El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: paremiologia

Deu refranys catalans intraduïbles

2
Publicat el 20 d'agost de 2022

VilaWeb

Els refranys o dites, igual com les frases fetes, ocupen una part de la llengua molt singular, segurament la més essencial. Als filòlegs, quan ens demanen com traduiríem tal o tal dita del castellà al català ja comencem a suar. De primer, perquè probablement haurem de recórrer al diccionari. I, en segon lloc, perquè gairebé segur que la solució que donarem no serà satisfactòria.

Bé, doncs això mateix passa a la inversa. Hi ha una munió de refranys catalans que si s’han de traduir al castellà perden la gràcia. O perden força. O són tan diferents, formalment, que sembla que vulguin dir una altra cosa. O, simplement, no els coneix ningú.

Avui en veurem deu, d’aquests. Som-hi.

1. A cada bugada perdem un llençol

Un refrany molt adient per a molts aspectes i molts moments de l’actualitat. Ens parla de l’empitjorament, no pas sobtat, sinó progressiu, que va passant de mica en mica, d’una manera que sovint pot arribar a ser imperceptible. No he sabut trobar cap traducció satisfactòria al castellà. La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) de Víctor Pàmies recull Cada coladita, una rasgadita (‘Cada bugadeta, una esquinçadeta’), tot i que sembla que té un altre significat.

2. Qui no té feina el gat pentina

Un poble treballador havia d’engendrar una dita com aquesta. No tan sols hem creat frases fetes positives, com ara anar per feina o posar fil a l’agulla, o aquell imperatiu som-hi!, sinó que reservem una “floreta” al qui es dedica a malparlar, a criticar, a bescantar els altres, o simplement és un perepunyetes. És un refrany molt transparent, que no demana explicació, perquè tothom es pot imaginar un individu, escarfoxat al sofà, pentinant un felí. Rodamots ens diu que a Mallorca es diu també Qui no té res que fer, pentina pets. I la PCCD ens informa que en castellà hi ha qui diu El que no tiene qué hacer, con el culo caza moscas (‘Qui no sap què fer, amb el cul caça mosques’), un refrany poc emprat, si mirem el Google. També hi trobem dos sinònims, si més no parcials, Distreure’s amb la cua del ruc i Qui no té maldecaps, se’n busca.

3. A la taula i al llit, al primer crit

Heus ací un dels refranys catalans més coneguts. És una dita que he sentit tota la vida, ja de ben petit, com un crit de disciplina: quan t’avisin per venir a dinar o per anar a dormir, afanya’t i sense rondinar. La PCCD de Víctor Pàmies ens diu que en castellà és A la mesa llaman, santa palabra (‘A taula criden, santa paraula’), un refrany que gairebé no he trobat enlloc fent una recerca de Google. Al Refranero multilingüe del Centro Cervantes no en saben re de re. Amb això, em sembla que el podem considerar un intraduïble.  

4. Qui dia passa, any empeny

La gràcia d’aquest refrany és que cadascú l’aplica com vol. Si sou dels qui van ajornant les solucions, dels qui es desentenen de les dificultats quotidianes, dels qui romancegen, fan el ronsa, gansegen, us encanten… (ja veieu que no cal dir procrastinar), aquest refrany us escau. Si sou dels qui van resolent les coses a mesura que es van presentant, de mica en mica, també fa per vosaltres. En castellà no hi ha un sol refrany per a tots dos significats: amb el primer, Mañana serà otro día (‘Demà serà un altre dia’); amb el segon, Quien pasa punto pasa mucho (‘Qui passa punt passa molt’), poc conegut.

5. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era

Una dita catalana encara ben viva i que ens fa pensar en el temps de segar i batre, quan les eres dels masos eren una polseguera contínua. Apel·la a aquesta virtut (?) tan catalana de la prudència, de la moderació: no t’emboliquis, per què t’hi fiques?, deixa-ho estar, tingues seny… (Però –ai, las– també volem rauxa i, sobretot, compromís: que la prudència no ens faci traïdors.) A la PCCD trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas no vaya a la guerra (‘Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra’), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…

6. Tota pedra fa paret

Aquest el vaig aprendre d’un ex-company de feina valencià. Però es veu que es diu (o es deia) a tot arreu! És molt bonic de veure l’entrada que hi dedica la PCCD (quin monument que es mereix, Víctor Pàmies!), perquè ens en reporta vint-i-quatre variants, de nord a sud (el Rosselló, Fraga, les terres de Ponent, la Selva, el Baix Ebre, el Baix Maestrat, la Safor, la Marina, l’Alacantí…). I, entre les variants, n’hi h algunes de menors (De tota pedra fa paret, Tota pedra fa marge) i alguna d’allargada i divertida, com aquesta cançó de Sant Vicent del Raspeig: “Mira tu que té collons:/ tota pedra fa paret,/ i el que s’encanta no els tasta,/ i el que l’agarra, ‘pa’ ell.” Si hi penseu bé, és un sinònim de De mica en mica s’omple la pica, que té un significat més ampli. Diuen que en castellà és Un grano no hace granero, pero ayuda al compañero (‘Un gra no fa graner, però ajuda el company’), però el Cervantes ens informa que és poc usat.

7. Qui no té un all té una ceba

Un altre refrany “molt català”, que expressa una manera d’ésser moderada. Nosaltres no som gens taxatius. La perfecció no existeix i per això podem trobar pèls a tot arreu. Tothom té un defecte o altre. De fet, segons alguns manuals, la traducció al francès és Tout le monde a ses défauts (‘Tothom té els seus defectes’). I la castellana, Quien no cojea, renquea (‘Qui no coixeja, ranqueja’), que, segons el Centro Virtual Cervantes, ha caigut en desús.

8. A l’estiu tota cuca viu

Heus ací un refrany lligat al temps, al bon temps, a l’alegria i la vitalitat de l’estiu. Té variants a gavadals, de verdes i de madures. (N’hi ha una de coneguda en uns quants indrets del País Valencià: A l’estiu la figa crida el piu, que ens fa pensar en aquell altre refrany, també intraduïble, que diu: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.) De les possibles traduccions al castellà, tan sols una té una mínima –però molt mínima– presència a Google: En verano cada rana lava su paño (‘A l’estiu, cada granota renta el seu drap’). Però no és ni de bon tros un refrany tan viu –ni tan vivaç– com el nostre.

9. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit

Una dita molt catalana, la dita de la responsabilitat i l’autonomia. Si pot ser, que no hagis de menester ningú. Refia’t de tu mateix, que no et donaran mai duros a quatre pessetes. És una dita antiga, però alhora ben actual, que serveix per a educar en valors, com diuen ara. L’equivalent castellà, segons la PCCD, és ¿Quieres tener buen criado? Sírvete por tu mano (‘Vols tenir bon criat? Serveix-te per la teva mà’), però el refranyer de l’Institut Cervantes no en sap res i a Google hi escasseja.

10. Menjar poc i pair bé

Un consell per a moderar l’ambició, un cant a la ponderació, a la feina ben feta, sense pressa. En trobem referències al Principat, a la Franja i a les Illes, però no al País Valencià. Hi ha un refrany més llarg i complet, molt semblant: Menjar molt i pair bé no pot ser. Les versions en castellà que trobo són: Comida atropellada, mal sentada (‘Menjar atropellat escau malament’) i Pollino que me lleve y no caballo que me arrastre (‘Pollí que em porti i no pas cavall que m’arrossegui’). Sens dubte, no són ni de bon tros tan coneguts com el nostre.

I dues propines…

11. Feina feta no té destorb

Heus ací un altre refrany “ben català”, referit a la feina. I a la responsabilitat. Enllestim, traguem-nos-ho de sobre i no hi haurem de pensar més; com més aviat comencem més aviat acabarem… No l’he pogut incloure en la llista principal, perquè sí que té una correspondència en castellà, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy (‘No deixis per demà allò que puguis fer avui’), però formalment són tan allunyats que no he volgut deixar de reivindicar la parèmia catalana.

12. Ell s’entén i balla sol

Aquest refrany tampoc no hi hauria d’ésser, en aquesta llista, perquè sí que té un corresponent en castellà: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” (‘Joan Colom, jo m’ho guiso, jo m’ho menjo’). I n’he volgut parlar justament per això, perquè estic tip de sentir el “Juan Palomo” a tot arreu, també als mitjans de comunicació que tenen per missió normalitzar la llengua catalana. Si us plau, salvem els refranys catalans!


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fa un sol que torra el cul a les llebres”: expressions populars del sol i de la calor

1

L’estiu és un bon moment per a recuperar les expressions relacionades amb el bon oratge: les que comencen per “Fa un sol que…” i per “Fa una calor que…”.

Curiosament, els diccionaris en tenen ben poques, d’expressions d’aquesta mena. L’Alcover-Moll, dins l’entrada sol, diu: “Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres. El Diccionari Normatiu Valencià registra un sol que bada les pedres (o les penyes). I el Diccionari de sinònims de frases fetes hi afegeix: “un sol que rosteix les pedres“. I para de comptar.

Els nostres escriptors ens en regalen alguna més, com ara “un sol que bleïa” (Mercè Rodoreda), “un sol que bada les penyes” (Rodolf Sirera), “un sol que feia grinyolar els cans” (Pau Faner) i “un sol que enamora” (Joan Oliver) –referit generalment a un sol suau i agradable, no pas excessiu. I, parlant de la calor, “una calor que es fonien les pedres” (Isabel-Clara Simó), “una calor que matava” (Joan-Daniel Bezsonoff).

El fet curiós és que l’escassetat dels diccionaris contrasta amb una gran exuberància en la parla viva. La setmana passada, a Twitter, vaig demanar això: “Com acabaríeu aquestes frases?: ‘Fa un sol que…’, ‘Fa una calor que…’” Hi hagué unes set-centes respostes de tot el domini lingüístic, cosa que indica que són expressions ben vives encara avui dia.

Una de les més esteses és Fa un sol que bada les pedres. La trobem sobretot en els dominis del català occidental, de les Garrigues fins a Alacant, però per algun altre testimoni sembla que es devia estendre fins més amunt. Hi ha expressions semblants, com ara Fa un sol que bada les penyes. El nom penya, que vol dir ‘gran massa de pedra’, era molt corrent no fa pas gaires anys. Igual com el verb badar, amb el significat de ‘obrir’, ‘descloure’, que va restar fixat també en una expressió molt corrent a Eivissa: Fa un sol que bada pinyetes.

A la resta del domini lingüístic, hi predominen locucions semblants, amb verbs sinònims de badar (estavellar, espetegar, esquerdar, estellar, esberlar, asclar, batre, esbatanar, esclatar, petar, esbardellar, trencar) i amb noms de significats afins a pedres (rocs, rajols, teules).

El català fila prim

En moltes expressions, trobem el verb tot sol, sense pedres ni penyes: Fa un sol que espetega és la més freqüent. I qui diu espetega, diu estavella, peta, esquerda, esberla, estella, espatarra. Després hi ha les centrades en l’acció abrusadora del sol: Fa un sol que torra, que crema, que rosteix, que bleeix (bleir vol dir ‘cremar’), que desfà les pedres. O bé en l’efecte general: Fa un sol que estaborneix, que tomba (o que tomba de cul), que enlluerna.

Moltes expressions es refereixen al cap de l’home: Fa un sol que esquerda el cap, o que estavella la closca, que estova el cervell; i també al de les bèsties: Fa un sol que esquerda el cap dels ases, que esquerda el cap dels gossos.

D’expressions que parlen d’animals, n’hi ha més: Fa un sol que torra el cul a les llebres (la més habitual a Mallorca), que fa grinyolar els cans (conegudíssima a Menorca), que fa caure la cua als moixons (al Solsonès i l’Alt Urgell), que cauen els moixons rostits, que torra pardals, que espanta les mosques, que s’hi couen les sargantanes.

Encara trobem moltes més maneres de dir que fa molt de sol, com ara cau foc, plou foc, cauen atxes enceses, cau una bona teia

Un piulaire recorda, en fi, que en italià la manera més popular de dir que fa molt sol és igual que en català: “C’è un sole che spacca le pietre.”

“Fa una calor que atalba”

Passem ara a la segona expressió: “Fa una calor que…” Ací hi ha dos verbs predominants. A la major part del Principat es diu Fa una calor que empesta (o empudega, en alguns indrets).

A les terres de Ponent, a les de l’Ebre i al País Valencià, Fa una calor que atalba. Atalbar vol dir ‘deixar sense ànim, atordir, per l’excés de calor, per la violència dels cops, etc.’ És un mot definit a l’Alcover-Moll i al Diccionari Normatiu Valencià, però, incomprensiblement, no apareix al DIEC.

A part aquestes dues fórmules, n’hi ha moltes més. La major part tenen una semblança semàntica amb atalbar, però amb un grau d’intensitat variable: Fa una calor que aclapara, que atueix, que no s’aguanta, que no és sofridora, que et desfà, que tomba, que et deixa esternellat (‘estès, ajagut’, un mot absent del DIEC, també), que ofega, que mata.

