El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llegides i triades

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

5

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»


[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’article de Sagarra que vostè no ha entès, senyora Arrimadas

5

Benvolguda senyora Inés Arrimadas:

Si no li sap greu, la tractaré de vostè. A casa em van transmetre que el tractament de vostè era el més adient per a marcar distància. D’aquí ve aquella expressió que solem dir quan refusem l’excés de confiança: ‘Escolti: a mi, poc i de vostè.’ (Si li interessa, aquí podrà llegir la diferència que encara manté el català entre vostè i vós.)

Li vull parlar d’un escriptor molt conegut a Catalunya. Molt conegut i molt estimat. No sé si en sap gaire, de literatura catalana, però hauria d’ésser normal que una candidata a la presidència en sabés mínimament. Ja sé que a Espanya s’escandalitzen si un polític ignora una dada econòmica important. Potser també ens hauríem d’escandalitzar dels coneixements que tenen els candidats —i els periodistes estarrufats— sobre literatura. Per exemple, vostè em sabria dir dos llibres de Josep Maria de Sagarra?

Avui li parlaré d’un article d’aquest homenot, publicat l’any 1923 a La Publicitat i aplegat al llibre L’ànima de les coses (a cura de Narcís Garolera). L’article comença així:

«Quan estàs una mica cansat de la teva cadira i de la teva conversa artificial, d’aquest intercanvi de vanitat, d’egoisme i de buidor disfressats amb quatre paraules llibresques, amb un coll emmidonat i una americana negra, t’agradarà, oh amic!, anar com un pelegrí pels aires lliures i cercar, dins la sinceritat del paisatge, la sinceritat de les ànimes»

Sagarra va escriure això a vint-i-vuit anys. Imagini’s: vuit anys més jove que no vostè. De manera que, per edat, el podria prou entendre. Jo li suggereixo que faci l’esforç. Cregui’m que paga la pena, senyora Arrimadas. Perquè vostè pot haver nascut aquí o allà, pot venir d’una família així o aixà, pot ésser tan unionista com vulgui… però si mai vol governar aquest país hi ha coses que tard o d’hora haurà d’entendre.

En aquest article, titulat «Les ànimes», Sagarra s’adreça al lector anomenant-lo «amic». És un destinatari —el lector de La Publicitat— urbà i catalanista, i ell l’ajuda a entendre què és això que ens fa catalanistes, és a dir, això que ens fa sentir orgullosos d’ésser catalans. I li parla de la gent de poble, de gent arrelada a la terra. Sagarra és conscient que en aquesta gent de poble hi ha una sinceritat natural:

«Perquè fins amb les tares i els vicis hi ha la gran diferència entre allò que neix i es cria en un ambient d’artifici i conveniència social, i allò que neix en un ambient sincer, fruit de les forces tèrboles de la naturalesa»

Vostè, aquesta Catalunya —poc cultivada, però molt arrelada a la terra— potser la coneix poc. O gens. I no li passa pas a vostè i prou, això, ja ho sé. Certament, és més fàcil que la gent dels pobles faci cap a Barcelona que no pas que la gent de l’àrea metropolitana surti d’aquella bombolla per endinsar-se per la resta del país. I tanmateix és important de saber com viu (i com s’organitza, i com sent, i com parla…) aquesta Catalunya. Ho és fins i tot per als catalanistes. Guaiti què els diu Sagarra:

«Has parlat molt i has escrit molt de nacionalisme, en termes abstractes i retòrics, has escoltat molts discursos i t’has barallat moltes vegades pel teu ideal. Però quan has anat sol per la muntanya sense testimonis i sense públic, quan has dut per tota companyia el teu bastó de caminant i les esgarrinxades de les gatoses, i has topat amb un home d’aquells que ningú els ha ensenyat res però que tenen la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces, ¿no és cert, amic meu, que el teu orgull i la teva emoció de sentir-te català i fill d’aquesta terra han estat més intensos que mai, i hauries volgut ésser tot ulls, tot orelles i tot memòria per poder retenir cada gest i cada paraula d’aquell home tan diferent de tu i tan català com tu?»

És en aquests homes que tenen «la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces» on Sagarra troba l’ànima catalana. Així com hi ha una ànima en el paisatge d’aquí —amb alzines i oliveres i ametllers i blat, i roques i mar, i espadats esquerps i planes emboirades—, hi ha una ànima catalana. I no s’equivoqui, senyora Arrimadas: Sagarra no ens parla pas de cap «Catalunya pura» ni de cap «raça catalana». No ens en diu res, de puresa ni de perfecció: ens parla d’una Catalunya primària, poc cultivada, arrelada.

I no em digui tampoc que això exclou la gent que ha nascut fora d’aquí només pel fet d’haver nascut fora d’aquí. No. Ha sentit mai el mot empeltar, senyora Arrimadas? Doncs convé que entengui què vol dir empeltar —i empeltar-se— perquè Catalunya és plena de gent empeltada, gent que era forastera i ha deixat d’ésser-ho; gent que ha fet diferent aquest poble perquè s’ha fet poble, perquè ha volgut sentir-se d’aquí, perquè ha vist que això era una casa i aquesta casa li ha agradat. A Callús, senyora Arrimadas, n’hi ha molta de gent que s’ha «catalanitzat», gent que, havent nascut a Andalusia (com vostè, però d’una altra classe social), ja fa anys que s’emociona amb les coses d’aquí. A vostè li passa, això? A vostè l’emocionen, les coses d’aquí? Miri què li diu, Sagarra, al seu «amic» lector:

«Moltes vegades m’has dit i m’has retret una paraula d’un sentit lluminós i vivíssim que vas escoltar en tal banda, alguna sentència aguda i finíssima que se’t clavà al punt més sensible de les teves orelles.»

[…]

«Aquests moments de la paraula lluminosa, de la sentència finíssima, de la taula de taverna i del porró blau marí, si vols ésser ara una mica sincer, m’hauràs de confessar que foren per tu uns moments de catalanitat tèbia i perfumada; tu vas comprendre tota la dolçor i tota la gràcia del teu catalanisme viu, que sense voler t’entelava els ulls i t’escalfava.»

Aquesta essència, aquesta lluminositat que surt d’una manera natural del paisatge i de la gent arrelada, l’ha d’emocionar. Quan per emocionar-se no hagi de recórrer a referents espanyols, sinó que se senti colpida, fiblada amb els paisatges d’aquí, amb la gent d’aquí, amb les paraules d’aquí, ja s’haurà empeltat. Vostè s’emocionaria per una paraula catalana, com diu Sagarra?

Potser, en el fons, la qüestió és: som només una part d’Espanya, més o menys diferenciada, o som alguna cosa essencialment diferent? Llegeixi Sagarra, miri d’entendre’l, camini per la muntanya i deixi’s esgarrinxar per les gatoses, parli amb la gent, pari esment en les «paraules lluminoses», provi de comprendre les emocions, l’ànima de la gent. Estic cert que si un dia fos capaç de fer tot això i deixar de banda el màrqueting i l’artificiositat —«l’intercanvi de vanitat», el «coll emmidonat»—, alguna cosa essencial de vostè es giraria com un mitjó.

Sigui com sigui, ha de saber que mentre hi hagi terra, mentre hi hagi paisatge, mentre hi hagi ànima en la terra, hi haurà ànima en la gent. Per això ha de saber també que si vol triomfar en aquest missatge seu d’autoodi, en aquest propòsit suplantador, haurà d’aconseguir anorrear totalment aquesta ànima.

Mentre hi hagi ànima, fracassarà. Tingui-ho present, senyora Arrimadas.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què hi diria, avui, en Sagarra?

0

Tres articles ben actuals escrits fa noranta-cinc anys

El setembre del 1922 —fa noranta-cinc anys, dia per dia—, Josep Maria de Sagarra va escriure tres articles seguits al diari La Publicitat, que parlaven de nacionalisme, de patriotisme, de llengua, de compromís…

M’han arribat a l’ànima, per motius diversos: perquè són molt ben escrits, perquè són vibrants, perquè et fan veure les coses amb lucidesa i, sobretot, perquè —per algunes coses que diu— semblen escrits avui.

Us en copio uns fragments. Jutgeu-ho vosaltres mateix.

«Tots els que sentim i volem la realització de l’ideal nacionalista de Catalunya, de cada dia de l’any en fem l’Onze de Setembre; però és evident que no podem anar sempre carregats de corones i banderes, i hem triat aquest dia per fer externs i palpables els nostres sentiments quotidians.

[…] Hem de lluitar amb totes les nostres forces i amb els mitjans de cada u perquè això sigui ben aviat: perquè vingui un Onze de Setembre en què toquin totes les campanes dels campanars de la ciutat, i de totes les ciutats i viles de Catalunya, com si fos Dissabte de Glòria.»

«El símbol de la Diada», La Publicitat, 10-IX-1922

 

«Vet aquí que una vegada hi havia, en aquest món de llàstimes i misèries, dues nacions, que l’una feia el paper d’opressora, i l’altra, d’oprimida. Entre les gràcies de la nació oprimida, que eren moltes, excel·lia la llengua natural dels seus habitants, una llengua que, a estones, era dolça i tova com una bresca de mel, i, a estones, era lluent i dura com un diamant.

[…] Per desgràcia d’aquesta llengua hi havia, en la nació oprimida, una colla de pedants que la sacsejaven, l’estireganyaven i l’entripicollaven d’una manera desesperada; i, malgrat d’aquestes desgràcies, els naturals de la nació oprimida estaven tan gelosos i satisfets de la seva llengua, que a cada moment despertaven les ires de la nació opressora, la qual, si hagués pogut tallar d’arrel la famosa llengua, ben segur que s’hauria banyat amb aigua de roses.

[…] Però els habitants de la nació oprimida eren una mena de nacionalistes panxacontents, que cridaven, cridaven, i al capdavall no feien res. Les condicions i facultats virils d’aquells desgraciats s’amansien sempre davant d’una plata d’arròs i d’un porró de vi»

«Els ultratges a la llengua», La Publicitat, 17-IX-1922

 

«Fa cosa d’un quant temps, diguem-ne tres o quatre mesos, que sembla que els sentiments nacionalistes vibren, bullen i tremolen que és un gust. […] Enfront dels nostres enemics de manera de sentir i pensar, jo confesso que aquells que van tan lluny d’osques no em neguitegen ni poc ni molt. […] Si un senyor Junyent diu que Catalunya està unida a Espanya per la llei natural i per la llei de Déu, em fa l’efecte que vaig al circ i sento una facècia ensucrada de qualsevol clown amb casaca verda i gorra de cop.

[…] Ara, tinc de confessar que si jo fos apte per a la ira m’enfelloniria, no precisament amb aquests senyors que ens neguen el pa i la sal, sinó amb aquella altra classe d’individus que volen nedar i guardar la roba. Dintre la mena de nedadors previnguts, se’n troben espècies de tots colors i de totes pintes; des d’aquells que podríem dir que són més vius que la tinya, fins aquells que són dolços i inofensius com una pera de bon cristià. I mireu què són les coses: aquests dolços i inofensius són els que em fan més fàstic.

[…] Els germans X, en aquest món, obeeixen a un sol precepte: ser conseqüents amb “la seva posició i els seus interessos”. Encara que aquesta “posició” no sigui gaire airosa, i encara que aquests “interessos” siguin una misèria, per ells són la seva ànima, la seva vida i el seu fi.

[…] Aquests germans X, posats l’un al costat de l’altre, són tres coses tan grotesques com un lloro, un mico i un senyor de Puerto Rico. I jo més m’estimo, quan es tracta de parlar i discutir allò que ens interessa sobre tot, més m’estimo trobar-me amb un enemic de Catalunya, que no amb un catalanista de pa sucat amb oli.»

«Els germans X», La Publicitat, 24-IX-1922

 

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què hem fet malament?

4
Publicat el 25 d'agost de 2017

Un llibre per a entendre (una mica) què passa

Dimarts em va colpir la carta que VilaWeb va publicar amb el títol «Relat d’un malson a Ripoll». Era escrita per una pedagoga, Raquel, que havia ajudat a créixer una bona part dels membres de l’escamot dels atemptats. I es demanava, trasbalsada: «Què fem malament?»

No la sé pas respondre, aquesta pregunta, però sí que sé que no avançarem si no ens la fem, és a dir, si actuem convençuts que el problema és d’«ells» i que «nosaltres» només en som les víctimes.

Me n’ha convençut la lectura i relectura de Soldats dels no-res, un llibre del professor de filosofia Joan Garcia del Muro i Solans en què, després de caracteritzar el fenomen, fa una cosa nova: passa el mirall per la nostra societat. I en treu una conclusió que ens hauria de sacsejar: «Nosaltres contribuïm a nodrir d’efectius aquest monstre.»

L’autor analitza el gihadisme i paral·lelament estudia la societat occidental. I és així com ens fa entenedor el camí que han seguit aquests joves, el pas de la civilització a la barbàrie: «Els “captadors” han utilitzat conceptes i valors propis de la cultura occidental i els han desenvolupats perquè fessin impacte en els nois i noies en qüestió, de manera que han afavorit el pas de la civilització a la barbàrie. Aquest pas, doncs, no ha estat tant una atracció des de fora com el desplegament pervers d’alguns ítems presents en la nostra cultura.»

Em limitaré a presentar-vos una selecció de texts del llibre (amb permís de l’autor i de l’editor), endreçats segons el criteri que m’ha semblat més orientador. Avui l’article és llarg, però crec que paga la pena de llegir aquestes reflexions tan aprofundides i il·luminadores. Ah, i al final hi trobareu una possible solució. 

