CONTE DE TARDOR (I)
Em pesa aquest silenci que no s’acaba de voler barrejar amb la nit. Com el cafè instantani de l’esmorzar formant aquelles primetes cordes fins al fons del got abans de decidir-se a tintar tota la llet. Jo també m’he decidit a llençar cordes fins al meu fons. Encara hi estic penjat. M’hi acompanya un foc d’ascles verds que només xiulen i que no es deixen engrapar per cap guant de flames. Pel forat que deu haver fet un corc en un bitllot, hi fumegen un parell de cintes de boira que s’enlairen movent la cintura amb el mateix nervi com mou la llengua un escurçó. He tornat a l’escenari del crim. Ara tot és més fred. Enretiro les cortines i topo de nassos amb això mateix que et dic. El silenci. La meva cara reflectida en els vidres freds que són com els miralls de tots els temps inabastables. Jo només penso que sóc aquest que es mira i no et troba. Aquest que et busca i no es veu. Sense lluna i sense voler-ho, el silenci se m’ha fet fosc. A mi m’agradaria que ho fos més. Torno a buscar justificacions: el meu esport predilecte. No m’hi ajudis. Em fa por admetre que hi acabis tenint dret i això voldria dir que vas pujar escales amunt quan jo estava despistat i vas obrir les portes de no sé quantes cambres i de no sé quants armaris. Passo la mà pel llom de tot un plec de tèbies remembrances. No s’han refredat del tot perquè la memòria, com el micro-ones, és un indecent artefacte que ens permet rescalfar el que ja no tenim per tal d’alimentar-nos-en quan no tenim ganes o temps de viure de l’ara. Guionista en crisi refugiat en un poble de muntanya per acabar la seva darrera alguna cosa, coneix noia en un bar. Bonica. Més jove que ell. L’estiu. El guionista està encallat en una escena concreta de la seva vida que no aconsegueix de saber escriure. S’expliquen a glops la vida. Sorgeix sense voler-ho la complicitat després de trobar-se unes quantes nits i massa gintònics. Ella desobeeix totes les històries de llops amb caputxetes, porquets i cabretes. En obrir ell la porta -passa per casa demà a la tarda i et deixo el llibre- tots dos se somriuen per la teatralitat absurda d’aquella litúrgia. Follen tota la tarda. Ella se’n va sense el llibre, però amb alguna cosa que el guionista es passa tota la nit buscant i buscant, espantat, més pel fet de no saber de què es tracta, que no pas pel que representa la pèrdua.