El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Callús, per exemple (ara que fa un any)

0
Entrada est de Callús.

Érem molt amics, amb en Toni. Bé, en José Antonio, com es deia llavors, tot i que tothom l’anomenava pel primer cognom, un d’aquests que acaba amb zeta. Els seus pares treballaven a la fàbrica, d’ençà que havien arribat d’Andalusia, l’any 1969. A l’escola ens vam fer molt amics. Recordo que quan teníem dotze anys ens llevàvem cada dia mitja hora més d’hora que no els altres i anàvem a córrer, abans d’entrar a estudi.

Després jo vaig anar a l’institut i ell a la fàbrica. I ens vam allunyar.

Al cap d’anys, quan vaig tornar a viure a Callús, no es pot dir que fóssim amics íntims, però si ens vèiem pel carrer sempre ens saludàvem i xerràvem. Amb una diferència respecte de la infantesa: ell mantenia el castellà, però jo ara li parlava en català. No semblava que en fes gaire cabal.

De petits, no havíem parlat gairebé mai de política. Recordo, això sí, què em va dir quan van ficar els meus germans i el meu pare a la presó. Va mirar d’ésser respectuós, però li va sortir de l’ànima: «Si mana en Franco s’ha d’obeir en Franco.» Aquell dia sí que em va fer ràbia. Però després ja em va passar.

Molts anys més tard, el 2009, en vam tornar a parlar, de política. Fou un diumenge al matí, a la carretera. «No m’agradaria que em fessin triar: jo sóc d’allà i d’aquí», em va dir, tens. Era poc abans de la consulta per la independència. No va pas votar.

Al cap de dos anys em va tornar a aturar, davant l’escola, un dia a migdia. I em va deixar garratibat: «No hi ha res a fer. Hem de fotre el camp. Només espero que a en Mas no li tremolin les cames.» Tot això en castellà. En Toni parlava sempre en castellà, i això que la dona és catalana d’arrel i el fill parla català més bé que no pas jo.

En Toni fou un dels qui el primer d’octubre de l’any passat van rebre de valent, a l’escola Joventut de Callús. Surt en aquestes imatges:

Me’n va parlar l’endemà, en la concentració que vam fer davant la casa de la vila. I l’endemà passat, el dia de la vaga, també hi era, amb tota aquella gentada davant l’escola. Suposo que, inconscientment, aquell dia per primera vegada em va parlar en català. No li vaig pas dir res.

En Toni és un exemple com tants n’hi ha, com molta gent provinent de la immigració espanyola. Hi ha qui se’n va adonar el 2008, hi ha qui ho va veure el 2010. Hi ha qui es va trobar arrossegat cap a la Via Catalana, el 2013. Hi ha qui va topar de cara amb un guàrdia civil el 2017…

En fi, no us vull cansar. Després d’allò d’ara fa un any, en Toni va esdevenir un dels membres més actius del CDR local, un grup excel·lent, ple d’encerts. Un grup en què, diguem-ho tot, els fills de la immigració espanyola voregen el 50%.

A Callús, d’ençà de l’octubre republicà, aquest grup no ha cessat d’organitzar concentracions, d’acompanyar els encausats al tribunal d’injustícia, de convocar la gent per a anar cada diumenge al vespre als Lledoners, o bé ara i adés a les manifestacions de Manresa i de Barcelona, de penjar llaços, d’embolicar monuments de color groc… Hi ha hagut moments durs, d’una vera crueltat, com aquell episodi de l’home del cúter. Però, lluny de rendir-se, aquest grup ens ha tret la son de les orelles a tots i, sense defallir ni avergonyir-se de res, ha aconseguit que la gent hi contribuís. Avui a Callús no pots fer ni cent passes sense ensopegar amb una estelada, un llaç, una pancarta…

Som en període de resistència, però a Callús ja som lliures. Sé que penseu que no, que encara depenem d’Espanya i tal i tal. Però el cap ja el tenim lliure. Era el pas més important.

Reixa davant la residència.

Això volia dir-vos: que gràcies a gent com en Toni avui som més a prop de la llibertat que no pas ara fa un any. Sens dubte.

Façana de la casa de la vila.
Carrer de Montserrat.
Carretera de Cardona
Barana de l’aparcament públic.
Cobert de la plaça del Doctor Vers.
Façana del passeig d’Anselm Clavé.
Façana de la carretera de Cardona.
Pancarta davant la casa de la vila.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què tal, Laura?

1

Heus ací la dotzena llarga de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què tal, Laura?

2. «Filòlegues», se us ha girat feina

3. De pals, bastons i garrotades

4. Com no dir «un pronto»?

5. Feliç diada?

6. Que vèstia!

7. Com no dir «a bote pronto»?

8. No esborrem la llengua

9. Amb anys o sense?

10. Enfarfegats de possessius

11. Si volen guerra, en tindran

12. El català «light», contra els llibres

13. Com s’ha de cridar independència?


Si voleu veure tots els brins, cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Tres quaderns

5

 

—No ho sé: jo bec tant de vi com tu i mai no em puja al cap.
—És clar, home: com que ets tan alt no hi pot arribar i es queda a mig camí.

D’acudits com aquest, ben il·lustrats, n’hi ha un munt, en aquest quadern.

És un dels tres quaderns que s’han conservat de l’activitat escolar de la mare. Són dels anys 1938 i 1939. Tenia dotze anys quan va estrenar el primer i tretze quan va acabar el darrer. Quaderns d’escola, quaderns de guerra, quaderns de vida.

Mires la lletra i és fàcil d’imaginar una alumna aplicada, d’una vitalitat continguda, asseguda al pupitre i sucant la ploma al tinter.

