El clot de les Ànimes

El català té una colla de mots i expressions adients per a les dates que vénen. N’hi ha que els fem servir amb naturalitat, n’hi ha que els hem sentits, però no els emprem i n’hi ha que no sonen gaire o gens. Avui mirarem de treure la pols d’aquesta part del nostre cabal lèxic.

«El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa.»

Fer un vaitot, per exemple, és una expressió molt gràfica; no s’entén que els mitjans no la facin servir més. Prové de «va-hi tot», és a dir, «hi va tot», l’exclamació del qui s’ho juga tot a una carta. El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa. Això que farem aquest setembre no serà pas simplement un desafiament: farem un vaitot, ho arriscarem tot.

Tenim locucions semblants, la majoria nascudes dels jocs de cartes: jugar-se el tot pel tot, jugar-s’ho tot a una carta, jugar fort, posar tota la carn a la graella (que a mi sempre m’ha semblat que feia pudor de socarrim). I, encara parlant del risc que implica el nostre gest, hi podem afegir jugar-s’hi la pell, jugar-s’hi el cap, jugar-s’hi la camisa…

«Pit i fora!, Amunt i crits!, Endavant les atxes!… El català té una munió d’expressions d’encoratjament, incloent-li la més vulgar: Pit i collons!»

Però si volem fer un vaitot hem de menester coratge. En un poble com el nostre, que ha hagut d’alçar-se tantes vegades, han florit ací i allà les fórmules d’encoratjament, com ara Pit i fora!. De fet, pit és sinònim de valentia i coratge, i per això forma part d’algunes altres interjeccions, com veureu. Hi ha més expressions sinònimes: Amunt i crits! (o Crits i amunt!), Endavant les atxes!, Som-hi!. I també en tenim una versió vulgar, molt coneguda: Pit i collons!

A més de les interjeccions, per a encoratjar podem recórrer a una munió de verbs i locucions verbals. En voleu exemples?: agafar pit, alçar la cresta, agafar ales… N’hi ha algunes que han caigut en desús, però que es podrien ben recuperar. Per exemple, lligar-se bé les espardenyes o cordar-se les calces. Són ben gràfiques, no trobeu? Ens cordem bé les calces i ens lliguem bé les espardenyes abans d’agafar embranzida. És clar que avui dia de les calces en diem pantalons i les espardenyes només les fem servir a les caramelles, a l’esbart, a les sardanes i a més manifestacions de la cultura popular, que també han d’agafar ales…

Molt sovint per a animar algú diem Ànim! (o Ànims!), una expressió que n’ha arraconada una de ben genuïna: Coratge!

Potser també és el moment de recordar que el crit de guerra dels almogàvers abans de començar qualsevol atac era Desperta, ferro!, amb què feien referència al metall de les armes. Així ho explica al segle XIV el cronista Ramon Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts…»

«Afegir falta gent! al final d’una frase és un recurs que hem de tenir present, ara més que mai: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!»

Les expressions de coratge de la nostra llengua són molt nombroses i variades. No ens les acabaríem mai. Voldríem recordar-ne una de molt singular: falta gent! L’afegim al final d’una frase per indicar el lloc on volem anar, o, més ben dit, on creiem que cal anar. Amb aquest recurs acabarem l’article d’avui: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!

_____________________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat

L’univers del «sí que es pot» va construint un llenguatge propi. És un codi lemàtic, nascut dels lemes, dels crits, de les manifestacions… Per això «els i les» membres d’aquest corrent ideològic no fan acció social ni ajut social, sinó que fan rescat ciutadà o rescaten persones. Tampoc no volen suprimir ni eradicar la privatització, ni cap de les males pràctiques dels capitalistes, sinó que tot ho volen revertir. En l’univers del «sí que es pot» tot és transversal i inclusiu…

En fi, és un codi propi de gent potser més avesada a frases cridaneres que no a discursos ben articulats. Per això no ens hauria d’estranyar que la batllessa de Barcelona expel·leixi frases tortuoses com ara aquesta:

«Demanaria als partits de l’oposició que no facin declaracions irresponsables, sobre situacions sensibles, que afecten fenòmens vulnerables, que no haurien de ser objecte de declaracions partidistes i oportunistes.»

En fi, ja veurem si té gaire futur, aquest nou llenguatge. De moment, això sí, constatem que la relació d’aquest nou codi amb la llengua catalana és més aviat… torturada.

Per començar, això de sí que es pot és una traducció maldestra, precipitada, d’urgència, del sí se puede, original i castís. En català genuí, el verb poder va seguit d’un altre verb, i encara més en l’ús pronominal i impersonal: «Es pot anar més de pressa», «Es pot fer bé o malament», «Això no es pot acceptar de cap manera»… Però dir es pot i prou grinyola.

Per fer-se una idea clara de la poca pràctica que tenen els del «sí que es pot» a escriure en català, només cal veure la llista de faltes greus del quadre amb què pretenen comparar-se amb la candidatura rival. Aquest breu text, que teniu corregit a l’encapçalament, no passaria un examen de quart d’ESO. Per a entendre bé la magnitud de la tragèdia, ací teniu la traducció d’aquestes frases a l’espanyol:

EL CABEZA DE LISTA ÉS EL PRESIDENCIABLE
¿EL PRESIDENCIABLE ÉS EL QUARTO DE LA LISTA?
PLENA SOBERANÍA DEL PUEBLO CATALÁN DALANTE DE NINGÚN OTRO MARCO
REGALAN LA SOBERANÍA A LAS GRANDES INDÚSTRIAS CON LA APROVACIÓN DEL TTIP
PROGRAMA SOCIAL INEXISTENTE CON VISTA DE UNA SOLA META
REVERTIR LA PRIVATIZACIÓN DIRECTA O ENCUBIERTA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS

És a Alba del vespre i altres poemes, de Carles Duarte i Montserrat, amb il·lustracions d’Aurora Valero (Edicions Tres i Quatre, 2015). No sé si és el poema que n’hauria destacat, de tants de bons com n’hi ha. Però, essent qui és el prologuista, no la voldria errar.

La teva mort, la meva

La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant d’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.

La teva mort es va eixamplant dins nostre,
com un hivern.

Escric un nom a les parets de l’aire.

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

L’alba del vespre alena solitud.

Endreça de l’autor:

«La teva mort, la meva és per a l’Elisa, la meva mare, que mira el món des dels meus ulls»

Fragment del pròleg de Jaume Pérez-Montaner:

«És el poema dedicat a la seua mare, Elisa, “que mira el món des dels meus ulls”, com ens diu Carles Duarte en la secció d’”Endreces”. Els seus versos constitueixen un dels moments més emotius i càlids de tot el llibre, “un tama­riu imposant d’escorça càlida”. El mateix títol associa les dues persones: el tu, la mare, i el jo, el fill, inseparables per la mort. És el que desenvolupa la primera estrofa, amb dues imatges impressionants: la de l’arbre que arrela en el subjecte líric, i la de les llàgrimes eixugades per l’escorça del tamariu. El vers següent, tanmateix, dóna entrada al nosaltres, ampliant l’abast d’aquell arrelament: “La teva mort es va eixamplant dins nostre,/ com un hivern”; per a tornar, finalment, a la intimitat d’un jo que, tanmateix, pot convergir amb la presència del tu i dels altres:

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

No és fàcil de parlar de la mort dels propis pares: el pe­rill d’un sentimentalisme excessiu hi és sempre present. Ja ho va escriure Horace Gregory parlant d’uns poemes d’E. E. Cummings dedicats als seus progenitors: “Pocs po­etes han escrit poemes memorables com a tribut als seus pares. Cal tornar al segle XVIII i als versos de William Cowper en My Mother’s Portrait per trobar-hi quelcom de comparable.” […] En només dotze versos Carles Duarte ha aconseguit de transmetre una profunda emoció, plenament relacionada, a més a més, amb el sentit de tot el poemari. Un cert distanciament, potser —”la teva mort ja té deu anys”—, i, sobretot, una ajustada creació en les imatges, com també el pas a penes perceptible del jo i el tu al nosaltres i als altres contribueixen a fer de “La teva mort, la meva” un poema memorable, excepcional probable­ment en la lírica contemporània.»