El clot de les Ànimes

En Cirereta, l’algutzir tan shakesperià de Molt soroll per res, és un personatge divertit. I una bona part de la gràcia és que parla sense saber ben bé què diu, és a dir, que, per donar-se to, gasta un lèxic que li sembla altisonant. I ve’t aquí que confon suspecte amb respecte (‘És aquest el suspecte que et mereix el meu càrrec?’), oficiós amb odiós (‘Les comparacions són oficioses’), discernir amb concernir (‘us voldria fer una confidència que us discerneix de molt a prop’)…

A la literatura, n’hi trobaríem més, d’exemples d’aquesta mena –que, al capdavall, no són sinó jocs lingüístics. I si observem el nostre entorn veurem un fenomen semblant: allò que la Gran Enciclopèdia etiqueta amb la denominació d’etimologa popular i que no és sinó un anostrament de mots poc habituals. Anostrar —fer nostre— en aquest cas, és modificar un mot desconegut per fer-lo semblant a un de conegut. L’escriptor Gabriel Janer Manila, a ‘Un metge que va parlar clar’, se serveix d’aquest recurs i ens presenta un marit que, preocupat perquè no pot tenir fills, se’n va a cal metge. I heus ací la resposta del doctor, passada pel sedàs del pacient: ‘Si vosaltres dos feis vida marítima [marital] i no teniu condescendència [descendència], o ella és esmeril [estèril] o vós sou omnipotent [impotent].’

De segur que, a hores d’ara, ja us han vingut al cap un reguitzell de mots d’aquesta mena. Un bon dia vaig pensar que potser a Twitter en podria aplegar uns quants i vaig demanar ajut amb un piulet en què evocava un conegut de Tuixén, a l’Alt Urgell, que deixa anar ‘anostraments’ l’un darrere l’altre, amb una capacitat creativa i espontània fenomenal. Un dia diu que s’ha pres una aspirina fluorescent, l’endemà mira com desmunten l’envestida de les obres i l’endemà passat explica que a la veïna li han hagut de fer la necessària per treure-li la criatura. No hi ha cap mot estrany que li faci ni pessigolles.

Doncs bé, aquest article l’he confegit amb els centenars de respostes d’aquell piulet. Us presento, doncs, un text col·lectiu, en què la meva feina s’ha limitat a triar i endreçar una mica les aportacions de la gent. Gràcies.

Els noms dels aparells de vegades són ben estranys. En Quim Monzó, per exemple, recorda quan hi havia les estufes catalèptiques (catalítiques), en David ens parla de les antenes paranoiques i l’escriptor i periodista Joan Rendé i Masdéu ens presenta les gavines telefòniques que sovintejaven no fa pas gaires anys. Com si fos La nit dels ignorants, la Marta ens demana si encara es planten jeronis i es fan servir gabinets a taula; i la Jose, que és del món de la taràntula, vol saber si ‘alegria’ va amb ela germinada, tal com li ha dit en Ramon. Per mandra d’obrir el diccionari, truca a la Montse, llicenciada en filosofia catalana, però ve’t aquí que no li agafa el mòbil, perquè ha anat a fer submarinisme amb la Judit, totes dues abillades amb el vestit d’ibuprofè (neoprè). Les acompanya l’Esther, que quan surt de l’aigua exclama: ‘Estic platònica.’ També se sent ben pletòrica la veïna de l’escriptora Margarida Aritzeta, que sembla una sífilis (Sílfide). Si fa no fa com l’amiga de la Peroy, que, a còpia de fer règim, va acabar ben esterilitzada. Esterilitzats o no, hi ha gossos vulgars i gossos amb pelegrí, ens recorda l’Odile.

