El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Si em fas festes i no me’n sols fer…

2

festejador

Que l’havíeu sentit mai, aquest refrany? Sabeu com s’acaba?

Primer de tot, permeteu-me de parlar de l’expressió fer festes, que vol dir ‘fer demostracions de simpatia o d’afecte’. Una locució que recula –com reculen totes les que no s’assemblen a cap de castellana–, però que encara és viva. L’escriptora Maria Barbal, per exemple, a Pedra de tartera, quan parla del seu pare diu:

«Ens feia festes i se’ns posava damunt dels genolls i ens explicava alguna història.»

No confonguem fer festes amb fer festa d’una cosa, que vol dir ‘estar-ne satisfet’. Un exemple. Si teniu quitxalla a casa, més d’una vegada us deveu haver trobat sorpresos per les seves reaccions. Això us pot fer dir una frase com aquesta: «Em pensava que aquella joguina no li agradaria, però n’ha fet molta festa.»

I sobretot no ens descuidéssim pas el verb festejar, ‘tenir una relació sentimental seriosa amb algú’. Deixem-nos estar, doncs, de *nòvios i *nòvies. Per exemple, en comptes de dir «La seva *nòvia és de Barcelona» podem dir, simplement, «Festeja amb una noia de Barcelona».

Festejar també és ‘conversar privadament dos enamorats’. Mireu aquesta frase: «Tots dos es van asseure en un racó per festejar.» Això de festejar és seriós. Si més no, abans. Mireu si n’era, d’important, aquest mot, que en algunes cases fins i tot s’hi construïa una mena de seient avorat a la finestra (com el de la imatge del capdamunt), que era pensat especialment per a festejar-hi. I se’n deia festejador, és clar.

Ara hem de completar el refrany que havíem deixat a mitges. Fa així: «Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.» Haver de menester (o haver menester o ésser menester o tenir menester) vol dir ‘necessitar’. Per exemple: «He de menester cèntims per a pagar les obres.» I, per a acabar d’arrodonir l’article, una pregunta: què fem quan hem de menester diners i no en tenim? Doncs manllevar-los, és a dir, ‘demanar-ne en préstec’. Podem manllevar diners, però també podem manllevar una mica de sal al veí si se’ns ha acabat. O, fins i tot, manllevar una frase a Josep Pla per acabar un escrit. I el fragment que li manllevarem avui és aquest:

«Per fer-me passar el fred, em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res»

No treu cap a res: una expressió interessant per a parlar-ne un altre dia… Bé, no cal, ja en vam parlar ací.

[Article molt inspirat en un que vaig publicar a la revista «Mes a mes» l’abril del 2010]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Cagades, cagarades i cagallons

0

gran cagada

Fa un parell d’anys, l’ajuntament del meu poble volia tant sí com no posar gespa artificial al camp de futbol. I havia de menester diners. Una de les «grans iniciatives» que va tenir, juntament amb el club, fou «la gran cagada», que van explicar així: «El dissabte 31 de maig dividirem el camp en parcel·les enumerades [sic], amb un cost de 5€ cada una. Farem donar un tomb a la vaca i la parcel·la en què ella decideixi defecar serà la guanyadora! El comprador de la parcel·la s’endurà 1.000€ !!!»

Aquella «gran idea» em va impel·lir a escriure aquest article. 

 ___________________________ 

No fa gaire, en Pau em demanava si això de «la gran cagada» era correcte. Ell es referia a la paraula, no pas a la «gran» idea. De la «gran» idea també en podríem parlar, però aquí ens toca parlar de llengua.

La veritat és que aquest article serà (disculpeu-me) una mica pudent, però no podem amagar que això de la caca i el cagar, en català, és present en totes les converses. (Hi ha qui, sense poder-ho evitar, en parla a l’hora dels àpats i tot…)

Bé, doncs en Pau em demanava si cagada era correcte o bé n’havíem de dir cagarada. I certament és una pregunta que es porta l’oli. Cagarada vol dir «excrements»; per tant, una cagarada de gos, o de gat o d’ase. En canvi, cagada és «l’acció de cagar o de cagar-se»; per exemple, «la cagada de la vaca va ser llarga». Però una cagada també és una «errada, acció d’un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava».

Ja que teníem aquestes paraules a la boca, vaig aprofitar l’avinentesa per explicar al meu amic que amb aquests mots podem fer moltes combinacions. Ens serveixen per a designar plantes (cagamuja), per exemple. Però també persones: els més petits (caganius), els dubtosos (cagadubtes), els covards (cagacalces, caguerris, caguetes), els avariciosos (cagadurs, cagamiques o cagalatxes), els ridículs esquifits (caguerots)… I ja sabeu què diuen: que hi ha homes, homenets i cagamandúrries. I encara més: si una cosa va malament, diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú fa broma o ho vesteix tot amb molta pompa diem que fa cagarel·la. I no cal ni parlar de la importància que té tota aquesta família de mots per Nadal: què seria un pessebre sense el caganer, o un Nadal sense fer cagar el tió?

En Pau ja estava mig marejat i empudegat, però encara va tenir esma de demanar-me si tots els animals feien cagarades o bé se’n podia dir d’alguna altra manera. I tant, que hi ha més maneres de dir-ho. La més coneguda és tifa. Però després n’hi ha d’específiques segons la forma o la consistència: si és cilíndrica és un cagarro; si és desfeta, cagarines (o cagarrines); si és rodona i compacta, un cagalló, com els que fan cabres i ovelles. Justament, del conjunt dels excrements del bestiar de llana o del cabrum, se’n diu xerri, que trobo preciós.

Dels excrements també se’n diu femta i, si són d’animals, fems (normalment, en plural). Al País Valencià, fem vol dir «escombraries», i hi podem sentir frases com ara «Llança-ho al fem» o «L’ajuntament s’encarrega de la recollida del fem».

—I ara que m’has dit sinònims de merda (perdó), me’n pots dir uns quants de cagar, que és una paraula que de vegades no sé com evitar? —em va dir en Pau.

—I tant. Mira: evacuar, defecar, femtar, buidar, buidar el ventre, anar de ventre, fer de cos... I si vols ser més fi: anar de cambra o deposar.

—Uf, noi. Has quedat ben descansat, suposo… —em va dir l’amic, sorneguer—. De tota aquesta lliçó, només n’he tret una conclusió: si la «gran» idea no surt bé, serà una gran cagada de debò.

—Au, bah! Home de poca fe!

[Article publicat a la revista Mes a mes el maig del 2014.]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

El barri

4

iaia amalia alletant un xai (3)

Recuperem un altre escrit d’en Josep Badia i Torras per al clot de les Ànimes. Un text que parla del «pallús encendrosat» no pot restar fora del clot. Jo el trobo ric, precís, exuberant. Vejam què us sembla.

No fa gaire, una maresmenca em va explicar que a la seva comarca un barri era un reixat. I això em va fer pensar en aquest escrit, que parla del barri de cal Badia. Al Bages un barri és un espai clos entre edificis, sovint entre el reixat que dóna a fora i l’entrada de la casa. Bé, val més que us ho expliqui mon pare.

_____________________________

Com a moltes cases de pagès de les nostres comarques, entre el portal d’entrada i el camí, a la meva casa pairal hi ha un clos emmurallat i amb un ample portal (a casa és de ferro, reixat de la part superior). D’aquest clos, sempre n’havíem dit el barri. Quasi a tot arreu s’anomena igual. No em pregunteu per què; no us ho sabria dir.

El barri té una doble funció: és el pati del tràfec —avantsala dels baixos— i alhora defensa l’entrada de la casa pròpiament dita de gent massa curiosa o d’intrusos indesitjats.

El barri de casa, no pas gaire gran, és un clos de set metres per dotze, a tirada de la casa per la banda de sol ixent, i amb el portal a aquest mateix cantó, que dóna al camí de Viladelleva. El portal hi permet l’entrada còmoda del carro. Cal que sigui així, perquè s’hi ha d’entrar moltes vegades. Part del barri és cobert pel terrat de davant de la casa. A sota terrat, adossades a la paret de la casa, hi ha les gàbies dels conills, fetes d’obra i amb pendent, amb portetes de filat i bastiment de fusta. N’hi comptaríeu quinze en total, disposades en tres fileres sobreposades de cinc gàbies cadascuna.

«Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!)»

A l’altra banda del portal hi ha un corredor que porta a la fogaina, per a fer calderada per als porcs, o bé —al temps de la verema— per a fer bullir most i obtenir-ne vi dolç o mistela, o simplement per augmentar el grau d’una bóta de vi ximat que es vulgui millorar. El corredor, que passa tocant la paret de la casa, té a l’altra banda la cort dels porcs, amb el cóm disposat de cap a cap i una tapa de fusta amb forrellat per tancar-lo quan el bestiar ja és apeixat. Més d’una vegada, quan la cort era plena de garrins acabats de comprar, s’havien escapat per aquesta tapa mal tancada i, llavors, ningú no en volia la culpa.

Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!).

Un tros de paviment a continuació fa de femer pròpiament dit. Ben moll amb el suc, se’n treu de tant en tant la palla i el fem sòlid, i s’aparia ben apariat en aquest tros pavimentat, que deixa tornar a escórrer el suc cap al clot. M’agradava lluir-me fent una bona pila de fems quadrada i ben atapeïda, de parets rectes. Quan ja havien fermentat, dúiem els fems al tros per colgar-lo, llaurant amb el brabant; o bé a l’hort, per enterrar-lo amb la fanga. Calia que no s’hagués «cremat» i reservés tota la riquesa amoniacal. El mal pagès, que no mullava ni apariava bé el fem, feia que perdés gran part del seu valor, i el pallús encendrosat que duia al camp, no adobava pas el terreny ni preparava bona collita.

«Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins»

Més enllà del femer, encara hi cabia una cort petita fins a la paret de la muralla. Servia per a entrar els garrins mentre s’esperava vendre (o matar per a casa) els porcs grossos de l’altra cort. Quan es passaven a la cort d’engreix ja eren aprimalats, i així es guanyava temps.

Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins (més tard vaig saber que els savis en deien «cobaies»). Són molt bons per a fer un bon arròs, encara que a la gent de ciutat els facin fàstic perquè semblen rates. Contràriament als conills pròpiament dits, no cal llevar-los la pell, sinó només escaldar-los i pelar-los com un porquet. S’hi assemblen molt, a un porcell, un cop nets i escorxats; suposo que d’aquí els ve el nom. Entre colomins i conills, Déu n’hi do del que en sortia, d’aquell sostre del colomar. El terra, quan ja érem ganassos, l’havíem d’escurar un xic acotats, perquè tot plegat no feina pas més d’un metre i mig d’alçària; per netejar-lo tiràvem el fem i la colomassa directament al clot per una porteta. La mare hi pujava i en baixava moltes vegades el dia per portar-hi herba, mirar d’aparellar els coloms o bé treure els troncs de rama d’ametller o de pi, que els conills havien ben pelat i que ja podien anar directament al foc.

Josep Badia i Torras

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta

1

autogol

Els diccionaris diuen que la redundància és l’abundància excessiva. I, parlant de retòrica, afinen la definició així: «Repetició inútil de mots que en ocasions pot donar èmfasi a l’expressió, però normalment pot ésser considerada com un pleonasme viciós.» Déu n’hi do.

Aquest món de la redundància és un món ple de subtilitats. Perquè aquests excessos poden ésser vistents, estridents, però també ens poden passar per alt –per rutina– en construccions que no ens criden l’atenció.

