El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: llengua catalana

Malparits!

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Malparits!

Ara estaré per vosaltres

La regla del DUC

Un cacauet exuberant

Mala peça al teler

Dijous o el dijous?

Compte amb el “com”

Doncs així no

He dit als amics que no vinguin

Estiguem a l’aguait

Castellanades del DIEC

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ja pots comptar!

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Ja pots comptar! 


La saviesa de Carme Junyent, en una frase 


Quan l’enterren el pronom “en”? 


De la Xina i del Perú 


Gota a gota 


Amorosívol 


Molta terra a l’Havana 


Poder volent


A què treu cap, cap de trons? 

Espenyats!

Encara dieu “i pico”? 


No ho fem!

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Perdius marejades

0

Fotografia: Patrice Schoefolt (Pexels)

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Perdius marejades

Danses d’estrangers estranys


No “apretem”!


Anar pitof


Quina ceba tan rabiüda!


Un geni de fotims


Nou de trinca


Agrumollats i aterrossats


Quant de temps


A fer la mà!


Estiregassats

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui.

I si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sense por de perdre

0

Fotografia: Andrea Piacquadio (Pexels).

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Sense por de perdre


Badallaires i trinxeraires


No pixem fora de test


Prou de marginar el “prou”!


Agulletes que no cusen


La llengua ja no fa servei?


Les parets també ploren


Revelem-ho sense desvetllar-nos


Abrilejar


Infixos per a cantussejar


Compte amb els CD


A la primeria ho dèiem així


Bon vent i barca nova, hispanitat!


Aprofitem l’avinentesa


De tant esbatussar-nos ens esbalçarem


Quin sentit?


I si ens esforçàvem a fer-ho bé?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Volem fets, no pas ‘events’

0

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Volem fets, no pas events

Quin greu que em sap

Tocar el crostó amb el capciró dels dits

No hi és tot

Voleu res més?

Verbs que fan veure la padrina

Cap zero

Sufixall

I no en tenim

El sufix de la boscúria

Cantem?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per què en diem “palmera” si en podem dir “ulleres”?

2

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

1. Per què en diem ‘palmera’ si en podem dir ‘ulleres’?

2. Mercadona ens estima… però sotmesos

3. Sanitat respon… en espanyol

4. Aclaparadorament camuflats

5. Que hem perdut el senderi?

6. Una llengua de primera

7. Deu i prou!

8. Ho veieu forassenyat?

9. Hi ha hagut batussa

10. Una gana que l’aixeca

11. No volem marrons

12. M’hi recolzo i em dóna suport

13. Que no ens estafin

14. No re!

15. Genuïnitats amb ‘dir’

16. Ostres, noi…

17. Quina murga!

18. Menudeses

19. La mare encepegava

20. Tap i carabassa

21. Què volem transmetre als fills?

22. El poder de capgirar

23. Som-hi!

24. Com un cop de puny

25. Per a fer bonic

26. Una traducció “feta” un nyap

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Joan Fuster: clar i català

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Joan Fuster: clar i català


Enorgullim-nos-en


Ha provat l’estiu?


Escaure


Morta la cuca, mort el verí


Barrip-barrap


Cessats?


Autoodi


Olor de Gessamí


No fem malbé la llengua


La panxa regirada


Ni per pensament


No ve d’aquí


Sense pèls a la llengua


No ens hi conformem


Tant sí com no


Fer el paperina


Pam i pipa


A mata-degolla


Ranejar


Per si no fos prou


Com més aviat millor


Cap d’arengada


Ara i adés


Plàstic? Al contenidor groc


Trossos


No cal ni dir-ho


Tinguem nervi


Fer-se vell


I la ganyota, què?


Cap de broma


Permetem massa


No tocar ni quarts ni hores


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Justa la fusta!

0
Fotografia: Latifah Sheïl’a.

Us presento els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

Justa la fusta!


La fi del cagaelàstics


Saaanta Llúcia


Masculins que ens fan ballar el cap


A còpia de dir-ho ens hi avesarem


Entaforats en la genuïnitat


Mig mig


Femenins que no sabem que ho són


El súmmum


Tip del 360


Carrinclons


No tinguis por…


Girem, girem


Massa afectats


A la Filològica regalen lupes


I quina calor…


Plàstic que ve a tomb?


El tresor de la figa


Reeixir sense quallar


Desenrotlleu-vos


Quin sol


Cerques abusives


Xarona i sense hort


A les dues setmanes?


Davant o no?


Per a res


El brindis, amb xampany, tu


L’orella per dins i per fora


La mà quieta


No primeu


El plàstic creix


Més plàstic


De bé a bé


Si no t’enfades no et desenfadis


Què enteneu?


Substància grisa


Lentament o progressivament?


Descurança publicitària


A cop calent


Quina malícia!


Per aquí enllà


Masculí o femení? Depèn


Cuines a mesura


Guingueta, sense apocament


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fotre”, el Messi dels verbs catalans

0

VilaWeb

El verb “fotre” és probablement un cas únic: és un vulgarisme que amb el temps ha agafat una munió de significats i que, alhora, forma part de moltes locucions i frases fetes. Com passa a molts vulgarismes, la llengua ha creat unes quantes alternatives per evitar-lo (eufemismes).

  1. El significat original: ‘copular’

En els Usatges de Barcelona, del segle XIII, ja hi trobem això: “Qui ociurà son senyor…, ho li fotrà sa muler, o li tolrà sa muler o son castel” [“Qui matarà el seu senyor…, o se li cardarà la muller, o li prendrà la muller o el castell”]. Avui dia aquest ús ha reculat molt, per bé que els diccionaris encara el registren.

  1. Sinònim del verb “fer”

A tot arreu on emprem “fer” podem emprar “fotre”, si ens expressem en un registre col·loquial o vulgar. Això sí, el canvi de “fer” per “fotre” moltes vegades hi afegeix enuig, sorpresa xocant, befa… Per exemple, quan diem “Què fots?” és molt probable que estiguem sorpresos o indignats, més que no pas si demanem, simplement, “Què fas?”. Imaginem-nos que mirem un espectacle, la televisió o qualsevol acció: sens dubte, manifestarem una sorpresa més grossa si diem “Què foten ara?” que no pas si diem “Què fan ara?”.

