El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Per què diem ‘pillar’ si podem dir tot això?

2

VilaWeb

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, pillar significa ‘emparar-se violentament (d’una cosa)’. Segons el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, té dos significats, tots dos col·loquials: ‘agafar (a algú o alguna cosa) vencent resistència’ i ‘agafar (alguna cosa) a algú amb violència o amb habilitat’. El diccionari Alcover-Moll, que encara en registra més significats, aclareix que pillar no és un mot català, sinó pres del castellà o de l’italià.

Com es pot veure, hi ha una certa confusió sobre els usos normatius “acceptables” de pillar. Sigui com sigui, paga la pena d’enumerar alternatives genuïnes, oimés tenint en compte que aquests darrers anys el castellà n’ha eixamplat el significat, cosa que s’ha encomanat al català del sud dels Pirineus.

L’exemple de pillar ens ha de fer pensar en el present i el futur del català col·loquial, com més va més castigat per la pressió del castellà. De mots com aquest, en sentim massa sovint als mitjans de comunicació, sobretot en sèries en què apareix gent jove. Ara que es parla d’emergència lingüística i de pactes per la llengua, potser és un bon moment perquè els mitjans revisin quin català fan servir en els programes adreçats al jovent.

Vegem tot seguit què podem dir en lloc de pillar en cada accepció.

Atrapar

Quan parlem de ‘arribar a agafar algú o alguna cosa que es mou’, el verb adient és atrapar: “Va arrencar a córrer darrere seu fins que el va atrapar.”

Enxampar, pescar

Col·loquialment, quan s’atrapa algú de sorpresa es diu enxampar (amb les variants xampar i aixampar): “Tota la vida estafant la gent i al final l’han enxampat.” Amb aquest mateix significat podem dir, també col·loquialment, pescar: “Sempre deia mentides, fins que el van pescar.”

Agafar, prendre

Darrerament, sentim pillar en contexts en què sempre hauríem dit, simplement, agafar o prendre: “Espera’m, si us plau. Agafo l’autobús i vinc”; o bé: “No sé com ho fas per prendre apunts tan de pressa.”

Arreplegar

Quan parlem de malalties, col·loquialment, podem fer servir agafar o algun dels verbs de més amunt, però també arreplegar: “Has arreplegat una bona calipàndria, noia.” 

Llepar, pessigar

Amb el significat precís de ‘treure alguna cosa en un repartiment’, tenim llepar: “A la rifa de l’escola, he llepat una mica.” Si la quantitat és petita, en diem pessigar: “Espero pessigar alguna cosa en el sorteig.”

Sucar

Amb un significat afí a l’anterior, ‘treure profit participant en una activitat’, se sol fer servir sucar: “En aquell negoci hi va sucar tota la família.”

Glapir

Amb el valor precís de ‘agafar alguna persona o una cosa fugisseres o cercades’, hi ha el verb glapir o aglapir: “El lladre va glapir els diners i va fugir.” És un verb emprat sobretot a les Illes, també en sentit figurat: “Parava l’orella per glapir tots els detalls de la conversa.”

Rebre

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: “No el facis enfadar, que rebrem.”

Entendre

Potser per analogia amb els significats d’agafar o atrapar, el verb pillar també es fa servir amb el valor d’entendre: “Ho deia de broma, però no ho he entès.”

Copsar

Si filem prim, quan volem dir ‘arribar a percebre una realitat per indicis’, tenim el verb copsar: “No vaig saber-ne copsar la ironia.”

Lligar, triomfar, sucar

Avui, col·loquialment, també s’empra pillar en el sentit col·loquial de ‘establir una relació passatgera’. En aquest cas, es pot fer servir més d’un verb. Per exemple, lligar (que probablement és castellanisme, però el diccionari l’admet): “Quan era jove, lligava molt.” O bé, amb un to més irònic, triomfar: “La teva amiga sembla que triomfa molt.” També es fa servir sucar, que el diccionari admet amb el significat de ‘copular’: “Aquesta nit sucaré. Segur.”

Tocar i parar

El joc de pilla-pilla en català s’anomena tocar i parar: “A l’hora del pati sempre juguem a tocar i parar.”

La conclusió que podem treure d’aquest article és que en els registres informals, habituals entre la gent jove, copiem cegament els recursos de la llengua dominant i renunciem els propis, que són ben abundosos. Però tot és reversible, si ens ho proposem.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Encomana el català!

