El clot de les Ànimes

No fa gaires dies, un amic em feia adonar d’una conseqüència ben vistent del fracàs escolar: hi ha caixers de supermercats que no saben tornar el canvi. Més ben dit, sí que en saben, perquè la màquina els diu l’import exacte de la devolució. I veus que no compten com comptaven abans, sinó que agafen el canvi mentre van movent els ulls de la pantalleta a la caixa i, al final, et deixen anar la xavalla, els bitllets i el tiquet, tot alhora, a la mà.

Al meu amic, se’m va acudir de dir-li que potser aquests nois no eren mals alumnes en tot, sinó solament en matemàtiques. Però l’altre dia ho vaig veure clar. Al supermercat del meu poble, vaig ensopegar amb un cartellet de promoció… increïble. No em vaig poder estar de retratar-lo i fer-lo córrer per Twitter:

El foment de la lectura arriba als supermercats! pic.twitter.com/utE85adiVG

— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) July 17, 2017

Si has treballat en una escola o un institut, aquestes coses no t’estranyen gens. Tanmateix, potser ja trobes una mica més sorprenent que aquest nivell continuï essent tan baix quan hom arriba a la universitat. I ja fa avergonyir quan la sapastreria s’escampa fins a la Facultat de Filologia. Justament fa tres mesos em va arribar una fotografia que també vaig fer circular a Twitter:

«Tenen l'honor de convidarli».
Tranquils, no és el @iec. És la Facultat de…
Filologia (@FilologiaUB) pic.twitter.com/MKAeP2egtW

— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 8, 2017

Què hi podem fer? Riure per no plorar, d’acord, però què més?

Fa poques setmanes, en una breu discussió a Twitter sobre els diacrítics, el diputat Germà Bel m’insistia del dret i del revés que la comprensió lectora és un problema seriós. Tenia tota la raó.

Llegir, escriure, concentrar-se, entendre… Tot va lligat. Avançar en aquest terreny és bàsic. No serem un país normal fins que l’índex de fracàs escolar no sigui raonable. I no aconseguirem de fer-lo baixar fins que no trobem la manera de millorar la capacitat dels nostres alumnes d’entendre els texts.

Pensem-hi bé, ara que tenim a tocar el nou país, perquè això requereix un compromís polític. S’hi haurien d’implicar també pedagogs, mestres i professors de tots els nivells d’ensenyament… I pares, i pares, i pares!

Pensant en això, se m’ha acudit una idea. Hi ha un terreny on la comprensió lectora té unes dificultats afegides, perquè el lector hi troba murs inesperats. Em refereixo a la poesia. Penso que aprendre a entendre un poema és una bona manera de prendre consciència del text. Personalment, crec que la poesia és una font de felicitat i, doncs, que ensenyar a llegir poemes és ajudar a ésser feliç. M’agradaria saber-ho fer. Ben aviat us en diré coses.

Mentrestant, us torno a recomanar dos llibres interessants que parlen d’esquitllada d’aquest problema: Escoles a la frontera, de Carme Junyent, i Contra les aules, de Tomàs Llopis. I, és clar, no em cansaré de divulgar la fantàstica experiència de foment de la lectura de l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, que vaig explicar fa temps en aquest article.

Llegiu i ajudeu a llegir, si us plau!

__________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa poc, en una revista del meu poble, el poeta que signa amb el nom de «Isbato», començava el seu poema mensual dient: «El mes que ve, vacacions*/ perquè va bé descansar/ per poder després tornar/ al treball i obligacions.» I cap al final, per justificar que hagués dit «vacacions», aclaria: «A dalt he escrit “vacacions”*/ però se n’ha de dir “vacances”,/ que el filòleg té raons/ per a esmenar les mancances./ Que el Jordi em perdoni, doncs,/ però és que havia de rimar,/ sabeu, amb “obligacions”.»

Benvolgut Isbato: ho sabíeu, que el mot vacació —i, per tant, vacacions— és al diccionari? Doncs sí. Pompeu Fabra ja l’hi va posar i s’hi ha mantingut, inalterat, encara que no el faci servir ningú. No hi surt definit. Simplement, hi diu: «vacació f. Vacança.»

Això mateix trobem amb el mot fatxada. El diccionari diu: «fatxada f. Façana.» També tenda és acceptat, si fa no fa com a sinònim de botiga, que és la paraula que sol emprar tothom. I n’hi ha més casos, com ara un de ben singular: el mot regressar, que no sé si fa servir ningú, és definit així al diccionari: «Tornar al lloc de partida.» Però, i què és tornar?: «Algú, anar devers el lloc d’on havia partit.» Si hi sabeu trobar la diferència, expliqueu-me-la, si us plau.

Si tenim totes aquestes paraules al diccionari però resulta que no les diu ningú, què creieu que vol dir? Per mi, l’explicació és ben clara: en el fons, per un seguit, la gent té voluntat de «parlar bé», és a dir, de fer servir mots i expressions genuïnes, d’esquivar aquells que li semblen castellans o acastellanats. Per això n’hi ha tants que s’estimen més dir signar i signatura que no pas firmar i firma. I per això també era ben innecessari de fer entrar al diccionari carrera –en el sentit de «competició esportiva»–, quan ja tothom deia cursa (El Corte Inglés i tot!).

Però és que de vegades anem encara més enllà del diccionari. És quan, per exemple, diem tarja en compte de dir targeta, que és el mot que ens forneix el diccionari. Bé, el cas és que tarja vol dir una altra cosa: originàriament era un escut i, per analogia, designa també una placa amb una inscripció o bé una obertura damunt una porta. Però vet ací que molta gent refusa targeta perquè no vol dir-ho com en castellà. I, de fet, els experts asseguren que efectivament és un castellanisme, però que no s’hauria pas de canviar per tarja, sinó per carta, com fan la majoria de llengües de l’entorn (carta de visita, carta de crèdit… I, fins i tot, carta d’identitat, per bé que segurament en català seria més genuí cèdula d’identitat.

Un cas semblant a tarja és planell, en lloc del plànol que ens proporcionen els diccionaris. Un planell, pròpiament, és un «indret pla i elevat» i no pas un dibuix. Mirem-ho bé: d’on va eixir, aquest plànol? Doncs sembla que per «corregir» plano s’hi va afegir una ela final. Però, sigui com vulgui, la disfressa no va funcionar prou bé i molta gent en diu planell. De fet, se n’hauria de dir pla, tal com assenyalen els bons diccionaris.

I encara tenim el cas del gal·licisme guixeta, amb què tants i tants parlants volen suplir el castellanisme taquilla, que, ves per on, és l’únic que accepten els diccionaris. (Sí, quan l’Institut d’Estudis Catalans fa reformes d’ampliació sempre admet castellanismes —o anglicismes passats pel castellà—, però aquesta mena de mots «populars» no tenen pas gaire sort; no dic que n’hagin de tenir, però potser les altres tampoc…) Aprofito l’avinentesa per dir que hi ha gent fa servir també taquilles, erròniament, per a anomenar els armariets que hi ha en una escola o en un gimnàs per a penjar-hi la roba o deixar-hi objectes.

Bé, ja ho veieu: malgrat els diccionaris i les acadèmies, hi ha una tirada a diferenciar-se del castellà. N’hi ha que diuen que això no és sa, que no és sinó una manera de dependre’n. Però aquests mateixos que repeteixen aquesta cantarella són els qui deixen passar castellanismes nous cada dia (vegeu, per exemple, la confusió cessar-destituir o registrar-escorcollar, que sentim ara i adés als mitjans de comunicació). I els mateixos que fan un bot d’alegria quan l’acadèmia admet degut a («Ja no cal dir “a causa de”!», exclamen, com alliberats d’una esclavitud tirànica).

Doncs això que dèiem: malgrat la força dels mitjans —i el suport que sovint els dóna l’acadèmia—, aquesta dèria de diferenciar-se del castellà es manté encara, peti qui peti, entre molta gent lingüísticament conscient. I que sigui per molts anys.

_____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dilluns al vespre, quan es va saber que el president Puigdemont havia fet plegar el conseller Baiget, vam poder llegir titulars com ara ‘Puigdemont ha cessat Baiget’, o frases per l’estil.

Hi ha una confusió de significats i de règims verbals entre ‘cessar’ i ‘destituir’, que només es pot explicar per la influència de l’espanyol. Si ens mirem qualsevol dels grans diccionaris catalans –el de l’Institut d’Estudis Catalans, el de la Gran Enciclopèdia o l’Alcover-Moll– no en dubtarem gens. Vegem, per exemple, què en diu el de la GEC (observeu la definició en negreta):

«cessar [del llatí cessare, derivat de cedere, ‘retirar-se, cedir’]:
v 1 tr Posar fi a. Quan hauràs cessat el teu discurs, parlaré jo. // 2 intr No continuar. El vent ha cessat. // 3 intr Dimitir un càrrec. Ha cessat en la presidència. Va cessar com a (o de) gerent. El president ha fet cessar l’entrenador.»

«destituir [del llatí destituere, amb el mateix significat]:
v tr 1 Privar d’alguna cosa. Destituir de protecció. Destituir algú dels seus béns. // 2 Desposseir d’un càrrec, d’una col·locació. Ha estat destituït del càrrec que tenia. Destituir un funcionari.»

De manera que no és normatiu dir que algú ‘cessa’ algú altre. Quan algú cessa en un càrrec és que deixa d’exercir-lo, que en plega. Dir que ‘Puigdemont ha cessat Baiget’ és tan absurd com dir que ‘Puigdemont ha dimitit Baiget’. Si volem indicar que algú fa plegar algú altre, hem d’emprar, per exemple, ‘destituir’.

Pot ser que a algú el verb ‘destituir’ li sembli massa contundent i que vulgui atenuar o edulcorar l’acció assenyalada pel verb. Però aleshores es pot optar per perífrasis com ara ‘fer plegar’, ‘fer dimitir’ o ‘fer cessar’, o bé sinònims com ara ‘revocar’ o ‘desposseir’. A la web Optimot s’ofereixen més alternatives o eufemismes, adreçats especialment a l’àmbit administratiu.

És ben segur que aquest canvi de règim verbal –que implica un canvi de verb– prové de l’ús que en fa l’espanyol, reconegut i acceptat pel Diccionario de la lengua española. Però cal tenir en compte que és l’única llengua que admet aquesta confusió: ni en l’occità, ni en el portuguès, ni en el francès, ni en l’italià… no hi trobem aquesta barreja de significats.

Un model de llengua que pretengui ser precís i genuí ha d’excloure, de totes passades, confusions d’aquesta mena. I si ens volem acostar a la llengua del carrer tampoc no és justificat, aquest ús indegut de ‘cessar’, perquè no és gens viu. Qui diu, al carrer, ‘Puigdemont ha cessat Baiget’? Segurament ‘fer plegar’ seria molt més avingut amb el llenguatge popular.

[Article publicat a VilaWeb el dia 5 de juliol de 2017.]

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.