  1. Sinònim de “donar” (un cop)

El verb “fotre” es fa servir especialment per a assenyalar accions agressives, com a sinònim de “donar” o “clavar” un cop, una empenta… Com que els mots informals o vulgars n’atreuen més, no són estranyes construccions com ara fotre una hòstia, fotre un calbot, fotre un mastegot, fotre’s una nata

  1. Sinònim de “perjudicar”

També és molt corrent l’ús de “fotre” amb el significat de ‘perjudicar’ o ‘molestar’, generalment amb intenció de fer mal. Ho veiem en frases com ara: “No ho ha dit innocentment; és ben clar que ho ha dit per fotre’m.” Amb un valor afí (‘haver de suportar una situació desagradable’), trobem l’ús pronominal del verb, fotre’s, en frases com ara: “Doncs em sap greu: ara et fots.” De vegades, va acompanyat de la causa del perjudici: fotre’s de gana, fotre’s de son. També amb un significat semblant, es fa servir com a amenaça d’escarment, generalment en futur: “Ja el fotré, ja; no se’n riurà, de mi.”

  1. Sinònim de “enganyar”

Amb un significat com el que acabem de consignar, però amb un to més suau, fem servir “fotre” com a sinònim de “enganyar”: “Aquesta no me l’esperava; m’ha ben fotut.”

  1. Sinònim de “robar”

Un dels significats més populars de “fotre” és ‘prendre, furtar, robar’. Podem sentir, per exemple, “M’ha fotut tots els cèntims”, “Ens han fotut el lloc”, “Quan he vist que ens havien fotut els préssecs de l’hort m’he emprenyat molt”…

  1. Sinònim de “riure’s”

Amb un ús pronominal, fotre’s de significa ‘riure’s de’: “Es fot de tothom.” Sovint es fa servir amb el complement pronominalitzat (amb el pronom en): “No te’n fotis, home!”

  1. Sinònim de “llançar”

Sentim moltes voltes “fotre” amb el significat de “llançar bruscament”. Per exemple, “Li va agafar el llibre i el va fotre balcó avall.” Amb un significat semblant, ‘desprendre’s’, ‘llençar’, apareix en frases fixades, com ara fotre a mar, fotre a la bassa, fotre al rec… I amb ús pronominal vol dir ‘caure estrepitosament’: “S’ha fotut daltabaix del marge.”

  1. Sinònim de “posar”

Un significat molt habitual de “fotre” és el de ‘posar’ o ‘col·locar’: “On deu haver fotut les claus, en Maurici?” Segurament a partir d’aquest significat, també sentim fotre’s com a sinònim de “posar-se”, amb el significat de ‘començar una acció’: “Ara per què es fot a riure, si es pot saber?”

  1. Sinònim de “beure’s” o “menjar-se”

“Fotre’s” es fa servir col·loquialment quan parlem de menjar-se o beure’s alguna cosa, sobretot si n’hi ha una gran quantitat: “En cinc minuts s’ho ha fotut tot”, “Ja s’ha fotut tres cerveses”.

  1. Expressió de la indiferència

Les expressions se me’n fot o tant se me’n fot es fan servir quan tal o tal cosa ens és indiferent, no hi donem importància. Es poden fer servir en totes les persones: “Ve un punt que tot se me’n fot”, “Sembla que tant se te’n foti, noia!”. Segurament és un ús derivat del principal, sinònim de “fer”: a partir de “tant me fa” va venir “tant me fot”, “tant se me’n fot” i “se me’n fot”. D’aquestes expressions se’n deriva el nom d’una actitud: el menfotisme o meninfotisme. I el qui es capté amb aquesta actitud és un meninfot, menfot o menfotista.

  1. Expressió d’una situació crítica

L’any passat, poc abans de Nadal, l’Institut d’Estudis Catalans va fer entrar al diccionari, finalment, el mot “fotut”. Era un mot emprat de feia molt de temps (en algun ús, d’ençà del segle XIII), sobretot amb aquest significat: ‘que es troba en un estat crític’: “L’àvia està fotuda”, “Tinc el genoll fotut”, “El cotxe està fotut”.

  1. Locucions i refranys amb “fotre”

Hi ha una bona colla de locucions amb el verb “fotre”, com ara fotre el camp (‘anar-se’n, fugir’), fer-se fotre (‘haver de resignar-se’), fotre fora, fotre al carrer (‘expulsar’), no fotis (per indicar desacord o prevenció per un perill), fot-li (per a encoratjar a actuar sense escrúpols), fotre enlaire (‘esguerrar’), fotre foc (‘encendre’), fotre mà (‘tocar libidinosament’), fotre barres avall (‘dir les veritats’), fotre pels morros (‘rebutjar despectivament’), fotre’s del mort i de qui el vetlla (‘riure’s de tothom’)

També hi ha, si més no, un parell de dites populars que de vegades s’expressen amb el verb “fotre”. L’una és: Estem fotuts si les ruques no fan rucs; però si els rucs no fan someres, fotuts de totes maneres; vegeu-ne les variants a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD). I l’altra: Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester (variants de la PCCD)

Diguem, per acabar, que el verb amb què suplim “fotre” quan no volem que soni tan malament és fúmer, però també fósquer i fótxer. I no podem deixar de dir que hi ha un sinònim de “fotre”, igualment vulgar, molt viu en algunes contrades: cardar.

El català col·loquial o vulgar és molt vivaç i el verb “fotre” hi fa un gran paper, sens dubte. Depèn de nosaltres que tot això es mantingui.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les propostes fonamentals del Consell Assessor per a recuperar la llengua a l’escola

0

VilaWeb

 

Fa pocs dies el Consell Lingüístic Assessor va lliurar al conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, les “Propostes per impulsar l’ús de la llengua catalana en els centres educatius”. El consell, constituït el mes de març, és presidit per la lingüista M. Carme Junyent i integrat per membres del món acadèmic (Teresa Cabré, Carla Benet, Joan Manuel del Pozo, Jaume Ametller, Marina Massaguer i Héctor Ruiz), del camp de la divulgació (Pol Gisé), de l’àmbit de llengua, interculturalitat i cohesió social (Immaculada Buñuel), del Consell Escolar de Catalunya (Jesús Viñas), del camp de les entitats (Marina Gay) i de l’àmbit de la docència (Conxita Gimeno, Olga Quesada, Alba Granell i Carla Benet).

El text elaborat pel consell consta d’una introducció i de cinquanta propostes, agrupades en diversos blocs: “Idees generals”, “Professors i mestres”, “El Projecte Lingüístic”, “L’avaluació”, “Entorn, xarxes i plataformes” i “Acollida”.

Tot seguit us presentem els elements d’aquesta llista de propostes que fan que sigui un document fonamental per a capgirar la situació lingüística de les escoles i instituts del Principat.

Discriminació positiva

En tot el document, hi plana la discriminació positiva en favor del català, cosa que ens allunya del parany del bilingüisme que ha dominat el discurs oficial d’ençà dels anys vuitanta. Sí que hi surt una vegada (proposta 7) la referència a la plena competència dels alumnes en català i castellà al final de l’ESO, però a tot arreu s’insisteix en l’ús preferent del català (i de l’occità a l’Aran). N’és una prova la freqüència amb què apareixen els termes “català” o “llengua catalana” (31 vegades), “occità” o “llengua occitana” (13 vegades) i “castellà” o “llengua castellana” (3 vegades). El document, a més, diu explícitament que els centres han d’afavorir l’ús de les llengües minoritzades: “L’actuació dels centres educatius ha de tenir un caràcter compensatori pel que fa al coneixement i la possibilitat d’ús de la llengua catalana i de l’aranès” (proposta 2).

El mestre no tria la llengua

S’hi manifesta clarament una intenció de reconduir el desgavell en què s’ha convertit la immersió en molts centres educatius, especialment de les àrees més poblades i amb més presència d’alumnes i professors castellanoparlants. En primer lloc, el text diu clarament que l’ús de les llengües no el decideix cada mestre: “La llengua emprada als centres no pot respondre a una tria personal” (proposta 15); i deixa clar quina és la llengua preferent i per què: “Els docents han de fer ús de la llengua catalana com a mitjà per aconseguir que els alumnes tinguin les mateixes oportunitats” (proposta 16). En aquest paper del català com a element cohesionador, el document és clarament contrari a la segregació per raons de llengua: “El model educatiu català s’ha de caracteritzar pel compromís lingüístic i educatiu en la defensa de la cohesió social i el rebuig a la separació en centres o grups per raó de la llengua inicial” (proposta 6).

Contra la deixadesa, avaluació contínua

En segon lloc, el text inclou un seguit de mesures per a afermar un sistema d’avaluació dels projectes lingüístics. Són propostes que han de servir per a garantir que el català arriba com ha d’arribar a tots els alumnes. Si s’instaurés el sistema que proposa el Consell Lingüístic Assessor, no tornaria a passar que en els centres s’arracona l’ús del català per deixadesa. L’esquema parteix d’una comissió de seguiment i avaluació creada pel Departament d’Educació (proposta 29) que té en compte els resultats de proves objectives dels alumnes a primària i a secundària (proposta 30) i que, per a millorar aquests resultats, compromet els centres a fer canvis en els projectes lingüístics quan sigui convenient (propostes 32, 33, 34 i 35). La clau de l’engranatge és la feina de la comissió de seguiment i del cos d’inspectors, que fins ara, en general, han defugit aquest paper (proposta 31).

Mestres lingüísticament competents

El text es fa ressò d’un clam cada vegada més estès: cal que els mestres siguin competents en l’ús de la llengua. I això vol dir, per començar, revisar-ne la formació inicial: “Es revisarà la formació inicial, en relació amb la competència i l’ús de la llengua catalana i la valoració de la diversitat lingüística, de tot el personal que intervé en el procés educatiu formal i no formal” (proposta 17); l’exigència abans d’incorporar-se a la docència: “El Departament d’Educació ha d’incorporar l’avaluació de la competència lingüística (oral i escrita) dels docents en el procediment d’incorporació al sistema educatiu” (proposta 18); i la formació per als qui ja l’exerceixen: “El Departament d’Educació ha d’implementar plans per millorar la competència i la formació lingüístiques dels docents”. En un entorn plurilingüe i de conflicte lingüístic, és normal que també hi hagi preocupació per la competència sociolingüística dels professors (proposta 20).

El C1 no es regala

També hi ha propostes destinades a enfortir l’avaluació lingüística dels alumnes.  Una ja l’hem esmentada a propòsit de l’avaluació general. És la proposta 30, que diu: “L’avaluació haurà de tenir en compte l’anàlisi de les proves diagnòstiques de 4t de primària i 2n d’ESO; les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO, i els diversos indicadors d’usos per tal d’assegurar que els alumnes acaben les etapes de primària i secundària amb un ple domini oral i escrit de les llengües catalana i castellana (i occitana, en el cas de l’Aran).” Però es destaca també la 36, que si s’apliqués posaria fi a l’automatisme actual que serveix perquè als alumnes que aproven l’ESO obtinguin, de regal i sense cap prova afegida, el títol del nivell C1 de català. Diu així: “Al curs darrer de l’ESO, els centres educatius oferiran la possibilitat d’obtenir, mitjançant una prova específica, un certificat oficial que acrediti la competència lingüística en català (o de l’occità, en el cas de l’Aran) d’acord amb els nivells del MECR.”

