El clot de les Ànimes

Els refranys o dites, igual com les frases fetes, ocupen una part de la llengua molt singular, segurament la més essencial. Als filòlegs, quan ens demanen com traduiríem tal o tal dita del castellà al català ja comencem a suar. De primer, perquè probablement haurem de recórrer al diccionari. I, en segon lloc, perquè gairebé segur que la solució que donarem no serà satisfactòria.

Bé, doncs això mateix passa a la inversa. Hi ha una munió de refranys catalans que si s’han de traduir al castellà perden la gràcia. O perden força. O són tan diferents, formalment, que sembla que vulguin dir una altra cosa. O, simplement, no els coneix ningú.

Avui en veurem deu, d’aquests. Som-hi.

1. A cada bugada perdem un llençol

Un refrany molt adient per a molts aspectes i molts moments de l’actualitat. Ens parla de l’empitjorament, no pas sobtat, sinó progressiu, que va passant de mica en mica, d’una manera que sovint pot arribar a ser imperceptible. No he sabut trobar cap traducció satisfactòria al castellà. La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) de Víctor Pàmies recull Cada coladita, una rasgadita (‘Cada bugadeta, una esquinçadeta’), tot i que sembla que té un altre significat.

2. Qui no té feina el gat pentina

Un poble treballador havia d’engendrar una dita com aquesta. No tan sols hem creat frases fetes positives, com ara anar per feina o posar fil a l’agulla, o aquell imperatiu som-hi!, sinó que reservem una “floreta” al qui es dedica a malparlar, a criticar, a bescantar els altres, o simplement és un perepunyetes. És un refrany molt transparent, que no demana explicació, perquè tothom es pot imaginar un individu, escarfoxat al sofà, pentinant un felí. Rodamots ens diu que a Mallorca es diu també Qui no té res que fer, pentina pets. I la PCCD ens informa que en castellà hi ha qui diu El que no tiene qué hacer, con el culo caza moscas (‘Qui no sap què fer, amb el cul caça mosques’), un refrany poc emprat, si mirem el Google. També hi trobem dos sinònims, si més no parcials, Distreure’s amb la cua del ruc i Qui no té maldecaps, se’n busca.

3. A la taula i al llit, al primer crit

Heus ací un dels refranys catalans més coneguts. És una dita que he sentit tota la vida, ja de ben petit, com un crit de disciplina: quan t’avisin per venir a dinar o per anar a dormir, afanya’t i sense rondinar. La PCCD de Víctor Pàmies ens diu que en castellà és A la mesa llaman, santa palabra (‘A taula criden, santa paraula’), un refrany que gairebé no he trobat enlloc fent una recerca de Google. Al Refranero multilingüe del Centro Cervantes no en saben re de re. Amb això, em sembla que el podem considerar un intraduïble.  

4. Qui dia passa, any empeny

La gràcia d’aquest refrany és que cadascú l’aplica com vol. Si sou dels qui van ajornant les solucions, dels qui es desentenen de les dificultats quotidianes, dels qui romancegen, fan el ronsa, gansegen, us encanten… (ja veieu que no cal dir procrastinar), aquest refrany us escau. Si sou dels qui van resolent les coses a mesura que es van presentant, de mica en mica, també fa per vosaltres. En castellà no hi ha un sol refrany per a tots dos significats: amb el primer, Mañana serà otro día (‘Demà serà un altre dia’); amb el segon, Quien pasa punto pasa mucho (‘Qui passa punt passa molt’), poc conegut.

5. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era

Una dita catalana encara ben viva i que ens fa pensar en el temps de segar i batre, quan les eres dels masos eren una polseguera contínua. Apel·la a aquesta virtut (?) tan catalana de la prudència, de la moderació: no t’emboliquis, per què t’hi fiques?, deixa-ho estar, tingues seny… (Però –ai, las– també volem rauxa i, sobretot, compromís: que la prudència no ens faci traïdors.) A la PCCD trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas no vaya a la guerra (‘Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra’), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…

