny molt popular i alhora malvist per alguns sectors, hi trobem –al costat de mots més o menys neutres, més o menys vulgars– una gran quantitat d’eufemismes, pensats per a amagar l’obscenitat. Això fa que molts d’aquests termes siguin agafats d’uns altres àmbits. Pensem, per exemple, en noms d’animals que el vocabulari sexual ha manllevat, com ara pardal (‘penis’) o anar conill (‘anar despullat’). En contrapartida, hi ha alguns mots d’origen sexual que s’han escampat a camps diversos. Per exemple, espelma prové d’esperma, perquè les espelmes es fan –o es feien– amb esperma de balena. O el popular carallot, que és un derivat de carall (‘penis’). O encara punyeta, que antigament volia dir ‘masturbació masculina’.

En general, el registre vulgar és molt castigat per la interferència lingüística, de manera que molts termes catalans hi han estat desplaçats en pocs decennis per mots agafats directament del castellà. Això ha empobrit tot un cabal lèxic caracteritzat per una gran expressivitat, cabassos d’ironia i un pòsit de segles. Cal advertir que la major part de mots i expressions d’aquest vocabulari són pensats i creats per homes, perquè fins fa pocs decennis eren els únics que en parlaven –que en podien parlar– obertament i sense ésser malvists.

Avui us proposem de recuperar una rastellera de paraules relacionades amb el sexe, bo i gratant en la memòria, en la tradició, en la literatura eròtica i en alguns manuals, per a suplir deu castellanismes que tenim ben instal·lats en la parla actual. Som-hi?

  1. Polla

En català hi ha moltíssims mots que serveixen per a anomenar l’òrgan sexual masculí. Els més formals són penis i fal·lus. En el registre informal, hi ha, per exemple, carall, que de mica en mica va caient en desús. Alguns, com ara pixa i pixorro, es fan servir força restrictivament, perquè són més aviat malsonants. També n’hi ha que delaten un origen infantívol, com ara tita, titola, cuc o cuca. I, sense sortir del regne animal, tenim cigala i pardal. A Mallorca i a Eivissa, l’ús sexual de pardal es va estendre de tal manera, que molta gent l’evita per a referir-se a l’ocell de debò, i recorre al castellanisme gorrió, ja acceptat pel DIEC. També la botànica ha cedit noms per a anomenar el penis, com ara fava, tavella i xufa. Finalment, són prou coneguts també mots com ara eina, ferramenta, semaler, aparell, mànec, verga I piu, és clar, molt viu a Menorca i al País Valencià, d’on prové la dita Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.

  1. Xotxo

Tot i que no és un mot tan divulgat com polla, és innegable que molta gent fa servir xotxo (o xomino o fins i tot almekha) per a referir-se a la vulva. El mot vulgar més emprat és cony, però al costat en tenim una munió, sobretot noms de fruita: patata, figa, albergínia, bajoca, carxofa, albercoc… Del regne animal, n’hem manllevat el musclo, el conillet i el bacallà. Hi ha també el parrús, referit tant al pèl púbic com a la vulva en general. I la xona, molt escampat fins fa pocs anys. I hi ha, en fi, expressions o noms metafòrics diversos, com ara trau, clivella, escletxa, tavella, el forat de baix… La llengua popular ens ha deixat també tot de refranys referits a la vulva. N’hi ha un d’enginyós que ens parla del desaprofitament o el mal fat: Tantes figues que es fan malbé i tants pardals que passen gana. I, tenim, encara, el paral·lel al dels pecats del piu, que hem vist suara. Fa així: Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona.

  1. Empinar-se

Alguns filòlegs consideren que empinar és un mot català genuí, derivat de pi. Però l’etimòleg Joan Coromines diu que és un castellanisme (en castellà, pino és també un adjectiu, que vol dir ‘dret’, ‘costerut’ i sembla que aquest és el mot que va donar origen a empinar). Sigui com sigui, a bona part del domini, mantenir-se el penis en erecció es diu trempar, verb que originàriament significava solament ‘donar duresa al vidre, l’acer, etc.’ El llenguatge popular i la literatura eròtica han deixat també expressions imaginatives, com ara alçar-se l’ocell, anar amb la vara alta, anar fort de pipa, enravenar-se, dur el carall rabiós, tenir el reclam a punt, tenir la busca a les dotze

  1. Córrer-se

Tot i que algun diccionari admet córrer-se amb el significat de ‘ejacular’ o de ‘tenir un orgasme’, sembla que és un castellanisme i que cal dir-ne escórrer-se. Popularment, els manuals especialitzats recullen molts més verbs o expressions per a referir-se a l’ejaculació, com ara descarregar, buidar la bossa, buidar-se, tirar llavorPer a anomenar l’ejaculació pròpiament dita o l’orgasme el nom adequat és escorreguda (i no pas correguda).

  1. Palla

Els diccionaris no admeten el castellanisme palla referit a la masturbació. Si parlem de ‘masturbar-se un home hi ha expressions com ara pelar-se-la, fer la mà, fer punta al llapis, fer volar l’estel, comptar bigues i cascar-la –aquest darrer, registrat al diccionari Alcover-Moll. Antigament es deia fer la punyeta, que ha perviscut amb el significat de ‘fastiguejar’. La llengua popular també té algunes (poques) expressions per a la masturbació femenina, com ara ficar-s’hi el dit, fer ditet i fer-s’ho tota sola.

  1. Follar

En català, follar (o afollar) té significats diversos, com ara ‘malmetre’, ‘aixafar’ (follar el raïm), ‘avortar’… Amb el significat de ‘fer l’acte sexual’ sembla que és un calc del castellà, format a partir de ‘fuelle’, que vol dir ‘manxa’ –de manera que el follar castellà equivaldria al català manxar. El DIEC ha acabat acceptant aquest ús de follar. Tanmateix, si cerquem alternatives genuïnes en trobarem moltes, com ara folgar, avui dia d’ús més aviat literari, o bé gitar-se (amb algú). I sobretot tenim una rastellera d’alternatives vulgars: cardar, boixar, fotre, pitjar, sucar, flicar, fitxar, piuejar, enforquillar… I si volem locucions, en trobarem de formalíssimes, com ara fer ús de matrimoni, i d’informals, com ara sucar l’api (o el melindro). I encara moltes d’imaginatives, com ara fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, escurar la cisterna

  1. Anar en pilotes

Modernament, els diccionaris han admès anar en pilotes amb el significat de ‘anar despullat’. Fa anys que se sent. I fins i tot –inspirant-se en els àpats de Nadal– hi ha gent que en diu anar en pilota picada. Tanmateix, al costat d’anar despullat, anar nu o anar nuet, no hauríem de menystenir expressions tan arrelades com ara anar conill, anar en conill, anar a pèl, anar en pèl, anar de pèl a pèl…  “I si la vida fos com anar de pèl a pèl vora la platja”, ens diu el Fill del Mestre, en aquesta cançó. Ah, i si escoltem els dialectes, encara hi descobrirem més termes que volen dir ‘despullat’, com ara descurt, despull, en porret, en porreta…, tal com ens recorden a Twitter.

  1. Catxondo

Avui sembla que ja ens hàgim habituat a sentir frases com ara Estic catxondo o Em posa catxonda. Però en català el desig sexual no s’havia expressat mai amb aquest castellanisme, sinó sobretot amb els adjectius calent o mogut (anar calenta, anar mogut), al costat d’alguns altres, de molt expressius, com ara cremat, embalat, disparat, encès. En la parla quotidiana i en la literatura es fan servir moltes paraules o expressions que servirien per a bandejar catxondo. N’hi ha també d’exclusius de cada sexe. Per exemple, d’un home es pot dir que va armat, que està enfigat, que està enxonat… I d’una dona, que va de mascle, que va humida, que va xopa, que regalima, que fa xip-xap

  1. Em posa

Recentment, hi ha qui fa servir el verb posar-se per indicar que algú l’excita sexualment. Sentim, per exemple, El teu amic em posa, agafat directament del castellà modern (Tu amigo me pone). És una pena que els mitjans de comunicació no evitin la difusió d’una construcció com aquesta, bo i oposant-hi les expressions de sempre, que deia tothom fins fa quatre dies. Una frase com la de l’exemple, segurament la diríem així: Quan veig el teu amic m’escalfo, El teu amic em fa anar calenta (o calent), Amb el teu amic, m’hi rebolcaria, El teu amic m’encén (que té un significat ambigu, però pel context s’entendrà)…

  1. Polvo

Tampoc no cal recórrer al castellà per anomenar l’acte sexual. Formalment, en podem dir coit, còpula (o acoblament o ajuntament), per exemple. I informalment, en tenim per a triar i remenar: clau, cacau, castanya, cardada, cucada, pardalada, piuada, barrinada, boixada, sucada, triqui-triqui. El diccionari admet també xapa per a anomenar el coit homosexual.

Comptat i debatut, doncs, a l’hora d’aproximar-nos al registre vulgar, hem de triar com ho fem: si mitjançant el castellà o aprofitant el cabal immens del català popular i tradicional –cada dia més esborrat justament per la pressió del castellà.

En voleu saber més?

El vocabulari sexual és un camp poc estudiat dins la bibliografia lingüística, però això no vol dir que no hi hagi manuals que en parlin, ultra els diccionaris generals (especialment el Diccionari català-valencià-balear, que és el més ampli en la nostra llengua). Us hauríem de recomanar especialment el Diccionari eròtic i sexual, de Joan J. Vinyoles i Vidal i Ramon Piqué i Huerta (Edicions 62, 1989), de més de quatre-centes pàgines i un índex completíssim, però si no anem errats avui és impossible de trobar. Esperem que es reediti aviat. Sí que podem trobar, en canvi, el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila i Medinyà, també molt extens i amb gran quantitat de cites literàries de tots els temps. El llibre Ensenya’m la llengua, del doctor Toni Beltran (Editorial Gregal, 2018), conté un apartat molt interessant, de vint-i-cinc pàgines, dedicat als òrgans i a les relacions sexuals. I entre les obres que tracten, en general, de la llengua vulgar, destaquem el Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares (Edicions 62, 1997), molt difícil de trobar.

Per una altra banda, tenim literatura de temàtica eròtica en català, que ens ve de molt antic; el professor Albert Rossich ens en parlava fa anys en aquest article. Però si mirem la més recent, de final del segle XX fins ara, podem esmentar un bon gruix d’autors i obres, com ara el grup col·lectiu Ofèlia Dracs i la col·lecció Els quaderns d’en Marc, atribuïda a Manuel de Pedrolo. També s’han fet i desfet col·leccions dedicades a la literatura eròtica (“De pèl a pèl” o “La marrana“, per exemple). I avui encara es manté algun premi literari d’aquesta temàtica, com ara el premi Vall d’Albaida.

En trobarem encara més informació en aquest article de Josep Maria Morreres.

