ENGRANATGES
Llegeixo l’entrevista al Jaume Subirana, director de la Institució de les Lletres Catalanes.
Em plau, i ens hauria de plaure a tots els que en menor o en major mesura ens dediquem a això de les lletres, el que s’hi diu. Són paraules esperançadores que constaten realitats tangibles allunyant-se d’engegar demagògiques observacions massa cofoistes o massa victimistes.
Són paraules que es diuen des de la il·lusió palpable i encomanadissa d’un projecte nou que busca la transversalitat sense caure en la punyeta globalitzant. Són paraules que donen fe del dos i dos són quatre: invertim més recursos per treure’n més rendiments.
La promoció de les lletres, de les nostres lletres, no passa per una lluita ni d’opinions ni de veritats, sinó pel sedàs més directe de la pura i dura realitat. Parlar de les coses que s’han fet, de les que es faran i indicar les mancances que ara es veuen, amb exemples fefaents i dient les coses pel seu nom, és cosa de persones responsables i sensates, mereixedores de la més digna admiració.
Frankfurt? Sí. Però servirà de res que els escriptors catalans siguin traduïts a l’estranger si en un examen universitari d’història antiga -parlo per experiència- que consistia en un comentari d’un text treballat a classe i on es podien tenir tots els apunts del món, hi ha més suspensos que aprovats?
Clubs de lectura? I tant! Però la legitimació d’una llengua com a vehicle literari és prou vitamina per alimentar el català i fer que no defalleixi davant els milers d’entrebancs que n’erosionen el seu ús i el seu prestigi social?
Tenim el que tenim i no podem fer-hi més. No hem de demanar impossibles però tampoc no ens hem de resignar a la cançó de l’enfadós. Tenacitat, imaginació i assumir que la nostra cultura és la nostra cultura -per damunt de qualsevol estat- haurien de continuar sent els engranatges que ho moguessin tot.