El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Lèxic

Maneres de no empobrir el català

0

Ens fixem molt en la interferència directa de les altres llengües i no parem esment en un problema que, en bona part, ens hem creat nosaltres mateixos: com arribem a empobrir el català a còpia de fer servir paraules farcides de significats diferents. És una altra cara del català de plàstic, de què ja hem parlat en uns quants articles.

Potser per la pressa, o per la passivitat a l’hora de comunicar-nos, o per manca de referents… el nostre llenguatge és com més va més esquifit, més esquemàtic. Tanmateix, si en prenem consciència i ens hi esforcem, podrem anar recuperant tots els matisos perduts.

Avui veurem el cas de tres verbs “devoradors” de significats. Són tan sols tres exemples per a començar a obrir els ulls i emprendre la lluita contra l’empobriment lingüístic.

Apostar

El diccionari Alcover-Moll diu, rotundament, que apostar és un castellanisme. Joan Coromines no li dóna la raó: ens explica que en tenim el primer testimoniatge escrit el 1653 i que prové del llatí apponere, que volia dir ‘posar a prop’, ‘posar a taula’ o ‘afegir’. Sigui com sigui, la definició principal d’apostar és ‘posar a l’aguait’ (Hi ha tres homes apostats a la torre del castell). I la segona és ‘jugar-se diners o un altre bé’ (S’hi ha apostat tres mil euros). Però el DIEC va afegir-n’hi una altra: ‘dipositar la confiança en algú o en alguna cosa encara que hi hagi un cert risc de sortir-hi perdent’ (Ha apostat per mi per al càrrec de supervisor i no el voldria decebre).

A partir d’aquesta tercera definició, el verb apostar ha anat acaparant significats diversos i ara ocupa el terreny d’una colla verbs més precisos. Vegem-ne uns quants exemples:

Les penyes aposten pel candidat X: Les penyes es decanten pel candidat X.

El govern aposta per un referèndum: El govern és partidari d’un referèndum.

Aposten per una ciutat sense fum: Defensen decididament una ciutat sense fum.

Ha apostat per dedicar-se a la pagesia: Ha pres l’opció de dedicar-se a la pagesia.

Aposta per la candidata alternativa: Pren partit per la candidata alternativa.

Hem d’apostar per l’ús de les noves tecnologies: Hem de promoure l’ús de les noves tecnologies.

El conseller ha apostat per reduir l’endeutament: El conseller s’ha compromès a reduir l’endeutament

I afegim-hi encara: optar per, propugnar, pronunciar-se a favor de, anar a favor de, impulsar, estar decidit a, voler

I, en compte de “aposta”, tenim, per exemple: opció, compromís, proposta, envit, tria, decisió, voluntat, impuls…, segons què vulguem dir.

Generar

El significat de generar és molt delimitat. Vol dir ‘procrear’, ‘engendrar’, és a dir, ‘produir un ésser’. S’aplica també en el terreny matemàtic i físic i en el de la lingüística. El cas és que, no sé què ha passat, però si abans tot ho “produíem”, ara tot ho “generem”.

“Generar”, un verb empobridor (bloc de llengua de VilaWeb)

En primer lloc, es fa servir precedint un nom en compte del verb corresponent. Dos exemples:

Les seves paraules han generat irritació entre els companys: Les seves paraules han irritat els companys.

L’enquesta genera preocupació en el partit: L’enquesta preocupa el partit.

Això mateix passa en perífrasis com ara aquestes: generar un disgust (disgustar), generar dubtes (fer dubtar), generar angoixa (angoixar), generar neguit (neguitejar), generar decepció (decebre), generar tranquil·litat (tranquil·litzar), generar il·lusió (il·lusionar), generar ràbia (fer enrabiar), generar felicitat (fer feliç)…

I en acabat generar també arracona tot de verbs vívids i amb un significat ben clar i distint. En podríem fer una llista llarguíssima. Heus-ne ací una mostra:

—Ha generat un gran dèficit: Ha originat un gran dèficit.

Els Països Catalans generen confiança en les empreses estrangeres: Els Països Catalans desperten confiança en les empreses estrangeres.

Les aventures del monarca van generar una gran polèmica: Les aventures del monarca van aixecar una gran polèmica.

—És un llibre que ha generat crítiques: És un llibre que ha suscitat crítiques.

—El nou telèfon generarà molta expectació: El nou telèfon desvetllarà molta expectació.

—Cal generar més possibilitats de negoci al país: Cal promoure més possibilitats de negoci al país.

Suposar

Per influència del castellà, el verb suposar ha anat adquirint un significat cada vegada més dilatat i, a la fi, ho vol dir tot. Pròpiament, suposar significa ‘admetre com a certa una cosa que imaginem que ho és’. Exemples: Suposo que ja deu haver arribat. Si no dieu res, he de suposar que ho heu entès.

Però un bon dia la normativa va acceptar un significat que circulava en castellà: ‘implicar’. I d’aquesta manera el verb suposar va començar a “devorar” tot de verbs i locucions amb significats o matisos diversos. Per exemple:

Què suposen les noves mesures?: Què impliquen les noves mesures?

Allò suposava que havien de començar a cercar casa: Allò volia dir que havien de començar a cercar casa.

Va suposar el començament d’una època esplendorosa: Va significar el començament d’una època esplendorosa.

Sabia que denunciar-lo suposava el trencament de la relació: Sabia que denunciar-lo equivalia al trencament de la relació.

El sector de la confecció suposa el 80% de les exportacions: El sector de la confecció acapara el 80% de les exportacions.

Aquella reacció suposava que no l’estimava: Aquella reacció indicava que no l’estimava.

Com ja hem explicat sovint, el plàstic atreu més plàstic, de manera que de vegades, tot canviant el verb suposar, ens adonarem que la frase es pot simplificar encara més, fer-la més planera. Vegem-ne dos exemples:

Hi va haver una inundació, cosa que va suposar que haguéssim d’aparcar lluny: Hi va haver una inundació, cosa que ens va obligar a aparcar lluny.

Li parla dels avantatges que suposa tenir calefacció. Li parla dels avantatges de tenir calefacció.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Tardor’ o ‘primavera de l’hivern’?

0

 

Pràcticament cap llengua romànica no fa servir tardor ni un mot semblant. Llevat del català, totes les altres empren un mot que prové de la forma llatina autumnu. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. En occità conviuen auton, davalada, semicalada i tardor, sembla que per influència catalana. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

El mot tardor, si féssim cabal de l’etimologia, s’hauria d’escriure tardó, perquè prové del llatí tardatio (‘tardança, trigança’). Els etimòlegs ho diuen ben clar: de tardatio no en pot sortir un mot acabat amb -r, sinó que ha d’acabar amb , com de ratio en surt raó i de satio, saó. I aquesta anomalia no és pas exclusiva de tardor. Al diccionari etimològic de Joan Coromines hi ha un fragment en què palesa un cert disgust per aquestes formes. És al volum VIII, quan parla de tremolor, i insisteix que originàriament era tremolaó i que durant molt temps els diccionaris escrivien tremoló, tal com tocaria. “I és que modernament –afegeix– el mot ha estat assimilat als abstractes en -or, color, dolor etc. […] tal com s’ha esdevingut amb tardó(r), picó(r), coïssó(r), llauró(r), amb una -r anorgànica, antietimològica.”

Però potser la curiositat més sorprenent és amb quina rapidesa es va difondre tardor per tot el país. Quan Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll van elaborar el gran Diccionari català-valencià-balear, van documentar el mot tardor, com a forma viva de la parla de la gent, en molt pocs indrets, tots del nord (a banda i banda del Pirineu). Després d’esmentar aquell grapat de topònims, diuen: “Aquestes són les localitats i comarques on hem recollit el mot tardor com a vocable viu i popular. Literàriament s’usa a totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, on el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (val.) o primavera de s’hivern (bal.).” És, doncs, un cas curiós, d’un nom que en menys d’un segle, empès per la literatura, es va difondre i consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.

La locució primavera d’hivern (o similars), la trobem, efectivament, en texts de començament del segle XX. Com ara en aquest fragment de Francesc Pujols, parlant dels fonaments clàssics de l’art:

“[…] s’han anat quedant arreconades i omplint de molsa i de rovell, com si ja no tinguessin de tornar a servir mai més i com si els hagués arribat la tardor que és la primavera de l’hivern, i no tinguessin de tornar a brotar més […]”.

O en aquell vers tan conegut de la segona estrofa del poema “Res no és mesquí” de Joan Salvat-Papasseit:

“Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera,
i tota fulla verda eternament.”

En una entrevista que VilaWeb va fer a l’eminent filòleg Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020), ens confessava que quan havia arribat a Barcelona s’havia enamorat del mot tardor, un mot que al País Valencià no feia servir ningú. Però el cas és que, estudiant-lo, va descobrir que a Barcelona mateix la gent normal i corrent no l’havia començat a emprar fins pocs decennis abans que ell hi arribés. Ens ho explicava així: “Al País Valencià, a la meva joventut, es parlava de ‘les dues primaveres’, que són la primavera i la primavera de l’hivern. Ah!, i molta gent no sap una cosa: aquí també es deia. Recordo que quan vaig fer l’estudi de ‘tardor’ vaig escriure al meteoròleg Eduard Fontserè, perquè ell havia escrit sobre les formes ‘darrevera’, ‘tardavera’… Quan li vaig dir que a València dèiem ‘primavera de l’hivern’, em va respondre: ‘Quan jo era jove a Barcelona ningú no deia ‘tardor’; tothom deia ‘primavera de l’hivern’… De fet, ‘tardor’ és un mot que ve del nord. I ha fet com la sardana: ha anat baixant des del Rosselló cap al sud.’”

Un fenomen com aquest, d’un mot que avui es diu en quatre viles i demà passat s’ha escampat per tot el país, ens ha de fer pensar que la recuperació del nostre lèxic, si ens ho proposem, no és pas impossible, oimés amb els mitjans de comunicació que tenim avui dia.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

0
Publicat el 23 de maig de 2021

 

Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

Deu mots catalans intraduïbles

Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

Som-hi?

badar

D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat

dèria

Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: bruscataleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

prou

Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prouNo ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi jaS’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb Bé prou que ho séBé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a forçaTardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

adés

L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

enguany

El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

cagadubtes

Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

Quan el català sabia fabricar paraules

murri

L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagazastutopícaropillolisto i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

arreu

El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

esbocinar

Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

mudat

El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

El català fila prim

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fer un ‘polvo’ o fotre un clau? Aquesta és la qüestió

0
Publicat el 14 de maig de 2021

En català, tenim un vocabulari eròtic i sexual molt exhaustiu, exuberant i divertit, fruit d’una creativitat secular. Com que és un terreny molt popular i alhora malvist per alguns sectors, hi trobem –al costat de mots més o menys neutres, més o menys vulgars– una gran quantitat d’eufemismes, pensats per a amagar l’obscenitat. Això fa que molts d’aquests termes siguin agafats d’uns altres àmbits. Pensem, per exemple, en noms d’animals que el vocabulari sexual ha manllevat, com ara pardal (‘penis’) o anar conill (‘anar despullat’). En contrapartida, hi ha alguns mots d’origen sexual que s’han escampat a camps diversos. Per exemple, espelma prové d’esperma, perquè les espelmes es fan –o es feien– amb esperma de balena. O el popular carallot, que és un derivat de carall (‘penis’). O encara punyeta, que antigament volia dir ‘masturbació masculina’.

En general, el registre vulgar és molt castigat per la interferència lingüística, de manera que molts termes catalans hi han estat desplaçats en pocs decennis per mots agafats directament del castellà. Això ha empobrit tot un cabal lèxic caracteritzat per una gran expressivitat, cabassos d’ironia i un pòsit de segles. Cal advertir que la major part de mots i expressions d’aquest vocabulari són pensats i creats per homes, perquè fins fa pocs decennis eren els únics que en parlaven –que en podien parlar– obertament i sense ésser malvists.

Avui us proposem de recuperar una rastellera de paraules relacionades amb el sexe, bo i gratant en la memòria, en la tradició, en la literatura eròtica i en alguns manuals, per a suplir deu castellanismes que tenim ben instal·lats en la parla actual. Som-hi?

  1. Polla

En català hi ha moltíssims mots que serveixen per a anomenar l’òrgan sexual masculí. Els més formals són penis i fal·lus. En el registre informal, hi ha, per exemple, carall, que de mica en mica va caient en desús. Alguns, com ara pixa i pixorro, es fan servir força restrictivament, perquè són més aviat malsonants. També n’hi ha que delaten un origen infantívol, com ara tita, titola, cuc o cuca. I, sense sortir del regne animal, tenim cigala i pardal. A Mallorca i a Eivissa, l’ús sexual de pardal es va estendre de tal manera, que molta gent l’evita per a referir-se a l’ocell de debò, i recorre al castellanisme gorrió, ja acceptat pel DIEC. També la botànica ha cedit noms per a anomenar el penis, com ara fava, tavella i xufa. Finalment, són prou coneguts també mots com ara eina, ferramenta, semaler, aparell, mànec, verga I piu, és clar, molt viu a Menorca i al País Valencià, d’on prové la dita Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.

  1. Xotxo

Tot i que no és un mot tan divulgat com polla, és innegable que molta gent fa servir xotxo (o xomino o fins i tot almekha) per a referir-se a la vulva. El mot vulgar més emprat és cony, però al costat en tenim una munió, sobretot noms de fruita: patata, figa, albergínia, bajoca, carxofa, albercoc… Del regne animal, n’hem manllevat el musclo, el conillet i el bacallà. Hi ha també el parrús, referit tant al pèl púbic com a la vulva en general. I la xona, molt escampat fins fa pocs anys. I hi ha, en fi, expressions o noms metafòrics diversos, com ara trau, clivella, escletxa, tavella, el forat de baix… La llengua popular ens ha deixat també tot de refranys referits a la vulva. N’hi ha un d’enginyós que ens parla del desaprofitament o el mal fat: Tantes figues que es fan malbé i tants pardals que passen gana. I, tenim, encara, el paral·lel al dels pecats del piu, que hem vist suara. Fa així: Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona.

  1. Empinar-se

Alguns filòlegs consideren que empinar és un mot català genuí, derivat de pi. Però l’etimòleg Joan Coromines diu que és un castellanisme (en castellà, pino és també un adjectiu, que vol dir ‘dret’, ‘costerut’ i sembla que aquest és el mot que va donar origen a empinar). Sigui com sigui, a bona part del domini, mantenir-se el penis en erecció es diu trempar, verb que originàriament significava solament ‘donar duresa al vidre, l’acer, etc.’ El llenguatge popular i la literatura eròtica han deixat també expressions imaginatives, com ara alçar-se l’ocell, anar amb la vara alta, anar fort de pipa, enravenar-se, dur el carall rabiós, tenir el reclam a punt, tenir la busca a les dotze

  1. Córrer-se

Tot i que algun diccionari admet córrer-se amb el significat de ‘ejacular’ o de ‘tenir un orgasme’, sembla que és un castellanisme i que cal dir-ne escórrer-se. Popularment, els manuals especialitzats recullen molts més verbs o expressions per a referir-se a l’ejaculació, com ara descarregar, buidar la bossa, buidar-se, tirar llavorPer a anomenar l’ejaculació pròpiament dita o l’orgasme el nom adequat és escorreguda (i no pas correguda).

  1. Palla

Els diccionaris no admeten el castellanisme palla referit a la masturbació. Si parlem de ‘masturbar-se un home hi ha expressions com ara pelar-se-la, fer la mà, fer punta al llapis, fer volar l’estel, comptar bigues i cascar-la –aquest darrer, registrat al diccionari Alcover-Moll. Antigament es deia fer la punyeta, que ha perviscut amb el significat de ‘fastiguejar’. La llengua popular també té algunes (poques) expressions per a la masturbació femenina, com ara ficar-s’hi el dit, fer ditet i fer-s’ho tota sola.

  1. Follar

En català, follar (o afollar) té significats diversos, com ara ‘malmetre’, ‘aixafar’ (follar el raïm), ‘avortar’… Amb el significat de ‘fer l’acte sexual’ sembla que és un calc del castellà, format a partir de ‘fuelle’, que vol dir ‘manxa’ –de manera que el follar castellà equivaldria al català manxar. El DIEC ha acabat acceptant aquest ús de follar. Tanmateix, si cerquem alternatives genuïnes en trobarem moltes, com ara folgar, avui dia d’ús més aviat literari, o bé gitar-se (amb algú). I sobretot tenim una rastellera d’alternatives vulgars: cardar, boixar, fotre, pitjar, sucar, flicar, fitxar, piuejar, enforquillar… I si volem locucions, en trobarem de formalíssimes, com ara fer ús de matrimoni, i d’informals, com ara sucar l’api (o el melindro). I encara moltes d’imaginatives, com ara fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, escurar la cisterna

  1. Anar en pilotes

Modernament, els diccionaris han admès anar en pilotes amb el significat de ‘anar despullat’. Fa anys que se sent. I fins i tot –inspirant-se en els àpats de Nadal– hi ha gent que en diu anar en pilota picada. Tanmateix, al costat d’anar despullat, anar nu o anar nuet, no hauríem de menystenir expressions tan arrelades com ara anar conill, anar en conill, anar a pèl, anar en pèl, anar de pèl a pèl…  “I si la vida fos com anar de pèl a pèl vora la platja”, ens diu el Fill del Mestre, en aquesta cançó. Ah, i si escoltem els dialectes, encara hi descobrirem més termes que volen dir ‘despullat’, com ara descurt, despull, en porret, en porreta…, tal com ens recorden a Twitter.

  1. Catxondo

Avui sembla que ja ens hàgim habituat a sentir frases com ara Estic catxondo o Em posa catxonda. Però en català el desig sexual no s’havia expressat mai amb aquest castellanisme, sinó sobretot amb els adjectius calent o mogut (anar calenta, anar mogut), al costat d’alguns altres, de molt expressius, com ara cremat, embalat, disparat, encès. En la parla quotidiana i en la literatura es fan servir moltes paraules o expressions que servirien per a bandejar catxondo. N’hi ha també d’exclusius de cada sexe. Per exemple, d’un home es pot dir que va armat, que està enfigat, que està enxonat… I d’una dona, que va de mascle, que va humida, que va xopa, que regalima, que fa xip-xap

  1. Em posa

Recentment, hi ha qui fa servir el verb posar-se per indicar que algú l’excita sexualment. Sentim, per exemple, El teu amic em posa, agafat directament del castellà modern (Tu amigo me pone). És una pena que els mitjans de comunicació no evitin la difusió d’una construcció com aquesta, bo i oposant-hi les expressions de sempre, que deia tothom fins fa quatre dies. Una frase com la de l’exemple, segurament la diríem així: Quan veig el teu amic m’escalfo, El teu amic em fa anar calenta (o calent), Amb el teu amic, m’hi rebolcaria, El teu amic m’encén (que té un significat ambigu, però pel context s’entendrà)…

  1. Polvo

Tampoc no cal recórrer al castellà per anomenar l’acte sexual. Formalment, en podem dir coit, còpula (o acoblament o ajuntament), per exemple. I informalment, en tenim per a triar i remenar: clau, cacau, castanya, cardada, cucada, pardalada, piuada, barrinada, boixada, sucada, triqui-triqui. El diccionari admet també xapa per a anomenar el coit homosexual.

Comptat i debatut, doncs, a l’hora d’aproximar-nos al registre vulgar, hem de triar com ho fem: si mitjançant el castellà o aprofitant el cabal immens del català popular i tradicional –cada dia més esborrat justament per la pressió del castellà.

En voleu saber més?