Així mateix, hi trobem expressions que parlen de por: una calor que espanta, que esparvera, que estarrufa (‘eriça el pèl’); o amb elements religiosos, que hi solen donar un caràcter irreverent: una calor de mil dimonis, una calor de cal Déu, una calor de Déu, una calor que sua el sagrari.

L’experiment també ha deixat unes quantes frases iròniques. La més divulgada és Fa una calor que em suen les dents. Després n’hi ha de no tan repetides; no sé si són d’ús familiar o local, però paga la pena de ressenyar-les: Fa una calor que escaliva pebrots, que hi pots fer ous ferrats, que sua la regatera

Els piulaires recorden que hi ha diverses maneres de dir calor. La més comuna, quan parlem d’una calor intensa, és calda. I quan és sufocant, rep noms diversos, segons el lloc: basca, xafogor, calitja (que en aquest cas no vol dir ‘boira’), brusentor (o brasentor), bavor

No ens hi podem entretenir més, però aquesta profusió d’expressions tan vívides ens hauria de fer reflexionar. Per més que de vegades sembli que el català s’empobreix, que s’esllangueix, encara és ben ric i ple. I tenim l’oportunitat –i potser la responsabilitat– de preservar i difondre aquesta riquesa. Mantenir tot aquest tresor en els temps actuals no és pas fàcil, però tampoc no és impossible.

Una llengua que no te l’acabes

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 26 de juny de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis

0

La saviesa popular ens ha deixat dotzenes de refranys relacionats amb aquestes festes: el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any –o Ninou– i Reis. El diccionari d’Alcover i Moll, la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés i els llibres de Joan Amades en contenen un caramull. Tots i més els ha aplegats el gran paremiòleg Víctor Pàmies a la Paremiologia catalana comparada digital. Avui hem pouat en aquesta obra magna i n’hem extret una vuitantena de dites pròpies d’aquestes dates.

Víctor Pàmies: “Hem posat deu mil refranys catalans a internet”

El creixement del dia

Tant en la societat d’abans, molt lligada al camp, com en la d’ara, les hores d’insolació preocupen molt la gent. Per això, durant aquests dies podem resseguir les dites i comprovar amb precisió animal com va creixent el dia. Ja hem començat, de fet, abans de Nadal, el dia 13 de desembre: Per Santa Llúcia, un pas de puça. I continuem: Per Nadal, un pas de pardalPer Sant Esteve, un pas de llebre i Per Ninou, un pas de bou. Són refranys d’un poble observador, delerós de sortir de la fosca i amb ganes d’ajudar el dia a créixer. De refranys com aquests en tenim un gavadal, durant tot l’hivern i més enllà i tot.

Passat Cap d’Any, al matí el dia encara no creix, però al vespre sí que es va endarrerint un xic la posta del sol. El dia de Reis, concretament, es fa fosc catorze minuts més tard que no el dia de Santa Llúcia. Sobre les hores de sol d’aquesta diada, hi ha refranys moderats i assenyats: Per Reis, un pas de vell (o un pas d’anyells, o un pas de camell). Però també n’hi ha algun d’exagerat: Pels Reis, mitja hora creix i bèstia és qui no ho coneix (amb variants en què el lloc de la bèstia l’ocupa l’ase, el ruc, el burro o el boig). El més neutre és un refrany documentat pertot: Pels Reis, el dia creix i el fred neix. Ara en parlarem, del fred.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

L’oratge i els pronòstics meteorològics

El refranyer ens forneix dites a desdir que descriuen l’oratge d’aquestes dates. Ja hem vist que hom creu que el fred “neix” el dia de Reis, però moltes dites ja avancen aquest naixement al dia de Nadal: Pels volts de Nadal fa l’hivern naturalPer Nadal, fred cordial, Per Nadal, fred com cal. Un refrany reflecteix la prudència de la gent d’aquest país (i alhora l’habilitat d’encertar el pronòstic tant sí com no): Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant, el porta al darrere.

Però el refranyer va més enllà i fa pronòstics de l’oratge molt més arriscats que no el Meteosat. El patró comú és: segons quina mena de dia faci avui, farà aquest temps o aquest altre d’ací a uns quants mesos. En aquest terreny, una de les constants és l’oposició entre Nadal i Pasqua (de fet, el naixement i la mort i resurrecció de Jesús). Vegem-ho: Nadal de fred, Pasqua de solNadal de sol, Pasqua de fredCalors per Nadal són frescors per Pasqua. O bé, dit d’una altra manera, A Nadal al foc, i a Pasqua al joc –és a dir, al carrer, gràcies al bon temps.

Hi ha tot un reguitzell de refranys que relacionen l’oratge de Nadal amb la collita. Sembla que si glaça o neva per Nadal i Cap d’Any serà bona: Nadal amb gelada duu bona anyadaQuan neva per Nadal, el pagès guanya son cabalCap d’Any gelat, any de molt blatGelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any. Tot i que –ai– algun any la previsió fa figa: El fred de Nadal tot l’any va mal.

Quant a la pluja, sembla que n’hi ha d’haver per Nadal i per Reis, però no pas per Cap d’Any. Compareu, si no, aquestes dites: Si no plou per Nadal, tots els sembrats van malEls Reis mullats, l’ordi pels terratsNit de Reis estrellada, any d’eixut i de secada… amb aquestes: Cap d’Any serè, tot l’any va béPluja per Cap d’Any duu mal averany.

De boira, en canvi, tant és que n’hi hagi com que no, segons que ens diu un refrany ben innocu: Boires per Nadal no fan ni bé ni mal. En el capítol de les llunes, la cosa sí que és clara i indiscutible: Nadal amb lluna clara, bona sembradaNadal amb lluna plena el bon temps menaNadal amb lluna, any de fortuna.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

Els averanys

A banda els pronòstics de l’oratge i de les collites, els refranys de Nadal també ens ofereixen previsions de tota mena per a la resta de l’any, especialment sobre la sort o la dissort que tindrem. Un capítol curiós és el dels refranys que preveuen el futur de l’any segons en quin dia s’escaigui Nadal. El dilluns és un dia que porta malastrugança: Nadal en dilluns, any de difunts; …o no: Nadal en dilluns, festes a munts. El dimarts, també: Nadal en dimarts, dolent per als sembrats; …o tampoc: Nadal en dimarts, festes a grapats. El dimecres porta bona sort: Nadal en dimecres, sembra camps i feixes. El dijous pot passar de tot: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següentNadal en dijous, penja l’arada i ven els bousNadal en dijous, any de molts ousNadal en dijous, sembra fins als pous… Si és divendres, el refranyer no ens aporta cap averany, sinó un motiu afegit de celebració: Nadal en divendres, festa grossa. Això es deia perquè abans cada divendres de l’any era dia de dejuni, però si s’esqueia per Nadal es feia excepció. I si s’escau en diumenge, més que un averany, el refranyer fa palesa la mala sort: Nadal en diumenge, totes les festes es menja, que vol dir que “perdem” dues festes, les dels dies de Nadal i de Cap d’Any –que també s’escaurà en diumenge.

Parlant de Cap d’Any, si us heu de casar i teniu fe en el refranyer, trieu un altre dia que no sigui aquest: Si no vols passar un mal any no et casis per Cap d’Any. Val més que dediqueu el dia a menjar raïm: Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per tot l’any. Aquest refrany és esmentat al Costumari català, de Joan Amades (1952), amb aquesta explicació: “Els nostres avis creien que menjar raïm el dia d’avui portava riquesa i gran ventura econòmica i que guanyarien una unça d’or per cada gra de raïm que menjaven.” Si és veritat que això de menjar raïm per Cap d’Any ja era habitual, pel cap baix, al segle XIX, potser caldria considerar-ho un precedent del costum d’engolir-ne dotze grans la nit abans –que sembla que no va néixer fins el 1909.

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

Si, quan hem parlat del temps, hem vist que el refranyer oposava Nadal i Pasqua, en el cas dels auguris els opòsits són Nadal i Sant Joan: Bona sort per Nadal, desventura per Sant JoanQui riu per Nadal, plora per Sant JoanDiner per Nadal, pobresa per Sant JoanRiquesa per Sant Joan, misèria per Nadal

És festa grossa

Hi ha uns quants refranys que parlen de la celebració de la festa de Nadal. Un dels més esmentats als refranyers de tots els Països Catalans fa així: Per Nadal, el porc en sal i la porquera al fumeral. Expliquem-ho: la data més coneguda per a la matança del porc és Sant Martí (11 de novembre), però a moltes cases no es feia fins un mes més tard. Per això per Nadal la gent el tenia en sal (per a conservar-lo) i se’l podia menjar; mentrestant, la porquera (que ara en diríem grangera) ja es podia arraulir a la vora del foc. Aquest refrany té unes quantes variants, com ara aquella tan llarga que és quasi una cançó: Per Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí al cap del pi. I encara, parlant de menjar, una dita ens ensenya que per Nadal els àpats són igualitaris i solidaris: Per Nadal, ric i pobre mengen gall.

Que Nadal s’ha de celebrar, el refranyer ens ho diu clar i català. El qui no ho celebra, no és que sigui pobre, no: és pitjor que pobre: Qui no celebra Nadal és home de tant se val. I si convé fer una celebració, s’ha d’anar mudat: Per Nadal, qui res no estrena res no val. D’ací ve que hi hagi tantes dites relacionades amb la feina dels sastres i dels sabaters: Per Nadal els sastres fan tres jornalsPer les festes de Nadal, poc dormir i molt cosirPer l’Advent de Nadal, cada sastre amb tres didalsFes sabates, sabater, que Nadal ja ve. (Diguem-ho tot: aquests dos oficis eren molt malvists, com demostra aquella altra dita: Sastres i sabaters, a l’infern de tres en tres.)

Nadal, doncs, és dia de celebració, segurament el dia de celebració per excel·lència. I per això es pren d’exemple de despesa extraordinària, d’aquelles que es poden fer poques vegades, però que són justificades: Un Nadal no fa mal (que ens anirà molt bé de tenir present per a evitar allò de Una vez al año no hace daño).

Deu dites mal dites

I encara més

Trobem, en fi, tot de refranys referits a la quotidianitat d’aquests dies, com ara un de matemàtica simple: De Nadal a Nadal, un any va. I un altre de càlcul més sofisticat: Pel febrer maridatge, per Nadal didatge, és a dir, si et cases al febrer, per Nadal la criatura ja haurà d’anar amb la dida perquè l’alleti (tot i que entre una data i una altra no hi ha nou mesos, sinó deu…).

Hi ha també refranys jocosos, de tan obvis com són: Qui no passa Nadal no arriba a Cap d’AnySant Silvestre no pot estre sinó una vegada l’any: la vigília de Cap d’Any

Nadal era un dia ideal per als creients poc practicants: La Missa de Nadal per tot l’any val. I també una invitació a revoltar-se i a començar de cap i de nou: Per Nadal i per Any Nou, muda d’amo i muda el sou.

Hem deixat per al final el refrany més conegut: Per Nadal, cada ovella al seu corral, que té qui-sap-les variants: Per Nadal, cada perdiu al seu niuPer Nadal, cadascú al seu hostalPer Nadal, prop del nialPer Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva

Feu-ne cas, d’aquests darrers. Enguany sí.

Bon Nadal!

El refranyer, una bona eina per a recórrer el cicle de l’any


Article publicat a VilaWeb el dia 25-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

0

‘Espectacle a l’aire lliure i de franc. Preocupant que cada any el programin més aviat…’ Això deia (originàriament en espanyol) la cantant surienca Beth Rodergas a Instagram. El text, acompanyant una fotografia de flors d’ametller novelles, volia indicar que el canvi climàtic fa avançar la florida, cada any una mica. Qui-sap-les seguidores li donaven la raó. Alguna ho posava en dubte i la Beth li contrareplicava (ara en català): ‘No sóc pagesa però sempre m’hi he fixat i sempre florien poc abans de començar la primavera, finals de febrer-març… Enguany fa setmanes que estan floridíssims. S’avancen cada cop més…’ La conversa va continuar fins que la periodista Maite Sadurní parlà amb propietat: ‘Jo no m’hi fixava, però el meu avi que era molt de refranys sempre deia: Al febrer floreix l’ametller.’

Justa la fusta: si hem de resoldre dubtes sobre flors d’ametller, hem de recórrer o bé a gent del camp o bé al refranyer. Començo per un parent pagès que em diu que, efectivament, enguany la florida s’ha avançat. A Organyà —concreta—, dues o tres setmanes. Però això no és cada any igual, ni cada any més aviat: depèn del fred que faci, és clar. I és diferent a l’Alt Urgell i al Bages (o Menorca, o Alacant, penso…). Evidentment.

I ara consultem la segona autoritat: què en diuen els refranys sobre el canvi climàtic? No fa gaire que ens ho explicava el paremiòleg Víctor Pàmies: avui ja no se’n fabriquen, de refranys. De manera que no cal que en cerquem, que del canvi climàtic no en trobarem ni un. Ho provo, tanmateix. Entro a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD) i hi escric ‘canvi climàtic’. Res.

