Nadal del 1938
Demà farà vuitanta anys que una noia —a punt de fer-ne tretze— escrivia una redacció escolar plena de nostàlgia, perquè enyorava una infantesa que la guerra li havia escapçat. Dos dies abans, al començament de l’hivern, havia dibuixat i pintat un precís i preciós «Paisatge hivernal» (el que encapçala aquest article), acompanyat del text «L’HIVERN», amb títol de lletres nevades. Tot el conjunt era una petita i modesta obra d’art d’una nena que deixava d’ésser nena i se’n dolia. En la segona redacció, la del dia 23, es commovia —i ens commou a tots ara— explicant com trobava a faltar el torró d’avellana i de pinyó i la rabassa i el tió. I les cançons a la vora del foc. Tot això ho expressava en un d’aquells tres quaderns del curs 1938-1939 salvats de la foguera de la por.
Com has de créixer si t’han furtat una part de la infantesa? Com t’has de mirar la vida si quan encara ets mig nen no veus sinó maldat i mort a l’entorn?
Avui, tres dies abans que aquella pubilla de tretze anys en faci noranta-tres, transcric el text que escrigué el 23 de desembre de 1938, en què gairebé no he hagut de corregir res (quants minyons de tretze anys trobaríem, ara, que fessin tan poques faltes?).
Mai més. Que puguem viure —que ens deixin viure— sempre en pau a tots: infants, joves i vells.
«NADAL
Nadal! Somni daurat de xics i grans, diada feliç, anhelada, desitjada…
Qui dels homes no somniava aquest dia feliç en què trauria la “Grossa”, la rifa que fa ric en un moment, que converteix de pobre a ric, que… Quin mortal no ho somniava?
I nosaltres, els petits, qui no esperava aquest dia per fer cagar el tió, i menjar torrons, neules, xocolata i el gros capó?
I a més a més el “pessebre” en un angle de la taula, amb les seves figuretes polides, les casetes de suro i el riuet de plata. Que bonic!
Somnis, temps passats que tardaran a tornar. Quin canvi!
Aquest any enlloc es veu l’alegria, sols el retruny del canó pertot arreu, però nosaltres esperem, esperem i desitgem que la pau torni a renéixer i que puguem tornar a celebrar aquesta diada amb alegria, i encara que siguem grans puguem cantar:
Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses,
caga coses.
Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses per a jo.Quan volíem que cagués torrons, cantàvem:
Caga, tió, d’avellana, d’avellana.
Caga, tió, d’avellana i de pinyó.
I si no vols cagar, et donaré un cop de bastó.
Uns quants dies abans de Nadal cantàvem:
Per Nadal
posarem el porc en sal,
el fetget a la paella,
la mocada al gavadal;
farem rostes i tastets,
llonganisses i fuets;
del llomillo la padrina
farà una olla de tupina;
al qui sigui més panarra
li darem pa amb botifarra.
Oidà, oidà,
qui no cregui que n’hi haurà.Quan havíem dinat ja esperàvem poder anar al cine o a algun lloc divertit i així passàvem una diada plena d’alegria.
Que alegres que eren les festes de Nadal!
Quant desitgem que puguem tornar a celebrar-les ben aviat!
Maria Pujol
23-12-1938
Callús»
Potser també us interessarà:
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