El vocabulari sexual és un camp poc estudiat dins la bibliografia lingüística, però això no vol dir que no hi hagi manuals que en parlin, ultra els diccionaris generals (especialment el Diccionari català-valencià-balear, que és el més ampli en la nostra llengua). Us hauríem de recomanar especialment el Diccionari eròtic i sexual, de Joan J. Vinyoles i Vidal i Ramon Piqué i Huerta (Edicions 62, 1989), de més de quatre-centes pàgines i un índex completíssim, però si no anem errats avui és impossible de trobar. Esperem que es reediti aviat. Sí que podem trobar, en canvi, el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila i Medinyà, també molt extens i amb gran quantitat de cites literàries de tots els temps. El llibre Ensenya’m la llengua, del doctor Toni Beltran (Editorial Gregal, 2018), conté un apartat molt interessant, de vint-i-cinc pàgines, dedicat als òrgans i a les relacions sexuals. I entre les obres que tracten, en general, de la llengua vulgar, destaquem el Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares (Edicions 62, 1997), molt difícil de trobar.

Per una altra banda, tenim literatura de temàtica eròtica en català, que ens ve de molt antic; el professor Albert Rossich ens en parlava fa anys en aquest article. Però si mirem la més recent, de final del segle XX fins ara, podem esmentar un bon gruix d’autors i obres, com ara el grup col·lectiu Ofèlia Dracs i la col·lecció Els quaderns d’en Marc, atribuïda a Manuel de Pedrolo. També s’han fet i desfet col·leccions dedicades a la literatura eròtica (“De pèl a pèl” o “La marrana“, per exemple). I avui encara es manté algun premi literari d’aquesta temàtica, com ara el premi Vall d’Albaida.

En trobarem encara més informació en aquest article de Josep Maria Morreres.

PS. He rebut dotzenes d’aportacions en relació amb aquest article, que agraeixo enormement. Miraré d’encabir les que considero més destacades en aquest post scriptum.

En primer lloc, els subscriptors. Maria Auxiliadora Arguimbau ens recorda que a Menorca (l’Alcover-Moll ho circumscriu a Ciutadella) la vulva és anomenada patrulla. Josep Roure ens fa avinent una expressió viva i expressiva per a referir-se a fer l’acte sexual: fer un carquinyoli. Vicenç Cusi ens en recorda una altra: clavar una bitlla i Josep Barba encara una altra, pròpia dels paletes: clavar la gafa. Així mateix, agraeixo a M. Dolors Fortuny l’aclariment sobre ‘esperma de balena’, que no té res a veure amb el sexe, com dic a la introducció, sinó que és una substància situada a prop del crani dels catxalots. Demano disculpes per la confusió (o, més aviat, la ignorància, siguem clars).

L’amic Pep Quintana em va trucar dissabte de matí per explicar-me tres expressions que es deien a Arenys de Mar. La primera, amb el significat de ‘masturbar-se’, és escatar-se el sorell, molt gràfic i entenedor. El segon, per a anomenar allò que popularment se’n diu ‘trempera matinera’, és un coll d’ànec de dos paps. I finalment em va explicar que l’estació de tren que hi ha abans d’Arenys és la de Caldetes (oficialment, Caldes d’Estrac) i per això quan un home volia explicar que havia fet un coitus interruptus deia: “He baixat a Caldetes.

Per una altra banda, m’han arribat, per correu electrònic o via Twitter, tot d’aportacions sucoses, com ara aquestes:

—Més d’un usuari de Twitter ha recordat el verb catxar com a sinònim de cardar.

—Josep Maria Torné diu que fer l’acte sexual al Moianès és fotre un patac.

—Sebastià Bennasar ens recorda que enravenar-se i engalavernar-se es fan servir per a indicar que el penis es manté erecte i ens recorda aquesta frase feta mallorquina: Quan es cap de baix s’engalaverna es de dalt no governa. Ens explica també que el licor de menta, a Mallorca, s’anomenava fins fa poc alçapiu, per les propietats suposadament afrodisíaques d’aquest licor (això m’ha fet recordar que al Bages circulava la dita popular Menta, que el qui en beu ja trempa). Continua Bennasar: “A Mallorca fem servir la fórmula anar fort [sinònim d’anar calent] i tenim la frase feta: anar més fort que un mac de torrent“; un mac és un còdol. Així mateix, ens recorda que en lloc de dir fotre un clau a Mallorca diuen sovint pegar un xisclet. Finalment, una gran aportació de Sebastià Bennasar és un glosat magnífic, que fa:

Al·lots i al·lotes callau.
vos vaig a contar s’histori’
d’En Biel de Son Dalmau
que Deu el tengui a la glori’.

Aquest jove arribà un dia
que es pardal se li enravenà
–Mon pare, jo me vull casar
que aquesta vida no es vida.

Dos anyets de festejar
i un diumenge de matí,
amb capell i corbatí,
en Biel se mos casà.

Es foteren bon xicolati,
i unes copetes de suc,
i partiren cap a Lluc
amb so carretó de l’avi.

Arribaren an es quarto,
s’al·lota se despullà,
i en Biel l’empitonà
i boixaren un bon rato.

Ell va ser bo d’esbravar
més ella com més anava
mes calenta se posava
i no el deixava alenar.

Prest es menuts acabà;
i ella molt emprenyada
veient que ell no enravenava,
d’aquest modo li parla:

—Biel, tu m’has enganada
Mira’l-te que ja no s’empina
Boixava mes de fadrina!
I per això m’he casada?

I no estàs empegueït
de vorer-me aquí eixancada
i amb sa cotorra badada
i es gallet ben deixondit?

Mentre tu en ses dues mans
t’estàs tocant es collons
aquí jo estic esperant
i ja me fan mal es ronyons.

—Maria, m’has acabat,
ja no puc ni aixecar-lo.
vols un rave que he comprat?
serà un bon consolador.

Sentí això i com una moixa
des llit un bot va pegar;
sa cotorra li posà
a damunt sa seva boca.

—Mama aquí, valent cabró.
Mama aquí, gran fill de puta.
Mama aquí, ja t’he avorrit.
Mama aquí, sa sang me puja.

En Biel s’acollonà
i va fer lo que li manaven
des susto se conquigà
i així sa nit acabaren .

Que serveixi de lliçó
en es joves de demà:
JUST PES FET D’ENRAVENAR
UN HOMO NO ES CASADOR.

—I per acabar en Celdoni Fonoll em fa arribar un poema d’un tal Pseudònim Llengut que va aparèixer publicat al llibre de Fonoll titulat Versos, versets i versots (Cossetània Edicions, 2014). Es titula “Els cardadors” i es pot cantar amb la música de l’himne nacional de Catalunya:

Els cardadors

Trempant cap a la independència!

Cigalassa que ha fet blanc,
tornarà a ser dura i plena!
Endarrere el cap calent
que té fluixesa de verga!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
que el cos vol moure brega!
Bons cops de gland!

Ara és hora, cardadors,
d’anar amb la titola dreta!
Per quan vinguin altres conys
arromanguem-nos les beines!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
endins de xones tendres!
Bons cops de gland!

Que tremoli el piu neulit
veient la nostra trempera!
Com fem claus en figues d’or,
cap bon cul no ens deixem perdre!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland
defensors de la tranca!
Bons cops de gland!

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 20 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Quatre consells per a ensenyar català a la mainada tot cuinant

0

Receptes de Nadal

Probablement vós heu après a cuinar a casa, gràcies a la mare –o potser gràcies al pare, o a l’àvia… I també és mercès als pares, probablement, que heu après català. Doncs avui parlarem d’això. Com en qualsevol transmissió de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als néts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingüístiques. Tot és qüestió de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Explorem la riquesa lèxica tot parlant de fruita i hortalisses

Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– és un mot ben català, encara que no ho sembli). O a no confondre un raïm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raïm. I ja que en parlem, està bé que sàpiguen que un gra de raïm té llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc té pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella, clova, closca o corfa), però que el d’un llegum, com ara una mongeta, és la tavella. I tavella també és el nom amb què en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferència de la mongeta seca –o fesol. El tomàquet també és anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomàtic, tomàtiga o domàtiga. I la patata és, segons on, una trumfa o un trumfo –al País Valencià, s’hi sent creïlla o formes semblants, procedents del castellà criadilla. I encara podríem aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura  i fruita, en general, els diem en singular perquè són noms col·lectius.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures

Si parlem de plats propis dels Països Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que prové de caliu. O bé la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. Això mateix ha passat amb escudella, que originàriament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).

Hem de fer també una referència a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinó per unces (tres unces fan cent grams) o bé per lliures (una lliura és quatre-cents grams). Però si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals són fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocí de truita, una engruna de pa, un rajolí d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta és la quantitat que cap a la conca de les mans)…

Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisió

Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer és la cuina, és clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focsplaca de cocció, però que a casa sempre hem anomenat “els fogons. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les característiques. Tots sabem la diferència entre una olla i una cassola. Però també hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mànec i més ampla que no pas alta). O bé hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topí o tupí (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i també amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolí (petita)… O bé, encara, que el recipient amb un mànec en què solem escalfar líquids es diu cassó o casset.

Per una altra banda, a més dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients específics per a contenir líquids determinats, amb noms inequívocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera… I també la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb què hauríem de desterrar el tàper i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina és el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigüera.

Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben específics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bé que no els transmetéssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinó amb dos o fins i tot amb tres: si és hemisfèric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, però si és pla és un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador… cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingüista Gabriel Bibiloni).

El català fila prim

Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i genuïns

Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recórrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituïts pels que s’assemblen més al castellà. Si volem aturar aquesta pèrdua de genuïnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassó en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi més, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruïnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, però també pot sobreeixir, és a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, però també ensumar o flairar. El pa es pot torrar, però si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.

La gastronomia també fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excés de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba…). A mi em té el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorós‘, és a dir, agradós, suau. Quan una carn és tendra i blana també diem que és melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinó a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrà més que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algú li podem dir allò de “bada la boca i acluca els ulls” (més divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de Déu, diguem-los que el menjar no està bo, sinó que és bo; o bé que és dolent, és fred, és calent, és dolç, és salat, és amargant

Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina és tot un món –un món que pot ésser català, si en fem el pensament.

Per què els verbs són el motor del català?


“Els Nadals”, el “cagatió” i deu paranys lingüístics més

0

S’acosta Nadal i arriben dubtes lingüístics que fa quatre dies no tenia ningú. La Grossa de Cap d’Any ens ha dut un anunci de gust dubtós i de fonètica feridora, però ha foragitat el gordo de la rifa, que ja convenia. Us oferim tot seguit un arreplec de mots i expressions de Nadal que encara sentim i que podem esmenar ben fàcilment.

1. El “cagatió”

Encara que algun diccionari registri cagatió, és un mot que hauríem d’evitar. Del tronc que dóna regals per Nadal, sempre n’hem dit “el tió” i de l’acció de clavar-hi cops per obtenir-ne els presents, se’n diu fer cagar el tió i no pas cagar el tió. Per entendre’ns, el que caga és el tronc, no pas els picadors. “Que el tió us cagui molts regals”, diem, per exemple. En l’article següent podeu veure alguna confusió que ha originat el tió:

L’heu cagada, parlant clar i català

2. La “Nit bona”

Abans, la vigília de Nadal la gent no tenia per costum d’anar a dormir tard, ni de fer cap gran celebració, ni cap tec, sinó a tot estirar un humil ressopó després de la missa del Gall. Potser per això no n’hem dit mai Nit bona, sinó, simplement, nit de Nadal. Temps ha, abans de la missa del Gall s’havia cantat el Cant de la Sibil·la, un costum que es va anar perdent a tot arreu, llevat de Mallorca i l’Alguer. Tanmateix, ara es va recuperant a tot el país, com explica aquest article:

Per Nadal, “El cant de la Sibil·la” ressona per tot el país.

3. “Els Nadals”

En català, “Nadal” és sempre singular, llevat, és clar, que diguem, per exemple, “tots els nadals de la meva vida”. Genèricament, doncs, no hem de fer servir el plural. Diem: “On aniràs, enguany, per Nadal?” (i no pas: “On aniràs aquests Nadals?”); “Bon Nadal” (i no pas “Bons Nadals“)…

4. “El Nadal”

Cada vegada sentim més “al Nadal” o “pel Nadal” allà on abans dèiem “per Nadal”; o bé, per exemple, “El Nadal és una època de celebració” on abans dèiem, simplement, “Nadal és una època…”. Sembla que “la Navidad” ens vulgui fer canviar innecessàriament la manera tradicional de dir-ho.

En el vídeo següent podeu veure el doctor Josep M. Argimon dient: “Al Nadal, això és multiplicat” (on podia haver dit: “Per Nadal, això es multiplica”); i “…trobar fórmules de poder fer el Nadal” (en lloc, per exemple, de “fórmules de poder fer la festa de Nadal” o “de poder fer el dinar de Nadal“).

Podeu llegir-ne més informació i més exemples en aquest article:

Us agrada “el Nadal”?

5. “Pare Noel” o “Pare Nadal”?

“És un intrús, un visitant d’un món que no és el nostre, una figura banal, un reclam comercial baratíssim, un mite dessubstanciat, un homenet que fins i tot apareix –cada any més abundant, ai dolor– pujant ridículament als balcons i finestres dels nostres carrers, una figureta sense fantasia, sense màgia i sense majestat.” Així defineix l’escriptor Joan Francesc Mira el personatge (en aquest article) i, alhora, ens fa veure que totes les llengües en tradueixen el nom. A Anglaterra el nom tradicional és Father Christmas i en aquest nom s’han basat la gran majoria de llengües del nostre voltant: francès, Père Noël; italià, Babbo Natale; romanès, Moș Crăciun. I també l’alemany, Weihnachtsmann, i el neerlandès, Kerstman… És a dir, Noel tan sols es diu en francès. I en castellà, que el copia. Vegeu-ne més informació en aquest article:

Pare Noel o Pare Nadal?

6. “Any nou”

Per influència del castellà, molta gent diu any nou, en compte de Cap d’Any, una denominació que compartim amb els italians (Capodanno), però no amb els francesos (le jour de l’an) ni amb els portuguesos i espanyols (ano-novo, año nuevo). També es manté encara en algunes contrades el nom Ninou, que ja feia servir Jaume I en la Crònica (“Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola”) i que fins i tot ha deixat una dita, referida a l’allargament del dia: “Per Ninou, un pas de bou.”

7. “Fi d’any” i “Nit vella”

De la nit de Sant Silvestre, hi ha qui en diu la nit de fi d’any o, simplement, el fi d’any, calcant l’espanyol fin de año. Tampoc no és estrany de sentir Nit vella (còpia de Nochevieja). Doncs ni l’una cosa ni l’altra: així com hem dit que la nit de Nadal no té cap nom particular, tampoc no en té la de la vigília de Cap d’Any, que anomenem, simplement, nit de Cap d’Any.

8. El “revellon”

Fa anys, de les revetlles de les diades assenyalades, que solien anar acompanyades de ball, de xampany, de coca, etc., en dèiem verbenes. Sortosament, el mot revetlla es va difondre eficaçment i avui aquell barbarisme podem dir que ja ha estat oblidat. Tanmateix, encara hi ha gent que de la revetlla de Cap d’Any en diu revellón, copiant el castellà, que al seu torn copia el francès réveillon. Tenint revetlla, no hi ha cap necessitat d’imitar ni l’espanyol ni el francès, oi?

9. Els dotze “raïms”

Sembla que aquest costum de menjar raïm quan toquen les campanades de mitjanit va néixer al País Valencià. Sigui com sigui, recordem que raïm és el nom de la fruita, però no el de cada baia, que es diu, simplement, gra de raïm. Per tant, la gent que segueix aquest costum no menja dotze raïms, sinó dotze grans de raïm. Sobre l’origen de menjar raïm quan toquen les dotze, vegeu aquest article:

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

10. “Feliç any nou”

La fórmula tradicional per a felicitar el canvi d’any és Bon any!, tot i que sentireu Bon any nou i fins i tot Feliç any nou, amb aquesta fal·lera de posar feliç a tot arreu. Si mirem les llengües del voltant, veurem que el francès sol optar per una fórmula curta, la mateixa que el català (“bonne année”), el portuguès es decanta per l’ús de “feliç” (“feliz Ano Novo”) i l’italià també (“felice anno nuovo”), tot i tenir la versió breu (“buon anno”). Tornant al català, doncs, és ben normal que en una felicitació nadalenca hi diguem Bon Nadal i bon any! o, simplement, Bones festes!, per bé que els diccionaris i manuals també registren Bon Nadal i feliç any nou. Hauríem d’evitar, això sí, aquell calc del pròsper any nou, que va estar tan en voga anys enrere.

11. “La cavalgata dels Reis Mags”

El dia 5 de gener al vespre arriben els Reis. Així és com s’anomenen aquests tres personatges bíblics, tot i que el nom sencer és Reis d’Orient Reis de l’Orient. En canvi, no n’hauríem de dir Reis Mags ni Reis Màgics. De la passejada dels Reis pels carrers, se’n diu la cavalcada (no pas cavalgata). Aprofitant l’avinentesa, procurem que no es perdi l’ús del verb passar associat a aquesta tradició, tant per a la desfilada (“A quina hora passaran els Reis?”) com també per a l’acció de dur els obsequis, com a sinònim de ‘portar’ (“Què t’han passat els Reis?”).

12. “El sorteig del Nen”

Malgrat aquest anunci publicitari de gust més que dubtós, la Grossa de Cap d’Any ha ajudat a desplaçar el castellanisme gordo per a referir-se al primer premi (el premi gros) de la loteria. Posats que hi som, també podríem mirar d’estintolar un sinònim de sorteig, que és rifa (mot documentat ja al segle XIV, molt abans que sorteig) i que ha acabat essent sinònim també de ‘loteria’. Ah, i de la rifa (espanyola) del dia de Reis, no n’hem de dir “el sorteig del Nen”, sinó, simplement, la rifa de Reis.


Article publicat a VilaWeb el dia 12-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

0

Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.

1. “On estàs?”

La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.

2. “Bosses, vols?”

Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).

Els pronoms són vida

3. “Tres pedres petites i dues grosses”

Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).

4. “Les vuit i mitja de la nit”

En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).

Deu webs de llengua imprescindibles

5. “Com no m’has dit res…”

Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).

La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).

6. “Se m’ha passat”

En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).

7. “Anem a veure”

En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

8. “Vindrem els dos”

Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).

9. “Dóna-li al play

L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donatun cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.

Les abraçades es donen?

10. “Tindrem que anar-hi”

Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar


Article publicat a VilaWeb el dia 28-11-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres tics lingüístics dels nostres polítics

0

Aquest títol, que és un embarbussament involuntari, pretén anunciar simplement un tast d’uns quants ‘vicis’ lingüístics comuns a la majoria de polítics del nostre país. Són tres tics de l’anomenat català de plàstic, que té per resultat una expressió (i una comunicació) poc natural.

Per aconseguir una certa equanimitat, hem cercat la informació a Twitter, de manera que els missatges que hem revisat són tots, en teoria, elaborats, no pas espontanis. Hi hem inclòs polítics del País Valencià, de les Illes i del Principat que s’expressen en català. (Diguem, de passada, que ha estat una sorpresa decebedora de veure que algun conseller sempre piulava en espanyol; però bé, avui no hem vingut a parlar d’això.)

Els tres tics de què parlarem són el desdoblament masculí-femení, l’abús del possessiu i l’ús impropi de ‘des de’ al començament de l’oració. Som-hi.

Tots-i-totes

«Ací et faig entrega de l’Alta Distinció de la Generalitat que, des de hui, comparteixes amb 5.054.795 valencians i valencianes més» (Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana)

Heus ací un element que han combatut i combaten molts lingüistes i filòlegs, especialment els professors Carme Junyent i Gabriel Bibiloni: el desdoblament o ‘tots-i-totes’. Sembla inamovible i innegociable, però és tan forçat que de vegades fins i tot els màxims defensors se’n descuiden. Ho podem veure en aquest piulet del president Puig, en què diu ‘valencians i valencianes’ i, una mica més avall, ‘amics’, i no pas ‘amics i amigues’. És la contradicció entre l’artificiositat del desdoblament i la naturalitat de l’ús del masculí com a genèric, que la llengua (la nostra i les de l’entorn) tenia ben establert fins ara.

«Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes» (Miquel Sàmper, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya).

Coneixem casos precedents a Navarra, França, Itàlia, Holanda o Alemanya. Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes.#COVID19

— Miquel Sàmper (@miquel_samper) October 15, 2020

El nou conseller d’Interior català ens dóna l’exemple amb què hem titulat aquest apartat: ‘tots i totes’. Aquest aparellament, tan escampat, ens hauria de fer pensar dues coses. En primer lloc, que com més se sent ‘tots i totes’ més poc se sent ‘tothom’, un mot que sembla que anem arraconant. I en segon lloc que, als anys vuitanta, la primera campanya de normalització de la llengua que es va fer al Principat (quan era una dona qui dirigia la política lingüística) tenia per lema ‘El català, cosa de tots’. Seria possible ara?

«A partir d’avui, els nins i nines de Balears comencen un curs especial i diferent» (Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears).

També en el cas de ‘nins i nines’ sembla que tinguem la batalla perduda. Diuen que en una aula, quan el mestre deixa sortir al pati ‘els nens que hagin acabat la feina’, les nenes que l’han acabada no es mouen de la cadira. Me’n faig creus… Però bé, si llegim atentament el piulet de la presidenta Armengol, hem d’estar contents: comença dient ‘Retrobar-se amb els companys…’ i no diu ‘i les companyes’. No defallim.

«Totes les institucions, començant pel parlament, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina» (Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya).

Totes les institucions, començant pel @parlamentcat, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina. pic.twitter.com/mW9PLfpBo2

— Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) September 10, 2020

La conseqüència més dissortada dels desdoblaments és que, com que allarga les frases, de vegades hom vol compensar aquest escreix amb estratègies que forcen la sintaxi sobre manera. Ací en tenim un exemple: ‘dotar de les millors eines possibles als [sic] i les professionals’. Tanmateix, per a evitar la feixuguesa de ‘els professionals i les professionals’ hi ha un altre sistema, que és la naturalitat: dotar de les millors eines els professionals. Ah, i una altra cosa: ací conjurar-se també és inadequat, perquè té un altre significat, però avui no hem vingut a parlar d’això, tampoc.

Possessius innecessaris o empobridors

«La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn» (Mónica Oltra, vice-presidenta del govern valencià).

La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn, perquè el futur que construïm només pot basar-se en un progrés humà i econòmic sostenible i harmònic amb els bens i recursos naturals del planeta #9dOctubre pic.twitter.com/S5hMBlA4Do

— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) October 9, 2019

Heus ací un cas típic d’un possessiu sobrer. Ningú que llegeixi aquesta frase no s’imaginarà que la vice-presidenta ens demana que ‘els homes i dones’ de ‘la Comunitat Valenciana’ siguin respectuosos amb l’entorn de la Vall d’Aran, per exemple. Per tant, ‘el seu’ hi és superflu: si diem que la societat ha de ser respectuosa amb l’entorn ho entendrem de sobres.

«Lluitem perquè avui i cada dia tothom visqui amb llibertat la seva vida, el seu amor, la seva sexualitat i la seva identitat» (Elsa Artadi, diputada i regidora de Junts per Catalunya).

L’abús del possessiu encara fa més mal d’ulls quan es repeteix unes quantes vegades, com en aquesta frase. És obvi que tothom viu ‘la seva’ vida, ‘el seu’ amor, etc. i no la vida i l’amor del veí. Si escrivim la frase amb naturalitat direm: …cada dia tothom visqui amb llibertat la vida, l’amor, la sexualitat(Un missatge optimista: la senyora Artadi ha escrit ‘tothom’ i no pas ‘tots i totes’. Ens en sortirem?)

«Pablo Mielgo continuarà com a director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears […]. Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra […] ha aprovat la seva renovació» (Conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat del Govern de les Illes Balears)

Aquest ús innecessari dels possessius té un altre efecte: condemna al silenci els pronoms febles. Quan hem de comunicar que un govern aprova la renovació d’un director, però ja n’hem dit el nom i no el volem repetir, tenim un recurs molt fàcil i molt genuí: el pronom en: Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra n’ha aprovat la renovació.

«Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats» (Eva Granados, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya).

Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats. Bona anàlisi d’Emili Ferrer. 📊✍️Un pressupost menys social que el de 2010 via @el_triangle https://t.co/pTIsPkmPdm

— Eva Granados Galiano /❤️ (@Eva_Granados) February 26, 2020

Ja hem dit alguna vegada que el plàstic atreu plàstic. Per començar, a la frase de la diputada del PSC hauríem d’estalviar-nos el possessiu canviant-lo pel pronom en (per pal·liar-ne els efectes més immediats). Però, a més, ens hi trobem un altre element que encarcara els discursos i que els polítics solen estimar molt: l’abús de noms en lloc de verbs: ‘la persistència’ en compte de ‘persisteix’ i ‘una millora’ en lloc de ‘millorar’. I encara, posats a fer, podríem llevar-hi aquest ‘Davant’ inicial, que afegeix artifici al conjunt. Proposem, doncs: Quan la desigualtat persisteix, no es preveu de millorar els recursos per pal·liar-ne els efectes immediats.

‘Des de la CUP…’

Un tic que s’ha escampat molt aquests darrers anys consisteix a començar les frases amb la preposició ‘des de’ per fer-les impersonals. En aquestes construccions ‘des de’ no hi té cap valor, no vol dir res: simplement es fa servir per poder posar el verb en primera persona del plural. Expliquem-ho bé: en compte de dir ‘X fa això’, diuen ‘Des de X fem això’. Vegem-ne quatre exemples.

«Per això des de l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€» (Ada Colau, batllessa de Barcelona).

La pandèmia ens ha confrontat de ple amb la nostra vulnerabilitat emocional. El 49% de barcelonins/es van viure el confinament com una experiència dura o molt dura. Per això des de l’Ajuntament vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€.#SalutMentalPeraTothom

— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) October 10, 2020

En aquest piulet de la batllessa de Barcelona, si volem simplificar la frase hem d’eliminar ‘des de’ i fer concordar el verb amb el subjecte, que serà ‘l’Ajuntament de Barcelona’. És a dir, Per això l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un pla de xoc… I si tant ens convé de mantenir la segona persona del plural, podem servir-nos d’un recurs ben simple: canviar la preposició ‘des de’ per la que hi correspon, que és ‘a’: Per això a l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc…

«Des de l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació i Diversificació Econòmica i Social de les Illes Balears» (José Hila, batlle de Palma).

El batlle de Palma tampoc no defuig aquest recurs. La frase encara sembla més detonant perquè té el verb en present (cosa lògica si vol aprofitar la immediatesa del piulet). Això ens fa pensar que potser té una intenció diferent de la del piulet d’Ada Colau i que ‘Des de l’Ajuntament de Palma’ és merament una indicació de lloc. Hauria estat més natural, doncs, A l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació…

«Per això des de l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a València» (Joan Ribó, batlle de València)

Per això des de l’@AjuntamentVLC tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a #València basat en el consens i en la col·laboració de tota la diversitat social de la ciutat. #9Octubre pic.twitter.com/cYlauOm3Ci

— Joan Ribó (@joanribo) October 9, 2020

I també el batlle de València cau en el parany artificiós del ‘des de’ introductori. Com en els casos anteriors, guanyarem naturalitat si eliminem ‘des de’ i diem …l’Ajuntament de València en marxa un Pla de Recuperació o bé a l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació.

«Des de la CUP hi serem» (Mireia Vehí, diputada de la CUP al congrés espanyol)

No podíem acabar aquest article sense la frase que el Polònia ha fet tan coneguda. D’una manera natural, podem de dir La CUP hi serà. I si volem preservar el ‘nosaltres’, La gent de la CUP hi serem o Els de la CUP hi serem (‘Els de la CUP’?, ‘Les de la CUP’? Uf, avui deixem-ho ací).


Article publicat a VilaWeb el dia 17-10-2020


Llegiu també:
Català de plàstic
Per què els verbs són el motor del català?


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua que no te l’acabes

2

El català, com totes les llengües, s’ha anat construint a còpia d’afegir mots quan apareixien ‘conceptes’ nous. Però tot sovint no és que inventem ‘conceptes’, sinó aspectes d’un mateix concepte. Per exemple, podem dir que ‘trencar’ és un concepte, però ‘trencar amb violència’ o ‘trencar parcialment’ o ‘trencar longitudinalment’ són matisos de ‘trencar’. Doncs bé: els catalans que han viscut abans que nosaltres han cregut que cadascun d’aquests aspectes es mereix un mot diferent. Això és la precisió lingüística, un àmbit certament apassionant.

Com tants aspectes de la llengua (de les llengües), aquests darrers decennis l’art de precisar ha perdut pistonada, de manera que aquell tresor lèxic que havíem anat acumulant durant segles i segles sembla que es vagi enxiquint. Això no vol pas dir que no es pugui recuperar, car les paraules que cauen en desús no han pas desaparegut i, doncs, encara poden reviscolar. Per això cal que siguem conscients de la riquesa que teníem i fer l’esforç de recobrar-la.

Ara anem al gra i tornem a l’exemple. Tots sabem què vol dir trencar (o rompre): ‘fer trossos o fragments una cosa dura per l’acció d’una força’. Si baixa un corrent d’aigua pot trencar el mur de la presa; si amb les mans fem pressió en una nou, també la trencarem; i si d’una fusta en volem fer trossos per encendre foc, també l’haurem de trencar. L’acció és la mateixa, el mot trencar (o rompre) ens pot servir en tots tres casos, però els nostres avantpassats van decidir que les parets s’esbotzaven, les nous les esclafàvem i les fustes les estellàvem. Per a acabar-ho d’adobar, no a tot arreu es diu igual (per exemple, esbotzar es diu esbutzar en alguns indrets i desbutzar en alguns altres), de manera que la quantitat de termes encara augmenta.

Voleu parlar amb precisió? Doncs avui us convidem a veure totes les cares de la trencadissa.

Per dir ‘fer trossos menuts’, tenim tots aquests verbs:

esbocinar: en general, vol dir fer bocins, és a dir, trossos petits de qualsevol objecte sòlid. Tant es pot esbocinar un paper com un plat, mentre sigui trencat (o esquinçat) en bocins.

esmicolar: ‘desfer en miques, en bocinets menudíssims’, diu el diccionari. De fet, podem esmicolar sense trencar (per exemple, una molla de pa), o bé trencant (un càntir, un plat…).

estellar o asclar: convertir una fusta en trossos petits. Una estella és un fragment de fusta tallada al llarg, de les que fem servir per encendre foc; i una ascla és una estella grossa.

Si parlem de ‘trencar, o trencar-se, parts del cos’, la nostra llengua ens forneix tot de verbs que no han de menester gaires presentacions:

camatrencar

captrencar

cuixatrencar (també escuixar o escuixolar)

esmorrar –de morro–, que vol dir ‘rompre la cara’.

Hi ha tota una colla de verbs que fan referència als ‘trencaments amb una certa violència’. Heus-los ací:

esbotzar, esbaldregar o rebentar: obrir amb una força feta de fora estant. Els bombers esbotzen les portes quan han d’entrar de pressa en un pis, però també es pot esbotzar una presa per la força del riu.

esportellar: obrir portell, és a dir, fer un forat en un mur, una tanca…

esberlar o fendre: obrir per una línia de mínima resistència d’un objecte, seguint-ne les fibres. Es pot esberlar una canya, una síndria que ens cau a terra, una roca, el glaç… Una esberla és un tros desprès d’una cosa esberlada.

esclafar: en general, trencar una cosa amb una pressió forta. Podem esclafar una fruita seca o un ou, per exemple.

esqueixar: principalment, vol dir esquinçar, però quan una branca es trenca i se separa de la planta de què forma part també diem que s’esqueixa. Un esqueix és, doncs, un fragment de tija o de branca que s’introdueix a terra perquè hi arreli.

Després hi ha els verbs referits a l’acció de ‘trencar parcialment’, és a dir, ‘trencar solament una part d’un objecte o una superfície’. Ací és potser on la precisió s’esmola més:

escantellar, o descantellar, o escantonar, o escrostonar: trencar els cantells d’un objecte. Els paletes escantellen maons quan no els necessiten sencers, hi ha mobles escantonats pels cops, hi ha voreres descantellades… El mot escrostonar, que té aquest significat, també vol dir arrencar la crosta de qualsevol objecte (o un vernís, o la pintura d’una paret, o l’engrut d’una superfície).

esvorellar, o esmorrellar, o desmorrellar: trencar un bocí de la vora d’un objecte. Les cassoles de terrissa s’esvorellen fàcilment.

oscar: fer una osca, és a dir, un buit en la línia de tall d’un objecte. De segur que heu vist ganivets oscats. Però, compte, un ganivet pot ésser que no talli perquè s’ha esmussat, és a dir, perquè el tall s’ha gastat, s’ha fet menys agut.

escabotar: trencar la cabota d’un clau o de qualsevol objecte semblant.

esbrocar: trencar el broc —d’un porró, per exemple.

Hi ha, per acabar, els verbs que ens parlen de ‘trencaments molt lleus’, tan lleus que gairebé no són trencaments, sinó obertures:

esquerdar: fer una esquerda, és a dir, una obertura allargada i estreta. Es pot esquerdar un sostre, una paret, un test, un vidre, etc.

clivellar, clevillar, cruiar: fer una clivella (o clivell o clevill o crui), és a dir, una obertura allargada, generalment poc profunda, per contracció –per exemple, a la pell, en una paret, en una escorça…

badar: tenir una obertura, com ara la de la punta d’unes sabates que han ‘treballat’ molt. El verb badar vol dir moltes més coses (es pot badar una flor, podem badar la boca o una bossa, o una finestra… o nosaltres mateixos contemplant un paisatge).

badocar: obrir-se una fruita, però sense separar-se’n les parts. De segur que tots heu vist figues que badoquen, amb la pell una mica oberta, però sense acabar de mostrar el dins.

esquerdillar: hi ha diccionaris que diuen que un esquerdill és una estella petita, però n’hi ha que ho defineixen com un ‘tros petit d’un cos dur que es desprèn en esberlar-se’. Per tant, esquerdillar-se el braç no seria pas esmicolar-se’l en esquerdills, sinó fer-s’hi una fractura incompleta (una fissura), en què s’ha desprès un tros d’os.

S’ha dit sovint que els inuits tenen moltes paraules per a dir ‘neu’, perquè els envolta tot l’any. Sembla que és una teoria falsa, però, sigui com vulgui, no sé com s’ha d’interpretar que els catalans tinguem tants mots per a parlar de la trencadissa…

Potser valdrà més que ho deixem estar aquí.


Article publicat a VilaWeb el dia 3-10-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

La Beth, els refranys i els ametllers florits

0

‘Espectacle a l’aire lliure i de franc. Preocupant que cada any el programin més aviat…’ Això deia (originàriament en espanyol) la cantant surienca Beth Rodergas a Instagram. El text, acompanyant una fotografia de flors d’ametller novelles, volia indicar que el canvi climàtic fa avançar la florida, cada any una mica. Qui-sap-les seguidores li donaven la raó. Alguna ho posava en dubte i la Beth li contrareplicava (ara en català): ‘No sóc pagesa però sempre m’hi he fixat i sempre florien poc abans de començar la primavera, finals de febrer-març… Enguany fa setmanes que estan floridíssims. S’avancen cada cop més…’ La conversa va continuar fins que la periodista Maite Sadurní parlà amb propietat: ‘Jo no m’hi fixava, però el meu avi que era molt de refranys sempre deia: Al febrer floreix l’ametller.’

Justa la fusta: si hem de resoldre dubtes sobre flors d’ametller, hem de recórrer o bé a gent del camp o bé al refranyer. Començo per un parent pagès que em diu que, efectivament, enguany la florida s’ha avançat. A Organyà —concreta—, dues o tres setmanes. Però això no és cada any igual, ni cada any més aviat: depèn del fred que faci, és clar. I és diferent a l’Alt Urgell i al Bages (o Menorca, o Alacant, penso…). Evidentment.

I ara consultem la segona autoritat: què en diuen els refranys sobre el canvi climàtic? No fa gaire que ens ho explicava el paremiòleg Víctor Pàmies: avui ja no se’n fabriquen, de refranys. De manera que no cal que en cerquem, que del canvi climàtic no en trobarem ni un. Ho provo, tanmateix. Entro a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD) i hi escric ‘canvi climàtic’. Res.

Providencialment, enmig de la recerca, rebo la trucada d’una amiga i em deixa anar una dita que recorda de la infantesa i que jo no havia sentit mai: Si vols conèixer el gener, mira l’ametller. Aquest sí que el trobaré, penso. Torno al cercador d’en Pàmies i hi escric ‘gener’. La resposta em deixa esbalaït: ‘S’han trobat 338 paremiotipus per a la cerca “gener”.’ Ho provo per una altra via i escric ‘ametller’: catorze paremiotipus. Bé, això ja és una altra cosa. Els ressegueixo d’un en un i al capdavall hi trobo una dita molt semblant a la que cercava: Vols conèixer el gener? Mira l’ametller. Hi entro: ’26 recurrències en 11 variants’, una de les quals és, exactament, la que m’havia dit l’amiga. I mirant les variants veig que també es diu al País Valencià, com recull el Calendari de refranys de Manuel Sanchis Guarner, i a les Illes, com certifica Jaume Alzamora al recull Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra. I què vol dir, exactament, aquesta dita? Ens ho explica el folklorista Cels Gomis (1841-1915) al llibre Meteorologia i agricultura populars: ‘Que els borrons d’aqueix arbre estan adormits si el fred apreta, i contràriament estan inflats si el temps és de bonança.’

Ja ho tenim, doncs: els ametllers sempre han florit al gener, de cap a cap del país. Segur? Sempre? A tot arreu? No. Recordem que Maite Sadurní deia que la florida arribava al febrer. I ho constato a la llista d’en Pàmies: Pel gener floreix l’ametller és a tocar de Al febrer floreix l’ametller i de Per Sant Valentí, l’ametller a florir. El pagès no l’errava pas. Va com va: depèn del lloc i de l’any. I sense poder dir que hi ha una progressió clara (potser l’any vinent tornaran a florir tard), penso que sí que s’hi deu veure una tendència. De tota manera, el refranyer acaba fent una tria: val més que floreixi al febrer que no al març: Quan l’ametller floreix pel març, vés-hi, si t’hi fan anar; però, si floreix pel febrer, vés-hi amb un paner.

Una altra cosa de què em parla el pagès: les glaçades. Alguna dita relaciona directament el glaç i la flor: Les gelades de gener fan florir l’ametller. Sembla que si glaça al gener o al febrer, no passa res; el perill és que glaci quan es forma el fruit de l’ametlla, l’ametlló. Per això la saviesa popular recomana a l’ametller que no corri: Pel gener, ametller, no facis via, que gelarà el millor dia. La virtut de les glaçades del gener no s’acaben pas als ametllers, sinó que abasten també la terra: Llaura amb gelada si vols bona anyada.

Un altre arbre que florirà aviat, si no ho ha començat a fer, és el presseguer. Habitualment, la florida esclata durant els mesos de febrer i març, justament quan el dia s’allarga i atrapa la nit: Quan el presseguer floreix i madura, el dia i la nit són d’una mesura; En florir es presseguer i en sa fruita madurar, es dia està a la par.

Aquests mesos d’hivern —com tots els de l’any, de fet— són farcits de refranys. Del gener, per un seguit, se’n destaca que al camp no hi ha feina (En gener, gita’t en el paller) i, per tant, que la gent i el bestiar fan despesa i no produeixen (El gener buida la bóta i el graner; Gener i febrer, mengen més que un poble enter). Malgrat, tot, el refranyer ens assenyala bé quina feina s’ha de fer (Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar). Com que fa tant de fred, és un mes de mal passar (Febres de gener, guanys de fosser; Al gener, hi perd el metge i hi guanya el fosser). Però que faci fred al gener és una cosa bona per al camp (Gelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any). No és un mal mes, en definitiva, sobretot en comparació amb el febrer (De geners, n’hi ha hagut molts de bons; de febrers, no gaires). També la neu, al gener, és més estable, com saben els esquiadors: el sol del febrer la fon més de pressa (La neu que cau pel gener, s’asseu com un cavaller; la neu que cau pel febrer, fuig com un ca llebrer).

