El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

L’art de dir-se els mil penjaments

3

Insults

Quan vas pel carrer, escoltes la gent jove –o els vells que volen semblar joves– i hi ha una paraula que hi domina, dita en castellà: «joder». Dita en castellà, sí: tant se val si el qui l’amolla parla en una llengua o en una altra.

No fa pas tants anys, la gent sabia renegar en català. Ara ni això. No renegava tothom, això no. Era malvist, per exemple, que una dona o un nen reneguessin. Per això teníem els eufemismes, reservats a les dones i a la canalla. El meu avi Pujol, que tenia tirada a ensarronar-me, em deia que si estudiava literatura a la universitat m’explicarien que el Rector de Vallfogona havia escrit (al segle XVII) un llibre que es deia Els mecagumdéus d’un poble de pagès, una obra que no ha existit mai. Però ell podia dir «mecagumdéu» perquè era un home. En canvi, una dona, un nen –o un home benparlat– havien de dir «mecàsum», «mecasumlou», «mecasumcent» o (a tot estirar) «mecasumdena». Els homes deien «fotre» i les dones «fúmer» (o «fótxer» o «fumbre»). Els homes deien «hòstia» i les dones «ospa» (o «ospedrer»). Els mascles «collons» i les femelles «cordons» o «cordills». Els homes «carall» i les dones «caram». Els homes «cony» i les dones «coi», o «conxo» o «codony». Etcètera. Ara, com que hi ha igualtat de sexes, tots diuen «joder». I si són gent fina, ho canvien per «jolín» o «jolines». Aquesta és tota la gamma de renecs.

«I jo demano: que per ventura no en tenim, d’insults, en català?»

Però, renecs a banda, també hi ha els insults. En aquest camp, avui el rei és «gilipollas», també importat, no fos cas. I jo demano: que per ventura no en tenim, d’insults, en català? I tant si en tenim!

Avui us presentaré un reguitzell d’insults –la majoria, suaus–, per enriquir una mica el vocabulari. He hagut de parar l’orella al record i també demanar ajut al benvolgut capità Haddock. Heus ací, doncs, una llista de cent trenta insults, per odre alfabètic rigorós:

Aixafaguitarres, animal, arreplegat, ase, babau, bajoc, bala perduda, baladrer, baliga-balaga, bandarra, barjaula, bavós, beneit del cabàs, bleda assolellada, bordegàs, borinot, bufacanyes, cabra boja, cafre, cagabandúrries, cagacalces, cagat, calçasses, cap de pardals, cap de trons, capsigrany, carallot, carnús, cràpula, cul d’olla, curt de gambals, desgraciat, destraler, desvergonyit, dròpol, embolicatroques, empellofat, encantat, escalfabraguetes, escanyolit, esgarriacries, esparracat, estaquirot, fastigós, fava, figaflor, figa-seca, fleuma, galifardeu, gallina, gamarús, ganàpia, gandul, gata maula, gentussa, indesitjable, inútil, llagasta, llardós, llepaculs, llepafils, llunàtic, malagradós, malànima, malforjat, malgirbat, malparit, malxinat, manefla, mastegatatxes, merda seca, mico filós, milhomes, miserable, mocós, morros de cony, mort de gana, mussol, nap-buf, nas de mocs, ninot, nyeu-nyeu, nyicris, pallasso, pallús, papamosques, paparra, passerell, pebràs, pelleringa, pendó, penques, perepunyetes, pixafreda, pixa-rellisca, ploramiques, pocapena, podrit, poruc, potiner, pudent, púrria, rampoina, rata, renegat, rondinaire, ruc, saltamarges, saltimbanqui, sangonera, setciències, soca, sòmines, talòs, tanoca, tap de bassa, taral·lirot, tocat de l’ala, tocat del bolet, toix, torracollons, tòtil, trinxeraire, tros de quòniam, xalat, xaruc, xerrameca, ximple, xitxarel·lo, zero a l’esquerra.

Ja ho sabeu: quan hàgiu de dir el nom del porc, digueu-lo en català!