Radicalització de l’islam o islamització del radicalisme?
El camí que ens ha dut, en el curs de segles, de la barbàrie a la civilització potser no és tan irreversible com sempre havíem suposat. […] Potser el fenomen que estudiem no és tant una radicalització de l’islam com una islamització del radicalisme. En el cas de la gran majoria de joves europeus que es van incorporant al gihad, l’islam no és un punt de partida. […] La conversió a l’islam és només una darrera etapa, gairebé accidental, que els permet donar sortida, que els permet «exercir» una barbàrie que, probablement, havien anat construint en el seu interior abans d’islamitzar-la. […]

Potser alguns dels trets de la nostra cultura han contribuït a fer-los tan vulnerables a la dominació intel·lectual com han demostrat ser-ho. Hem desaprofitat l’ocasió de transmetre’ls unes conviccions i uns valors prou ferms per a prevenir-los contra miratges tan mortífers com els que diàriament ens mostren els mitjans de comunicació. […]

El nihilisme propi de la nostra societat postmoderna no és, ni de lluny, el responsable directe de les monstruositats que comenten els occidentals que són al gihad. Però sí que ha contribuït a diluir les seves defenses, a convertir aquests nois i noies en carn de canó: en extremadament vulnerables a la dominació intel·lectual, en individus mancats d’un sistema immunitari mínimament consolidat que els permeti d’advertir la irrupció de la inhumanitat més ferotge, quan els surt al pas, i que els prepari per a saber posar-hi fre. […] L’autoanomenat Estat Islàmic els ofereix una identitat molt clara i fàcilment accessible que es transforma, ràpidament, en la possibilitat d’una acció immediata. Aquella noció de ciutadania europea —o americana— que ells troben que no els acaba d’escaure, que se’ls esmuny dels dits, és substituïda per l’umma, la comunitat dels creients. Una identitat forta que inclou un estatus, un projecte de vida i un component heroic que es tornen irresistibles per a aquests nois que se senten aclaparats pels seus problemes identitaris. Un islamisme sense islam

Dogmatisme religiós o buit identitari?
Més que un excés identitari, cultural i religiós, el que porta aquests nois a una decisió tan radical pot ser justament un dèficit, una crisi identitària, cultural i religiosa. Un buit identitari, cultural i religiós que els deixa sense eines intel·lectuals prou fermes per a oposar-se a la crida de la barbàrie, quan s’interposa en el seu camí. En una situació de crisi personal, el missatge que aquí els arriba, provinent dels propagandistes del gihadisme, és com una mena d’il·lusió òptica d’una identitat perduda, Identitat que, en realitat, no havia estat mai la seva, però que els és presentada, hàbilment, com la solució de tots els seus problemes. Hom diria que no va tan dirigit a la raó com al sentiment. En la majoria dels casos, la decisió d’incorporar-se al gihad és conseqüència, més que d’una deliberació racional, d’un sotrac emocional. […]

«Els analistes constaten que el procés d’adoctrinament islamista funciona força més fàcilment en nois i noies que declaren no trobar el sentit de la vida, no sentir-se satisfets amb res»

Douna Bouzard explica que, de tots els joves gihadistes que han tractat al Centre de Prevenció contra les Derives Sectàries vinculades amb l’Islam, només un 5% havien comès actes de petita delinqüència en el decurs de la seva adolescència. En canvi, un 40% havien tingut episodis de diversos símptomes de depressió. Símptomes que, en una mesura o una altra, manifestaven aquest sentiment de fracàs lligat al convenciment de la impossibilitat de la redempció. Per això els analistes, sobretot francesos, constaten que el procés d’adoctrinament islamista funciona força més fàcilment en nois i noies que declaren no trobar el sentit de la vida, no sentir-se satisfets amb res, no encaixar en cap dels papers que la societat els té preparats. […]

Però som acollidors: els nouvinguts perceben que allò que s’espera d’ells és que facin el pas. En aquest sentit, la seva percepció és que nosaltres, els occidentals, perseguim una mena de nosaltres «globalitzador i universal»: no els volem deixar fora, volem que entrin a formar part de la nostra cultura, que acceptin els nostres valors morals i la nostra visió del món. Però, és clar, aquesta actitud ells no la perceben com un exemple de tolerància. Més aviat l’entenen així: si t’assimiles, si t’integres totalment, t’acceptarem. Per entrar a formar part del nosaltres cal eliminar tot el que te’n mantenia fora, cal exterminar totes les diferències. Tal com alguns d’ells la perceben, doncs, la nostra tolerància és poc més que una mena d’actitud folklòrica. No és acceptar la diferència, sinó suprimir-la. Només hi ha un nosaltres. No ens interessa ara tant l’exactitud del present diagnòstic com el fet que és realment el diagnòstic de molts dels joves immigrants musulmans de segona generació: Renuncia a tot allò que ets i t’acceptarem. I ho han fet. Han renunciat a tot allò que els demanàvem que renunciessin. I han descobert el buit: han anat perdent els lligams amb la seva cultura d’origen, una cultura que els sembla com més va més estranya. «Tot el que sabia, ara ja no em serveix», explicava la Naima, una alumna brillant de quart d’ESO, per fer entendre que estava perdent tots els seus referents tradicionals, que aquelles respostes que sempre havia trobat en les seves arrels culturals ara ja no li semblaven vàlides. Han anat abandonant els valors de la seva cultura d’origen, en l’intent de substituir-los pels de la cultura d’acollida, molt superiors en prestigi social, però no han acabat de tenir èxit. S’han quedat en una mena de terra de ningú. Els valors tradicionals ja no els serveixen, però els nous valors tampoc no acaben de ser els seus. Com si fossin estrangers en totes dues cultures.

La «nostra» barbàrie, la «seva» barbàrie
Cinc homes vestits de color taronja, dins d’una gàbia sostinguda per una grua. A poc a poc, la grua fa descendir la gàbia, que es va submergint en una piscina, fins que els cinc homes perden la vida, ofegats. Un altre: quatre homes són introduïts en un cotxe aparcat al mig del desert. Un cop dins, els terroristes s’allunyen i un d’ells dispara amb un llançamíssils RPG contra el cotxe. Un altre: set presoners agenollats en filera, encadenats pel coll amb collars explosius que els terroristes fan esclatar. Un altre presoner cremat viu en una graella al mig d’una plaça. Nou més, a Mossul, llançats vius des de dalt d’un campanar. El propòsit, el sentit darrer de totes aquestes monstruositats és exhibir-les. L’enregistrament no és ja només un testimoni d’allò que es va esdevenir sinó que són els fets mateix que se subordinen a l’exhibició. És la seva raó de ser. I, és clar, cada vegada que algú contempla una d’aquestes filmacions a YouTube, d’alguna manera tanca el cercle, el culmina, dóna sentit a tota una seqüència de fets dissenyada per cloure’s, justament, en aquesta visualització. Terrorífic: el sentit del crim és que jo, ara, l’estigui contemplant. Aquest exhibicionisme narcisista, potencialment tan mortífer, no es redueix, malauradament, al cercle dels fanàtics religiosos. No és tant una característica de l’islam com de la cultura occidental actual. Un d’aquells trets de la nostra cultura que ens permeten entendre, una mica més, com és possible que els nous gihadistes, provinents d’Europa, s’hagin adaptat tan ràpidament a la barbàrie.

«Cada vegada que algú contempla una d’aquestes filmacions a YouTube, d’alguna manera tanca el cercle, el culmina. Terrífic: el sentit del crim és que jo, ara, el contempli»

Potser és que aquesta barbàrie no era tan lluny de la civilització com ens semblava: a hores d’ara és relativament senzill trobar-ne manifestacions en àmbits molt allunyats d’aquest fonamentalisme islàmic. Una notícia del 26 d’agost de 2015, just quan reviso la versió definitiva d’aquest capítol: «Una periodista i un càmera, assassinats als EUA mentre estaven en directe a la TV». En el cos de la notícia s’explica que un home armat va assassinar a trets una periodista i un càmera d’una emissora afiliada a la cadena de televisió CBS al comtat de Bedford, a Virgínia, als Estats Units, mentre informaven en directe. La periodista Alison Parker i el càmera Adam Ward, de la WDBJ-TV de la localitat de Roanoke, van morir a l’acte. El governador de Virgínia, Terry McAuliffe, va explicar que l’home que havia disparat havia estat identificat: era Vester Lee Flanagan, que signava les seves notícies amb el nom de Bryce Williams, un periodista que havia treballat a la cadena. Vester Flanagan va esperar que la periodista entrés en directe i, quan va estar segur que tot el que passaria seria retransmès en directe per la cadena, va actuar. Per cert, per estar-ne més segur, l’assassí portava una petita càmera que anava filmant, també, tot allò que feia. Una altra moda macabra, fruit d’aquella combinació d’exhibicionisme i narcisisme que invisibilitza l’alteritat: els Happy slapping. Són vídeos molt breus en els quals es mostra com un grup de joves apallissa brutalment algú, habitualment un company d’escola, un captaire o una víctima triada a l’atzar, mentre un dels participants filma l’escena amb el telèfon. Tot i que cada vegada ens escandalitzen menys, encara baten rècords d’audiència a internet. El nom amb què hom els coneix, Happy slapping —que podríem traduir per ‘bufetades felices’— constitueix en si mateix una metàfora gairebé insuperable del narcisisme indiferent de la nostra cultura. Dins d’un subgènere d’aquests Happy slapping podríem inscriure la seqüència, increïble, que es va fer tan popular el febrer del 2015: la filmació mostra un jove saludant content a la càmera. És a l’avinguda Diagonal de Barcelona. De sobte, fa com si es concentrés, agafa embranzida i clava una puntada de peu bestial, per darrere, a una dona que esperava un taxi. Fi de l’enregistrament. El narcisisme, doncs, com a actitud intel·lectual que dilueix l’alteritat, que la perverteix de tal manera que la converteix en no res. […]

És el que fa més incomprensible el cas d’Abu Ghraib. L’absència total de pudor. Un desvergonyiment tan gran que sembla ser indici d’una consciència moral totalment atrofiada. De fet, van fer les fotografies per iniciativa pròpia. Vivien unes experiències tan intenses que no es podien estar de compartir-les amb familiars i amics. Més que ostentacions de crueltat semblen exhibicions d’idiotisme moral, mostres d’una incapacitat esfereïdora per a percebre l’alteritat. Si els altres no són reals, els puc fer desaparèixer amb la mateixa tranquil·litat amb què liquido els enemics de Call of Duty. Els elimino i prou, així vaig progressant en prestigi. Michela Marzano aprecia aquest fenomen, fins i tot, en la mirada del teleespectador: «Al davant d’aquestes imatges d’espant, em pregunto si els espectadors que les miren recorden encara que aquell que ha mort degollat és un ésser humà molt real. Perquè aquests assassinats en directe redueixen la persona a una cosa, la cosifiquen.» Probablement, la sang freda —la manca absoluta de compassió— amb què aquests aprenents de botxí gihadista, tot just arribats de l’institut, degollen les seves víctimes davant les càmeres s’explica, en part, per aquesta mentalitat narcisista que impossibilita mirar més enllà del melic. Quan l’altre ja no és l’altre, quan s’ha vist reduït a l’estat de «cosa», no és possible ja establir-hi cap empatia. Ha perdut la seva condició humana.

El nihilisme i la cultura del buit
No cal creure en Déu. A aquest mal moral extrem, s’hi pot arribar per via religiosa, però també per altres vies: pel fet de creure en el nacionalsocialisme, en el comunisme, en la raça, en l’home nou, en la pàtria; de creure en la tradició, el progrés o el liberalisme; de creure en la monarquia o en la república… I s’hi pot arribar, també, per la via de no creure en res. S’hi pot arribar des del nihilisme. És un factor a tenir en compte: cada circumstància és diferent, però per a aproximar-nos a la figura de molts dels nois i noies que passen, directament, d’una vida de descreença en qualsevol ciutat europea a cometre atrocitats en nom d’Estat Islàmic, ens podria ser d’utilitat combinar una doble perspectiva: el fanatisme islamista i el nihilista. […] Si, tradicionalment, el problema havia estat que aquells que tenien el poder anhelaven d’imposar-nos codis de conducta tan exigents que ens ofegaven en la recerca d’un ideal, a aquests problemes n’hi hem d’afegir, actualment, alguns altres que tenen a veure més, potser, amb la descreença, amb l’absoluta falta de principis dels nostres dirigents. […] Tot i que les pitjors —i les més visibles— amenaces a la llibertat provenen, a hores d’ara, d’eventuals gihadistes musulmans, aquesta realitat no ens ha de portar a invisibilitzar aquelles que són fruit del nihilisme hipòcrita d’aquells qui amb una mà signen declaracions a favor dels drets humans i amb l’altra recullen els beneficis de la venda de les armes amb què en determinats indrets es conculquen aquests mateixos drets. D’aquells qui aprofiten missions de pau per envair nacions i assolir, així, els seus interessos geostratègics, econòmics, de seguretat o simplement petrolífers. D’aquells qui, tot i els seus discursos tan emotius a la seu d’UNICEF, s’acluquen d’ulls i deixen morir, cada any, centenars de milers d’infants de malalties que serien fàcilment eradicables. D’aquells qui controlen la premsa per tal de crear artificialment estats d’opinió que els siguin favorables. D’aquells qui, superats definitivament tots els vells codis morals, ajusten la seva conducta, exclusivament, a criteris comptables i balanços patrimonials… […]

«No podem passar per alt les amenaces que són fruit del nihilisme hipòcrita d’aquells qui amb una mà signen declaracions a favor dels drets humans i amb l’altra recullen els beneficis de la venda de les armes amb què en determinats indrets es conculquen aquests mateixos drets»

Si una cultura dominada per interessos ideològics va ser nefasta, val més no imaginar què pot arribar a ser una cultura rendida a compromisos corporatius i interessos purament mercantils. […]

És aquella buidor absoluta a la qual es referia Nietzsche. La vacuïtat del fracàs d’un projecte esgotat. […] Ens cal un relat, una pauta, encara que sigui mínima. De la manca d’aquesta cuirassa imprescindible neix el malestar tan profund que Nietzsche pronosticava per a la nostra societat. Però no ha estat exactament així. S’han complert les pitjors expectatives: les noves generacions han assumit la vacuïtat amb una resignació desconcertant. Lipovetsky ho diagnostica amb lucidesa: «Déu ha mort, les grans finalitats s’esvaeixen, però a ningú no li importa gens ni mica: aquesta és la gran novetat.» […] I el resultat de tot plegat és la cultura del buit: una classe d’apatia autocomplaent, de permissivitat epistemològica, que s’estén suaument per les societats contemporànies i que ens mena a acceptar acríticament els simulacres de realitat construïts per aquells que disposen de mitjans més efectius per a colonitzar consciències.

