El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Nadal del 1938

2

Demà farà vuitanta anys que una noia —a punt de fer-ne tretze— escrivia una redacció escolar plena de nostàlgia, perquè enyorava una infantesa que la guerra li havia escapçat. Dos dies abans, al començament de l’hivern, havia dibuixat i pintat un precís i preciós «Paisatge hivernal» (el que encapçala aquest article), acompanyat del text «L’HIVERN», amb títol de lletres nevades. Tot el conjunt era una petita i modesta obra d’art d’una nena que deixava d’ésser nena i se’n dolia. En la segona redacció, la del dia 23, es commovia —i ens commou a tots ara— explicant com trobava a faltar el torró d’avellana i de pinyó i la rabassa i el tió. I les cançons a la vora del foc. Tot això ho expressava en un d’aquells tres quaderns del curs 1938-1939 salvats de la foguera de la por.

Com has de créixer si t’han furtat una part de la infantesa? Com t’has de mirar la vida si quan encara ets mig nen no veus sinó maldat i mort a l’entorn?

Avui, tres dies abans que aquella pubilla de tretze anys en faci noranta-tres, transcric el text que escrigué el 23 de desembre de 1938, en què gairebé no he hagut de corregir res (quants minyons de tretze anys trobaríem, ara, que fessin tan poques faltes?).

Mai més. Que puguem viure —que ens deixin viure— sempre en pau a tots: infants, joves i vells.

«NADAL

Nadal! Somni daurat de xics i grans, diada feliç, anhelada, desitjada…

Qui dels homes no somniava aquest dia feliç en què trauria la “Grossa”, la rifa que fa ric en un moment, que converteix de pobre a ric, que… Quin mortal no ho somniava?

I nosaltres, els petits, qui no esperava aquest dia per fer cagar el tió, i menjar torrons, neules, xocolata i el gros capó?

I a més a més el “pessebre” en un angle de la taula, amb les seves figuretes polides, les casetes de suro i el riuet de plata. Que bonic!

Somnis, temps passats que tardaran a tornar. Quin canvi!

Aquest any enlloc es veu l’alegria, sols el retruny del canó pertot arreu, però nosaltres esperem, esperem i desitgem que la pau torni a renéixer i que puguem tornar a celebrar aquesta diada amb alegria, i encara que siguem grans puguem cantar:

Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses,
caga coses.
Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses per a jo.

Quan volíem que cagués torrons, cantàvem:

Caga, tió, d’avellana, d’avellana.
Caga, tió, d’avellana i de pinyó.
I si no vols cagar, et donaré un cop de bastó.

Uns quants dies abans de Nadal cantàvem:

Per Nadal
posarem el porc en sal,
el fetget a la paella,
la mocada al gavadal;
farem rostes i tastets,
llonganisses i fuets;
del llomillo la padrina
farà una olla de tupina;
al qui sigui més panarra
li darem pa amb botifarra.
Oidà, oidà,
qui no cregui que n’hi haurà.

Quan havíem dinat ja esperàvem poder anar al cine o a algun lloc divertit i així passàvem una diada plena d’alegria.

Que alegres que eren les festes de Nadal!

Quant desitgem que puguem tornar a celebrar-les ben aviat!

Maria Pujol
23-12-1938
Callús»

 

 


Potser també us interessarà:

Tres quaderns

Què m’hi sé jo?

Coses que diu la meva mare


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Enraonem?

1

Heus ací els brins d’aquesta quinzena:

1. Enraonem?


2. Ho hauríem pogut fer o ho podríem haver fet?


3. Quan el bilingüisme passiu és bilingüisme gandul


4. Trieu noses per a aplegar


5. Tan proper cansa


6. Com més va, més llençols perdem


7. Comptem fins a tres, Sheila


8. Ara com ara, tot va bé


9. Som massa persones


10. Cada dia surt el sol


11. Anem a veure què diu la nova gramàtica


12. Vejam si ens aclarim


13. Fer el dit del mig no és fer la figa


14. Guionet: ara sí, ara no


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

5

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»


[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Salvem el soldat «rai»

0

Salvem el soldat RAI


Si volem reeixir, no ens acluquem d’ulls als entrebancs feixucs


Que en saps res, d’un rebut a nom seu?


El darrer d’eixorivir-se


Trencadissa lingüística a l’Ajuntament de Barcelona


La millor alternativa no és pas el català de plàstic


Pensem-hi tant com puguem abans no sigui massa tard


Quan el «full» és ple


Les eles pageses i els sous de les gallines


Si mai has estat discriminat ho has estat alguna vegada


Faltar al respecte a la genuïnitat


L’embolic del gran poeta Margarit

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari