El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Ras i curt

“Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis

0

La saviesa popular ens ha deixat dotzenes de refranys relacionats amb aquestes festes: el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any –o Ninou– i Reis. El diccionari d’Alcover i Moll, la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés i els llibres de Joan Amades en contenen un caramull. Tots i més els ha aplegats el gran paremiòleg Víctor Pàmies a la Paremiologia catalana comparada digital. Avui hem pouat en aquesta obra magna i n’hem extret una vuitantena de dites pròpies d’aquestes dates.

Víctor Pàmies: “Hem posat deu mil refranys catalans a internet”

El creixement del dia

Tant en la societat d’abans, molt lligada al camp, com en la d’ara, les hores d’insolació preocupen molt la gent. Per això, durant aquests dies podem resseguir les dites i comprovar amb precisió animal com va creixent el dia. Ja hem començat, de fet, abans de Nadal, el dia 13 de desembre: Per Santa Llúcia, un pas de puça. I continuem: Per Nadal, un pas de pardalPer Sant Esteve, un pas de llebre i Per Ninou, un pas de bou. Són refranys d’un poble observador, delerós de sortir de la fosca i amb ganes d’ajudar el dia a créixer. De refranys com aquests en tenim un gavadal, durant tot l’hivern i més enllà i tot.

Passat Cap d’Any, al matí el dia encara no creix, però al vespre sí que es va endarrerint un xic la posta del sol. El dia de Reis, concretament, es fa fosc catorze minuts més tard que no el dia de Santa Llúcia. Sobre les hores de sol d’aquesta diada, hi ha refranys moderats i assenyats: Per Reis, un pas de vell (o un pas d’anyells, o un pas de camell). Però també n’hi ha algun d’exagerat: Pels Reis, mitja hora creix i bèstia és qui no ho coneix (amb variants en què el lloc de la bèstia l’ocupa l’ase, el ruc, el burro o el boig). El més neutre és un refrany documentat pertot: Pels Reis, el dia creix i el fred neix. Ara en parlarem, del fred.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

L’oratge i els pronòstics meteorològics

El refranyer ens forneix dites a desdir que descriuen l’oratge d’aquestes dates. Ja hem vist que hom creu que el fred “neix” el dia de Reis, però moltes dites ja avancen aquest naixement al dia de Nadal: Pels volts de Nadal fa l’hivern naturalPer Nadal, fred cordial, Per Nadal, fred com cal. Un refrany reflecteix la prudència de la gent d’aquest país (i alhora l’habilitat d’encertar el pronòstic tant sí com no): Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant, el porta al darrere.

Però el refranyer va més enllà i fa pronòstics de l’oratge molt més arriscats que no el Meteosat. El patró comú és: segons quina mena de dia faci avui, farà aquest temps o aquest altre d’ací a uns quants mesos. En aquest terreny, una de les constants és l’oposició entre Nadal i Pasqua (de fet, el naixement i la mort i resurrecció de Jesús). Vegem-ho: Nadal de fred, Pasqua de solNadal de sol, Pasqua de fredCalors per Nadal són frescors per Pasqua. O bé, dit d’una altra manera, A Nadal al foc, i a Pasqua al joc –és a dir, al carrer, gràcies al bon temps.

Hi ha tot un reguitzell de refranys que relacionen l’oratge de Nadal amb la collita. Sembla que si glaça o neva per Nadal i Cap d’Any serà bona: Nadal amb gelada duu bona anyadaQuan neva per Nadal, el pagès guanya son cabalCap d’Any gelat, any de molt blatGelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any. Tot i que –ai– algun any la previsió fa figa: El fred de Nadal tot l’any va mal.

Quant a la pluja, sembla que n’hi ha d’haver per Nadal i per Reis, però no pas per Cap d’Any. Compareu, si no, aquestes dites: Si no plou per Nadal, tots els sembrats van malEls Reis mullats, l’ordi pels terratsNit de Reis estrellada, any d’eixut i de secada… amb aquestes: Cap d’Any serè, tot l’any va béPluja per Cap d’Any duu mal averany.

De boira, en canvi, tant és que n’hi hagi com que no, segons que ens diu un refrany ben innocu: Boires per Nadal no fan ni bé ni mal. En el capítol de les llunes, la cosa sí que és clara i indiscutible: Nadal amb lluna clara, bona sembradaNadal amb lluna plena el bon temps menaNadal amb lluna, any de fortuna.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

Els averanys

A banda els pronòstics de l’oratge i de les collites, els refranys de Nadal també ens ofereixen previsions de tota mena per a la resta de l’any, especialment sobre la sort o la dissort que tindrem. Un capítol curiós és el dels refranys que preveuen el futur de l’any segons en quin dia s’escaigui Nadal. El dilluns és un dia que porta malastrugança: Nadal en dilluns, any de difunts; …o no: Nadal en dilluns, festes a munts. El dimarts, també: Nadal en dimarts, dolent per als sembrats; …o tampoc: Nadal en dimarts, festes a grapats. El dimecres porta bona sort: Nadal en dimecres, sembra camps i feixes. El dijous pot passar de tot: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següentNadal en dijous, penja l’arada i ven els bousNadal en dijous, any de molts ousNadal en dijous, sembra fins als pous… Si és divendres, el refranyer no ens aporta cap averany, sinó un motiu afegit de celebració: Nadal en divendres, festa grossa. Això es deia perquè abans cada divendres de l’any era dia de dejuni, però si s’esqueia per Nadal es feia excepció. I si s’escau en diumenge, més que un averany, el refranyer fa palesa la mala sort: Nadal en diumenge, totes les festes es menja, que vol dir que “perdem” dues festes, les dels dies de Nadal i de Cap d’Any –que també s’escaurà en diumenge.

Parlant de Cap d’Any, si us heu de casar i teniu fe en el refranyer, trieu un altre dia que no sigui aquest: Si no vols passar un mal any no et casis per Cap d’Any. Val més que dediqueu el dia a menjar raïm: Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per tot l’any. Aquest refrany és esmentat al Costumari català, de Joan Amades (1952), amb aquesta explicació: “Els nostres avis creien que menjar raïm el dia d’avui portava riquesa i gran ventura econòmica i que guanyarien una unça d’or per cada gra de raïm que menjaven.” Si és veritat que això de menjar raïm per Cap d’Any ja era habitual, pel cap baix, al segle XIX, potser caldria considerar-ho un precedent del costum d’engolir-ne dotze grans la nit abans –que sembla que no va néixer fins el 1909.

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

Si, quan hem parlat del temps, hem vist que el refranyer oposava Nadal i Pasqua, en el cas dels auguris els opòsits són Nadal i Sant Joan: Bona sort per Nadal, desventura per Sant JoanQui riu per Nadal, plora per Sant JoanDiner per Nadal, pobresa per Sant JoanRiquesa per Sant Joan, misèria per Nadal

És festa grossa

Hi ha uns quants refranys que parlen de la celebració de la festa de Nadal. Un dels més esmentats als refranyers de tots els Països Catalans fa així: Per Nadal, el porc en sal i la porquera al fumeral. Expliquem-ho: la data més coneguda per a la matança del porc és Sant Martí (11 de novembre), però a moltes cases no es feia fins un mes més tard. Per això per Nadal la gent el tenia en sal (per a conservar-lo) i se’l podia menjar; mentrestant, la porquera (que ara en diríem grangera) ja es podia arraulir a la vora del foc. Aquest refrany té unes quantes variants, com ara aquella tan llarga que és quasi una cançó: Per Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí al cap del pi. I encara, parlant de menjar, una dita ens ensenya que per Nadal els àpats són igualitaris i solidaris: Per Nadal, ric i pobre mengen gall.

