El clot de les Ànimes

Benvolgut Xavier Domènech:

Permet-me que et tracti de tu. Crec que la mena de missatge que et vull adreçar ho requereix. He de deixar clar d’entrada que escric aquest text amb respecte absolut per tu, i amb una certa admiració i tot, tant pel teu talent intel·lectual com pel teu carisma. No vull que el títol de l’article confongui ningú.

Dissabte et vaig veure plorar, Xavier. No sé del cert per què ploraves, però em vaig imaginar que senties una barreja d’emocions, bones i dolentes. El clam de la gent, el clam indignat pels empresonaments i per les amenaces, de segur que et va ablanir, et va entendrir, com a molts. Però en el teu cas estic cert que hi ha una altra cosa, estic cert que fa dies que veus com s’esfondra la utopia d’una Espanya fraternal que hauria de respectar la llibertat. Ploraves de veure com aquell ‘A por ellos’, aquell ‘Som-hi, trinxem-los’, estronca el vostre projecte. Ploraves perquè t’havies adonat que aquest pacte tan devastador entre PP, Ciudadanos i PSOE (i PSOE!) esvaïa violentament el vostre somni.

La realitat és aquesta, Xavier: hi ha tres partits que han pactat una repressió brutal, que no s’ha infligit mai a Catalunya des de fa quaranta anys. Aquests tres partits —PP, PSOE i Ciudadanos— ocupen el 71,4% dels escons del congrés espanyol (250 de 350). Un 71,4% és un percentatge molt alt. Però si de tots els diputats del congrés espanyol, n’excloem els de les nacions perifèriques (els Països Catalans, el País Basc i Navarra, i Galícia), el percentatge d’unionistes creix de deu punts: el nombre de diputats del PP, el PSOE i Cs de l’Espanya estricta és un 81,5% del total d’electes del congrés espanyol. Això contrasta amb les dades del Parlament de Catalunya, on els diputats d’aquests tres partits només sumen un 38,5% del total (52 de 135). Això no t’ajuda a veure que són dues realitats diferents? I si encara has de menester més dades, te’n diré una altra de molt significativa. Tu saps que les mesures del 155 s’aprovaran al senat espanyol. I quants senadors d’aquests tres partits van ser elegits pels votants catalans a les darreres eleccions espanyoles? Cap. Cap ni un. Si això no és la imposició d’una nació contra una altra, ja em diràs què és.

Sé que aquesta realitat no t’agrada, perquè desfà el somni d’una Espanya fraternal, acollidora, integradora, respectuosa, sensible a la diversitat. Aquesta Espanya, ara mateix, és molt minoritària. Aquesta Espanya, avui, és una utopia. I segurament caldrà esperar molts anys perquè sigui hegemònica, viable. I mentrestant, què? Mentrestant ací ha esclatat una veritable revolta, ha fruitat una lluita alegre, hem pogut veure una autèntica revolució que ja és a punt de completar-se. Tu saps prou bé, Xavier, que molta gent del vostre entorn, de les vostres bases, l’ha feta seva, aquesta revolta, sobretot després del primer d’octubre. Saps que a mesura que la repressió va anar augmentant, quan es van encruelir les amenaces, molts votants ‘comuns’ van adherir-se a ulls clucs a la defensa del referèndum, dels col·legis, de les urnes… de la democràcia. Saps que molta gent que us ha votat ara forma part dels CDR, que ja no són comitès de defensa del referèndum, sinó de la república.

Crec que tu, dissabte, ploraves per tot això. Però jo et demano que no ploris, Xavier. No ploris: lluita. Lluita amb energia, amb alegria, amb il·lusió. La teva aportació al nou estat català és important, necessària. Lluita perquè el procés constituent sigui nítid, democràtic, obert i participatiu. Lluita perquè la constitució d’aquest país nou sigui avançada i progressista, perquè s’hi senti la veu de tothom.

Lluita amb nosaltres per estendre l’anhel de llibertat també a la resta dels Països Catalans, perquè puguem construir aviat la nació completa, una nació de la llengua i la cultura, i de l’economia, una nació diversa, lliure i solidària. Lluita perquè les vostres forces germanes al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses contribueixin a l’alliberament dels nostres pobles amb les entitats i forces polítiques que ja malden per arribar-hi.

I lluita també, si vols, perquè Espanya faci aquest procés revolucionari, perquè la llavor que hem plantat ací germini també allà. Lluita també braç a braç amb els teus companys i amics d’esquerres espanyols perquè desemmascarin el gran engany que és aquest PSOE, que no és ni obrer ni d’esquerres, que no fa costat al poble, a la gent humil, a la bona gent treballadora.

La república que volem els independentistes és també la teva, la vostra república, n’estic segur. Comptem amb tu, amb vosaltres, Xavier.

Fraternalment,

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dimarts, dia 10, semblava que faríem un vaitot, però no el vam completar. Ara ens caldrà un coresforç per a mantenir el tremp.

Aquests dies podríem aprofitar l’avinentesa per recuperar expressions oblidades, adients al moment que vivim.

Vaitot
Joan Coromines explica i exemplifica així la locució fer un vaitot: ‘fer un esforç, llançar-se a fons’. I l’exemple que tria és un fragment d’un llibre de Pere Coromines, son pare (que exhibeix sovint com a model de bona prosa). Però m’estimo més la definició de Pompeu Fabra, que diu que un vaitot és el fet d’arriscar tots els diners en una jugada. I, figuradament, ‘posar tots els recursos o mitjans de què hom disposa, tot el seu esforç, en una empresa’. El mot vaitot ve de «va-hi-tot», és a dir, la jugada o l’empresa en què «hi va tot». Ja fa anys que aquest país s’ha abocat intensament en un objectiu, però el vaitot és allò que vam fer el dia 10 i que segurament farem —més clarament— d’ací a pocs dies (o poques hores).

Coresforçar-se
En català hi ha dotzenes de mots nascuts de cor. Ultra els derivats més directes i coneguts, —com coratge o cordial—, hi ha una rastellera de composts que configuren un tresor lèxic extraordinari. Tenim els adjectius corcuitós (‘que actua precipitadament), cordur (‘fred, que té el cor dur’), cor-robat… Però especialment tenim verbs tan plàstics i tan expressius com aquests: corcorcar-se (‘consumir-se de neguit’), corferir, corfondre’s (‘sentir que la personalitat pròpia es fon amb allò que ens envolta’), corglaçar —o corgelar—, cornuar-se, corprendre, corsecar… El que trobo més adient per a aquest moment és coresforçar-se:  ‘esforçar-se desplegant tota la força moral’. Fa dies que ens coresforcem —que fem un coresforç— i ho continuarem fent mentre calgui.

Tremp
L’origen del verb trempar no té res a veure amb el sexe (ni amb ‘amanir’, que és el significat que té a les Illes Balears). Prové del llatí temperare, que vol dir ‘moderar’, ‘temperar’. Els dos primers significats de trempar que registra el diccionari Alcover-Moll són ‘mesclar una cosa amb una altra per suavitzar-la’ i ‘moderar, fer que sia menys intens’. I d’aquestes definicions, en provenen la tercera i la quarta: ‘posar en un estat de tensió moderada, acomodat al bon funcionament’ i ‘donar a un metall el punt de duresa que necessita per a certs usos’. Com veiem, doncs, prèviament a la idea de ‘vigoritzar’ hi havia la de ‘moderar’. Del verb trempar, en deriva el substantiu tremp, que, entre tots els significats, en té un de figurat: ‘fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència’. La violència de l’1 d’octubre ens va castigar durament una part del tremp (l’equilibri, la serenor). El perill era que perdéssim l’altra part (el vigor). Però no hem lluitat tant temps per a plegar veles ara que som a la recta final (encara que sigui llarga, és la recta final). I estic cert que el tremp, el recuperarem completament. Tornarem a ser un poble equilibrat i vigorós.

I trempat (que d’això que fem se’n diu la Revolució dels Somriures).