Qui s’aprofita de la por?
El que és paralitzant, el que és realment anestesiant és, justament, la por. De fet, la por és gairebé insuperable com a eina de control social, com a cloroformitzador de l’esperit crític de la ciutadania. […]

És coneguda la genealogia de l’enemistat de Baudrillard: L’enemic apareix, en una primera fase, com un llop: es tracta d’un «enemic extern, que ataca i contra el qual hom es defensa construint fortificacions i muralles». En un segon moment, l’enemic adopta la forma d’una rata. És un enemic que no ataca frontalment, sinó que actua en la clandestinitat i hom el combat amb mesures higièniques. Després d’una tercera fase que qualifica d’escarabat, Baudrillard descriu la quarta, en la qual l’enemic adopta la forma d’un virus. […] És la violència d’aquelles singularitats que, incrustades dins del sistema, esperen el seu moment per destruir-lo des de dins. […]

L’objectiu sembla que és que ens sentim atemorits d’una manera real però vaga: estic ben espantat, tot i que no aconsegueixo copsar-ne el motiu. És la situació ideal, la que ens deixa més indefensos enfront del control d’un poder polític que només haurà de canalitzar aquest esverament indeterminat —por de coses difuses (fuzzy things)— i transformar-lo en la por concreta que més convingui. És palès que, després dels atemptats de l’11 de setembre, hi va haver campanyes destinades a augmentar la por, gairebé a crear un estat de psicosi, de pànic envers l’amenaça del terrorisme islàmic. És, potser, la intervenció més grollera, la més obscena, però no és pas l’única. […] Tant de bo fos només la por d’Al-Qaida, Al-Nushra o Estat Islàmic. El ciutadà occidental contemporani sofreix una sobrecàrrega de pors. […]

«Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por»

La vella convicció que la praxi política seria capaç de construir un món millor es va acabar d’esvair a la dècada dels vuitanta. Perduda definitivament la fe en les ideologies, els polítics no estan en condicions de repartir somnis. En comptes d’això, semblen haver-se adjudicat la tasca, més humil, de protegir-nos dels malsons. D’aquí ve la importància de les pors. Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por.

L’esperança d’un possible antídot: afavorir el pensament crític
En aquest model que oferim als nostres joves s’han desvinculat completament les nocions d’esforç i d’assoliment dels objectius. Els lligams entre totes dues nocions sempre havien estat problemàtics —que si t’esforces però fracasses, que si aquell que no s’ha esforçat gens ha assolit el triomf, que si el destí, que si l’atzar, que si les injustícies, que si el fatum, que si el tràfic d’influències…—, però no havien estat mai tan desfermats com ara. Una constatació que molts mestres t’expliquen: quan volen transmetre als nois la idea que cal esforçar-se, que cal sacrificar-se, que cal acostumar-se a fer coses que no et ve de gust de fer, noten que els miren com si vinguessin d’un altre planeta. Si vols experimentar la sensació de sentir-te un extraterrestre, només cal que entris en qualsevol aula de tercer d’ESO i desenvolupis un discurs sobre l’abnegació i l’esforç. Realment, els models que la societat els ofereix, sobretot per mitjà de la televisió, són diametralment oposats a la cultura de l’esforç. Els ídols prefabricats per bona part de les grans corporacions audiovisuals estatals són, en gran mesura, personatges sense ofici ni benefici que són allà perquè són famosos i són famosos perquè són allà. Com si l’arquetip que oferim a les noves generacions fos aquell d’acostumar-los a obtenir-ho tot en canvi de no res. Tot en canvi de no res: és una fórmula destinada, tard o d’hora, a fer fallida. […]

S’ha estès la idea que per viure bé no cal pensar gaire. Bons coneixedors de la nostra realitat, més que plantejar grans qüestions teòriques, els islamistes presenten un model ben atraient que els nois i noies puguin adoptar sense pensar gaire. Res de pensament crític. […] Per atreure’ls al grup, més que obrir discussions, mostren un camí perfectament traçat, que els nois puguin seguir sense gaires complicacions. Com si intentessin portar-ne les facultats intel·lectuals a un estat gairebé de latència i evitar així possibles qüestionaments. Intenten que no reflexionin, que simplement reprodueixin de manera automàtica els gestos i les consignes que ells els mostren. No es tracta d’aprofundir en l’islam, sinó d’atreure’ls cap a l’islamisme. […]

«L’únic antídot és el descobriment del valor immens del pensament propi. Com més gran sigui la teva força intel·lectual, més difícil ens serà inocular-te les pors i els temors que ens interessin»

El tradicional somni dels educadors d’estimular el pensament propi sembla haver estat substituït per uns propòsits força més còmodes per al mercat. Si es buida l’essència i es desprestigia el procés educatiu només resta el conformisme compulsiu. Per això cada vegada és més necessària la figura del creador d’opinió, curiosa barreja d’entabanador i manipulador […] El creador d’opinió com a usurpador del lloc que corresponia al professor. Sembla el peatge que cal pagar per trobar-se inclòs en la folgança de la societat contemporània: renuncia als grans somnis, fes allò que et diuen i no pensis gaire. Si penses massa segur que et complicaràs la vida, segur que patiràs. […] La millor manera de transitar pels cercles infernals és l’automatisme d’aquell qui abdica del propi pensament. Aquell qui es deixa endur. Aquell qui accepta que siguin uns altres que pensin per ell. Aquell qui ha renunciat a l’esforç que implica la tasca educativa. […]

L’únic antídot és el descobriment del valor immens del pensament propi. […] Com més gran sigui la teva força intel·lectual, més difícil ens serà inocular-te les pors i els temors que ens interessin. I, a l’inrevés, en afeblir el teu pensament, s’afebleix també la teva capacitat de resistència a aquests temors. […]

Fragments extrets de:

Soldats del no-res, Joan Garcia del Muro i Solans, Editorial 3i4 (València, 2017)

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Clarícies sobre «Veles e vents»

1
Publicat el 3 d'agost de 2017

«Veles e vents» és el nom amb què és conegut el poema XLVI d’Ausiàs Marc (1400-1459), un dels poetes més grans de l’Europa medieval. Raimon va musicar-ne i popularitzar-ne una versió reduïda (amb 32 versos del total de 60).

Per a entendre més bé aquest poema, potser l’hauríem de començar per les estrofes sisena i setena, on veiem un home intensament enamorat i delerós de superar una prova d’amor: «Jo són aquell pus extrem amador» (v. 41), «A bé o mal d’amor jo só dispost» (v. 45), «Jo desig ço que·m porà ser gran cost» (v. 49). L’amador frisa perquè arribi aviat aquesta prova tan ferotge i pugui demostrar amb fets les seves paraules: «d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost» (v. 52), «e los meus dits ab los fets provaré» (v. 56). [Llegiu, si us abelleix, les estrofes 6a i 7a.]

Aquesta prova, aquest «cas molt fer», la trobem descrita en les tres primeres estrofes, que és la part més coneguda del poema. L’enamorat s’imagina una travessa per mar que farà amb l’ajut de cinc vents (xaloc, llevant, gregal, migjorn i tramuntana) i lluitant contra dos més (mestral i ponent). Una batalla tan cruenta convertirà la mar en un escenari apocalíptic, on els peixos acabaran fugint cap a terra i els viatgers, que veuran la mort a tocar, es confessaran ells amb ells. Però l’enamorat no defallirà pas: «En lo perill no·m caureu de l’esment» (v. 21). [Llegiu, si us cal, les estrofes 1a, 2a i 3a.]

La quarta i la cinquena estrofes són hermètiques, conceptualment molt denses, i s’hi revela la grandesa lírica d’Ausiàs Marc. Tot i que l’amador està disposat a morir d’amor, tem que la mort anul·li l’«escàs voler» de la dona, que el converteixi en ira. Els versos 37-40 són, a parer meu, els més impressionants del poema: «Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,/ car prop d’aquell jo·m trobara tot sol?/ Vostre voler saber quant me vol,/ tement, fiant, de tot l’avenidor.» El poeta es plany que l’amor no es pugui mesurar, que no tingui límit. Perquè si hi hagués aquest límit, ell («aquell pus extrem amador») seria l’únic que s’hi acostaria, de manera que podria comprovar fins a quin punt la dama és capaç d’estimar-lo. [Voleu llegir-les, les estrofes 4a i 5a?]

En la tornada, ens parla el poeta dels sentits, l’home que sent amor però que no en sap, és a dir, que sap que estima però ignora si és estimat. Aquesta incertesa ens duu al vers final, tan conegut: «A joc de daus vos acompararé», un vers que ens fa pensar en volubilitat, però també en cosa prohibida, car en la València de començament del XV els jocs d’atzar eren proscrits moralment i legalment. [Llegiu, si us plau, la tornada.]

Podeu llegir també el poema sencer. O veure i sentir la versió cantada (i reduïda) d’en Raimon:

[Per a aquest comentari he tingut la sort de disposar de les erudites explicacions de Robert Archer (Obra completa d’Ausiàs Marc, Barcanova, 1997).]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Totes les cares d’Estellés

0
Publicat el 19 de maig de 2017

Aquesta primavera he tornat a fruir llegint i rellegint Estellés, el quart volum de l’obra completa revisada d’aquest gran poeta nostre, potser el més nostre (més de tots els catalans) dels grans poetes moderns.

N’ha curat l’edició el jove professor Jordi Oviedo, de la Universitat catòlica de València «sant Vicent Màrtir». És digne d’admirar que tinguem aquest estol d’estellesistes tan ben preparats; si un poeta té tants especialistes no deu ésser casualitat.

El professor Oviedo ens situa l’abast d’aquest volum, que inclou els llibres escrits (o, si més no, començats), durant els anys seixanta. En total, set llibres molt diversos, escrits en una època difícil del poeta, especialment per la interrupció de l’estreta relació amb Joan Fuster, que el curador ens explica així:

Però el que esdevindrà determinant en aquesta etapa és el cessament dels contactes amb Joan Fuster i Vicent Ventura, dues persones que havien estat molt a prop del poeta de Burjassot i de la seua projecció social i cultural. De manera especial, Joan Fuster va esdevenir “promotor” de Vicent Andrés Estellés des que ambdós es van conèixer el 1953 […]. La publicació d’El País Valenciano el 1962 i el posterior atac a Fuster des de Las Provincias per part del seu director, José Ombuena, va acabar provocant el trencament de la vinculació d’Estellés amb l’assagista de Sueca, que no es recuperà fins als anys setanta.

No pretenc pas fer de crític literari. Per a entendre’n bé el text i el context, us recomano la magnífica introducció de Jordi Oviedo. Simplement, avui us volia presentar una breu tria de vuit poemes d’aquest volum, uns versos que, per una raó o altra, m’han despertat alguna sensació o emoció quan els he llegits.

«La gota esdevé protagonista»
Al llibre Després de tot (en alguns manuscrits, Desprès de tot), hi ha una colla de sonets en què el protagonista és una gota d’aigua en un taulell (‘rajola’, per als no valencians), un recurs extraordinari per a assenyalar la introspecció del poeta. Per exemple:

No pots fer res, miserable de tu,
que tot ho entens, per una gota d’aigua.
Tens les obres completes de Montaigne,
¿i què pots fer per una gota d’aigua,

per una pobra gota d’aigua que
es mor —és un exemple— en un taulell,
abandonada al seu destí, a la seua
humil, mesquina mort? Mires i veus

tots els volums arrenglerats, la casa
alegre de cortines, les guanyades
comoditats, i què? No pots fer res,

heus ací que no pots fer res per una
gota d’aigua. ¿I què penses aconseguir
amb els poemes, miserable meu?

Un home que pensa, que escriu, que menja, que plora, que riu, que va de ventre…
Horacianes és el llibre central d’aquest volum, un llibre «problemàtic», diu el curador, parafrasejant Estellés. És un recull ple de referències autobiogràfiques, però que presenta més d’una lectura, més d’una capa de profunditat. Hi trobem poemes dedicats a la presa de consciència sobre la mort («aquell moment precís on comença el desésser») o bé al desig d’escriure per preservar la llengua, al costat de composicions que ens parlen de menjar, de beure, de condoms, de merda. És la vida, la natura, la terra, la gent… La bellesa i la lletjor. Hi veiem el poeta que ens fa pensar i el que s’embruta, que terreja. A mi m’ha captivat, aquest llibre. Heus ací una tria de sis horacianes:

XIV
no parle d’una vida interrompuda
en el moment millor, aquella joventut
o bé perfecció que, sol·lícits, els déus de vegades s’emporten,
gelosos, al seu regne,
sinó d’aquella mort o progressiu desésser,
d’aquell moment precís on comença el desésser
i hom sap des d’aleshores que l’espera la mort,
i únicament la mort.
va envers ella i no sap quin serà aquell moment
fatal en què el desésser s’acomplirà per fi,
haurà clos el seu cercle, el seu brutal anell.

parle molt de la mort aquests dies darrers.

XVII
bon dia, grapat d’aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d’invitar a sucar-hi el veïnat.

com la merda s’esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.

L
m’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt sucós d’oli i farina.

és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies.
gustosament se’m desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga’m el pitxer.

gràcies.

LIV
ha vingut la meua cosina
i m’ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d’isabel.

en acabar el disc,
la meua cosina estava plena d’alegria.
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus, o qui siga,
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n’ha anat a la cuina

i m’ha dut un got d’aigua.

LXX
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

LXXV
molt agradable és contemplar-te.
tornes salnitrosa de la platja i els pins de xàbia.
tens la dolça color del raïm madur
i tens una alegria lleugerament indòmita.

molt agradable és contemplar-te.

sota la brusa duus dos nius o dos ocells o pits deliciosos que pugnen per sortir.

els anys de la joventut tenen les cames molt lleugeres,
se’ns en van de les mans.

et pregue que m’amostres els pits, encara que abans hages de lligar-me les mans amb un cordell.

«El mot ens és fonamental»
Per a acabar, un poema d’homenatge. Un gran poema i un gran homenatge: a Pompeu Fabra, al Diccionari, a la paraula. Ja hem vist abans una demostració de l’amor d’Estellés per la llengua («m’agradaria, amb una semblant assemblea/ de pedres, preservar amb els meus mots/ un idioma, un país, una forma de vida»). Però ací aquest amor esclata amb una força lluminosa.

ESBORRANYS D’UNA ODA AL PREFACI DE LA PRIMERA EDICIÓ DEL DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA DE POMPEU FABRA

Sabíeu, al principi, el mot,
brut encara de fang, de llot,
de convivència terral.
Del mot vindria la central
força oculta que tot ho pot!

El mot, tan sols. Estupefacte,
un silenci voltava l’acte
del descobriment decisiu.
Dins un mot, quanta gent que hi viu!
L’oíeu, i tenia tacte.

Nucli cabdal i originari,
cabdell recòndit i primari,
coneixíeu el so i el pes,
com encara el volum. I més:
el seu amarg destinatari.

Hi ha el foc del mot, unes rupestres
ratlles, o nocions terrestres,
que determinen, al contacte,
el fet primordial d’un pacte
dur com uns ferros de finestres.

La paraula, l’eina mortal,
rigorosament temporal,
intemporal se’ns esdevé!
Si cada cosa el seu mot té,
el mot ens és fonamental.

Posa en marxa els pobles, els posa
en ordre de combat o alosa,
els empeny amb fonda energia!
Punt incert de la nit i el dia,
sempre entre la sang i la rosa!

La paraula, o allò que mou
un poble fondament, l’enrenou
d’una part de la humanitat
que proclama la dignitat
de viure, no subjecta a sou!

Des del fons de la rebel·lia
essencial, on inicia,
brusca, la fosca ascensió,
un signe de redempció
en ell es recolza i refia.

Un propòsit de senzillesa
així empentava, ardent, l’empresa
de net i fúlgid averany.
Vós sabíeu el dia i l’any
i treballàveu sense pressa.

Tenim la collita a l’andana!
Així el mot determina i mana,
oh fang, oh cànter, oh coloma,
goig proclamat de l’idioma
que ens delimita i agermana!

Vertiginoses com espigues,
ens retornaven veus antigues
que eren reducte i fonament,
aixecant l’antic testament
brancut de poderoses bigues!

Vós enramàveu, com ho fa
el camperol, el mot que haurà
de fructificar febrilment.
Secrets incògnits de sement,

oh bíblia del català!

La passió de Jordi Carbonell (explicada per Carod-Rovira)

1
Publicat el 22 d'agost de 2016

Sense títol

Se n’ha anat un dels grans, en Jordi Carbonell, patriota, home de principis ferms, lingüista, estudiós… Un dels qui més bé el va conèixer fou l’ex-vice-president del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2012 va guanyar el premi Octubre de narrativa amb el llibre La passió italiana. Us en copio el fragment que li dedica, magnífic per a entendre el compromís d’aquest homenot amb la llengua i el país.

_________________

Segurament, un dels catalans que millor coneix l’Alguer és Jordi Carbonell. I amb l’Alguer, Sardenya tota, així com l’ambient polític, cultural i acadèmic italià. És ell qui fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-1995). Figura clau de la resistència a la dictadura, referent bàsic de l’Assemblea de Catalunya i represaliat amb l’expulsió de la Universitat Autònoma, el 1972, va ser catedràtic de llengua i cultura catalanes a la universitat de Càller, entre el 1976 i el 1989, on es jubilà. Vaig veure’l per primer cop amb motiu de l’inici dels meus estudis universitaris a Barcelona, el curs 1970-1971. Tenia un aspecte molt britànic, també pel comportament i les formes, educadíssimes i polides. M’impressionà moltíssim que em tractés de vostè, sent com era jo un xiquet de divuit anys acabats d’estrenar. Alt, ben plantat, impecablement vestit, ulls blaus i cabells rossos, mirada neta, somriure afable, uns anys abans hauria pogut passar ben bé per actor. «Faci-me’l ben català!», va dir-li la mare al pare Miquel d’Esplugues, el dia del bateig. I no es pot negar que el caputxí va fer cas del prec de la senyora Ballester. Nascut el dia de Sant Jordi, començà a militar, a 19 anys, al clandestí Front Universitari de Catalunya, dirigit per Josep Benet i Enric Casassas, amb el geògraf J. Vilà Valentí com a cap de ‘cinquena’, que és així com en deien de les cèl·lules de cinc membres, i amb companys com Jordi Galí i Enric Hernàndez Roig. Els problemes habituals amb els estudiants falangistes i els policies franquistes se succeïen, llavors, i Carbonell va ser «interrogat» per aquests, amb Pablo Porta al capdavant, en un ensurt del qual el salvà Julio Manegat, qui intercedí per alliberar-lo.

Si la primera passió, el país, l’adquirí ja sent un infant, a l’altra hi entrà en contacte el 1944, encara no acabada la guerra mundial: l’Institut d’Estudis Catalans, al qual sempre ha estat fidel i que ha defensat enfront de tota adversitat, crítica o menyspreu. Hi ha estat secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica i professor. Molt proper a Ramon Aramon, de qui sempre ha reconegut la valentia, tenacitat i abnegació en els anys més negres de l’IEC, la secretària d’aquest, Montserrat Martí, li facilità l’accés al Grup Miramar, que promovia Maurici Serrahima, amb noms com ara A. Cirici Pellicer, Enric Pau Verrié, Joan Ainaud i, com una mena d’esperit sant de la resistència perquè era a tot arreu, Josep Benet. Carbonell n’és secretari i, alhora, col·labora amb altres grups clandestins com Bandera de la República Catalana i Amics de la Poesia, en uns moments en què la simple assistència a actes de lectura de poemes de Carner o Riba és un desafiament al franquisme. ‘Ah, belle bandiere degli Anni Quaranta!’

Quan se li presenta l’oportunitat de deixar aquell ambient asfixiant no dubta a anar-se’n a Liverpool, com a lector de català, el 1950. Allà pren el relleu de Joan Triadú i té l’oportunitat de conèixer, personalment, Carles Pi i Sunyer, J. M. Batista i Roca, el Dr. Josep Trueta i Frederic Duran i Jordà, creador del primer servei de transfusió de sang del món, a Barcelona, el 1936. Va arribar a Anglaterra com un demòcrata catalanista i en tornà convertit també en una persona d’esquerres. Més d’un cop li hem sentit explicar l’anècdota de Mrs. Beaney, la seva dispesera, contrària als laboristes aleshores governants, que, malgrat tot, cada vespre descargolava la majoria de bombetes de la pensió, seguint les indicacions del primer ministre Clement Attlee, que havia batut W. Churchill a les eleccions posteriors a la guerra. «Però que no ens va dir que anava contra aquest govern, vostè? Com és que fa cas del primer ministre laborista?», va ser requerida. «Contra el govern, sí. Contra el país, no», respongué. I Carbonell no sols no va oblidar mai aquella contesta, sinó que d’aquell patriotisme democràtic n’ha fet sempre norma de conducta.

Quan va tornar d’Anglaterra, no hi hagué iniciativa política o cultural de resistència al franquisme, des de posicions nacionals i democràtiques, on no figurés Carbonell: Comitè 11 de Setembre, campanyes pels bisbes catalans, per l’abat Escarré, per la llengua a l’escola, per totes aquelles causes que mai no serien reprimides en un país civilitzat i culte com el que ell havia conegut a Liverpool. Primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre 1963 i 1972, aquesta responsabilitat li permet d’entrar en contacte amb noms clau de la cultura catalana com Joan Fuster, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Max Cahner o Ramon Bastardes, però també li comporta una detenció de 48 hores en ple estat d’excepció. Per primer cop, gràcies a la seva direcció, una obra tan essencial per a la nostra cultura com l’Enciclopèdia estudia amb rigor els Països Catalans com a unitat d’anàlisi, com a comunitat no sols cultural i lingüística sinó també nacional.

El 1964 pren part en el naixement de la Taula Rodona, organisme amb vocació unitària, reunit sovint a casa seva. Quatre anys més tard, tal com apareix a les fotografies de l’època, és una de les persones que duu el taüt de l’abat Escarré a pes de braços, el dia del seu enterrament, enmig de l’emoció dels assistents, creients i no creients, i la tensió creada per la presència dels cossos repressius franquistes. El 1970 figura entre els promotors de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i és un dels coredactors del document que s’hi aprova. Llavors era abat del monestir Cassià M. Just, persona de conviccions fermes i somriure bondadós, delicat en el tracte i ric d’una gran humanitat, amb una valentia només comparable a la seva humilitat i discreció, qualitats que jo mateix vaig poder apreciar i agrair.

Quan la policia crida Carbonell a comissaria a prestar declaració, ell consulta amb la dona, els fills i l’advocat de la família, Josep Benet, la decisió que ha pres: s’hi adreçarà en català, en tot moment i amb tota normalitat, al marge de les conseqüències que això pugui tenir. Hortènsia Curell, la muller i companya de totes les batalles, amb aquell sentit pràctic que acostumen a tenir les dones, li diu: «Quan comencis a parlar en català, treu-te les ulleres, pel que pugui ser» I tal dit, tal fet. Contesta només en català, rebutja de fer-ho en espanyol, declina l’oferiment de parlar en francès que li és fet i, davant el funcionari atònit del règim que apel·la amb tota impunitat al ‘derecho de conquista’, Carbonell creix en l’adversitat i recorda que ell no reivindica un dret individual, només d’ell, amb aquella acció, sinó un dret col·lectiu que no li pertany en exclusiva i, doncs, que no hi pot renunciar. ‘Oh patria –oh ciò che rassicura l’identità’. L’envien directe a cel·les de càstig de la presó Model, el sotmeten a observació psiquiàtrica ja que la dictadura el pren per boig pel fet de gosar parlar en català amb la seva policia política, és incomunicat i passa a disposició del temible TOP. Però la campanya internacional que s’organitza al seu voltant i la reacció nacional, a l’interior, n’aconsegueixen la llibertat. A la presó ha conegut la solidaritat real i l’afecte sincer dels altres presos polítics, molts d’ells castellanoparlants, entre els quals el mític sindicalista León. Joan Brossa li dedica un sonet vibrant i contundent, titulat «Jordi i capalt»: «Jordi i capalt, tot sol davant la fera…»

La victòria moral del seu gest valent de dignitat fa que el seu compromís amb el país i la llibertat no s’aturi, sinó tot al contrari. El 7 de novembre de 1971 participa en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, i forma part de tots els seus organismes de direcció, on aporta el valor de dinàmiques unitàries, sempre amb un to conciliador. És la mateixa actitud constructiva que mena també a l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Amb Francesc Vallverdú i Xavier Folch redacta el document «Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català». El 28 d’octubre de 1973, en la caiguda dels 113, torna a ser detingut. La meva dona i jo vam sortir del seu domicili per arribar amb ell al lloc de la reunió de la Comissió Permanent i, al migdia, havíem de dinar a casa seva, si tot anava bé. Fèiem arròs, em sembla. A casa nostra, els havíem dit que érem a Montserrat, en una trobada de joves. No vaig fer gaire cas, doncs, de la recomanació de la mare, cada cop que anava a Barcelona: «Fill meu, no et fiquis en res.» Carbonell torna a parlar en català en tot moment i és torturat, empresonat i multat per això. En aquella època, sort en va tenir de l’ajut que li concedí la Fundació Bofill, dirigida per Jordi Porta, el qual li va permetre de fer front a aquella situació tan dura per a ell i els seus, en condicions més acceptables.

Mort el dictador es converteix en un orador de masses, a les quals transmet tot el seu entusiasme pel país i per la llibertat. És el que fa l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, i al Fossar de les Moreres l’any següent, amb frases que han esdevingut ja tot un referent i que acompanya sempre amb uns cops de braç que n’augmenten la intensitat: «No tot el que és català és bo» o «Que la prudència no ens faci traïdors». És ell qui introdueix la forma ‘nous catalans’, concepte que reforça la seva idea d’unitat civil del poble català, en un projecte inclusiu, per sobre dels orígens de tota mena. El 1979 crea —una iniciativa que s’avançà dues dècades al seu temps, però que no reeixí electoralment— Nacionalistes d’Esquerra. Finalment, amb el seu amic Tísner, ingressa a ERC, que acabarà presidint, i on ja havien entrat alguns dels seus companys de viatge.

Estudiós de Roís de Corella i Josep M. de Sagarra i crític de teatre a ‘Serra d’Or’ i historiador, els seus treballs de recerca sobre la cultura catalana a Catalunya Nord i, sobretot, a Menorca, han esdevingut un referent rigorós de citació i consulta obligades. Per això el Consell de Menorca li concedí la màxima distinció, la Naveta d’Or, com abans havia fet també la Generalitat de Catalunya, amb la Medalla d’Or. La pèrdua de la muller ens revelà l’existència d’un poeta sòlid i tardà, en el recull ‘Hortènsia’ i les seves memòries, ‘Entre l’amor i la lluita’, un viatge precís i apassionat per la seva vida.

Bon conversador, dialogant, extremadament afable, és un home de somriure amical als llavis, que fa bona la seva màxima: «Radicals en el contingut, moderats en la forma.» Potser per això, a les manifestacions antifranquistes i quan s’havia de contactar amb la premsa, ell, perquè era i és poliglot, sempre hi acudia vestit amb americana i corbata, per donar així la millor imatge possible de la resistència a la dictadura. Hi ha una lluïssor especial als ulls quan parla del país i de la llengua, ell, que és més nacional que nacionalista, més patriota que home de partit i, segurament, més intel·lectual que polític. Però la història l’ha dut per uns viaranys que, probablement, mai no hauria recorregut en un país normal.

Curador de l’impagable llibre ‘Els catalans a Sardenya’, amb F. Manconi, durant una etapa maldà per avançar cap a la unificació ortogràfica del sard i la seva modernització i estandardització per sobre les variants dialectals, però les picabaralles estèrils l’en van allunyar. De l’etapa sarda n’han quedat, entre altres coses, el bon gust per la pasta i l’habilitat familiar a cuinar-la, com sabem tots els que, algun cop, hem compartit taula amb ell, a casa seva.

Del llibre La passió italiana (ed. Tres i Quatre, 2013).

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Mestres (2: «Contra les aules», de Tomàs Llopis)

1
Publicat el 21 d'abril de 2016

TLlopis-2

Hi ha llibres que t’impressionen, que et sacsegen. N’hi ha que et fan venir salivera, que et fan delir. N’hi ha que et fan riure i n’hi ha que et fan reflexionar. N’hi ha que et fan revelacions.

I n’hi ha que ho tenen tot. Contra les aules és un d’aquests llibres complets.

En Tomàs Llopis és un mestre en tots els sentits. Ens vam començar a tractar arran d’aquella gran novel·la que és Hi ha morts que pesen cent anys (guanyadora del premi Andròmina de narrativa del 2012, publicada per Edicions Tres i Quatre el 2013). Fou llavors que vaig saber que coneixia el meu germà gran i que havia treballat a Solsona. Però fins el novembre passat, als Premis Octubre, no ens vam poder saludar físicament. Pocs mesos abans havia tingut el goig de poder-li revisar també aquest assaig autobiogràfic, titulat finalment Contra les aules (Tres i Quatre, 2016), que la setmana passada li va presentar justament el seu amic Joan Badia.

Si en Tomàs és un mestre, aquest llibre és una lliçó, o una lliçó de lliçons. Amb referència a l’ensenyament de la literatura i la llengua catalanes, jo no havia llegit res que anés d’una manera tan transparent i directa al moll de l’os pedagògic. I si ens impregna de docència ben entesa és per una raó: per fer-nos entendre com s’ensenya ens explica com s’aprèn. Per això tenen tanta importància les pàgines dedicades als seus mestres, és a dir, a les lliçons que va rebre ell mateix quan estudiava (vegeu, més avall, «Com es fa un mestre?»)

Essent professor, ben aviat va fer una descoberta que el va acompanyar durant tota la vida docent: «Per aquell temps vaig descobrir John Holt. El pedagog americà deia més o menys que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn.» Aquesta idea l’ajuda precisament a ésser exigent amb els qui se’n poden sortir i a ajudar els qui tenen dificultats. Ho explica molt bé en un fragment que reproduïm més endavant («L’alumne escriu bé quan vol»).

Però aquest llibre és també una lliçó de vida –per mitjà de la seva i de la dels adolescents que ajuda a créixer. «Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen […] consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten», ens confessa en un fragment que copiem més avall («Estellés, Gilda i els ulls fits»).

El recorregut d’aquest professor és ben digne d’admiració: de Godella (Horta) fins a Pego (Marina Alta), passant per Solsona (Solsonès), Amposta (Montsià), Benissa (Marina Alta) i una altra vegada Amposta. I fent tots els papers de l’auca: professor, però també director, cap d’estudis…

Un tal itinerari, començat el 1978 i acabat ara fa pocs anys, li permet de parlar-nos d’episodis crucials en primera persona. Per exemple, quan passa per Amposta la primera vegada (curs 1983-1984), ens explica una anècdota que no cal pas comentar. Imaginem-nos en Tomàs i la seva dona que es volen instal·lar durant un curs a la ciutat:

Fou significatiu el diàleg amb un senyor que regentava un bar. Li vam demanar si sabia de cap pis de lloguer i, després de pensar una esto­na, l’home es va adreçar pel seu nom a un client que seia en una taula:

—Saps si el pis on hi havia aquells catalans ha quedat lliure?

L’altre no ho sabia. Sembla que els «catalans» eren uns de Barcelona.

Amposta i tot el Montsià era llavors un lloc de transició entre la Catalunya vella i el País Valencià. Abandonat tradici­onalment pel nord més ric i separat dràsticament del sud per una arbitrària frontera administrativa, gosaria dir que estava abocat a un procés incipient de pèrdua d’identitat.

Després d’un any a Benissa, torna a Amposta (curs 1985-1986) i ens diu això:

Tornar a Amposta va ser com tornar a casa. Ens vam ins­tal·lar a Sant Carles de la Ràpita i vam viure, humanament i professional, quatre anys inoblidables. En la nostra absència d’un any s’havien produït canvis molt importants en l’opinió pública. TV3 i Catalunya Ràdio havien fet una tasca decisiva; el sentiment de pertinença a Catalunya havia esdevingut tan poderós que no es podia dir «espanyol» a ningú sense que se sentís ofès o insultat.

Però la batalla dura era —i és!— al País Valencià. En Tomàs va viure l’anticatalanisme des de les aules, l’anomenada «batalla de València». Hem volgut copiar un fragment que retrata perfectament aquella època, que potser convé no oblidar.

Tot seguit, teniu una selecció de texts de Contra les aules i, al final, un poema recitat. Espero que us agradi.

contra_les_aules_tomas_llopis

Com es fa un mestre?

A la Universitat de València aprèn el rigor d’un bon comentari literari, una instrucció que l’acompanyarà en tota la seva etapa docent:

En aquella universitat, per on havien passat i havien fet escola professors com Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt i Miquel Tarradell, l’estudi de la cultura catalana tenia un prestigi irrefutable i en aquell context cinc o sis companys i jo vam anar a parlar amb el professor Tomás Hernández i li vam dir que volíem estudiar literatura catalana; el professor andalús ens va sorprendre:

—De acuerdo, ¡ustedes me enseñan catalán y yo les en­seño teoría literaria!

I l’endemà ja s’havia comprat el Diccionari Català-Caste­llà de Francesc de B. Moll. Ens muntà un seminari al departa­ment, a les tardes, un dia o dos per setmana, i llegíem el Libre d’Evast e Blanquerna, el comentàvem, n’aclaríem els dubtes lingüístics i aplicàvem els models de Greimas i d’Eco tant al relat lul·lià com als de Berceo. Van ser uns mesos d’estudiar literatura com no ho havia fet mai: l’aproximació atenta al text, l’estudi de les paraules i la reflexió sobre els arcaismes amb les referències a la gramàtica històrica i al castellà medi­eval que ens feia el professor no van privar-nos mai de con­vertir uns moments d’aquelles sessions en una apassionant tertúlia literària on, ara que ho recorde, jo era el més oient de tots perquè no era ni de bon tros un lector prou destacable. Amb Tomás vam aprendre que el comentari literari havia de ser rigorós, científic, però també creatiu.

 _____________________________________

L’alumne escriu bé quan vol

A Solsona, per altra banda, en un curs de literatura catalana contemporània de COU, amb bons alumnes, vaig intensificar sense adonar-me’n l’exigència sobre les lectures i vaig compli­car el discurs metaliterari; aquells alumnes, molt competents i llestos, se’m van queixar després que els havia lliurat uns exàmens corregits amb moltes faltes d’expressió, al·legant en defensa pròpia que no els explicava ortografia. Jo no ho con­siderava necessari, intuïa que ja en sabien prou, però no hi posaven prou interès a l’hora d’escriure els exàmens o els tre­balls, no ho devien trobar prou important. Estic segur, tanma­teix, que per a ells era més còmode i relaxant assistir a la seua trenta-dosena explicació dels pronoms febles sense necessitat de prendre-hi gaire esment que no pas suportar una classe de literatura on calia estar més atent a la informació donada i a les novetats cognitives. No vaig cedir a les seues reclamacions i vaig intensificar l’exigència en la correcció dels treballs escrits. El problema es va acabar de seguida: els alumnes, temorosos de suspendre un examen de COU, van començar a escriure bé. Aquell dia vaig aprendre que un alumne escriu bé quan vol i com vol; i si no ho fa és o bé perquè senzillament s’hi nega o perquè necessita ajuda. Ambdós casos són fàcilment detecta­bles i cadascun demana una atenció diferent.

________________________________

Estellés, Gilda i els ulls fits

Sempre he pensat que Estellés és una enciclopèdia de la poesia i me n’he apro­fitat per a aprendre moltes eines del llenguatge poètic. Però això, ara, són obvietats que no caldria repetir. En parlàvem a les classes i també exploràvem el context cultural i social que evoca el poeta. Un dia, a propòsit dels cinemes i de la «qualificació moral» de les pel·lícules, que Estellés esmenta en alguns poemes, vaig citar l’escàndol que va significar en el seu moment l’estrena de Gilda. Els alumnes no en tenien gaires notícies i pocs coneixien la famosa escena del guant. L’endemà vaig portar la pel·lícula i en vaig posar justament aquella seqüència inoblidable. Abans vaig fer cinc cèntims de la història i quan ja havíem vist aquella escena, els alumnes em van demanar de continuar fins al final. Aquell dia em vaig adonar de les possibilitats que oferia el cinema clàssic per a les classes de llengua i imatge de què parlaré més endavant. Amb Estellés tinc la impressió des del record, com ell, que els alumnes se sorprenien de veure com un poema aparentment senzill i «fàcil» —quantes vegades hem hagut de combatre la idea que la poesia ha de ser necessàriament difícil— duia aparellada una càrrega tan potent d’estímuls, d’emocions i de vida.El programa del curs es completava amb un darrer tema sobre les últimes generacions literàries i la lectura d’una obra publicada recentment. Cada any era una novetat diferent, com si el curs hagués de tenir continuïtat, ja fora de les aules. I en tenia. Alguns debats de classe es van mantenir vigents durant molt temps i han forjat amistats que encara conserve i estime. De tant en tant m’arriben reconeixements d’aquells, o d’aquelles, alumnes que m’atribueixen el fet d’haver-los aju­dat a estimar els llibres. Crec que el mèrit no és meu, sinó dels llibres mateix. Entre nosaltres, alumnes i professor, allò que hi havia era un ambient cordial de treball plaent i de gran respecte a les paraules i a les persones. Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen en casos com el que descric consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten. La resta ja és secundari.

_________________________________

La ‘batalla de València’

Som als darrers anys setanta del segle passat, a Godella:

Potser ja havia viscut algun incident menor, però tinc consciència que tot va començar quan el company que feia les classes de llengua espanyola em va dir que tenia un tema al progra­ma de primer de BUP —els alumnes devien tenir uns cator­ze anys— sobre les llengües de l’estat espanyol i no l’havia volgut explicar perquè no volia provocar cap conflicte a la classe. No ho vaig creure una solució digna i em vaig oferir a explicar jo mateix aquell tema delicat. Els meus mestres Pedro Benavides i Sanchis Guarner m’havien marcat el camí de no arronsar-me davant l’adversitat.

El company em va cedir una hora de les seues classes, a la següent jo havia de fer classe de francès al mateix grup i en volia fer. Tenia una hora, doncs, per a explicar allò tan difícil. Josep Iborra recomanava que s’anàs a classe amb els llibres que calia llegir. Era important que l’alumne els veiés, que els pogués tocar i fullejar. És per això que jo vaig anar a aquella classe amb tota la bibliografia. Recorde que duia La llengua dels valencians, Nosaltres, els valencians, el Dicci­onari de la llengua catalana i les Converses filològiques de Fabra. Devia portar també alguna gramàtica d’Enric Valor, els dos llibres sobre dialectologia que Joan Veny acabava de publicar i Llengua i cultura als Països Catalans de Badia i Margarit, una obra que m’agradava molt rellegir. Uns quants quilos de llibres en definitiva. Vaig fer una exposició ben documentada sobre la unitat de la llengua, els dialectes, la història de l’idioma, etc. Al final de la classe els alumnes em van aplaudir. Però quan estava a punt de començar la meua classe de francès i així ho vaig anunciar, els alumnes em van demanar de continuar tractant del «tema del valencià». Allò entrava dins la dinàmica del diàleg, de la tolerància i de la llibertat d’expressió. Recorde que va ser una classe distesa. Tot anava bé i en un moment donat un alumne em va dir que tenia un document escrit en valencià i no en català. Jo vaig dir que el volia veure i vam quedar que ell el portaria i el miraríem l’endemà.

Per a aquella sessió només vaig anar documentat amb el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Va començar la sessió i vaig ensenyar el diccionari remarcant que era de la «llengua catalana». Tot seguit el vaig donar a un alumne voluntari, el que fos més anticatalanista de tots, i vaig demanar al propietari del text presumptament en va­lencià que digués la primera paraula. La va dir —devia ser un article—, la vaig fer cercar al diccionari i vam comprovar que tot coincidia amb el significat i la funció que tenia en «valencià». La segona paraula devia ser un substantiu i vam fer la mateixa operació amb els mateixos resultats, després la tercera, la quarta, la cinquena… I quan ja havíem comprovat que les vuit o deu primeres paraules d’aquell text en valencià coincidien en tot amb les definicions del Fabra, un alumne va dir que totes no coincidien, que n’hi havia algunes que no eren al diccionari català.

—Quines? —vaig preguntar.

Al text apareixia «hui», em va fer notar l’alumne. La vaig fer cercar al diccionari i també hi era, naturalment. Ho vam provar amb alguna paraula «valenciana» més, que no recorde, amb resultats similars: totes eren al diccionari català de Fa­bra. Llavors algú va dir la frase per la qual he contat l’anèc­dota: «Sí, però no.»

«Si però no.» Que a catorze anys i en un col·legi on el diàleg, la tolerància i el consens presidien tota la vida, un alumne no fos capaç de donar-se a l’evidència mostra fins a quin punt la visceralitat havia impregnat un gran sector de la societat d’aquell temps. Era l’any en què Peris Soler, de qui hem parlat més amunt, era conseller d’Educació. No gai­re lluny, pels carrers de València, constantment anaven per aquell temps cotxes amb megafonia proclamant a bombo i platerets i una estètica filofeixista que «som valencians i no catalans», si no proferien algun insult encara pitjor als cata­lans, mentre per la ciutat no hi havia cotxe que resultàs in­demne al fet de dur una senyera sense blau penjada al retro­visor interior o en forma d’enganxina a l’exterior. Per aquells anys també, Sanchis Guarner i Joan Fuster van sobreviure als atemptats amb bomba, però Miquel Grau va morir assassinat. Estic convençut que sense l’acció d’aquell terrorisme evident, cap adolescent de catorze anys no hauria pogut dir en una classe «sí, però no.»

