El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: genuïnitat

Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

0
Publicat el 23 de maig de 2021

 

Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

Deu mots catalans intraduïbles

Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

Som-hi?

badar

D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat

dèria

Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: bruscataleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

prou

Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prouNo ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi jaS’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb Bé prou que ho séBé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a forçaTardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

adés

L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

enguany

El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

cagadubtes

Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

Quan el català sabia fabricar paraules

murri

L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagazastutopícaropillolisto i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

arreu

El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

esbocinar

Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

mudat

El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

El català fila prim

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

0

Molta gent es confon: una frase feta no és un refrany. Un refrany és una oració completa que expressa un pensament pràctic o moral. Un exemple: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. Amb algunes lleus diferències, és sinònim de ditaproverbi i màxima. En canvi, una frase feta és una expressió fixa i estereotipada que comença amb un verb i va seguida d’un complement. Molt sovint, té un significat que no pot ésser deduït a partir dels mots que el componen. Un exemple: fer la guitza.

Cada idioma té frases fetes particulars, de vegades intraduïbles. Això fa que constitueixin un element de la llengua que cal preservar. Tanmateix, sense adonar-nos-en, anem arraconant les nostres i substituint-les per les corresponents castellanes, simplement traduint-les literalment; això fa que tinguin aparença de frases genuïnes encara que no ho siguin. Avui veurem deu casos de frases fetes que semblen catalanes i no ho són.

Anar a més, anar a menys

Aquestes frases fetes, que sentim dir tothora als homes i dones del temps de TV3, no són catalanes. Les nuvolades no van a més, sinó que creixen; el vent i la pluja no van a menys, sinó que amainen; el fred no va a menys, sinó que disminueix. Una família tampoc no va a més, sinó que tomba per bé… En trobareu més informació en aquest article: ‘L’artifici lingüístic va a més’.

Anar amb tu

Encara que hagi estat el lema d’una campanya televisiva recent (i fins i tot d’una campanya de normalització de la llengua), anar amb solament té significat literal i vol dir ‘acompanyar’. Figuradament, quan significa ‘harmonitzar’, podem canviar-ho per fer per a (Aquest noi no fa per a tu), escaure a (La camisa no li escau…), adir-se alligar amb… També es fa servir amb el significat de tenir a veure amb, incumbir, concernir, afectar, correspondre… (Ens mirava com si tot allò no tingués a veure amb ella).

Donar la campanada

Moltes coses que en castellà es donen, en català es fan, com vam explicar en aquest article. En el cas de ‘dar la campanada’, literalment en català en diríem ‘tocar la campana’ o ‘repicar les campanes’. Figuradament, quan té el significat de ‘causar sorpresa o sensació’, podem dir deixar bocabadat (o amb la boca oberta), deixar amb un pam de nas (frase feta compartida amb l’italià —lasciare con un palmo di naso— i el castellà —dejar con un palmo de narices—), deixar sense alè, deixar d’una peça (Amb aquell vestit va deixar tothom bocabadat).

Donar la nota

Heus ací un altre ús incorrecte del verb donar. En sentit recte, ‘dar la nota’ vol dir ‘donar el to’. D’ací devia passar a significar ‘desentonar’. I finalment va agafar el significat de ‘cridar l’atenció’. Amb aquest significat, tenim fer-se veurefer el mec, fer-se notarfer goma… (T’has de comportar amb discreció i no fer-te veure). També pot voler dir ‘originar un escàndol’, i aleshores ho podem canviar per armar un sagramentalfer un espectacle (Quan li van dir que no l’admetien va armar un sagramental).

Enviar a fregir espàrrecs

Quan volem desfer-nos d’algú que ens treu de polleguera, no l’enviem a fregir espàrrecs, sinó que l’engeguem a didaa passeiga la quinta forca, a tomar vent…; o bé l’enviem a pastar fang (Si em torna a insultar, l’engegaré a dida).

Fer la vista grossa

El mot ‘vista’ —com ‘oïda’— té un ús diferent en català i en castellà. L’òrgan no és la vista sinó l’ull (i l’orella); per tant, en compte de fer la vista grossa direm fer els ulls grossos (Quan es va equivocar ella, el tribunal fa els ulls grossos). Si al significat de ‘tolerar’, hi afegim el de ‘deixar passar alguna cosa aparentant no adonar-se’n’, diem fer com qui no hi veu o aclucar-se d’ulls (S’ha adonat perfectament de la falta, però ha fet com qui no ho veu).

Fer-se el suec

Molta gent fa servir aquesta frase feta sense adonar-se que és un castellanisme. En català, quan volem dir ‘fer veure que no entenem una cosa’, fem servir fer l’ornifer el met (o fer el paper de met), fer el pagèsfer el beneitfer l’angelot… (Quan el criden per anar a estudi, sempre fa l’orni).

No tenir volta de full

En aquesta frase feta, el mot ‘volta’ ens hauria de fer arrufar el nas, perquè els fulls no fan voltes. En aquest context, ‘vuelta’ ve del verb ‘volver’, que en català és ‘girar’. En català, si una cosa ‘no té rèplica possible’, diem que va a missa o que no té retop (Si ell diu que s’ha de seguir aquest ordre, això va a missa). En molts contexts també podem dir tant sí com notant si t’agrada com si no

Posar-se mans a l’obra

Quan ‘comencem una feina’, no ens posem mans a l’obra, sinó que posem fil a l’agullaenfilem l’agulla o anem per feina (Després de tots els preparatius, teníem ganes de posar fil a l’agulla).

Tenir-li ganes

Els qui ens dediquem a la correcció o a l’assessorament, tenim un bon maldecap quan ensopeguem amb aquesta frase feta. És una construcció gairebé d’argot, molt marcada. Però sens dubte és castellana i en català té solucions, mal que sigui aproximades. ‘Tenerle ganas a alguien’ vol dir ‘desitjar que arribi el moment de fer-li mal’. En català podem dir tenir-li bola (o tenir-li el dit a l’ulltenir-li la denttenir-li mania, tenir-li tírria); també no poder veure’l; i encara voler-li mal voler-li fer mal (D’ençà que em va fer aquella mala passada, li tinc molta bola).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu mots catalans intraduïbles

1

Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en comparació amb el castellà, aquells que ens en diferencien.

La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.

Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…

Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia.

avenir-se 

Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).

I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).

caldre

Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).

En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis.

deler

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler)‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners)‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).

Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.

Déu n’hi do

L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!

Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera…

esquinçar

És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora.

feinada

És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua.

pas

Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí).

plegar

Aquest és un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).

rai

Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda—Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovaràDemà rai, que farem festaSi pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir!

trencadissa

A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘persistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa

D’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; cal entendre que són llengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.

I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera.

Això que dèiem.

[Article publicat a VilaWeb el dia 7-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.