El refranyer no estima gaire el mes de febrer, no pas perquè no hi dediqui dites, sinó perquè en general el tracta de traïdor. El refranyer ens diu que és un mes que passa de pressa (El febrer corre com un gos llebrer), però sobretot que és un caragirat (El febrer, mes mentider; El febrer, nou cares té). Per això no en sortirem benparats (El febrer, de cap o de cua l’ha de fer; Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt). També és poc fiable perquè no saps mai si farà bo o no (Pel febrer, un dia al sol i un altre al braser). Al camp, és el moment de llaurar, si no s’ha fet abans (Pel febrer, grata’m bé). I hom espera que plogui (Si no plou pel febrer, mal va el graner; Si plou pel febrer, tot va bé). El refranyer també se serveix del febrer per fer facècies (Si vols encertar-ho bé, casa’t el trenta de febrer).

Però si el febrer és traïdor, el març encara més. El folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) ho va sentenciar així: ‘És lo mes del any que fa’l temps mes variable.’ Vegeu si n’és, que el verb marcejar vol dir, justament, ‘fer temps variable’. Les nostres dites insisteixen a dir que no ens deixem engalipar per la bonança marcenca (En tot el març, no te’n llevis ni un pedaç) i que no és igual el dia que la nit (Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor). El súmmum de la desconfiança és aquell refrany que tots sabem: Març, marçot, mata la vella arran del foc i la jove si pot (amb moltes variants: Març, marçot, mata l’ovella i l’ovellot i la vella arran del foc i la jove si l’hi trob; Març, marçot, tira la vella al clot i la jove si pot…). Al camp, s’ha acabat el temps de llaurar, definitivament (Pel març no em gratis pas)

Per acabar-ho d’adobar, el 2020 és any de traspàs. I el refranyer també els maleeix, els anys com aquest: Any de traspàs, no et fiïs d’ell ni del de detràs; Any de traspàs, no et casis pas, Any de traspàs, ni bóta ni sedàs. I compte: que la combinació amb el dia Nadal pot ésser nefanda: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següent. Quina sort: enguany Nadal és divendres. Ens n’escapem, doncs? I ca!: Si Nadal cau en divendres i és any de traspàs, no te’n fiïs pas.

No hi ha manera…


En voleu saber més?

Un dels refranyers més exhaustius en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Però sens dubte el paremiòleg actual de referència és Víctor Pàmies, autor de diversos llibres (com ara Dites.cat i Els cent refranys més populars) i, sobretot, d’aquest immens magatzem i cercador de dites i frases fetes que és la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), en línia. Vegeu també aquesta entrevista que va concedir a VilaWeb poc abans de presentar-hi la PCCD.


Aquest article es va publicar a la secció ‘Ras i curt’ de VilaWeb el dia 29-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

0

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braçbracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc.

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejarboicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complotcomplotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assotassotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellotesquellotar

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejarfuetejarbracejarcuejar

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejarverdejaragrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejarmenjotejar

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

0

Una manera de supeditar una llengua és enxiquir-la, fer creure que té poc abast, o bé que és tan fragmentada internament que fins i tot es pot posar en dubte que sigui una sola llengua. A aquest discurs ‘separador’, que ha fet tan profit polític, també hi ha contribuït inconscientment un bon gruix de parlants del català central, que no ha fet l’esforç d’entendre la varietat geolingüística, allò que solem anomenar ‘dialectes’. De segur que heu sentit gent que troba estrany el parlar d’Inca, d’Alcoi o de Ceret —o del Pallars—, perquè no casa exactament amb el de Barcelona. Un efecte d’aquest ‘barcinocentrisme’ és que molts acabem entenent més fàcilment un argentí que no un mallorquí o un valencià; sabem que plata vol dir ‘diners’ i carro, ‘automòbil’ i arrufem el front quan sentim llenegar o caure un bac.

Aquest article no pretén pas de resoldre aquesta anomalia. Ja estaria bé si servís per a prendre’n consciència, que potser és una manera de posar fil a l’agulla.

Som-hi.

Per començar, descobrirem que en alguns àmbits els parlants del sud i de les Illes filen més prim que no els del Principat: per exemple, diferencien entre eixugar (un plat amb un drap, la cara amb una tovallola…) i torcar (qualsevol superfície bruta). Per això del tovalló a Mallorca en diuen torcaboques (i a València torcaboca).

I parlant de plats, hi hem d’afegir un altre mot susceptible de confusió: escurar, que al País Valencià vol dir, principalment, ‘netejar un plat o qualsevol atifell de cuina’. Més estris de cuina: un got es diu tassó a Mallorca i veire a Catalunya Nord. I una forquilla és una forqueta a Mallorca, al Rosselló i al nord del País Valencià. Si de tant traginar per la cuina ens ha vingut gana, sapiguem que berenar a les Balears té el significat general, però també vol dir ‘esmorzar’. I que al País Valencià es manté la diferència entre esmorzar (a mitjan matí) i desdejunar-se (a primera hora). Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya Nord, berenar es diu espertinar, terme pres de l’occità.

A l’hora de precisar, valencians i illencs diferencien llevar (‘separar una cosa del lloc on és situada o unida’) de treure o traure (‘fer eixir o sortir fora d’on és’). És a dir, que les pancartes es treuen al carrer, però es lleven dels balcons per imposició judicial. (En teniu més informació en aquest article del doctor Gabriel Bibiloni.)

Passa sovint que un terme és desconegut al Principat i habitual al País Valencià i a les Illes. És el cas de granera (‘escombra’), general a tot el domini —fins i tot en àrees del nord-occidental—, però no al català central. Un cas semblant és banyar-se, que vol dir ‘mullar-se’ a la Franja, al País Valencià, a les Balears i a l’Alguer.

Hi ha més mots que poden confondre un parlant del català central. A les Balears –compte– trempar té, entre més significats, el de ‘amanir’, de manera que no us sorprengueu quan us demanin si voleu trempar l’ensalada. Tampoc no ens astorem si algú diu que es pinta els morros, perquè és el terme habitual (i no pas irònic) per a referir-se als llavis, tant a les Illes com a Catalunya Nord. I si una illenca explica que ha sortit de casa sense calces vol dir, simplement, que no duu mitges. Quan algú a les Illes es tem d’alguna cosa és que se n’adona, no pas que té por.

També al País Valencià hi ha mots que pot confondre un principatí: alçar tant vol dir ‘aixecar’ com ‘guardar’. Fem, a més de designar els excrements dels animals, es fa servir per anomenar les escombraries (‘el camió del fem’, per exemple). I encara l’adverbi debades, que significa ‘inútilment’, però també ‘gratuït’ (‘La compra m’ha eixit debades’).

Compte amb aquests tres de les comarques de Catalunya Nord: espiar hi vol dir, simplement, ‘mirar’ i una boina es diu gorra; i, sobretot, aneu alerta de no dir fer-se la punyeta, perquè a les comarques del nord manté el sentit originari, que és ‘masturbar-se’. Encara, en aquest joc d’anants i vinents, ‘fer malbé’ a Mallorca és tudar, un verb que a Catalunya Nord vol dir ‘apagar un foc o un llum’.

Els padrins són els avis, a Mallorca, a Eivissa i a molts indrets del Principat. Els nens són nins a les Illes i xiquets al País Valencià. Els nois, al·lots i xics, respectivament; ah, i al Rosselló, pallagos. Si un conco al Principat és un fadrí vell, a les Balears és un oncle. El llinatge a les Balears és l’estirp, com a tot arreu, però també hi vol dir ‘cognom’. Si al Principat dirien ‘Com te dius?’, a les Balears sentiríem més Què noms? (del verb nòmer) i al País Valencià Com te diuen?

L’oratge, tant al País Valencià com en una àmplia franja del nord-occidental, és el ‘temps atmosfèric’. És un mot que a VilaWeb fem servir amb naturalitat, per evitar l’ambigüitat de temps, tan polisèmic. Això mateix passa amb trellat, que els valencians no confonen amb ‘sentit’, com els principatins. De manera que l’olfacte és un sentit, però les coses tenen trellat i si volem aclarir un afer n’hem de traure trellat.

Si ens llevem d’hora al País Valencià, començarem el dia enjorn i si som a les Illes el començarem dejorn. Havent dinat ve la vesprada al sud i l’horabaixa a Mallorca. I si una cosa no la podem fer ni avui ni demà la farem despús-demà; això si no és que ja la vam fer ahir o despús-ahir.

Quan els principatins rellisquen, els valencians esvaren i els mallorquins i menorquins lleneguen (si pensem en les llenegues entendrem per què). Un misser a les Balears és un advocat i d’un paleta en diuen picapedrer (al Rosselló, peirer).

Si parlem d’animals, hem de saber que els gossos són cans tant a les Illes com a Catalunya Nord, i que les gosses illenques són cusses i empaiten moixos (gats). La palaia és el terme genuí amb què a Mallorca supleixen el castellanisme llenguado (vegeu-ne una documentada explicació en aquest article del doctor Jaume Corbera). I encara sense deixar el bestiar, recordem que la clòtxina valenciana no és tan sols una petxina grossa, sinó també un musclo i, figuradament, la vulva.

Hi ha mots que em tenen el cor robat, com els valencians bac (‘caiguda o cop’: caure un bacpegar bacsa bacs i redolons…), desficaci (‘disbarat’), balafiar (‘malgastar’), comboi (‘diversió, gatzara’) i encabotar-se (‘entossudir-se’). I si parlem de mots expressius, no em podeu negar l’encant de l’expressió de trucalembut (‘de poc valor’), viva encara al Rosselló i també en comarques del sud dels Pirineus. I abans d’acabar deixem passar l’idò mallorquí (‘doncs’), tan versàtil. O el jas! (o nyas!) valencià, que vol dir ‘pren!’, tot i que jas, coca! (o nyas, coca!) és més aviat una expressió d’estranyesa o bé de satisfacció per la desgràcia d’altri, com aquell massa poc! que tant sentíem abans.