0
Publicat el 9 de gener de 2022

Imatge

 

Els brins d’aquests darrers mesos, amics:

A Xàtiva, en català

Encomana el català

Mots bonics del País Valencià
https://twitter.com/jbadia16/status/1468346835165417472?s=20

El Nadal? Quin? El Rafel? El Quim?

Endesa se’n fot


No tan proper


L’escola ‘amb’ català


Hi teniu tirada?


Amb parsimònia


Corfes i escarrotxes


En català, si us plau


Tripadvisor no ens estima


Relatius cardíacs


Idò!


No empobrim la llengua


Anunci escandalós


Ni cap ni peus


Rètols de reserva índia?


Fora cotarros!


Què se n’ha fet?


A betzef


Com que ‘fer-se el suec’?


Pell de gallina


Deure, deure


Em volia fondre


El coll


Per què ho traiem tot?


Afiganyats


Dia per altre i dos arreu


Vaccineu-vos!


No us escagasseu


Per tu faràs


Arrencar-se a cantar de peu


Impossible?


Vendre llibres amb diacrítics


Trinxats de barbarismes


Marrons


Sa Excremència


Sense campanades


No en feu cabal


Focus? Uf…


Entenc què diuen


Si reflexiu


Un segonet


No sortegem tant


Més curt que…


Refranys de Cap d’Any


A la primeria, s’han enretirat


La meravella de Girbal Jaume


Interlocuquè


Tot plegat, és qüestió de no recular


Plats o taronges


El dia creix i el fred neix


No tantes baralles


Tros de quòniam


Per què dieu ‘còvid’?


Jonquis


Dins de què


Fesols!


Toquem ferro


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Deu errades de verbs i com resoldre-les

0
Publicat el 7 de gener de 2022

VilaWeb

L’estudi dels verbs a l’escola i a l’institut sol ésser un apartat feixuc: aquelles llistes de temps verbals inacabables, les conjugacions, els verbs irregulars, les excepcions… Avui us presentem un article que volem que sigui pràctic. Hem mirat d’esbrinar on ens entrebanquem, quines errades cometem més sovint i quins consells poden ésser fàcils i útil per a evitar-les.

1. Sabent, volent, saber, voler…

No hi ha cap gerundi que acabi en -guent ni cap infinitiu que acabi en -guer. De manera que hem de dir sabent (i no sapiguent), volent (i no pas volguent), saber (i no sapiguer), voler (en lloc de volguer). Tampoc no són correctes visquent, nasquent, beguent, creguent, riguent, sortiguent, partiguent, sinó que hem de dir vivint, naixent, bevent, creient, rient, sortint, partint.

2. Imprès, mòlt, venut, cabut, inclòs, sabut…

Hi ha unes quantes formes de participi que cal recordar. Hem de dir imprès (i no imprimit), mòlt (i no pas molgut), venut (i no vengut), cabut (i no capigut), inclòs (no pas incluït), interromput (no interrumpit), sabut (no sapigut), obtingut (no pas obtès), pretès (no pas pretengut)…

3. Interromps, inclouen, debato, admeti…

Els verbs anomenats incoatius són els que, després de l’arrel, afegeixen l’increment -eix- (o -esc- o -isc-, segons el parlar). Ho són la majoria de verbs de la tercera conjugació, com ara el verb patir: pateixo (o patesc, o patisc). Tanmateix, no ho són mai els de la segona conjugació. Per tant, hem de dir interromps (i no pas interrompeixes), inclouen (no incloeixen), debato o debat (i no pas debateixo, ni debatesc ni debatisc), admeti o admeta (i no admeteixi ni admitesca ni admitisca), reps (i no pas recibeixes), etc.

4. S’ajup, bulli, escupen, tusses…

Tot i que hem dit que molts verbs de la tercera conjugació són incoatius (com patir, servir, aclarir…), hem de recordar que ajupir, bullir, escopir i tossir no ho són. Per tant, direm s’ajup (i no pas s’ajupeix), bulli (i no bulleixi), escupen (i no escopeixen), tusses (i no tosseixes), etc. Alguns verbs, com ara mentir i acudir, admeten la doble conjugació: ments i menteixes, se m’acut i se m’acudeix. En alguns parlars també segueixen aquest doble patró certs verbs com ara llegir (llegisc/llisc), engolir (engoleixen/engulen), afegir (afegeixes/afiges), vestir (vesteixen/visten)… El cas del verb lluir és diferent: quan vol dir ‘aparèixer lluminós’ no és incoatiu i en els usos figurats, sí. Per tant, direm Com lluen els estels, però El vestit li llueix poc.

5. Aparec, conec, contradiuen

La primera persona del present d’indicatiu dels verbs aparèixer i conèixer és aparec (no pas apareixo) i conec (no coneixo). Això també serveix per als derivats: desaparec, reconec, desconec. Per una altra banda, tinguem en compte que contradir segueix el model de dir. Per tant, direm contradic (i no pas contradeixo), contradiuen (i no contradeixen).

6. Si voleu beure, beveu. I si no, no begueu

A l’hora d’emprar l’imperatiu, podem tenir alguna dificultat en verbs com ara beure o seure. Com sabem si hem de dir beveu o begueu? Tinguem en compte que la forma de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells). Ho resumim en aquesta imatge tan simple:

Així doncs, si diem sigues, direm sigueu; però si diem beu, direm beveu (no pas begueu); i si diem escriu, direm escriviu (no escrigueu). En canvi, com que diem begui (vostè), també direm beguem i beguin; i tal com diem escrigui, direm escriguem i escriguin. Sempre seguim les correspondències del quadre. En les ordres negatives, sempre hi ha una g, perquè no fem servir l’imperatiu, sinó el subjuntiu: no begueu, no escrigueu

7. Estudies, agraït, conduïa

Quan l’infinitiu té una vocal abans de la terminació, alerta. Observem verbs com ara estudiar, copiar, odiar: no hem de dir estúdies, sinó estudies (amb l’accent fònic a la i), copia (i no pas còpia), odio (i no òdio). Per una altra banda, en verbs com ara conduir, agrair, atapeir, hi ha unes quantes formes que duen dièresi a la i. Quan n’hi posem? Sempre que les normes ortogràfiques no ens permetin de posar-hi accent. Per això escrivim agraíem, però agraït; conduíeu, però conduïa. Tinguem en compte, a més, que hi ha quatre temps verbals que no han de dur dièresi: l’infinitiu (atapeir), el gerundi (atapeint), el futur (atapeirà) i el condicional (atapeirien).

8. Jeure, treure, néixer

Els verbs jeure, treure i néixer tenen una particularitat ortogràfica: quan la e és àtona es converteix en a. De manera que escrivim jeuen, però jaurà; treus, però traiem; neix, però nascut. De fet, cal tenir en compte que els infinitius d’aquests verbs tenen una doble forma: jaure-jeure, traure-treure, nàixer-néixer, de manera que en alguns parlars totes les formes es fan amb a: jauen, traus, naix

9. Collir, cosir, escopir, sortir, tossir i més

Una cosa semblant passa amb els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir, però el canvi ortogràfic es fa justament quan l’arrel és tònica: aleshores es canvia la o per una u. De manera que escrivim collirà, però culls; cosia, però cus; escopirem, però escupi; sortia, però surto; tossim, però tussen. Dels verbs voler i poder, hi ha quatre formes que ens fan dubtar (i són les úniques que hem de recordar): vulguem, vulgueu, puguem, pugueu. Tenen la particularitat que, a la primera síl·laba, hi escrivim una u, a diferència de la resta de formes amb l’arrel àtona (com ara volia, voldran, volguéssim, volguéssiu…).

10. Els ous es ponen i els concerts es componen

Diem pondre i no posar quan parlem de ‘fer ous’. Per tant, les gallines ponen ous (no els posen); així mateix, si volem dir ‘amagar-se un astre sota l’horitzó’, el verb adient és pondre’s i no posar-se. El sol, doncs es pon (per això diem posta de sol). Per una altra banda, no hem d’emprar composar quan volem dir, per exemple, ‘escriure una obra de música, una novel·la, un poema…’ o bé ‘formar un tot reunint o combinant elements diversos’: amb aquests significats hem de dir compondre. Per exemple, Va compondre setze concerts. Igualment, els derivats són descompondre i recompondre (i no pas descomposar ni recomposar).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.