Alumnes nouvinguts, acollits en català

El text diu del dret i del revés que l’acollida dels alumnes nouvinguts s’ha de fer en català. Ho especifica ja en les idees generals: “Es planificaran mesures organitzatives i pedagògiques necessàries per afavorir l’aprenentatge del català per part dels alumnes nouvinguts, i per atendre i preveure’n l’atenció personalitzada” (proposta 9). I, d’una manera més explícita, en el darrer apartat –titulat “Acollida”–: “El PLC [Projecte Lingüístic de Centre] ha de recollir i assegurar l’aprenentatge i ús de la llengua catalana per als alumnes nouvinguts” (proposta 47). Prèviament, ha deixat clar que en aquesta tasca, s’hi havia de comprometre tot el claustre: “L’aprenentatge i ús de la llengua catalana és una tasca que ha d’implicar a tots els mestres i professors dels centres” (proposta 45); una proposta que s’entén que té un abast general, però amb èmfasi en els nouvinguts. Sens dubte, és un principi –i un recordatori– bàsic, que ha estat massa oblidat. Si es recupera aquest compromís, la tendència pot fer un tomb. És imprescindible encara més avui, perquè un bon gruix de la “nova” immigració és castellanoparlant.

Una llengua de referència, tots els colors de la diversitat

El text és especialment sensible a remarcar la necessitat de respectar la diversitat lingüística dels nouvinguts. L’objectiu és guanyar parlants tot aprofitant la riquesa d’aquesta diversitat: “Els centres afavoriran el reconeixement de les llengües d’origen dels alumnes i les seves competències plurilingües per facilitar l’acolliment d’aquest alumnat al nostre sistema educatiu, i potenciar, alhora, el sentiment de pertinença a la nostra societat i l’aprenentatge de la llengua catalana (i de l’aranès, en el cas de l’Aran)” (proposta 8). En el darrer apartat, dedica tres propostes més a aquesta qüestió. Diu que el reconeixement de les llengües no oficials ha de servir de punt de partida per a aprendre el català (proposta 46); que aquesta riquesa s’ha d’aprofitar per establir ponts entre les llengües dels alumnes i l’aprenentatge del català (proposta 48) i que els professors han de rebre formació sobre aquestes llengües (proposta 49). La llista de propostes no deixa de banda tampoc la llengua de signes catalana: “Als centres acollidors d’alumnat amb sordeses severes i de centres PAL (agrupament d’alumnes amb sordesa en centres ordinaris), una de les llengües d’aprenentatge per a tot l’alumnat hauria de ser la llengua de signes catalana” (proposta 50).

El català: llengua viva, al centre i a fora

Els membres del Consell Lingüístic Assessor saben que l’ús de la llengua de nens i joves no s’acaba a l’escola, sinó que té molta importància el temps de lleure. Dins els centres, proposen de parar atenció a l’ús real de la llengua: “S’impulsaran els aspectes més dinàmics de la comunicació i de l’ús social quotidians de la llengua catalana (i de l’aranès a l’Aran) en tots els àmbits escolars i de l’entorn, perquè les llengües només tenen sentit si es fan servir” (proposta 10). S’atreveixen fins i tot a proposar mesures per a estimular aquest ús “dinàmic”, com ara activitats conjuntes amb professionals de les xarxes socials (propostes 38 i 40), difusió a les xarxes socials d’activitats en català o occità (proposta 39), concursos interescolars de produccions a internet (proposta 41)… I tot plegat, d’una manera planificada i organitzada, seguint el model dels plans educatius d’entorn per a promoure l’ús del català i de l’occità (proposta 37).

De Salses a Guardamar

Els redactors de les propostes fan una referència implícita als Països Catalans, tot proposant de mantenir vincles amb centres educatius del país fora del Principat: “S’impulsaran les relacions amb centres educatius d’altres territoris de llengua catalana per afavorir-ne el reconeixement mutu i enfortir l’àmbit lingüístic comú” (proposta 14)

Més material de suport

Una dificultat grossa amb què es troben molts docents és la manca de material de suport en català. A internet hi ha una gran quantitat de vídeos educatius, per exemple, però n’hi ha pocs en català, de manera que molt sovint els professors aprofiten els que hi ha en castellà. Això fa que es vagi reduint el temps efectiu en què el català és llengua vehicular de debò. En aquest àmbit, es proposen dues mesures per millorar la situació. Per una banda, un augment –poc definit– de l’oferta: “S’incrementarà l’oferta de materials audiovisuals en català (i en occità) susceptibles de ser utilitzats com a suport a la docència” (proposta 43). I, per una altra, una coordinació efectiva amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per aprofitar esforços: “Es crearà un òrgan de coordinació entre el Departament d’Educació, Política Lingüística i la CCMA per apropar els continguts de la CCMA a les aules, i promoure l’ús de la llengua catalana” (proposta 44).

De segur que hi ha aspectes a millorar, però aquest document del Consell Lingüístic Assessor és un magnífic punt de partença per a capgirar la tendència que s’ha instaurat ja fa anys en els centres educatius, on la presència del català és cada vegada més reduïda. Aquest és, potser, el document que s’havia d’haver aprovat i aplicat quan es va estrenar el sistema d’immersió lingüística a l’ensenyament, fa quaranta anys. Ara cal actuar amb urgència. Anem tard, però encara s’hi és a temps.

A la presentació del document, els autors fan una reflexió que va al moll de l’os: “Redreçar aquesta situació requereix mesures decidides que impliquin tota la comunitat educativa i el compromís del Departament d’Educació d’acompanyar els centres en la seva implementació i, sobretot, de fer-les complir.” El consell ha fet la seva feina. Si les mesures es desen en un calaix o es fan complir depèn del govern.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El futur del català: una qüestió d’autoestima

0
Publicat el 24 de juny de 2022

VilaWeb

El dilluns 13 al vespre es va emetre per TV3 un reportatge de Sense ficció dedicat a la llengua. En aquell moment no el vaig poder veure, però de seguida me’n van arribar comentaris: “És caòtic, mal estructurat”, “Buf, que depriment”, “Jo he aguantat fins a la publicitat i prou, després de sentir tantes animalades”, “Insuportable”. Un amic poeta em va escriure: “No el puc continuar veient. Tinc un nus al cor.” I hi afegia uns versos que començaven així: “Molts van viure per salvar-nos els mots/ i avui molt jovent viu per oblidar-los.”

