El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Ras i curt

Com podem dir ‘temazo’ sense sotmetre’ns a l’espanyol?

0
Publicat el 5 d'agost de 2022

VilaWeb

 

És habitual de sentir, sobretot als mitjans de comunicació, frases com “Escoltem ara un tema dels Pets”, “Tot seguit sonarà un tema que Raimon va compondre als anys setanta”, etc. És a dir, tema com a sinònim de cançó. Els diccionaris no el recullen pas, aquest significat, però sí un de relacionat. El DIEC, per exemple, diu que un tema és el “motiu melòdic d’una composició musical”, una definició que ja havia registrat Pompeu Fabra i que també ens serveix, si fa no fa, l’Alcover-Moll (“tros de melodia que conté o expressa la idea dominant d’una composició musical”). Més endavant, en les llengües influïdes per l’anglès tema va passar a anomenar la música identificativa d’un film (banda sonora) i al final, sobretot –hi insistim– als mitjans de comunicació, va acabar designant qualsevol cançó.

Tanmateix, de fa uns quants anys en espanyol s’ha escampat un terme nou, derivat d’aquest: temazo. Amb el sufix augmentatiu –azo, tan corrent i productiu en la llengua veïna, es vol designar una cançó de molt de renom, molt coneguda, que té molta requesta; o que és molt bona en opinió de qui parla. El terme, no cal dubtar-ne, ja s’ha escampat de mala manera entre el jovent –i no tan jovent– dels Països Catalans, com deveu haver pogut comprovar si heu vist Eufòria.

I com n’hem de dir en català? 

Com que no sóc gens partidari de copiar de l’espanyol gratuïtament, sobretot quan pren solucions individuals, no compartides amb la resta de llengües, primer de tot he volgut mirar com ho diuen, per exemple, l’anglès, el francès, l’italià i el portuguès. Són llengües fortes, que creen, que sovint s’empesquen solucions més o menys “independents”. Si la recerca no ha fallat (i si ha fallat demano comprensió a l’amable lector), l’anglès en diu banger, que significa ‘automòbil vell i atrotinat’ i també ‘embotit’; l’italià en diu pezzo forte (‘fragment fort’, ‘peça forta’) o pezzone; el francès, tuerie (‘matança’) o tube (‘tub’), tot i que són molt habituals, simplement, super chanson o chanson géniale; i el portuguès, segons les meves fonts, petardo i pedrada.

De tota manera, em fa l’efecte que la necessitat que ha tingut l’espanyol d’inventar un terme col·loquial per a aquest concepte no l’han tinguda les altres llengües. De fet, l’anglès fa anys i panys que ens va encomanar hit (‘cop’), que es va escampar per totes les llengües amb un significat semblant (‘peça musical molt escoltada, de molt de succés’).

Ara com ara, veig que les propostes que s’han fet circular als mitjans catalans són simples adaptacions de temazo. A TV3 i Catalunya Ràdio proposen temarro i, prioritàriament, temacle (!). Informalment, també s’han suggerit supertema, temarracle, cançonot, temarracu o senyor tema. Sembla, doncs, que l’únic dubte que tinguem és si hem d’admetre temazo (amb aquest so de la zeta espanyola, aliè al català) o l’hem d’adaptar mínimament. Amb moral de perdedor, actuem sempre pensant que tot allò que ens allunyi de l’espanyol fracassarà de totes passades.

M’agradaria que encaréssim les innovacions amb moral de guanyador. Per començar, potser podríem eixamplar una mica el ventall. No cal que sempre diguem un sol mot, no cal que repetim sempre la mateixa denominació. Per exemple, podem dir que és una cançó collonuda, molt ben parida, espaterrant, de conya… I si el registre no és vulgar, podem qualificar-la de magnífica, fascinant, genial, boníssima, d’allò que no hi ha, de categoria, de primera, que fa goig… I si tant ens cal trobar una manera de dir-ho en un sol mot, nosaltres, com el portuguès petardo, també tenim un terme pirotècnic per a dir que una cosa és molt bona. Hi ha l’expressió de traca i mocador, amb un significat molt ampli. Doncs per què no en podem dir una traca, d’una supercançó? La traca no tan sols és nostra, molt nostra, sinó que, a més, ens deixa garratibats, sense alè. És so i és vibració. I festa i emoció.

No dic que aquesta hagi d’ésser la solució definitiva. Però demano que a l’hora de fer propostes siguem imaginatius i audaços, creatius i atrevits. Que no siguem submisos. Que bastim una llengua lliure, independent, sense renúncies. Que superem el mesellisme lingüístic. I que, sense apocament, fem circular aquestes propostes genuïnes pels nostres mitjans de comunicació.

Als joves, potser els hauríem de deixar alguna opció més que la còpia i la submissió.

Què hi dieu? Teniu més propostes? Podeu deixar-ne –i explicar-les– en un comentari (si sou subscriptors) o bé a Twitter (@jbadia16).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir?

0

VilaWeb

L’ús erroni del verb estar en compte d’ésser (o ser) és com més va més estès. Avui la pressió del castellà ens fa trobar naturals unes certes construccions o frases que abans qualsevol parlant hauria refusat.

Vegem tot seguit, amb explicacions simples i exemples, l’ús d’aquests dos verbs quan parlem de la presència en un lloc.

Quan fem servir ‘ésser’ (en un lloc)?

1. Arribar o haver arribat a un lloc

Si volem dir ‘arribar a un lloc’ (o ‘haver arribat a un lloc’) emprem el verb ésser. De vegades va precedit d’adverbis com ara ja i finalment: “Ja som a casa”, “Finalment, som a l’aeroport”; o bé aviat i de seguida: “Puja pel carrer del mig i de seguida hi seràs”, “Caminant tan de pressa, aviat hi sereu”, “Quan vam ser davant la casa, vam trencar a l’esquerra”. Josep Tarradellas, l’any 1977, quan va exclamar “Ja sóc aquí”, també volia dir “Ja he arribat a Catalunya”.

2. Trobar-se circumstancialment en un lloc

Un altre ús del verb ésser cada vegada és més arraconat per estar és aquest: la mera presència, ocasional, en un lloc. Quan demanem a algú on es troba en aquell moment hem de dir “On ets?” i no pas “On estàs?” (que vol dir una altra cosa, com veurem més endavant). De la mateixa manera direm frases com ara “Som a prop de casa”, “Aquell dia érem a la Vall d’Albaida”, “Ara que ets aquí, ajuda’m”… Per això, quan els pares d’en Patufet el cridaven deien “Patufet, on ets?”.

3. Existir, haver-hi en un lloc

Un ús més formal del verb ésser, el trobem en frases en què significa ‘existir’ o ‘haver-hi’. És un ús molt antic, que ja apareix en texts medievals, com ara en aquest exemple de Curial e Güelfa: “Car yo no crech sia caualler en lo mon mills amat de una senyora que vos sots de la Guelfa” [“Car jo no crec que hi hagi cap cavaller en el món més estimat d’una senyora que vós ho sou de la Güelfa”]. Amb aquest ús també el veiem en frases en què no hi ha cap expressió de lloc, com aquella tan coneguda del bisbe Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, en què el segon serà equival a ‘existir’.

Quan fem servir ‘estar (en un lloc)’?

En català estar en un lloc vol dir ‘passar-hi temps’. Molt sovint, aquest temps és explícit: “Vaig estar tot el matí al mercat”, “Vam estar tres hores a casa seva”… Però de vegades, el circumstancial de temps no hi és, tot i que l’equivalència d’estar amb ‘passar temps’ és clara: “Feia fresca i vam estar al jardí” (és a dir, “vam passar temps al jardí, vam passar una estona al jardí”). És corrent d’emprar el verb estar amb pronom, estar-se: “Feia fresca i ens vam estar al jardí.” I ara filem prim: si diem “Vaig veure que estava davant seu” hem de sobreentendre que hi passava temps, que s’hi mantenia una estona. Altrament, hauríem de dir “Vaig veure que era davant seu” (ocasionalment).

Amb aquest ús, el verb estar pot ésser sinònim de “romandre”: “Al matí, t’hauràs d’estar a casa fins que arribem” (és a dir, “hauràs de romandre a casa”). I també pot equivaler a ‘viure’, ‘residir’: “Quan va néixer en Roc, la meva filla estava a Anglaterra” (“vivia a Anglaterra”), “On us esteu ara?” (“On residiu?”). I, per extensió, pot voler dir ‘treballar’. “Estic en una empresa tèxtil”; “—On està ara en Gerard? —Està en un institut de Menorca.”

Hi ha una frase del diccionari Fabra que resumeix molt bé tot això que acabem d’explicar: “Demà serem a Vic a les vuit. Hi estarem quatre hores.”

Un dels gramàtics que han estudiat més a fons l’ús genuí dels verbs ésser i estar i les diferències d’ús entre l’un i l’altre és Jaume Vallcorba i Rocosa. En va escriure llibres, estudis monogràfics i articles, com ara aquest, publicat a la revista Llengua Nacional, l’any 2003. Si en voleu saber més, podeu consultar la seva Obra gramatical i lingüística completa, en tres volums.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fotre”, el Messi dels verbs catalans

0

VilaWeb

El verb “fotre” és probablement un cas únic: és un vulgarisme que amb el temps ha agafat una munió de significats i que, alhora, forma part de moltes locucions i frases fetes. Com passa a molts vulgarismes, la llengua ha creat unes quantes alternatives per evitar-lo (eufemismes).

  1. El significat original: ‘copular’

En els Usatges de Barcelona, del segle XIII, ja hi trobem això: “Qui ociurà son senyor…, ho li fotrà sa muler, o li tolrà sa muler o son castel” [“Qui matarà el seu senyor…, o se li cardarà la muller, o li prendrà la muller o el castell”]. Avui dia aquest ús ha reculat molt, per bé que els diccionaris encara el registren.

  1. Sinònim del verb “fer”

A tot arreu on emprem “fer” podem emprar “fotre”, si ens expressem en un registre col·loquial o vulgar. Això sí, el canvi de “fer” per “fotre” moltes vegades hi afegeix enuig, sorpresa xocant, befa… Per exemple, quan diem “Què fots?” és molt probable que estiguem sorpresos o indignats, més que no pas si demanem, simplement, “Què fas?”. Imaginem-nos que mirem un espectacle, la televisió o qualsevol acció: sens dubte, manifestarem una sorpresa més grossa si diem “Què foten ara?” que no pas si diem “Què fan ara?”.

  1. Sinònim de “donar” (un cop)

El verb “fotre” es fa servir especialment per a assenyalar accions agressives, com a sinònim de “donar” o “clavar” un cop, una empenta… Com que els mots informals o vulgars n’atreuen més, no són estranyes construccions com ara fotre una hòstia, fotre un calbot, fotre un mastegot, fotre’s una nata

  1. Sinònim de “perjudicar”

També és molt corrent l’ús de “fotre” amb el significat de ‘perjudicar’ o ‘molestar’, generalment amb intenció de fer mal. Ho veiem en frases com ara: “No ho ha dit innocentment; és ben clar que ho ha dit per fotre’m.” Amb un valor afí (‘haver de suportar una situació desagradable’), trobem l’ús pronominal del verb, fotre’s, en frases com ara: “Doncs em sap greu: ara et fots.” De vegades, va acompanyat de la causa del perjudici: fotre’s de gana, fotre’s de son. També amb un significat semblant, es fa servir com a amenaça d’escarment, generalment en futur: “Ja el fotré, ja; no se’n riurà, de mi.”

  1. Sinònim de “enganyar”

Amb un significat com el que acabem de consignar, però amb un to més suau, fem servir “fotre” com a sinònim de “enganyar”: “Aquesta no me l’esperava; m’ha ben fotut.”

  1. Sinònim de “robar”

Un dels significats més populars de “fotre” és ‘prendre, furtar, robar’. Podem sentir, per exemple, “M’ha fotut tots els cèntims”, “Ens han fotut el lloc”, “Quan he vist que ens havien fotut els préssecs de l’hort m’he emprenyat molt”…

  1. Sinònim de “riure’s”

Amb un ús pronominal, fotre’s de significa ‘riure’s de’: “Es fot de tothom.” Sovint es fa servir amb el complement pronominalitzat (amb el pronom en): “No te’n fotis, home!”

  1. Sinònim de “llançar”

Sentim moltes voltes “fotre” amb el significat de “llançar bruscament”. Per exemple, “Li va agafar el llibre i el va fotre balcó avall.” Amb un significat semblant, ‘desprendre’s’, ‘llençar’, apareix en frases fixades, com ara fotre a mar, fotre a la bassa, fotre al rec… I amb ús pronominal vol dir ‘caure estrepitosament’: “S’ha fotut daltabaix del marge.”

  1. Sinònim de “posar”

Un significat molt habitual de “fotre” és el de ‘posar’ o ‘col·locar’: “On deu haver fotut les claus, en Maurici?” Segurament a partir d’aquest significat, també sentim fotre’s com a sinònim de “posar-se”, amb el significat de ‘començar una acció’: “Ara per què es fot a riure, si es pot saber?”

  1. Sinònim de “beure’s” o “menjar-se”

“Fotre’s” es fa servir col·loquialment quan parlem de menjar-se o beure’s alguna cosa, sobretot si n’hi ha una gran quantitat: “En cinc minuts s’ho ha fotut tot”, “Ja s’ha fotut tres cerveses”.

  1. Expressió de la indiferència

Les expressions se me’n fot o tant se me’n fot es fan servir quan tal o tal cosa ens és indiferent, no hi donem importància. Es poden fer servir en totes les persones: “Ve un punt que tot se me’n fot”, “Sembla que tant se te’n foti, noia!”. Segurament és un ús derivat del principal, sinònim de “fer”: a partir de “tant me fa” va venir “tant me fot”, “tant se me’n fot” i “se me’n fot”. D’aquestes expressions se’n deriva el nom d’una actitud: el menfotisme o meninfotisme. I el qui es capté amb aquesta actitud és un meninfot, menfot o menfotista.

  1. Expressió d’una situació crítica

L’any passat, poc abans de Nadal, l’Institut d’Estudis Catalans va fer entrar al diccionari, finalment, el mot “fotut”. Era un mot emprat de feia molt de temps (en algun ús, d’ençà del segle XIII), sobretot amb aquest significat: ‘que es troba en un estat crític’: “L’àvia està fotuda”, “Tinc el genoll fotut”, “El cotxe està fotut”.

  1. Locucions i refranys amb “fotre”

Hi ha una bona colla de locucions amb el verb “fotre”, com ara fotre el camp (‘anar-se’n, fugir’), fer-se fotre (‘haver de resignar-se’), fotre fora, fotre al carrer (‘expulsar’), no fotis (per indicar desacord o prevenció per un perill), fot-li (per a encoratjar a actuar sense escrúpols), fotre enlaire (‘esguerrar’), fotre foc (‘encendre’), fotre mà (‘tocar libidinosament’), fotre barres avall (‘dir les veritats’), fotre pels morros (‘rebutjar despectivament’), fotre’s del mort i de qui el vetlla (‘riure’s de tothom’)

També hi ha, si més no, un parell de dites populars que de vegades s’expressen amb el verb “fotre”. L’una és: Estem fotuts si les ruques no fan rucs; però si els rucs no fan someres, fotuts de totes maneres; vegeu-ne les variants a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD). I l’altra: Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester (variants de la PCCD)

Diguem, per acabar, que el verb amb què suplim “fotre” quan no volem que soni tan malament és fúmer, però també fósquer i fótxer. I no podem deixar de dir que hi ha un sinònim de “fotre”, igualment vulgar, molt viu en algunes contrades: cardar.

El català col·loquial o vulgar és molt vivaç i el verb “fotre” hi fa un gran paper, sens dubte. Depèn de nosaltres que tot això es mantingui.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les propostes fonamentals del Consell Assessor per a recuperar la llengua a l’escola

0

VilaWeb

 

Fa pocs dies el Consell Lingüístic Assessor va lliurar al conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, les “Propostes per impulsar l’ús de la llengua catalana en els centres educatius”. El consell, constituït el mes de març, és presidit per la lingüista M. Carme Junyent i integrat per membres del món acadèmic (Teresa Cabré, Carla Benet, Joan Manuel del Pozo, Jaume Ametller, Marina Massaguer i Héctor Ruiz), del camp de la divulgació (Pol Gisé), de l’àmbit de llengua, interculturalitat i cohesió social (Immaculada Buñuel), del Consell Escolar de Catalunya (Jesús Viñas), del camp de les entitats (Marina Gay) i de l’àmbit de la docència (Conxita Gimeno, Olga Quesada, Alba Granell i Carla Benet).

El text elaborat pel consell consta d’una introducció i de cinquanta propostes, agrupades en diversos blocs: “Idees generals”, “Professors i mestres”, “El Projecte Lingüístic”, “L’avaluació”, “Entorn, xarxes i plataformes” i “Acollida”.

Tot seguit us presentem els elements d’aquesta llista de propostes que fan que sigui un document fonamental per a capgirar la situació lingüística de les escoles i instituts del Principat.

Discriminació positiva

En tot el document, hi plana la discriminació positiva en favor del català, cosa que ens allunya del parany del bilingüisme que ha dominat el discurs oficial d’ençà dels anys vuitanta. Sí que hi surt una vegada (proposta 7) la referència a la plena competència dels alumnes en català i castellà al final de l’ESO, però a tot arreu s’insisteix en l’ús preferent del català (i de l’occità a l’Aran). N’és una prova la freqüència amb què apareixen els termes “català” o “llengua catalana” (31 vegades), “occità” o “llengua occitana” (13 vegades) i “castellà” o “llengua castellana” (3 vegades). El document, a més, diu explícitament que els centres han d’afavorir l’ús de les llengües minoritzades: “L’actuació dels centres educatius ha de tenir un caràcter compensatori pel que fa al coneixement i la possibilitat d’ús de la llengua catalana i de l’aranès” (proposta 2).

El mestre no tria la llengua

S’hi manifesta clarament una intenció de reconduir el desgavell en què s’ha convertit la immersió en molts centres educatius, especialment de les àrees més poblades i amb més presència d’alumnes i professors castellanoparlants. En primer lloc, el text diu clarament que l’ús de les llengües no el decideix cada mestre: “La llengua emprada als centres no pot respondre a una tria personal” (proposta 15); i deixa clar quina és la llengua preferent i per què: “Els docents han de fer ús de la llengua catalana com a mitjà per aconseguir que els alumnes tinguin les mateixes oportunitats” (proposta 16). En aquest paper del català com a element cohesionador, el document és clarament contrari a la segregació per raons de llengua: “El model educatiu català s’ha de caracteritzar pel compromís lingüístic i educatiu en la defensa de la cohesió social i el rebuig a la separació en centres o grups per raó de la llengua inicial” (proposta 6).

Contra la deixadesa, avaluació contínua

En segon lloc, el text inclou un seguit de mesures per a afermar un sistema d’avaluació dels projectes lingüístics. Són propostes que han de servir per a garantir que el català arriba com ha d’arribar a tots els alumnes. Si s’instaurés el sistema que proposa el Consell Lingüístic Assessor, no tornaria a passar que en els centres s’arracona l’ús del català per deixadesa. L’esquema parteix d’una comissió de seguiment i avaluació creada pel Departament d’Educació (proposta 29) que té en compte els resultats de proves objectives dels alumnes a primària i a secundària (proposta 30) i que, per a millorar aquests resultats, compromet els centres a fer canvis en els projectes lingüístics quan sigui convenient (propostes 32, 33, 34 i 35). La clau de l’engranatge és la feina de la comissió de seguiment i del cos d’inspectors, que fins ara, en general, han defugit aquest paper (proposta 31).

Mestres lingüísticament competents

El text es fa ressò d’un clam cada vegada més estès: cal que els mestres siguin competents en l’ús de la llengua. I això vol dir, per començar, revisar-ne la formació inicial: “Es revisarà la formació inicial, en relació amb la competència i l’ús de la llengua catalana i la valoració de la diversitat lingüística, de tot el personal que intervé en el procés educatiu formal i no formal” (proposta 17); l’exigència abans d’incorporar-se a la docència: “El Departament d’Educació ha d’incorporar l’avaluació de la competència lingüística (oral i escrita) dels docents en el procediment d’incorporació al sistema educatiu” (proposta 18); i la formació per als qui ja l’exerceixen: “El Departament d’Educació ha d’implementar plans per millorar la competència i la formació lingüístiques dels docents”. En un entorn plurilingüe i de conflicte lingüístic, és normal que també hi hagi preocupació per la competència sociolingüística dels professors (proposta 20).

El C1 no es regala

També hi ha propostes destinades a enfortir l’avaluació lingüística dels alumnes.  Una ja l’hem esmentada a propòsit de l’avaluació general. És la proposta 30, que diu: “L’avaluació haurà de tenir en compte l’anàlisi de les proves diagnòstiques de 4t de primària i 2n d’ESO; les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO, i els diversos indicadors d’usos per tal d’assegurar que els alumnes acaben les etapes de primària i secundària amb un ple domini oral i escrit de les llengües catalana i castellana (i occitana, en el cas de l’Aran).” Però es destaca també la 36, que si s’apliqués posaria fi a l’automatisme actual que serveix perquè als alumnes que aproven l’ESO obtinguin, de regal i sense cap prova afegida, el títol del nivell C1 de català. Diu així: “Al curs darrer de l’ESO, els centres educatius oferiran la possibilitat d’obtenir, mitjançant una prova específica, un certificat oficial que acrediti la competència lingüística en català (o de l’occità, en el cas de l’Aran) d’acord amb els nivells del MECR.”

Alumnes nouvinguts, acollits en català

El text diu del dret i del revés que l’acollida dels alumnes nouvinguts s’ha de fer en català. Ho especifica ja en les idees generals: “Es planificaran mesures organitzatives i pedagògiques necessàries per afavorir l’aprenentatge del català per part dels alumnes nouvinguts, i per atendre i preveure’n l’atenció personalitzada” (proposta 9). I, d’una manera més explícita, en el darrer apartat –titulat “Acollida”–: “El PLC [Projecte Lingüístic de Centre] ha de recollir i assegurar l’aprenentatge i ús de la llengua catalana per als alumnes nouvinguts” (proposta 47). Prèviament, ha deixat clar que en aquesta tasca, s’hi havia de comprometre tot el claustre: “L’aprenentatge i ús de la llengua catalana és una tasca que ha d’implicar a tots els mestres i professors dels centres” (proposta 45); una proposta que s’entén que té un abast general, però amb èmfasi en els nouvinguts. Sens dubte, és un principi –i un recordatori– bàsic, que ha estat massa oblidat. Si es recupera aquest compromís, la tendència pot fer un tomb. És imprescindible encara més avui, perquè un bon gruix de la “nova” immigració és castellanoparlant.

Una llengua de referència, tots els colors de la diversitat

El text és especialment sensible a remarcar la necessitat de respectar la diversitat lingüística dels nouvinguts. L’objectiu és guanyar parlants tot aprofitant la riquesa d’aquesta diversitat: “Els centres afavoriran el reconeixement de les llengües d’origen dels alumnes i les seves competències plurilingües per facilitar l’acolliment d’aquest alumnat al nostre sistema educatiu, i potenciar, alhora, el sentiment de pertinença a la nostra societat i l’aprenentatge de la llengua catalana (i de l’aranès, en el cas de l’Aran)” (proposta 8). En el darrer apartat, dedica tres propostes més a aquesta qüestió. Diu que el reconeixement de les llengües no oficials ha de servir de punt de partida per a aprendre el català (proposta 46); que aquesta riquesa s’ha d’aprofitar per establir ponts entre les llengües dels alumnes i l’aprenentatge del català (proposta 48) i que els professors han de rebre formació sobre aquestes llengües (proposta 49). La llista de propostes no deixa de banda tampoc la llengua de signes catalana: “Als centres acollidors d’alumnat amb sordeses severes i de centres PAL (agrupament d’alumnes amb sordesa en centres ordinaris), una de les llengües d’aprenentatge per a tot l’alumnat hauria de ser la llengua de signes catalana” (proposta 50).

El català: llengua viva, al centre i a fora

Els membres del Consell Lingüístic Assessor saben que l’ús de la llengua de nens i joves no s’acaba a l’escola, sinó que té molta importància el temps de lleure. Dins els centres, proposen de parar atenció a l’ús real de la llengua: “S’impulsaran els aspectes més dinàmics de la comunicació i de l’ús social quotidians de la llengua catalana (i de l’aranès a l’Aran) en tots els àmbits escolars i de l’entorn, perquè les llengües només tenen sentit si es fan servir” (proposta 10). S’atreveixen fins i tot a proposar mesures per a estimular aquest ús “dinàmic”, com ara activitats conjuntes amb professionals de les xarxes socials (propostes 38 i 40), difusió a les xarxes socials d’activitats en català o occità (proposta 39), concursos interescolars de produccions a internet (proposta 41)… I tot plegat, d’una manera planificada i organitzada, seguint el model dels plans educatius d’entorn per a promoure l’ús del català i de l’occità (proposta 37).

De Salses a Guardamar

Els redactors de les propostes fan una referència implícita als Països Catalans, tot proposant de mantenir vincles amb centres educatius del país fora del Principat: “S’impulsaran les relacions amb centres educatius d’altres territoris de llengua catalana per afavorir-ne el reconeixement mutu i enfortir l’àmbit lingüístic comú” (proposta 14)

Més material de suport

Una dificultat grossa amb què es troben molts docents és la manca de material de suport en català. A internet hi ha una gran quantitat de vídeos educatius, per exemple, però n’hi ha pocs en català, de manera que molt sovint els professors aprofiten els que hi ha en castellà. Això fa que es vagi reduint el temps efectiu en què el català és llengua vehicular de debò. En aquest àmbit, es proposen dues mesures per millorar la situació. Per una banda, un augment –poc definit– de l’oferta: “S’incrementarà l’oferta de materials audiovisuals en català (i en occità) susceptibles de ser utilitzats com a suport a la docència” (proposta 43). I, per una altra, una coordinació efectiva amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per aprofitar esforços: “Es crearà un òrgan de coordinació entre el Departament d’Educació, Política Lingüística i la CCMA per apropar els continguts de la CCMA a les aules, i promoure l’ús de la llengua catalana” (proposta 44).

De segur que hi ha aspectes a millorar, però aquest document del Consell Lingüístic Assessor és un magnífic punt de partença per a capgirar la tendència que s’ha instaurat ja fa anys en els centres educatius, on la presència del català és cada vegada més reduïda. Aquest és, potser, el document que s’havia d’haver aprovat i aplicat quan es va estrenar el sistema d’immersió lingüística a l’ensenyament, fa quaranta anys. Ara cal actuar amb urgència. Anem tard, però encara s’hi és a temps.

A la presentació del document, els autors fan una reflexió que va al moll de l’os: “Redreçar aquesta situació requereix mesures decidides que impliquin tota la comunitat educativa i el compromís del Departament d’Educació d’acompanyar els centres en la seva implementació i, sobretot, de fer-les complir.” El consell ha fet la seva feina. Si les mesures es desen en un calaix o es fan complir depèn del govern.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El futur del català: una qüestió d’autoestima

0
Publicat el 24 de juny de 2022

VilaWeb

El dilluns 13 al vespre es va emetre per TV3 un reportatge de Sense ficció dedicat a la llengua. En aquell moment no el vaig poder veure, però de seguida me’n van arribar comentaris: “És caòtic, mal estructurat”, “Buf, que depriment”, “Jo he aguantat fins a la publicitat i prou, després de sentir tantes animalades”, “Insuportable”. Un amic poeta em va escriure: “No el puc continuar veient. Tinc un nus al cor.” I hi afegia uns versos que començaven així: “Molts van viure per salvar-nos els mots/ i avui molt jovent viu per oblidar-los.”

Al cap d’una estona vaig començar de rebre missatges dels qui no s’havien deprimit: “Ha anat millorant”, “Molt interessant”, “Llàstima del jovent”, “Anem coixos de quantitat i de qualitat”, “M’ha agradat sentir que al País Valencià hi ha un ressorgiment”, “Està bé que parlin de noves tendències…”

I un missatge de resum: “Però al final què?

Les preocupacions

Després d’haver-lo vist, no vull jutjar l’estructura ni les tries del reportatge. M’agradaria prendre-me’l com un mosaic o, més ben dit, com un fòrum, potser no proporcionalment representatiu, però representatiu al capdavall. I d’aquest fòrum hi ha aspectes que em preocupen.

En primer lloc, el cofoisme, allò que el doctor Josep Murgades anomena “carallotisme nostrat (un “discurs negacionista”, diu Murgades, que pretén fer veure que tot va bé). Penso que aquesta actitud no és gens bona per a la llengua. Compte: el cofoisme o carallotisme no és optimisme. Cofoisme és negar que el català reculi, que el català perilli. Cofoisme és posar-se una bena als ulls. I optimisme és dir que, malgrat tot, ens en podem sortir. Són coses diferents.

La segona preocupació és sentir encara, com als anys vuitanta, aquesta cantarella que diu que el català “evoluciona” a còpia d’incorporar interferències del castellà. El català no evoluciona, el català es desfà. Que hi hagi professors universitaris que diguin que la desfeta de la llengua és “evolució” és preocupant. Segurament ací la tria de testimonis per al programa s’hauria pogut millorar: hi ha experts, acadèmics venerables, que fa anys que s’esgargamellen dient que el català no evoluciona, sinó que copia a tort i a dret, que es desvirtua, que es degrada. Pregunta retòrica: és casualitat que siguin els cofoistes els qui diuen que el català evoluciona i que no ens hem d’esverar si la gent parla una llengua com més va més interferida?

També em va sobtar que es presentés com un factor negatiu de pes el fet de corregir els immigrants que comencen a aprendre la llengua. Amb tots els respectes, no convertim una anècdota en un problema. No dic que això no passi, però sincerament no en conec cap cas; ni els immigrants que sortien en el programa no en van fer esment. Potser hi ha una confusió quan parlem de “corregir”: molts dels qui maltracten la llengua no són aprenents ni nouvinguts, sinó gent que ha nascut ací (o fa anys i panys que hi viu) i que cobra per sortir a la nostra televisió o a les nostres ràdios fent ús d’una llengua que tant se li’n fot. I aquesta gent, a part de viure dels nostres imposts, són models. A aquests sí que els hem d’exigir un nivell decent de llengua. O no?

El jovent

El meu entorn (la meva “bombolla”, com diuen ara) es va esgarrifar de veure i sentir al Sense ficció alguns joves amb molt poca consciència lingüística (alguns, no pas tots). És, sens dubte, el punt fràgil, perquè tenen el futur a les mans. Si fallen ells, bona nit i tapa’t.

En aquest punt, el programa va exhibir els contrasts i les incoherències que hi ha a la societat.

Alguns dels nois (i no tan nois) que “triomfen” als mitjans, a les xarxes o a les sales de teatre reclamen de parlar sense cotilles. Ho trobo natural: que parlin com vulguin, ningú no els ha d’imposar res. Si no volen que els corregeixin no s’han de deixar corregir. Tanmateix, m’agradaria rebatre algunes idees que trobo inconsistents:

1) Un cantant de trap diu que abandonem el català perquè a l’institut te’l fan avorrir (amb tant Tirant lo Blanc i coses de “viejales”). Això vol dir que el castellà guanya parlants perquè les classes de la Celestina són d’allò més divertides?

2) És natural que, parlant, barregem paraules castellanes i angleses en el nostre vocabulari, diu una influenciadora de TikTok. Quan anem a Anglaterra, als EUA, etc., també parlem –sense miraments– un anglès esquitxat de català a tort i a dret?

3) No podem fer servir una expressió tan encarcarada com “arma llancívola”, diu una monologuista per fer riure el públic. És clar, tothom sap que “arma arrojadiza” és d’allò més popular i que ho sents a totes les cantonades. (Nota al marge: potser això de fer servir el català “normatiu” com a objecte de befa és anar una mica justet de recursos humorístics…)

4) Els doblatges en català no sonen naturals i són “cutres”, diu una noia d’Olot. La resposta surt al mateix reportatge i la donen els d’Estopa, que detesten sentir Bola de drac en castellà, perquè de petits es van enamorar del Follet Tortuga. I t’ho diuen (ai, las!) en castellà: “No puedes llamarle ‘Duende Tortuga’. ¡No me jodas!” Resumint: tot és acostumar-s’hi.

Una pregunta de propina, a tall de resum: hem de trobar normal que quan algú parla castellà amb catalanades faci el ridícul i quan algú parla català amb castellanades sigui “guai”? D’això, alguns en diem autoodi.

Unes quantes lliçons

Vaig trobar molt il·lustratius i alliçonadors els fragments del programa rodats al País Valencià. “La llengua ací ha guanyat visibilitat i prestigi”, diu el professor Joan Rafel Ramos, cosa que contrasta amb les visions (i la realitat) del Principat. Al seu costat, Cabra Fotuda (fill d’andalús) defensa sense complexos l’ús de la llengua catalana per a tot i pertot, amb una actitud fresca, sana, decidida i optimista.

El programa també fa visibles uns col·lectius que treballen admirablement en favor del català. En primer lloc, la Plataforma per la Llengua, que arriba a tot arreu, amb imaginació, esforç, tenacitat i idees clares. Quin contrast amb l’apocament de les institucions!

En segon lloc, No em Canviïs la Llengua, aquesta entitat que malda per estendre el català entre els nouvinguts i, sobretot, no es cansa de demanar que els “autòctons” siguem conseqüents i els tractem com a catalans.

En tercer lloc, la gent que treballa per fer créixer el català a les xarxes, no tan sols els més coneguts, sinó els qui sacrifiquen hores i hores –molt sovint de franc!– perquè puguem omplir el nostre lleure amb recursos en català, com ara l’equip del projecte Ce Trencada, que tradueixen i adapten videojocs al català.