Providencialment, enmig de la recerca, rebo la trucada d’una amiga i em deixa anar una dita que recorda de la infantesa i que jo no havia sentit mai: Si vols conèixer el gener, mira l’ametller. Aquest sí que el trobaré, penso. Torno al cercador d’en Pàmies i hi escric ‘gener’. La resposta em deixa esbalaït: ‘S’han trobat 338 paremiotipus per a la cerca “gener”.’ Ho provo per una altra via i escric ‘ametller’: catorze paremiotipus. Bé, això ja és una altra cosa. Els ressegueixo d’un en un i al capdavall hi trobo una dita molt semblant a la que cercava: Vols conèixer el gener? Mira l’ametller. Hi entro: ’26 recurrències en 11 variants’, una de les quals és, exactament, la que m’havia dit l’amiga. I mirant les variants veig que també es diu al País Valencià, com recull el Calendari de refranys de Manuel Sanchis Guarner, i a les Illes, com certifica Jaume Alzamora al recull Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra. I què vol dir, exactament, aquesta dita? Ens ho explica el folklorista Cels Gomis (1841-1915) al llibre Meteorologia i agricultura populars: ‘Que els borrons d’aqueix arbre estan adormits si el fred apreta, i contràriament estan inflats si el temps és de bonança.’

Ja ho tenim, doncs: els ametllers sempre han florit al gener, de cap a cap del país. Segur? Sempre? A tot arreu? No. Recordem que Maite Sadurní deia que la florida arribava al febrer. I ho constato a la llista d’en Pàmies: Pel gener floreix l’ametller és a tocar de Al febrer floreix l’ametller i de Per Sant Valentí, l’ametller a florir. El pagès no l’errava pas. Va com va: depèn del lloc i de l’any. I sense poder dir que hi ha una progressió clara (potser l’any vinent tornaran a florir tard), penso que sí que s’hi deu veure una tendència. De tota manera, el refranyer acaba fent una tria: val més que floreixi al febrer que no al març: Quan l’ametller floreix pel març, vés-hi, si t’hi fan anar; però, si floreix pel febrer, vés-hi amb un paner.

Una altra cosa de què em parla el pagès: les glaçades. Alguna dita relaciona directament el glaç i la flor: Les gelades de gener fan florir l’ametller. Sembla que si glaça al gener o al febrer, no passa res; el perill és que glaci quan es forma el fruit de l’ametlla, l’ametlló. Per això la saviesa popular recomana a l’ametller que no corri: Pel gener, ametller, no facis via, que gelarà el millor dia. La virtut de les glaçades del gener no s’acaben pas als ametllers, sinó que abasten també la terra: Llaura amb gelada si vols bona anyada.

Un altre arbre que florirà aviat, si no ho ha començat a fer, és el presseguer. Habitualment, la florida esclata durant els mesos de febrer i març, justament quan el dia s’allarga i atrapa la nit: Quan el presseguer floreix i madura, el dia i la nit són d’una mesura; En florir es presseguer i en sa fruita madurar, es dia està a la par.

Aquests mesos d’hivern —com tots els de l’any, de fet— són farcits de refranys. Del gener, per un seguit, se’n destaca que al camp no hi ha feina (En gener, gita’t en el paller) i, per tant, que la gent i el bestiar fan despesa i no produeixen (El gener buida la bóta i el graner; Gener i febrer, mengen més que un poble enter). Malgrat, tot, el refranyer ens assenyala bé quina feina s’ha de fer (Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar). Com que fa tant de fred, és un mes de mal passar (Febres de gener, guanys de fosser; Al gener, hi perd el metge i hi guanya el fosser). Però que faci fred al gener és una cosa bona per al camp (Gelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any). No és un mal mes, en definitiva, sobretot en comparació amb el febrer (De geners, n’hi ha hagut molts de bons; de febrers, no gaires). També la neu, al gener, és més estable, com saben els esquiadors: el sol del febrer la fon més de pressa (La neu que cau pel gener, s’asseu com un cavaller; la neu que cau pel febrer, fuig com un ca llebrer).

El refranyer no estima gaire el mes de febrer, no pas perquè no hi dediqui dites, sinó perquè en general el tracta de traïdor. El refranyer ens diu que és un mes que passa de pressa (El febrer corre com un gos llebrer), però sobretot que és un caragirat (El febrer, mes mentider; El febrer, nou cares té). Per això no en sortirem benparats (El febrer, de cap o de cua l’ha de fer; Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt). També és poc fiable perquè no saps mai si farà bo o no (Pel febrer, un dia al sol i un altre al braser). Al camp, és el moment de llaurar, si no s’ha fet abans (Pel febrer, grata’m bé). I hom espera que plogui (Si no plou pel febrer, mal va el graner; Si plou pel febrer, tot va bé). El refranyer també se serveix del febrer per fer facècies (Si vols encertar-ho bé, casa’t el trenta de febrer).

Però si el febrer és traïdor, el març encara més. El folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) ho va sentenciar així: ‘És lo mes del any que fa’l temps mes variable.’ Vegeu si n’és, que el verb marcejar vol dir, justament, ‘fer temps variable’. Les nostres dites insisteixen a dir que no ens deixem engalipar per la bonança marcenca (En tot el març, no te’n llevis ni un pedaç) i que no és igual el dia que la nit (Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor). El súmmum de la desconfiança és aquell refrany que tots sabem: Març, marçot, mata la vella arran del foc i la jove si pot (amb moltes variants: Març, marçot, mata l’ovella i l’ovellot i la vella arran del foc i la jove si l’hi trob; Març, marçot, tira la vella al clot i la jove si pot…). Al camp, s’ha acabat el temps de llaurar, definitivament (Pel març no em gratis pas)

Per acabar-ho d’adobar, el 2020 és any de traspàs. I el refranyer també els maleeix, els anys com aquest: Any de traspàs, no et fiïs d’ell ni del de detràs; Any de traspàs, no et casis pas, Any de traspàs, ni bóta ni sedàs. I compte: que la combinació amb el dia Nadal pot ésser nefanda: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següent. Quina sort: enguany Nadal és divendres. Ens n’escapem, doncs? I ca!: Si Nadal cau en divendres i és any de traspàs, no te’n fiïs pas.

No hi ha manera…


En voleu saber més?

Un dels refranyers més exhaustius en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Però sens dubte el paremiòleg actual de referència és Víctor Pàmies, autor de diversos llibres (com ara Dites.cat i Els cent refranys més populars) i, sobretot, d’aquest immens magatzem i cercador de dites i frases fetes que és la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), en línia. Vegeu també aquesta entrevista que va concedir a VilaWeb poc abans de presentar-hi la PCCD.


Aquest article es va publicar a la secció ‘Ras i curt’ de VilaWeb el dia 29-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

0

Molta gent es confon: una frase feta no és un refrany. Un refrany és una oració completa que expressa un pensament pràctic o moral. Un exemple: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. Amb algunes lleus diferències, és sinònim de ditaproverbi i màxima. En canvi, una frase feta és una expressió fixa i estereotipada que comença amb un verb i va seguida d’un complement. Molt sovint, té un significat que no pot ésser deduït a partir dels mots que el componen. Un exemple: fer la guitza.

Cada idioma té frases fetes particulars, de vegades intraduïbles. Això fa que constitueixin un element de la llengua que cal preservar. Tanmateix, sense adonar-nos-en, anem arraconant les nostres i substituint-les per les corresponents castellanes, simplement traduint-les literalment; això fa que tinguin aparença de frases genuïnes encara que no ho siguin. Avui veurem deu casos de frases fetes que semblen catalanes i no ho són.

Anar a més, anar a menys

Aquestes frases fetes, que sentim dir tothora als homes i dones del temps de TV3, no són catalanes. Les nuvolades no van a més, sinó que creixen; el vent i la pluja no van a menys, sinó que amainen; el fred no va a menys, sinó que disminueix. Una família tampoc no va a més, sinó que tomba per bé… En trobareu més informació en aquest article: ‘L’artifici lingüístic va a més’.

Anar amb tu

Encara que hagi estat el lema d’una campanya televisiva recent (i fins i tot d’una campanya de normalització de la llengua), anar amb solament té significat literal i vol dir ‘acompanyar’. Figuradament, quan significa ‘harmonitzar’, podem canviar-ho per fer per a (Aquest noi no fa per a tu), escaure a (La camisa no li escau…), adir-se alligar amb… També es fa servir amb el significat de tenir a veure amb, incumbir, concernir, afectar, correspondre… (Ens mirava com si tot allò no tingués a veure amb ella).

Donar la campanada

Moltes coses que en castellà es donen, en català es fan, com vam explicar en aquest article. En el cas de ‘dar la campanada’, literalment en català en diríem ‘tocar la campana’ o ‘repicar les campanes’. Figuradament, quan té el significat de ‘causar sorpresa o sensació’, podem dir deixar bocabadat (o amb la boca oberta), deixar amb un pam de nas (frase feta compartida amb l’italià —lasciare con un palmo di naso— i el castellà —dejar con un palmo de narices—), deixar sense alè, deixar d’una peça (Amb aquell vestit va deixar tothom bocabadat).

Donar la nota

Heus ací un altre ús incorrecte del verb donar. En sentit recte, ‘dar la nota’ vol dir ‘donar el to’. D’ací devia passar a significar ‘desentonar’. I finalment va agafar el significat de ‘cridar l’atenció’. Amb aquest significat, tenim fer-se veurefer el mec, fer-se notarfer goma… (T’has de comportar amb discreció i no fer-te veure). També pot voler dir ‘originar un escàndol’, i aleshores ho podem canviar per armar un sagramentalfer un espectacle (Quan li van dir que no l’admetien va armar un sagramental).

Enviar a fregir espàrrecs

Quan volem desfer-nos d’algú que ens treu de polleguera, no l’enviem a fregir espàrrecs, sinó que l’engeguem a didaa passeiga la quinta forca, a tomar vent…; o bé l’enviem a pastar fang (Si em torna a insultar, l’engegaré a dida).

Fer la vista grossa

El mot ‘vista’ —com ‘oïda’— té un ús diferent en català i en castellà. L’òrgan no és la vista sinó l’ull (i l’orella); per tant, en compte de fer la vista grossa direm fer els ulls grossos (Quan es va equivocar ella, el tribunal fa els ulls grossos). Si al significat de ‘tolerar’, hi afegim el de ‘deixar passar alguna cosa aparentant no adonar-se’n’, diem fer com qui no hi veu o aclucar-se d’ulls (S’ha adonat perfectament de la falta, però ha fet com qui no ho veu).

Fer-se el suec

Molta gent fa servir aquesta frase feta sense adonar-se que és un castellanisme. En català, quan volem dir ‘fer veure que no entenem una cosa’, fem servir fer l’ornifer el met (o fer el paper de met), fer el pagèsfer el beneitfer l’angelot… (Quan el criden per anar a estudi, sempre fa l’orni).

No tenir volta de full

En aquesta frase feta, el mot ‘volta’ ens hauria de fer arrufar el nas, perquè els fulls no fan voltes. En aquest context, ‘vuelta’ ve del verb ‘volver’, que en català és ‘girar’. En català, si una cosa ‘no té rèplica possible’, diem que va a missa o que no té retop (Si ell diu que s’ha de seguir aquest ordre, això va a missa). En molts contexts també podem dir tant sí com notant si t’agrada com si no

Posar-se mans a l’obra

Quan ‘comencem una feina’, no ens posem mans a l’obra, sinó que posem fil a l’agullaenfilem l’agulla o anem per feina (Després de tots els preparatius, teníem ganes de posar fil a l’agulla).

Tenir-li ganes

Els qui ens dediquem a la correcció o a l’assessorament, tenim un bon maldecap quan ensopeguem amb aquesta frase feta. És una construcció gairebé d’argot, molt marcada. Però sens dubte és castellana i en català té solucions, mal que sigui aproximades. ‘Tenerle ganas a alguien’ vol dir ‘desitjar que arribi el moment de fer-li mal’. En català podem dir tenir-li bola (o tenir-li el dit a l’ulltenir-li la denttenir-li mania, tenir-li tírria); també no poder veure’l; i encara voler-li mal voler-li fer mal (D’ençà que em va fer aquella mala passada, li tinc molta bola).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

0

Avui és Santa Llúcia i la dita popular diu que el dia comença a créixer. Si bé és cert que el sol es pon una mica mica més tard que ahir, també ha sortit una mica mica més tard. Comptat i debatut, doncs, encara no creix. L’allargament és més perceptible de Reis endavant, quan la gent diu aquella frase: ‘Ara ja s’hi coneix, amb el dia.’

El nostre refranyer és molt ric en dites sobre el creixement (i l’escurçament) del dia, sobretot els mesos de desembre, gener i febrer. N’hem triades una quinzena.

Per Santa Llúcia, un pas de puça

És el 13 de desembre. Al matí el dia es continua escurçant (el sol surt a les 8.09, un minut més tard que no pas ahir), però al vespre s’allarga un xic (el sol es pon a les 17.23, un minut més tard que no ahir).

Per Nadal, un pas de pardal

25 de desembre. Al matí el dia encara s’escurça (es fa de dia a les 8.16), però el sol guanya terreny al vespre (es pon a les 17.28).