I quan llegeixes això sembla que la hi puguis veure:

El dia que vàrem començar el curs, ens canviaren de taules perquè faltaven alguns alumnes.

La meva taula és bonica i ben conservada: és d’un color marró clar i entre totes les que hi ha a la classe fan un aspecte molt agradable. Té 1,19 m. de llarg, 0,705 m. d’alt […]

Al centre de la taula hi tinc un tinter rodonet que es fica dintre de la taula i està tapat amb una tapa vermellosa perquè no s’hi fiqui porqueria i mosques.

S’hi està molt còmode; té dos calaixos que serveixen per posar les nostres coses de treball.

Al meu costat s’hi està el company Casimir Carné, el tinc a la dreta, és bastant treballador i no enraona gaire en hores de classe, que és el que es deu fer.

A mi m’agrada molt la taula que m’estic i hi faig els treballs molt de gust.

Maria Pujol
8-9-1938
Callús

Aquests dies n’hem parlat una mica, d’aquests quaderns. A noranta-dos anys, té una memòria envejable. Recorda nítidament les lliçons d’aquella escola bilingüe: una setmana en català i una setmana en castellà. I els quaderns són això: pàgines i pàgines en català (acudits, llengua, redaccions de la vida quotidiana, història de Catalunya, literatura catalana), seguides de pàgines i pàgines en castellà (matemàtiques, geografia i història d’Espanya).

El contrast entre les llengües és revelador. El castellà hi apareix com una llengua consolidada, sí, però com envellida, amb un pòsit d’artificiositat i de barroquisme. Fins i tot quan —ara i adés— parla de les coses de més a la vora:

De Callús se oye bien el retumbar del cañón y las explosiones de las bombas de aviación. No pasa día que no se vean pasar algunas docenas de aviones para el teatro de la lucha. Llegan algunas personas evacuadas del lugar de la contienda. Nuestros soldados derrochan heroismo para detener y derrotar al invasor.

¡Cuando se acabará esta tremenda guerra!

El català, en canvi, s’hi manifesta com una llengua xiroia, dringadissa. És la llengua de dins, la del cor, la de casa, la de l’alegria espontània, la que serveix per a fer acudits (i avui, tanta gent com hi ha que no sap contar-ne si no és en espanyol…). El català, a l’escola del 1938, és una llengua nova, amb una normativa encara per aprendre:

Quan els pronoms personals febles van davant del verb, les formes em, ens, et, us, es, el, els, en són, en general, preferibles a les formes plenes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne. Així:

“Em pregunten la lliçó” és preferible a “Me pregunten la lliçó”

“Et vull acompanyar” és preferible a “Te vull acompanyar”

“Ens fa fàstic la mentida” és preferible a…


Potser us ha sorprès aquesta cal·ligrafia precisa i bella. A mi, no tant: la hi he vist tota la vida. Però sí que m’ha corprès la polidesa general: dels dibuixos, de les redaccions, de l’expressió i tot. Tot té una mena de llum, encara més enlluernadora quan penses que era l’any trenta-vuit.

Llegint i amoixant aquestes pàgines no puc estar-me de pensar en el mestre, el Sr. Guasch —que la meva mare retrata també en una pàgina d’aquests quaderns—, un home que devia haver d’aprendre la llengua que havia parlat tota la vida i que potser no havia escrit mai. I, més enllà, el cervell ordenador de Pompeu Fabra, que, amb un equip de col·laboradors, va bastir aquell curs de català per a mestres, una obra tan urgent com sòlida. Tot plegat, una cadena perfecta que va fer que el català ressorgís amb la força i la lluïssor d’aquestes ratlles.

O d’aquests versos, atribuïts a Salvador Bonavia, que avui deixarien fulminat més d’un polític que vós i jo sabem:

«Bon cop de falç contra aquell
que no entén la teva llengua
i en ta casa vol que parlis
una llengua forastera.

Bon cop de falç contra aquest
que ha nascut a casa teva
i es burla de tos costums
i ajuda a n’els que et condemnen.

Bon cop de falç contra el neci
que amb despotisme et governa
i et xucla la teva sang
i t’escup i et bufeteja.

Bon cop de falç, llamp de Déu!,
contra tota aquesta trepa
de lladres i assassins
de maleïda descendència.»

Si les idees dels republicans esquitxen tots els escrits, l’arribada dels guanyadors s’hi plasma d’una manera tan rotunda com discreta. El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Callús. La guerra s’acaba definitivament l’1 d’abril. En el tercer quadern, dedicat tot a problemes matemàtics, és on es percep el canvi de règim. El problema 118, datat el 27-2-1939, acaba amb aquesta anotació: «III Año Triunfal», que es repeteix en els fulls successius. Després del 20 de març hi ha un salt temporal fins al 26-6-1939, i ací la inscripció canvia: «Año de la Victoria».

Per què no n’hi ha més, de quaderns?, vaig pensar. I, abans de demanar-li-ho, jo mateix em vaig respondre, amb una altra interrogació: com és que s’han salvat aquests tres? Com és que no els van cremar, com van cremar tot allò que no era ni victoriós ni triomfal?

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tenim una llengua infinita

0

Resultat d'imatges de dog large tongue

Els brins d’aquesta quinzena:

1. Tenim una llengua infinita

2. Carod-Rovira, contra el catanyol que ara es parla

3. Badem més, però no badem

4. Fer un Tortosa i fer un Alella

5. A l’Abacus esmolen la borra

6. De plaça o de «plazo»?

7. La por, multiplicada

8. La senyora Heredia els té ben posats

9. No tallis curt

10. És clar o no és clar?

11. Ens menystenen sense ignorar-nos


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari