El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

La llengua sí que s’ha de guarir

0
Publicat el 21 de setembre de 2019

Amics, els brins d’aquesta quinzena:

1. La llengua sí que s’ha de guarir

2. Una televisió provinciana

3. Quin bé de Déu de xicres!

4. Anaven al banc i no en tornaven

5. Siguem precisos

6. Quan ja no sabem on és a casa nostra

7. Anegar o fer l’ànec?

8. Manifassers esgavellats

9. Tips de «a data d’avui»

10. Un aparador sensible

11. «Per a res»? De cap manera!

12. L’adreça del domicili? O la direcció?

13. Regla d’urgència per a l’escola

14. Barrabassades

15. Una troballa, aquest sufix

16. En Bibiloni ens salva de la ignorància

17. Si no ho veiem, cap a ca l’oculista

18. Decidits a no apostar

19. Carrers «peatonalitzats»?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Quan el català sabia fabricar paraules

0
Publicat el 21 de setembre de 2019

«Era cara-xuclada i seca com un clau»; «la riera migpartia la platja»; «va exclamar ell, bocaplè»; «M’agradaria fer baixar els fums a aquests torrafaves»; «una dona rabassuda i galtaplena»; «De poc no m’enclou els dits, l’escanya-rals»; «vaig comentar, capbaix, quan ja ens allunyàvem»; «El sergent barbablanc va comminar-lo a callar»…

Tots aquests fragments són de la novel·la La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia, una obra magnífica en molts aspectes, també en el lingüístic. És un d’aquests texts que et fan adonar de la riquesa que té el català. Si n’hagués de destacar res, sens dubte diria l’ús —profús i apropiat alhora— dels mots composts com els que he remarcat al paràgraf anterior.

De paraules compostes, en català n’hi ha moltes i de procedències ben diverses. Se solen classificar segons la categoria gramatical dels components. Per exemple, verb + nom: cagadubtes, gira-sol; nom + adjectiu (o participi): camatort, esmaperdut; nom + verb: capficar, coresforçar-se; adjectiu (o adverbi) + verb: carvendre, migpartir; nom + «i» + nom: vetes-i-fils, plats-i-olles; onomatopeies: bum-bum, zig-zag…

Dins el conjunt del lèxic català, els mots composts hi tenen un gran «rendiment»; en el curs de la història, s’han creat moltes paraules noves i un dels millors sistemes per a «fabricar-ne» ha estat aquest. Això fa que siguin mots genuïns i que molts no tinguin traducció directa a les altres llengües.

Vegeu, per exemple, una colla de mots formats d’un nom i un verb, i compareu la força expressiva que tenen en la nostra llengua i la que tenen en castellà i en francès: capgirar (cast., «invertir»; fr., «renverser»), colltòrcer («torcer el cuello», «se tordre le cou»); ullprendre («aojar», «jeter un sort sur»); corferir («herir en el corazón», «blesser le cœur»). O bé aquests altres, formats amb un verb i un nom, una estructura molt i molt productiva: llepafils («remilgado», «delicat»), menjamiques («persona poco comedora», «petit mangeur»), tocacampanes («tarambana», «écervelé»), escanyapobres («usurero», «usurier»), cercabregues («pendenciero», «bagarreur»), pica-soques («trepador azul», «sittelle«) trencacolls («despeñadero», «à-pic»), voltadits («panadizo», «panaris»).

L’origen d’aquests composts és popular. En tots, s’hi veu al darrere la creativitat humana, la inventiva, molt sovint la ironia i tot… Hom s’ha d’imaginar que un dia a algú se li acut un compost, el deixa anar i, sortosament, comença a circular i a difondre’s. N’hi ha que no han tingut la sort d’arribar als diccionaris generals. Per exemple, sabeu què vol dir que una cosa és de trucalembut? No ho trobareu pas al DIEC, però sí a l’Alcover-Moll, que ens informa que significa «de poc valor» i que es diu al Rosselló (per bé que també ho he sentit al Solsonès i a l’Alt Urgell). Un altre exemple: en una bona part del català central, un esquinç s’anomena popularment carnesqueixat (quin mot tan plàstic!), també registrat a l’Alcover-Moll i prou. Hi ha encara paraules col·loquials o vulgars que no han entrat a cap diccionari, com aquest torrafaves del llibre de Santaeulàlia (o torrapels o torravits, com diu encara la gent gran de la meva comarca); o com el popular titafluix, que potser és dels pocs mots que hem sabut crear darrerament.

Perquè és evident que hi va haver un temps que la màquina de fabricar paraules era potent i ben greixada, però avui, dissortadament, no. Voleu dir que, si ens ho proposéssim, no la tornaríem a engegar, aquesta màquina? Estic convençut que sí. Ara, en aquesta tasca de creació —i difusió— de mots nous, tan simple mitjançant la composició, els escriptors hi tenen un paper decisiu; i, en acabat, és clar, els mitjans de comunicació els haurien de fer córrer.

Com sempre, depèn de nosaltres.

[Article publicat a VilaWeb el dia 14-9-2019]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El tracte quin era?

2
Publicat el 20 de setembre de 2019

Es va morir el dictador i les coses van començar a canviar. Per a Catalunya, per als Països Catalans sotmesos a l’estat espanyol. Per al català. Va néixer una esperança. I vam recuperar una certa capacitat de decidir. I vam fer unes lleis, com ara una de «normalització» lingüística. I la llengua va entrar oficialment a les escoles i als instituts. I es van crear uns mitjans de comunicació. De primer, uns diaris, privats. I en acabat una ràdio i una televisió. I tot això tan nou i tan modern era en català. Avançàvem.

I hi va haver pactes per la llengua. Es va fer un congrés, curull de declaracions i d’intencions. I vam dir que salvaríem la llengua. Que ens hi comprometíem, que ho volíem fer. Que recuperant la llengua, normalitzant-la, seríem un sol poble. Perquè volíem ésser un sol poble. Era un tracte, hi confiàvem. I els ajuntaments de tot el país van començar a escriure-ho tot en català. I els batlles i regidors parlaven públicament en català, perquè era la llengua que volíem salvar, que volíem normalitzar. I van canviar totes les plaques dels carrers perquè fossin únicament en català. I al parlament tothom s’hi expressava en català. Fins i tot els polítics feien l’esforç de parlar-lo bé, de superar-se, de donar un cert exemple de qualitat. Per punt d’honor. Per amor propi. Per una dignitat de llengua, per una dignitat de país, de poble. Perquè la feina ben feta no té fronteres, deien. Avançàvem. «Normalitzar», anar fent del català una llengua com les altres, la llengua pròpia d’un país, era avançar. I les enquestes deien que avançàvem, que tot anava bé.

Hi havia escletxes. Hi havia reductes. Hi havia jutges que no en volien saber res, que no volien parlar català ni deixar-lo parlar al seu terreny. Hi havia policies que tampoc. Eren gent amb poder. Amb una maça de dictar sentències, amb una pistola per a acoquinar. I hi havia professors d’universitat, tibats, pets bufats, que no volien canviar de llengua. I hi havia docents que no donaven importància a la «normalització», que canviaven de llengua a cada pas, que no demanaven pas als alumnes que parlessin català. Ni que l’escrivissin amb correcció. No calia. Calia comunicar-se i prou. Ja avançàvem prou. I hi havia gent assenyada que deia que no es podia matar tot el que era gras. Que no calia fer-ne un gra massa. I encara molta gent, al carrer, canviava al castellà si li parlaven en castellà. O amb qualsevol desconegut. Com si el dictador no s’hagués mort. 

Professors d’institut van començar a fer classes en castellà. I no passava res. No protestava ningú. No ho inspeccionava ningú. Aquella consciència que normalitzar era avançar es va afeblir. Ja no es parlava de «normalitzar». Ni d’avançar. Ara es parlava de «mestissatge». La modernitat era el mestissatge. I per damunt de tot ens havíem d’entendre. La llengua no podia ésser cap barrera ni cap entrebanc. Ni cap nosa. Ni podíem ésser tancats, ni puristes, ni folclòrics. No. Moderns, mestissos, lliures, inclusius. I inclusives. 

I un dia fills d’aquella escola nascuda poc després de morir-se el dictador van arribar al parlament. I van dir que de normalitzar, res. I que de fer créixer el català, res. Que consolidar el català no era avançar, era imposar i sotmetre. De primer ho deien en català, perquè en sabien —l’havien après a l’escola, és clar—, però després no: havien de demostrar que ells no se sotmetien a cap jou, a cap imposició. I que pobre de qui s’atrevís a perseguir el castellà, deien. Perseguir el castellà, deien, sí. I això fou un discurs xocant. No s’havia vist mai. Mig país va sentir com si li esgarrinxessin la cara, com si li esquincessin una part de la vida. A l’altre mig, per un seguit, no li feia ni fred ni calor. No lluitava per allò: ni per construir-ho ni per destruir-ho.

I els partits del tracte, els que havien fet pactes i congressos, i lleis de normalització lingüística, van restar desorientats, atuïts. De primer, van mig plantar-hi cara, però com estabornits, sense braó, sense discurs, sense convenciment. De mica en mica, van anar fent figa. I finalment van amarar-se de silenci. Callem. No toquem res. No en parlem més, de normalitzar. Que no sigui dit, que no puguin dir que, que no sembli que. Calia renunciar. Calia callar. Allò no tocava. Avançar, sí, però d’una altra manera. Sense essencialismes. Sense exclusions. 

Hi havia prioritats. Hi havia urgències. 

I la llengua no ho era.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Eixoriveix-te, trempat!

1
Publicat el 7 de setembre de 2019

Heus ací els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Cara-xuclat, barbablanc i llenguallarg

2. Una tirallonga de sèries

3. Una gernació que s’esquitlla

4. L’addicció no és culpa dels camalls

5. Eixoriveix-te, tremptat

6. Enamoriscar-se quan nevisqueja

7. En això estem?

8. El camalluent esquenadret

9. Els maldecaps d’abans-d’ahir

10. Un tiberi amb els peus encetats

11. Per la no-violència

12. Pels Manel o per als Manel?

13. Una gramàtica als quinze dies

Podeu veure tots els brins.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

‘En el que’ o ‘en el qual’? Una regla infal·lible per a no equivocar-se

1
Publicat el 6 de setembre de 2019

De segur que moltes vegades heu escrit frases com ara La casa en la que vivim és vella, o bé Són els companys amb els que més m’avinc. I potser algú us ha dit que eren incorrectes.

Efectivament, la combinació preposició + article + que (en la que, amb els que…) és un castellanisme. L’hem de canviar per:

—preposició + què, si parlem de coses: la casa en què

—preposició + qui, si parlem de persones: els amics amb qui 

—preposició + el qual / la qual…, que serveix per a persones i coses: la casa en la qual, els amics amb els quals.

En dos casos podem fer servir una combinació que és aparentment igual que aquesta i que sí que és correcta. En primer lloc, quan s’hi sobreentén un nom que ja hem dit i que no volem repetir. Per exemple:

—Aquesta noia és germana de la que va venir ahir  (= Aquesta noia és germana de la noia que va venir ahir).

Segonament, quan el que és neutre i, per tant, equival a allò que:

—Parlen del que faran la setmana entrant (= Parlen d’allò que faran la setmana entrant).

Hem dit que aquestes combinacions eren ‘aparentment’ iguals que les incorrectes, perquè en aquestes oracions tant la (= ‘la germana’) com el (= ‘allò’), de fet, són pronoms i no pas articles.

I heus ací una manera infal·lible de treure’n l’entrellat:

Si la combinació ‘preposició + article + que’ es pot substituir per ‘preposició + article + qual’, NO és correcta i s’ha de canviar. Si no es pot fer aquesta substitució, és correcta

Per assimilar aquesta regla tan simple, practiquem una mica:

—Ja hem lliurat els butlletins en els que incloem totes les dades.

No és correcta, perquè en els que ho podem canviar per en els quals. Hem de dir, doncs, Ja hem lliurat els butlletins en els quals / en què incloem totes les dades.

—No es va adonar del que li feien.

Si provem de substituir del que per del qual, el resultat és aquest: No es va adonar *del qual li feien, que és una oració sense solta ni volta. Això vol dir que la frase sí que era correcta (en aquest cas, perquè del que és neutre i equival a d’allò que).

—És aquest el llibre al que et referies?

És possible de substituir-ho per al qual? Sí. Doncs la frase no és correcta. Hem de dir És aquest el llibre al qual / a què et referies?

—No té gaires diners, però amb els que guanya pot sobreviure.

Oració correcta, perquè si canviem amb els que per amb els quals l’oració no té trellat (en aquest cas, amb els que vol dir amb els diners que).

—El fet del que parlàvem és molt lamentable.

No és correcta, perquè canviant del que per del qual obtenim una oració lògica. Per tant, les solucions bones són: El fet del qual / de què parlàvem és molt lamentable.

I abans d’acabar, un dubte: si podem dir El fet de què parlàvem és molt lamentable, també podem dir El fet de què sigui aquí és tot un misteri? No (però d’això en parlarem un altre dia).

A practicar

A la xarxa trobareu pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria (cerqueu ‘exercicis pronoms relatius’, per exemple). Us n’hem seleccionades tres:

Universitat Jaume I (Castelló de la Plana)

Itineraris d’aprenentatge (1)

Itineraris d’aprenentatge (2)

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari