Dimecres, dia 18 de juny, farà dotze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. Aquesta vegada n’he volgut recuperar un escrit llarg, dedicat a Montserrat. Pocs texts com aquest defineixen tan bé l’època de la seva infantesa: la religiositat, l’austeritat, el seny, l’arrelament a la natura i al país, la comunió familiar… Fe, pàtria i amor, com recorda al final.

Montserrat ha tingut i probablement tindrà sempre una atracció especial per als catalans. Creients i no creients, troben en la Verge, en el santuari i en la muntanya mateix prou al·licients perquè la visita els ompli de goig i els proporcioni una certa pau interior, difícil d’explicar.

Certament, les anades a Montserrat són per força molt espaiades per als qui viuen en comarques de la nostra terra que en són allunyades: les de la Terra Ferma, les dels Pirineus, l’Empordà o les terres de l’Ebre, per exemple. Ja us podeu imaginar que, en temps de la meva joventut, una excursió tan llarga era per a ells tot un esdeveniment, atesa la precarietat del transport de l’època.

En canvi, per a la gent del pla de Bages, que vivim com qui diu a redós de la muntanya santa, anar a Montserrat era com fer una visita a la nostra casa pairal comuna, com anar a veure la mare. A banda de recrear-nos en la contemplació del paisatge —que era com nostre: sòlid, perenne, tan permanent i tan mudable alhora—, de visita en visita constatàvem les novetats en les obres, en els accessos, en els edificis…

Altrament, en aquells temps, a casa es portava una vida molt austera: sense ràdio, ni televisió, ni telèfon; amb escassos diaris i revistes, i molt pocs viatges, sobretot el jovent. Afegim encara a aquest context una fe impregnada de misticisme juvenil, pura i ingènua com la natura que ens envoltava. La fe era un component més d’aquell viure tan humil, amarat de la mateixa simplicitat amb què respiràvem.

Amb tot plegat és ben fàcil de comprendre per què les anades a Montserrat de la meva joventut formaven part de la meva vida familiar, social i fins i tot política, sense perdre mai una profunda empremta espiritual. La vida rural, el misticisme espiritual, el conjunt familiar ben estructurat i íntegre (la padrina, els pares i els germans i, per extensió, els jornalers o els mossos, el senyor rector del poble, els companys i tres o quatre amics més íntims…), el paisatge canviant amb les estacions, però succeint-se any rere any, com les festivitats religioses o les feines de l’ofici de pagès… Això constituïa un tot harmònic que, en certa manera, Montserrat presidia i sintetitzava, com sigui que des de la meva casa pairal en vèiem constantment la silueta en el perfil més bell, que és el que es pot contemplar des del triangle que formen Manresa, Santpedor i Callús.

Així, doncs, Montserrat ens donava cada matí el bon dia i cada captard el fins demà, si Déu vol. Àdhuc els nostres vells pagesos, no pronosticaven pas el temps de l’endemà sense haver donat una ullada al contorn de la muntanya i haver observat la situació de les boires tot al volt, o la broma enganxada al cim de Sant Jeroni.

Per això, cada vegada que pujàvem la muntanya i visitàvem la Verge, era com una manera de regraciar-li tanta companyia quotidiana, tant guiatge espiritual. I també era una manera de satisfer el deler contingut de visitar-la, el desig que s’anava engrandint de l’una anada a l’altra.

Amb tot, no creguéssiu pas que Montserrat constituís una espècie d’evasió espiritual suau i melosa, sempre igual. Cada viatge a Montserrat tenia la seva particularitat, la seva significació especial. Per això, de les anades a Montserrat en la meva joventut —l’edat que comença a 15 anys i es clou a 24, amb el nostre casament—, quasi en faria quatre grups principals: les familiars, les religioses, les polítiques i les del grup d’amics.

I després d’aquesta llarga i íntima introducció, a la qual m’ha portat el record acumulat en el meu subconscient, posem-nos a relatar els fets certs.

Tinc notícia —no pas record— de la meva primera visita a Montserrat a l’edat de quatre anys. És a la pàgina del dietari del pare, corresponent al dia 25 de juliol —diada de Sant Jaume— de l’any 1930. Diu així:

“Anar a Montserrat amb la sogra [l’àvia materna Rosa], la dona, la nena Maria i el nen Josep.”

I a continuació hi ha el detall de les despeses del viatge —41 pessetes en total— amb un desglossament del preu de cada capítol: el tren dels Catalans de Manresa a Monistrol, el cremallera, el funicular de Sant Joan, etc. El meu mig bitllet (els infants pagaven menys) valgué 3,70 de Manresa a Monistrol, i 1,95 de Montserrat a Sant Joan amb el funicular (anar i tornar).

Certament, si em va impressionar gaire Montserrat no ho puc palesar. Suposo que prou feina devia tenir a no deixar-me anar de la mà de la mare o de la padrina per por de perdre’m, els ulls astorats de veure unes muntanyes tan grans, uns trens tan atrevits, uns edificis tan monumentals i una marededeu tan morena.

Dels sis anys que van d’aquesta primera anada a Montserrat fins al començament de la Guerra Civil —el juliol del 1936— en tinc un record un xic confós, pel que fa a visites a la Moreneta. De segur que alguna vegada se m’hi devien emportar els pares i els germans; repassant el dietari del pare en trobaria la constatació.

En canvi, sí que tinc un record ben clar d’una sortida de casa per una setmana. Fou una estada de colònies a la masia La Boada de Rellinars, amb el grup avantguardista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Era l’any 1935, quan jo tenia 9 anys. En recordo molts detalls i encara sembla que sento el calfred per l’enyorança dels pares i de la casa pairal. Però bé calia anar-nos desmamant i això procuraven els pares. I sort en vàrem tenir d’estar un xic endurits, vistos els temps tan durs que vingueren després, del 36 al 39, i que s’allargassaren molt més enllà.

El parèntesi de la Guerra Civil tingué evidentment moltes conseqüències que potser en algun moment i en algun altre lloc intentaré explicar. Ara només cal dir que les visites a Montserrat foren totalment suspeses i que no les reprenguérem fins a l’any 40, quan jo ja tenia catorze anys, havia deixat l’escola i treballava de pagès a casa. Ja podia, com ningú, pujar la muntanya a peu i servir de suport als pares, més que no pas haver-me d’agafar a la seva mà.

Les anades a Montserrat amb la família se solien fer a final de maig o a final de juliol. Abans, els dies són massa curts i el temps insegur. «Al maig, cada dia un raig», diu la dita, i per gaudir de l’excursió cal un dia ben assolellat. Endemés, el mes de juny és un mes de tràfec a pagès: entre segar, arreplegar la llegumada, ensulfatar les vinyes i fer una bona colla de feines a l’hort. Els primers dies de juliol, el batre ocupava tota l’atenció i deixava els cossos massa lassats per a afegir-hi una excursió el cap de setmana. Per això, comptat i debatut, s’havia d’aprofitar els dies d’abans de Corpus i els que van de Sant Jaume a començament d’agost.

Pensant en aquella primera sortida després de la guerra, recordo que, uns quants dies abans, la mare comentà amb el pare: “Mira, Pep, quin cel tan estitllat. Malaguanyat de dia per a no anar a Montserrat!” El pare va fer mitja rialla i assentí sense gaires comentaris. De segur que també ell en frisava, però tenia la responsabilitat de sospesar pros i contres i no volia despertar falses esperances, sobretot a la jovenalla, que ens engrescàvem de seguida amb la perspectiva de l’excursió.

Finalment, divendres a l’hora de dinar s’anunciava que diumenge aniríem a Montserrat. Tot seguit s’engegà una allau de projectes i comentaris. Com que la padrina i la meva germana Maria eren amb la tia i els cosins de Manresa a Lurdes de la Nou, a prendre les aigües, l’excursió incloïa els pares i els tres germans restants. Sí, el petit Isidre també vindria. Ell i la mare pujarien amb el cremallera. El pare, el meu germà Lluís, el gran, i jo pujaríem a peu pel senderol de la font de les Guilleumes i la vorera de la via.

El dissabte calia deixar-ho tot a punt. Havíem d’espolsar els coixins de la tartana per anar fins a Manresa; omplir un bon sac de palla i alfals, i una coixinera de civada i garrofes per a la mula (que establaríem a l’hostal de Sant Domingo i deixaríem a càrrec del matalot, qui en tindria cura fins al vespre); repassar les motxilles; triar les xiruques més bones, per a anar ben calçats, posant-hi cordons nous si eren massa gastats; i repartir les coses que havíem de portar entre tots. La mare matava un conill i el rostia, feia les truites, triava l’enciam, la ceba i els tomàquets per a l’amanida…

Calia portar el cantiret de llauna per omplir-lo a la font de la plaça del monestir o a la del camí dels Degotalls. S’havia d’omplir la botella mitjana de sis petricons de cabuda de vi ximat —que era més fi i no tacava tant com el negre—, ja que l’ocasió bé s’ho valia. A la motxilla també hi posàvem el got de llauna plegable (i un parell més per a la canalla) i els plats d’alumini. Però sobretot hi dúiem el conjunt de cassoletes, paella i plat que, lligat amb una corretja de cuir, anava junt amb el fogonet d’esperit de vi. Era un aplegament lleuger, de poc embalum i que podia fer servei per a escalfar aigua per al cafè havent dinat, o bé per a fer un plat de sopes per al meu germà petit. Ah, i que no ens descuidéssim el ganivet plegable, aquell que guardava el pare i que a mi em tenia el cor robat: tenia obrellaunes, tirabuixó, punxó i què sé jo quantes coses més. Afegim-hi uns quants tovallons, les forquilles de mànec curt… Calia també completar els aliments bàsics amb algun complement, una bossa d’anissos per a beure aigua, xocolata Ametller o Arumí —que eren les més bones—, alguna llonganissa, un parell de llaunes de sardines…

Tot repartit per les motxilles, a la cistella amb tapes que portaria la mare i al mocador de farcell del pare; el menjar per a la mula a la tartana, els guarniments a punt i donades les instruccions al vell mosso Josep —de tota confiança— que es quedaria a guardar la casa… tothom a dormir d’hora. L’endemà calia matinar. El tren sortia de Manresa a les 7 del matí i, entre el viatge, el temps de deixar l’animal a l’hostal i anar a peu fins a l’estació de l’apeiadero (que és com anomenàvem l’estació dels Catalans al centre de Manresa) es necessitaven ben bé les dues hores de franquícia.

El programa es complí puntualment i a les 7 del matí sortíem de l’estació amb el tren. El tren d’aquell temps era tirat per una màquina de carbó i tenia uns vagons de tercera classe amb llistons de fusta, plens i bulliciosos de viatgers tan simpàtics com vulgueu. Molts d’ells tenien la mateixa destinació que nosaltres, i la resta anaven als pobles del Baix Llobregat o a Barcelona.

A Monistrol vàrem baixar tots: la mare i el meu germà petit agafaren el cremallera, i el pare i els dos germans grans vàrem travessar el poble i enfilàrem el camí, un tros de carretera, la drecera de la font de les Guilleumes, i un tros de caminet més fins a trobar la via del cremallera que ens havia de dur al santuari. El pare ja tenia 50 anys i la guerra havia minvat bon xic la seva empenta. Nosaltres acomodàvem el nostre pas al seu per respecte i pel plaer d’anar plegats, que no sempre en teníem l’ocasió.

Comptat i debatut, a les deu del matí ens reuníem amb la mare i el meu germà, que ja ens esperaven a la portalada del recinte del monestir que dóna a la plaça, plena i animada en aquella hora pel mercat de les pageses de Marganell, Santa Cecília i Olesa, que oferien, totes alhora, el mató, la mel, la fruita, la llonganissa i moltes més coses que tenien per a vendre.

Junts vàrem entrar al temple perquè, abans que tot, calia oir missa i combregar. Recordo que —ho he de confessar—, tot i la devoció que sentia, la gana i la set m’empenyien a enllestir dins l’església, perquè en aquell temps, per a rebre la comunió, s’havia d’estar dejú “de menjar i beure res, des de la mitjanit”, com deia el catecisme.

A partir d’aquell temps, doncs, les anades a Montserrat esdevingueren un fet quasi ritual, que es repetia cíclicament com les festes i les diades anyals, com les estacions o les fases de la sembra, la floració o la collita dels conreus. Aquestes excursions han deixat en la meva memòria un record global, d’una gran afinitat totes plegades, simplement amb les singularitats que distingien les sortides amb la família de les que vaig fer amb els companys o els coreligionaris.

Tanmateix, tinc un record viu i especial d’una visita a Montserrat que, per moltes raons, fou excepcional. Va ser el dia 27 d’abril de 1947, diada de l’entronització de la nostra Mare de Déu.

Aquesta anada a Montserrat de milers de catalans va ésser precedida d’una llarga preparació. Uns quants companys i jo, com a responsables de la Comissió Abat Oliva de la nostra parròquia, ens vàrem esforçar molt a recaptar donatius per a la confecció de la llàntia votiva que la comarca del Bages va oferir a la Moreneta, i per organitzar l’assistència a la diada de l’ofrena.

Vàrem restar molt satisfets de l’èxit de la nostra comesa. Vam recollir molts donatius i les previsions de concurrència des del nostre poble també eren molt bones: a part de la gent gran que hi aniria amb el tren i el cremallera, el jovent ompliria un camió, un vell Chevrolet que posava a la nostra disposició un adroguer local. Aquest vehicle encabiria ben bé una vintena de joves, nois i noies. El Chevrolet faria la funció d’un autocar, un mitjà de transport que en aquell temps era ben escàs.

Hi havia, doncs, un gran entusiasme i tot era previst i ben organitzat. Però heus ací que l’home proposa i… Déu disposa.

Jo tenia un company amb qui compartia una bona amistat, de les que en aquell temps —no sé si encara avui— es forjaven en l’adolescència o en la joventut. Fill d’una família molt amiga de la nostra, pagès com jo, amb semblants inquietuds espirituals, socials i culturals, compartíem les activitats del diumenge i conversàvem hores i hores.

Ell era un xic més gran que jo i en aquells dies de la coronació de la Moreneta feia poc que havia acabat el servei militar. Un parell de dies abans de la festa em va dir que volia anar a peu des del nostre poble a Montserrat, en compliment d’una prometença, i em demanà si l’hi acompanyaria. No cal dir que vaig acceptar, tot i la recança per no anar amb la colla. Vaig pensar, però, que ja ens trobaríem a dalt i que ben segur que ens guardarien lloc per tornar amb ells.

Comptat i debatut, el cas és que pels volts de les 11 de la nit del dissabte sortíem a peu del nostre poble cap a Montserrat, ben calçats i duent a les motxilles allò més imprescindible. A la sortida del poble, veig que el meu company es para, s’asseu en un pedrís de vora la carretera i es treu les espardenyes. Li pregunto si se li ha ficat algun roc i, amb naturalitat,  em diu que la prometença era d’anar a Montserrat descalç. Li dic que si ell hi va descalç també hi puc anar jo, i ja em teniu  traient-me també les botes, penjant-les a la motxilla… i enllà! Val a dir que aleshores, tant ell com jo, teníem els peus endurits de caminar, anant amunt i avall pels terrossos de la dura terra de la nostra comarca de secà, llaurant els nostres camps i les nostres vinyes, calçats com anàvem sempre amb aquell diantre d’avarques, un calçat fet amb trossos de pneumàtics vells de cotxe i clavades amb grapes metàl·liques. Les avarques eren el calçat de la majoria dels pagesos d’ençà de la guerra.

A la font d’entrada a Manresa —que anomenàvem font de Neptú, perquè era presidida per una estàtua d’aquesta divinitat romana— vàrem menjar una mica de pa i xocolata i vàrem beure una bona tirada d’aigua. (Això, després d’haver consultat el rellotge i havent comprovat que encara no eren les dotze de la mitjanit, hora límit per a començar el dejuni preceptiu a fi de poder combregar l’endemà.)

I prosseguírem el camí: Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol, la drecera de la font de les Guilleumes, que coneixíem prou bé, i la via del cremallera. En aquest darrer tram ja teníem els peus un xic adolorits i, per a deixar-los descansar, ens anà bé de caminar trepitjant els rails i les travesses de la via.

Recordo com si fos ara la joia de compartir, en aquella hora ja pròxima a l’albada, el camí d’arribada al santuari amb la munió de gent que hi pujava. Els llibres i les enciclopèdies diuen que érem cent mil. Perquè es congriessin tants milers de persones de tot Catalunya com s’aplegaren en aquella diada memorable, l’afluència havia de durar moltes hores.

Nosaltres, a les 6 del matí arribàrem al santuari. Amb calma i conversant, el meu company i jo havíem cobert els vint-i-cinc quilòmetres de camí en set hores.

La nostra colla encara havia de trigar unes dues hores a arribar i això ens donava un marge de temps per a refrescar-nos els peus cansats, reposar i anar a missa de 7. Després d’haver oït missa ens vam poder refer, amb un bon esmorzar, de la set i la gana que en aquella edat teníem sempre a punt.

No us relato la resta d’aquella jornada gloriosa, perquè les cròniques n’han parlat a bastament, sobretot recentment, amb motiu del cinquantenari. Només us diré que aquells dies dedicàrem una balada a la Verge que, en una de les estrofes, deia:

Feu que jo vegi
els meus tres àngels,
els meus tres únics
companys fidels:
L’amor dolcíssim,
la mare pàtria,
la santa fe.

Els tres companys fidels em van acompanyar tota la jornada. Amb la colla, hi venia la noia del meu amor —que avui és la meva esposa—, la senyera gegant a la muntanya i l’ambient em feien present tothora la pàtria estimada, i la fe ho amarava tot. Sense aquests tres àngels no hauria pas viscut una diada a Montserrat tan memorable que, encara ara, als meus setanta anys i escaig, em plau tant de recordar.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Avui fa onze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. I és una bona avinentesa per a recuperar un altre dels seus escrits. És una descripció dels baixos de la casa on va néixer i viure una vintena llarga d’anys. “El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom”, diu. Em faig creus que un home sense estudis (a dotze anys ja va plegar) sabés escriure amb aquesta precisió i aquesta riquesa de vocabulari. Hi sucareu pa, amics!

A les cases de pagès, la planta baixa és el lloc del moviment diari. Poques vegades, arribant de fora, es puja directament al primer pis; per una cosa o per una altra sempre es fa parada a la planta baixa. A les cases dels grans propietaris, els baixos solen tenir la cuina, el menjador, el cosidor i l’ampla entrada; a més, l’escala senyorial n’ocupa bona part. A les cases més modestes de masovers o de parcers —siguin pròpies o d’altri— la distribució és diferent. La planta baixa és el lloc de les eines, de l’allotjament del bestiar, l’accés al celler, els graners (si no són a les golfes), el recer per a ajocar-se l’aviram, que sol tenir un forat per a sortir a un tancat on pot airejar-se i prendre el sol de dia. És, per tant, una planta de treball, i el pagès i tota la família hi passa bones estones.

Allà s’hi espolsa les espardenyes plenes de terra, si no ho ha fet al camp, i fins s’hi canvia la roba si ha treballat al femer, o bé s’ha embrutat d’ensulfatar (altrament, les dones rondinen).

També s’hi fa parada per triar la vianda de l’hort o la fruita i portar-la al pis de dalt, més presentable; o bé per deixar la botella penjada al celler —que és un lloc fresc, i, per tant, sense aquella escalfor que podria desfer la pega— i per reomplir-la quan es torni a sortir cap a la vinya, al camp o al bosc.

Als baixos de casa meva s’hi entra pel portal gran de la casa, que dóna al pati de davant, i que sempre n’havíem dit el barri. Part d’aquest clos és cobert per un terrat que hi ha al davant de la casa. Entrem per aquest portal de dues fulles revingudes i de 14 pams d’amplària en total. A mà dreta trobem un tancat de filat gruixut; aquest filat va clavat a una biga travessera del sostre de fusta que cobreix l’estable i, a terra, a una altra biga gruixuda. Aquí la mare hi té un seguit de coves i caixes plenes de palla. Durant una part de l’any hi veuríeu quatre o cinc gallines covant vint-i-un ous, si són grosses, o bé onze si són periquites (més petites, però molt bones covadores).

A l’altra banda del filat, i fins a la paret de la caixa d’escala, hi ha l’estable. Si no és que es llauri amb el brabant o es faci un transport especial, la mula hi està ampla. Alguna vegada, però, s’hi han d’encabir dos animals, el nostre i el d’algun parent o veí que ens ajuda. Si són ben avinguts, s’estacaran cada un al seu permòdol de la paret i compartiran la menjadora, que és situada a la paret del cantó de sol ixent, a set pams d’altura. Si el company no és prou de fiar, es posarà una biga lligada sobre la menjadora, que els separi.

A l’angle que fa la paret de la caixa d’escala hi veurem clavat un ferro llarg i gruixut; és per a penjar-hi les esmorralles i el capçó de la mula. El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom, que surt del pilar que aguanta el cavall de fusta dels dos trams de bigues de la casa. Els guarniments de la tartana són en una bigueta que va d’aquest pilar a la paret del cantó de ponent.

Després de l’estable hi ha la caixa de la grana, adossada a la paret. Algun temps havia estat de fusta, amb una tapa gran i dividida en dos compartiments: l’un per a la civada i l’altre per a les garrofes. Si alguna hora, com en sembrar o en llaurar ceps, l’animal requereix un reforç d’energia —per exemple, un grapat de faves—, es posaran a estovar i es tindran escorregudes, amb un cabasset d’espart per racionar-les a almostes, no fos cas que li remoguessin les sangs i li sortís granissa.

La caixa de fusta es va fer malbé, i el fadrí que us explica aquestes nimietats va fer una caixa d’obra per a guardar-hi el gra. Aquesta caixa encara dura. Tocant a la caixa hi ha el cove pallisser, que és gran i ple d’alfals.

Després ve l’escala que baixa del replà de l’escala del pis, amb una porteta que dóna a aquest replà i, al costat, una postada penjada amb uns tirants de ferro a la paret i un calaix a sota ple de petites eines: tisores de podar, falçons, punxons i agulles saqueres, caragols i puntes d’enllatar, tenalles, etc.

A sobre, un passamà a la paret per penjar-hi l’aixada i la falç per a la mare.

Al fons, un pany de paret fins a la meitat, i a l’altra meitat, una ampla porta de dues fulles, que dóna pas al celler.

A la banda esquerra hi ha tres corralines. Són per a les cabres, que donaran llet per criar la canalla, i també per allotjar alguna ovella que no pot seguir el ramat, a causa d’haver-se camatrencat o estar enfelada. A cada paret, una menjadora amb el seu rastell.

Al fons hi ha la porta que dóna a l’hort, revinguda i tancada amb forrellat gruixut. En aquest forrellat hi veuríeu tres o quatre cordills penjats. Són per a lligar-hi les potes dels conills i llevar-los la pell amb més facilitat, quan se’n mata algun per coure’l el diumenge. Al segar i al batre, aquest escorxador improvisat treballa diàriament. Pels volts de la Festa Major, s’hi pengen un parell de pollastres que, un cop morts, s’escalden per plomar-los fàcilment.

Al veremar es menja carn de cabra. Al ramat, sempre n’hi ha alguna de baciva, i el carnisser que la compra n’ha de guardar un parell de carnisseres per a la casa.

Sobre l’estable i les corralines de les cabres hi ha dos sostres de fusta que en parteixen l’alçada fins als revoltons del primer pis de la casa. Del sostre als revoltons no hi ha més d’un metre i mig. S’hi ha de passar acotat. Al del cantó de l’estable hi ha la palla bona de blat o de civada per a la mula. A l’altre, alfals —o llegumada, al seu temps—, escampat si és verd o bé si s’ha hagut de plegar mig sec, abans d’hora, per por del temps. Cap al mes de juny, se’n desembarassa un tros per estendre-hi les patates, si la collita és abundant i no caben al lloc que tenen assignat. Per a aprofitar més el lloc, el pare va fer fer unes caixes amb llistons, ben airejades, que, bo i apilades, permetien de separar les patates que es podrien. Bon invent.

Al cantó de l’estable també hi ha una màquina de trinxar alfals per barrejar amb la palla per a la mula. Al mig de l’hivern, quan el fred és viu, la mula agraeix molt que se li escaldi la palla amb aigua calenta i, blana i escorreguda, se li doni empolsada amb farina d’ordi o segones. D’això en dèiem fer pallada.

Les olors i les remors dels baixos, les tinc encara ficades dintre els meus sentits. L’olor de fems de l’estable i del xerri de les corralines; l’olor de la palla novella i de l’alfals acabat de plegar; l’olor de la palla a l’hivern quan es feia pallada; la fortor del boc, quan es tenia a casa perquè cobrís les cabres. La remor del rosec de la mula o del remugar de les cabres; el soroll dels cabrits enfilats a la menjadora; o el bel de les mares convidant-los a mamar la llet tèbia; alguna corredissa de rates si hi baixàvem al vespre…

Us asseguro que els baixos de la meva casa pairal són una font de vivències i records, inesgotables i gratificants.

Avui fa deu anys que es va morir el meu pare, Josep Badia i Torras, a qui d’ençà del 18 de juny de 2013 he dedicat uns quants escrits del Clot de les Ànimes. No hi ha ni un dia que no pensi en els meus pares i en els meus germans absents —la Maria i en Joan—, amb placidesa, sovint amb un somriure.

El Jepet de cal Badia era un pagès addicte a la política, un carlí que es va fer del PSC (no us podeu imaginar les discussions dels dinars familiars…), un lector eclèctic que va heretar la combinació de seny i llibertat, un home de comarques que sabia tancar portes i riure amb una força encomanadissa.

L’any 2002, l’historiador Lluís Duran i Solà va venir a Callús uns quants dissabtes per entrevistar-lo. Aquells enregistraments són, segurament, la biografia (autobiografia) més completa de mon pare, i al doctor Duran li van servir per a fer-ne una glossa magnífica.

Per commemorar aquests deu anys, us deixo uns quants fragments —escrits i orals— d’aquella entrevista, les cabòries d’un cabaler. I, al capdavall, una rialla que potser us encomanarà la seva passió vital.

Home de molts oficis, pobre segur

La diversitat de feines encara potser no te l’he explicada tota. He fet de pagès fins a vint-i-quatre anys; he fet de carnisser; he fet de peixater: set anys que vam viure amb els sogres i després ens vam independitzar, ens vam quedar a la carnisseria només aquí. Després, com que en bestiar hi entenia molt, vaig treballar deu anys al servei tècnic veterinari d’una casa de pinsos, i després ja em vaig començar a dedicar a la política… Home de molts oficis, pobre segur. Això és el que diuen.

El llegat del pare: llibertat acompanyada de seny

[Al pare] El crispava enormement el desordre. I no diria pas que tingués por de la llibertat, però volia que la llibertat sempre avancés acompanyada del seny suficient. A nosaltres ens va anar donant tota la llibertat a mesura que anàvem agafant seny. Ens va fer pujar molt rectes de petits, però va anar cedint, cedint, cedint, i a catorze anys et deixava fer, perquè a catorze anys ja érem adults.

Saber tancar portes

Jo tinc un temperament que quan tanco un capítol de la meva vida, una porta… No vaig festejar sinó amb una dona, perquè, si no, si hagués festejat amb quatre, les altres tres les hauria oblidades completament. Cada vegada que tanco la porta, si no és necessari, no la torno a obrir. Per la meva tranquil·litat, no per altra cosa.

Viure a la ciutat? No, gràcies

El fet de viure a comarques imprimeix un caràcter molt especial, en tot. Recordo que, quan van venir els temps de l’Assemblea de Catalunya i sobretot del Consell de Forces Polítiques, polítics com el Guti, el Solé Barberà, fins i tot el Roca Junyent i el Reventós, tots plegats, em deien: “No podeu fer política vivint a comarques, s’ha de viure a Barcelona.” Perquè es coïa tot a Barcelona, això és cert, sobretot mentre la política era més voluntarisme que no pas altra cosa. Durant dos anys o tres vaig haver de pujar i baixar cada dia de Barcelona. Ara, jo me n’anava a dormir a casa, no hi havia maneres que fes vida de ciutat, perquè no…

L’oportunitat (perduda) de dedicar-se a la política

Vaig cometre un error, possiblement. A mi em van oferir d’anar a la llista de l’Entesa dels Catalans, la llista dels senadors; encara no havien legalitzat el Partit Carlí. Em vaig passar d’ètic, sobretot perquè no ho podia consultar, perquè era urgent. Em va telefonar el Reventós el dia abans i va dir: “Comptem amb tu per anar a la llista.” I jo vaig dir: “Ho agraeixo molt, però ni ho he pogut consultar, ni ho podria consultar.” Em va telefonar al vespre per tenir-ne una resposta, perquè l’endemà havia de presentar la llista. “I no han legalitzat el nostre partit, i em sembla que això seria…” Em vaig equivocar, francament, em vaig equivocar. Són coses d’aquelles de la vida, cruïlles d’aquelles en les quals es decideix a vegades l’esdevenidor d’una persona; no tant d’un partit, perquè el partit no sé si n’hauria tret gran cosa que jo hagués anat —sense figurar-hi com a representant del Partit Carlí— amb l’Entesa dels Catalans. Al final podria haver acabat com el Xirinacs, hauria anat una legislatura al senat i després hauria dit: “Fillets, jo he de mantenir la família i aquí no n’hi ha prou.”

L’addicció a la política

M’he afiliat al PSC perquè no he pogut suportar l’absència de la militància política. Així de clar. Perquè ho porto tan a dintre que no l’he pogut suportar. I tinc setanta-sis anys i encara no l’he pogut suportar. I encara sóc a l’ajuntament.

El moment de l’autodeterminació

Després de la fèrria dictadura i de la sagnant dictadura dels quaranta anys —no de la guerra, jo no parlo de la guerra—, era l’hora de fer un pas endavant, o de poder-lo fer. Diuen que va anar tan bé la transició i jo… també ho crec i… alabat sigui Déu. Però la realitat era que tots demanàvem, a l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia i autonomia, “per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”. Però és que el dret a l’autodeterminació no hi ha hagut mai cap moment en la història d’Espanya tan necessari, tan oportú i tan útil com hauria estat a la transició. Perquè a la transició no crec que ningú s’hagués volgut separar, però tothom hauria posat les condicions per romandre units.

Els límits de la democràcia

Evidentment, “un home, un vot”, quant a la dignitat que té un home per si mateix, és correctíssim, i és el que ha de ser. I el respecte, com que a la cultura no tenim aparells de mesurar, l’hem de pressuposar. [Toquen les onze al rellotge de paret.] Desgraciadament, veiem en la realitat com és molt manipulable, i encara ho hem vist més modernament, en unes dimensions que no ens podíem imaginar. Perquè hi ha hagut més mitjans d’influir sobre el pensament de les persones, i més mitjans d’atordir el coneixement de les persones, i més mitjans de donar una cultura que no fos formativa, de donar una extensió de coneixement o d’informació —que se’n diu ara—, que no és coneixement, sinó que és només simple informació,
que quan és exagerada, i quan no va acompanyada de reflexió, és més que nul·la: és perjudicial.

Les Memòries d’un cabaler

Un llibre que he llegit dotzenes de vegades, que me’l sé gairebé de memòria, i que després n’he fotocopiat els dibuixos i tot —que eren del Junceda— i els he acolorit i n’he fet quadres, i hi he fet totes les mil filigranes, és aquest d’en Jaume Raventós [Memòries d’un cabaler], que és un fill de Can Codorniu, el germà del Manel Raventós, del fundador del xampany. Explica la vida senzilla de pagès de Can Codorniu en la seva infància. Hi vaig trobar tantes similituds —excepte en la riquesa i en la magnitud, però d’això tampoc en parla gaire—, hi vaig trobar tantes similituds amb la meva vida de família, que el vaig comprar, a setze anys. El vaig haver d’anar a comprar als llibres vells, perquè era acabada la guerra i ja no es va editar mai més. I el vaig trobar, per casualitat, on em va recomanar un amic del meu pare, que em va veure tan entusiasmat amb les coses de pagès, amb les tradicions i tot plegat, que em va dir: “Hauríeu de mirar si trobeu aquest llibre.” I vaig anar a Barcelona, als encants, i el vaig trobar.

Gabriel y Galán

Hi ha un poeta que és fill de Salamanca, em sembla, però que va viure molts anys a Extremadura: Gabriel y Galán. De Gabriel y Galán en sabia una pila de poesies. Des de “El ama”, que gairebé me l’havia arribat a saber tota, fins a “Ana María”. I que, a més a més, era el model de la noia que volia. Vull dir:

Sencilla para pensar,
prudente para sentir,
recatada para amar,
discreta para callar,
y honesta para decir;

robusta como una encina
casera cual golondrina
que en casa canta la paz,
algo arisca y montesina
como paloma torcaz.

Hermosa sin los amaños
de enfermizas vanidades,
tiene unos ojos castaños
con un mirar sin engaños
que infunde tranquilidades.

Això era el meu ideal.

I una rialla de comiat

Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.

El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.