Sovint sentim que tal o tal grup «ha estrenat un nou disc», o bé que una companyia «estrena un nou espectacle» i no hi trobem res d’estrany. Però, si hi pensem bé, allò que s’estrena sol ésser nou. Fins i tot si és un disc amb cançons d’altri –ja estrenades, pròpiament–, a les notícies ens diran que «s’ha estrenat un nou disc». Demano: si diguéssim que un grup ha estrenat un disc, hi hauria ningú que es pensés que el disc és vell?

Després hi ha aquell qui no es conforma a repetir un avís, sinó que ha de «tornar a repetir un avís». Bé, vejam: si és la segona vegada que ens pica la cresta no ens torna a repetir un avís, sinó que simplement ens repeteix un avís. Tornar i repetir: combinació susceptible d’ésser redundant.

El verb mantenir és dels que es presten a més abusos. Resulta que, segons els telenotícies, no es pot tenir una reunió, sinó que s’ha de «mantenir una reunió». No entenc per què. Home, si la reunió és tan delicada que es pot esguerrar fàcilment, saber-la mantenir deu ésser una virtut, però em fa l’efecte que per un seguit la cosa no va pas per ací. Però això ara no ve a tomb. Jo us volia parlar de la redundància d’aquells tan coherents que saben «mantenir la mateixa posició de fa cinc mesos». Si ens ho mirem de prop, veurem que mantenir i mateixa s’encavalquen, perquè mantenir ja inclou la idea de continuïtat. Per tant, si diem mantenir la posició de fa cinc mesos ja fem el fet.

Tothom sap que les coses comencen al començament i s’acaben a l’acabament. Per això no entenc com pot ésser que el periodista que ens detalla el funcionament d’un congrés ens hagi de dir: «Finalment, el congrés s’acabarà amb el discurs del president.» No és incorrecte, aquest finalment, ja ho sé, però és redundant.

Una cosa semblant passa amb dos adverbis sinònims, que molt sovint trobem plegats, com en aquesta frase, treta d’un diari: «Igualment, també ells poden sentir-s’hi còmodes.»

Però parlem de les redundàncies més evidents. N’és una la del possessiu. Ja se n’ha parlat a bastament i potser no cal insistir-hi gaire més. Per influències diverses, els nostres mitjans de comunicació fan servir seu, seva, seus i seves a tort i a dret. Vaig al Google i escric «seves» juntament el nom d’un diari. I em surt, de seguida: «Ràdio Berga reprèn les seves emissions.» Per què «les seves»? Que si diu «reprèn les emissions» es confondrà ningú? Vós us pensareu que Ràdio Berga reprèn les emissions de Ràdio Saldes?

Després ve quan el possessiu es barreja amb propi. Ací la redundància ja s’acosta a la temperatura d’ebullició. Faig el mateix experiment d’abans, amb «seva» i «pròpia» i em surt això: «Detinguts quatre homes que havien segrestat un membre de la seva pròpia família.» No cal dir-ho, oi? El pròpia no ens aporta cap novetat.

La cosa s’escalfa encara més quan entra en escena el prefix auto-. Aquest sí que no el puc sofrir. Aclarim-ho. El prefix auto- no m’ha fet res de dolent, però quan es combina amb un pronom reflexiu o amb l’adjectiu mateix és un doll de redundàncies: o bé hi sobra l’un o bé hi sobra l’altre. Per exemple, hi va haver unes setmanes que, per solidaritat, tothom «s’autoinculpava». Doncs el personal només havia d’haver-se inculpat. Perquè el pronom reflexiu se (o es) ja vol dir ‘a si mateix’, com el prefix auto-. Si dic que m’he inculpat ningú no entendrà que he inculpat el veí, de la mateixa manera que no cal que digui que «m’he autorentat la cara», perquè si he rentat la cara d’altri ja no faré servir el pronom reflexiu.

Això mateix passa amb autodefinir-se, un dels verbs més prolixos en aquest guirigall de les redundàncies. «X és un projecte que s’autodefineix així», diu un titular, en compte de «és un projecte que es defineix així».