Que Nadal s’ha de celebrar, el refranyer ens ho diu clar i català. El qui no ho celebra, no és que sigui pobre, no: és pitjor que pobre: Qui no celebra Nadal és home de tant se val. I si convé fer una celebració, s’ha d’anar mudat: Per Nadal, qui res no estrena res no val. D’ací ve que hi hagi tantes dites relacionades amb la feina dels sastres i dels sabaters: Per Nadal els sastres fan tres jornalsPer les festes de Nadal, poc dormir i molt cosirPer l’Advent de Nadal, cada sastre amb tres didalsFes sabates, sabater, que Nadal ja ve. (Diguem-ho tot: aquests dos oficis eren molt malvists, com demostra aquella altra dita: Sastres i sabaters, a l’infern de tres en tres.)

Nadal, doncs, és dia de celebració, segurament el dia de celebració per excel·lència. I per això es pren d’exemple de despesa extraordinària, d’aquelles que es poden fer poques vegades, però que són justificades: Un Nadal no fa mal (que ens anirà molt bé de tenir present per a evitar allò de Una vez al año no hace daño).

Deu dites mal dites

I encara més

Trobem, en fi, tot de refranys referits a la quotidianitat d’aquests dies, com ara un de matemàtica simple: De Nadal a Nadal, un any va. I un altre de càlcul més sofisticat: Pel febrer maridatge, per Nadal didatge, és a dir, si et cases al febrer, per Nadal la criatura ja haurà d’anar amb la dida perquè l’alleti (tot i que entre una data i una altra no hi ha nou mesos, sinó deu…).

Hi ha també refranys jocosos, de tan obvis com són: Qui no passa Nadal no arriba a Cap d’AnySant Silvestre no pot estre sinó una vegada l’any: la vigília de Cap d’Any

Nadal era un dia ideal per als creients poc practicants: La Missa de Nadal per tot l’any val. I també una invitació a revoltar-se i a començar de cap i de nou: Per Nadal i per Any Nou, muda d’amo i muda el sou.

Hem deixat per al final el refrany més conegut: Per Nadal, cada ovella al seu corral, que té qui-sap-les variants: Per Nadal, cada perdiu al seu niuPer Nadal, cadascú al seu hostalPer Nadal, prop del nialPer Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva

Feu-ne cas, d’aquests darrers. Enguany sí.

Bon Nadal!

El refranyer, una bona eina per a recórrer el cicle de l’any


Article publicat a VilaWeb el dia 25-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Els Nadals”, el “cagatió” i deu paranys lingüístics més

0

S’acosta Nadal i arriben dubtes lingüístics que fa quatre dies no tenia ningú. La Grossa de Cap d’Any ens ha dut un anunci de gust dubtós i de fonètica feridora, però ha foragitat el gordo de la rifa, que ja convenia. Us oferim tot seguit un arreplec de mots i expressions de Nadal que encara sentim i que podem esmenar ben fàcilment.

1. El “cagatió”

Encara que algun diccionari registri cagatió, és un mot que hauríem d’evitar. Del tronc que dóna regals per Nadal, sempre n’hem dit “el tió” i de l’acció de clavar-hi cops per obtenir-ne els presents, se’n diu fer cagar el tió i no pas cagar el tió. Per entendre’ns, el que caga és el tronc, no pas els picadors. “Que el tió us cagui molts regals”, diem, per exemple. En l’article següent podeu veure alguna confusió que ha originat el tió:

L’heu cagada, parlant clar i català

2. La “Nit bona”

Abans, la vigília de Nadal la gent no tenia per costum d’anar a dormir tard, ni de fer cap gran celebració, ni cap tec, sinó a tot estirar un humil ressopó després de la missa del Gall. Potser per això no n’hem dit mai Nit bona, sinó, simplement, nit de Nadal. Temps ha, abans de la missa del Gall s’havia cantat el Cant de la Sibil·la, un costum que es va anar perdent a tot arreu, llevat de Mallorca i l’Alguer. Tanmateix, ara es va recuperant a tot el país, com explica aquest article:

Per Nadal, “El cant de la Sibil·la” ressona per tot el país.

3. “Els Nadals”

En català, “Nadal” és sempre singular, llevat, és clar, que diguem, per exemple, “tots els nadals de la meva vida”. Genèricament, doncs, no hem de fer servir el plural. Diem: “On aniràs, enguany, per Nadal?” (i no pas: “On aniràs aquests Nadals?”); “Bon Nadal” (i no pas “Bons Nadals“)…

4. “El Nadal”

Cada vegada sentim més “al Nadal” o “pel Nadal” allà on abans dèiem “per Nadal”; o bé, per exemple, “El Nadal és una època de celebració” on abans dèiem, simplement, “Nadal és una època…”. Sembla que “la Navidad” ens vulgui fer canviar innecessàriament la manera tradicional de dir-ho.

En el vídeo següent podeu veure el doctor Josep M. Argimon dient: “Al Nadal, això és multiplicat” (on podia haver dit: “Per Nadal, això es multiplica”); i “…trobar fórmules de poder fer el Nadal” (en lloc, per exemple, de “fórmules de poder fer la festa de Nadal” o “de poder fer el dinar de Nadal“).

Podeu llegir-ne més informació i més exemples en aquest article:

Us agrada “el Nadal”?

5. “Pare Noel” o “Pare Nadal”?

“És un intrús, un visitant d’un món que no és el nostre, una figura banal, un reclam comercial baratíssim, un mite dessubstanciat, un homenet que fins i tot apareix –cada any més abundant, ai dolor– pujant ridículament als balcons i finestres dels nostres carrers, una figureta sense fantasia, sense màgia i sense majestat.” Així defineix l’escriptor Joan Francesc Mira el personatge (en aquest article) i, alhora, ens fa veure que totes les llengües en tradueixen el nom. A Anglaterra el nom tradicional és Father Christmas i en aquest nom s’han basat la gran majoria de llengües del nostre voltant: francès, Père Noël; italià, Babbo Natale; romanès, Moș Crăciun. I també l’alemany, Weihnachtsmann, i el neerlandès, Kerstman… És a dir, Noel tan sols es diu en francès. I en castellà, que el copia. Vegeu-ne més informació en aquest article:

Pare Noel o Pare Nadal?

6. “Any nou”

Per influència del castellà, molta gent diu any nou, en compte de Cap d’Any, una denominació que compartim amb els italians (Capodanno), però no amb els francesos (le jour de l’an) ni amb els portuguesos i espanyols (ano-novo, año nuevo). També es manté encara en algunes contrades el nom Ninou, que ja feia servir Jaume I en la Crònica (“Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola”) i que fins i tot ha deixat una dita, referida a l’allargament del dia: “Per Ninou, un pas de bou.”

7. “Fi d’any” i “Nit vella”

De la nit de Sant Silvestre, hi ha qui en diu la nit de fi d’any o, simplement, el fi d’any, calcant l’espanyol fin de año. Tampoc no és estrany de sentir Nit vella (còpia de Nochevieja). Doncs ni l’una cosa ni l’altra: així com hem dit que la nit de Nadal no té cap nom particular, tampoc no en té la de la vigília de Cap d’Any, que anomenem, simplement, nit de Cap d’Any.

8. El “revellon”

Fa anys, de les revetlles de les diades assenyalades, que solien anar acompanyades de ball, de xampany, de coca, etc., en dèiem verbenes. Sortosament, el mot revetlla es va difondre eficaçment i avui aquell barbarisme podem dir que ja ha estat oblidat. Tanmateix, encara hi ha gent que de la revetlla de Cap d’Any en diu revellón, copiant el castellà, que al seu torn copia el francès réveillon. Tenint revetlla, no hi ha cap necessitat d’imitar ni l’espanyol ni el francès, oi?

9. Els dotze “raïms”

Sembla que aquest costum de menjar raïm quan toquen les campanades de mitjanit va néixer al País Valencià. Sigui com sigui, recordem que raïm és el nom de la fruita, però no el de cada baia, que es diu, simplement, gra de raïm. Per tant, la gent que segueix aquest costum no menja dotze raïms, sinó dotze grans de raïm. Sobre l’origen de menjar raïm quan toquen les dotze, vegeu aquest article:

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

10. “Feliç any nou”

La fórmula tradicional per a felicitar el canvi d’any és Bon any!, tot i que sentireu Bon any nou i fins i tot Feliç any nou, amb aquesta fal·lera de posar feliç a tot arreu. Si mirem les llengües del voltant, veurem que el francès sol optar per una fórmula curta, la mateixa que el català (“bonne année”), el portuguès es decanta per l’ús de “feliç” (“feliz Ano Novo”) i l’italià també (“felice anno nuovo”), tot i tenir la versió breu (“buon anno”). Tornant al català, doncs, és ben normal que en una felicitació nadalenca hi diguem Bon Nadal i bon any! o, simplement, Bones festes!, per bé que els diccionaris i manuals també registren Bon Nadal i feliç any nou. Hauríem d’evitar, això sí, aquell calc del pròsper any nou, que va estar tan en voga anys enrere.

11. “La cavalgata dels Reis Mags”

El dia 5 de gener al vespre arriben els Reis. Així és com s’anomenen aquests tres personatges bíblics, tot i que el nom sencer és Reis d’Orient Reis de l’Orient. En canvi, no n’hauríem de dir Reis Mags ni Reis Màgics. De la passejada dels Reis pels carrers, se’n diu la cavalcada (no pas cavalgata). Aprofitant l’avinentesa, procurem que no es perdi l’ús del verb passar associat a aquesta tradició, tant per a la desfilada (“A quina hora passaran els Reis?”) com també per a l’acció de dur els obsequis, com a sinònim de ‘portar’ (“Què t’han passat els Reis?”).

12. “El sorteig del Nen”

Malgrat aquest anunci publicitari de gust més que dubtós, la Grossa de Cap d’Any ha ajudat a desplaçar el castellanisme gordo per a referir-se al primer premi (el premi gros) de la loteria. Posats que hi som, també podríem mirar d’estintolar un sinònim de sorteig, que és rifa (mot documentat ja al segle XIV, molt abans que sorteig) i que ha acabat essent sinònim també de ‘loteria’. Ah, i de la rifa (espanyola) del dia de Reis, no n’hem de dir “el sorteig del Nen”, sinó, simplement, la rifa de Reis.


Article publicat a VilaWeb el dia 12-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

0

Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.

1. “On estàs?”

La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.

2. “Bosses, vols?”

Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).

Els pronoms són vida

3. “Tres pedres petites i dues grosses”

Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).

4. “Les vuit i mitja de la nit”

En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).

Deu webs de llengua imprescindibles

5. “Com no m’has dit res…”

Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).

La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).

6. “Se m’ha passat”

En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).

7. “Anem a veure”

En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

8. “Vindrem els dos”

Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).

9. “Dóna-li al play

L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donatun cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.

Les abraçades es donen?

10. “Tindrem que anar-hi”

Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar


Article publicat a VilaWeb el dia 28-11-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

0

En un piulet de fa més de cinc anys, el físic Eliseu Vilaclara, actualment director del Servei Meteorològic de Catalunya, s’exclamava: “No abusem dels plurals en la informació meteorològica. Parlem de la pluja, la temperatura, el vent, i no de les pluges, les temperatures, els vents.”  Li va respondre de seguida Jem Cabanes* (mestre de correctors, de periodistes, de meteoròlegs…): “Gràcies, Eliseu. M’agrada que ho diguis tu. Aquests plurals són d’una altra manera de parlar, no de la nostra.” I ell li retrucà: “Crec recordar que ho vaig aprendre de tu.”

“D’una altra manera de parlar, no de la nostra.” Cabanes té tota la raó. La pluja, tant si cau en una vila com si cau en tot un continent, tant si cau tota de cop com si cau de mica en mica, tant si és roina, com si és un ruixat com si és una barrumbada… és, en general, pluja, en singular. Per què? Doncs podríem dir que perquè és incomptable, però sobretot perquè dir “les pluges” correspon a “una altra manera de parlar”, a un català interferit pel castellà, si més no en l’expressió quotidiana. Algú pot adduir que tenim testimonis antics de l’ús de pluges. Efectivament, fins i tot al Tirant n’hi ha un exemple (“E més encara com eren en la entrada de l’hivern que los frets e les pluges los començaven de enujar”). Però això no vol dir que aquest plural, llibresc i no gens popular, fos predominant: ni al segle XIV ni al segle XX. Era, podríem dir, una mena de llicència literària sense arrelament (freds, un altre plural ben estrany, ho delata). Hi ha, naturalment, més excepcions: per exemple, expressions com ara estació de pluges, que és una construcció fixada. I, naturalment, en un estudi de les classes de pluja, per exemple, també l’hi podem trobar: “Del maig a mig juliol totes les pluges contenen pesticides” o bé “Hi ha pluges escasses i pluges abundoses” són frases possibles. Però ara no parlem de casos específics. El cas és que no ha estat fins que en castellà no s’ha començat a difondre “las lluvias” –sobretot als mitjans de comunicació– que en català no s’ha generalitzat “les pluges”. I ací potser caldria demanar a la nostra televisió pública quin paper hi ha fet i quin hi hauria de fer.

Tot això serveix també per a les temperatures. Per què hem de dir la temperatura? Potser més que demanar-nos això ens hauríem de demanar per què no, és a dir, per què hem de pluralitzar un nom injustificadament. La temperatura puja, baixa o es manté. No és més natural, dir-ho així? Afegim-hi encara els vents i els cels. Una frase com “Tindrem vents forts i cels poc ennuvolats” és un calc evident (o ja no tan evident, ai las!) de “Tendremos vientos fuertes y cielos poco nublados”.