PS. He rebut dotzenes d’aportacions en relació amb aquest article, que agraeixo enormement. Miraré d’encabir les que considero més destacades en aquest post scriptum.

En primer lloc, els subscriptors. Maria Auxiliadora Arguimbau ens recorda que a Menorca (l’Alcover-Moll ho circumscriu a Ciutadella) la vulva és anomenada patrulla. Josep Roure ens fa avinent una expressió viva i expressiva per a referir-se a fer l’acte sexual: fer un carquinyoli. Vicenç Cusi ens en recorda una altra: clavar una bitlla i Josep Barba encara una altra, pròpia dels paletes: clavar la gafa. Així mateix, agraeixo a M. Dolors Fortuny l’aclariment sobre ‘esperma de balena’, que no té res a veure amb el sexe, com dic a la introducció, sinó que és una substància situada a prop del crani dels catxalots. Demano disculpes per la confusió (o, més aviat, la ignorància, siguem clars).

L’amic Pep Quintana em va trucar dissabte de matí per explicar-me tres expressions que es deien a Arenys de Mar. La primera, amb el significat de ‘masturbar-se’, és escatar-se el sorell, molt gràfic i entenedor. El segon, per a anomenar allò que popularment se’n diu ‘trempera matinera’, és un coll d’ànec de dos paps. I finalment em va explicar que l’estació de tren que hi ha abans d’Arenys és la de Caldetes (oficialment, Caldes d’Estrac) i per això quan un home volia explicar que havia fet un coitus interruptus deia: “He baixat a Caldetes.

Per una altra banda, m’han arribat, per correu electrònic o via Twitter, tot d’aportacions sucoses, com ara aquestes:

—Més d’un usuari de Twitter ha recordat el verb catxar com a sinònim de cardar.

—Josep Maria Torné diu que fer l’acte sexual al Moianès és fotre un patac.

—Sebastià Bennasar ens recorda que enravenar-se i engalavernar-se es fan servir per a indicar que el penis es manté erecte i ens recorda aquesta frase feta mallorquina: Quan es cap de baix s’engalaverna es de dalt no governa. Ens explica també que el licor de menta, a Mallorca, s’anomenava fins fa poc alçapiu, per les propietats suposadament afrodisíaques d’aquest licor (això m’ha fet recordar que al Bages circulava la dita popular Menta, que el qui en beu ja trempa). Continua Bennasar: “A Mallorca fem servir la fórmula anar fort [sinònim d’anar calent] i tenim la frase feta: anar més fort que un mac de torrent“; un mac és un còdol. Així mateix, ens recorda que en lloc de dir fotre un clau a Mallorca diuen sovint pegar un xisclet. Finalment, una gran aportació de Sebastià Bennasar és un glosat magnífic, que fa:

Al·lots i al·lotes callau.
vos vaig a contar s’histori’
d’En Biel de Son Dalmau
que Deu el tengui a la glori’.

Aquest jove arribà un dia
que es pardal se li enravenà
–Mon pare, jo me vull casar
que aquesta vida no es vida.

Dos anyets de festejar
i un diumenge de matí,
amb capell i corbatí,
en Biel se mos casà.

Es foteren bon xicolati,
i unes copetes de suc,
i partiren cap a Lluc
amb so carretó de l’avi.

Arribaren an es quarto,
s’al·lota se despullà,
i en Biel l’empitonà
i boixaren un bon rato.

Ell va ser bo d’esbravar
més ella com més anava
mes calenta se posava
i no el deixava alenar.

Prest es menuts acabà;
i ella molt emprenyada
veient que ell no enravenava,
d’aquest modo li parla:

—Biel, tu m’has enganada
Mira’l-te que ja no s’empina
Boixava mes de fadrina!
I per això m’he casada?

I no estàs empegueït
de vorer-me aquí eixancada
i amb sa cotorra badada
i es gallet ben deixondit?

Mentre tu en ses dues mans
t’estàs tocant es collons
aquí jo estic esperant
i ja me fan mal es ronyons.

—Maria, m’has acabat,
ja no puc ni aixecar-lo.
vols un rave que he comprat?
serà un bon consolador.

Sentí això i com una moixa
des llit un bot va pegar;
sa cotorra li posà
a damunt sa seva boca.

—Mama aquí, valent cabró.
Mama aquí, gran fill de puta.
Mama aquí, ja t’he avorrit.
Mama aquí, sa sang me puja.

En Biel s’acollonà
i va fer lo que li manaven
des susto se conquigà
i així sa nit acabaren .

Que serveixi de lliçó
en es joves de demà:
JUST PES FET D’ENRAVENAR
UN HOMO NO ES CASADOR.

—I per acabar en Celdoni Fonoll em fa arribar un poema d’un tal Pseudònim Llengut que va aparèixer publicat al llibre de Fonoll titulat Versos, versets i versots (Cossetània Edicions, 2014). Es titula “Els cardadors” i es pot cantar amb la música de l’himne nacional de Catalunya:

Els cardadors

Trempant cap a la independència!

Cigalassa que ha fet blanc,
tornarà a ser dura i plena!
Endarrere el cap calent
que té fluixesa de verga!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
que el cos vol moure brega!
Bons cops de gland!

Ara és hora, cardadors,
d’anar amb la titola dreta!
Per quan vinguin altres conys
arromanguem-nos les beines!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
endins de xones tendres!
Bons cops de gland!

Que tremoli el piu neulit
veient la nostra trempera!
Com fem claus en figues d’or,
cap bon cul no ens deixem perdre!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland
defensors de la tranca!
Bons cops de gland!

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 20 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

0
Publicat el 9 de maig de 2021

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis

0

La saviesa popular ens ha deixat dotzenes de refranys relacionats amb aquestes festes: el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any –o Ninou– i Reis. El diccionari d’Alcover i Moll, la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés i els llibres de Joan Amades en contenen un caramull. Tots i més els ha aplegats el gran paremiòleg Víctor Pàmies a la Paremiologia catalana comparada digital. Avui hem pouat en aquesta obra magna i n’hem extret una vuitantena de dites pròpies d’aquestes dates.

Víctor Pàmies: “Hem posat deu mil refranys catalans a internet”

El creixement del dia

Tant en la societat d’abans, molt lligada al camp, com en la d’ara, les hores d’insolació preocupen molt la gent. Per això, durant aquests dies podem resseguir les dites i comprovar amb precisió animal com va creixent el dia. Ja hem començat, de fet, abans de Nadal, el dia 13 de desembre: Per Santa Llúcia, un pas de puça. I continuem: Per Nadal, un pas de pardalPer Sant Esteve, un pas de llebre i Per Ninou, un pas de bou. Són refranys d’un poble observador, delerós de sortir de la fosca i amb ganes d’ajudar el dia a créixer. De refranys com aquests en tenim un gavadal, durant tot l’hivern i més enllà i tot.

Passat Cap d’Any, al matí el dia encara no creix, però al vespre sí que es va endarrerint un xic la posta del sol. El dia de Reis, concretament, es fa fosc catorze minuts més tard que no el dia de Santa Llúcia. Sobre les hores de sol d’aquesta diada, hi ha refranys moderats i assenyats: Per Reis, un pas de vell (o un pas d’anyells, o un pas de camell). Però també n’hi ha algun d’exagerat: Pels Reis, mitja hora creix i bèstia és qui no ho coneix (amb variants en què el lloc de la bèstia l’ocupa l’ase, el ruc, el burro o el boig). El més neutre és un refrany documentat pertot: Pels Reis, el dia creix i el fred neix. Ara en parlarem, del fred.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

L’oratge i els pronòstics meteorològics

El refranyer ens forneix dites a desdir que descriuen l’oratge d’aquestes dates. Ja hem vist que hom creu que el fred “neix” el dia de Reis, però moltes dites ja avancen aquest naixement al dia de Nadal: Pels volts de Nadal fa l’hivern naturalPer Nadal, fred cordial, Per Nadal, fred com cal. Un refrany reflecteix la prudència de la gent d’aquest país (i alhora l’habilitat d’encertar el pronòstic tant sí com no): Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant, el porta al darrere.

Però el refranyer va més enllà i fa pronòstics de l’oratge molt més arriscats que no el Meteosat. El patró comú és: segons quina mena de dia faci avui, farà aquest temps o aquest altre d’ací a uns quants mesos. En aquest terreny, una de les constants és l’oposició entre Nadal i Pasqua (de fet, el naixement i la mort i resurrecció de Jesús). Vegem-ho: Nadal de fred, Pasqua de solNadal de sol, Pasqua de fredCalors per Nadal són frescors per Pasqua. O bé, dit d’una altra manera, A Nadal al foc, i a Pasqua al joc –és a dir, al carrer, gràcies al bon temps.

Hi ha tot un reguitzell de refranys que relacionen l’oratge de Nadal amb la collita. Sembla que si glaça o neva per Nadal i Cap d’Any serà bona: Nadal amb gelada duu bona anyadaQuan neva per Nadal, el pagès guanya son cabalCap d’Any gelat, any de molt blatGelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any. Tot i que –ai– algun any la previsió fa figa: El fred de Nadal tot l’any va mal.

Quant a la pluja, sembla que n’hi ha d’haver per Nadal i per Reis, però no pas per Cap d’Any. Compareu, si no, aquestes dites: Si no plou per Nadal, tots els sembrats van malEls Reis mullats, l’ordi pels terratsNit de Reis estrellada, any d’eixut i de secada… amb aquestes: Cap d’Any serè, tot l’any va béPluja per Cap d’Any duu mal averany.

De boira, en canvi, tant és que n’hi hagi com que no, segons que ens diu un refrany ben innocu: Boires per Nadal no fan ni bé ni mal. En el capítol de les llunes, la cosa sí que és clara i indiscutible: Nadal amb lluna clara, bona sembradaNadal amb lluna plena el bon temps menaNadal amb lluna, any de fortuna.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

Els averanys

A banda els pronòstics de l’oratge i de les collites, els refranys de Nadal també ens ofereixen previsions de tota mena per a la resta de l’any, especialment sobre la sort o la dissort que tindrem. Un capítol curiós és el dels refranys que preveuen el futur de l’any segons en quin dia s’escaigui Nadal. El dilluns és un dia que porta malastrugança: Nadal en dilluns, any de difunts; …o no: Nadal en dilluns, festes a munts. El dimarts, també: Nadal en dimarts, dolent per als sembrats; …o tampoc: Nadal en dimarts, festes a grapats. El dimecres porta bona sort: Nadal en dimecres, sembra camps i feixes. El dijous pot passar de tot: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següentNadal en dijous, penja l’arada i ven els bousNadal en dijous, any de molts ousNadal en dijous, sembra fins als pous… Si és divendres, el refranyer no ens aporta cap averany, sinó un motiu afegit de celebració: Nadal en divendres, festa grossa. Això es deia perquè abans cada divendres de l’any era dia de dejuni, però si s’esqueia per Nadal es feia excepció. I si s’escau en diumenge, més que un averany, el refranyer fa palesa la mala sort: Nadal en diumenge, totes les festes es menja, que vol dir que “perdem” dues festes, les dels dies de Nadal i de Cap d’Any –que també s’escaurà en diumenge.

Parlant de Cap d’Any, si us heu de casar i teniu fe en el refranyer, trieu un altre dia que no sigui aquest: Si no vols passar un mal any no et casis per Cap d’Any. Val més que dediqueu el dia a menjar raïm: Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per tot l’any. Aquest refrany és esmentat al Costumari català, de Joan Amades (1952), amb aquesta explicació: “Els nostres avis creien que menjar raïm el dia d’avui portava riquesa i gran ventura econòmica i que guanyarien una unça d’or per cada gra de raïm que menjaven.” Si és veritat que això de menjar raïm per Cap d’Any ja era habitual, pel cap baix, al segle XIX, potser caldria considerar-ho un precedent del costum d’engolir-ne dotze grans la nit abans –que sembla que no va néixer fins el 1909.

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

Si, quan hem parlat del temps, hem vist que el refranyer oposava Nadal i Pasqua, en el cas dels auguris els opòsits són Nadal i Sant Joan: Bona sort per Nadal, desventura per Sant JoanQui riu per Nadal, plora per Sant JoanDiner per Nadal, pobresa per Sant JoanRiquesa per Sant Joan, misèria per Nadal

És festa grossa

Hi ha uns quants refranys que parlen de la celebració de la festa de Nadal. Un dels més esmentats als refranyers de tots els Països Catalans fa així: Per Nadal, el porc en sal i la porquera al fumeral. Expliquem-ho: la data més coneguda per a la matança del porc és Sant Martí (11 de novembre), però a moltes cases no es feia fins un mes més tard. Per això per Nadal la gent el tenia en sal (per a conservar-lo) i se’l podia menjar; mentrestant, la porquera (que ara en diríem grangera) ja es podia arraulir a la vora del foc. Aquest refrany té unes quantes variants, com ara aquella tan llarga que és quasi una cançó: Per Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí al cap del pi. I encara, parlant de menjar, una dita ens ensenya que per Nadal els àpats són igualitaris i solidaris: Per Nadal, ric i pobre mengen gall.

Que Nadal s’ha de celebrar, el refranyer ens ho diu clar i català. El qui no ho celebra, no és que sigui pobre, no: és pitjor que pobre: Qui no celebra Nadal és home de tant se val. I si convé fer una celebració, s’ha d’anar mudat: Per Nadal, qui res no estrena res no val. D’ací ve que hi hagi tantes dites relacionades amb la feina dels sastres i dels sabaters: Per Nadal els sastres fan tres jornalsPer les festes de Nadal, poc dormir i molt cosirPer l’Advent de Nadal, cada sastre amb tres didalsFes sabates, sabater, que Nadal ja ve. (Diguem-ho tot: aquests dos oficis eren molt malvists, com demostra aquella altra dita: Sastres i sabaters, a l’infern de tres en tres.)

Nadal, doncs, és dia de celebració, segurament el dia de celebració per excel·lència. I per això es pren d’exemple de despesa extraordinària, d’aquelles que es poden fer poques vegades, però que són justificades: Un Nadal no fa mal (que ens anirà molt bé de tenir present per a evitar allò de Una vez al año no hace daño).

Deu dites mal dites

I encara més

Trobem, en fi, tot de refranys referits a la quotidianitat d’aquests dies, com ara un de matemàtica simple: De Nadal a Nadal, un any va. I un altre de càlcul més sofisticat: Pel febrer maridatge, per Nadal didatge, és a dir, si et cases al febrer, per Nadal la criatura ja haurà d’anar amb la dida perquè l’alleti (tot i que entre una data i una altra no hi ha nou mesos, sinó deu…).

Hi ha també refranys jocosos, de tan obvis com són: Qui no passa Nadal no arriba a Cap d’AnySant Silvestre no pot estre sinó una vegada l’any: la vigília de Cap d’Any

Nadal era un dia ideal per als creients poc practicants: La Missa de Nadal per tot l’any val. I també una invitació a revoltar-se i a començar de cap i de nou: Per Nadal i per Any Nou, muda d’amo i muda el sou.

Hem deixat per al final el refrany més conegut: Per Nadal, cada ovella al seu corral, que té qui-sap-les variants: Per Nadal, cada perdiu al seu niuPer Nadal, cadascú al seu hostalPer Nadal, prop del nialPer Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva

Feu-ne cas, d’aquests darrers. Enguany sí.

Bon Nadal!

El refranyer, una bona eina per a recórrer el cicle de l’any


Article publicat a VilaWeb el dia 25-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Els Nadals”, el “cagatió” i deu paranys lingüístics més

0

S’acosta Nadal i arriben dubtes lingüístics que fa quatre dies no tenia ningú. La Grossa de Cap d’Any ens ha dut un anunci de gust dubtós i de fonètica feridora, però ha foragitat el gordo de la rifa, que ja convenia. Us oferim tot seguit un arreplec de mots i expressions de Nadal que encara sentim i que podem esmenar ben fàcilment.

1. El “cagatió”

Encara que algun diccionari registri cagatió, és un mot que hauríem d’evitar. Del tronc que dóna regals per Nadal, sempre n’hem dit “el tió” i de l’acció de clavar-hi cops per obtenir-ne els presents, se’n diu fer cagar el tió i no pas cagar el tió. Per entendre’ns, el que caga és el tronc, no pas els picadors. “Que el tió us cagui molts regals”, diem, per exemple. En l’article següent podeu veure alguna confusió que ha originat el tió:

L’heu cagada, parlant clar i català

2. La “Nit bona”

Abans, la vigília de Nadal la gent no tenia per costum d’anar a dormir tard, ni de fer cap gran celebració, ni cap tec, sinó a tot estirar un humil ressopó després de la missa del Gall. Potser per això no n’hem dit mai Nit bona, sinó, simplement, nit de Nadal. Temps ha, abans de la missa del Gall s’havia cantat el Cant de la Sibil·la, un costum que es va anar perdent a tot arreu, llevat de Mallorca i l’Alguer. Tanmateix, ara es va recuperant a tot el país, com explica aquest article:

Per Nadal, “El cant de la Sibil·la” ressona per tot el país.

3. “Els Nadals”

En català, “Nadal” és sempre singular, llevat, és clar, que diguem, per exemple, “tots els nadals de la meva vida”. Genèricament, doncs, no hem de fer servir el plural. Diem: “On aniràs, enguany, per Nadal?” (i no pas: “On aniràs aquests Nadals?”); “Bon Nadal” (i no pas “Bons Nadals“)…

4. “El Nadal”

Cada vegada sentim més “al Nadal” o “pel Nadal” allà on abans dèiem “per Nadal”; o bé, per exemple, “El Nadal és una època de celebració” on abans dèiem, simplement, “Nadal és una època…”. Sembla que “la Navidad” ens vulgui fer canviar innecessàriament la manera tradicional de dir-ho.

En el vídeo següent podeu veure el doctor Josep M. Argimon dient: “Al Nadal, això és multiplicat” (on podia haver dit: “Per Nadal, això es multiplica”); i “…trobar fórmules de poder fer el Nadal” (en lloc, per exemple, de “fórmules de poder fer la festa de Nadal” o “de poder fer el dinar de Nadal“).

Podeu llegir-ne més informació i més exemples en aquest article:

Us agrada “el Nadal”?

5. “Pare Noel” o “Pare Nadal”?

“És un intrús, un visitant d’un món que no és el nostre, una figura banal, un reclam comercial baratíssim, un mite dessubstanciat, un homenet que fins i tot apareix –cada any més abundant, ai dolor– pujant ridículament als balcons i finestres dels nostres carrers, una figureta sense fantasia, sense màgia i sense majestat.” Així defineix l’escriptor Joan Francesc Mira el personatge (en aquest article) i, alhora, ens fa veure que totes les llengües en tradueixen el nom. A Anglaterra el nom tradicional és Father Christmas i en aquest nom s’han basat la gran majoria de llengües del nostre voltant: francès, Père Noël; italià, Babbo Natale; romanès, Moș Crăciun. I també l’alemany, Weihnachtsmann, i el neerlandès, Kerstman… És a dir, Noel tan sols es diu en francès. I en castellà, que el copia. Vegeu-ne més informació en aquest article:

Pare Noel o Pare Nadal?

6. “Any nou”

Per influència del castellà, molta gent diu any nou, en compte de Cap d’Any, una denominació que compartim amb els italians (Capodanno), però no amb els francesos (le jour de l’an) ni amb els portuguesos i espanyols (ano-novo, año nuevo). També es manté encara en algunes contrades el nom Ninou, que ja feia servir Jaume I en la Crònica (“Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola”) i que fins i tot ha deixat una dita, referida a l’allargament del dia: “Per Ninou, un pas de bou.”

7. “Fi d’any” i “Nit vella”

De la nit de Sant Silvestre, hi ha qui en diu la nit de fi d’any o, simplement, el fi d’any, calcant l’espanyol fin de año. Tampoc no és estrany de sentir Nit vella (còpia de Nochevieja). Doncs ni l’una cosa ni l’altra: així com hem dit que la nit de Nadal no té cap nom particular, tampoc no en té la de la vigília de Cap d’Any, que anomenem, simplement, nit de Cap d’Any.

8. El “revellon”

Fa anys, de les revetlles de les diades assenyalades, que solien anar acompanyades de ball, de xampany, de coca, etc., en dèiem verbenes. Sortosament, el mot revetlla es va difondre eficaçment i avui aquell barbarisme podem dir que ja ha estat oblidat. Tanmateix, encara hi ha gent que de la revetlla de Cap d’Any en diu revellón, copiant el castellà, que al seu torn copia el francès réveillon. Tenint revetlla, no hi ha cap necessitat d’imitar ni l’espanyol ni el francès, oi?

9. Els dotze “raïms”

Sembla que aquest costum de menjar raïm quan toquen les campanades de mitjanit va néixer al País Valencià. Sigui com sigui, recordem que raïm és el nom de la fruita, però no el de cada baia, que es diu, simplement, gra de raïm. Per tant, la gent que segueix aquest costum no menja dotze raïms, sinó dotze grans de raïm. Sobre l’origen de menjar raïm quan toquen les dotze, vegeu aquest article:

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

10. “Feliç any nou”

La fórmula tradicional per a felicitar el canvi d’any és Bon any!, tot i que sentireu Bon any nou i fins i tot Feliç any nou, amb aquesta fal·lera de posar feliç a tot arreu. Si mirem les llengües del voltant, veurem que el francès sol optar per una fórmula curta, la mateixa que el català (“bonne année”), el portuguès es decanta per l’ús de “feliç” (“feliz Ano Novo”) i l’italià també (“felice anno nuovo”), tot i tenir la versió breu (“buon anno”). Tornant al català, doncs, és ben normal que en una felicitació nadalenca hi diguem Bon Nadal i bon any! o, simplement, Bones festes!, per bé que els diccionaris i manuals també registren Bon Nadal i feliç any nou. Hauríem d’evitar, això sí, aquell calc del pròsper any nou, que va estar tan en voga anys enrere.

11. “La cavalgata dels Reis Mags”

El dia 5 de gener al vespre arriben els Reis. Així és com s’anomenen aquests tres personatges bíblics, tot i que el nom sencer és Reis d’Orient Reis de l’Orient. En canvi, no n’hauríem de dir Reis Mags ni Reis Màgics. De la passejada dels Reis pels carrers, se’n diu la cavalcada (no pas cavalgata). Aprofitant l’avinentesa, procurem que no es perdi l’ús del verb passar associat a aquesta tradició, tant per a la desfilada (“A quina hora passaran els Reis?”) com també per a l’acció de dur els obsequis, com a sinònim de ‘portar’ (“Què t’han passat els Reis?”).

12. “El sorteig del Nen”

Malgrat aquest anunci publicitari de gust més que dubtós, la Grossa de Cap d’Any ha ajudat a desplaçar el castellanisme gordo per a referir-se al primer premi (el premi gros) de la loteria. Posats que hi som, també podríem mirar d’estintolar un sinònim de sorteig, que és rifa (mot documentat ja al segle XIV, molt abans que sorteig) i que ha acabat essent sinònim també de ‘loteria’. Ah, i de la rifa (espanyola) del dia de Reis, no n’hem de dir “el sorteig del Nen”, sinó, simplement, la rifa de Reis.


Article publicat a VilaWeb el dia 12-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

0

Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.

1. “On estàs?”

La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.

2. “Bosses, vols?”

Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).

Els pronoms són vida

3. “Tres pedres petites i dues grosses”

Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).

4. “Les vuit i mitja de la nit”

En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).

Deu webs de llengua imprescindibles

5. “Com no m’has dit res…”

Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).

La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).

6. “Se m’ha passat”

En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).

7. “Anem a veure”

En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

8. “Vindrem els dos”

Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).

9. “Dóna-li al play

L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donatun cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.

Les abraçades es donen?

10. “Tindrem que anar-hi”

Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar


Article publicat a VilaWeb el dia 28-11-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

0

En un piulet de fa més de cinc anys, el físic Eliseu Vilaclara, actualment director del Servei Meteorològic de Catalunya, s’exclamava: “No abusem dels plurals en la informació meteorològica. Parlem de la pluja, la temperatura, el vent, i no de les pluges, les temperatures, els vents.”  Li va respondre de seguida Jem Cabanes* (mestre de correctors, de periodistes, de meteoròlegs…): “Gràcies, Eliseu. M’agrada que ho diguis tu. Aquests plurals són d’una altra manera de parlar, no de la nostra.” I ell li retrucà: “Crec recordar que ho vaig aprendre de tu.”

“D’una altra manera de parlar, no de la nostra.” Cabanes té tota la raó. La pluja, tant si cau en una vila com si cau en tot un continent, tant si cau tota de cop com si cau de mica en mica, tant si és roina, com si és un ruixat com si és una barrumbada… és, en general, pluja, en singular. Per què? Doncs podríem dir que perquè és incomptable, però sobretot perquè dir “les pluges” correspon a “una altra manera de parlar”, a un català interferit pel castellà, si més no en l’expressió quotidiana. Algú pot adduir que tenim testimonis antics de l’ús de pluges. Efectivament, fins i tot al Tirant n’hi ha un exemple (“E més encara com eren en la entrada de l’hivern que los frets e les pluges los començaven de enujar”). Però això no vol dir que aquest plural, llibresc i no gens popular, fos predominant: ni al segle XIV ni al segle XX. Era, podríem dir, una mena de llicència literària sense arrelament (freds, un altre plural ben estrany, ho delata). Hi ha, naturalment, més excepcions: per exemple, expressions com ara estació de pluges, que és una construcció fixada. I, naturalment, en un estudi de les classes de pluja, per exemple, també l’hi podem trobar: “Del maig a mig juliol totes les pluges contenen pesticides” o bé “Hi ha pluges escasses i pluges abundoses” són frases possibles. Però ara no parlem de casos específics. El cas és que no ha estat fins que en castellà no s’ha començat a difondre “las lluvias” –sobretot als mitjans de comunicació– que en català no s’ha generalitzat “les pluges”. I ací potser caldria demanar a la nostra televisió pública quin paper hi ha fet i quin hi hauria de fer.

Tot això serveix també per a les temperatures. Per què hem de dir la temperatura? Potser més que demanar-nos això ens hauríem de demanar per què no, és a dir, per què hem de pluralitzar un nom injustificadament. La temperatura puja, baixa o es manté. No és més natural, dir-ho així? Afegim-hi encara els vents i els cels. Una frase com “Tindrem vents forts i cels poc ennuvolats” és un calc evident (o ja no tan evident, ai las!) de “Tendremos vientos fuertes y cielos poco nublados”.

Si deixem de banda la meteorologia, en trobem més, de plurals indeguts, en mots que van començar a canviar el nombre quan va canviar en castellà. Per exemple, no hauríem de parlar de fruites quan sigui un nom col·lectiu. En una botiga, hi venen fruita, anem a collir fruita, hi ha un camió carregat de fruita…  El diccionari, sense explicar-ho, ens posa aquests exemples: “Menjar fruita”, “La fruita seca és molt rica en àcid oleic” (fruita seca, no pas fruits secs), “Les nous i les panses són fruites seques”. Observeu que en els dos primers exemples parlem del col·lectiu i en el tercer no, és a dir, volem especificar que són dues fruites seques. Aquesta és la diferència que no hauríem de perdre.

I això encara més amb verdura, que, amb el sufix que duu (-ura) ja ens indica que és un nom col·lectiu: com musculatura (‘conjunt de músculs’), nervadura (‘conjunt de nervis’), nomenclatura (‘conjunt de noms’), armadura (‘conjunt de peces’), arboradura (‘conjunt d’arbres’), granadura (‘conjunt de grans’), judicatura (‘cos de jutges’)… Comprem verdura (i no pas ‘verdures’), fem verdura a la planxa, la verdura és molt sana…

També hauríem de fer referència a la por. En pocs anys s’ha escampat un plural que no teníem –ni trobàvem a faltar. Per què diem les pors? Per què diem “tinc moltes pors”, si fins ara dèiem “hi ha moltes coses que em fan por” o bé “tinc por de moltes coses”? (I marco por de perquè cada vegada se sent més el castellanisme por a.) D’on surt aquest plural si por és incomptable? La por és un ‘torbament de l’ànim’, és a dir, un sentiment, i això no es pot comptar. És clar que la por pot tenir moltes causes, però no es compta. Si algú se sent trist per molts motius alhora, no direm pas que “té moltes tristeses”, sinó que sent tristesa per coses diverses. Darrerament també sentim a parlar de violències, en compte de “violència de menes diverses”, etc.

Per acabar, tres exemples extrets de mitjans de comunicació. Són exemples d’un plural més “estructural”, gens popular, segurament copiat de les llengües que ens envolten. El primer: “La normativa estableix que els diputats perdin els seus escons si promouen o donen suport a la independència.” Vegeu si no és més simple de dir-ho com ho havíem dit sempre: “…estableix que els diputats perdin l’escó si promouen…” Dient l’escó tothom entén que diem “l’escó de cadascú” i, per tant, el plural hi és superflu.

Segon: “Les nostres vides s’han transformat.” Si tenim una vida i prou –que puguem demostrar–, d’on surt aquest plural? Ah!, que ens referim a la vida de cadascú? Però això ja ho diem amb el possessiu nostra, que és plural, no? “La nostra vida s’ha transformat” és com ho havíem dit sempre (o potser “La vida se’ns ha transformat”, sense el possessiu). Hi aporta res, el plural?

I el tercer exemple: “Es recomana que els habitants de la Cerdanya no surtin de les seves cases.” Ací el plural ha engegat a rodar una construcció genuïna (casa seva) i ha fet més evident el calc. Si hi pensem una mica, veurem que ho havíem dit sempre així: “…que els habitants de la Cerdanya no surtin de casa seva” (o, encara més simple: “no surtin de casa”).

Hem posat exemples de mitjans de comunicació, però el cas és que, sense adonar-nos-en, aquest plural espuri se’ns ha escolat en la parla habitual. No fa gaire, quan una colla d’amics entrava en una casa, a l’hivern, l’amfitrió els deia: “Pengeu l’abric allà” (cadascú el seu, se sobreentén). I avui no fóra gens estrany de sentir: “Pengeu els vostres abrics allà.”

És una altra manera de parlar, no pas la nostra.

*A Jem Cabanes li he d’agrair, com Eliseu Vilaclara, que fa anys em fes adonar d’aquests plurals; i, més ençà –la setmana passada–, que em proporcionés un parell d’exemples d’aquest article.

 

PS. Vull agrair les respostes que ha rebut aquest article, tant als comentaris dels subscriptors com a Twitter, com per correu electrònic. Fent un arreplec d’aquestes observacions, és evident que podem ampliar la llista de plurals indeguts. Per exemple, Pilar Gispert-Saüch recorda que diem les vistes on sempre s’havia dit la vista (d’un paisatge, per exemple). També hi ha lectors que ens recorden aquest costum importat de dir bones en compte de bon dia, per exemple. A Twitter ens recorden que no és rodalies, sinó rodalia. Parlant sobre fets meteorològics, hi ha també les boires que han d’ésser boira. En Josep M. Virgili ens fa avinent article de Gabriel Bibiloni que enumerava una bona llista de plurals no genuïns.

Entre els subscriptors, Joan Anton Sagols ens recorda aquesta moda deplorable de dir Nadals en compte de Nadal. I Jordi Miralda ens parla del paraigua que, efectivament, no s’ha de pluralitzar (llevat que n’hi hagi més d’un, és clar). Ismael Calvet ens recorda que els dies de la setmana tampoc no cal dir-los en plural: el divendres, que ja vol dir ‘cada divendres’, fa innecessari els divendres. Rafael Torner precisa que els freds i les pluges del Tirant citades en l’article són justificats, perquè es refereixen a ‘diversos episodis’ de pluja o de fred; hi coincideixo. El doctor Albert Rossich diu, molt oportunament, que també hi ha casos de singulars que haurien d’ésser plurals, com ara els cabells (en compte d’el cabell). Té tota la raó; i hi podríem afegir el postre (és a dir, les postres). Núria Rajadell-Puiggròs ens diu que potser no cal dir estatuts si amb estatut ja passem. I Joan Santanach i Soler ens explica que a Cerdanya es diu meva casa, seva casa en compte de casa meva, casa seva. Certament, i en alguns indrets la meu casa i també ma casa.

Gràcies a tothom per aquestes aportacions.