Variants: Per Nadal, el dia s’estira un pamPer Nadal, creix el dia un pas de gallEl dia no creixerà fins que Jesús no naixeràEl dia creixerà quan Jesús naixerà.

Per Sant Esteve, un pas de llebre

26 de desembre. Segons el Calendari dels pagesos, no hi ha diferència d’insolació entre Nadal i Sant Esteve.

Per Ninou, un pas de bou

Primer de gener, Cap d’Any o Ninou (és a dir, ‘any nou’). El dia encara s’escurça al matí, però ja creix força per l’altre cap (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.33)

Variants: Per Cap d’Any, el dia s’allarga un pamPer Ninou s’allarga el dia, però no s’allarga el sou; Per Any Nou, el dia s’estira un sou; El dia no es mou fins per Ninou.

Per Reis, un pas de vell

6 de gener. Al matí, el dia no va ni endavant ni enrere, però al vespre continua avançant (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.37)

Variants: Per Reis, un pas d’anyellsPer Reis, un pas de camell; Pels Reis, el dia creix, i ruc qui no ho coneixPels Reis el temps creix i el fred neix.

Per Sant Antoni, un pas de dimoni

17 de gener. El dia ja ha guanyat una mica de terreny al matí i molt al vespre (el sol ix a les 8.15 i es pon a les 17.49).

Variants: A Sant Anton, un pas de bouPer Sant Anton, a les cinc hi ha solPer Sant Antoni Abat, mitja hora per capPer Sant Antoni de gener, a les cinc el sol veuréPer Sant Antoni del porquet, a les cinc ja es veu solet.

Per Sant Sebastià, un pas de marrà

20 de gener. No acabem de saber veure la diferència entre els passos dels dimonis i els dels marrans, però el cas és que en tres dies hem guanyat cinc minuts de claror: el sol ix a les 8.13 i es pon a les 17.52.

Variants: Per Sant Sebastià, cent passes de ca; Per Sant Sebastià, un pas de milàPer Sant Sebastià, una hora més de dia hi haPer Sant Sebastià, ruc serà qui no se n’adonarà.

Per Santa Agnès, una hora més

21 de gener. La percepció popular és que el dia s’ha allargat una hora, però segons el Calendari dels pagesos tan sols dura vint-i-set minuts més que un mes enrere: el sol surt a les 8.13 i es pon a les 17.54.

Per Sant Vicent de la Roda, creix el dia una hora

22 de gener. En un dia, guanyem dos minuts de sol: surt a les 8.12 i es pon a les 17.55. Sant Vicent Màrtir (o de la Roda, o de la Mola, o d’Osca, o de Saragossa) és el patró de València. Morí martiritzat en aquesta ciutat el 22 de gener de l’any 304 o 305.

Variants: Per Sant Vicenç de la Roda, el dia allarga una horaPer Sant Vicenç, el sol entra pels torrents. A la comarca de la Ribera, tenen una dita pròpia per a aquesta diada: Per la fireta, una horeta; la ‘fireta’ és la Fira de Guadassuar, que es fa aquest dia en honor de sant Vicent Màrtir.

Per Sant Pau, una hora hi cau

25 de gener. Un mes just després de Nadal, el dia s’ha allargat trenta-vuit minuts (tot i que la dita popular ho ‘arrodoneix’ a una hora). Ara el sol surt a les 8.09 i es pon a les 17.59.

Darrer dia de gener, una hora més ja té; qui la vulgui ben comptar hora i mitja hi trobarà

31 de gener, Sant Joan Bosco. El sol surt a les 8.04 i es pon a les 18.07. Aquesta dita palesa que a l’hora de comptar el temps de sol guanyat no ve d’aquí, que no cal mirar prim. El dia no ha crescut pas una hora, però si ho volem ‘ben comptar’ hi veurem una hora i mitja i tot. En poques dites com aquesta traspua tant la ironia refranyera.

Variant: A darrers de gener, una hora hi és, i si ho mires bé, una i mitja també.

Per la Candelera, una hora entera

2 de febrer. El dia de la Presentació del Senyor o la Purificació de la Mare de Déu, que s’escau quaranta dies després de Nadal. La tradició diu que s’ha de desmuntar el pessebre i és quan es tanca el cicle de Nadal. El sol continua avançant: ix a les 8.02 i es pon a les 18.09. La paremiologia hi continua comptant una hora.

Variants: Per la Candelera, una hora sencera; Per la Candelera, una hora endavant, una hora endarrere.

Per Sant Blai, un pas de cavall

3 de febrer. El sol surt a les 8.01 i es pon a les 18.10. De la puça de Santa Llúcia al cavall de Sant Blai, el dia s’ha allargat cinquanta-cinc minuts.

Per Sant Maties, iguals són les nits que els dies

Antigament, se celebrava el 24 de febrer (ara, el 14 de maig). També és anomenat Macià. Tant l’un nom com l’altre han donat refranys semblants. Aquest dia el sol surt a les 7.34 i es pon a les 18.36, de manera que la dita no és exacta: la nit encara és una hora més llarga que no pas el dia.

Variants: Per Sant Maties, tant de nits com de diesPer Sant Macià, tanta nit com dia hi ha.

Els mesos de març, abril i maig, quan el dia es va allargassant, han deixat pocs refranys d’aquest àmbit. I pels volts de Sant Joan (La nit de Sant Joan, la més curta de l’any) ja comencem a veure dites que parlen de l’escurçament del dia, com ara aquest, amb què tanquem el recull:

Del juny endavant, el dia es va escurçant

Variants: Del juny enllà, el dia comença a baixarDel juny enllà, el dia es comença a escurçarJuny acabat, dia escurçat.


Per a saber-ne més:

El filòleg Víctor Pàmies ha estudiat a bastament el tresor paremiològic català i ha elaborat una llista molt útil de refranys sobre el cicle de l’allargament del dia.

El Calendari de l’Ermità del 2020 ha cedit un espai al senyor Marcel·lí Virgili (el conegut home de ràdio) que hi presenta una pila de refranys referits a l’allargament i l’escurçament del dia.

[Article publicat a VilaWeb el dia 13-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu dites mal dites

0

La setmana passada una amiga em va demanar com es deia en català ‘Lo bueno se hace esperar’. Després de barrinar-hi una mica, vaig haver de confessar que no ho sabia, però per sortir del pas li vaig recomanar ‘Les coses bones es fan esperar’. A casa, amb calma, ho vaig mirar i… no apareixia a cap diccionari. Pensant-hi, vaig observar que això també passava a l’inrevés. Per comprovar-ho, vaig fer una petita enquesta entre veïns d’origen castellanoparlant: com traduirien ‘Qui no té un all té una ceba’? I no em va saber respondre ningú.