_______________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

La mare i els pobres

0

iaia amalia amb pobreSi us haguéssiu escaigut passar per davant de cal Badia un captard d’un dels dies de la hivernada —els que van de Tots Sants  fins a començament de març—, és més que probable que hauríeu contemplat aquesta escena: al pedrís de vora la porta, un o una captaire asseguts, amb un braseret sota els peus, un plat de vianda o d’escudella i un gotet de vi a la vora. Era un àpat que tenien segur abans de retirar-se a descansar al cobert que hi havia arredossat a la casa, a la banda de tramuntana, i que en dèiem el cobert de cal Triola perquè, si per l’una banda tenia el carregament a les parets de les tines de vi de la Bonavista, per l’altra era obert a les vinyes del Triola, amb un cavall que suplia la paret sostingut per dos pilars d’obra. Allà, els captaires —que en aquell temps eren una bona colla— tenien assegurat un refugi per a dormir.

Un d’aquests captaires l’anomenàvem Cadolla, perquè la mare deia que havia fet de masover a cal Cadolla, una masia de prop de Castelladral. Aquest pobre va morir precisament a casa, fet consignat a la pàgina del 4 de març de 1943 del dietari del pare: «Morí al portal de casa un pobre captaire, Joan Peralva Colom (Cadolla), de Súria.»

Però, entre tots els pidolaires, en recordo especialment un. Tenia una barba blanca i poblada, de més d’un pam de llarg. Era alt i cepat, tot i que ja seixantejava. Tothom l’anomenava en Daniel de Catalunya i feia honor al seu sobrenom perquè cantava tothora cançons patriòtiques.

Tinc present com si fos ara que, un dia fred d’hivern, a l’hora de la posta, la mare li va baixar una tassa d’escudella i un plat de col amb bocins de cansalada. En Daniel —tu diràs!— va obrir uns ulls com unes taronges, i va exclamar alguna cosa semblant a aquesta:

—Bona dona, us estic tan agraït, que us vull dedicar una cançó. Em penso que us agradarà—. I tot seguit va engegar:

Per cantar amb totes les venes
i amb un alè que no mor,
sols ens plau una tonada
que tots la sabem de cor.

Llibertat, diu quan comença;
Catalunya diu després,
Llibertat i Catalunya…
no cal que digui res més!

I encara continuava, amb cinc o sis estrofes més. Jo escoltava embadalit la veu d’aquell captaire que recitava una cançó tan altisonant. Quan vaig ser més gran, vaig saber per atzar que aquella cançó era un poema de Josep Maria de Sagarra, amb música del mestre Enric Morera.

En Daniel de Catalunya era de tarannà bondadós i segurament que en la seva joventut havia corregut mig món. Si dic això no és perquè ho suposi, sinó per la manera tan precisa i tan exacta amb què descrivia tot un seguit de pobles i ciutats, tant del nostre país com de fora. Tenia sempre un gran seguici de canalla. I és que en Daniel, a part les cançons que solia cantar, duia un vell flabiol que feia sonar —si tenia bona lluna— quan li ho demanàvem.

La mare, com més gran es feia, més tirada tenia a acollir captaires a casa. N’hi ha fins i tot un testimoni gràfic: una fotografia en què es veuen perfectament —al pedrís de davant la porta de casa— la mare (que ja era vídua) i un pobre a punt de fer un bon àpat, amb el got de vi que no hi podia faltar.

Josep Badia i Torras

                                   

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Pròleg de les ‘Imatges de la Bonavista’

0

cal badiaJa us he parlat alguna vegada del meu pare, el carlí Josep Badia i Torras. Però no sé si us havia dit mai que ell –com el seu pare, com alguns dels seus germans, com alguns dels seus fills i com alguns dels seus néts– tenia la fal·lera d’escriure. De llegir i d’escriure, hauríem de dir.

Durant els anys noranta del segle XX, quan ja s’havia jubilat, em va demanar que l’ajudés a passar a màquina uns escrits de records. Tenia deler d’explicar com era la casa de pagès on havia nascut, edificada pels seus pares; en deien la Bonavista, pel lloc on era situada, amb una bella panoràmica de Montserrat, la serra de Castelltallat, les muntanyes del Solsonès…  També volia parlar de la vida de pagès en aquells anys de postguerra. Hi va voler afegir encara uns quadres de records entranyables. Aquests tres apartats els vam titular «La casa», «La terra» i «Figures i joies».

Tinc un record molt grat d’aquells mesos. Ell escrivia o reescrivia i jo ho passava tot a màquina (en continuava dient així, i potser no ho deia malament). Després, vam aplegar aquells dinou escrits en un llibret de noranta pàgines que vam repartir a la família i que vam titular Imatges de la Bonavista.

M’ha semblat que tots aquests records havien de formar part d’aquest bloc, d’aquest clot, per moltes raons. Potser la principal és el deute que tinc amb ell, un deute genètic i també un deute de transmissió (inconscient, involuntària, però eficaç) d’aquesta passió per les lletres.

Tot seguit, podeu llegir el «Pròleg» d’aquestes Imatges, en què el cabaler de cal Badia justifica aquest exercici de memòria.

                                                

 PRÒLEG

Una infantesa feliç:
heus ací la força de l’home.
Per als qui han estat infants satisfets,
el refugi serà sempre
tornar enrere en la seva memòria.

 P. Teilhard de Chardin

Jaume Raventós, el cabaler de can Codorniu, de qui digué Josep Pla que era un dels sociòlegs més notables que ha donat Catalunya en la primera meitat del segle XX, escriu en el llibre Memòries d’un cabaler un últim capítol que titula «Punts suspensius…».

Aquest llibre va venir a les meves mans quan jo —un cabaler d’una casa de pagès infinitament més pobra de recursos materials, però molt semblant en vivències a la que ell va viure— tenia quinze anys. Va ser per una recomanació d’un gran amic del meu pare, en Vinyals de Santa Perpètua de Mogoda, a qui mai no vaig tenir l’ocasió d’agrair el seu providencial suggeriment. Des d’aleshores ha estat un dels meus pocs llibres dels que en diuen de capçalera. L’he llegit i rellegit infinitat de vegades, ha dissipat moltes boires del meu cervell, m’ha fet inestimable companyia i segur que ha mantingut en mi el record de la família, l’enyorança de la casa pairal, l’amor a la terra i la vida de pagès que malauradament no he pogut seguir… I tot un seguit de punts suspensius que ell suggereix en el capítol que esmento. En un paràgraf d’aquest capítol recomana: «Aquestes memòries, estira-les tu mateix, hereu o cabaler que les has llegides, suscita en el teu pensament paral·leles a aquestes unes altres memòries pròpies, retreu els passats de la teva dinastia, dóna’ls vida i situa’ls en les cambres i en els patis i en les eres i en els camps de la teva casa pairal, refent el que sigui ensorrat i ressuscitant el que sigui mort, idealitzant, perfeccionant i santificant les impureses de la realitat.»

Mil vegades ho he fet dintre del meu pensament, el meu record, la meva memòria… Mai, però, no m’he atrevit a passar-ho al paper. Els tràfecs de la vida? Un apocament innat? Un respecte excessiu? La manca d’ofici d’escriure? Potser tot plegat i més coses, però ara sento unes ganes intenses d’intentar-ho, de començar-ho si més no, perquè penso que el temps se m’acaba. Potser algun dels meus fills o dels meus néts ho continuarà, si jo no ho acabo (que és el més segur). I el fet de trobar-ho començat li facilitarà la tasca. Déu dirà.

Josep Badia i Torras

                                                                                       

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Una victòria de cal Déu

2

can Déu-2

Tot té un origen. En la llengua, els orígens no són sempre evidents i quan no ho són la feina dels recercadors és essencial: cal trobar pistes per a explicar-nos on neixen els mots i per quins camins arriben. Si parlem de cercar orígens de paraules de seguida ens ve al cap Joan Coromines, el nostre gran etimòleg. També hi ha un home que es va ocupar dels orígens d’algunes frases fetes o expressions. Aquest home, en Joan Amades, de fet, no era lingüista, sinó folclorista. Hi ha qui diu que el senyor Amades, quan no ho sabia s’ho inventava. Però voleu que us digui una cosa? A mi m’és igual: si s’ho va inventar ho va fer magistralment. Al capdavall –permeteu-me un joc frívol– de recercador a recreador hi ha ben poca distància. Escoltem el mestre Amades…

A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Ja sabeu quan es fa servir, oi, aquest refrany? Que encara dieu allò de Quien va a Sevilla pierde su silla? Home, doncs ja és hora que us normalitzeu una mica, a veure si us confondran amb un diguioiga… I d’on prové aquest refrany? Doncs es veu que ve dels costums dels bernats, és a dir, els monjos cistercencs, que es posaven a taula a una hora fixa. I el qui no hi era no menjava, ras i curt. De passada, sabeu per què es diuen bernats els monjos cistercencs? Doncs perquè el reformador de l’orde va ésser sant Bernat de Claravall.

Alt com un sant Pau. És una comparació d’origen molt curiós, perquè resulta que l’apòstol sant Pau, segons la tradició, era molt petit, lleig i desnerit. I doncs, com lliga, això? Ve’t ací que fa molts anys, potser abans del segle XV, a les festes públiques de Barcelona, s’hi exhibien tots els gremis de la ciutat. El gremi dels espasers tenia per patró sant Pau, i com que volien lluir una espasa ben llarga i pesant havien de menester un portador que fos ben alt i fornit i que –si podia ésser– fes molt patxoca. El sant Pau d’aquestes processons no era, doncs, com el veritable, sinó que es destacava per l’alçada i la fortitud. I cal reparar en un detall: no diem alt com sant Pau, sinó alt com un sant Pau, perquè, com que l’espectacle durava una estona i l’espasa pesava tant, de sants Paus se’n veien uns quants a cada desfilada. Tots eren alts com un sant Pau, això sí.

Peix al cove. Ah, quina expressió! Quanta llevada que ha arribat a fer, gràcies al president Pujol. Temps era temps, hi havia una modalitat de pesca en què el pescador se servia d’una mena de cove i esperava que hi entressin els peixos bo i sols. Que hi entressin? Com? Doncs d’una manera molt fàcil. El pescador es posava el cove entre les cames i, així com podia, començava a caminar riu amunt. Si en aquell indret hi havia abundor de peixos –que nedaven cap avall, és clar–, el cove s’omplia en un tres i no res i amb tota seguretat. Facilitat i seguretat, aquestes són les dues característiques de peix al cove. Hi ha una variant d’aquest sistema de pesca, que també ha deixat una frase: Granota, fica’t al cove. I més endavant s’hi va afegir, per completar la cantarella, Gripau, fica’t al cau.

Poca-solta. No hi ha gaire gent que sàpiga que quan diem que algú és un poca-solta parlem de fils i madeixes. Si un fil té solta vol dir que és suau, flexible, que es deixa plegar o cabdellar bé. Per als filadors és molt important, aquesta característica, perquè la poca solta fa que el fil s’encalli, s’entortolligui o es trenqui. Tot això que es diu d’un fil es pot dir també de la intel·ligència humana, oi? Ara, la frase dels filadors era més llarga, i de segur que també us sona: No tenir solta ni volta ni centener. Quan un fil no té volta no és pas apte per a fer-ne madeixes, perquè no pot voltar, no es pot doblegar ni cabdellar. I el centener? És la lligada que es fa al final de la troca, on es nua el cap perquè no s’embulli. Si un pensament no té ni solta ni volta ni centener vol dir que és mancat de totes les condicions per a poder-lo aprofitar.

De cal Déu. És una expressió viva i genuïna, que vol dir ‘molt gran’, ‘desmesurat’. Sobre l’origen d’aquest modisme, hi ha tres teories. La primera diu que és una variant de de Déu. Ben segur que tots heu sentit frases com ara ‘Tenia una alçada de Déu’; amb aquest mateix sentit, també hi ha les variants de Déu lo Pare o de tots els déus. Segons la segona teoria, de cal Déu prové concretament de la fàbrica de licors Déu i Mata, de les Corts de Sarrià. Diuen que l’expressió ‘se’n va armar una de Cal Déu’ té origen en l’enrenou que hi havia pels carrerons de les Corts quan venien els carros a carregar bótes de licor que duien al port de Barcelona. I, finalment, Joan Amades elabora una tercera teoria relacionada amb aquesta: ens explica que a cal Déu feien un aiguardent exquisit, i d’ací ve la intensitat de l’expressió. Amades –ves quin un– va trobar un romanç vuitcentista per a demostrar la seva tesi:

Uns cafetins hi veureu
que podem dir ambulants,
que si són petits són grans
perquè amb poc calé beureu.

Si voleu llet, llet tindreu,
munyida i per munyir;
molt bon te per fer pair
i aiguardent que és de cal Déu.

PS: Sigui com vulgui, la victòria ha estat de cal Déu. Deixeu-los que diguin missa. I que ens vagin al darrere amb un flabiol sonant.

                                                               

Podeu veure també ‘Sabeu quan fou l’any de la picor?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

La CUP para el cop

21

CUP-para el cop

Suposo que ningú no se sorprendrà si diem que, a la ciutat de Barcelona, comparant els resultats de les eleccions del 2012 i els de diumenge, les forces polítiques independentistes hi han guanyat  més de 57.000 vots. Potser ja és una mica més sorprenent que a Santa Coloma de Gramenet diumenge hi hagués més de 2.200 votants independentistes nous. Però al capdavall, podeu pensar, com que ha augmentat la participació, això no té dita: hem de mirar el percentatge i no pas el nombre total de votants de cada bloc.