Després hi ha el prefix auto- combinat amb un adjectiu: autoexigent, per exemple. Res a dir-hi lingüísticament (confesso que quan algú diu que és molt autoexigent se’m dispara una alarma: si ho ets, per què ho has de dir?, penso). Res a dir-hi, si no es combina amb la construcció «amb si mateix». Per què si algú és «autoexigent amb si mateix» s’ho hauria de fer mirar. Més que autoexigent potser és autoredundant (i ves que no sigui autopetulant i tot).

I entre les combinacions d’auto- amb un nom, tenim el famós autogol. Està bé, però autogol no el podem combinar amb fer-se, perquè ja tornaríem a caure en el mateix parany d’abans: la redundància. Doncs si escriviu ‘fer-se un autogol’ al Google us quedareu parats de la quantitat de pàgines que us sortiran.

En fi, és un món inabastable. Ja ho diu la definició primigènia: «abundància excessiva». Sí, la redundància en els nostres mitjans de comunicació és massa abundosa. No és gens estrany de veure-hi combinacions com ara la d’aquesta frase, que vaig llegir en un diari fa molt pocs dies: «Han començat l’escorcoll a les 17.00 de la tarda» (per ventura les 17.00 pot ésser al matí?). Als mitjans fins i tot s’hi han encomanat frases redundants populars: «Com i de quina manera ho hem de fer?», veureu escrit en articles.

A mi tot això em fa pensar en les visites d’en Pep de Sant Mateu de Bages, que venia a veure mon pare de tant en tant. Parlant dels camps, del bestiar, de política… en Pep sempre li deia: «Sí, Badia: sóc del parer d’estar d’acord amb la vostra opinió.» Tot plegat sembla una broma humorística, però no ho és pas.

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

La llar de foc

0

llardefoc

Heus aquí una altra imatge d’infantesa del meu pare, en Josep Badia i Torras. Si aneu amb pressa, no hi entreu, a la llar de foc de cal Badia. Però si teniu deu minuts per a assaborir aquestes ratlles, estic cert que us hi sentireu tan aculivats que us recarà de sortir-ne. Després de tota la descripció, tan rica i primfilada, els cinc paràgrafs finals potser us faran pensar i somriure.

Mentre rellegia tot això, m’he imaginat aquell carlí escrivint-ho, sense poder contenir l’emoció dels records. El dia 18 va fer tres anys que ens va deixar.

_________________________________________

No us penséssiu pas que la llar de foc de casa meva és una peça espaiosa i notable, com les dels castells, les cases sumptuoses de la ciutat o les masies dels grans propietaris. És simplement una estança acollidora i pràctica de no pas més de vuit metres quadrats.

És situada, com correspon, al centre de la casa. A mà esquerra del passadís que arrenca del rebedor de la primera planta, separada de la cuina per un envà, rep la claror de ponent per una mitja finestra que comparteixen ambdues peces de la casa. A l’envà que separa les dues «cuines» —la del foc a terra i la dels fogons— hi veureu una finestreta al capdamunt, amb un petit marc de dos pams que sosté una bombeta que al vespre dóna claror a les dues estances. Cal estalviar electricitat.

L’entrada a la llar de foc no té porta perquè la xemeneia tingui més tiratge. En dies d’hivern molt rigorós, es tanca la que aïlla el corredor del rebedor. A mà dreta hi trobareu el «racó de la llenya», emparat per una fusta d’un metre d’alçada. La cambra de la padrina és a tocar de la llar i és la peça més calenta de la casa (per això va rebre aquesta destinació).

Al racó de la llenya hi veureu bona provisió tot l’any, però sobretot a l’hivern: un garbó de sarments, o mig costal de branques de pi, o un feix de rama d’olivera, ja espolsada de la fulla pel bestiar; i tot plegat, apuntalat per un parell de buscalls d’ametller o d’alzina, o de pi, o alguna soca estellada d’olivera. Tot s’aprofitava per fer foc en aquells temps en què no hi havia ni butà ni gas natural. A pagès també era impensable la calefacció, que —alimentada amb carbó— tot just començava a formar part dels luxes dels senyors de ciutat.

A l’hivern tothom té la consigna de pujar una cosa o altra per cremar quan hom es retira cap al pis. Al vespre, no és pas qüestió de passar ànsia que la llenya no s’acabi, i encara n’ha de quedar per a encendre el foc l’endemà de matí, que la rellentor de la nit humiteja la llenya encara que sigui a cobert.

Mentre no fa fred, a la llar de foc només hi intervenen les dones, que el mantenen sempre encès per tenir aigua calenta a l’olla gran de ferro colat (que penja dels clemàstecs, al bell mig de la xemeneia) i per fer brases (que es traslladen als fogons amb una pala de ferro de mànec llarg per a cuinar). Si sobren brases, s’apaguen amb una altra olla vella que hi ha sota el banc, tapant-la amb una tapa de ferro, per guardar el carbó.

La boca del foc a terra és senzilla, amb forma de piràmide truncada. N’arrenca una xemeneia fins al carener de la teulada. Vora la boca de la xemeneia hi ha un relleix de mig pam, per a posar-hi les teies, els llumins i alguna palmatòria amb un tros d’espelma, no pas prou ampla per a cabre-hi adornaments ni res que s’hi assembli.

A l’ampit de la finestra hi trobareu el manxó per a avivar el foc, quan s’arriba enfredorat de fora. A tres cares dels envans hi ha adossat un banc per a seure. Al cantó del nord, el banc és de caixa, amb una tapa amb frontisses. Serveix per a guardar-hi estris que no estan en actiu: un trespeus de ferro i la paella foradada de torrar castanyes per Tots Sants; una pala ampla per a plegar la cendra, uns molls llargs, unes torradores de filferro caragolat per a torrar pa…

Del ferro amb angle que hi ha a la llar de foc, n’hi ha constància al dietari del pare: «Fou comprat a ca l’Armengou de Manresa, pesa …. quilograms i va costar … pessetes.»

A la paret del cantó de sol ixent, hi ha penjada una post prou gran per a fer de taula a l’hivern. Ens servíem d’aquesta taula plegable per esmorzar, per sopar i, si el fred era molt rigorós, fins i tot per dinar. És collada a la paret amb dues frontisses molt revingudes i té penjades dues potes que la sostenen quan està parada per l’altre extrem. Ben atapeïdes, hi poden seure tot al volt cinc persones; els altres menjaran amb el plat als dits, a prop del foc, asseguts a l’altre banc o a l’escambell gran. Quan s’acaba l’àpat, es plega la taula i tothom es pot posar més còmode.

Ja veieu si és senzill i humil, tot plegat. Però si us he descrit la llar de foc de la meva casa pairal no és pas per cap singularitat arquitectònica ni artística, sinó perquè allà és on la família, i fins els mossos, estàvem més junts i més units, grans i xics, amb dret d’escoltar i conversar en les llargues vetllades de l’hivern.

Amb raó, en català antic, fogar —o simplement foc— era sinònim de família. Trobareu en papers vells que aquest terme es fa servir per a fer el recompte de cases habitades o de famílies d’un poble.

A casa, la llar també era el lloc de la pregària en comú els vespres de tot l’hivern, des de Tots Sants a Sant Josep. La padrina hi menava el rosari cada dia, fins que el meu germà gran i després jo en prenguérem el relleu. Fins i tot, en temps de guerra —com que el lloc era discret— es practicava aquest devot —i aleshores clandestí— costum.

A la llar de foc vaig aprendre moltes coses del pare i de la padrina, vaig conèixer moltes històries dels meus avantpassats i hi vaig passar bones estones.

Si s’hi varen resar tants centenars de pregàries i va ésser escola de tantes bones lliçons i consells, penso que es pot ben dir que la humil llar de foc de la meva casa pairal és beneïda, i que fou de veritat el cor de la casa.

Josep Badia i Torras

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.