Això vol dir que en aquest camp dels refranys, proverbis, dites –que s’anomena ‘paremiologia’– cada llengua fa sa guerra. I el cas és que en català moltes dites es van perdent perquè les llengües dominants les han anades suplantant.

En aquest rebost inacabable que és el nostre refranyer, avui hi farem un petit tast: veurem deu dites d’aquelles que de vegades no sabem com dir i que ens surten en castellà o en francès –depèn d’on visquem. Per això, de cada una, us en donarem la traducció a aquestes dues llengües. I hi afegirem encara refranys sinònims, perquè una mateixa idea es pot expressar amb més d’un.

Som-hi.

Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores)

Un refrany molt bonic, de quan els atuells eren de terrissa i la gent sabia que un test és un bocí de terrissa trencat. Vol dir que cadascú té coses que delaten d’on ve, és a dir, dels pares. El comportament, els gusts, les afinitats, el talent o el vici també es poden heretar.

Hi ha moltíssimes dites sinònimes d’aquesta: De pare músic, fill ballador; Què fan els infants? Allò que veuen a fer als grans; El fill de la gata, rates mata; De bon ou, bon pollet; De mal cep, mal serment

En castellà diuen De tal palo, tal astilla. I en francès, Les chats ne font pas des chiens.

El sabater, el més mal calçat

Adient per als qui es dediquen a fer activitats o a donar consells que després no practiquen a la vida personal: un metge que fuma com un carreter, una jutgessa corrupta, el cuiner d’un restaurant que no vol tocar ni una olla a casa…

De sinònims i variants, hi ha, per exemple, aquests: A cal sabater, sabates de paperA casa del ferrer és de fusta el ganivetCap sabater no calça béEls fills del sabater van descalços.

En castellà diuen En casa del herrero, cuchillo de palo. I en francès, Les cordonniers sont toujours les plus mal chaussés.

El llegir fa perdre l’escriure

Una lliçó per a recordar: aquell qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé. S’aplica tant als pluriocupats com als massa ambiciosos o cobdiciosos.

Hi ha dites que tenen aquest missatge, o molt semblant, com ara: Qui tot ho vol, tot ho perdMoltes coses començades, tantes altres no acabadesMolts oficis, pocs beneficisHome de molts oficis, mestre de resL’home de poc seny, molt abasta i poc estreny.

En castellà és Quien mucho abarca, poco aprieta. I en francès, Qui trop embrasse, mal étreint.

Brams d’ase no arriben al cel

Heus ací una dita protectora: ens hem d’allunyar dels qui pretenen ferir-nos amb les paraules. Molt adient per als temps actuals, amb tanta paraula ofensiva i forassenyada, als parlaments i a les xarxes.

Variants i refranys semblants són: Brams d’ase no pugen al celA mi com si em dius LlúciaFa un vent que no deixa sentir res

En castellà és A palabras necias, oídos sordos. I en francès, Les chiens aboient, la caravane passe.

Tants caps, tants barrets

Un consell per a fer entendre que hem de viure i deixar viure, respectar la llibertat d’altri, en lloc de criticar-ho tot.

També es diu: Cadascú per allà on l’enfilaTants d’homes, tants de papers.

En castellà és Cada loco con su tema. En francès, À chaque fou, sa marotte.

De desagraïts, l’infern n’és ple

Aquesta dita, un xic pessimista, no ha pas de menester gaire explicació: per més que dediquis esforços a fer favors, els altres no sempre te’n senten grat.

Dites sinònimes, encara més pessimistes: Crieu fills, crieu porcsDe fer bé, mal en pervéDe malagraïts, el món n’és pleQui més hi fa, més hi perd.

En castellà es diu Cría cuervos y te sacaran los ojos. I en francès, Nourris un corbeau, il te crèvera les yeux.

A sants i a minyons no els prometis que no els dons

Un refrany per a recordar que hem de complir la paraula, la promesa feta. S’hi barreja la religió (la prometença als sants) i l’educació (la coherència amb els nostres infants).

També podem dir: Allò que és promès ha de ser atèsQui promet ho deu; Paraula donada, paraula sagrada. I afegim-hi encara aquesta facècia sexual: Qui més promet? El carall quan està dret. I quan torna a estar pla ben poca cosa et vol donar.

En castellà, en diuen Lo prometido es deuda. I en francès, Chose promise, chose due.

Qui la fa la paga

Si fem coses que no hem de fer acabarem malament, ens ensenya aquesta dita. Com l’anterior, no pot amagar que neix de la moral cristiana.

Hi ha moltíssims refranys que expressen aquest mateix significat: Cadascú és fill de les seves obresEl pecat fa foratTal faràs, tal trobaràsQui dóna merda rep petsQui no va per bon camí que no esperi bona fiViure mal i acabar bé no pot ser

En castellà es diu Quien mal anda mal acaba. I en francès, Telle vie, telle fin.

Qui no té tall rosega els ossos

Una manera d’explicar la resignació, és a dir, que quan no podem obtenir alguna cosa ens hem de conformar amb una alternativa.

També ho podem dir així: Qui no pot segar espigolaQui no pot llaurar amb bous ha de llaurar amb vaques.

En castellà es diu: A falta de pan, buenas son tortas. I en francès, Faute de grives, on mange des merles.

Qui mal fa, mal pensa

És un refrany molt clar i molt cert, que ens diu que sovint quan sospitem ens delatem, sobretot perquè pensem que els altres actuen com nosaltres.

Hi ha més dites amb aquest significat: La mula guita de tothom sospitaAmb el seu mal vol saber el dels altresEl lladre sempre té por de ser robat.

En castellà diuen Piensa el ladrón que todos son de su condición. I en francès, Il mesure les autres à son aune.

Em sap greu, però avui ho hem de deixar ací. Ah! Si mai us trobeu encallats en una dita d’aquelles que no hi ha manera que us surti en català, envieu-nos un correu i expliqueu-nos-ho. Així un altre dia podrem fer la segona tria, d’acord?


Recursos

Per mi, el millor llibre de frases fetes i refranys, perquè és breu i molt complet, és el de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions).

Però el repertori més exhaustiu en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià FarnésParemiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Un dels homes que ha estudiat i estudia més els refranys i les frases fetes és Víctor Pàmies. Us en vull destacar dues obres: Dites.cat (Barcanova) i Els cent refranys més populars (Cossetània). Però, sobretot, heu d’entrar al portal Paremiosfera, on trobareu de tot i força.

I, finalment, no em puc estar de recomanar-vos el Refranero Multilingüe del Centre Virtual Cervantes, a internet, molt útil per les equivalències entre llengües i la quantitat d’informació.

Article publicat a VilaWeb el dia 12-10-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari