Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d’aragonesos —ara també independentistes. El cercle d’amistats d’en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l’educació en català. Parla en català amb la seva dona i amb el seu fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d’escriure un bloc en castellà. Alguns amics seus no ho entenen, però ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m’entendreu tant si ho faig en català com si ho faig en castellà.» Si els seus amics d’aquí entenguessin el castellà com entenen l’anglès (és a dir, poquet tirant a gens), en Sergi potser hauria fet una altra tria.

Cas 2: la capatassa de l’ajuntament
És una dona competent, molt. Sap menar la brigada com no ho havia fet ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l’Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s’hi adreça en el seu català de Casserres. Però n’hi ha dos que no l’entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S’hi esforçaran, ells, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L’única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc.

Cas 3: en Gonzalo i en Marc
Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons.

Ara escolteu en Marc (40 segons)

Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit l’àudio d’en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n’hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer —encara— la consonant /θ/ (interdental fricativa i sorda), un so que té l’espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l’italià, ni el portuguès, ni… l’espanyol de la majoria del domini (tots els països hispanoamericans, mig Andalusia, Extremadura…). La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En canvi, en Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les es i os obertes, ni les eles palatals (les «elles»), ni les eles (que haurien d’ésser velars i no pas alveolars, com explicàvem ací), ni…, malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i malgrat tenir estudis, i malgrat ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l’esforç de parlar català.

Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent
Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota que fa riure, o no. Diu que una vegada l’ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home —l’ex-rei Juan Carlos— hi féu una visita i també s’interessà per «las golfas». Fins aquí l’acudit que fa gràcia. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l’acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n’adoneu? La meva àvia no hauria entès l’acudit perquè sabia molt poc espanyol i el mot «golfas» no l’havia sentit mai. Els de la meva generació l’entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l’acudit perquè ja ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l’evolució del català. Com hi ha món.

PS(1).  A mi, l’acudit que reporta na M. Carme Junyent em va fer gràcia. Però en Jem Cabanes, en tornant de la presentació del llibre a VilaWeb, em va fer adonar que no feia gràcia que em fes gràcia. Fou ell qui em va fer recuperar l’autocentrament. No agrairé mai prou aquests viatges amb el meu amic i mestre.

PS(2). En canvi, el gran Xammar sí que n’era, d’autocentrat. Llegiu això i us en convencereu.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Hi ha llibres que t’impressionen, que et sacsegen. N’hi ha que et fan venir salivera, que et fan delir. N’hi ha que et fan riure i n’hi ha que et fan reflexionar. N’hi ha que et fan revelacions.

I n’hi ha que ho tenen tot. Contra les aules és un d’aquests llibres complets.

En Tomàs Llopis és un mestre en tots els sentits. Ens vam començar a tractar arran d’aquella gran novel·la que és Hi ha morts que pesen cent anys (guanyadora del premi Andròmina de narrativa del 2012, publicada per Edicions Tres i Quatre el 2013). Fou llavors que vaig saber que coneixia el meu germà gran i que havia treballat a Solsona. Però fins el novembre passat, als Premis Octubre, no ens vam poder saludar físicament. Pocs mesos abans havia tingut el goig de poder-li revisar també aquest assaig autobiogràfic, titulat finalment Contra les aules (Tres i Quatre, 2016), que la setmana passada li va presentar justament el seu amic Joan Badia.

Si en Tomàs és un mestre, aquest llibre és una lliçó, o una lliçó de lliçons. Amb referència a l’ensenyament de la literatura i la llengua catalanes, jo no havia llegit res que anés d’una manera tan transparent i directa al moll de l’os pedagògic. I si ens impregna de docència ben entesa és per una raó: per fer-nos entendre com s’ensenya ens explica com s’aprèn. Per això tenen tanta importància les pàgines dedicades als seus mestres, és a dir, a les lliçons que va rebre ell mateix quan estudiava (vegeu, més avall, «Com es fa un mestre?»)

Essent professor, ben aviat va fer una descoberta que el va acompanyar durant tota la vida docent: «Per aquell temps vaig descobrir John Holt. El pedagog americà deia més o menys que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn.» Aquesta idea l’ajuda precisament a ésser exigent amb els qui se’n poden sortir i a ajudar els qui tenen dificultats. Ho explica molt bé en un fragment que reproduïm més endavant («L’alumne escriu bé quan vol»).

Però aquest llibre és també una lliçó de vida –per mitjà de la seva i de la dels adolescents que ajuda a créixer. «Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen […] consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten», ens confessa en un fragment que copiem més avall («Estellés, Gilda i els ulls fits»).

El recorregut d’aquest professor és ben digne d’admiració: de Godella (Horta) fins a Pego (Marina Alta), passant per Solsona (Solsonès), Amposta (Montsià), Benissa (Marina Alta) i una altra vegada Amposta. I fent tots els papers de l’auca: professor, però també director, cap d’estudis…

Un tal itinerari, començat el 1978 i acabat ara fa pocs anys, li permet de parlar-nos d’episodis crucials en primera persona. Per exemple, quan passa per Amposta la primera vegada (curs 1983-1984), ens explica una anècdota que no cal pas comentar. Imaginem-nos en Tomàs i la seva dona que es volen instal·lar durant un curs a la ciutat:

Fou significatiu el diàleg amb un senyor que regentava un bar. Li vam demanar si sabia de cap pis de lloguer i, després de pensar una esto­na, l’home es va adreçar pel seu nom a un client que seia en una taula:

—Saps si el pis on hi havia aquells catalans ha quedat lliure?

L’altre no ho sabia. Sembla que els «catalans» eren uns de Barcelona.

Amposta i tot el Montsià era llavors un lloc de transició entre la Catalunya vella i el País Valencià. Abandonat tradici­onalment pel nord més ric i separat dràsticament del sud per una arbitrària frontera administrativa, gosaria dir que estava abocat a un procés incipient de pèrdua d’identitat.

Després d’un any a Benissa, torna a Amposta (curs 1985-1986) i ens diu això:

Tornar a Amposta va ser com tornar a casa. Ens vam ins­tal·lar a Sant Carles de la Ràpita i vam viure, humanament i professional, quatre anys inoblidables. En la nostra absència d’un any s’havien produït canvis molt importants en l’opinió pública. TV3 i Catalunya Ràdio havien fet una tasca decisiva; el sentiment de pertinença a Catalunya havia esdevingut tan poderós que no es podia dir «espanyol» a ningú sense que se sentís ofès o insultat.

Però la batalla dura era —i és!— al País Valencià. En Tomàs va viure l’anticatalanisme des de les aules, l’anomenada «batalla de València». Hem volgut copiar un fragment que retrata perfectament aquella època, que potser convé no oblidar.

Tot seguit, teniu una selecció de texts de Contra les aules i, al final, un poema recitat. Espero que us agradi.

Com es fa un mestre?

A la Universitat de València aprèn el rigor d’un bon comentari literari, una instrucció que l’acompanyarà en tota la seva etapa docent:

En aquella universitat, per on havien passat i havien fet escola professors com Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt i Miquel Tarradell, l’estudi de la cultura catalana tenia un prestigi irrefutable i en aquell context cinc o sis companys i jo vam anar a parlar amb el professor Tomás Hernández i li vam dir que volíem estudiar literatura catalana; el professor andalús ens va sorprendre:

—De acuerdo, ¡ustedes me enseñan catalán y yo les en­seño teoría literaria!

I l’endemà ja s’havia comprat el Diccionari Català-Caste­llà de Francesc de B. Moll. Ens muntà un seminari al departa­ment, a les tardes, un dia o dos per setmana, i llegíem el Libre d’Evast e Blanquerna, el comentàvem, n’aclaríem els dubtes lingüístics i aplicàvem els models de Greimas i d’Eco tant al relat lul·lià com als de Berceo. Van ser uns mesos d’estudiar literatura com no ho havia fet mai: l’aproximació atenta al text, l’estudi de les paraules i la reflexió sobre els arcaismes amb les referències a la gramàtica històrica i al castellà medi­eval que ens feia el professor no van privar-nos mai de con­vertir uns moments d’aquelles sessions en una apassionant tertúlia literària on, ara que ho recorde, jo era el més oient de tots perquè no era ni de bon tros un lector prou destacable. Amb Tomás vam aprendre que el comentari literari havia de ser rigorós, científic, però també creatiu.

 _____________________________________

L’alumne escriu bé quan vol

A Solsona, per altra banda, en un curs de literatura catalana contemporània de COU, amb bons alumnes, vaig intensificar sense adonar-me’n l’exigència sobre les lectures i vaig compli­car el discurs metaliterari; aquells alumnes, molt competents i llestos, se’m van queixar després que els havia lliurat uns exàmens corregits amb moltes faltes d’expressió, al·legant en defensa pròpia que no els explicava ortografia. Jo no ho con­siderava necessari, intuïa que ja en sabien prou, però no hi posaven prou interès a l’hora d’escriure els exàmens o els tre­balls, no ho devien trobar prou important. Estic segur, tanma­teix, que per a ells era més còmode i relaxant assistir a la seua trenta-dosena explicació dels pronoms febles sense necessitat de prendre-hi gaire esment que no pas suportar una classe de literatura on calia estar més atent a la informació donada i a les novetats cognitives. No vaig cedir a les seues reclamacions i vaig intensificar l’exigència en la correcció dels treballs escrits. El problema es va acabar de seguida: els alumnes, temorosos de suspendre un examen de COU, van començar a escriure bé. Aquell dia vaig aprendre que un alumne escriu bé quan vol i com vol; i si no ho fa és o bé perquè senzillament s’hi nega o perquè necessita ajuda. Ambdós casos són fàcilment detecta­bles i cadascun demana una atenció diferent.

________________________________

Estellés, Gilda i els ulls fits

Sempre he pensat que Estellés és una enciclopèdia de la poesia i me n’he apro­fitat per a aprendre moltes eines del llenguatge poètic. Però això, ara, són obvietats que no caldria repetir. En parlàvem a les classes i també exploràvem el context cultural i social que evoca el poeta. Un dia, a propòsit dels cinemes i de la «qualificació moral» de les pel·lícules, que Estellés esmenta en alguns poemes, vaig citar l’escàndol que va significar en el seu moment l’estrena de Gilda. Els alumnes no en tenien gaires notícies i pocs coneixien la famosa escena del guant. L’endemà vaig portar la pel·lícula i en vaig posar justament aquella seqüència inoblidable. Abans vaig fer cinc cèntims de la història i quan ja havíem vist aquella escena, els alumnes em van demanar de continuar fins al final. Aquell dia em vaig adonar de les possibilitats que oferia el cinema clàssic per a les classes de llengua i imatge de què parlaré més endavant. Amb Estellés tinc la impressió des del record, com ell, que els alumnes se sorprenien de veure com un poema aparentment senzill i «fàcil» —quantes vegades hem hagut de combatre la idea que la poesia ha de ser necessàriament difícil— duia aparellada una càrrega tan potent d’estímuls, d’emocions i de vida.El programa del curs es completava amb un darrer tema sobre les últimes generacions literàries i la lectura d’una obra publicada recentment. Cada any era una novetat diferent, com si el curs hagués de tenir continuïtat, ja fora de les aules. I en tenia. Alguns debats de classe es van mantenir vigents durant molt temps i han forjat amistats que encara conserve i estime. De tant en tant m’arriben reconeixements d’aquells, o d’aquelles, alumnes que m’atribueixen el fet d’haver-los aju­dat a estimar els llibres. Crec que el mèrit no és meu, sinó dels llibres mateix. Entre nosaltres, alumnes i professor, allò que hi havia era un ambient cordial de treball plaent i de gran respecte a les paraules i a les persones. Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen en casos com el que descric consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten. La resta ja és secundari.

_________________________________

La ‘batalla de València’

Som als darrers anys setanta del segle passat, a Godella:

Potser ja havia viscut algun incident menor, però tinc consciència que tot va començar quan el company que feia les classes de llengua espanyola em va dir que tenia un tema al progra­ma de primer de BUP —els alumnes devien tenir uns cator­ze anys— sobre les llengües de l’estat espanyol i no l’havia volgut explicar perquè no volia provocar cap conflicte a la classe. No ho vaig creure una solució digna i em vaig oferir a explicar jo mateix aquell tema delicat. Els meus mestres Pedro Benavides i Sanchis Guarner m’havien marcat el camí de no arronsar-me davant l’adversitat.

El company em va cedir una hora de les seues classes, a la següent jo havia de fer classe de francès al mateix grup i en volia fer. Tenia una hora, doncs, per a explicar allò tan difícil. Josep Iborra recomanava que s’anàs a classe amb els llibres que calia llegir. Era important que l’alumne els veiés, que els pogués tocar i fullejar. És per això que jo vaig anar a aquella classe amb tota la bibliografia. Recorde que duia La llengua dels valencians, Nosaltres, els valencians, el Dicci­onari de la llengua catalana i les Converses filològiques de Fabra. Devia portar també alguna gramàtica d’Enric Valor, els dos llibres sobre dialectologia que Joan Veny acabava de publicar i Llengua i cultura als Països Catalans de Badia i Margarit, una obra que m’agradava molt rellegir. Uns quants quilos de llibres en definitiva. Vaig fer una exposició ben documentada sobre la unitat de la llengua, els dialectes, la història de l’idioma, etc. Al final de la classe els alumnes em van aplaudir. Però quan estava a punt de començar la meua classe de francès i així ho vaig anunciar, els alumnes em van demanar de continuar tractant del «tema del valencià». Allò entrava dins la dinàmica del diàleg, de la tolerància i de la llibertat d’expressió. Recorde que va ser una classe distesa. Tot anava bé i en un moment donat un alumne em va dir que tenia un document escrit en valencià i no en català. Jo vaig dir que el volia veure i vam quedar que ell el portaria i el miraríem l’endemà.

Per a aquella sessió només vaig anar documentat amb el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Va començar la sessió i vaig ensenyar el diccionari remarcant que era de la «llengua catalana». Tot seguit el vaig donar a un alumne voluntari, el que fos més anticatalanista de tots, i vaig demanar al propietari del text presumptament en va­lencià que digués la primera paraula. La va dir —devia ser un article—, la vaig fer cercar al diccionari i vam comprovar que tot coincidia amb el significat i la funció que tenia en «valencià». La segona paraula devia ser un substantiu i vam fer la mateixa operació amb els mateixos resultats, després la tercera, la quarta, la cinquena… I quan ja havíem comprovat que les vuit o deu primeres paraules d’aquell text en valencià coincidien en tot amb les definicions del Fabra, un alumne va dir que totes no coincidien, que n’hi havia algunes que no eren al diccionari català.

—Quines? —vaig preguntar.

Al text apareixia «hui», em va fer notar l’alumne. La vaig fer cercar al diccionari i també hi era, naturalment. Ho vam provar amb alguna paraula «valenciana» més, que no recorde, amb resultats similars: totes eren al diccionari català de Fa­bra. Llavors algú va dir la frase per la qual he contat l’anèc­dota: «Sí, però no.»

«Si però no.» Que a catorze anys i en un col·legi on el diàleg, la tolerància i el consens presidien tota la vida, un alumne no fos capaç de donar-se a l’evidència mostra fins a quin punt la visceralitat havia impregnat un gran sector de la societat d’aquell temps. Era l’any en què Peris Soler, de qui hem parlat més amunt, era conseller d’Educació. No gai­re lluny, pels carrers de València, constantment anaven per aquell temps cotxes amb megafonia proclamant a bombo i platerets i una estètica filofeixista que «som valencians i no catalans», si no proferien algun insult encara pitjor als cata­lans, mentre per la ciutat no hi havia cotxe que resultàs in­demne al fet de dur una senyera sense blau penjada al retro­visor interior o en forma d’enganxina a l’exterior. Per aquells anys també, Sanchis Guarner i Joan Fuster van sobreviure als atemptats amb bomba, però Miquel Grau va morir assassinat. Estic convençut que sense l’acció d’aquell terrorisme evident, cap adolescent de catorze anys no hauria pogut dir en una classe «sí, però no.»

_________________________________

En voleu més? Escolteu la veu de Tomàs Llopis recitant Carner:

Aquest país l’han de salvar els mestres. I la llengua també. Tots sabem que la situació de l’ensenyament no és com voldríem, que hi ha mestres sense vocació, que n’hi ha que parlen malament la nostra llengua… Sí. Però al costat hi ha gent amb un coratge extraordinari, amb una creativitat fora mida, amb una força irreductible per a plantar cara a les maltempsades, amb una dignitat professional admirable. N’hi ha. En conec, en coneixem. Aquests canviaran el món, convertiran els plançons en arbres robusts, tornaran a alçar el país i redreçaran la llengua.

M’agradaria presentar-vos dos llibres que parlen de mestres, de bons mestres. Avui, Escoles a la frontera, de M. Carme Junyent (Eumo Editorial, 2016). Un altre dia, Contra les aules, de Tomàs Llopis (Edicions Tres i Quatre, 2016).

Sobre el de la Carme Junyent, que presentarem dilluns a VilaWeb, en vaig escriure una mena de ressenya per al diari. Espero que us sembli interessant. El llibre ho és molt.

Immigració a l’escola: tòpics i realitats segons Carme Junyent

Fa poques setmanes que es va publicar el llibre ‘Escoles a la frontera’, de la professora de lingüística de la Universitat de Barcelona M. Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955). L’obra, que fa de mal classificar, és alhora un viatge per tots els racons de l’Anoia i un estudi detallat dels centres d’ensenyament primari i secundari de la comarca i, per extensió, del país. L’autora ha començat a presentar el llibre pels pobles de l’Anoia. La presentació de Barcelona serà dilluns vinent, dia 18, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43); si voleu assistir-hi, envieu un correu a administracio@partal.cat.

Descobrir la comarca pròpia
En aquest recorregut, Junyent ens fa descobrir tot de racons que ni ella mateixa no coneixia; ens presenta les dificultats i envits que implica l’arribada de la immigració dels dos darrers decennis; retrata la vitalitat tant dels centres educatius com de les entitats socials; i, en darrera instància, ens revela tot de descobertes familiars que simbolitzen el dolor d’una societat encara marcada pel conflicte bèl·lic del 1936-1939.

‘En el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres, a cada poble hi he anat un mínim de tres vegades i a gairebé tots hi he anat algun cap de setmana’, ens diu al començament. El motiu que duu M. Carme Junyent a recórrer les escoles de l’Anoia és un projecte per a valorar la possibilitat d’aprofitar la diversitat lingüística dels alumnes com a font d’enriquiment social. L’estudi, titulat ‘Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?’, ja ha estat publicat (versió en pdf).

Però el projecte en si no centra pas l’interès del llibre. De fet, ni tan sols hi explica el contingut de les enquestes que reparteix a cada centre. L’interès està en l’aprenentatge que fa ella mateixa, en totes aquestes visites. L’estudi és l’excusa i l’estímul per a un recorregut molt més ampli, que l’emmena a reflexionar sobre la realitat de l’ensenyament i de l’ús de la llengua, a fer-nos veure els contrasts entre el món rural i el món urbà i a descobrir (i revelar) aspectes de la seva família i d’ella mateixa, per mitjà d’unes connexions que presenta magistralment i amb un estil planer d’una gran qualitat literària.

Immigració i ensenyament
Bona part de l’exposició, la dedica a descriure els municipis i les escoles: els llocs, els noms, els directors, els professionals en contacte amb els alumnes immigrats, els regidors de Cultura i d’Ensenyament… I, de retruc, el mapa escolar, el transport i els lligams –volguts o no– que la distribució de centres propicia. És, doncs, un retrat viu, pràctic, real de l’ensenyament a Catalunya en aquest segon decenni del segle XXI.

En aquest retrat, la nova immigració hi té un paper fonamental. Primerament, perquè és, d’alguna manera, allò que mou l’autora a visitar els centres. Però també perquè en sap copsar i explicar les dificultats que implica i, tanmateix, la voluntat i l’esforç de tractar el problema d’una manera eficaç. Quan parla d’Igualada, per exemple, explica un fet que es repeteix a moltes poblacions del país: que molts alumnes immigrants es concentren en uns centres determinats: ‘Entre els dos instituts d’Igualada, és evident que n’hi ha un que s’emporta el percentatge més alt d’alumnes immigrats. Si m’he de fiar dels alumnes que veig en l’un i l’altre a les hores d’esbarjo, jo diria que n’hi ha un que en té gairebé l’exclusiva. Pel que fa a les cinc escoles públiques, n’hi ha una que acumula un percentatge altíssim de famílies nouvingudes, i les altres diguem-ne que en tenen en proporció decreixent fins a arribar a percentatges residuals. La directora de la primera escola m’explica molt dolguda l’estigma que hi pesa i tot el que fan, no tan sols per a proporcionar un ensenyament de qualitat, sinó per a donar valor afegit a l’escola.’ I, en relació amb els pares, diu, poc més endavant: ‘En una de les escoles “marcades” em trobo que uns pares coratjosos no van fugir de l’escola, sinó que van lluitar per canviar-la, i amb la complicitat d’altres famílies van fer-ne una de les escoles més prestigioses d’Igualada.’

Exercici d’introspecció
Sempre a partir de circumstàncies fortuïtes, M. Carme Junyent ens va introduint també en la seva història familiar, marcada en bona part per la guerra del 1936-1939.

‘El meu besavi de Beseit va morir en un accident horrible. La veta de l’espardenya se li va entortolligar amb la roda del carro i el va fer caure. Quan va ser a terra, la roda li va passar per damunt i el va matar.’ A partir d’aquest fragment, i servint-se d’un estil literari atractiu, l’exposició de dades, llocs i reflexions es barreja amb una mena de confessió personal, amb tocs novel·lescs, que sedueix el lector pel caràcter íntim, sincer, despullat. Són fragments que ‘humanitzen’ el relat i l’autora. Que un científic ens parli de la seva família, de la seva vida o, fins i tot, dels seus trastorns no és gens habitual. I en aquest cas és, de totes passades, estimulant.

Recursos d’un llibre amè
Les explicacions, a més, són esquitxades de curiositats, de disquisicions lingüístiques –amb crítiques i elogis a Joan Coromines, per exemple– i, sobretot, de molts passatges irònics. De manera que, ultra les lliçons que ens transmet, M. Carme Junyent també ens fa riure. Perquè ella sap riure’s de quasi tot, començant per una professora universitària que es perd, indefectiblement, a tots els pobles que visita, encara que tinguin un sol carrer.

[VilaWeb, 13-4-2016]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ens hauria de caure la cara de vergonya. Enguany fa cinquanta anys de la mort de Rafael Tasis i no n’he llegit res, cap ressenya, cap trista notícia enlloc. Com si aquest home no hagués existit, com si en aquest país n’anéssim sobrats, d’escriptors i intel·lectuals de talla. Ho sabíeu, que va ser el primer escriptor de novel·la policíaca en català, abans que Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster?

Ara l’editorial Tres i Quatre ha decidit de reeditar les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis. La primera (La Bíblia valenciana) duu el pròleg original de Jaume Fuster, que li reconeix la condició de pioner en el gènere.

No fa gaire a l’Institut d’Estudis Catalans es va fer un seminari sobre Tasis. N’era un dels coordinadors el professor Àlex Martín, potser el més grans tasiòleg actual. Li devem en gran part aquesta recuperació, perquè ha assessorat l’editorial en les reedicions i ha escrit una introducció granment il·lustradora d’una de les tres novel·les.

Qui era?
Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) va ser periodista, polític, novel·lista, dramaturg, crític i historiador. Va col·laborar en publicacions com ara la Revista de Catalunya, Serra d’Or i La Publicitat. Tingué un càrrec polític en la Generalitat republicana: fou director general dels Serveis Correccionals el 1937 i el 1938. Es va exiliar el 1939 a París i en va tornar el 1948. És autor de nombroses obres, entre les quals Vint anys (1931), Tres (Mèxic, 1962), La vida del rei en Pere III (1954) i La novel·la catalana (1954). De tornada a Barcelona, treballà d’impressor i llibreter, mantingué la seva activitat política com a enllaç amb l’exili i continuà la tasca d’escriptor.

Les novel·les
En les seves tres novel·les policíaques, hi ha sempre dos protagonistes, el comissari Jaume Vilagut i el repòrter Francesc Caldes. L’avinença i la tensió entre ells dos estableix un joc magnífic, carregat d’ironia, que fa avançar la trama amb agilitat i enjòlit. Heus ací un petit resum de cadascuna:

—La Bíblia valenciana (1955). Fou el seu primer llibre d’aquest gènere. Per tant, es pot considerar la primera novel·la policíaca catalana. Una trama construïda magistralment entorn de la troballa d’un llibre mític (la traducció de la Bíblia feta per Bonifaci Ferrer), ens submergeix en la Barcelona republicana, en una cursa vertiginosa d’assassinats en què llibreters de vell i bibliòmans lluiten per apoderar-se’n.

—És hora de plegar (1956). Ambientada en la Barcelona de la postguerra. Tenim un robatori i un assassinat en una argenteria. Alhora, des de l’ombra, el misteriós assassí va relatant-nos els fets en una mena de novel·la que el durà a ell a la perdició i a nosaltres… a la sorpresa final. La trama i el recurs narratiu fan d’aquesta novel·la, a parer meu, la millor de totes tres.

—Un crim al Paralelo (1960). Caldes i Vilagut resolen uns misteriosos crims que s’esdevenen en una Barcelona que viu, mig innocent, mig pecaminosa, entre el tercer i el quart decenni del segle passat: els baixos fons del Paral·lel, les actrius de varietats, els venedors de loteria, les tavernes polsoses…, tot amanit amb una visita ràpida i delirant a la València fallera de l’època.

Un tast
Tasis té la prosa dels grans escriptors: ferma, genuïna i enormement àgil. Tot això amanit amb una sornegueria fina —podem parlar de veritable humor català—, que te’l fa imaginar amb una rialleta per sota el nas. Entre l’una cosa i l’altra, no pots alçar els ulls del llibre.

Heus ací un fragment de Un crim al Paralelo, situat a València. Quan el llegiu direu: Camilleri? Montalbán? No, no: Tasis, Tasis, el nostre novel·lista oblidat!

Per bé que una mica tardà, el dinar havia estat reeixit. Sobretot la paella era suculenta, una verita­ble simfonia de gustos i colors, amb l’arròs daurat, ben deslligat cada gra, però fonent-se a la boca; els talls de pollastre, els musclos, els llagostins, les rodanxes de peix que formaven l’entrelligat del plat també estaven cuits al punt precís, i les llen­ques vermelles i verdes de pebrot que decoraven la gran paella no eren sols riques de paleta sinó de substància.

—M’estic reconciliant amb aquesta excursió policíaca! Qui era el malaurat que va dir un dia: «De València, ni l’arròs»? O bé allò altre de: «A Va­lència mataren tres —no per lladres ni per res— sinó perquè li furtaren la capa a Crist»? Devien ésser uns fumuts beneits. Quina paella, Senyor! —comentà Caldes, tot repetint abundosament del plat—. Aquesta mena de menges, cuinades amb oli, carregades d’espècies, barrejades, sense sal­ses ni artificis culinaris, són més aviat bàrbares, ja ho concedeixo. Un Brillat-Savarin trobaria que aquesta paella és una heretgia indigna de presen­tar-se a les taules de l’Europa gastronòmicament civilitzada. Però, què hi farem, si encara som tots una mica moros? I a València encara és més difícil d’oblidar-ho. Moros refinats, si vols, com aquells que van saber edificar l’Alhambra i la Mesquita de Còrdova i que van traçar el meravellós sistema de regadiu d’aquesta inefable horta de València. Però moros. De totes maneres, no hem d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, tan cosmopolita que hom diu que gaudia del do de llengües, era valencià, i que els Borja, més coneguts a l’Europa del quinzè segle sota llur nom italianitzat de Borgia, eren va­lencians i que van seguir sentint-se’n en els honors com en els excessos.

—Jo no ho oblido pas, estigues tranquil —repli­cà Vilagut—. I no sé veure per què aquesta paella seria indigna de cap cuina europea ni àdhuc de dos papes del Renaixement.

—Què vols que t’hi digui, jo? Són coses de gust, de matís, de tacte, si m’ho permets. Aquest plat, en el qual troben tantes satisfaccions els nostres sentits de bàrbar, és massa violent, massa natural, massa poc químic. És com la pintura lluminosa i multicolor dels pintors valencians. O com aquest vi del Priorat, que d’altra banda no puc menys que recomanar-te. Quin grau fa? Setze, ben bé. No té gaire bouquet, d’acord; potser té un vague regust de brisa. És un most primitiu, fill de la terra i del sol, i que no ha anat a estudi ni té educació. Però, al darrere de la paella, quin licor meravellós! La gargamella se’t refresca i s’abran­da ensems. És com un raig de sol líquid, que re­conforta i dóna el punt d’eufòria necessària per a oblidar totes les misèries d’aquest món. Fins i tot els crims i els criminals!

—Sortosament per a la nostra seguretat perso­nal, no seràs tu qui durà aquest vespre el cotxe, per tornar a Barcelona! Perquè aquest Priorat, tras­colat a dosis massisses com estàs fent, no dóna gens de fermesa al pols. Però et concedeixo que estem dinant molt bé, tant si ho fem a tall de civi­litzats com de bàrbars, i no em ve d’aquí. El meló i les taronges que ara ens duen completaran d’una manera perfecta l’àpat.

Per què «Paralelo»?
En Tasis, a la introducció de la novel·la, fa una explicació lingüística. Per què fa servir Paralelo i no Paral·lel al títol?

Una cosa crec que he d’advertir, i fa referència al llenguatge: és volgudament acostat al que és propi en els llocs de l’acció. Ja es comprèn que les meves concessions no arriben al català absoluta­ment depauperat que s’hi sent a cada cantonada; però m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Paral·lel, i moneder més que portamonedes. Així en tots altres casos. I ara, en revisar-la, m’he atès al mateix criteri.

Tasis s’equivocava de mig a mig: ara tothom en diu «el Paral·lel», però dubto que el català que s’hi parla tingui gran cosa a veure amb aquell dels personatges de la novel·la. Ni tan sols, segurament, amb el català depauperat a què es referia l’escriptor. I això, els pocs que parlen la nostra llengua… Pobre Tasis, si alcés el cap!

PS: Quan feia pocs dies que havia aparegut aquest article, vaig rebre una nota d’en Lluís Calderer, de Manresa, que he d’afegir ací perquè té molt d’interès:

«Benvolgut Jordi: He llegit amb molt de gust i interès el teu escrit sobre Rafael Tasis. Hi estic plenament d’acord. Només que m’hauria agradat que l’iniciessis en positiu perquè la recuperació d’aquest escriptor ja ha començat.

És important donar rellevància a la tasca de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet com a curadors i prologuistes i informadors bibliogràfics de quatre llibres de Tasis: “Diari íntim. Escrits autobiogràfics”, “El revulsiu del catalanisme” (recull d’articles publicats en revistes de l’exili) i dues novel·les inèdites: “A reculons” i “Muntaner, 4”. I tot això a càrrec d’editorials que malden amb moltes dificultats per mantenir la dignitat literària: A Contra Vent de Barcelona, Cossetània de Valls i Ensiola de les Illes Balears. En el temps, parlem de llibres apareguts entre finals de 2011 i principis de 2016.

Després d’això seguim reivindicant la necessitat de disposar sobretot de la reedició de les altres novel·les, el seu teatre, els seus escrits sobre novel·lística i qui sap si altres coses. Així mateix que moltes altres veus s’afegeixin a una commemoració que no se circumscrigui a la data i que serveixi perquè la figura i l’obra de Tasis sigui de presència i actualitat permanent entre nosaltres.»

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Aquests dies s’ha parlat molt d’en Johan Cruyff. Es veu que jugava tan bé a futbol i que fou un gran entrenador. Si ho diu tanta gent, m’ho creuré. Però a mi el futbol no em fa ni fred ni calor, més aviat trobo que és una poca-soltada a què es destinen molts milions que podrien servir per a moltes coses útils.

Bé, deixem-ho. El cas és que aquests dies ens han presentat en Cruyff com un heroi, gairebé com un heroi nacional, un home que ens va inocular l’autoestima que no havíem tingut mai. Hi ha un abans i un després, com se sol dir. Bufa…

Aquest home va arribar aquí, es va acabar de fer ric aquí i, en agraïment al país que el va encimbellar, durant quaranta anys llargs no va dir ni una sola paraula en català. I encara hi ha qui el justifica recordant-nos que, amb una gran tenacitat, va posar Jordi al seu fill (un fill a qui tampoc no he sentit dir ni un mot en català). Uns altres diuen que si no parlava la nostra llengua era perquè no la volia fer malbé. I aquí hi ha gent que s’ho creu i fa una rialleta cofoia. Sincerament, si hagués decidit de parlar en català –en mal català, en català matusser– creieu que hauria passat a la història com un lingüicida? No us sembla que hauria estat una gran notícia, un gran exemple, que hauria fet la volta al món i hauria prestigiat la llengua?

Bé, ho diré ben clar per si de cas: el meu heroi no és en Johan Cruyff.

Els meus herois són en Pepe i la Dolores, tots dos nascuts a Andalusia. De joves van aprendre a parlar català malgrat que la gent –molta gent, massa gent– se’ls adreçava i encara ara se’ls adreça en castellà. Potser gràcies a aquests dimissionaris se’ls nota, que no són d’aquí. Van tenir dues filles i no els van pas posar noms catalans: Patri i Rocío. Eren els noms que els agradaven. Alguna cosa van saber transmetre’ls, a les filles, perquè totes dues són essencialment catalanoparlants unilingües. La Patri, a més, fou una de les portaveus de Callús Decideix, organitzadora de les consultes del 13 de desembre de 2009. Viu amb en Ferran i tenen dues filles: la Laia i la Txell. Són els noms que els agraden.

La meva heroïna és la dona del taulell d’informació de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de Manresa. Tant si ets negre com si ets blanc, tant si ets jove com si ets vell, el primer «bon dia, què voldreu» te l’engega sempre en la llengua del país. I després pot semblar que canvia de llengua, però no te n’adones que ja ha tornat al català. I als cartells de l’oficina, gràcies a ella, guanya de llarg la llengua d’aquí. Hi ha uns quants cartells només en català. No hi ha cap cartell monolingüe en espanyol: cap.

Els meus herois també són els homes i dones de les oficines de la policia espanyola de la mateixa ciutat. Així que has travessat la barrera de l’home uniformat, inflexible, amb cara de pomes agres i llengua (espanyola) única, entres a la sala llarga del fons i sents quasi una única llengua vehicular: el català. I això, a la policia espanyola, no em digueu que no tingui mèrit.

Les meves heroïnes són mestres de l’escola bressol de Callús. Molts dels nens que hi entren, a casa només senten castellà. Però –vejats miracle!– quan arriben a l’escola dels grans ja entenen perfectament les frases de comunicació bàsica en català. La llengua amb què et canten, la llengua amb què t’amoixen i et renyen, la llengua amb què et canvien el bolquer és –mira-t’ho com vulguis– també la teva llengua. Forma part del teu món, és casa teva.

I si hem de cercar un heroi holandès també en tinc un: l’enginyer Joep van der Laan. Quan en Joep va arribar a Solsona ja feia temps que compartia la vida amb la Mercè, amb qui havien viscut un parell d’anys a prop d’Amsterdam. Una vegada establerts ací, van tenir un nen i una nena. A diferència d’en Cruyff, els van posar noms neerlandesos: el noi, Henk i la noia, Aniek. Eren els noms que els agradaven. En Joep, com en Cruyff, tampoc no té facilitat per a aprendre una llengua neollatina, per bé que sap anglès, alemany i, és clar, neerlandès. Però, a empentes i rodolons, amb esforç i amor, va anar agafant destresa en la llengua d’aquest país. I amb això, a Solsona, n’hi ha prou i de sobres. Allà ningú, mai, no li va fer veure la necessitat d’aprendre cap més llengua que no fos el català. Tanmateix, a còpia de baixar a Barcelona, de seguida es va adonar que la cosa no era igual a tot arreu. Malgrat això, en Joep, tretze són tretze, va parlar i parla català a tot arreu. L’espanyol el va aprendre –a la força els pengen!–, però no el fa servir. Els fills –tot i no dir-se ni Jordi ni Núria– parlen català de Solsona, és clar. Ah, i neerlandès.

Potser trobeu que he parlat només de llengua. Doncs sí. He parlat només de llengua. Perquè, una pregunta: tot aquest moviment o procés o com se’n digui no el fem (sobretot) per la llengua?

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.