Si deixem de banda la meteorologia, en trobem més, de plurals indeguts, en mots que van començar a canviar el nombre quan va canviar en castellà. Per exemple, no hauríem de parlar de fruites quan sigui un nom col·lectiu. En una botiga, hi venen fruita, anem a collir fruita, hi ha un camió carregat de fruita…  El diccionari, sense explicar-ho, ens posa aquests exemples: “Menjar fruita”, “La fruita seca és molt rica en àcid oleic” (fruita seca, no pas fruits secs), “Les nous i les panses són fruites seques”. Observeu que en els dos primers exemples parlem del col·lectiu i en el tercer no, és a dir, volem especificar que són dues fruites seques. Aquesta és la diferència que no hauríem de perdre.

I això encara més amb verdura, que, amb el sufix que duu (-ura) ja ens indica que és un nom col·lectiu: com musculatura (‘conjunt de músculs’), nervadura (‘conjunt de nervis’), nomenclatura (‘conjunt de noms’), armadura (‘conjunt de peces’), arboradura (‘conjunt d’arbres’), granadura (‘conjunt de grans’), judicatura (‘cos de jutges’)… Comprem verdura (i no pas ‘verdures’), fem verdura a la planxa, la verdura és molt sana…

També hauríem de fer referència a la por. En pocs anys s’ha escampat un plural que no teníem –ni trobàvem a faltar. Per què diem les pors? Per què diem “tinc moltes pors”, si fins ara dèiem “hi ha moltes coses que em fan por” o bé “tinc por de moltes coses”? (I marco por de perquè cada vegada se sent més el castellanisme por a.) D’on surt aquest plural si por és incomptable? La por és un ‘torbament de l’ànim’, és a dir, un sentiment, i això no es pot comptar. És clar que la por pot tenir moltes causes, però no es compta. Si algú se sent trist per molts motius alhora, no direm pas que “té moltes tristeses”, sinó que sent tristesa per coses diverses. Darrerament també sentim a parlar de violències, en compte de “violència de menes diverses”, etc.

Per acabar, tres exemples extrets de mitjans de comunicació. Són exemples d’un plural més “estructural”, gens popular, segurament copiat de les llengües que ens envolten. El primer: “La normativa estableix que els diputats perdin els seus escons si promouen o donen suport a la independència.” Vegeu si no és més simple de dir-ho com ho havíem dit sempre: “…estableix que els diputats perdin l’escó si promouen…” Dient l’escó tothom entén que diem “l’escó de cadascú” i, per tant, el plural hi és superflu.

Segon: “Les nostres vides s’han transformat.” Si tenim una vida i prou –que puguem demostrar–, d’on surt aquest plural? Ah!, que ens referim a la vida de cadascú? Però això ja ho diem amb el possessiu nostra, que és plural, no? “La nostra vida s’ha transformat” és com ho havíem dit sempre (o potser “La vida se’ns ha transformat”, sense el possessiu). Hi aporta res, el plural?

I el tercer exemple: “Es recomana que els habitants de la Cerdanya no surtin de les seves cases.” Ací el plural ha engegat a rodar una construcció genuïna (casa seva) i ha fet més evident el calc. Si hi pensem una mica, veurem que ho havíem dit sempre així: “…que els habitants de la Cerdanya no surtin de casa seva” (o, encara més simple: “no surtin de casa”).

Hem posat exemples de mitjans de comunicació, però el cas és que, sense adonar-nos-en, aquest plural espuri se’ns ha escolat en la parla habitual. No fa gaire, quan una colla d’amics entrava en una casa, a l’hivern, l’amfitrió els deia: “Pengeu l’abric allà” (cadascú el seu, se sobreentén). I avui no fóra gens estrany de sentir: “Pengeu els vostres abrics allà.”

És una altra manera de parlar, no pas la nostra.

*A Jem Cabanes li he d’agrair, com Eliseu Vilaclara, que fa anys em fes adonar d’aquests plurals; i, més ençà –la setmana passada–, que em proporcionés un parell d’exemples d’aquest article.

 

PS. Vull agrair les respostes que ha rebut aquest article, tant als comentaris dels subscriptors com a Twitter, com per correu electrònic. Fent un arreplec d’aquestes observacions, és evident que podem ampliar la llista de plurals indeguts. Per exemple, Pilar Gispert-Saüch recorda que diem les vistes on sempre s’havia dit la vista (d’un paisatge, per exemple). També hi ha lectors que ens recorden aquest costum importat de dir bones en compte de bon dia, per exemple. A Twitter ens recorden que no és rodalies, sinó rodalia. Parlant sobre fets meteorològics, hi ha també les boires que han d’ésser boira. En Josep M. Virgili ens fa avinent article de Gabriel Bibiloni que enumerava una bona llista de plurals no genuïns.

Entre els subscriptors, Joan Anton Sagols ens recorda aquesta moda deplorable de dir Nadals en compte de Nadal. I Jordi Miralda ens parla del paraigua que, efectivament, no s’ha de pluralitzar (llevat que n’hi hagi més d’un, és clar). Ismael Calvet ens recorda que els dies de la setmana tampoc no cal dir-los en plural: el divendres, que ja vol dir ‘cada divendres’, fa innecessari els divendres. Rafael Torner precisa que els freds i les pluges del Tirant citades en l’article són justificats, perquè es refereixen a ‘diversos episodis’ de pluja o de fred; hi coincideixo. El doctor Albert Rossich diu, molt oportunament, que també hi ha casos de singulars que haurien d’ésser plurals, com ara els cabells (en compte d’el cabell). Té tota la raó; i hi podríem afegir el postre (és a dir, les postres). Núria Rajadell-Puiggròs ens diu que potser no cal dir estatuts si amb estatut ja passem. I Joan Santanach i Soler ens explica que a Cerdanya es diu meva casa, seva casa en compte de casa meva, casa seva. Certament, i en alguns indrets la meu casa i també ma casa.

Gràcies a tothom per aquestes aportacions.

L’espanyolam i la borbonalla: la força creativa dels sufixos

0

L’estiu del 1999, el gran Ramon Barnils (1940-2001) va publicar un article al setmanari el Temps titulat ‘El País (El País – Espanya)‘, que era una ressenya sucosa sobre un estudi de Josep Palou. En un punt del text, Barnils enumera tot de temes del llibre i escriu dos mots que, per poca sensibilitat lingüística que tingueu, us deixaran admirats i, alhora, us faran esbossar un somriure: ‘la borbonalla i l’espanyolam‘. Són dos mots que no trobareu a cap diccionari, però que de segur que tots heu entès: són noms col·lectius, però, evidentment, no són neutres. Quan diem espanyolam no diem ‘conjunt d’espanyols’ i prou, sinó que hi afegim un pessic de familiaritat, si no d’irreverència. I quan diem borbonalla parlem, és clar, de la família Borbó, però amb una càrrega irònica que ens fa vorejar la falta de respecte, si no l’insult. Quin un, en Barnils! Ell sí que no escrivia mai a la babalà. Sabia sempre què deia, per què ho deia i amb quina intenció ho deia. Per això –i per més raons– era un periodista extraordinari.