Al cap d’una estona vaig començar de rebre missatges dels qui no s’havien deprimit: “Ha anat millorant”, “Molt interessant”, “Llàstima del jovent”, “Anem coixos de quantitat i de qualitat”, “M’ha agradat sentir que al País Valencià hi ha un ressorgiment”, “Està bé que parlin de noves tendències…”

I un missatge de resum: “Però al final què?

Les preocupacions

Després d’haver-lo vist, no vull jutjar l’estructura ni les tries del reportatge. M’agradaria prendre-me’l com un mosaic o, més ben dit, com un fòrum, potser no proporcionalment representatiu, però representatiu al capdavall. I d’aquest fòrum hi ha aspectes que em preocupen.

En primer lloc, el cofoisme, allò que el doctor Josep Murgades anomena “carallotisme nostrat (un “discurs negacionista”, diu Murgades, que pretén fer veure que tot va bé). Penso que aquesta actitud no és gens bona per a la llengua. Compte: el cofoisme o carallotisme no és optimisme. Cofoisme és negar que el català reculi, que el català perilli. Cofoisme és posar-se una bena als ulls. I optimisme és dir que, malgrat tot, ens en podem sortir. Són coses diferents.

La segona preocupació és sentir encara, com als anys vuitanta, aquesta cantarella que diu que el català “evoluciona” a còpia d’incorporar interferències del castellà. El català no evoluciona, el català es desfà. Que hi hagi professors universitaris que diguin que la desfeta de la llengua és “evolució” és preocupant. Segurament ací la tria de testimonis per al programa s’hauria pogut millorar: hi ha experts, acadèmics venerables, que fa anys que s’esgargamellen dient que el català no evoluciona, sinó que copia a tort i a dret, que es desvirtua, que es degrada. Pregunta retòrica: és casualitat que siguin els cofoistes els qui diuen que el català evoluciona i que no ens hem d’esverar si la gent parla una llengua com més va més interferida?

També em va sobtar que es presentés com un factor negatiu de pes el fet de corregir els immigrants que comencen a aprendre la llengua. Amb tots els respectes, no convertim una anècdota en un problema. No dic que això no passi, però sincerament no en conec cap cas; ni els immigrants que sortien en el programa no en van fer esment. Potser hi ha una confusió quan parlem de “corregir”: molts dels qui maltracten la llengua no són aprenents ni nouvinguts, sinó gent que ha nascut ací (o fa anys i panys que hi viu) i que cobra per sortir a la nostra televisió o a les nostres ràdios fent ús d’una llengua que tant se li’n fot. I aquesta gent, a part de viure dels nostres imposts, són models. A aquests sí que els hem d’exigir un nivell decent de llengua. O no?

El jovent

El meu entorn (la meva “bombolla”, com diuen ara) es va esgarrifar de veure i sentir al Sense ficció alguns joves amb molt poca consciència lingüística (alguns, no pas tots). És, sens dubte, el punt fràgil, perquè tenen el futur a les mans. Si fallen ells, bona nit i tapa’t.

En aquest punt, el programa va exhibir els contrasts i les incoherències que hi ha a la societat.

Alguns dels nois (i no tan nois) que “triomfen” als mitjans, a les xarxes o a les sales de teatre reclamen de parlar sense cotilles. Ho trobo natural: que parlin com vulguin, ningú no els ha d’imposar res. Si no volen que els corregeixin no s’han de deixar corregir. Tanmateix, m’agradaria rebatre algunes idees que trobo inconsistents:

1) Un cantant de trap diu que abandonem el català perquè a l’institut te’l fan avorrir (amb tant Tirant lo Blanc i coses de “viejales”). Això vol dir que el castellà guanya parlants perquè les classes de la Celestina són d’allò més divertides?

2) És natural que, parlant, barregem paraules castellanes i angleses en el nostre vocabulari, diu una influenciadora de TikTok. Quan anem a Anglaterra, als EUA, etc., també parlem –sense miraments– un anglès esquitxat de català a tort i a dret?

3) No podem fer servir una expressió tan encarcarada com “arma llancívola”, diu una monologuista per fer riure el públic. És clar, tothom sap que “arma arrojadiza” és d’allò més popular i que ho sents a totes les cantonades. (Nota al marge: potser això de fer servir el català “normatiu” com a objecte de befa és anar una mica justet de recursos humorístics…)

4) Els doblatges en català no sonen naturals i són “cutres”, diu una noia d’Olot. La resposta surt al mateix reportatge i la donen els d’Estopa, que detesten sentir Bola de drac en castellà, perquè de petits es van enamorar del Follet Tortuga. I t’ho diuen (ai, las!) en castellà: “No puedes llamarle ‘Duende Tortuga’. ¡No me jodas!” Resumint: tot és acostumar-s’hi.

Una pregunta de propina, a tall de resum: hem de trobar normal que quan algú parla castellà amb catalanades faci el ridícul i quan algú parla català amb castellanades sigui “guai”? D’això, alguns en diem autoodi.

Unes quantes lliçons

Vaig trobar molt il·lustratius i alliçonadors els fragments del programa rodats al País Valencià. “La llengua ací ha guanyat visibilitat i prestigi”, diu el professor Joan Rafel Ramos, cosa que contrasta amb les visions (i la realitat) del Principat. Al seu costat, Cabra Fotuda (fill d’andalús) defensa sense complexos l’ús de la llengua catalana per a tot i pertot, amb una actitud fresca, sana, decidida i optimista.

El programa també fa visibles uns col·lectius que treballen admirablement en favor del català. En primer lloc, la Plataforma per la Llengua, que arriba a tot arreu, amb imaginació, esforç, tenacitat i idees clares. Quin contrast amb l’apocament de les institucions!

En segon lloc, No em Canviïs la Llengua, aquesta entitat que malda per estendre el català entre els nouvinguts i, sobretot, no es cansa de demanar que els “autòctons” siguem conseqüents i els tractem com a catalans.

En tercer lloc, la gent que treballa per fer créixer el català a les xarxes, no tan sols els més coneguts, sinó els qui sacrifiquen hores i hores –molt sovint de franc!– perquè puguem omplir el nostre lleure amb recursos en català, com ara l’equip del projecte Ce Trencada, que tradueixen i adapten videojocs al català.

Tota aquesta gent, amb una sabata i una espardenya, fa la feina que no fan els governs.

I ara què?

Apuntar solucions en un article és difícil, potser temerari i tot. Com que estic convençut que darrere aquest problema hi ha sobretot manca d’autoestima (lingüística, social, nacional), tot allò que signifiqui fer-la créixer serà bo. Ens calen bones iniciatives, feina ben feta. Ens calen, per exemple, més programes com Eufòria, de què ja s’ha parlat a bastament. O com El llop, amb un presentador sensible a la llengua (Àngel Llàcer) i una filòloga en el jurat de selecció (Clara Queraltó).

Ens cal difondre i esbombar les bones notícies, com ara que un 97,2% dels examinands de la selectivitat a Catalunya va triar de fer l’examen en la llengua del país. Ens cal viatjar més pel país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó per adonar-nos que la llengua és viva, que no l’han morta, que en alguns territoris és clarament majoritària i en alguns racons, omnipresent.

També ens caldria que els mestres parlessin tots sempre en català (i que el govern fes per manera de garantir-ho). I també els policies i els funcionaris, que paguem entre tots. I que la llengua dels mitjans públics fos més digna. I que… Però no: aquests darrers anys ja hem vist que l’única esperança perquè els polítics –i l’administració– facin res és que la societat passi davant.

Aquest programa ens ha sacsat. El podem trobar depriment i caòtic (potser és que som un poble caòtic i deprimit, ara mateix). Va ésser esbiaixat? Hi van tenir massa pes les opinions cofoistes? Tot plegat és poc important si ens ha servit per a revifar el debat i adonar-nos dels perills.

Això no s’acabarà si no ho volem. Avui la revolució dels catalans és la lluita per a salvar la llengua, perquè som el país del català, com diu Vicent Partal. I aquesta revolució l’hem de fer i l’hem de guanyar. Si tenim força per a això, en tindrem per a tot.

Per acabar, per mi la millor frase –simple, neta, clara– la va dir Rosario Palomino, de No em Canviïs la Llengua: “El català se salvarà si els autòctons no canvien de llengua i els nouvinguts l’aprenen.”


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Quan diem “assecar” i quan diem “eixugar”?

0
Publicat el 10 de juny de 2022

VilaWeb

 

Diferenciar assecar d’eixugar no és pas tan difícil, per bé que molta gent es confon per la influència del castellà, que a la pràctica fa servir un sol verb. Afegim-hi, encara, que el diccionari normatiu tampoc no ens hi acaba d’ajudar, si més no el de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ras i curt, eixugar és ‘llevar la humitat d’un cos que ha estat humitejat’. En canvi, assecar significa ‘fer perdre a un cos la humitat que li és pròpia’.

Si apliquem aquests significats a exemples concrets, ho entendrem molt millor. Quan diem que una fusta s’ha eixugat volem dir que s’havia mullat i després ha perdut la humitat; la pot haver perduda de moltes maneres: perquè hi ha tocat una mica el sol, perquè hi hem passat un drap, etc. En canvi, si una fusta s’ha assecat és que ha estat sotmesa a una font de calor fins que ha perdut la humitat interna. Quan es talla un arbre, la fusta del tronc, per exemple, no és pas seca i per això no serveix per a fer mobles. És fusta verda –que, segons els entesos, té més del 20% d’humitat– i cal assecar-la, és a dir, ‘llevar-hi aigua i saba a fi de deixar-hi la proporció d’humitat necessària perquè estigui en condicions de ser treballada’, tal com ho defineix el Termcat. Eixugar-la, doncs, és un procés relativament ràpid; assecar-la, no: pot durar molt de temps.

Aquesta diferència en la durada del procés la trobem en més casos. Un pa eixut és un pa que ja no és ben tou, que ha perdut la flonjor. En canvi, un pa sec és completament dur, perquè ja ha perdut tot el líquid, tota la humitat. El pa eixut és el pa que no és del dia; el pa sec (o pa dur) és –diu el Termcat–, el que ‘ha perdut la frescor a causa del pas del temps, que se subministra al bestiar’.

Tenint en compte això, doncs, direm que la roba s’eixuga, perquè primer l’hem mullada i després hi llevem la humitat. També eixuguem els plats, els cabells, la suor, les llàgrimes, les parts de cos (les galtes, les mans…).

En canvi, diem que s’asseca una cavitat o un corrent que habitualment conté aigua, com ara un riu, una font, un pou… Així mateix, s’asseca una flor, una fulla, un gra o una berruga… I també un pernil; o bé les nous, els pinyons, les avellanes, les ametlles (que anomenem, genèricament, fruita seca)

La distinció de significats que hem explicat no és prou clara en tots els diccionaris. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans accepta tant “eixugar la roba” com “assecar la roba” i, alhora admet assecadora i assecador, al costat d’eixugador. En canvi, el Diccionari Normatiu Valencià diferencia d’una manera ben clara un secador (‘lloc on es posen coses a secar’) d’un eixugador (‘aparell que servix per a eixugar, especialment els cabells’), també anomenat eixugacabells.

Ara que han sortit les formes secador i secar, cal recordar que en compte d’assecar en alguns parlars es diu així, secar, una forma correcta, ja registrada al segle XIII, provinent del llatí siccare.

Si repassem les llengües de l’entorn, veurem que aquesta diferència entre eixugar i assecar (o secar) no la trobem pas en castellà corrent, que de tot en diu secar, per bé que el diccionari de la RAE recull enjugar. En francès sí que hi ha essuyer, però quan l’acció la fa un aparell se sol fer servir secher (per això hi ha un seche-cheveux per als cabells, un seche-linge per a la roba, etc.); a més l’adjectiu sempre és sec (o seche). En italià, la diferència és semblant al català (amb tres verbs: asciugare, seccare i essiccare) i els noms dels aparells són clars: asciugacapelli (eixugacabells) i asciugatrice (eixugadora); i una tovallola és un asciugamano (com el nostre eixugamà). En occità hi ha el verb eissugar (shugar en aranès), l’adjectiu eissut i el nom eissugamans, per exemple.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fem un capmàs?

0
Publicat el 6 de juny de 2022

 

Heus ací els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Fem un capmàs

En defensa d’en Virgili

Que no ens ensarronin amb això del 25%

Carnesqueixat

Oli en un llum

No tot és posar

Ja la pujarem dreta, ja!

Eixugar

I ara piquem de mans

Cames segades

Bilingüisme molt útil

La fem grossa?

Per què ens compliquem tant la vida?

Arriben reforços

Si fa no fa

Jo canto i ballo sol

No siguem tan enrevessats

Tan bé que anàvem

Ja ho trobarem

Lliscar, relliscar, rodolar

No ens arronsem!

Juguesca, home, juguesca!

Escriure amb lògica

Això ja fa pudor

Que no caigueu, de tant anar enrere

Com qui no vol la cosa

Quan els mestres estimen la llengua

Arrufar el nas

L’apassiona

Anar-hi anant

Amb escreix

Escurar el got

Gràcies per… “lleguir”???

Quan tenim mala lluna

I encara

Llanejar

On devia tenir el cap?

Fer tronar i ploure

Fer el mec

Esllanguit o llangorós?

Qui s’acluca d’ulls?

És de doldre

Ni fan ni deixen fer

La noia promet

Vols dir?

En fi, delfí

Estirabots i estiracordetes

Si ens hem d’acovardir…

No tants nassos, amics

No cal que “pategeu”, no

No hi sobrava

Sistema immunitari

Mirar-s’hi

L’estona i el temps

Acallar?

Llirisme

Amb Espanya, acabarem els torrons

Fa uns quants dies

Més català de plàstic

Trillem massa

El gran Espunyes!

Ets de carrinclonades?

Parlar pla i català

L’ull

No cal vestir mones

Sempre ho he dit així

Tot sol

Una llengua sísmica

I encara més català de plàstic

Quanta raó…

No abundem tant

I per darrere no?

Filem prim

Pit i congost

Llastrar

L’olla, que bulli bé


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Són correctes “en breu” i “en breus”?

0
Publicat el 27 de maig de 2022

VilaWeb

“En breu en tindrem la resposta”, “Us ho diré en breu”, “S’haurà de presentar en breu al jutjat”… De frases com aquestes, sobretot als mitjans de comunicació, en sentim com més va més.

Si mirem els diccionaris, no podem pas dir que en breu sigui incorrecte. Ni poc genuí: n’hi ha dos testimonis datats entre els segles XIII i XIV, un de la crònica de Jaume I (“Deus nos darà temps en breu perquè porets passar”) i un altre del Llibre de meravelles de Ramon Llull (“Que en breu venga temps en que’s complesca”).

Ara, malgrat que els diccionaris la registrin i que no l’hàgim de considerar condemnable, avui és forçada, artificiosa. Sembla que en alguns parlars s’havia mantingut fins a mitjan segle passat, però la revifalla que ha tingut aquests darrers temps és, sens dubte, per influència del castellà. Encara és més xocant la manera com s’ha escampat la variant en breus. No se sap ben bé d’on ha sortit, si de l’escurçament de “en breus moments” o “en breus dies”, o bé d’una tendència “popular” a fer aquesta mena de pluralitzacions (semblantment a “amb vistes a”, “de cares a”, etc.). Sigui com sigui, la locució en breus no és admesa i cal desaconsellar-la totalment.

Quant a en breu, hauríem de recomanar de no abusar-ne. L’abús de qualsevol mot o construcció, recordem-ho, mena a l’empobriment, perquè arracona recursos propis, els de tota la vida. Vegem-ne, doncs, alternatives més naturals i, fins fa poc, més corrents:

Aviat, prompte, prest

Per a referir-nos a un moment pròxim però inconcret, sense determinar ni quantificar, gairebé sempre hi escau de dir aviat, que podem emprar o bé tot sol (“L’avió arribarà aviat”), o bé reforçat: ben aviat, molt aviat, tan aviat com (“Us atendrem ben aviat” o “Us atendrem tan aviat com puguem”). En alguns parlars, sobretot del sud, és molt habitual prompte (“El llibre es publicarà prompte”). I a les Illes Balears es fa servir sovint prest (“Ens veurem prest”). Al rossellonès i en algunes comarques pirinenques, hi trobem lleu, recollit pels diccionaris (“Lleu haurà acabat”) i que potser és degut a la influència de l’occità lèu.

D’ací a poca estona i més

El català permet de diferenciar entre dues menes de proximitat temporal. Quan parlem d’un fet que ha de passar molt aviat (al cap de pocs minuts o poques hores), fem servir estona. En aquest cas, diríem d’ací (o d’aquí) a poca estona (“El president compareixerà d’ací a poca estona”). En canvi, si parlem d’una proximitat no immediata, per exemple, de l’endemà, fem servir temps, és a dir, d’ací (o d’aquí) a poc temps (“Ha anunciat que d’aquí a poc temps visitaria Manacor”). Hi ha també dues expressions ambivalents que ens poden servir per a aquests casos: d’ací a poc  i d’ací a no gaire (“Ho sabrem d’ací a no gaire”). Si ens referim a una proximitat temporal expressada en el passat, hem de dir al cap d’una estona o al cap d’un temps (“Dilluns el vam anar a veure i ens va assegurar que aniria a cal metge al cap d’una estona”). També ens poden ésser útils al cap de poca estona, al cap d’un quant temps

De seguida, abans de gaire i més

Encara en tenim més, de recursos per a no abusar d’en breu. Per exemple, de seguida (“L’espectacle començarà de seguida”) i abans de gaire (“Abans de gaire en sentirem a parlar”). Així mateix, hi ha termes de registre formal, que no haurien d’ésser habituals en l’expressió col·loquial, com ara pròximament, imminentment i properament. Per acabar, esmentem tres mots arcaics que es feien servir amb aquest significat: tost (“Responeu tost, que per vós ho diran”, Ausiàs Marc); tantost (“Si vida volets, dues coses havets de fer tantost”, Ramon Muntaner); i encontinent (“La llenya que portaran se haja de pagar encontinent”, Lluís Gomis, segle XVI).

Com veiem, doncs, sense haver de recórrer a cap arcaisme, el català té prou recursos per a evitar l’abús d’en breu i l’ús d’en breus, locucions que s’han escampat molt –massa– aquests darrers temps.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La llengua diu com som?

0
Publicat el 13 de maig de 2022

VilaWeb

Tot sovint, hi ha qui insisteix a dir que les llengües serveixen sobretot per a comunicar-se. Però aquesta insistència sol amagar una intenció de domini: “Fes servir la meva llengua, que així ens entendrem més bé.” Les llengües són sistemes de comunicació i prou? Carme Junyent, a El futur del català depèn de tu, ens respon molt bé aquesta qüestió:

“Quan desapareix una llengua, o simplement està amenaçada, els esforços que es fan per revitalitzar-la no plantegen mai la qüestió de la comunicació: comunicar-nos, ja ens comuniquem en la llengua que sigui i com sigui (gestos, ganyotes…), però dir el que volem dir i ser qui som, això no és tan fàcil en la llengua d’un altre.”

En aquesta darrera frase, qualsevol filòleg o qualsevol lingüista hi pot sucar pa una bona estona. Sobre la primera part, “dir el que volem dir”, no cal estendre-s’hi. Quan parlem en una llengua que no és la nostra no ens hi expressem amb fluïdesa, no arribem a la precisió a què arribem amb la nostra, ens podem trobar mancats de recursos. No arribem a dir plenament allò que volem dir.

Però i la segona part de la frase de Junyent? Realment necessitem la nostra llengua per a “ser com som”? La llengua ens diu com som? Quan sentim que darrere una llengua hi ha una manera de veure el món, que si es perd una llengua es perd una cosmovisió, es parla d’això. Ara, el cas és si això es pot “demostrar” o, si més no, concretar, exemplificar. Aquest article pretén aproximar-se a una resposta d’aquesta qüestió.

Potser una manera de comprovar el reflex del nostre caràcter col·lectiu en la llengua és observar-ne aquells aspectes més “idiomàtics”, com deia Joan Coromines. Concretament, per a fer aquest exercici, ens servirem de refranys, frases fetes, mots que no tenen traducció fàcil a les altres llengües i fins i tot trets diferencials de la nostra gramàtica.

No fer volar coloms i anar per feina

El filòsof Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, defineix els catalans amb quatre característiques bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Ens diu, per exemple, que som gent que defuig la xerrameca, la banalitat, els ideals buits, sense continguts. Fer volar coloms i somiar truites (o ésser un somiatruites) són, doncs, valors refusats per la societat catalana, en contrast amb tocar de peus a terra, que és benvist.

El fil d’aquest pragmatisme –demanar fets i no paraules buides– ens aboca al tòpic del poble treballador. I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina  o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes; passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb; Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi, que és que fem servir més verbs que no pas noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració. Construir oracions amb noms en compte de verbs és poc “idiomàtic”. N’hi ha prou de comparar una frase asèptica com ara Una alimentació sana ajudarà al seu creixement amb aquesta altra versió, dinàmica, directa i clara: Una alimentació sana l’ajudarà a créixer.

El seny i la mesura

El seny, tal com ens recorda Ferrater i Mora, no és pas una renúncia als ideals ni a la voluntat de transformar la societat. El seny ens parla de valors i costums ancestrals, que passen de pares a fills com un llegat virtuós. Provinent del germànic sinn (‘judici’, ‘sentit’), és un mot ja emprat per Ramon Llull al segle XIV; i amb el pas dels segles ha acabat essent un terme polisèmic i alhora precís, difícil de traduir. El trobem en una bona colla de locucions: beure’s el seny, perdre el seny, fer perdre el seny, estar fora de seny, no tenir seny, posar seny… I també en algun refrany, com aquell que fa Qui canta a la taula i xiula el llit, no té el seny complit (o gaire eixerit). Un sinònim de seny, també de mal traduir, és enteniment (amb el derivat entenimentat, sinònim d’assenyat). I encara tenim senderi, de to més col·loquial.

Sense moure’ns d’aquest àmbit, arribem a una altra característica realçada per Ferrater i Mora: la mesura, la prudència, l’allunyament dels gests forassenyats. No som –no pas ara– un poble d’excessos, i encara menys un poble guerrer. Som gent de pau, com manifesta el nostre refranyer: Més val un en pau que dos en guerra; La pau fa el diner i el diner fa la guerra; La pau fa vides, la guerra fa rics… I sobretot la locució fer la pau, encara tan viva i amb significats ben variats, exclusius del català. Quan recuperem uns diners diem que fem la pau, quan ens reconciliem també fem la pau, però és que fins i tot quan ens vengem d’algú que ens n’ha feta alguna de grossa, també diem que fem la pau.

I, tanmateix, tots aquests trets –la prudència, la mesura, el seny…– ara i adés són posats en qüestió. Recordem la frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, que va pronunciar Jordi Carbonell l’11 de setembre de 1976. O aquells versos de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.” No deu ésser perquè sí que, en oposició a seny,  tinguem un altre mot intraduïble: rauxa, que és ‘impuls irracional’, però també és, segurament, la força que ens fa ser creatius. Podríem aventurar-nos a dir, doncs –servint-nos d’una altra construcció intraduïble–, que som un poble que vol i dol?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.