Parlant de recursos expressius, un altre dia haurem de dedicar-nos a les frases fetes i refranys, que n’hi ha de molt vius i molt divertits a tot el país.

Per obtenir aquesta llista he demanat ajut a tot de gent, a qui vull donar les gràcies. Són Josep Albinyana, Joan Daniel Bezsonoff, Núria Cadenes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Rafel Mollar i Vicent (@truitesambceba).

I un darrer advertiment: molts filòlegs també som víctimes de la ignorància en aquest àmbit. Arran de la mort d’Isabel-Clara Simó, vaig publicar un piulet oportunista i desafortunat, amb una llista de suposats ‘valencianismes’. Al cap de poques hores ja hi havia una bona colla de piulaires no valencians que també feien seu tal o tal terme. Aquest article de segur que també conté inexactituds. Per això ja us demano ara que m’ajudeu a millorar-lo, si us plau.

Per a saber-ne més:

Un aplec exhaustiu i rigorós de termes dialectals és el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi trobareu tanta informació com vulgueu.

Avui el màxim expert en dialectologia catalana és Joan Veny i Clar. Bo i sol, va escriure un manual molt pràctic i ben pensat, fruit de molts quilòmetres i moltes hores de dedicació: Els parlars (1978), que amplià definitivament el 1982 amb el títol Els parlars catalans. Però Veny també va dirigir una obra magna, editada per l’Institut d’Estudis Catalans: els set volums de l’Atles Lingüístic del Domini Català (i el seu ‘fill’: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del qual vam parlar en aquest article).

La idea inicial de l’Atles fou dels filòlegs Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. Aquest darrer, juntament amb Maria-Pilar Perea, van elaborar l’Estratigrafia Dialectal, una web que explica com ha evolucionat un seguit de mots a tot el domini lingüístic. VilaWeb hi dedicà una sèrie l’any 2016.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

1

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braçbracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc. Final del formulari

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejarboicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complotcomplotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assotassotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellotesquellotar

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejarfuetejarbracejarcuejar

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejarverdejaragrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejarmenjotejar

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Article publicat originàriament a VilaWeb el dia 1-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar

0

El català, com totes les llengües, té mots de significat semblant, però amb unes certes diferències, de vegades molt petites. La precisió és un aspecte de la llengua que paga la pena de mantenir, com ja vam explicar en un altre article.

Avui veurem deu grups de paraules amb diferències de significat, que sovint són objecte de confusió . Som-hi.

alçada-altura-altitud

Molta gent es pensa que alçada és ‘més català’ que no altura, però no és cert. Tenen significats diferents: específicament, l’alçada (i l’alçària) és una dimensió, aplicable a éssers o objectes; i l’altura, una distància (com l’altitud).

Aquella esportista fa més de dos metres d’alçada (‘dimensió vertical d’un cos, especialment d’una persona’). Alçària té un significat semblant, però tant s’aplica a persones com a animals i a coses.

Em fa por l’altura. Ara som a l’altura del carrer de Guimerà (‘distància vertical des d’un punt a un altre de referència’). També es pot emprar figuradament, amb el sentit de ‘grau d’identificació o de comprensió’: Crec que no has estat a l’altura de les circumstàncies.

Som exactament a 2.000 metres d’altitud (‘distància sobre el nivell del mar’).

aviat-d’hora

No sempre són fàcils de diferenciar, aquests dos mots. Provem-ho:

Aviat haurà passat tot (‘d’aquí a poc temps’ o ‘al cap de poc temps’).

Sí que t’has llevat d’hora. Demà no vinguis d’hora; vine cap a migdia (‘a una hora poc avançada’).

Aquests són els usos específics de cada mot, però de vegades es barregen.

A més, tinguem present que en alguns parlars aviat també es diu prompte (sobretot al País Valencià) o prest (a Mallorca). I d’hora també es pot dir enjorn (País Valencià) o dejorn (a Mallorca).

desvetllar-revelar

Hi ha molta gent que, per influència del castellà, desvetlla coses que s’haurien de revelar. Vegem-ho amb exemples:

Si no em bec un cafè no em desvetllaré. Quan sento segons quins comentaris se’m desvetlla la curiositat (‘treure la son’ o bé ‘suscitar’).

No ha volgut revelar el secret (‘fer públic’). Amb aquest significat, també podem fer servir destaparFinalment s’ha destapat l’afer.

Aquesta confusió ve de l’evolució de dos mots llatins: el castellà velar és fruit del llatí vigilare (‘vigilar’, ‘vetllar’), però també de velare (‘velar’, ‘cobrir amb un vel’).

donar suport – recolzar

La confusió d’aquests termes ve d’una causa lloable: evitar el castellanisme apoiar. Però convé de diferenciar-ne els significats, perquè allà on el castellà presenta una solució, el català en presenta dues.

Quan vas presentar la proposta, et va donar suport (‘sostenir, fer costat’).

La biga recolza en aquestes parets. Plegueu les cadires i recolzeu-les a l’armari (‘descansar o fer descansar sobre un suport’). El verb recolzar també té sentit figurat, com a sinònim de fundar-sebasar-seLa sospita recolza en diversos indicis.

De la mateixa manera, hem de distingir els significats de recolzament suportLa biga té un recolzament molt sòlid en aquesta paret. Necessitava el suport de dos terços del parlament.

Per a no errar, podem pensar en una escala i una paret: l’escala recolza en la paret i la paret dóna suport a l’escala.

emprovar-provar-tastar

En castellà, probar té tres significats afins que en català demanen tres mots diferents. Vegem-ho:

De seguida que m’he emprovat aquella brusa m’ha agradat (‘posar una peça de roba per veure si escau’). El lloc destinat a emprovar-se una peça de roba s’anomena emprovador, i no pas provadorVés a l’emprovador del fons i emprova’t aquestes camises.

Abans de comprar-me aquell auto, el vull provar (‘avaluar alguna cosa’ o bé ‘intentar’).

Si no tastes els espinacs no sabràs si t’agraden (‘apreciar el gust d’un aliment’).

escoltar-sentir

Si els meu avis, nats al tombant del segle XX, poguessin sentir converses del 2020, se’n farien creus, de la confusió que hi ha entre aquests dos verbs. Sou dels qui confoneu escoltar sentir? Doncs penseu en la diferència que hi ha entre veure mirar: per a veure una cosa no cal posar-hi voluntat; per a mirar-la, sí.

Escolta això que et dic; si no, no te’n recordaràs. Està distret; em sembla que no t’escolta (‘parar atenció per entendre sons’).

No et sento prou bé. Parleu després de sentir el senyal (‘percebre sons per mitjà de l’oïda, sense, necessàriament, posar-hi atenció’).

Fa anys, un col·lega, professor de ciències, em va demanar que li expliqués aquesta diferència. Quan vaig veure que ja gairebé l’havia entesa, li vaig dir: ‘Els nostres alumnes, generalment, ens senten, però molts no ens escolten.’

oïda-orella

Hi ha qui confon l’orella amb el pavelló auditiu i anomena oïda la part interna de l’òrgan. Però això no va així. Parem bé l’orella:

Aquest músic té una oïda excel·lent (‘sentit que ens permet de percebre els sons’). Com que és un sentit, podem fer el paral·lelisme amb vistatacteolfacte

Té mal d’orella. Es va fer una lesió a l’orella interna (‘òrgan auditiu’). En aquests exemples, no podem canviar orella per oïda, però, en canvi, el diccionari ens permet d’eixamplar el significat d’orella i envair el d’oïdaTé una orella excel·lent (com també diríem Té un nas molt fi).

perjudici-prejudici

Per la semblança formal, hi ha gent que confon aquests dos termes, de significat ben diferent:

L’incendi ha originat un gran perjudici material. S’exclama dels perjudicis morals que li ha causat la competència (‘dany causat a algú o a alguna cosa’).

Si vols ser imparcial te l’has d’escoltar sense prejudicis (‘opinió preconcebuda d’algú o d’alguna cosa’).

pla-plànol-planell

Ací tenim un cas d’ultracorrecció en cadena. Segons Joan Coromines, vam copiar el francès plant i en vam dir plano. Tot seguit, perquè no semblés castellà, hi vam afegir una ela (plànol). Però com que encara ho semblava, molts en van començar a dir planell. El cas és que planell ja volia dir una altra cosa… Endrecem-ho:

Van instal·lar la tenda en aquell planell (‘terreny pla i elevat’).

Demà em portaran els plànols de la casa nova. Mira bé al plànol per on has de passar (‘mapa o dibuix d’una superfície, un edifici, etc.’).

En compte de plànol també podem dir pla. De fet, l’Enciclopèdia Catalana dóna prioritat a pla (com havia fet Pompeu Fabra) i deixa plànol com un sinònim complementari (en segon pla). El diccionari de l’Institut ho fa a l’inrevés.

tràfec-tràfic-trànsit

Aquestes tres paraules tenen significats acostats, però no iguals. Parem-hi esment:

Tinc la mainada malalta: quin tràfec! A l’estiu els tràfecs diaris són més passadors (‘afer que porta molta feina o molts maldecaps’).

L’han detingut per tràfic de droga. Ha augmentat el tràfic de productes agrícoles entre aquests dos països (‘comerç, intercanvi de mercaderies’).

El primer de setembre el trànsit torna a ser normal (‘pas de vehicles o de persones per una via pública’). El doctor Gabriel Bibiloni defensa que, amb aquest significat, també es pugui fer servir tràfic, en concordança amb la major part de llengües de l’entorn.

De dubtes de precisió, n’hi ha molts més. Un altre dia hi tornarem.


Eixoriveix-te, trempat!

1

Heus ací els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Cara-xuclat, barbablanc i llenguallarg

2. Una tirallonga de sèries

3. Una gernació que s’esquitlla

4. L’addicció no és culpa dels camalls

5. Eixoriveix-te, tremptat

6. Enamoriscar-se quan nevisqueja

7. En això estem?

8. El camalluent esquenadret

9. Els maldecaps d’abans-d’ahir

10. Un tiberi amb els peus encetats

11. Per la no-violència

12. Pels Manel o per als Manel?

13. Una gramàtica als quinze dies


Podeu veure tots els brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.