Ací Barnils se serveix d’un recurs magnífic per a crear mots nous: la sufixació, o derivació amb sufix. El català en té molts, de sufixos: si us abelleix, consulteu els cinquanta-cinc més usuals en aquesta pàgina de la Viquipèdia. Dissortadament, amb l’empobriment de les llengües, ens trobem que aquest recurs també cau en desús. En el nostre cas, a més, la interferència del castellà fa que tot un seguit de sufixos que havien estat molt ‘productius’ durant segles ara perillin.  Avui n’he triat tres que trobo especialment expressius.

-am

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (el DIEC no conté sufixos) el defineix així: ‘sufix […] que significa “conjunt o gran quantitat de”, sovint usat en to despectiu’. La gràcia d’aquest sufix és, efectivament, el to. Mirem, per exemple, mossam (derivat de mosso o de mossa). Podem dir que és, ‘simplement’, un sinònim de jovent? O femellam: és una ‘multitud de dones’ i prou, com diu el DIEC? De cap manera! I el to? I la intenció? Això mateix podem dir de fraram lladregam, per exemple. El sufix -am aplicat a persones hi afegeix aquest matís burlesc, de mofa. I com que té aquest to informal, s’aplica molt sovint a conjunts d’objectes. Hi ha el cadiram, l’einam, el finestram, el paperam, el runam, el trastam… També, per aquella superioritat que exhibim sempre els humans, l’apliquem als animals. I parlem de l’aviram, del conillam, de l’ocellam i fins i tot del xinxam, que sembla un personatge de dibuixos i és una munió de xinxes. Les plantes o parts de plantes també són aptes per a aquesta sufixació: hi ha l’herbam i el brossam o bé, en un bosc, l’arrelam, el brancam i el fullam. Fins i tot l’apliquem a parts del cos, d’animals o de persones: una fera ben proveïda de banyes té un bon banyam. I d’una bèstia escorxada se’n treu el budellam. I ara, atenció: les mamelles voluminoses formen el mamellam, però si voleu assuaujar l’impacte teniu el sinònim pitram. Heu vist, quina gradació tan precisa? Els sufixos permeten floritures com aquesta. O com aquesta altra: el diccionari diu que fullam fullatge poden ésser sinònims, però si n’haguéssiu de triar un per a un poema o un llibre de text, no triaríeu el segon?

-alla

El sufix -alla té, si més no, dos significats: un de formal i un d’informal. Per una banda, vol dir ‘acció i efecte de’. Per això, de riure formem rialla, per exemple. I així tenim deixallaendevinallarevifalla, troballa, etc. Però també vol dir ‘conjunt o gran quantitat de’ i aquest és el significat que m’interessa, perquè ací el sufix és d’una gran plasticitat. A qui se li devia acudir, per exemple, que una colla de peixos menuts, tots movent el morro de por, se’n digués morralla? El sufix -alla  el fem servir també per a plantes o parts de planta: la ramalla, per exemple, és el conjunt de rames, sobretot tallades. Quan parlem de materials, la cosa ja es va degradant: o són molt menuts o són de rebuig. La ferralla, posem per cas, és el conjunt de ferros vells o per a llençar. La granalla i la llimalla també són metall, però reduït. En general, els noms d’objectes acabats amb -alla ens parlen de molta quantitat i poc valor. Vegeu, si no, la menudalla i la xavalla. O la xicalla, també aplicat a nens. Quan aquest sufix l’apliquem a les persones, entrem en un món que ens pot semblar inacabable. Si comencem pels que tenim més a prop, els parents, toparem de seguida amb la cosinalla i la nebodalla. Després, com ens passava amb els objectes, tenim les persones menudes, és a dir, els infants: la xicalla i la quitxalla (que n’és una deformació). A mesura que van creixent i es fan més ganàpies –però encara no adults–, trobem la jovenalla i la fadrinalla. I quan són adults, ens els trobem aplegats en col·lectius de gent que fa el mateix ofici, que pertany al mateix estament, etc. Hi tenim la comerciantalla, la pagesalla i també la carlinalla, la forasteralla, la senyoralla... Sembla evident que en aquests casos la denominació té un to burlesc, amb una certa intenció de marginar el grup. Però els autèntics marginats són els pobres i similars. El diccionari ens forneix mots tan políticament incorrectes com ara la pleballa, la gitanalla i encara la pobretalla o pobrissalla. Podem baixar un graó més avall? I tant, fins als rebutjats socialment: la belitralla (un belitre és un home dolent), la bordissalla, la bretolalla, la brivalla, la purrialla i uns quants més. Fins i tot canalla, que avui es fa servir com a sinònim de mainada, però que de primer volia dir ‘conjunt de cans o gossos’ i ‘gent menyspreable’.

-dissa

I per acabar, un sufix dringadís com pocs. Curiosament, no el trobareu a la llista de la Viquipèdia ni a gaires manuals de llengua. Vol dir, aproximadament, ‘acció intensa i repetida’, ‘multitud de’, ‘confusió de’… sempre amb la idea de ‘persistència’. Molt sovint els mots amb aquest sufix ens indiquen confusió de moltes coses: una barrejadissa o una escampadissa, o una esgarriadissa, una mescladissa i una remenadissa, posem per cas. També tenim accions ràpides com ara la corredissa i la voladissa. De vegades, són mots que no podem classificar, però sempre amb la idea de repetició persistent. Una demanadissa, una fregadissa, una ploradissa… Moltes vegades trobem aquest sufix en mots referits a crits o sorolls d’animals: la bramadissa de l’ase, la bordadissa de la gossada, la piuladissa o la refiladissa de l’ocellam, la udoladissa de la llopada. Però també serveix per a designar crits o sorolls de persones: la cantadissa, la cridadissa, la roncadissa, la xiscladissa, la xiuladissa… I, més civilitzadament, l’enraonadissa, la xarradissa o xerradissa... Així mateix, apareix referit a actes comesos amb més o menys força pels humans: una aixafadissa és una ‘aixafada de molts (Els gossos han fet una aixafadissa de flors!). I així mateix tenim l’arrencadissa, la cremadissa, la repicadissa, la rebregadissa… i la més coneguda: la trencadissa. Quan la violència ja augmenta tenim la llampegadissa i la tronadissa, per exemple. Però la violència de debò, implacable i cruel, és la humana: la degolladissa, la matadissa, la penjadissa, mots que si són als diccionaris vol dir que de tant en tant s’han fet servir.

Deixem-ho ací, amics. Una darrera cosa: si els nostres avantpassats ens van deixar recursos com aquest, tan dúctils, tan creatius, amb tantes possibilitats, fem-lo servir. Fem com Ramon Barnils: sufixem, si us plau.


Article publicat a VilaWeb el dia 31-10-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres tics lingüístics dels nostres polítics

0

Aquest títol, que és un embarbussament involuntari, pretén anunciar simplement un tast d’uns quants ‘vicis’ lingüístics comuns a la majoria de polítics del nostre país. Són tres tics de l’anomenat català de plàstic, que té per resultat una expressió (i una comunicació) poc natural.

Per aconseguir una certa equanimitat, hem cercat la informació a Twitter, de manera que els missatges que hem revisat són tots, en teoria, elaborats, no pas espontanis. Hi hem inclòs polítics del País Valencià, de les Illes i del Principat que s’expressen en català. (Diguem, de passada, que ha estat una sorpresa decebedora de veure que algun conseller sempre piulava en espanyol; però bé, avui no hem vingut a parlar d’això.)

Els tres tics de què parlarem són el desdoblament masculí-femení, l’abús del possessiu i l’ús impropi de ‘des de’ al començament de l’oració. Som-hi.

Tots-i-totes

«Ací et faig entrega de l’Alta Distinció de la Generalitat que, des de hui, comparteixes amb 5.054.795 valencians i valencianes més» (Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana)

Heus ací un element que han combatut i combaten molts lingüistes i filòlegs, especialment els professors Carme Junyent i Gabriel Bibiloni: el desdoblament o ‘tots-i-totes’. Sembla inamovible i innegociable, però és tan forçat que de vegades fins i tot els màxims defensors se’n descuiden. Ho podem veure en aquest piulet del president Puig, en què diu ‘valencians i valencianes’ i, una mica més avall, ‘amics’, i no pas ‘amics i amigues’. És la contradicció entre l’artificiositat del desdoblament i la naturalitat de l’ús del masculí com a genèric, que la llengua (la nostra i les de l’entorn) tenia ben establert fins ara.

«Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes» (Miquel Sàmper, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya).

Coneixem casos precedents a Navarra, França, Itàlia, Holanda o Alemanya. Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes.#COVID19

— Miquel Sàmper (@miquel_samper) October 15, 2020

El nou conseller d’Interior català ens dóna l’exemple amb què hem titulat aquest apartat: ‘tots i totes’. Aquest aparellament, tan escampat, ens hauria de fer pensar dues coses. En primer lloc, que com més se sent ‘tots i totes’ més poc se sent ‘tothom’, un mot que sembla que anem arraconant. I en segon lloc que, als anys vuitanta, la primera campanya de normalització de la llengua que es va fer al Principat (quan era una dona qui dirigia la política lingüística) tenia per lema ‘El català, cosa de tots’. Seria possible ara?

«A partir d’avui, els nins i nines de Balears comencen un curs especial i diferent» (Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears).

També en el cas de ‘nins i nines’ sembla que tinguem la batalla perduda. Diuen que en una aula, quan el mestre deixa sortir al pati ‘els nens que hagin acabat la feina’, les nenes que l’han acabada no es mouen de la cadira. Me’n faig creus… Però bé, si llegim atentament el piulet de la presidenta Armengol, hem d’estar contents: comença dient ‘Retrobar-se amb els companys…’ i no diu ‘i les companyes’. No defallim.

«Totes les institucions, començant pel parlament, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina» (Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya).

Totes les institucions, començant pel @parlamentcat, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina. pic.twitter.com/mW9PLfpBo2

— Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) September 10, 2020

La conseqüència més dissortada dels desdoblaments és que, com que allarga les frases, de vegades hom vol compensar aquest escreix amb estratègies que forcen la sintaxi sobre manera. Ací en tenim un exemple: ‘dotar de les millors eines possibles als [sic] i les professionals’. Tanmateix, per a evitar la feixuguesa de ‘els professionals i les professionals’ hi ha un altre sistema, que és la naturalitat: dotar de les millors eines els professionals. Ah, i una altra cosa: ací conjurar-se també és inadequat, perquè té un altre significat, però avui no hem vingut a parlar d’això, tampoc.

Possessius innecessaris o empobridors

«La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn» (Mónica Oltra, vice-presidenta del govern valencià).

La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn, perquè el futur que construïm només pot basar-se en un progrés humà i econòmic sostenible i harmònic amb els bens i recursos naturals del planeta #9dOctubre pic.twitter.com/S5hMBlA4Do

— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) October 9, 2019

Heus ací un cas típic d’un possessiu sobrer. Ningú que llegeixi aquesta frase no s’imaginarà que la vice-presidenta ens demana que ‘els homes i dones’ de ‘la Comunitat Valenciana’ siguin respectuosos amb l’entorn de la Vall d’Aran, per exemple. Per tant, ‘el seu’ hi és superflu: si diem que la societat ha de ser respectuosa amb l’entorn ho entendrem de sobres.

«Lluitem perquè avui i cada dia tothom visqui amb llibertat la seva vida, el seu amor, la seva sexualitat i la seva identitat» (Elsa Artadi, diputada i regidora de Junts per Catalunya).

L’abús del possessiu encara fa més mal d’ulls quan es repeteix unes quantes vegades, com en aquesta frase. És obvi que tothom viu ‘la seva’ vida, ‘el seu’ amor, etc. i no la vida i l’amor del veí. Si escrivim la frase amb naturalitat direm: …cada dia tothom visqui amb llibertat la vida, l’amor, la sexualitat(Un missatge optimista: la senyora Artadi ha escrit ‘tothom’ i no pas ‘tots i totes’. Ens en sortirem?)

«Pablo Mielgo continuarà com a director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears […]. Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra […] ha aprovat la seva renovació» (Conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat del Govern de les Illes Balears)

Aquest ús innecessari dels possessius té un altre efecte: condemna al silenci els pronoms febles. Quan hem de comunicar que un govern aprova la renovació d’un director, però ja n’hem dit el nom i no el volem repetir, tenim un recurs molt fàcil i molt genuí: el pronom en: Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra n’ha aprovat la renovació.

«Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats» (Eva Granados, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya).

Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats. Bona anàlisi d’Emili Ferrer. 📊✍️Un pressupost menys social que el de 2010 via @el_triangle https://t.co/pTIsPkmPdm

— Eva Granados Galiano /❤️ (@Eva_Granados) February 26, 2020

Ja hem dit alguna vegada que el plàstic atreu plàstic. Per començar, a la frase de la diputada del PSC hauríem d’estalviar-nos el possessiu canviant-lo pel pronom en (per pal·liar-ne els efectes més immediats). Però, a més, ens hi trobem un altre element que encarcara els discursos i que els polítics solen estimar molt: l’abús de noms en lloc de verbs: ‘la persistència’ en compte de ‘persisteix’ i ‘una millora’ en lloc de ‘millorar’. I encara, posats a fer, podríem llevar-hi aquest ‘Davant’ inicial, que afegeix artifici al conjunt. Proposem, doncs: Quan la desigualtat persisteix, no es preveu de millorar els recursos per pal·liar-ne els efectes immediats.

‘Des de la CUP…’

Un tic que s’ha escampat molt aquests darrers anys consisteix a començar les frases amb la preposició ‘des de’ per fer-les impersonals. En aquestes construccions ‘des de’ no hi té cap valor, no vol dir res: simplement es fa servir per poder posar el verb en primera persona del plural. Expliquem-ho bé: en compte de dir ‘X fa això’, diuen ‘Des de X fem això’. Vegem-ne quatre exemples.

«Per això des de l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€» (Ada Colau, batllessa de Barcelona).

La pandèmia ens ha confrontat de ple amb la nostra vulnerabilitat emocional. El 49% de barcelonins/es van viure el confinament com una experiència dura o molt dura. Per això des de l’Ajuntament vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€.#SalutMentalPeraTothom

— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) October 10, 2020

En aquest piulet de la batllessa de Barcelona, si volem simplificar la frase hem d’eliminar ‘des de’ i fer concordar el verb amb el subjecte, que serà ‘l’Ajuntament de Barcelona’. És a dir, Per això l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un pla de xoc… I si tant ens convé de mantenir la segona persona del plural, podem servir-nos d’un recurs ben simple: canviar la preposició ‘des de’ per la que hi correspon, que és ‘a’: Per això a l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc…

«Des de l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació i Diversificació Econòmica i Social de les Illes Balears» (José Hila, batlle de Palma).

El batlle de Palma tampoc no defuig aquest recurs. La frase encara sembla més detonant perquè té el verb en present (cosa lògica si vol aprofitar la immediatesa del piulet). Això ens fa pensar que potser té una intenció diferent de la del piulet d’Ada Colau i que ‘Des de l’Ajuntament de Palma’ és merament una indicació de lloc. Hauria estat més natural, doncs, A l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació…

«Per això des de l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a València» (Joan Ribó, batlle de València)

Per això des de l’@AjuntamentVLC tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a #València basat en el consens i en la col·laboració de tota la diversitat social de la ciutat. #9Octubre pic.twitter.com/cYlauOm3Ci

— Joan Ribó (@joanribo) October 9, 2020

I també el batlle de València cau en el parany artificiós del ‘des de’ introductori. Com en els casos anteriors, guanyarem naturalitat si eliminem ‘des de’ i diem …l’Ajuntament de València en marxa un Pla de Recuperació o bé a l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació.

«Des de la CUP hi serem» (Mireia Vehí, diputada de la CUP al congrés espanyol)

No podíem acabar aquest article sense la frase que el Polònia ha fet tan coneguda. D’una manera natural, podem de dir La CUP hi serà. I si volem preservar el ‘nosaltres’, La gent de la CUP hi serem o Els de la CUP hi serem (‘Els de la CUP’?, ‘Les de la CUP’? Uf, avui deixem-ho ací).


Article publicat a VilaWeb el dia 17-10-2020


Llegiu també:
Català de plàstic
Per què els verbs són el motor del català?


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La graciosa, l’antena paranoica i les pedres a la basílica

0

En Cirereta, l’algutzir tan shakesperià de Molt soroll per res, és un personatge divertit. I una bona part de la gràcia és que parla sense saber ben bé què diu, és a dir, que, per donar-se to, gasta un lèxic que li sembla altisonant. I ve’t aquí que confon suspecte amb respecte (‘És aquest el suspecte que et mereix el meu càrrec?’), oficiós amb odiós (‘Les comparacions són oficioses’), discernir amb concernir (‘us voldria fer una confidència que us discerneix de molt a prop’)…

A la literatura, n’hi trobaríem més, d’exemples d’aquesta mena –que, al capdavall, no són sinó jocs lingüístics. I si observem el nostre entorn veurem un fenomen semblant: allò que la Gran Enciclopèdia etiqueta amb la denominació d’etimologa popular i que no és sinó un anostrament de mots poc habituals. Anostrar —fer nostre— en aquest cas, és modificar un mot desconegut per fer-lo semblant a un de conegut. L’escriptor Gabriel Janer Manila, a ‘Un metge que va parlar clar’, se serveix d’aquest recurs i ens presenta un marit que, preocupat perquè no pot tenir fills, se’n va a cal metge. I heus ací la resposta del doctor, passada pel sedàs del pacient: ‘Si vosaltres dos feis vida marítima [marital] i no teniu condescendència [descendència], o ella és esmeril [estèril] o vós sou omnipotent [impotent].’

De segur que, a hores d’ara, ja us han vingut al cap un reguitzell de mots d’aquesta mena. Un bon dia vaig pensar que potser a Twitter en podria aplegar uns quants i vaig demanar ajut amb un piulet en què evocava un conegut de Tuixén, a l’Alt Urgell, que deixa anar ‘anostraments’ l’un darrere l’altre, amb una capacitat creativa i espontània fenomenal. Un dia diu que s’ha pres una aspirina fluorescent, l’endemà mira com desmunten l’envestida de les obres i l’endemà passat explica que a la veïna li han hagut de fer la necessària per treure-li la criatura. No hi ha cap mot estrany que li faci ni pessigolles.

Doncs bé, aquest article l’he confegit amb els centenars de respostes d’aquell piulet. Us presento, doncs, un text col·lectiu, en què la meva feina s’ha limitat a triar i endreçar una mica les aportacions de la gent. Gràcies.


Els noms dels aparells de vegades són ben estranys. En Quim Monzó, per exemple, recorda quan hi havia les estufes catalèptiques (catalítiques), en David ens parla de les antenes paranoiques i l’escriptor i periodista Joan Rendé i Masdéu ens presenta les gavines telefòniques que sovintejaven no fa pas gaires anys. Com si fos La nit dels ignorants, la Marta ens demana si encara es planten jeronis i es fan servir gabinets a taula; i la Jose, que és del món de la taràntula, vol saber si ‘alegria’ va amb ela germinada, tal com li ha dit en Ramon. Per mandra d’obrir el diccionari, truca a la Montse, llicenciada en filosofia catalana, però ve’t aquí que no li agafa el mòbil, perquè ha anat a fer submarinisme amb la Judit, totes dues abillades amb el vestit d’ibuprofè (neoprè). Les acompanya l’Esther, que quan surt de l’aigua exclama: ‘Estic platònica.’ També se sent ben pletòrica la veïna de l’escriptora Margarida Aritzeta, que sembla una sífilis (Sílfide). Si fa no fa com l’amiga de la Peroy, que, a còpia de fer règim, va acabar ben esterilitzada. Esterilitzats o no, hi ha gossos vulgars i gossos amb pelegrí, ens recorda l’Odile.

La Lena vol saber quan recuperarem aquell bell costum de projectar les vies positives després dels viatges. Ah, viatjar! Ja veurem quan ho tornarem a fer… Però el cas és que, fins l’any passat, no ens estàvem de res: l’avi de la Neus ja fa temps que va anar a Oli Brut (Hollywood), que l’Eva ens recorda que és als Estats Humits. L’Olga, quan pugui, anirà a Budapets i en Santi travessarà la península, fins al Pont de Pedra (Pontevedra). La Conxita i la Fàtima no es mouran d’ací: l’una anirà a Sant Manat i l’altra, a Caldes de Montjuïc. Parlant de pobles i viles dels Països Catalans, la sogra d’en Jaume, de Crevillent, s’exclama cada vegada que ensopega amb una generació (gernació), és a dir, una gentada, com la que anys ha es congregava dia sí dia també a la comprativa de Berga, tal com ens recorda el cantant Titot. Ara ja no s’hi compra, a les cooperatives: tothom fa com la sogra d’en Xavier, que va a Can Bravo i al Metadona. Avui, si voleu muntar una cooperativa, haureu de demanar una suspensió, com la Mercè, o bé una salvació, com el doctor Gabriel Bibiloni. I si no us en sortiu, potser no tindreu cap més remei que fer com l’àvia de l’escriptor Xavier Mas Craviotto: anar a demanar cèntims a la caixa d’oros (presentant el carnet d’entitat, és clar).

I xerrant xerrant s’ha fet l’hora de dinar. Què us ve de gust? La mare de l’escriptora Tina Vallès ens proposa arròs balsàmic (basmati), però potser abans la Mosama ens prepararà una amanida d’advocats amb el formatge elemental d’en Maurici i els canapets de la Marta. I per beure? En Ramon s’encarrega de la graciosa, però si voleu una beguda esotèrica parleu amb la Neus. Un dinar com aquest, ens adverteix l’Oriol, hem de mirar que no ens faci diarrera, com li va passar a en Lluís Agustí, que semblava que li havien posat un supositori de nitroglicerina. I això si la cosa no empitjora i acaba en un còlic frenètic, com ens explica la nostra bibliotecària de guàrdia; sobretot, és clar, si teniu àcid únic, diu en Roger. Ah!, i si sou diabètics, ja sabeu que us hauran de mirar la bobina (albúmina), com a l’avi del gran divulgador científic Claudi Mans. Parlant de salut, és evident que com més grans ens fem, més patim dels ossos: qui no té mal a les verticals, com l’amic Jem Cabanes, té asiàtica com la Roseta; qui no té el marisc masegat, com l’Eva, té una hèrnia fiscal, com l’Anna… I després hi ha les malalties dels homes: així que es van fent grans, quants n’hi ha d’operats de la crosta, com ens recorda la Roser, que és infermera? I qui diu de la crosta, diu de la prostituta, com exclama en Miquel Strubell pare. Les dones no tenen aquests maldecaps, però en poden tenir de pitjors: en Jordi ens recorda la importància que les embarassades es facin coreografies i l’Erika Casajoana ens parla del risc d’un embaràs utòpic (ectòpic). Ep! I si us passa com en Josep M., que sospitava que tenia el colló-de-virus, aneu de seguida al CAP (si pot ésser amb visita concentrada, com sempre fa la Rossy Marley); si més no, que us prenguin la pretensió, apunta la Carla. I si de cas no fos res, us receptaran un Xocolatil (Gelocatil), com a la Neus, i avall que trona. Esperem que no us passi com al professor Virgili, que li hagueren de fer un pai-pai (bypass) al cor i va estar ingressat una bona temporada. Sort de l’engranatge que li va posar la Nurinan i les cures amb aigua exagerada d’en Ferran, que no mira mai prim amb els recursos públics. Ara, mal, allò que se’n diu mal, no hi ha res que en faci tant com les pedres a la basílica, ens diu el filòleg Isidor Marí. I en Màrius Serra, sempre tan precís, ho remata: a la basílica balear!

Bé, amics, anar parlant de malalties, veig que s’ha fet fosc. És hora de dir-vos, com l’ex-conseller Josep Huguet, ‘Voranit!’.


Article publicat a VilaWeb el dia 19-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

0

Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.

Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.

Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.

Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.


Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.

I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).

També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.

Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes

També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.

En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».

Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.

En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem


Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (6): la dièresi

0
Publicat el 14 de juny de 2020

Si no sabeu ben bé quan heu de fer servir la dièresi, tan sols cal que llegiu aquest breu article i que, en acabat, practiqueu.

De dièresis, n’hi ha de dues menes: la fàcil i la no tan fàcil.

La fàcil

La primera és la que posem damunt la U dels grups GÜE, GÜI, QÜE, QÜI per indicar que la U es pronuncia, és a dir, que no és muda: aigüera, següent, freqüent, qüestió, terraqüi, aqüífer, pingüins, bilingüisme.

D’aquesta dièresi, poca cosa cal que n’expliquem. Pensem, això sí, que ens trobarem mots emparentats l’un sense dièresi (perquè la U no va seguida ni de E ni de I) i l’altre amb dièresi. Per exemple: paraigua – paraigües, adequar – adeqüis.

La no tan fàcil

L’altra dièresi és la que escrivim quan es ‘trenca’ un diftong. Per no equivocar-nos hem d’esmolar una mica l’oïda. Vegem aquestes parelles de mots i escoltem bé com pronunciem les lletres marcades amb negreta: aire-llar; vuit-prodt; pau-tt; peu-pc; dius-drn.

Al primer mot de cada parella hi ha un diftong, és a dir, les dues vocals sonen juntes, en una sola síl·laba. En canvi, al segon mot el diftong es ‘trenca’, de manera que cada vocal pertany a una síl·laba diferent:

ai / re – / ï / llar
—vuit – pro/ d/ ït
—pau – t/ üt
—peu – p/ üc
—dius – di / ürn

Això també passa quan trobem una I o bé una U entre dues vocals. Generalment, la I o la U fan diftong amb la vocal següent. Però si el diftong es ‘trenca’, la I o la U resten soles.

—Lia – a / grï a
—dia – a / ta / pï a
—dia – pro / dï a

Quan ens estalviem la dièresi?

Hi ha uns quants casos en què, encara que es ‘trenqui’ el diftong, no hem d’escriure dièresi:

1) Quan hi podem posar accent, és a dir, quan la I o la U duen accent gràfic d’acord amb les normes. Això voldrà dir que de vegades dos mots emparentats s’escriuran l’un amb accent i l’altre amb dièresi. Per exemple, pha de dur accent perquè és un mot agut acabat en vocal més S; en canvi, psos no en pot dur i, per tant, va amb dièresi. Això mateix veiem en Lls – Llsabeneíem – beneïa, etc.

2) En els sufixos -isme i -istajudaisme, egoista, heroisme, altruista

3) Després de la major part de prefixos acabats amb vocal, com ara anti-, contra-, semi-, neo-, gastro-…: antiinflamatori, contraindicació, semiindustrial, neoimpressionisme, gastrointestinal…

4) En quatre temps dels verbs acabats en vocal + -ir:

infinitiu: produir, atapeir, desoir.
gerundiproduint, atapeint, desoint.
futurproduirem, atapeirà, desoiran.
condicionalproduiria, atapeirien, desoiries.


I ara, a practicar:

De pàgines d’exercicis per a practicar l’ús de la dièresi, en trobareu moltes a internet. Us n’hem seleccionades quatre:

Diputació de València: vídeo explicatiu.

Aula de català: teoria escrita i més d’una trentena d’exercicis.

Enxaneta: una colla de pàgines d’exercicis (a la columna de l’esquerra).

Itineraris d’aprenentatge: teoria i exercicis (cerqueu ‘dièresi’ a la columna de l’esquerra).

 

Article publicat a VilaWeb el dia 6 de juny de 2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.