6. Tota pedra fa paret

Aquest el vaig aprendre d’un ex-company de feina valencià. Però es veu que es diu (o es deia) a tot arreu! És molt bonic de veure l’entrada que hi dedica la PCCD (quin monument que es mereix, Víctor Pàmies!), perquè ens en reporta vint-i-quatre variants, de nord a sud (el Rosselló, Fraga, les terres de Ponent, la Selva, el Baix Ebre, el Baix Maestrat, la Safor, la Marina, l’Alacantí…). I, entre les variants, n’hi h algunes de menors (De tota pedra fa paret, Tota pedra fa marge) i alguna d’allargada i divertida, com aquesta cançó de Sant Vicent del Raspeig: “Mira tu que té collons:/ tota pedra fa paret,/ i el que s’encanta no els tasta,/ i el que l’agarra, ‘pa’ ell.” Si hi penseu bé, és un sinònim de De mica en mica s’omple la pica, que té un significat més ampli. Diuen que en castellà és Un grano no hace granero, pero ayuda al compañero (‘Un gra no fa graner, però ajuda el company’), però el Cervantes ens informa que és poc usat.

7. Qui no té un all té una ceba

Un altre refrany “molt català”, que expressa una manera d’ésser moderada. Nosaltres no som gens taxatius. La perfecció no existeix i per això podem trobar pèls a tot arreu. Tothom té un defecte o altre. De fet, segons alguns manuals, la traducció al francès és Tout le monde a ses défauts (‘Tothom té els seus defectes’). I la castellana, Quien no cojea, renquea (‘Qui no coixeja, ranqueja’), que, segons el Centro Virtual Cervantes, ha caigut en desús.

8. A l’estiu tota cuca viu

Heus ací un refrany lligat al temps, al bon temps, a l’alegria i la vitalitat de l’estiu. Té variants a gavadals, de verdes i de madures. (N’hi ha una de coneguda en uns quants indrets del País Valencià: A l’estiu la figa crida el piu, que ens fa pensar en aquell altre refrany, també intraduïble, que diu: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.) De les possibles traduccions al castellà, tan sols una té una mínima –però molt mínima– presència a Google: En verano cada rana lava su paño (‘A l’estiu, cada granota renta el seu drap’). Però no és ni de bon tros un refrany tan viu –ni tan vivaç– com el nostre.

9. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit

Una dita molt catalana, la dita de la responsabilitat i l’autonomia. Si pot ser, que no hagis de menester ningú. Refia’t de tu mateix, que no et donaran mai duros a quatre pessetes. És una dita antiga, però alhora ben actual, que serveix per a educar en valors, com diuen ara. L’equivalent castellà, segons la PCCD, és ¿Quieres tener buen criado? Sírvete por tu mano (‘Vols tenir bon criat? Serveix-te per la teva mà’), però el refranyer de l’Institut Cervantes no en sap res i a Google hi escasseja.

10. Menjar poc i pair bé

Un consell per a moderar l’ambició, un cant a la ponderació, a la feina ben feta, sense pressa. En trobem referències al Principat, a la Franja i a les Illes, però no al País Valencià. Hi ha un refrany més llarg i complet, molt semblant: Menjar molt i pair bé no pot ser. Les versions en castellà que trobo són: Comida atropellada, mal sentada (‘Menjar atropellat escau malament’) i Pollino que me lleve y no caballo que me arrastre (‘Pollí que em porti i no pas cavall que m’arrossegui’). Sens dubte, no són ni de bon tros tan coneguts com el nostre.

I dues propines…

11. Feina feta no té destorb

Heus ací un altre refrany “ben català”, referit a la feina. I a la responsabilitat. Enllestim, traguem-nos-ho de sobre i no hi haurem de pensar més; com més aviat comencem més aviat acabarem… No l’he pogut incloure en la llista principal, perquè sí que té una correspondència en castellà, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy (‘No deixis per demà allò que puguis fer avui’), però formalment són tan allunyats que no he volgut deixar de reivindicar la parèmia catalana.

12. Ell s’entén i balla sol

Aquest refrany tampoc no hi hauria d’ésser, en aquesta llista, perquè sí que té un corresponent en castellà: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” (‘Joan Colom, jo m’ho guiso, jo m’ho menjo’). I n’he volgut parlar justament per això, perquè estic tip de sentir el “Juan Palomo” a tot arreu, també als mitjans de comunicació que tenen per missió normalitzar la llengua catalana. Si us plau, salvem els refranys catalans!

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Te’n vas anar d’aquest món pensant que el teu pare havia cremat tots els teus quaderns d’escola, llevat de tres. En vam parlar en aquest article, ara fa quatre anys. Doncs resulta que se n’havien conservat una pila! I fa poc, de casualitat, els vam recuperar. Molts són de l’any 40 i 41, quan estudiaves a l’Acadèmia Cots de Manresa: quaderns de gramàtica, d’història i, sobretot, de comptabilitat. La cal·ligrafia, que ja és bona en els quaderns de la infantesa, és impecable en aquestes pàgines de la teva pubertat.

