El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Maria Pujol

Aterratge forçós d’un mosca

0

El dia 17 de novembre de 1937 un avió rus Moskva va caure accidentalment al camp del Badia de Callús (allà on anys després van construir el camp de futbol). En Jaume Ridó, que menava aquella terra, fou el primer de veure’n el pilot i parlar-hi. Poc després hi va anar compareixent mig poble i el dugueren a cal metge Vers perquè el guarís. El pilot se’n va anar aquell mateix dia, però l’avió malmès va romandre al camp. Pocs dies després els nens de l’escola hi van dedicar una visita amb el mestre Guasch, i en van fer una redacció i un dibuix.

Tot seguit, transcric el text de la llibreta de la meva mare, Maria Pujol i Junyent. També reprodueixo, digitalitzat, el dibuix que va fer a doble pàgina per il·lustrar la redacció. Aquest mateix escrit —faltes incloses—, el trobem en la llibreta d’alguna companya, cosa que fa pensar que el mestre els el va escriure a la pissarra.

Avui, dia de Nadal, la Maria Pujol hauria fet noranta-nou anys.

 


Aterratge forçós d’un mosca

Serien les 11 del matí del dia 17, quan va volar bastanta estona per damunt del nostre poble un aeroplà anome­nat mosca i que, segons les seves maniobres, es coneixia que anava perdut. Anava molt baix i fins va tocar un arbre de la carretera, i en aquest camp del costat de l’es­cola anomenat les Planes, va aterrar forçosament, per mancament de benzina.

Immediatament hi va comparèixer quasi tot el poble i van ajudar a sortir l’aviador de la cabina, que per sort nomès es va fer un tall al llavi, i el van acompanyar a casa del metge. Era de nacionalitat russa i no entenia quasi res de l’espanyol, cosa que dificultà molt l’enten­dre’s.

L’avió va quedar amb el motor fora de l’aparell. Segons alguna frase que es va entendre, procedia de Casp, ciu­tat de Saragossa, i en ésser a mig camí es va desorientar perquè ja no era gaire tècnic amb el terreny.

Al cap d’uns moments, van arribar guardes d’assalt, que guardaren l’avió fins ahir que vingueren uns mecà­nics que el desferen i se’l emportaren amb un camió al camp de Sabadell per reconstruir-lo de nou.

Fa uns trenta anys que es construí l’avió; però llavors anava deficientment i no portava gaire velocitat. Al in­ventar-se el motor de benzina l’hi van aplicar i llavors ja anava més bé. Tots porten una hèlix, i si porten dos motors, dues, una per cada un.

El motor representa un tornavís, i l’hèlix un vis o car­gol que es clava a l’aire i com més depressa va el motor, més corre l’avió.

Aquest aviador va demostrar tenir molta serenitat, per­què altres, en el seu lloc, l’haurien abandonat sense mi­rar si queia en algún edifici.

Aquest fet ha sigut nou per nosaltres perquè molts no n’havíem vist cap.

Maria Pujol (signatura)

22-11-1937 Callús

Mestressa, tenim més quaderns!

0
Publicat el 15 d'agost de 2022

 

Te’n vas anar d’aquest món pensant que el teu pare havia cremat tots els teus quaderns d’escola, llevat de tres. En vam parlar en aquest article, ara fa quatre anys. Doncs resulta que se n’havien conservat una pila! I fa poc, de casualitat, els vam recuperar. Molts són de l’any 40 i 41, quan estudiaves a l’Acadèmia Cots de Manresa: quaderns de gramàtica, d’història i, sobretot, de comptabilitat. La cal·ligrafia, que ja és bona en els quaderns de la infantesa, és impecable en aquestes pàgines de la teva pubertat.

Dels quaderns anteriors, del 1937 al 1939, quan estudiaves a l’escola de Callús, en podrem extreure molt material, potser d’interès per a historiadors i tot. Avui parlarem de dos escrits.

El primer és com un cop de sabre. Poques pàgines abans, hi ha la darrera pàgina en català (la conjugació del verb “cabre”) i, una mica més enrere, una llarga redacció titulada “Els Reis Mags”, amb uns dibuixos magnífics. Començava així:

Avui, 6 de gener, quan en la nostra terra regnava la pau, era una diada molt divertida, principalment pels petitets.

 

I tot això s’acaba de cop i volta, amb una crònica del canvi de règim:

El primer día de clase después de la guerra

Después de casi un mes de vacaciones forzosas, hoy día 13 de febrero hemos reanudado la clase.

Por razón de estar muy cerca el frente y sentirse todo el día gran cañoneo y aviación, el día 20 del pasado mes se cerraron las escuelas. Estubieron en ellas igual como en otros locales muchos soldados rojos pocos días antes de entrar las tropas nacionales en el pueblo…

I, després d’un relat força neutre i objectiu, acabaves així:

Nosotros gritamos:

¡Arriba España!

¡Viva Franco!

 

Després d’aquestes pàgines, el català —i l’alegria— desapareix del quadern.

El segon escrit que vull reproduir és de gairebé dos anys abans, quan tu en tenies deu. Parles de la gran “desobediència” d’un company de classe, Josep Badia, amb qui quinze anys més tard et vas casar i vas acabar tenint-hi nou fills. Aquell dia de 1937, el Badia la va fer grossa.

 

Desobediència de Josep Badia

Ahir a la tarda va passar un cas lamentable a la nostra escola.

El noi Josep Badia va desobeir per tres vegades al senyor Mestre.

Primerament vàrem fer mapes i ell va tombar, tot distret, una cadira i per càstig li van dir que es posés mitja hora de genolls i no s’hi va posà. El senyor Mestre degut al seu treball no s’hi fixà. Després a la classe de problemes, ell era el primer d’una secció i per tant s’havia de cuidar de la mateixa. Va castigar als nens als nens Pich 3e i Foses. El primer s’esmanà i el segon continuà sense fer el seu deure. El Badia va castigar a posar els braços enlaire al Pich i aquest va exclamar: «¡A veure si me n’hi faràs posar tres!» El Badia es posà a riure i vingué un noi que acabava de copiar el problema i veient que’l primer reia va dir: «—Això és magnífic!» Varen anar a dir-ho al senyor Mestre i el va fer posar de genolls junt amb els altres i Badia altra volta desobeí.

Quan vàrem sortir, el senyor Mestre li va dir que s’havia de quedar una hora de genolls, per desobediència. Però ell a pesar de tot s’escapà.

Avui al matí el senyor Mestre li ha dit a veure si volia creure. Ell contestà que si. Llavors li ha manat posar-se tres hores de genolls, o bé si no volia creure, més aviat hi feia nosa que servei, perquè si tots féssim com ell, no semblaria un col·legi, sinó una sala de ball, i tampoc aprendriem res. Ell preferí posar-se tres hores de genolls. Aquestes tres hores de genolls són: una per tombar la cadira, l’altre per haver rigut i no creure a la classe de problemes i la última per haver marxat.

Nosaltres creiem que’l Badia té culpa i per tant es mereix el càstig corresponent; però demanem que’l perdoni una mica.

 

Maria Pujol

28-4-1937

Callús

Ja ho veus, mestressa: hem trobat una mina.

Siguis on siguis, espero que passis un bon dia del sant. Per molts anys!


Potser també us interessarà:

Com un moixó [2-2-2021]

Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

Nadal del 1938 [22-12-2018]

Tres quaderns [14-9-2018]

El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

Què m’hi sé jo? [30-12-2015]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Com un moixó

10
La mare el 2018 (fotografia de Pura Travé).

Ahir, 1r de febrer de 2021, es va morir la mare, Maria Pujol i Junyent, a noranta-cinc anys. Heus ací la nota llegida a la missa d’enterrament d’aquest matí, a l’església de Callús.


 

Te n’has anat com un moixó. Discreta i sense fressa. 

Així ha estat la teva mort i així va ser, de fet, la teva vida: discreta i sense fressa.

La teva vida va ser sobretot un doll d’amor, profund i inestroncable, que ens va ruixar tots: els teus pares, el teu home i els teus fills. I els néts i besnets. I les joves i el gendre. I la teva fillola estimada.

I tants i tants coneguts. Perquè, tot i la teva discreció, has estat sempre, ferma, allà on calia ser. Vas deixar empremta en el Grup de Dones de Callús, que vas fundar i presidir. En un temps en què les dones de la teva edat éreu sobretot mestresses de casa, reunir-vos i organitzar-vos us feia fortes. Ho vas saber veure i ho vas compartir. 

Guiada per la teva passió per la cuina, vas fer pastissos per a mitja comarca. I també vas teixir centenars de jerseis de nounat, que després regalaves o donaves a Càritas. 

Has regalat amor i, amb justícia, has rebut amor.

Tant de bo tothom sabés viure com has viscut tu.

La mare ha deixat dotzenes de jerseis per a nadons. Quinze dies abans de morir encara feia mitja.

Agraïments en nom de la família

La família ha de donar les gràcies, primer de tot, a la gent que ha llevat i ha rentat i ha dut a passejar la mare tots aquests anys: el Miguel, la Carme, la Marga, l’Antònia i sobretot l’Àngels, que l’ha amoixada i li ha endolcit els dies com no ho ha fet ningú.

Un agraïment molt profund també als metges i infermeres del CAP de Callús, sobretot a la Mònica, la Sara, l’Annabel i la doctora Montserrat Garcia. Aquesta professionalitat impregnada d’humanitat és un luxe que no valorem prou.

Gràcies també, mossèn Jolis, per l’última oració d’aquell dissabte al vespre. La mare era una dona d’una fe de pedra picada i de segur que aquell parenostre li fou un consol. 

I a tots vosaltres, amics, gràcies pel vostre caliu i per l’acompanyament fins al darrer alè.

Avui heu vingut a acomiadar la Maria de cal Pujol, una dona forta i una bona persona.

Gràcies.


Potser també us interessarà:

Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

Nadal del 1938 [22-12-2018]

Tres quaderns [14-9-2018]

El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

Què m’hi sé jo? [30-12-2015]