Vegeu també: Pit i fora

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per què diumenge les forces d’ocupació es va acarnissar en els pobles petits?

Qualsevol ésser amb una mínima sensibilitat s’ha sentit sacsejat per les imatges de la violència i la brutalitat de diumenge. A mi em va trasbalsar especialment l’atac de Callús, el poble on vaig néixer i on visc, al Bages. Callús té dos mil habitants mal comptats i actualment n’és batlle en Joan Badia, el meu germà gran.

A dos quarts de sis del matí vaig arribar a l’escola Joventut. Ja hi havia una gentada. Tothom parlava fluix, però tothom estava alegre, animat, emocionat, amb un punt d’incertesa. Vaig parlar espontàniament amb gent amb qui habitualment ens saludem i poca cosa més. Tots tenien coll avall que podríem obrir el col·legi perquè els Mossos no el tancarien pas.

Tal dit, tal fet. Van venir cap a quarts de nou i van veure això:

Poca estona després me’n vaig anar a casa. La meva mare m’havia demanat si la podia dur a votar cap a dos quarts de deu i vaig passar a dir-li que no tingués pressa, que hi havia tanta gent que valia més anar-hi més tard. Una vegada a casa, vaig veure, garratibat, com aquells salvatges entraven a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president. I de mica en mica van començar a arribar notícies d’assalts ací i allà.

Cap a un quart d’onze va sonar el timbre de casa. Era el meu germà Isidre. Molt alterat, em va explicar què havia passat a Callús. Li tremolava la veu. Ho tenia tot enregistrat. Ens ho vam mirar i em vaig esgarrifar. Desenes i desenes d’energúmens que, amb l’excusa de segrestar unes urnes, volien humiliar i trepitjar tot un poble. Hi ha un moment del vídeo que em va esfereir: és quan claven una empenta al batlle i la gent esclata en un crit a l’uníson. M’he imaginat els minuts previs a aquell crit: la tensió de tots, asseguts a terra amb la boca closa, mentre veien arribar aquelles bèsties amb la cara tapada i el posat amenaçador i agressiu. M’he imaginat, enmig del silenci, l’únic so dels batecs del neguit. Però potser m’han commogut més encara els crits de la gent mentre aquells autòmats proven de fer pas amb violència: ‘Som gent pacífica!’

Veure i sentir això, imaginar-me la ràbia i la impotència de tots aquests callussencs, encara ara em fa plorar. Nosaltres, sí, som gent pacífica. Ells no. Vegeu-ho.

I ací vegeu fotografies per a entendre si l’acció era ‘proporcionada’, com diuen (cliqueu damunt la imatge per engrandir-la).

El segon cas que em va estremir fou el de Fonollosa. El batlle de Fonollosa és l’Eloi Hernàndez i Mosella. Vaig tenir el goig de fer-li classes de català durant quatre anys. Fou, indubtablement, un dels meus millors alumnes. Quan feia segon de batxillerat em va demanar que li guiés un treball de recerca. És una experiència que no oblidaré mai: havia descobert a les golfes de casa seva un dietari del segle XVIII d’un avantpassat seu, Salvador Devant, i volia fer-ne un estudi. Tots dos vam viure intensament aquell treball, a l’institut i a fora. Ell va treballar molt: va anar a tants arxius com va caldre per contrastar la informació del dietari. Recordo un viatge plegats a Girona, una tarda d’hivern, per visitar un autèntic expert en dietaris vells: en Xavier Torres i Sans. I el treball va guanyar premis. Conservo especialment el record d’aquell Baldiri i Reixach lliurat a l’Espluga de Francolí. Allí vaig conèixer son pare, que em va explicar que havia arribat a Catalunya l’any 1975 i que pocs anys més tard, de nits, havia començat a estudiar magisteri. Un dels seus professors, justament, fou el meu germà Joan. L’Eloi és un home en alguns aspectes superdotat. Quan encara era alumne de l’institut ja dirigia el grup de teatre local, que aplegava tot el jovent del poble i tenia renom per tota la contrada. És un home –i un batlle– excepcional.