La por que molts teníem diumenge era que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut. Sí que hi va augmentar el vot espanyolista, però també l’independentista, i encara més. Diguem-ho clar i somrient: a l’àrea de Barcelona el percentatge de vots independentistes hi ha crescut.

«Diumenge teníem por que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut.»

Us proposo que observem què ha passat a les quinze ciutats més poblades de Catalunya i fem comptes.

Si simplement sumem els resultats de CiU, ERC i CUP del 2012 i els acarem amb la suma de Junts pel Sí i la CUP del 2015, veurem que pràcticament enlloc no hi ha hagut variació. En alguns casos ha pujat el percentatge d’independentistes i en alguns altres ha baixat, però la variació és quasi sempre insignificant.

Ara, si fem els càlculs ben afinats, la diferència és, en alguns casos, engrescadora. Per començar, a les eleccions del 2012 hi hem de sumar el percentatge de Solidaritat Catalana per la Independència, que a tot Catalunya va obtenir més de 46.000 vots. Però, per una altra banda, hi hem de restar els vots de la gent d’Unió. I com podem saber qui hauria votat Unió el 2012 si es va presentar coalitzada amb Convergència? No ho podem saber, però hem de suposar que, si més no, el percentatge que ha votat Unió ara també l’hauria votada fa tres anys i, per tant, aquest és el tant per cent que s’ha de descomptar dels vots independentistes del 2012.

Fent els càlculs d’aquesta manera (teniu les dades ací), podem veure que, de les quinze ciutats més grans de Catalunya, l’independentisme ha crescut a totes menys a dues –Tarragona i Reus–, que precisament no són de l’àrea de Barcelona. Enumerem aquests creixements:

—Barcelona:  +2,71%
—L’Hospitalet de Llobregat: +1,59%
—Badalona: +0,18%
—Terrassa: +2,82%
—Sabadell: +1,15%
—Lleida: +3,01%
—Tarragona: -0,15%
—Santa Coloma de Gramenet: +1,58%
—Mataró:  +0,79%
—Reus: -1,6%
—Girona: +1,87%
—Cornellà de Llobregat: +1,51%
—Sant Boi de Llobregat: +0,83%
—Sant Cugat del Vallès: +2,65%
—Manresa: +0,87%

I si afinem encara més l’anàlisi veurem que a tot arreu el partit que realment ha crescut ha estat la CUP. A tots aquests municipis, el resultat de Junts pel Sí és inferior a la suma de CiU i ERC del 2012. El factor d’equilibri (o fins i tot de superació) és la CUP.

«Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop»

És difícil de treure conclusions encertades d’aquesta anàlisi. I encara més aventurar-ne propostes derivades. Però deixeu-me que provi d’exposar tres idees:

1)      A la majoria de municipis del Principat, l’independentisme ja no pot créixer gaire. (A Callús, per exemple, la suma de Junts pel Sí i la CUP passa del 73%!) En canvi, on pot créixer i ha de créixer és a les ciutats grans. En primer lloc, perquè hi viu molta gent. En segon lloc, perquè en pot sortir el mínim del 3% que ens falta per a guanyar un referèndum (voluntari, imposat, d’independència, constitucional… tant se val). I, en tercer lloc, perquè: quina república tindríem amb tantes ciutats girades d’esquena al propi futur?

2)      Si la CUP és el partit independentista que creix més a les àrees més difícils, deu ésser perquè fa un discurs que connecta més amb la gent que hi viu: rupturista, anticapitalista, jove, de carrer, de base, de defensa dels més desvalguts… Un discurs que pugna amb el de Podem. Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop.

3)      Cal confiar més en la CUP. Perquè ells poden arribar allà on no pot arribar el president Mas. Potser també Súmate, però la potència organitzativa i mobilitzadora de la CUP no es pot menystenir ni, sobretot, instrumentalitzar. Els masistes hem de saber escoltar el fons d’aquest discurs de la CUP sense prejudicis. Que els cupaires facin coses que no ens agraden (o que no entenem) no vol dir que no tinguin mai raó. I després, si algú els vol jutjar, que pensi més en els fets i no tant en els gests: ja no ens en recordem qui va fer costat al president per salvar el 9-N?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.