Dels quaderns anteriors, del 1937 al 1939, quan estudiaves a l’escola de Callús, en podrem extreure molt material, potser d’interès per a historiadors i tot. Avui parlarem de dos escrits.

El primer és com un cop de sabre. Poques pàgines abans, hi ha la darrera pàgina en català (la conjugació del verb “cabre”) i, una mica més enrere, una llarga redacció titulada “Els Reis Mags”, amb uns dibuixos magnífics. Començava així:

Avui, 6 de gener, quan en la nostra terra regnava la pau, era una diada molt divertida, principalment pels petitets.

I tot això s’acaba de cop i volta, amb una crònica del canvi de règim:

El primer día de clase después de la guerra

Después de casi un mes de vacaciones forzosas, hoy día 13 de febrero hemos reanudado la clase.

Por razón de estar muy cerca el frente y sentirse todo el día gran cañoneo y aviación, el día 20 del pasado mes se cerraron las escuelas. Estubieron en ellas igual como en otros locales muchos soldados rojos pocos días antes de entrar las tropas nacionales en el pueblo…

I, després d’un relat força neutre i objectiu, acabaves així:

Nosotros gritamos:

¡Arriba España!

¡Viva Franco!

Després d’aquestes pàgines, el català —i l’alegria— desapareix del quadern.

El segon escrit que vull reproduir és de gairebé dos anys abans, quan tu en tenies deu. Parles de la gran “desobediència” d’un company de classe, Josep Badia, amb qui quinze anys més tard et vas casar i vas acabar tenint-hi nou fills. Aquell dia de 1937, el Badia la va fer grossa.

Desobediència de Josep Badia

Ahir a la tarda va passar un cas lamentable a la nostra escola.

El noi Josep Badia va desobeir per tres vegades al senyor Mestre.

Primerament vàrem fer mapes i ell va tombar, tot distret, una cadira i per càstig li van dir que es posés mitja hora de genolls i no s’hi va posà. El senyor Mestre degut al seu treball no s’hi fixà. Després a la classe de problemes, ell era el primer d’una secció i per tant s’havia de cuidar de la mateixa. Va castigar als nens als nens Pich 3e i Foses. El primer s’esmanà i el segon continuà sense fer el seu deure. El Badia va castigar a posar els braços enlaire al Pich i aquest va exclamar: «¡A veure si me n’hi faràs posar tres!» El Badia es posà a riure i vingué un noi que acabava de copiar el problema i veient que’l primer reia va dir: «—Això és magnífic!» Varen anar a dir-ho al senyor Mestre i el va fer posar de genolls junt amb els altres i Badia altra volta desobeí.

Quan vàrem sortir, el senyor Mestre li va dir que s’havia de quedar una hora de genolls, per desobediència. Però ell a pesar de tot s’escapà.

Avui al matí el senyor Mestre li ha dit a veure si volia creure. Ell contestà que si. Llavors li ha manat posar-se tres hores de genolls, o bé si no volia creure, més aviat hi feia nosa que servei, perquè si tots féssim com ell, no semblaria un col·legi, sinó una sala de ball, i tampoc aprendriem res. Ell preferí posar-se tres hores de genolls. Aquestes tres hores de genolls són: una per tombar la cadira, l’altre per haver rigut i no creure a la classe de problemes i la última per haver marxat.

Nosaltres creiem que’l Badia té culpa i per tant es mereix el càstig corresponent; però demanem que’l perdoni una mica.

 

Maria Pujol

28-4-1937

Callús

Ja ho veus, mestressa: hem trobat una mina.

Siguis on siguis, espero que passis un bon dia del sant. Per molts anys!

Potser també us interessarà:

—Com un moixó [2-2-2021]

—Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

—Nadal del 1938 [22-12-2018]

—Tres quaderns [14-9-2018]

—El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

—Què m’hi sé jo? [30-12-2015]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

És habitual de sentir, sobretot als mitjans de comunicació, frases com “Escoltem ara un tema dels Pets”, “Tot seguit sonarà un tema que Raimon va compondre als anys setanta”, etc. És a dir, tema com a sinònim de cançó. Els diccionaris no el recullen pas, aquest significat, però sí un de relacionat. El DIEC, per exemple, diu que un tema és el “motiu melòdic d’una composició musical”, una definició que ja havia registrat Pompeu Fabra i que també ens serveix, si fa no fa, l’Alcover-Moll (“tros de melodia que conté o expressa la idea dominant d’una composició musical”). Més endavant, en les llengües influïdes per l’anglès tema va passar a anomenar la música identificativa d’un film (banda sonora) i al final, sobretot –hi insistim– als mitjans de comunicació, va acabar designant qualsevol cançó.

Tanmateix, de fa uns quants anys en espanyol s’ha escampat un terme nou, derivat d’aquest: temazo. Amb el sufix augmentatiu –azo, tan corrent i productiu en la llengua veïna, es vol designar una cançó de molt de renom, molt coneguda, que té molta requesta; o que és molt bona en opinió de qui parla. El terme, no cal dubtar-ne, ja s’ha escampat de mala manera entre el jovent –i no tan jovent– dels Països Catalans, com deveu haver pogut comprovar si heu vist Eufòria.

I com n’hem de dir en català? 

Com que no sóc gens partidari de copiar de l’espanyol gratuïtament, sobretot quan pren solucions individuals, no compartides amb la resta de llengües, primer de tot he volgut mirar com ho diuen, per exemple, l’anglès, el francès, l’italià i el portuguès. Són llengües fortes, que creen, que sovint s’empesquen solucions més o menys “independents”. Si la recerca no ha fallat (i si ha fallat demano comprensió a l’amable lector), l’anglès en diu banger, que significa ‘automòbil vell i atrotinat’ i també ‘embotit’; l’italià en diu pezzo forte (‘fragment fort’, ‘peça forta’) o pezzone; el francès, tuerie (‘matança’) o tube (‘tub’), tot i que són molt habituals, simplement, super chanson o chanson géniale; i el portuguès, segons les meves fonts, petardo i pedrada.

De tota manera, em fa l’efecte que la necessitat que ha tingut l’espanyol d’inventar un terme col·loquial per a aquest concepte no l’han tinguda les altres llengües. De fet, l’anglès fa anys i panys que ens va encomanar hit (‘cop’), que es va escampar per totes les llengües amb un significat semblant (‘peça musical molt escoltada, de molt de succés’).

Ara com ara, veig que les propostes que s’han fet circular als mitjans catalans són simples adaptacions de temazo. A TV3 i Catalunya Ràdio proposen temarro i, prioritàriament, temacle (!). Informalment, també s’han suggerit supertema, temarracle, cançonot, temarracu o senyor tema. Sembla, doncs, que l’únic dubte que tinguem és si hem d’admetre temazo (amb aquest so de la zeta espanyola, aliè al català) o l’hem d’adaptar mínimament. Amb moral de perdedor, actuem sempre pensant que tot allò que ens allunyi de l’espanyol fracassarà de totes passades.

M’agradaria que encaréssim les innovacions amb moral de guanyador. Per començar, potser podríem eixamplar una mica el ventall. No cal que sempre diguem un sol mot, no cal que repetim sempre la mateixa denominació. Per exemple, podem dir que és una cançó collonuda, molt ben parida, espaterrant, de conya… I si el registre no és vulgar, podem qualificar-la de magnífica, fascinant, genial, boníssima, d’allò que no hi ha, de categoria, de primera, que fa goig… I si tant ens cal trobar una manera de dir-ho en un sol mot, nosaltres, com el portuguès petardo, també tenim un terme pirotècnic per a dir que una cosa és molt bona. Hi ha l’expressió de traca i mocador, amb un significat molt ampli. Doncs per què no en podem dir una traca, d’una supercançó? La traca no tan sols és nostra, molt nostra, sinó que, a més, ens deixa garratibats, sense alè. És so i és vibració. I festa i emoció.

No dic que aquesta hagi d’ésser la solució definitiva. Però demano que a l’hora de fer propostes siguem imaginatius i audaços, creatius i atrevits. Que no siguem submisos. Que bastim una llengua lliure, independent, sense renúncies. Que superem el mesellisme lingüístic. I que, sense apocament, fem circular aquestes propostes genuïnes pels nostres mitjans de comunicació.

Als joves, potser els hauríem de deixar alguna opció més que la còpia i la submissió.

Què hi dieu? Teniu més propostes? Podeu deixar-ne –i explicar-les– en un comentari (si sou subscriptors) o bé a Twitter (@jbadia16).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.