La Lena vol saber quan recuperarem aquell bell costum de projectar les vies positives després dels viatges. Ah, viatjar! Ja veurem quan ho tornarem a fer… Però el cas és que, fins l’any passat, no ens estàvem de res: l’avi de la Neus ja fa temps que va anar a Oli Brut (Hollywood), que l’Eva ens recorda que és als Estats Humits. L’Olga, quan pugui, anirà a Budapets i en Santi travessarà la península, fins al Pont de Pedra (Pontevedra). La Conxita i la Fàtima no es mouran d’ací: l’una anirà a Sant Manat i l’altra, a Caldes de Montjuïc. Parlant de pobles i viles dels Països Catalans, la sogra d’en Jaume, de Crevillent, s’exclama cada vegada que ensopega amb una generació (gernació), és a dir, una gentada, com la que anys ha es congregava dia sí dia també a la comprativa de Berga, tal com ens recorda el cantant Titot. Ara ja no s’hi compra, a les cooperatives: tothom fa com la sogra d’en Xavier, que va a Can Bravo i al Metadona. Avui, si voleu muntar una cooperativa, haureu de demanar una suspensió, com la Mercè, o bé una salvació, com el doctor Gabriel Bibiloni. I si no us en sortiu, potser no tindreu cap més remei que fer com l’àvia de l’escriptor Xavier Mas Craviotto: anar a demanar cèntims a la caixa d’oros (presentant el carnet d’entitat, és clar).

I xerrant xerrant s’ha fet l’hora de dinar. Què us ve de gust? La mare de l’escriptora Tina Vallès ens proposa arròs balsàmic (basmati), però potser abans la Mosama ens prepararà una amanida d’advocats amb el formatge elemental d’en Maurici i els canapets de la Marta. I per beure? En Ramon s’encarrega de la graciosa, però si voleu una beguda esotèrica parleu amb la Neus. Un dinar com aquest, ens adverteix l’Oriol, hem de mirar que no ens faci diarrera, com li va passar a en Lluís Agustí, que semblava que li havien posat un supositori de nitroglicerina. I això si la cosa no empitjora i acaba en un còlic frenètic, com ens explica la nostra bibliotecària de guàrdia; sobretot, és clar, si teniu àcid únic, diu en Roger. Ah!, i si sou diabètics, ja sabeu que us hauran de mirar la bobina (albúmina), com a l’avi del gran divulgador científic Claudi Mans. Parlant de salut, és evident que com més grans ens fem, més patim dels ossos: qui no té mal a les verticals, com l’amic Jem Cabanes, té asiàtica com la Roseta; qui no té el marisc masegat, com l’Eva, té una hèrnia fiscal, com l’Anna… I després hi ha les malalties dels homes: així que es van fent grans, quants n’hi ha d’operats de la crosta, com ens recorda la Roser, que és infermera? I qui diu de la crosta, diu de la prostituta, com exclama en Miquel Strubell pare. Les dones no tenen aquests maldecaps, però en poden tenir de pitjors: en Jordi ens recorda la importància que les embarassades es facin coreografies i l’Erika Casajoana ens parla del risc d’un embaràs utòpic (ectòpic). Ep! I si us passa com en Josep M., que sospitava que tenia el colló-de-virus, aneu de seguida al CAP (si pot ésser amb visita concentrada, com sempre fa la Rossy Marley); si més no, que us prenguin la pretensió, apunta la Carla. I si de cas no fos res, us receptaran un Xocolatil (Gelocatil), com a la Neus, i avall que trona. Esperem que no us passi com al professor Virgili, que li hagueren de fer un pai-pai (bypass) al cor i va estar ingressat una bona temporada. Sort de l’engranatge que li va posar la Nurinan i les cures amb aigua exagerada d’en Ferran, que no mira mai prim amb els recursos públics. Ara, mal, allò que se’n diu mal, no hi ha res que en faci tant com les pedres a la basílica, ens diu el filòleg Isidor Marí. I en Màrius Serra, sempre tan precís, ho remata: a la basílica balear!

Bé, amics, anar parlant de malalties, veig que s’ha fet fosc. És hora de dir-vos, com l’ex-conseller Josep Huguet, ‘Voranit!’.

Article publicat a VilaWeb el dia 19-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.

Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.

Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.

Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.

Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.

I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).

També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.

Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes…

També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.

En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».

Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.

En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem…

Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.