Diumenge, l’Eloi Hernàndez i Mosella, batlle de Fonollosa, un poble d’uns 250 habitants, va rebre aquesta visita tan ‘proporcionada’:

I a la tarda circulava pertot arreu aquest enregistrament sonor, amb la veu esqueixada de l’Eloi, plorós. Un document que fa esborronar:

El tercer vídeo que em va impressionar és el de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. El Quercus és el meu institut: hi vaig treballar nou anys (quatre a l’equip directiu). És on vaig conèixer la Marta, que encara hi treballa. I també hi vaig conèixer l’Eloi, és clar. Si penso en l’ofici d’ensenyar, penso en el Quercus. És un centre molt ben organitzat i dinàmic. Ja fa mesos que us en vaig explicar aquella gran experiència de foment de la lectura, només possible amb un equip de professors que tenen fe en el seu ofici.

Feia molt temps que no hi entrava, però divendres i dissabte hi vaig passar un munt d’hores, amb la Marta i els nostres fills. La protecció del Quercus va anar a càrrec de pares i, sobretot, d’alumnes, ex-alumnes i professors. Van ser hores molt intenses i ningú no preveia que diumenge hi passaria això:

A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita per què hi van anar, aquests senyors. Perseguien una imatge. Aquesta:

I la perseguien per venjar-se d’aquesta altra:

El pallasso Jordi Pesarrodona és un home molt estimat al Bages. És el fundador i l’ànima de la companyia Gog i Magog. I és, també, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. A primera hora, aquells pocapenes disfressats de Madelman van anar a l’escola Joncadella i es van trobar en Jordi a primera fila. La resistència va ser ferotge i no hi van poder entrar. Però no calia. Ja s’havien venjat deixant-lo esterrecat a terra.

A Sant Joan, doncs, hi van anar per vexar en Jordi. També sap tothom per què van anar a Fonollosa: perquè n’és fill en David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. Aquests dos atacs tenien un caràcter simbòlic, com el de Sant Julià de Ramis(lloc de votació de Puigdemont), Sabadell (Forcadell), Sant Vicenç dels Horts (Junqueras), Sant Carles de la Ràpita (Josep Lluís Salvadó, doblement humiliat)… També pretenien assaltar el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), però els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment (tant se val: la venjança va arribar dimecres a la matinada, quan van rebentar totes les rodes que van trobar). I afegim-hi encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

La immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús en té 2.057. Una bona colla no arriben ni a deu mil:  Alcarràs (9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires (7.644)… Molts en tenen menys de cinc mil: Sant Cebrià de Vallalta (3.329), Móra la Nova (3.104), Ponts (2.638), Castellgalí (1.995), Sarral (1.595), Dosrius (1.457), Sant Iscle de Vallalta (1.292), Canyamars (1.187), Cabra del Camp (1.113). I molts no arriben ni a un miler: Menàrguens (847), Vilabella (760),  Aiguaviva (763), Vilalba Sasserra (684), la Tallada d’Empordà (451), Garrigàs (435), Sant Mori (176), Sant Ramon (508) i desenes més.

Ens han volgut esborrar el somriure a empentes, grapejades, gasos, cops de porra… Per a espolsar-nos la ràbia, us suggereixo que us mireu dos d’aquests vídeos. El primer és de Sant Mori, a l’Alt Empordà. Segons que sembla, la gent d’aquest poble tan petit van votar, van endur-se l’urna del local i van esperar els civils a davant, amb la taula parada.

El segon és de Sant Ramon, a la Segarra. La gent decideix de resistir fent befa dels agents, que deixen una imatge ridículament desproporcionada:

https://www.facebook.com/ramon.fachadorodino/videos/vb.1504805023/10214485966491995/?type=2&theater

Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’

Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien.

Covards.

@jbadia16

[Article publicat a VilaWeb el dia 6-10-2017, amb el títol «Guàrdies civils s’acarnissen en pobles petits»]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.