BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Quadrophenia (1979)

Doncs sí, he trigat 40 anys a veure Quadrophenia, una pel·lícula clarament patològica i de culte per a tots els fans del cinema musical.

Només amb la BSO, amb noms com The Who, Derrick Morgan, James Brown, The Supremes, Marvin Gaye, entre d’altres, ja n’hi ha prou per veure-la.

I un crit: ‘’We are the mods, we are the mods, we are, we are, we are the mods’’. Retrat d’aquesta tribu urbana polèmica i elegant, la influència de la qual arriba fins als nostres dies, i germen d’altres tribus també molt conegudes com els skinheads. 

 

Quadrophenia és la història d’en Jimmy, un adolescent de Londres, que veu com a poc a poc i d’una manera que no entén se li va esfondrant el seu món quotidià. Ell només viu i es desviu per ser mod, per pertànyer al grup amb orgull i passió.

Però els esdeveniments l’aniran abocant al desengany i a la caiguda dels mites. El seu modus vivendi xocarà frontalment amb la quotidianitat.

El final de la pel·lícula dóna joc a moltes interpretacions: plega Jimmy de ‘ser’ mod  des d’un punt de vista ‘estilístic’? O ben al contrari es converteix en un mod des de l’essència, més enllà de la façana estilística?

Una mica d’història. Els mods (The mods en anglès, és a dir The MODernists) van ser una tribu urbana que va néixer a principis dels
60 a Londres i que van establir la ciutat costanera de Brighton, al sud d’Anglaterra, com el seu temple. Fonamentalment eren joves de classe treballadora, joves que es feien aprenents a qualsevol dels sectors en auge d’una Anglaterra que deixava enrere la segona guerra mundial. Alguns antropòlegs afirmen que la generació mod va ser la primera generació després de la guerra que, tot i ser pencaires i començar a treballar de molt joves, no van tenir la necessitat de donar el seu sou a les finances familiars, fet que els va dur a poder gastar-se’l en ‘estil’: roba elegant, scooters Lambretta, vestits ‘old-style’ dels anys 40/50 i molta roba que encara avui dia està de moda (parques amb caputxa, els polos esportius, les camises de quadres, les jaquetes negres Harrington, etc.). La imatge, doncs, és el primer bastió on fonamenten el seu orgull de pertinença a un grup i la voluntat d’allunyar-se dels altres, de ser diferent a la resta, especialment dels ‘rockers’, a qui consideren desfasats, passats de moda i antiquats.

A Quadrophenia apareixen de seguida dos elements distorsionadors: les drogues, en forma de ‘blue pills’, i la violència, per a mi en forma de bretolada adolescent i com a forma de resposta al tradicional conservadorisme ‘british’. El fet de voler pertànyer a un grup els fa reunir-se i cridar que ho són, els fa cridar l’atenció i  barallar-se amb els ‘rockers’, els fa participar a les ‘riots’ (revoltes de carrer) angleses per reivindicar-se. Tot això en Jimmy ho viu com un flaix, com un èxtasi total que el fa sentir més viu, amb una transcendència desmesurada, mentre que per als seus companys tot plegat són ‘uns riures’, passar el cap de setmana i prou, la vida segueix dia a dia, estan orgullosos de ser mods, però no obliden la quotidianitat.

La pel·lícula avança lentament cap a la tragèdia. És impossible de dissimular. A Jimmy, se li comença a esfondrar tot: l’amor, les amistats, la família i el fet de comprovar que el seu ídol, Ace Face, és ben lluny de ser el model mod que ell ha mitificat. Se sent traït. I continua drogant-se amb pastilles blaves. El desenllaç sembla clar.

La pel·lícula ens deixa unes escenes antològiques que cal recordar:

-El duel a capella entre el ‘Be-bop-A-Lula’ de Gene Vincent i el ‘You Really Got Me’ dels The Kinks en uns banys públics de Londres, interpretats per en Jimmy i el ‘rocker’ Kevin, amic seu de la infància.

-El ball de ‘My generation’ dels The Who per part de la banda mod d’en Jimmy a la festa on es colen.  

-La destrossa d’un cotxàs de luxe per part de Jimmy i els seus amics després que hagin esat timats, donant-los gat per llebre en qüestió de drogues.

-El diàleg generacional entre Jimmy i el seu pare mentre el jove mod mira per la tele, extasiat, el xou dels Who que interpreten ‘Anyway, Anyhow, Anywhere’.

-El clau a peu dret entre Steph i Jimmy en un carreró estret convertit en amagatall improvisat de la revolta que té lloc al carrer. Antològic com descobreixen el sexe, mentre a escassos metres hi ha una batalla campal entre mods, rockers i policia.

-El Jimmy maquillat – i drogat — que va al tren que el duu a Brighton entre gentlemen indignats i espantats de tenir un company de viatge com ell.

-El passeig amb scooter de Jimmy vorejant els penya-segats de Brighton.

En definitiva, Quadrophenia és una pel·lícula clarament patològica, que reflecteix la inflùència de la subcultura expressada en les tribus urbanes i la seva estètica, la seva música i la seva pertinença.  

 



twitter: @
lanenadelpou


  1. Vaig veure aquesta pel·lícula per primer cop quan jo era un adolescent, pels volts de 1981, en un cicle de cinefòrums que ens feien a l’institut (la Salle Congrés), on també hi havia “Deprisa, deprisa” del Saura. Evidentment, vam sortir bastant impactats de la projecció, i encara avui em sorprenc que ens la posessin. O bé alguns germans de la Salle del moment eren bastant progressistes… o és que no havien vist la pel·lícula, hehehe.
  2. Vaig estar a Brighton, farà uns 10 anys ara ja, i en recordo, entre d’altres coses, el museu, en un racó del qual expliquen la batalla campal que va inspirar la pel·lícula. Suposo que l’hauré de veure algun dia. Hauria de trobar el mail que vaig escriure sobre la visita i fer-ne un apunt…

    La nena del pou 

  3. Durant una temporada va ser un dels meus LP de referència, anava amunt i avall amb els walkmans (collons! Que vell que sona) escoltant el disc a tot drap. Un dia prop de Santa Maria del Mar va coincidir que baixava cap a l’estació de França escoltant el disc i vaig trobar-me una concentració de mods… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.