_________________________________

En voleu més? Escolteu la veu de Tomàs Llopis recitant Carner:

Mestres (1: «Escoles a la frontera», de M. Carme Junyent)

0
Publicat el 17 d'abril de 2016

CJunyent

Aquest país l’han de salvar els mestres. I la llengua també. Tots sabem que la situació de l’ensenyament no és com voldríem, que hi ha mestres sense vocació, que n’hi ha que parlen malament la nostra llengua… Sí. Però al costat hi ha gent amb un coratge extraordinari, amb una creativitat fora mida, amb una força irreductible per a plantar cara a les maltempsades, amb una dignitat professional admirable. N’hi ha. En conec, en coneixem. Aquests canviaran el món, convertiran els plançons en arbres robusts, tornaran a alçar el país i redreçaran la llengua.

M’agradaria presentar-vos dos llibres que parlen de mestres, de bons mestres. Avui, Escoles a la frontera, de M. Carme Junyent (Eumo Editorial, 2016). Un altre dia, Contra les aules, de Tomàs Llopis (Edicions Tres i Quatre, 2016).

Sobre el de la Carme Junyent, que presentarem dilluns a VilaWeb, en vaig escriure una mena de ressenya per al diari. Espero que us sembli interessant. El llibre ho és molt.

Fotografia-2

Immigració a l’escola: tòpics i realitats segons Carme Junyent

Fa poques setmanes que es va publicar el llibre ‘Escoles a la frontera’, de la professora de lingüística de la Universitat de Barcelona M. Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955). L’obra, que fa de mal classificar, és alhora un viatge per tots els racons de l’Anoia i un estudi detallat dels centres d’ensenyament primari i secundari de la comarca i, per extensió, del país. L’autora ha començat a presentar el llibre pels pobles de l’Anoia. La presentació de Barcelona serà dilluns vinent, dia 18, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43); si voleu assistir-hi, envieu un correu a administracio@partal.cat.

Descobrir la comarca pròpia
En aquest recorregut, Junyent ens fa descobrir tot de racons que ni ella mateixa no coneixia; ens presenta les dificultats i envits que implica l’arribada de la immigració dels dos darrers decennis; retrata la vitalitat tant dels centres educatius com de les entitats socials; i, en darrera instància, ens revela tot de descobertes familiars que simbolitzen el dolor d’una societat encara marcada pel conflicte bèl·lic del 1936-1939.

‘En el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres, a cada poble hi he anat un mínim de tres vegades i a gairebé tots hi he anat algun cap de setmana’, ens diu al començament. El motiu que duu M. Carme Junyent a recórrer les escoles de l’Anoia és un projecte per a valorar la possibilitat d’aprofitar la diversitat lingüística dels alumnes com a font d’enriquiment social. L’estudi, titulat ‘Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?’, ja ha estat publicat (versió en pdf).

Però el projecte en si no centra pas l’interès del llibre. De fet, ni tan sols hi explica el contingut de les enquestes que reparteix a cada centre. L’interès està en l’aprenentatge que fa ella mateixa, en totes aquestes visites. L’estudi és l’excusa i l’estímul per a un recorregut molt més ampli, que l’emmena a reflexionar sobre la realitat de l’ensenyament i de l’ús de la llengua, a fer-nos veure els contrasts entre el món rural i el món urbà i a descobrir (i revelar) aspectes de la seva família i d’ella mateixa, per mitjà d’unes connexions que presenta magistralment i amb un estil planer d’una gran qualitat literària.

Immigració i ensenyament
Bona part de l’exposició, la dedica a descriure els municipis i les escoles: els llocs, els noms, els directors, els professionals en contacte amb els alumnes immigrats, els regidors de Cultura i d’Ensenyament… I, de retruc, el mapa escolar, el transport i els lligams –volguts o no– que la distribució de centres propicia. És, doncs, un retrat viu, pràctic, real de l’ensenyament a Catalunya en aquest segon decenni del segle XXI.

En aquest retrat, la nova immigració hi té un paper fonamental. Primerament, perquè és, d’alguna manera, allò que mou l’autora a visitar els centres. Però també perquè en sap copsar i explicar les dificultats que implica i, tanmateix, la voluntat i l’esforç de tractar el problema d’una manera eficaç. Quan parla d’Igualada, per exemple, explica un fet que es repeteix a moltes poblacions del país: que molts alumnes immigrants es concentren en uns centres determinats: ‘Entre els dos instituts d’Igualada, és evident que n’hi ha un que s’emporta el percentatge més alt d’alumnes immigrats. Si m’he de fiar dels alumnes que veig en l’un i l’altre a les hores d’esbarjo, jo diria que n’hi ha un que en té gairebé l’exclusiva. Pel que fa a les cinc escoles públiques, n’hi ha una que acumula un percentatge altíssim de famílies nouvingudes, i les altres diguem-ne que en tenen en proporció decreixent fins a arribar a percentatges residuals. La directora de la primera escola m’explica molt dolguda l’estigma que hi pesa i tot el que fan, no tan sols per a proporcionar un ensenyament de qualitat, sinó per a donar valor afegit a l’escola.’ I, en relació amb els pares, diu, poc més endavant: ‘En una de les escoles “marcades” em trobo que uns pares coratjosos no van fugir de l’escola, sinó que van lluitar per canviar-la, i amb la complicitat d’altres famílies van fer-ne una de les escoles més prestigioses d’Igualada.’

Exercici d’introspecció
Sempre a partir de circumstàncies fortuïtes, M. Carme Junyent ens va introduint també en la seva història familiar, marcada en bona part per la guerra del 1936-1939.

‘El meu besavi de Beseit va morir en un accident horrible. La veta de l’espardenya se li va entortolligar amb la roda del carro i el va fer caure. Quan va ser a terra, la roda li va passar per damunt i el va matar.’ A partir d’aquest fragment, i servint-se d’un estil literari atractiu, l’exposició de dades, llocs i reflexions es barreja amb una mena de confessió personal, amb tocs novel·lescs, que sedueix el lector pel caràcter íntim, sincer, despullat. Són fragments que ‘humanitzen’ el relat i l’autora. Que un científic ens parli de la seva família, de la seva vida o, fins i tot, dels seus trastorns no és gens habitual. I en aquest cas és, de totes passades, estimulant.

Recursos d’un llibre amè
Les explicacions, a més, són esquitxades de curiositats, de disquisicions lingüístiques –amb crítiques i elogis a Joan Coromines, per exemple– i, sobretot, de molts passatges irònics. De manera que, ultra les lliçons que ens transmet, M. Carme Junyent també ens fa riure. Perquè ella sap riure’s de quasi tot, començant per una professora universitària que es perd, indefectiblement, a tots els pobles que visita, encara que tinguin un sol carrer.

[VilaWeb, 13-4-2016]

                                              

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Vós primer, senyor Tasis

2
Publicat el 9 d'abril de 2016

Tasis

Ens hauria de caure la cara de vergonya. Enguany fa cinquanta anys de la mort de Rafael Tasis i no n’he llegit res, cap ressenya, cap trista notícia enlloc. Com si aquest home no hagués existit, com si en aquest país n’anéssim sobrats, d’escriptors i intel·lectuals de talla. Ho sabíeu, que va ser el primer escriptor de novel·la policíaca en català, abans que Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster?

Ara l’editorial Tres i Quatre ha decidit de reeditar les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis. La primera (La Bíblia valenciana) duu el pròleg original de Jaume Fuster, que li reconeix la condició de pioner en el gènere.

No fa gaire a l’Institut d’Estudis Catalans es va fer un seminari sobre Tasis. N’era un dels coordinadors el professor Àlex Martín, potser el més grans tasiòleg actual. Li devem en gran part aquesta recuperació, perquè ha assessorat l’editorial en les reedicions i ha escrit una introducció granment il·lustradora d’una de les tres novel·les.

Qui era?
Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) va ser periodista, polític, novel·lista, dramaturg, crític i historiador. Va col·laborar en publicacions com ara la Revista de CatalunyaSerra d’Or i La Publicitat. Tingué un càrrec polític en la Generalitat republicana: fou director general dels Serveis Correccionals el 1937 i el 1938. Es va exiliar el 1939 a París i en va tornar el 1948. És autor de nombroses obres, entre les quals Vint anys (1931), Tres (Mèxic, 1962), La vida del rei en Pere III (1954) i La novel·la catalana (1954). De tornada a Barcelona, treballà d’impressor i llibreter, mantingué la seva activitat política com a enllaç amb l’exili i continuà la tasca d’escriptor.

Les novel·les
En les seves tres novel·les policíaques, hi ha sempre dos protagonistes, el comissari Jaume Vilagut i el repòrter Francesc Caldes. L’avinença i la tensió entre ells dos estableix un joc magnífic, carregat d’ironia, que fa avançar la trama amb agilitat i enjòlit. Heus ací un petit resum de cadascuna:

La Bíblia valenciana (1955). Fou el seu primer llibre d’aquest gènere. Per tant, es pot considerar la primera novel·la policíaca catalana. Una trama construïda magistralment entorn de la troballa d’un llibre mític (la traducció de la Bíblia feta per Bonifaci Ferrer), ens submergeix en la Barcelona republicana, en una cursa vertiginosa d’assassinats en què llibreters de vell i bibliòmans lluiten per apoderar-se’n.

És hora de plegar (1956). Ambientada en la Barcelona de la postguerra. Tenim un robatori i un assassinat en una argenteria. Alhora, des de l’ombra, el misteriós assassí va relatant-nos els fets en una mena de novel·la que el durà a ell a la perdició i a nosaltres… a la sorpresa final. La trama i el recurs narratiu fan d’aquesta novel·la, a parer meu, la millor de totes tres.

Un crim al Paralelo (1960). Caldes i Vilagut resolen uns misteriosos crims que s’esdevenen en una Barcelona que viu, mig innocent, mig pecaminosa, entre el tercer i el quart decenni del segle passat: els baixos fons del Paral·lel, les actrius de varietats, els venedors de loteria, les tavernes polsoses…, tot amanit amb una visita ràpida i delirant a la València fallera de l’època.

Un tast
Tasis té la prosa dels grans escriptors: ferma, genuïna i enormement àgil. Tot això amanit amb una sornegueria fina —podem parlar de veritable humor català—, que te’l fa imaginar amb una rialleta per sota el nas. Entre l’una cosa i l’altra, no pots alçar els ulls del llibre.

Heus ací un fragment de Un crim al Paralelo, situat a València. Quan el llegiu direu: Camilleri? Montalbán? No, no: Tasis, Tasis, el nostre novel·lista oblidat!

Per bé que una mica tardà, el dinar havia estat reeixit. Sobretot la paella era suculenta, una verita­ble simfonia de gustos i colors, amb l’arròs daurat, ben deslligat cada gra, però fonent-se a la boca; els talls de pollastre, els musclos, els llagostins, les rodanxes de peix que formaven l’entrelligat del plat també estaven cuits al punt precís, i les llen­ques vermelles i verdes de pebrot que decoraven la gran paella no eren sols riques de paleta sinó de substància.

—M’estic reconciliant amb aquesta excursió policíaca! Qui era el malaurat que va dir un dia: «De València, ni l’arròs»? O bé allò altre de: «A Va­lència mataren tres —no per lladres ni per res— sinó perquè li furtaren la capa a Crist»? Devien ésser uns fumuts beneits. Quina paella, Senyor! —comentà Caldes, tot repetint abundosament del plat—. Aquesta mena de menges, cuinades amb oli, carregades d’espècies, barrejades, sense sal­ses ni artificis culinaris, són més aviat bàrbares, ja ho concedeixo. Un Brillat-Savarin trobaria que aquesta paella és una heretgia indigna de presen­tar-se a les taules de l’Europa gastronòmicament civilitzada. Però, què hi farem, si encara som tots una mica moros? I a València encara és més difícil d’oblidar-ho. Moros refinats, si vols, com aquells que van saber edificar l’Alhambra i la Mesquita de Còrdova i que van traçar el meravellós sistema de regadiu d’aquesta inefable horta de València. Però moros. De totes maneres, no hem d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, tan cosmopolita que hom diu que gaudia del do de llengües, era valencià, i que els Borja, més coneguts a l’Europa del quinzè segle sota llur nom italianitzat de Borgia, eren va­lencians i que van seguir sentint-se’n en els honors com en els excessos.

—Jo no ho oblido pas, estigues tranquil —repli­cà Vilagut—. I no sé veure per què aquesta paella seria indigna de cap cuina europea ni àdhuc de dos papes del Renaixement.

—Què vols que t’hi digui, jo? Són coses de gust, de matís, de tacte, si m’ho permets. Aquest plat, en el qual troben tantes satisfaccions els nostres sentits de bàrbar, és massa violent, massa natural, massa poc químic. És com la pintura lluminosa i multicolor dels pintors valencians. O com aquest vi del Priorat, que d’altra banda no puc menys que recomanar-te. Quin grau fa? Setze, ben bé. No té gaire bouquet, d’acord; potser té un vague regust de brisa. És un most primitiu, fill de la terra i del sol, i que no ha anat a estudi ni té educació. Però, al darrere de la paella, quin licor meravellós! La gargamella se’t refresca i s’abran­da ensems. És com un raig de sol líquid, que re­conforta i dóna el punt d’eufòria necessària per a oblidar totes les misèries d’aquest món. Fins i tot els crims i els criminals!

—Sortosament per a la nostra seguretat perso­nal, no seràs tu qui durà aquest vespre el cotxe, per tornar a Barcelona! Perquè aquest Priorat, tras­colat a dosis massisses com estàs fent, no dóna gens de fermesa al pols. Però et concedeixo que estem dinant molt bé, tant si ho fem a tall de civi­litzats com de bàrbars, i no em ve d’aquí. El meló i les taronges que ara ens duen completaran d’una manera perfecta l’àpat.

Per què «Paralelo»?
En Tasis, a la introducció de la novel·la, fa una explicació lingüística. Per què fa servir Paralelo i no Paral·lel al títol?

Una cosa crec que he d’advertir, i fa referència al llenguatge: és volgudament acostat al que és propi en els llocs de l’acció. Ja es comprèn que les meves concessions no arriben al català absoluta­ment depauperat que s’hi sent a cada cantonada; però m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Paral·lel, i moneder més que portamonedes. Així en tots altres casos. I ara, en revisar-la, m’he atès al mateix criteri.

Tasis s’equivocava de mig a mig: ara tothom en diu «el Paral·lel», però dubto que el català que s’hi parla tingui gran cosa a veure amb aquell dels personatges de la novel·la. Ni tan sols, segurament, amb el català depauperat a què es referia l’escriptor. I això, els pocs que parlen la nostra llengua… Pobre Tasis, si alcés el cap!

PS: Quan feia pocs dies que havia aparegut aquest article, vaig rebre una nota d’en Lluís Calderer, de Manresa, que he d’afegir ací perquè té molt d’interès:

«Benvolgut Jordi: He llegit amb molt de gust i interès el teu escrit sobre Rafael Tasis. Hi estic plenament d’acord. Només que m’hauria agradat que l’iniciessis en positiu perquè la recuperació d’aquest escriptor ja ha començat.

És important donar rellevància a la tasca de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet com a curadors i prologuistes i informadors bibliogràfics de quatre llibres de Tasis: “Diari íntim. Escrits autobiogràfics”, “El revulsiu del catalanisme” (recull d’articles publicats en revistes de l’exili) i dues novel·les inèdites: “A reculons” i “Muntaner, 4”. I tot això a càrrec d’editorials que malden amb moltes dificultats per mantenir la dignitat literària: A Contra Vent de Barcelona, Cossetània de Valls i Ensiola de les Illes Balears. En el temps, parlem de llibres apareguts entre finals de 2011 i principis de 2016.

Després d’això seguim reivindicant la necessitat de disposar sobretot de la reedició de les altres novel·les, el seu teatre, els seus escrits sobre novel·lística i qui sap si altres coses. Així mateix que moltes altres veus s’afegeixin a una commemoració que no se circumscrigui a la data i que serveixi perquè la figura i l’obra de Tasis sigui de presència i actualitat permanent entre nosaltres.»

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ballarinades

1

ballarín3

Del doll de mossèn Ballarín, n’he aplegat vint-i-quatre gotes al vol. Parlen del país i de la llengua. Clar i català.

La nació

«El poble. Els polítics parlen, garlen i xerren. El poble només espera el matí d’un dia que sigui seu.»

«El Pi és mort. Però aquesta ossada és i serà viva mentre algú cregui en aquesta pàtria. Mort, el Pi és senyal que els pobles ressusciten.»

«Confessar-se català, fill d’aquests rostolls i d’aquesta gent no és fer política, és ser fidel a la pròpia mare, fidel a la llengua amb els planys de la qual em va treure al món. Una pàtria, sobretot per a nosaltres, és una llengua.»

«Sóc un ciutadà del món, però sense fer-me trampa. No ho sóc buidant-me les tripes per oblidar on vaig veure la llum per primer cop, quina és la meva llengua. Única. Quina és la meva llenca de terra i la meva mar.»

«Així com cal acceptar els pares, siguin com siguin, també cal fer-nos nostra aquesta terra, sabut o no sabut, tan nostra com els pares, que ens afesomia tant com el mas.»

«La nostra llenca de terra és una xarxa de pescador penjada als Pirineus, que s’allargassa i s’esprimatxa fins a Guardamar. La xarxa es fica mar endins per fer eixir, a flor d’aigua, mitja dotzena d’illes. Sense la divina i mesurada grandesa, som grecs d’espardenya.»

«Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari.»

«Com cap altra de la Mediterrània, som una terra pobra. Les feixes del pagès s’engarristen quers amunt; cal treure pa de les pedres.»

«Segles i segles de migradesa no han pogut matar l’olor de les places. Encara som. L’alfals dels conreus, la vidalba dels boscos, la pólvora de les ciutats, el fum de les passions ocultes i «lo somni» amagat. Rebrotat misteriosament.»

«Nosaltres som una nació ja en els temps medievals. Érem tant a l’estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat, i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos «Principat», que encara tirava aigua al vi.»

«Cada país té el seu tipus representatiu: el coronel anglès, la francesa chic, el tenor italià. Nosaltres tenim el garneu assenyat.»

«Aquest país és com és gràcies als pagesos de rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per descuidar-se Déu.»

«Els afraus d’ací fan gent de pas de bou, senalla, escó, torrada amb all i caliu. Però, de tant en tant, surt algú esverat a pas de cabra, bossot, catau, trabuc i flamarada.»

 

La llengua

«He de confessar que, sentint el català d’alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m’ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà.»

«Tinc un gran respecte per mestre Pompeu, però, més que ell, els filòlegs de sabata ciutadana oblidaren l’ample terrer.»

«Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig anar a parar a Matadepera. Fins que vaig arribar al Seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans […]. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra. Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi.»

«Visc en una contrada que parla un català àgil com els esquirols.»

«El menorquí és la més musical de les nostres llengües.»

«La jovenalla de per ací ha perdut el deix de muntanya i engeguen les horribles vocals de qualsevol xerraire amb català light

«Amb mossèn Cinto, la poesia trobà la llengua del poble, la parla directa i l’ample lèxic de les pairalies de Vic, amb ressons de la plaça de Balaguer, les hortes de Sueca i les pinedes de Formentor.»

«Amb mossèn Cinto, la llengua del poble trobà la poesia, aquella flama colgada des de Llull i Ausiàs March.»

«En la litúrgia de missa, el traductor del llatí sempre tria el mot més proper al castellà.»

«Aquest idioma de missa no és català rodó. A la curta, val més això que res. A la llarga, si seguim per ací, se’ns abarnegarà l’idioma.»

«La més bella obra de Déu fou una pageseta de poble. No parlava la llengua fina dels de Jerusalem, parlava galileu com Pere o Andreu. Si hagués nascut als nostres verals, no hauria pas parlat el català finet de Barcelona, sinó el pintoresc de Fondarella.» 

Extret de Mossèn Ballarín per ell mateix (Ed. Pòrtic),
amb permís exprés del curador, en Jaume Huch

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ballarín: un doll

2

ballarín2

La mort de Josep M. Ballarín, mossèn Ballarín, hauria d’ésser una avinentesa per a llegir-lo. I per a llegir-ne alguna cosa que no fos Mossèn Tronxo. Perquè aquest home duia dins seu un doll de vivències i un doll d’humanitat. I era un doll de paraules.

No us en diré pas gran cosa. Penso que els escriptors no s’han de comentar, s’han de llegir, que per això escriuen. Només tres apunts. Primer de tot, encara hi ha algú que diu (i aquests dies de segur que algú ho publicarà) que mossèn Tronxo era ell mateix. En Ballarín no podia ésser mossèn Tronxo, sobretot perquè ell era de ciutat i no pas «del tronxo», és a dir, del terròs, de pagès. El mossèn Tronxo de la novel·la s’inspira en Ramon Anglerill, el capellà que ja hi havia a Gósol quan ell hi arribà, provinent de Queralt (no em vull estendre sobre les causes del trasllat de Queralt a Gósol, perquè ara no toca). No em sé estar de dir-vos que conec en Ramon Anglerill i que no és estrany que en Ballarín hi connectés i el volgués literaturitzar. No és veritat, doncs, que mossèn Ballarín fos un «capellà de poble». Era, com he dit, ben ciutadà. Nascut a Barcelona en una família benestant, tot i que es va arruïnar. Fou, si de cas, un capellà «del poble».

Segonament, tenia Déu sempre al cap. El Déu cristià, el Pare i el Fill. I l’Esperit, que esmentava ara i adés. Ballarín era amic de Déu, veia Déu com un amic. I per això el feia sortir pertot arreu, parlés de què parlés. I per això també li sabia greu que molts atacs contra la jerarquia eclesiàstica (uns atacs que ell solia compartir) anessin acompanyats d’un menyspreu a la idea de Déu i, de retruc, als creients de bona fe (com molta de la gent —bona gent— amb qui ell tractava).

En tercer lloc, era un català de pedra picada. No cal estendre-s’hi. Només, això sí, s’ha de remarcar una idea que repeteix: Catalunya ha sabut sobreviure, però no sap viure. Al primer text que teniu tot seguit ho explica d’una manera magistral.

Us deixo, doncs, tres lectures triades. Si no transcric cap fragment de Mossèn Tronxo no és perquè cregui que no paga la pena de llegir la novel·la. És perquè crec que paga la pena de llegir-ne més llibres.

 _____________________________

DUROS A QUATRE PESSETES

Després de voltar per aquests mons de Déu, el retorn a casa sempre és una sorpresa. I no parlo d’allò inexplicable de sentir-se a casa de bell nou.

És la sorpresa de veure aquest país, el més pobre d’Europa. La nostra terra és secanera, cal fer-hi pujar les feixes ròssec amunt, plou quan plou i gairebé mai no plou quan hauria de ploure. Al costat de la Champagne o de Suffolk, Vic i Olot semblen rabasses; en recordar la Picardia i les pollancredes del Po, els nostres pagesos fan tendresa. Han tret pa de les pedres, literalment.

Hi ha una altra sorpresa encara més sorprenent. Aquest país és l’únic d’Europa que ha salvat una llengua i una cultura normals dintre d’un estat d’altra llengua i d’altra cultura. D’Occitània en resta ben poc, Bretanya és un enyorament, Borgonya història passada, Escòcia unes faldilles, Gal·les uns versos. Potser cap d’aquests pobles no pot llegir Sòfocles traduït a la llengua pròpia, si és que els resta llengua pròpia.

Tornant de fora, aquest país emociona, et sents cofat de pertànyer-hi. Al cap de segles ha estat capaç de sobreviure. Ai. El mal és que no ha estat capaç de viure, de viure respirant a pler.

Aquest país té més virtuts que no sembla. Malgrat que el Dant parla de la nostra «avara povertà», la gent d’ací sap ser generosa quan cal. La nostra bescantada burgesia, amb tots els defectes, ha estat molt més generosa que el «señorito» andalús.

Aquest és un país de bona cultureta, amb pobles tan vius que els d’Igualada van al Kilimanjaro amb moto, els de Manresa pugen l’Himàlaia i els de Sant Feliu de Codines estudien les plataformes fluvials del Nil.

Però aquest país de belles jeies no viu.

Sobreviu i no viu. Vés a saber per què. Potser la resposta és a la plaça de Vic, la plaça que explica tantes coses nostres.

Diu que el Rusiñol i el Casas van posar parada al mercat de plaça. Hi venien duros a quatre pessetes. No en van vendre ni un. Cap dels pagesos, curials, majordones, botifarrers, capellans, menestrals, xerraires, sans i beats de la ciutat levítica no es va fiar del qui venia duros a quatre pessetes. No es van fiar d’aquell barret de rialles del Rusiñol, però tampoc no s’haurien fiat de ningú que els fes un do gratuït. El nostre pecat és la malfiança.

Sobrevivim perquè mai no ens fiem ni de la mare que ens va parracar. No vivim perquè no ens fiem ni de la dida que ens va alletar.

La vida d’un poble, el caminar d’un poble avant, és una lligada de confiances mútues. Sense confiança, l’home es torna un musclo. Sense confiança en el veí, aquest país nostre, tan bell, tan treballat, tan fidel, només serà una musclera. Només serà un poble de pobles, mai no arribarà a poble.

Òbviament, no faig política. I ara provaré de fer teologia.

Aquest país nostre és un dels més vells països cristians. Almenys a les terres velles, els moros no van tenir temps de treure-hi verol. Requi a qui requi, tenim cristià el rerefons del rerefons de l’ànima. Tenim virtuts cristianes, però ens costa de ser cristians. Mentre d’altra gent es trenca per una altra banda, la nostra fe se’ns trenca perquè, en no saber confiar en els homes, no sabem confiar en Déu, en la seva gratuïta paternitat.

Déu meu. Déu sempre ven duros a quatre pessetes, sempre. Sovint sentim dir que no podrem entendre Déu perquè és infinit. Infinit, rai. El que ens costa entendre d’Ell és que sempre, sempre, sempre ven els duros de la gràcia a quatre pessetes de desgràcia. I quan fa un capmàs, dóna els duros sense canvi.

Déu és un ésser de gratuïtat. Mai no dóna a tants per cent.

Si un poble és la resultant de totes les confiances dels uns en els altres, l’església és la comunió de totes les esperances confiades en Déu i en la bondat humana. Malgrat tot. Malgrat que morin infants innocents, malgrat que el veí ens la faci coronada. Malgrat tot.

Més val que ens pengin la llufa cent vegades per massa confiats, que mancar un sol cop a la confiança d’un amic que se la mereix.

Direu que amb aquest codi és impossible de viure econòmicament, i que ningú no podria fer bancs. No és cert. Un banc amb caixes per a ficar-hi dinerons també és una confiança. I si no que ho digui la borsa.

Sense confiança no podríem ni fer banc. Més. Sense confiança no farem un país. Sense confiança en Déu i en els homes mai de mai de jamai no serem bellament cristians.

Escolta, avara pobresa de la meva terra beneïda.

Aprèn, aprèn a comprar duros a quatre pessetes.

Vent sense paraules 
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 1982

 ____________________________

LA GALLEGA I EL «JEREZANO»

El primer record que tinc no serveix per a cap recalada. Nevava, el meu pare em va dur a veure la palmera i el cedre del jardí de ca l’avi, que eren tots florits de blanc. Hi havia estrelletes que es deixaven llepar als vidres, fresques.

Sempre més he estimat la neu, no puc dir que aquella neu em fes pensar en Catalunya. Però alguna cosa havia començat; els primers mots, amb la primera neu, ja eren en català. Per sempre més no tenia altra parla.

Entorn de l’infant es va fent un univers. De primer petit, després s’eixampla, fins que hi trobes persones com tu que es mouen. Si he de dir la veritat aquest primer univers meu no fou fet ni de cançons d’en Llongueres ni de cançons psicomotrius. Era una univers de dides. Per aquells anys havíem nascut cosins i cosins, cada cosí amb dida. La meva tenia una piga a la galta i es deia Carmen, era gallega. Les altres eren totes del mateix tirat, ufanoses, molsudes, generoses de pit i de llet, engarlandades de farbalans, puntes, randes, còfies, arracades de marqueteria de plata i pas d’oca feixuga. Dides i dides i dides, i algun cosí escanyat de llet. Ve-t’ho aquí.

Vaig creure en els Reis, i això sí que val la pena, encara hi crec. No podré deixar mai de creure  que de dalt i de lluny arriben camells amb joguines. Ep. I amb carbó, perquè no se’l descuidaven mai. També he cregut sempre més en el carbó, que no tot són flors i violes. I jo menys.

L’oncle solter era l’únic que parlava de política a taula, els altres se l’escoltaven. El meu pare va morir sense deixar-me saber per on les veia. La mare i l’àvia tenien feina i massa a sargir mitjons per a perdre el temps.

L’oncle, en els monòlegs, parlava d’un tal Primo. No en sabia cap afegitó del nom, era el Primo. Ara resulta que es deia don Miguel Primo de Rivera i no sé què més. Durant anys només fou el Primo, el «jerezano».

El Primo havia enllestit la guerra d’Àfrica, a la guerra d’Àfrica hi havia hagut la batalla del Gurugú. Mai més no he sentit parlar de la batalla del Gurugú. Pel que fa al domicili nacional, el Primo feia córrer el sabre.

L’oncle, davant meu, se’n callava més d’una. A mitges i mitges vaig saber que el Primo era borratxo, fatxenda, gall de panses i que «ni catalanes, ni vascongados, ni ni castellanos». No ho vaig entendre gaire, sembla que una tal Niní Castellanos era amiga del del sabre. A mi em va semblar molt bé que el del sabre tingués alguna amiga. Amb el sabre tot sol s’hauria avorrit molt. No sabia que això d’amiga vol dir més que amiga, tant se val.

Em sap molt de greu haver-ho de confessar. Abans de saber res de Catalunya vaig ser del Barça. No puc confessar quan va ser, em temo que ja hi vaig néixer.

Una minyona que es deia Remei em deia «Catalunya està trista, vestida va de dol», per la mort del Guimerà. També cantava «Rosó, Rosó, llum de la meva vida» i se li posaven els ulls en blanc.

La Remei em deia que tots els castellans eren com el Primo. Els cosins de Vic venien a dir el mateix i es fumien de mi perquè em deien Pepe. L’oncle Lluís no anava tan lluny, només em deia que no em fiés massa dels castellans.

Un cop que, fent sonar un plat esquerdat, vaig dir que el plat parlava castellà, el meu pare em va ventar un bolet, em va recordar que tenia un avi de Madrid, que em deia Pepe i que no era cap vergonya dir-se’n.

No m’ho puc saltar.

Vaig fer la primera comunió a set anys. Set anys. Tenia un Culapi, el pare Valentí Soler, que era un geni de la pedagogia, tant que no ho semblava. No sé com s’ho va fer, només sé que tota la meva vida ha sigut una recerca d’aquell parenostre de la primera comunió. Encara el duc, marcit i polsós, encara espero que se m’avivi i se’m desempolsegui.

Quan sento parlar dels catequistes d’ara, no els entenc. Si una criatura no pot fer la primera comunió a set anys no serà pas per ruc ell, els rucs seran els catequistes. O potser els rucs són els que fan aquests catecismes.

Torno a la meva primera comunió. Solemnement: no fou el dia més feliç de la meva vida. Després dels silencis a la capella de col·legi, em vaig atabalar. No vaig ser ni feliç ni desgraciat.

El país deuria fer la seva, jo no en sabia gairebé res. Però ja començava a dur cançons de mossèn Cinto. Mossèn Cinto havia donat la primera comunió al meu pare, en guardava un vers dedicat que no va ensenyar mai i que perdérem amb la guerra.

No puc dur gaire res més sobre el país i els seus homes. Fins que va marxar el Primo i va morir al cap de poc a París. Ves com el món: em van dir que el Primo havia mort desafiat pel Duc d’Alba. Sigui com sigui, em sembla que tothom va trobar bé que marxés el Primo. Tots menys l’àvia Carmen, la Ballarín, que tenia un retrat del Primo dintre de l’«escaparate» de la marededéu del Carme voltat de flors.

Van deixar de parlar del Primo i ara parlaven del Cametes. El Cametes era el Rei, tots els volien treure menys l’àvia Carmen. Sense dir-ho, el meu pare tampoc no n’estava, del Cametes.

Més d’un dia de mil anys
(Club de Butxaca), 1989

 _________________________

LA CALÀNDRIA

La Renaixença té noms amb renom.

De nom, però, només en té un. Mossèn Cinto.

És un fill del tronxo i potser la seva vida tràgica li venia d’això, mai no va ser capellà de marina, molt menys limosnero de cal Comillas, encara menys futur canonge.

Entre goigs, passió i glòria, sempre va ser ànima d’espardenyes i barretina.

Els companys capellans, gent de molt seny, li van fer vores, el bisbe, que l’havia llorejat de poeta nacional, li va treure la missa. Els menjacapellans del Diluvio se’n van aprofitar. Va morir sol i vern a Vil·la Joana.

Els savis d’avui se’l salten, no sé pas quin banastre d’institut l’entafora entre la culivada de poetes de la «restauració d’Alfons XII». Que vagin fent. Aquest país té bons poetes de rajolí, algun bell poeta de raig, només el te a ell amb la torrentada poètica dels genis.

Aquell noi de Folgueroles que, sense haver vist mai el mar, va somniar Atlàntides, se sabia el Canigó pas a pas i greny a greny.

Tan seu, el poble no n’ha oblidat pas els virolais.

Sap que és el poeta més gran que ha donat aquesta terra.

Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts
(Planeta), 1998

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Reflexionem, senyor Xammar?

1

p_xammar00

 

Els escrits d’Eugeni Xammar (1888-1973) ens ajuden a reflexionar en un dia com avui. Ell, com molts que ens han precedit, va somniar un camí. Nosaltres ja l’hem recorregut gairebé tot. Demà podem entrar a la recta final.

Heus ací set fragments que ens descriuen un personatge, que ens fan de mirall i que ens encoratgen a assolir la victòria.

«Em plau imaginar que un dia —com més aviat més valdrà— Catalunya tornarà a viure com el que és, els catalans tornaran a viure com el que són, com el que han de voler ésser inflexiblement. Com una nació civilitzada. Com uns homes civilitzats.»

«Sóc català de soca i arrel, nascut per atzar a Barcelona d’un pare vallesà i d’una mare del pla de Llobregat, aquestes terres que són el reducte de la fortalesa catalana voltada de forasters i enemics, i l’orgull de sentir-me satisfet de mi mateix només el tinc quan veig i sento que sóc tan català avui com el dia que vaig sortir de casa, que els quaranta anys passats fora de Catalunya s’han esquitllat com l’aigua entre la roca, que demà, o d’ací a deu anys, o d’ací a vint anys, si encara sóc viu, que en dubto, tornaré a Catalunya i tot serà, però jo sobretot, com si mai no me n’hagués mogut.»

«És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació»

«Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya»

«Deixat en una platja d’on no sortien vaixells per anar enlloc… Una impressió de solitud infinita. Tenia prou mitjans per a viure, tenia una casa, tenia una dona, un gat i un gos, però al voltant meu no hi havia res. Absolutament res. La soledat era total. Cap llum a la llunyania que em pogués orientar. Catalunya perduda. Jo em llevava i sabia d’una manera certa que durant tot el dia no hauria de fer res, no tindria res per a fer.»

«Català: recorda’t que ara fa quatre anys Lluís Companys moria afusellat als glacis de Montjuïc al crit de “Per Catalunya”. Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort […]. Els catalans que hem estat testimonis de la passió i mort del President Companys portem damunt de les espatlles un pes de plom. Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans. […] Què volem que sigui el President Companys a la Història de Catalunya, un exemple fecund o una estela funerària al mig del desert? […] No han afusellat Lluís Companys, han afusellat el President de Catalunya. […] I ara s’acosta el 15 d’octubre de 1944 […] se sent la remor d’un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya viu.»

«Quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.»

Si voleu saber més coses sobre Eugeni Xammar i llegir-ne fragments interessants, us recomano el llibre «Periodisme? Permetin», de Quim Torra, o la sèrie que vam publicar en Pere Cardús i un servidor l’estiu del 2013: «El món de Xammar».

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

La imatge que em va colpir

0

Meridiana

Del 9-N al 27-S, del parc Güell a la Meridiana, amb en Celdoni al pensament

La imatge que més em va impressionar és la dels balcons de la Meridiana plens d’estelades. Ja ho veus, Iglesias: els fills i néts d’extremenys i d’andalusos saben què han de fer, com ho sabria en Paco Candel si encara fos viu. El problema no és que tu no hagis entès res. El problema és que els qui t’haurien d’assessorar, hereus d’aquell PSUC del «Som un sol poble», s’hagin enlluernat en la teva vèrbola tan suada i tronada i no t’hagin dit que això no es diu, que això no es fa, que això no és. Ja us ho trobareu tots plegats.

Ahir vaig anar a la Meridiana encara amb el record de l’olor neta de pluja de la veu d’en Celdoni Fonoll, que va tenir la gentilesa de trametre’m els seus Haikús del Parc Güell i altres versos (Cossetània, 2015). És un llibre captivador, que de cap a cap traspua natura, amor a la natura (amor a la terra, fet i fet). En aquest llibre tot s’aprofita, com diria en Calders. Començant pel pròleg del gran poeta Carles Duarte, que arrenca així:

«Llegir Celdoni Fonoll és retrobar l’alè fresc i lluminós d’una llengua vital que ens configura com a comunitat humana en què ens reconeixem i que s’hi expressa amb tota la seva capacitat de transmetre coneixement, d’evocar emocions, de desvetllar sensacions essencials.»

Continuant pels haikús, nascuts de les seves passejades i corregudes quotidianes pel parc, com ara aquest «Febrer gelat»:

«Quan febrer emigra
amb xurriaques fredes,
ens fueteja.»

Prosseguint en els altres versos, com aquesta «Cassolada 9-N»

«Repic d’atuells,
sorollada insigne,
contra els males pells
de l’Espanya indigna.»

O bé aquell «27-S», al final de l’apartat:

«Cap vot en fals!
Cap vot en fals,
bona gent de la Terra!
Cap vot en fals!»

I acabant, és clar, amb aquell epíleg, que ens hauria de fer obrir els ulls i les orelles:

«En català polit
escric sempre els meus versos.
En català polit.
 
El que parlava el pare
i l’avi i tots els seus,
i cantava la mare
amb claríssima veu.
[…]
Malgrat que allò que impera
en places i carrers,
i en aules i teatres
de la bruta Lavínia,
i allò que promocionen
més d’una i més de tres
televisions i ràdios
que, en lloc de llum, fum donen,
és espanyol d’Espanya
i català podrit.»

Gràcies, Celdoni.

Un poema probablement excepcional

1
Publicat el 2 d'agost de 2015

Alba del vespre

És a Alba del vespre i altres poemes, de Carles Duarte i Montserrat, amb il·lustracions d’Aurora Valero (Edicions Tres i Quatre, 2015). No sé si és el poema que n’hauria destacat, de tants de bons com n’hi ha. Però, essent qui és el prologuista, no la voldria errar.

La teva mort, la meva

La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant d’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.

La teva mort es va eixamplant dins nostre,
com un hivern.

Escric un nom a les parets de l’aire.

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

L’alba del vespre alena solitud.

Endreça de l’autor:

«La teva mort, la meva és per a l’Elisa, la meva mare, que mira el món des dels meus ulls»

Fragment del pròleg de Jaume Pérez-Montaner:

«És el poema dedicat a la seua mare, Elisa, “que mira el món des dels meus ulls”, com ens diu Carles Duarte en la secció d’”Endreces”. Els seus versos constitueixen un dels moments més emotius i càlids de tot el llibre, “un tama­riu imposant d’escorça càlida”. El mateix títol associa les dues persones: el tu, la mare, i el jo, el fill, inseparables per la mort. És el que desenvolupa la primera estrofa, amb dues imatges impressionants: la de l’arbre que arrela en el subjecte líric, i la de les llàgrimes eixugades per l’escorça del tamariu. El vers següent, tanmateix, dóna entrada al nosaltres, ampliant l’abast d’aquell arrelament: “La teva mort es va eixamplant dins nostre,/ com un hivern”; per a tornar, finalment, a la intimitat d’un jo que, tanmateix, pot convergir amb la presència del tu i dels altres:

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

No és fàcil de parlar de la mort dels propis pares: el pe­rill d’un sentimentalisme excessiu hi és sempre present. Ja ho va escriure Horace Gregory parlant d’uns poemes d’E. E. Cummings dedicats als seus progenitors: “Pocs po­etes han escrit poemes memorables com a tribut als seus pares. Cal tornar al segle XVIII i als versos de William Cowper en My Mother’s Portrait per trobar-hi quelcom de comparable.” […] En només dotze versos Carles Duarte ha aconseguit de transmetre una profunda emoció, plenament relacionada, a més a més, amb el sentit de tot el poemari. Un cert distanciament, potser —”la teva mort ja té deu anys”—, i, sobretot, una ajustada creació en les imatges, com també el pas a penes perceptible del jo i el tu al nosaltres i als altres contribueixen a fer de “La teva mort, la meva” un poema memorable, excepcional probable­ment en la lírica contemporània.»