Tota aquesta gent, amb una sabata i una espardenya, fa la feina que no fan els governs.

I ara què?

Apuntar solucions en un article és difícil, potser temerari i tot. Com que estic convençut que darrere aquest problema hi ha sobretot manca d’autoestima (lingüística, social, nacional), tot allò que signifiqui fer-la créixer serà bo. Ens calen bones iniciatives, feina ben feta. Ens calen, per exemple, més programes com Eufòria, de què ja s’ha parlat a bastament. O com El llop, amb un presentador sensible a la llengua (Àngel Llàcer) i una filòloga en el jurat de selecció (Clara Queraltó).

Ens cal difondre i esbombar les bones notícies, com ara que un 97,2% dels examinands de la selectivitat a Catalunya va triar de fer l’examen en la llengua del país. Ens cal viatjar més pel país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó per adonar-nos que la llengua és viva, que no l’han morta, que en alguns territoris és clarament majoritària i en alguns racons, omnipresent.

També ens caldria que els mestres parlessin tots sempre en català (i que el govern fes per manera de garantir-ho). I també els policies i els funcionaris, que paguem entre tots. I que la llengua dels mitjans públics fos més digna. I que… Però no: aquests darrers anys ja hem vist que l’única esperança perquè els polítics –i l’administració– facin res és que la societat passi davant.

Aquest programa ens ha sacsat. El podem trobar depriment i caòtic (potser és que som un poble caòtic i deprimit, ara mateix). Va ésser esbiaixat? Hi van tenir massa pes les opinions cofoistes? Tot plegat és poc important si ens ha servit per a revifar el debat i adonar-nos dels perills.

Això no s’acabarà si no ho volem. Avui la revolució dels catalans és la lluita per a salvar la llengua, perquè som el país del català, com diu Vicent Partal. I aquesta revolució l’hem de fer i l’hem de guanyar. Si tenim força per a això, en tindrem per a tot.

Per acabar, per mi la millor frase –simple, neta, clara– la va dir Rosario Palomino, de No em Canviïs la Llengua: “El català se salvarà si els autòctons no canvien de llengua i els nouvinguts l’aprenen.”


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Quan diem “assecar” i quan diem “eixugar”?

0
Publicat el 10 de juny de 2022

VilaWeb

 

Diferenciar assecar d’eixugar no és pas tan difícil, per bé que molta gent es confon per la influència del castellà, que a la pràctica fa servir un sol verb. Afegim-hi, encara, que el diccionari normatiu tampoc no ens hi acaba d’ajudar, si més no el de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ras i curt, eixugar és ‘llevar la humitat d’un cos que ha estat humitejat’. En canvi, assecar significa ‘fer perdre a un cos la humitat que li és pròpia’.

Si apliquem aquests significats a exemples concrets, ho entendrem molt millor. Quan diem que una fusta s’ha eixugat volem dir que s’havia mullat i després ha perdut la humitat; la pot haver perduda de moltes maneres: perquè hi ha tocat una mica el sol, perquè hi hem passat un drap, etc. En canvi, si una fusta s’ha assecat és que ha estat sotmesa a una font de calor fins que ha perdut la humitat interna. Quan es talla un arbre, la fusta del tronc, per exemple, no és pas seca i per això no serveix per a fer mobles. És fusta verda –que, segons els entesos, té més del 20% d’humitat– i cal assecar-la, és a dir, ‘llevar-hi aigua i saba a fi de deixar-hi la proporció d’humitat necessària perquè estigui en condicions de ser treballada’, tal com ho defineix el Termcat. Eixugar-la, doncs, és un procés relativament ràpid; assecar-la, no: pot durar molt de temps.

Aquesta diferència en la durada del procés la trobem en més casos. Un pa eixut és un pa que ja no és ben tou, que ha perdut la flonjor. En canvi, un pa sec és completament dur, perquè ja ha perdut tot el líquid, tota la humitat. El pa eixut és el pa que no és del dia; el pa sec (o pa dur) és –diu el Termcat–, el que ‘ha perdut la frescor a causa del pas del temps, que se subministra al bestiar’.

Tenint en compte això, doncs, direm que la roba s’eixuga, perquè primer l’hem mullada i després hi llevem la humitat. També eixuguem els plats, els cabells, la suor, les llàgrimes, les parts de cos (les galtes, les mans…).

En canvi, diem que s’asseca una cavitat o un corrent que habitualment conté aigua, com ara un riu, una font, un pou… Així mateix, s’asseca una flor, una fulla, un gra o una berruga… I també un pernil; o bé les nous, els pinyons, les avellanes, les ametlles (que anomenem, genèricament, fruita seca)

La distinció de significats que hem explicat no és prou clara en tots els diccionaris. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans accepta tant “eixugar la roba” com “assecar la roba” i, alhora admet assecadora i assecador, al costat d’eixugador. En canvi, el Diccionari Normatiu Valencià diferencia d’una manera ben clara un secador (‘lloc on es posen coses a secar’) d’un eixugador (‘aparell que servix per a eixugar, especialment els cabells’), també anomenat eixugacabells.

Ara que han sortit les formes secador i secar, cal recordar que en compte d’assecar en alguns parlars es diu així, secar, una forma correcta, ja registrada al segle XIII, provinent del llatí siccare.

Si repassem les llengües de l’entorn, veurem que aquesta diferència entre eixugar i assecar (o secar) no la trobem pas en castellà corrent, que de tot en diu secar, per bé que el diccionari de la RAE recull enjugar. En francès sí que hi ha essuyer, però quan l’acció la fa un aparell se sol fer servir secher (per això hi ha un seche-cheveux per als cabells, un seche-linge per a la roba, etc.); a més l’adjectiu sempre és sec (o seche). En italià, la diferència és semblant al català (amb tres verbs: asciugare, seccare i essiccare) i els noms dels aparells són clars: asciugacapelli (eixugacabells) i asciugatrice (eixugadora); i una tovallola és un asciugamano (com el nostre eixugamà). En occità hi ha el verb eissugar (shugar en aranès), l’adjectiu eissut i el nom eissugamans, per exemple.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Són correctes “en breu” i “en breus”?

0
Publicat el 27 de maig de 2022

VilaWeb

“En breu en tindrem la resposta”, “Us ho diré en breu”, “S’haurà de presentar en breu al jutjat”… De frases com aquestes, sobretot als mitjans de comunicació, en sentim com més va més.

Si mirem els diccionaris, no podem pas dir que en breu sigui incorrecte. Ni poc genuí: n’hi ha dos testimonis datats entre els segles XIII i XIV, un de la crònica de Jaume I (“Deus nos darà temps en breu perquè porets passar”) i un altre del Llibre de meravelles de Ramon Llull (“Que en breu venga temps en que’s complesca”).

Ara, malgrat que els diccionaris la registrin i que no l’hàgim de considerar condemnable, avui és forçada, artificiosa. Sembla que en alguns parlars s’havia mantingut fins a mitjan segle passat, però la revifalla que ha tingut aquests darrers temps és, sens dubte, per influència del castellà. Encara és més xocant la manera com s’ha escampat la variant en breus. No se sap ben bé d’on ha sortit, si de l’escurçament de “en breus moments” o “en breus dies”, o bé d’una tendència “popular” a fer aquesta mena de pluralitzacions (semblantment a “amb vistes a”, “de cares a”, etc.). Sigui com sigui, la locució en breus no és admesa i cal desaconsellar-la totalment.

Quant a en breu, hauríem de recomanar de no abusar-ne. L’abús de qualsevol mot o construcció, recordem-ho, mena a l’empobriment, perquè arracona recursos propis, els de tota la vida. Vegem-ne, doncs, alternatives més naturals i, fins fa poc, més corrents:

Aviat, prompte, prest

Per a referir-nos a un moment pròxim però inconcret, sense determinar ni quantificar, gairebé sempre hi escau de dir aviat, que podem emprar o bé tot sol (“L’avió arribarà aviat”), o bé reforçat: ben aviat, molt aviat, tan aviat com (“Us atendrem ben aviat” o “Us atendrem tan aviat com puguem”). En alguns parlars, sobretot del sud, és molt habitual prompte (“El llibre es publicarà prompte”). I a les Illes Balears es fa servir sovint prest (“Ens veurem prest”). Al rossellonès i en algunes comarques pirinenques, hi trobem lleu, recollit pels diccionaris (“Lleu haurà acabat”) i que potser és degut a la influència de l’occità lèu.

D’ací a poca estona i més

El català permet de diferenciar entre dues menes de proximitat temporal. Quan parlem d’un fet que ha de passar molt aviat (al cap de pocs minuts o poques hores), fem servir estona. En aquest cas, diríem d’ací (o d’aquí) a poca estona (“El president compareixerà d’ací a poca estona”). En canvi, si parlem d’una proximitat no immediata, per exemple, de l’endemà, fem servir temps, és a dir, d’ací (o d’aquí) a poc temps (“Ha anunciat que d’aquí a poc temps visitaria Manacor”). Hi ha també dues expressions ambivalents que ens poden servir per a aquests casos: d’ací a poc  i d’ací a no gaire (“Ho sabrem d’ací a no gaire”). Si ens referim a una proximitat temporal expressada en el passat, hem de dir al cap d’una estona o al cap d’un temps (“Dilluns el vam anar a veure i ens va assegurar que aniria a cal metge al cap d’una estona”). També ens poden ésser útils al cap de poca estona, al cap d’un quant temps

De seguida, abans de gaire i més

Encara en tenim més, de recursos per a no abusar d’en breu. Per exemple, de seguida (“L’espectacle començarà de seguida”) i abans de gaire (“Abans de gaire en sentirem a parlar”). Així mateix, hi ha termes de registre formal, que no haurien d’ésser habituals en l’expressió col·loquial, com ara pròximament, imminentment i properament. Per acabar, esmentem tres mots arcaics que es feien servir amb aquest significat: tost (“Responeu tost, que per vós ho diran”, Ausiàs Marc); tantost (“Si vida volets, dues coses havets de fer tantost”, Ramon Muntaner); i encontinent (“La llenya que portaran se haja de pagar encontinent”, Lluís Gomis, segle XVI).

Com veiem, doncs, sense haver de recórrer a cap arcaisme, el català té prou recursos per a evitar l’abús d’en breu i l’ús d’en breus, locucions que s’han escampat molt –massa– aquests darrers temps.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La llengua diu com som?

0
Publicat el 13 de maig de 2022

VilaWeb

Tot sovint, hi ha qui insisteix a dir que les llengües serveixen sobretot per a comunicar-se. Però aquesta insistència sol amagar una intenció de domini: “Fes servir la meva llengua, que així ens entendrem més bé.” Les llengües són sistemes de comunicació i prou? Carme Junyent, a El futur del català depèn de tu, ens respon molt bé aquesta qüestió:

“Quan desapareix una llengua, o simplement està amenaçada, els esforços que es fan per revitalitzar-la no plantegen mai la qüestió de la comunicació: comunicar-nos, ja ens comuniquem en la llengua que sigui i com sigui (gestos, ganyotes…), però dir el que volem dir i ser qui som, això no és tan fàcil en la llengua d’un altre.”

En aquesta darrera frase, qualsevol filòleg o qualsevol lingüista hi pot sucar pa una bona estona. Sobre la primera part, “dir el que volem dir”, no cal estendre-s’hi. Quan parlem en una llengua que no és la nostra no ens hi expressem amb fluïdesa, no arribem a la precisió a què arribem amb la nostra, ens podem trobar mancats de recursos. No arribem a dir plenament allò que volem dir.

Però i la segona part de la frase de Junyent? Realment necessitem la nostra llengua per a “ser com som”? La llengua ens diu com som? Quan sentim que darrere una llengua hi ha una manera de veure el món, que si es perd una llengua es perd una cosmovisió, es parla d’això. Ara, el cas és si això es pot “demostrar” o, si més no, concretar, exemplificar. Aquest article pretén aproximar-se a una resposta d’aquesta qüestió.

Potser una manera de comprovar el reflex del nostre caràcter col·lectiu en la llengua és observar-ne aquells aspectes més “idiomàtics”, com deia Joan Coromines. Concretament, per a fer aquest exercici, ens servirem de refranys, frases fetes, mots que no tenen traducció fàcil a les altres llengües i fins i tot trets diferencials de la nostra gramàtica.

No fer volar coloms i anar per feina

El filòsof Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, defineix els catalans amb quatre característiques bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Ens diu, per exemple, que som gent que defuig la xerrameca, la banalitat, els ideals buits, sense continguts. Fer volar coloms i somiar truites (o ésser un somiatruites) són, doncs, valors refusats per la societat catalana, en contrast amb tocar de peus a terra, que és benvist.

El fil d’aquest pragmatisme –demanar fets i no paraules buides– ens aboca al tòpic del poble treballador. I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina  o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes; passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb; Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi, que és que fem servir més verbs que no pas noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració. Construir oracions amb noms en compte de verbs és poc “idiomàtic”. N’hi ha prou de comparar una frase asèptica com ara Una alimentació sana ajudarà al seu creixement amb aquesta altra versió, dinàmica, directa i clara: Una alimentació sana l’ajudarà a créixer.

El seny i la mesura

El seny, tal com ens recorda Ferrater i Mora, no és pas una renúncia als ideals ni a la voluntat de transformar la societat. El seny ens parla de valors i costums ancestrals, que passen de pares a fills com un llegat virtuós. Provinent del germànic sinn (‘judici’, ‘sentit’), és un mot ja emprat per Ramon Llull al segle XIV; i amb el pas dels segles ha acabat essent un terme polisèmic i alhora precís, difícil de traduir. El trobem en una bona colla de locucions: beure’s el seny, perdre el seny, fer perdre el seny, estar fora de seny, no tenir seny, posar seny… I també en algun refrany, com aquell que fa Qui canta a la taula i xiula el llit, no té el seny complit (o gaire eixerit). Un sinònim de seny, també de mal traduir, és enteniment (amb el derivat entenimentat, sinònim d’assenyat). I encara tenim senderi, de to més col·loquial.

Sense moure’ns d’aquest àmbit, arribem a una altra característica realçada per Ferrater i Mora: la mesura, la prudència, l’allunyament dels gests forassenyats. No som –no pas ara– un poble d’excessos, i encara menys un poble guerrer. Som gent de pau, com manifesta el nostre refranyer: Més val un en pau que dos en guerra; La pau fa el diner i el diner fa la guerra; La pau fa vides, la guerra fa rics… I sobretot la locució fer la pau, encara tan viva i amb significats ben variats, exclusius del català. Quan recuperem uns diners diem que fem la pau, quan ens reconciliem també fem la pau, però és que fins i tot quan ens vengem d’algú que ens n’ha feta alguna de grossa, també diem que fem la pau.

I, tanmateix, tots aquests trets –la prudència, la mesura, el seny…– ara i adés són posats en qüestió. Recordem la frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, que va pronunciar Jordi Carbonell l’11 de setembre de 1976. O aquells versos de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.” No deu ésser perquè sí que, en oposició a seny,  tinguem un altre mot intraduïble: rauxa, que és ‘impuls irracional’, però també és, segurament, la força que ens fa ser creatius. Podríem aventurar-nos a dir, doncs –servint-nos d’una altra construcció intraduïble–, que som un poble que vol i dol?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què podem dir per no dir “pringar”?

0
Publicat el 29 d'abril de 2022

VilaWeb

El castellanisme pringar ja fa anys que es va començar a escampar, sobretot en la parla juvenil. Com que té significats diversos, per a suplir-lo no hi ha una sola solució, sinó unes quantes.

1. Empastifar, enllardar, enllefiscar, enfangar, emmerdar…

Amb el significat literal de ‘embrutar o tacar amb una substància pastosa, viscosa o grassa’, tenim unes quantes alternatives, com ara empastifar: Tens la cara ben empastifada de tomàquet; enllardar: Veig que t’has enllardat les mans; i enllefiscar: Amb què us l’heu enllefiscada, la camisa? Tots aquests verbs, juntament amb enfangar i emmerdar, també es poden fer servir figuradament, amb el significat de ‘ficar-se un assumpte tèrbol i perjudicial’: El van embolicar en aquell negoci i ara està ben emmerdat; La notícia és certa: està enfangat fins al capdamunt i pot acabar a la presó.

2. Fotre’s, fer-se fotre, fer-se retratar

Amb el significat de ‘suportar una experiència desagradable’, podem fer servir vulgarismes com ara fotre’s: No vas dir que hi volies anar? Doncs ara et fots! (en compte de: Doncs ara a pringar!) També el podem reforçar amb el verb fer, és a dir, fer-se fotre: Ha anat a dormir tard i no s’aguanta dret: que es faci fotre (i no pas: …ara que pringui). Hi ha sinònims, no tan malsonants, com ara fer-se fúmer o fer-se retratar.

3. Pencar, sirgar

Un altre significat que es dóna a pringar, derivat de l’anterior, és ‘treballar’. Amb aquest valor, el mot col·loquial més estès és pencar: M’empipa fer guàrdia, perquè quan tothom surt a voltar a mi em toca pencar. En alguns indrets es fa servir un sinònim, del mateix registre, que és sirgar: Si no ve a treballar, haurem de sirgar doblement.

4. Rebre, tocar el rebre, llepar

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: No el feu emprenyar, que rebrem. De vegades, es reforça amb el verb tocar, és a dir, tocar el rebre (o tocar rebre): Si no ho acabes abans de migdia, et tocarà el rebre. També, en alguns indrets, es fa servir el verb llepar: Val més que callis, que encara lleparàs. Aquest ús del verb llepar no és acceptat pels diccionaris normatius, com tampoc carregar-se-la, que, en canvi, sí que consta en el diccionari Alcover-Moll: Vés alerta, que te la carregaràs!

5. Estar fotut, estar cardat, haver rebut, haver begut oli

Amb un significat ampli –‘trobar-se en mal estat’–, tenim l’expressió estar fotut, que ens pot servir per a evitar estar pringat: Volíem anar a caminar, però plou: estem ben fotuts. També hi ha l’expressió sinònima estar cardat (que fa poc que va entrar al DIEC): Si guanya la Le Pen, estem cardats! N’hi ha una de molt genuïna, que és haver rebut: I compte, que si ho fas malament, ja has rebut! I encara haver begut oli: No facis cap pas en fals, que si t’enxampa ja has begut oli. Amb aquest significat, també ens podem servir d’alguns recursos que ja hem esmentat: estar fumut, haver llepat, haver tocat el rebre…

6. Ésser un passerell, fer el préssec, fer el paperina, fer el ridícul…

Quan parlem d’algú que ‘té una actitud molt innocent’, que ‘es deixa ensarronar’, o bé que ‘es troba en una situació ridícula’, no cal que diguem que és un pringat: podem emprar construccions ben  populars, com ara ésser un passerell (o fer el passerell): I t’ho has cregut? Ets un passerell; també fer el préssec: Ei, hem de protestar com tots: no fem el préssec (i no pas …no siguem pringats); fer el paperina: Diu que ja està tip de fer el paperina i que plegarà (i no: Diu que ja està tip de ser un pringat…); fer el ridícul… Segons el context i segons la intensitat de la innocència de l’individu, també podem fer servir adjectius com ara beneit, janot, bonàs, pau, pobre d’esperit, taujà… i frases fetes com no papar-ne ni una, beure a galet, tenir llana al clatell

7. Desgraciat, marginat, fracassat, ruc, beneit, tros de quòniam…

Fent una extensió del significat anterior, pringat també es fa servir, despectivament, com un insult per a referir-se a algú que és exclòs o discriminat en un grup. En aquest cas, hi ha una bona diversitat de matisos, de manera que ens podem servir de mots com ara desgraciat (‘que es troba en una situació lamentable’ o bé ‘mancat de gràcia’): Explica acudits i no riu ningú, pobre desgraciat; marginat (‘apartat, que ningú no té en compte’): És el marginat de la classe; fracassat (‘que no ha reeixit en alguna cosa’): Va deixar el partit perquè no el votava ningú: quin fracassat. Hi podríem afegir, com a insults en compte de pringat, ruc, beneit, ximple, tros de quòniam, tros d’ase…

8. Llardós, greixós, untós, llefardós, llefiscós…

Tornant al començament, al sentit originari, l’adjectiu pringós l’hem de substituir per llardós: Se’m va acostar amb aquelles mans llardoses i jo volia desaparèixer; o bé sinònims com ara greixós: Vaig haver de dormir amb uns llençols greixosos i esparracats; untós: Tenia uns cabells untosos, devia fer dies que no es rentava el cap; llefardós: Vam entrar en un bar llefardós i rònec; llefiscós: Era una bèstia tota grassa i llefiscosa

Com veieu, doncs, no hi ha cap necessitat de dir pringar ni derivats. El català col·loquial té recursos de sobres per a sortir-se’n tot sol. La nostra llengua és prou rica i versàtil perquè ens puguem expressar en qualsevol situació sense haver de demanar permís.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu idees per a encomanar el català als infants i als joves

0
Publicat el 15 d'abril de 2022

VilaWeb

Si és veritat que som en un moment d’emergència lingüística, no ens podem pas estar plegats de braços. La preocupació social pel futur de la llengua pot esdevenir pessimisme, però també la podem convertir en activisme. Per capgirar la situació hem de canviar els costums, hem de fer coses que no hem fet fins ara: hem d’ésser lingüísticament actius.

Què podem fer? Sou pares, avis, mestres, monitors d’esplai…? Teniu una certa capacitat d’influir en infants i joves? Doncs us proposem un seguit d’accions per a transmetre la consciència de llengua als infants i joves i aconseguir que siguin lingüísticament responsables.

1. Els primers contes

Tots els nens petits volen que els expliquin contes. Si teniu memòria o imaginació i capacitat de contar-ne sense llegir sou molt afortunats. I si no, no passa res: a les biblioteques i llibreries en trobarem per a donar i per a vendre. Així doncs, expliquem o llegim contes en català als nens petits. No tan sols els deixarem embadalits, sinó que els desvetllarem la capacitat d’imaginar-se històries i algun dia ells mateixos en crearan. Si no sabeu per on començar, us recomano la col·lecció dels Llibres del Tat, amb unes magnífiques traduccions d’Albert Jané. Qualitat lingüística garantida.

2. L’escola no ho ha de fer tot

Si volem que el nen aprengui a llegir bé, no podem delegar tota la feina a l’escola. A casa o a la biblioteca, llegiu vosaltres amb ell al costat, a poc a poc, perquè pugui anar seguint. I quan comenci tingueu molta paciència perquè no li sortirà bé de seguida. No tingueu por pel mètode: ell mateix us anirà marcant el camí. Hi ha un moment essencial de l’aprenentatge, que és quan la criatura s’adona de la utilitat de llegir, quan veu l’autonomia que li proporciona. És el moment d’anar a triar un llibre o una revista infantil: que decideixi ell.

3. L’edat difícil

Vindrà un moment, a la pubertat, en què la capacitat d’influir dels adults minvarà. Potser voldrà triar coses que no prevèiem. Sense renunciar a transmetre-li consciència lingüística, l’hem de deixar volar. Si l’hem pogut ajudar a tenir bons fonaments, triarà llibres, programes, vídeos i xarxes en català. Però quan no sigui possible els voldrà en castellà, en francès o en anglès. Tant com puguem, fem-nos-en còmplices i reclamem a editorials i a institucions que actuïn per fer créixer la presència del català en la literatura juvenil, la televisió, les xarxes socials… (I en l’ensenyament: quants professors es troben obligats a emprar material audiovisual en castellà perquè no n’hi ha en català?). També tindrà amics que fan vídeos de TikTok en castellà amb la il·lusió d’arribar a més gent. Si ell té aquesta temptació, donem-li entenent que això és esnob. I ineficaç. Ja ho diu lo Pau de Ponts: “Dius que així els teus seguidors ara tots ho entendran. Però xiquet, què coi fots, fotre-ho en anglès? Són d’aquí al Penedès.”

4. Les eines adequades, a l’abast

Internet ens ofereix eines de consulta de tota mena. Hi ha, per exemple, un magnífic diccionari infantil il·lustrat, el Didac (d’Enciclopèdia Catalana), actualment disponible tan sols en paper, segons que sembla. Els estudiants joves (a partir dels darrers cursos de primària), és important que s’acostumin a fer servir el corrector de Softcatalà, que va molt més enllà que un corrector ortogràfic: és una eina excel·lent per a polir el text i per a aprendre llengua. I els qui en vulguin saber més, que consultin sense por —però de primer amb un cert guiatge— el gran Diccionari Català-valencià-balear (Alcover-Moll), una obra única, quasi sense parió en les llengües romàniques. (En aquesta pàgina del govern de Catalunya, hi trobareu enllaços a un munt de diccionaris i vocabularis. I encara és més completa aquesta altra de la Universitat de València.)

5. Posem-hi cura

Si procurem que els infants llegeixin i consumeixin continguts en català, també hem de mirar que quan parlin se serveixin d’estructures genuïnes i, sobretot, que tinguin una pronunciació neta. Per poc que en sapiguem, de segur que podrem observar si fan com cal les vocals obertes (net) i tancades (nét), si diferencien les esses sordes (els sastres) de les sonores (els astres), si articulen bé les eles palatals (ai-all)… Ajudem-los a parlar bé.

6. Una llengua rica i plena

La llengua que transmetem als nostres fills o néts, o als nostres alumnes, de segur que no és la que vam aprendre nosaltres, perquè aquests darrers decennis el català s’ha empobrit força. Essent-ne conscients, hem de fer tant com puguem per recuperar les estructures i el vocabulari perduts. De llibres sobre mots que cauen en desús en trobarem qui-sap-los. Per exemple, El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig; 113 paraules per salvar, de Josep-Lluís Carod-Rovira; Món rural. Mots que es perden, de Josep Espunyes; En perill d’extinció, de Pau Vidal; i Salvem els mots, d’un servidor. Mestres: vegeu aquesta activitat de Sant Jordi a l’institut Mig-Món de Súria (amb una llista exhaustiva de paraules, que posen a l’abast de tothom).

7. Trepitgem comarques

Una de les maneres de prendre consciència de la diversitat i la riquesa de la nostra llengua és sortint, voltant, parlant amb la gent de fora del nostre redol. Sobretot si viviu a les àrees metropolitanes (Perpinyà, Barcelona, Tarragona, València, Alacant…), és molt convenient que els vostres fills o alumnes sentin accents diferents, que vegin que a molts indrets la llengua majoritària i d’ús comú és el català, que s’adonin que la llengua és una i diversa, i que aquesta és la gràcia. Lamentablement, els nostres mitjans de comunicació no ens en fan prou conscients, d’aquesta diversitat.

8. “Consumim” el país de cap a cap

En relació amb el punt anterior, també cal que llegim llibres escrits en variants diferents de la nostra. Per això us encoratgem vivament a tenir en compte la darrera llista de recomanacions de llibres infantils i juvenils de VilaWeb, amb obres editades a tot el país. I els mitjans audiovisuals? Tot i que la programació infantil i juvenil de les nostres televisions no sigui gaire galdosa, tinguem-la en compte: la de TV3, la d’À Punt i la d’IB3. Mirar-nos el melic de la nostra “comunitat autònoma” ens limita. IB3, per exemple, va emetre una sèrie infantil dedicada a Ramon Llull. I a À Punt hi ha la Colla, semblant al Super3 de TV3.

9. Parlem sempre en català

Donar exemple d’assertivitat lingüística és bàsic, sobretot perquè l’infant o el jove vegi quotidianament actituds que haurien d’ésser normals. La principal és parlar sempre en català. Per començar, cada vegada que ens adrecem a un desconegut. I, en segon lloc, cada vegada que trobem un interlocutor que ens parli en castellà. La fermesa dels adults és essencial per a transmetre l’estima a la llengua. És importantíssim també que els mestres es mantinguin sempre en català a l’aula, sigui quina sigui la llengua dels alumnes. I, si de debò el català és la llengua vehicular, en algun moment s’ha de començar a exigir que l’alumne parli en català. Altrament, com podem dir que un estudiant que ha acabat quart d’ESO té el nivell C1 si en quatre anys no li hem sentit dir un mot en català?

10. Siguem lingüísticament exigents i centrats

Hi ha un fet que encara és vist amb molta prevenció, sorprenentment: l’exigència d’ésser atesos en català en un establiment o en un servei, una exigència que trobaríem natural a qualsevol lloc del món. Passem vergonya a l’hora de demanar la carta en català o bé de demanar que en una botiga ens parlin en la nostra llengua. Però, si hi pensem bé, qui hauria de passar vergonya és el qui ens atén. No hauríem de perdre de vista les sis accions amb què la Plataforma per la Llengua defineix un català lingüísticament actiu: parlem, triem, demanem, reclamem, informem-nos, expliquem-ho. 

En definitiva, rebel·lem-nos.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Quan no hem de fer servir el pronom ‘en’?

0
Publicat el 1 d'abril de 2022

VilaWeb

Una de les errades sintàctiques més escampades, per influència del castellà, consisteix a no fer ús dels pronoms febles en i hi. Tot sovint sentim frases “coixes” com ara “Pel preu d’un, t’emportes dos” (en lloc de “te n’emportes dos”), en què, simplement, hem copiat el castellà “Por el precio de uno, te llevas dos”. El pronom en substitueix, en general, un complement començat per la preposició de (Parlen de política → En parlen) o bé un complement directe sense article (“Comprem maduixes → En comprem”). 

Avui parlarem de l’altre extrem, és a dir, de quan fem servir en allà on no toca. Per simplificar l’explicació, en veurem i n’exemplificarem uns quants casos i, al final, recomanarem dos articles on podreu ampliar-ne la informació.

Errada 1: “La causa n’era una altra”

En general, quan el complement del nom forma part del subjecte no el podem substituir. Suposem que ens expliquen el motiu que ha fet que algú s’arruïnés. I en un punt de l’explicació ens diuen: “Molta gent es pensava que l’addicció al joc l’havia dut a la ruïna.” Tot seguit, per desmentir aquesta idea, ens podrien dir: “Però la causa de la ruïna era una altra.” I si no volem repetir “de la ruïna”, que és el complement de “causa”, com ho fem? Seria correcte dir “Però la causa n’era una altra?” No. En un cas com aquest, simplement, hem de prescindir del pronom: “Però la causa era una altra.”

Errada 2: “Un exemple n’és Irlanda”

Un cas semblant a l’anterior, però amb una solució diferent. Imaginem-nos la frase “La independència d’un país no sempre ha servit per a salvar una llengua. Un exemple n’és Irlanda.” Ací tampoc no seria correcta aquesta solució, és a dir, substituir amb el pronom en el complement del nom (“Un exemple d’això és…”) perquè forma part del subjecte. Com en l’errada 1, podem deixar la frase sense pronom: “Un exemple és Irlanda.” Però, en aquest cas hi ha una altra solució: avantposar el verb i, ara sí, amb pronom: “N’és un exemple Irlanda.” Podem dir, doncs, que si el subjecte va després del verb sí que podem substituir-ne el complement; si no, no.

Errada 3: “He visitat unes quantes llibreries i me n’he enamorat de dues”

Quan un complement començat amb preposició conté un quantitatiu no podem substituir el nom que l’acompanya. La frase de l’enunciat, sense substitució, seria: “He visitat unes quantes llibreries i m’he enamorat de dues llibreries.” Per evitar la repetició, n’hi ha prou de suprimir “llibreries” i dir: “…i m’he enamorat de dues.” Però, compte, això passa perquè el complement comença amb preposició. És a dir, una frase com ara “He visitat unes quantes llibreries i n’he retratades dues” seria correcta, perquè el complement “dues llibreries” no va precedit de preposició (és un complement directe).

Errada 4: “Se n’adona de tot”

En l’ús dels pronoms, tot sovint ens trobem duplicacions o pleonasmes, és a dir, que fem servir un pronom per a substituir un complement, però no el substituïm, de manera que el diem dues vegades. El verb “adonar-se” va seguit d’un complement començat amb la preposició “de”; per tant, el podem substituir pel pronom en. En lloc de dir “L’enganyava i es va adonar que l’enganyava” diem “L’enganyava i se’n va adonar”. Però si fem servir el pronom, per un seguit, hem d’eliminar el complement, perquè el pronom ja el representa. Per això diem que en la frase “Se n’adona de tot” hi ha una duplicació: el pronom en i el complement (“de tot”): havíem de dir, simplement, “S’adona de tot”. Passa una cosa semblant quan a la frase hi intervenen pronoms relatius com ara “del qual” i hi mantenim el pronom en. Per exemple, a la frase “Ha abandonat el Partit Liberal, del qual en va ser militant cinquanta anys” també hi sobra el pronom en, perquè el complement (“del qual”) no l’hem pas substituït.

Errada 5: “Se’n van quedar sense”

Una errada que s’ha escampat molt és la substitució pronominal del nom que acompanya la preposició sense. Quan vulguem evitar la repetició d’un mot precedit de sense, simplement l’hem d’eliminar. “Van voler comprar les entrades l’endemà i es van quedar sense” (i no pas: “se’n van quedar sense”).

Errada 6: “N’hi havia molta gent”

En el català meridional, una frase com “N’hi havia molta gent” és corrent en la llengua parlada. De fet, la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans recull (accepta?) aquest ús, que explica així: “En els registres informals, en valencià haver-hi incorpora sempre en: N’hi havia molta gent” (p. 705). És un ús que, paradoxalment, no hem sabut a la Gramàtica Normativa Valenciana i que desaconsellem de totes passades. 

Errada 7: “És de Manresa i n’ha fet un estudi dels habitants”

Un dels casos més habituals d’hipercorrecció en l’ús del pronom en consisteix a servir-se’n per substituir un complement del nom d’un complement del nom. Suposem que parlem d’una manresana que ha fet un estudi dels habitants de la seva ciutat. La frase, sencera, seria: “És de Manresa i ha fet un estudi dels habitants de Manresa.” Com veiem, “un estudi” va acompanyat d’un complement del nom (“dels habitants”), alhora seguit d’un altre complement del nom (“de Manresa”). Per evitar la repetició de “de Manresa”, no podem substituir-ho pel pronom en, perquè és un complement del nom d’un complement del nom. Solucions: un sinònim (“i ha fet un estudi dels habitants de la ciutat”), una simplificació per a eliminar un complement del nom (“i n’ha estudiat els habitants”) o el possessiu (“i ha fet un estudi dels seus habitants”), per bé que aquesta darrera solució, del nostre punt de vista, és poc natural, perquè “Manresa” no és cap persona.

Errada 8: “Faig un estudi sobre els joves per esbrinar quin factor n’influeix més en les preferències”

Una errada semblant a l’anterior és provar de substituir un complement d’un nom d’un complement introduït per una preposició qualsevol (complement de règim). El verb influir, per exemple, sol anar seguit de la preposició en (“influir en el govern”, “influir en una decisió”, etc.). Imaginem-nos que diem “influir en les preferències” i que a “les preferències” hi afegim un complement: “les preferències dels joves”. Doncs “dels joves”, com que és complement d’un complement de règim, no ho podem substituir. És a dir, la frase “Faig un estudi sobre els joves per esbrinar quin factor influeix més en les preferències dels joves” no la podem simplificar així: “Faig un estudi sobre els joves per esbrinar quin factor n’influeix més en les preferències.” La solució més natural és canviar “les preferències dels joves” per “les seves preferències”, de manera que tindríem “Faig un estudi sobre els joves per esbrinar quin factor influeix més en les seves preferències”.


Si en voleu saber més:

Us recomanem dos articles per a aprofundir en aquest tema:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Brutal! Bestial!

0

VilaWeb

“Aquest vídeo és brutal!”, exclamava al desembre el president del Port de Tarragona a Twitter. A les imatges hi apareixien quatre dones segurament octogenàries fent lloances dels fideus del Serrallo. Són unes imatges colpidores, impressionants, però en cap moment no fan pensar en brutalitat.

Aquests darrers anys s’ha consolidat l’ús dels adjectius brutal i bestial per a parlar de coses grans, literalment o figuradament. I s’ha afermat tant que, de mica en mica, hem anat arraconant tot de mots amb significats precisos. La conseqüència, és clar, ha estat un empobriment lèxic com més va més greu. Vegem-ne més exemples.

El FC Barcelona fa un gran partit, omple de gols la porteria contrària, amb un joc net i elegant. I, tanmateix, què diu l’entrenador? “Hem fet un partit bestial.” No pas increïble ni boníssim, no: bestial.

Hi ha desafiaments grans o –si voleu posar-hi intensitat– enormes, extraordinaris. Però si els encarem racionalment, no els hem pas de considerar brutals, com en aquesta taula rodona en què es debatia com dotar Barcelona de més habitatges. “El repte és brutal”, va etzibar una responsable municipal.

Aquests dies podem veure amb admiració que la gent respon a les crides a la solidaritat amb els refugiats ucraïnesos. I en moments d’emoció com aquest, en què volem descriure un fet excepcional, magnífic, és quan podem arribar a dir: “La resposta de la gent és bestial“, per més que, precisament, aquesta resposta sigui el rebuig de la bestialitat de Putin.

El 2020, al Camp de Túria, la campanya de la Unió Gremial per a impulsar el comerç de nou municipis tenia per lema “Comerç local, comerç brutal“, un eslògan que sembla que hauria d’espaordir els compradors. La intenció era vendre la imatge d’un comerç excel·lent, esplèndid, però potser per a això no calia comparar-se amb els animals.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull, ara com ara, els usos figurats de brutal i bestial. Diu que signifiquen ‘propi de les bèsties’ (“apetits brutals”, “instints bestials”) i ‘semblant a una bèstia, d’una violència salvatge’ (“maneres brutals”). Per això quan parlem d’una agressió, d’una baralla o d’una violació brutals, com en aquesta notícia, en fem un ús adequat.

En aquests abusos, caldria afegir-hi genial, que es va posar de moda els darrers decennis del segle XX, també en contexts impropis. I encara espectacular, que sí que té sentit figurat, però que avui es fa servir a tort i a dret.

Contra aquest fenomen d’empobriment, hi podem fer res? Una feina dels mitjans de comunicació pot ésser difondre alternatives, amb tots els matisos i en tots els registres, perquè el parlant no hagi de recórrer sempre als mateixos mots.

Podem dir, per exemple: un dia fantàstic, una aventura apassionant, un error descomunal, una novel·la monumental, una tempesta formidable, un vaixell enorme, una interpretació sublim, una energia sorprenent, un moment molt emocionant, una casa majestuosa, un edifici superb, una època esplendorosa, el súmmum de la ineficàcia, un paisatge meravellós, un jardí bellíssim, un amor desmesurat, una força colossal, una gentada immensa, una propietat grandiosa, un discurs espaterrant.

Parlant més col·loquialment, podem servir-nos d’una munió de locucions i frases fetes: un menjar per a llepar-se’n els dits, un vi de categoria, un còctel de primera, un text d’antologia, un escriptor fora de sèrie, un llamp de cotxe, un espectacle mai no vist, un talent de no dir, un partit de traca i mocador, és d’allò que no hi ha, un dolor que no té nom, una llengua que et fa caure de cul, una intel·ligència que tomba de tos, un arròs de repica’m el colze, un sol que torra el cul a les llebres (o de justícia, o que estavella les pedres…).

I per al registre vulgar, també tenim algun recurs. Podem dir, per exemple, un professor collonut, un concert que és l’hòstia, un fred de collons, etc.

D’alternatives per a no empobrir el llenguatge, com podem veure, en tenim per a donar i per a vendre.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les calces són les mitges?

0
Publicat el 5 de març de 2022

VilaWeb

En l’estudi de les llengües el concepte de “fals amic” té una certa importància. Molt sovint es presenta com un joc divertit, però certament cal tenir-lo en compte si volem evitar confusions. Si mirem les llengües de l’entorn, ho entendrem de seguida. En italià, per exemple, un autista és un conductor i una officina és un taller o un garatge. En francès, un fracas és un terrabastall i un pastis, com és sabut, una beguda. En espanyol, una cama és un llit, acostarse vol dir ajeure’s i la venda és una bena…

Si hi ha aquestes “coincidències divergents” entre llengües, també en trobem d’internes, és a dir, mots que en un parlar volen dir una cosa i en un altre, una altra. Vegem, doncs, una llista d’urgència de “falsos amics interns“.

Si sou del Principat i aneu, per exemple, al País Valencià, no us espanteu si una dona acalorada diu que les calces li fan nosa, perquè calces és allò que al Principat en diuen mitges. No fa gaires decennis, dels pantalons en dèiem calces o calçons a tot arreu.

Així mateix, si a un principatí li dieu que porteu la samarreta banyada, potser no us acabarà d’entendre, perquè ell diria que la porta mullada o molla. I moll, justament, a la major part del domini lingüístic no vol pas dir ‘xop’, sinó ‘tou’ o bé ‘fluix’. D’ací ve el bocamoll (‘fluix de boca’, podríem dir-ne) que no té res a veure amb la mullena bucal.

Una confusió entre els habitants de les Balears i la resta és el verb trempar. Si ens diuen “Ja l’has trempat, l’enciam?”, simplement ens demanen si ja l’hem amanit.

Parlant de malentesos de caràcter sexual, tenim també el cas de pardal, que a Mallorca, a Eivissa, a València i al sud del Principat és el penis. Per evitar la confusió, l’ocell rep noms diversos, com ara teuladí.

I, ara que parlem d’animals, mallorquins i menorquins d’un gat en diuen moix, tant si el veuen tristoi com xiroi.

Si sentim un valencià que parla de fer comboi no ens imaginem pas un conjunt de vehicles o de soldats, sinó alguna mena de gresca o festa, generalment amb força gent.

Ara imaginem-nos que un amic del Principat ens convida a casa seva i, havent dinat, li diem que ens deixi escurar. No ens ha d’estranyar que ens faci cara d’esparverat, perquè entendrà que encara tenim gana i volem rosegar els ossos del pollastre. Li haurem d’aclarir que simplement ens oferim a rentar els plats.

Parlant de menjar, si visiteu el Rosselló i us anuncien juliana no penseu pas en una sopa, perquè menjareu bacallà.

Si sou de Catalunya, quan algú d’un altre punt del país us digui que s’ha llevat les sabates no us penseu pas que les havia posades a dormir. Simplement, se les ha tretes.

Quan anem a les Illes Balears, si algú ens diu que és picapedrer no ens l’hem pas d’imaginar picant pedra: és un treballador de la construcció amb uns certs coneixements de l’ofici. Vaja, allò que al País Valencià en diuen obrer o obrer de vila i al Principat, paleta.

En una casa bona catalana, us sobtarà que a la senyora que hi treballa li diguin minyona, encara que no sigui jove. És la manera com els principatins anomenen les criades.

Si aneu a Menorca, o a Mallorca, i a les set del matí us diuen què voleu per berenar, no us penseu que us volen aixecar la camisa. Així és com hi anomenen l’esmorzar. També hem de tenir en compte, si anem al País Valencià, que la gent hi sol fer dos esmorzars: el primer, molt lleuger, és el desdejuni.

Visitant les comarques del nord, o bé Mallorca, veureu que totes les nines parlen, perquè allà una nina no és pas cap joguina, sinó una xiqueta o nena. I si de les nenes en diuen nines, com en diuen de les nines? Doncs depèn: a Mallorca i a l’Empordà, per exemple, són pepes; i al Rosselló i al Conflent, patotes.

En algunes comarques valencianes, un podeu trobar que algú té ganes d’estomacar-se. No us penseu pas que sigui masoquista; simplement vol escarxofar-se al sofà.

A Menorca, quan diuen que una noia o una casa és polida no parlen de netedat ni d’endreça, sinó que volen dir que és maca, formosa.

Es veu que a Mallorca te’n pots anar un parell de dies de vacances i no treure el cap per la feina durant una setmana. Com s’entén? Doncs perquè un parell mallorquí no són dos, sinó uns quants, una xifra indeterminada.

A bona part del país, els infants tenen padrins encara que no siguin batejats, perquè el padrí i la padrina són l’avi i l’àvia.

N’hi ha que pensen que emprar és un mot culte, i no. Al País Valencià, per exemple, la gent empra (o ampra) moltes coses, però no vol dir que les faci servir, sinó que les manlleva, les demana en préstec.

En fi, aprendre aquests falsos amics (i qui-sap-los més) ens ajudarà a entendre’ns més bé, sense sorpreses.


Aquest article ha estat possible gràcies a les aportacions de Josep Albinyana, Joan Bosch, Núria Cadenes, Jem Cabanes, Esperança Camps, Francesc Esteve i Jordi Palou. Gràcies a tots.


Les fronteres que defineixen l’extensió dels mots no sempre són precises. Per això, tot i haver-me assessorat en el Diccionari català-valencià-balear, demano disculpes per endavant per les errades que pugueu trobar en aquest article. Si sou subscriptors de VilaWeb i voleu notificar-me-les, escriviu un comentari, si us plau. (En trobareu l’enllaç més avall.)

La Viquipèdia ens ofereix una informació completa sobre el concepte de “fals amic” i llistes de falsos amics del català amb l’anglès, el basc, el castellà, l’esperanto, el francès, el grec modern, l’italià i el portuguès.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Calendaritzem o implementem? Deu errades del llenguatge d’avui

1
Publicat el 5 de març de 2022

VilaWeb

Aquests darrers anys, en l’àmbit administratiu s’han escampat un seguit de calcs, manlleus o usos impropis que s’han anat consolidant. Castellanismes com plaç, anglicismes com timing, confusions en l’ús de contemplar, plagues com implementar i agendar, etc. infesten el llenguatge dels treballadors de l’administració, mestres, policies, etc. I tard o d’hora s’escolen als mitjans de comunicació i s’acaben escampant. Vegem-ne uns quants:

Aplicatiu

Una aplicació informàtica és un ‘conjunt de programes informàtics que desenvolupen tasques específiques en un ordinador’. D’això, n’hi ha que en volen dir aplicatiu, però és innecessari, a més d’incorrecte (o no admès per la normativa, digueu-ho com vulgueu).

Calendaritzar

Els termes calendaritzar i agendar s’han escampat com una mala cosa, però són innecessaris. Per què diem calendaritzar si ja tenim programar, planificar o, si voleu, establir un calendari? En lloc d’agendar també podem fer servir programar o bé posar data, assenyalar un dia o adiar, segons el context. I si parlem de noms, l’invasor és l’anglicisme timing, quan volem dir ‘distribució d’un seguit d’activitats durant un període de temps’. El podem canviar, simplement, per calendari o planificació.

No ens podem estar, en aquest punt, de tornar a recomanar les eines de Softcatalà, especialment el Catalanitzador, que us serviran per a trobar solucions alternatives i genuïnes a aquesta mena de termes. Vegeu de quina manera més pràctica i útil ens presenten les recomanacions:

Contemplar

De fa uns quants anys s’ha escampat l’ús de contemplar en lloc de preveure, incloure, tenir en compte; o bé prescriure, establir; o encara tenir en compte, valorar, considerar. Per exemple, un projecte preveu un seguit d’actuacions; una norma prescriu que les coses es facin d’una manera determinada; i un mestre valora l’esforç dels alumnes. En cap d’aquests casos no hem de dir contemplar.

Implementar

L’anglicisme implementar, relativament recent, s’ha escampat de mala manera en tots els àmbits. El diccionari normatiu ha acabat acceptant-lo, com a sinònim de fer efectiu o posar en pràctica i, especialment, en l’àmbit informàtic (‘convertir una idea, un mètode, un esquema, un algorisme, etc. en un circuit, un objecte o un procés informàtic en estat operatiu’). En canvi, no s’admet com a sinònim d’implantar. De manera que les mesures que estableix un govern no s’implementen, sinó que s’implanten.

Llistat

Ja fa temps que hi ha qui confon llista i llistat. El llistat, segons el diccionari, és tan sols el ‘resultat d’operacions efectuades per un ordinador, escrit en paper per una impressora’. I d’ací, per influència del castellà, aquest mot ha envaït el camp de llista, és a dir, ‘sèrie de paraules, frases, adreces… escrites l’una sota l’altra’. Parlarem d’una llista d’alumnes o de municipis, per exemple, i no pas d’un llistat.

Mig

Sentim parlar d’un *cicle mig de formació professional, o bé de solucions a *mig termini. L’error que cometem quan diem això prové de la confusió entre mig i mitjà. Si mig vol dir ‘que forma la meitat’ (mig metre, mig any, mig llibre, etc.), mitjà significa ‘tan allunyat de l’un extrem com de l’altre’, és a dir, que no és ni gran ni petit, ni gros ni xic, ni llarg ni curt… Per això un cicle que no és ni superior ni elemental és mitjà, igual com un termini que no és ni llarg ni curt.

Ofertar

El verb ofertar no és, ara com ara, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. A l’administració, hi ha qui el fa servir amb el significat de ‘fer una oferta pública d’un lloc de treball, un producte o un servei’. Entre mestres i professors, té el significat específic de ‘oferir cursos, assignatures o matèries perquè els alumnes puguin triar’. En l’àmbit comercial, vol dir ‘posar a la venda un producte’. En tots aquests casos el podem substituir, simplement, per oferir. No cal complicar-se la vida.

Plaç

Quan parlem del ‘temps assenyalat per a fer alguna cosa, especialment el compliment d’una obligació’ no hem de fer servir plaç (calc del castellà), sinó termini. Per tant, direm que tenim un termini de cinc dies per a pagar una sanció, per exemple. Així mateix, assenyalem períodes de temps a llarg termini, curt termini i mitjà termini. El mot terme és sinònim de termini i té més significats, sobretot de distància física.

Promig

Promig no és acceptat per cap diccionari, perquè ja tenim mitjana, que és el ‘quocient de la suma de dues quantitats o més pel nombre d’elements que el formen’. Els professors, per exemple, solen calcular la mitjana de la nota de cada alumne a partir dels resultats dels exàmens, els exercicis escrits, les activitats a classe, etc.

Redactat

El mot redactat no és correcte com a substantiu. Quan parlem de ‘la manera d’escriure, tenint en compte els aspectes gramaticals i estilístics’, emprarem redacció. No direm “Té un redactat acurat”, sinó “Té una redacció acurada”; ni “El redactat del llibre és ple de cites”, sinó “La redacció del llibre és plena de cites”. El mot redactat és correcte com a adjectiu: “Quin escrit tan ben redactat, noia!”


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Salvem el “prou”!

0

VilaWeb

El mot prou és un dels tresors més preuats i més versàtils del català. Té, pel cap baix, una dotzena d’usos diferents: com a adverbi, com a adjectiu, com a pronom i com a interjecció. Són usos consolidats amb el pas dels segles que fins fa quatre dies no trontollaven. Però ara hi ha algun enemic que li ha declarat la guerra. Els més tenaços, l’adjectiu suficient i l’adverbi suficientment.

Vegem, amb exemples, tota aquesta varietat d’usos de prou.

La imatge no era prou clara

Heus ací l’ús segurament més habitual de prou, com a adverbi, amb el significat de ‘suficientment’.

No tinc prou coratge

És un ús semblant a l’anterior, però ací prou és adjectiu i equival a ‘suficient’. Observem que sovint en castellà en aquests casos es tradueix per bastante. Però en català prou i bastant volen dir coses ben diferents, com es pot veure si diem Té bastants diners, però no en té prou per a fer el viatge.

Prou hi insisteix, però no li serveix de res

Prou, una altra vegada com a adverbi, també pot significar ‘certament’, com en aquesta frase. Sovint, el podríem canviar per un ja duplicat (Ja hi insisteix, ja) o bé reforçar-lo amb (Bé prou que hi insisteix).

—Que en vols més? —Prou

Hi ha també aquest ús tan idiomàtic, tan genuí, amb un significat semblant a ‘i tant’, ‘és clar que sí’. Darrerament, sembla que recula. Fem-hi alguna cosa!

La culpa és seva, prou que ho saps

Ací prou serveix per a confirmar o donar per cert allò que hem dit. De vegades va precedit de (Bé prou que ho preveia) i encara és més expressiu si es reduplica (Prou el vaig entendre, prou, que equival a Sí que el vaig entendre, sí).

Diuen que estudia: prou, però encara s’hi ha d’esforçar més

Un ús que també es va perdent és el d’aquesta frase, en què prou equival a ‘d’acord’, ‘entesos’. Generalment, va seguit de la conjunció adversativa però.

Amb allò n’hi va haver prou per a exasperar-lo

De vegades va acompanyat de la preposició per a seguida d’un infinitiu. Se sol emprar per a assenyalar un límit o simplement la suficiència d’allò de què es parla. Erròniament, per influència del castellà, hi avantposem com (N’hi va haver prou *com per a exasperar-lo). Aquesta construcció té la variant amb la conjunció perquè i el verb conjugat en subjuntiu: Amb això n’hi haurà prou perquè calli.

Ja faig prou escoltant-te

És un ús molt semblant a l’anterior, però sense preposició i amb el verb en gerundi. També té variants, principalment la d’infinitiu precedit de la preposició de (Ja fa prou d’acollir-lo a casa seva) i la construïda amb una oració condicional: Faràs prou si l’hi acompanyes.

Ja tinc prou maldecaps per a afegir-n’hi més

També s’assembla als usos anteriors, però ací prou té valor d’adjectiu i acompanya un nom. Com hem vist amb l’adverbi, també hi ha la variant amb perquè i verb amb subjuntiu (Ja tinc prou maldecaps perquè m’atabalis). I, és clar, tampoc no hi hem d’avantposar la conjunció com, imitant el castellà (Ja tinc prou maldecaps *com perquè m’atabalis).

Hi havia prou gent

De vegades l’adjectiu prou té el significat precís de ‘quantitat entre regular i elevada’. En alguns parlars, especialment al País Valencià, aquest ús és molt estès. Hi podem sentir, per exemple, Havia de descansar perquè els peus li feien prou de mal.

Ja en tinc prou avui

La particularitat d’aquest ús és que ací prou és un pronom. A alguns ens fa mal d’orelles sentir aquesta frase canviada per Ja en tinc suficient avui.

El menjar no era bo, però el dinar em va costar prou

També amb un ús pronominal, trobem aquest prou que significa ‘una quantitat entre regular i elevada’. És propi d’alguns parlars, com hem vist abans amb l’adjectiu del mateix significat.

Prou!

I si hem vist l’ús de prou com a adverbi, com a adjectiu i com a pronom, ens falta la interjecció. És un ús encara prou viu, sortosament. Però, compte: hem d’evitar de reforçar aquest prou  amb l’adverbi ja (*ja prou) tot imitant el castellà ya basta. Ara com ara, aquest prou és ben viu. Sens dubte, un debat de Josep Cuní amb Pilar Rahola va contribuir a afermar-lo. Recordem-lo en aquests tres vídeos (el de debò i dos del Polònia) 

Locucions i frases fetes amb “prou”

A més de tots aquests usos, el mot prou forma part d’una bona colla de locucions o frases fetes. Vegem les més importants:

I, per si no fos prou, la nena va agafar la covid

La construcció per si no fos prou es fa servir per a indicar que una acció o esdeveniment s’afegeix a uns altres. Equival a a més, a sobre o damunt, però és més expressiva, amb més intensitat. Una construcció sinònima és per a acabar-ho d’adobar.

Ha passat un moment, però amb prou feines hi he parlat

Amb prou feines és una locució que recula (mentre avança a penes). Vol dir ‘gairebé no’.

Hi ha tantes notícies que a la redacció no tenim prou mans

La locució no tenir prou mans vol dir ‘no poder fer allò que hom es proposa’.

Ho pots fer perfectament. De temps, en tens prou i massa

L’expressió popular prou i massa vol dir ‘en excés’, ‘de sobres’.

Si et vas deixar la bossa en aquell banc, ja l’has vista prou

Ja veure prou és una frase feta que es fa servir per indicar que una cosa l’hem perduda definitivament. També s’aplica a persones, per dir que deixarem de veure algú.

Doncs demà li dius que plegues, i prou!

La locució i prou!, que té un significat ben transparent, ara perd terreny a favor de i punt.

No vull que me’n parleu més; ja n’hi ha prou, d’aquest color

Quan diem ja n’hi ha prou d’aquest color o ja n’hi ha prou d’aquest coll volem posar fi a una insistència.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.