NÓVIO DE MATINS
Ella s’asseu al mig de tots dos. Som en un banc d’una plaça amb jardí, un migdia.
-Tu pots ser el meu nóvio de matí i tu el meu nóvio de tarda, què us sembla?-els diu tota satisfeta.
Tots dos se la miren sense entendre què vol dir del tot-amb els anys aquesta sensació serà molt habitual- i s’encongeixen d’espatlles gairebé de manera simultània, assentint.
Llavors un d’ells s’hi atansa posant els llavis com un peix i tancant els ulls. Ella es fa enrere.
-Ah, ah, ah… -li reproba com una institutriu- a tu no et toca pas per ara. He decidit que tu seràs el meu nóvio de tarda.
L’altre, no se’n sap avenir: esblaimat, empassant saliva, comença a suar. Veu com ella decanta el cap, acluca els ulls i li assenyala amb parsimònia i extenent el dit índex, el punt exacte on vol l’smuac que segelli la relació. Ell quequeja:
-Es que… Es que… Jo crec que seria millor nóvio de tarda. No sé… M’hi veig més.
Ella obre els ulls, se’l mira de dalt a baix. Ell se sent com despullat -amb els anys aquesta sensació serà el pa de cada dia-, a l’altre li falta temps per deixa-li a cada galta un petó. Ella l’ha mirat tota l’estona mentre l’altre se li abraonava de qualsevol manera.
Mentre s’aixequen del banc -fins i tot l’agafa de la mà!- ell li diu que ja es veuran després de classe, no?. Ella fa que sí sense massa convicció.
El municipal que pregunta el nen, les quatre de la matinada, si es diu com es diu, parla per l’emissora: "Ja l’hem trobat. Digueu a la mare que el nen està bé".
Ella no ha vingut ni en tota la tarda ni en tota la nit. Definitivament hauria d’haver acceptat ser nóvio de matins. Se sent com si hagués perdut alguna cosa. Amb els anys, aquesta sensació, l’acompanyarà moltes altres vegades.