BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Antològiques i patològiques

“Elegy”: Amb el segell Coixet

Com es diu en català peliculón? Pel·liculassa? Pel·liculot? Filmàs? (de Filmazo)… Elegy d’Isabel Coixet és un tros de pel·lícula el tema central del qual és la maduració de les persones. Què vol dir madurar? Què vol dir fer-se gran? No es pot ser un nen/adolescent tota la resta de la vida? Si tot això es interpretat per gent com Ben Kinsgley (Gandhi entre moltes d’altres), Dennis Hooper (la mítica Easy Rider és seva) o Deborah Harry i tot plegat és amanit i conjuntat per la cada cop més gran Isabel Coixet, el resultat és una grandíssima pel·lícula. Fins i tot, l’espanyola P, Pe, Pene o Pedrooooooo!!!, Miss Cruz, fa un paper genial interpretant Consuela Castillo.

Jo crec que, contra el parer de molts, quan el personatge de Ben Kinsgley no entra a la festa és coherent amb ell mateix i amb la seva vida. El preu que paga és molt alt i el paga amb resignació i, com sempre passa en aquests casos, amb un alt grau d’autocompassió melodramàtica. Dos anys de solitud i autotortura. A més a més la pel·li fa que al llarg d’aquests dos anys se li acumulin tota mena de desgràcies que burxen la ferida i fan més cruel la solitud. La (re)aparició de Consuela Castillo és un drama amb el segell Coixet.

La mort agonística per malaltia ultracruel és el terreny favorit de la Coixet. Ja se’ns va mostrar una mica a Things I never told you (Cosas que nunca te dije), es va fer palesa a My life without me (Mi vida sin mi) i també surt recreat, amb un altre estil (no tant la mort, sinó la tortura i la violació), a La vida secreta de les paraules. Coixet és hàbil perquè ens ho llença, l’espectador s’ho ha de menjar com pugui i ja s’ho farà. La Coixet és condescent (bastant més que Lars Von Trier) i no ens mostra els processos xungos d’aquestes morts. Per a mi això és pitjor perquè allò que no es veu, encara fa més por.

La mort agonística acompanya aquí la vida d’un reputat crític literari i professor universitari que no té altra cosa a fer que cagar-se amb la seva exdona, parlar de literatura per la ràdio, ensenyar literatura a la universitat (mirant d’elegir les millors ties per portar-les al llit), utilitzar el seu millor amic com a psicòleg personal i per últim cagar-se amb el seu fill a qui va abandonar quan es va adonar que el matrimoni és una “institució problemàtica”. És un jeta de cuidado? No ho sé, però per a mi és coherent perquè, com diu el títol de la peli, TRIA, escull, la seva vida passant per sobre de tot i tothom. Altres opinions creuen que no tria, sinó que viu dominat per la POR, sempre escull allò més fàcil i més còmode.

Consuela Castillo (excepcional Penelope Cruz) li regira aquesta vida acomodada.

Si això fos el Facebook, ja estaria buscant Isabel Coixet per fer-me admirador seu. Comença a ser una directora de culte important. Si em van agradar les tres pelis abans esmentades, Elegy m’ha encantat. Només em falta veure A los que aman. Algú me’n pot dir alguna cosa?

A la vida has de marcar-hi el teu segell. Isabel Coixet ja ho fet. Segell Coixet.

sergi borges

Títols de crèdit finals Dogville (i Manderlay) de Lars von Trier

Balances Oktoberfest ha trigat, però ens hem adonat què fàcil és penjar un vídeo al bloc. Dins la secció Antològiques i patològiques, i per començar a aprofitar aquesta mina que són avui dia els vídeos a la xarxa, què millor que posar el final d’una pel·lícula, els títols de crèdit de Dogville del salvatge director danès Lars von Trier. Si no l’heu vista, us recomanem que ho feu; només amb aquesta cançó d’un altre crack, Young Americans de David Bowie, us podeu fer una idea de com és de bona. Molta qualitat. Només una pista: recomanada per a tots els amants del cinema…i del teatre!!!

twitter: @BorgesSergi

CASINO de Martin Scorssese

Un conte de fades sanguinari i cruel, on ens claven una autèntica pallisa amb pals de ferro que ens rebenten.

La fàbrica dels somnis era la definició del cine que feien els nostres avis, fins i tot els nostres pares. Els que tenim més de 30 anys ens podem considerar fills de la generació audovisual, la qual va començar amb el VHS i segueix el seu ascens imparable amb la webcam, l’últim dels cims assolits. I encara l’últim dels últims pot ser youtube. Els que tenim més de 30 anys podem definir el cine com l’art de fer contes de fades gegantins per més cruents i cruel que puguin semblar.

Perquè Casino és un conte de fades dins la monstruosa realitat de Las Vegas. Una trama impecable propera a la perfecció malgrat que sigui una trama embolicada. Les trames embolicades fan pensar i el guió de Casino és EL guió, el demés són punyetes. Casino és un conte de fades exigent per a l’espectador que acaba plenament recompensat i ¿satisfactòriament? remogut. L’espectador resta angoixat més enllà del final.

Casino és un conte de fades perquè descriu un passat, imaginat o no, però ben proper a la vida real que coneixem. El que fa por de Casino és que pugui ser real, fins i tot que ens pugui passar a nosaltres. Aquest conte de fades utilitza el present real i el ridiculitza. A la pel·lícula podem sentir: “Las Vegas es hoy Disneylandia”. Els personatges que surten a Casino els podem imaginar a la vida real? I tant. Però Casino ho disfressa tot amb una gegantina història d’imparable descens als inferns on apareixen diners, poder, sexe i desesperació. Què fer? Ens ho creiem o no? Els contes de fades sempre són mentides. Per això ens agraden tant.

Fins i tot la música és un personatge a Casino. Un personatge entranyable que ho va lligant tot d’un mode envolvent i acompanya la trama com un actor més. Els contes de fades sempre van envoltats de músiques envolvents que ens embriaguen.

El final no aconsegueix fer desapareixer l’angoixa. Tot el que ha passat ens diuen que en realitat no ha passat. Sí, és clar, però restem angoixats. Per això Casino és un conte de fades perquè Martin Scorsesse ens vol fer creure que el que passa a Casino ja no passa avui. I aconsegueix fer creure ambdues coses: que la realitat és la de Casino, però ara ja no. És un conte de fades, salvatge i brutal, però un conte al cap i a la fi.

M’agraden els adjectius. Robert de Niro en el seu paper de Sam Rohnstein està estratosfèric, galàctic, sublim i descomunal. Grandiós. A Casino Robert de Niro és un Deu de la interpretació. Tot actor hauria de voler ser Robert de Niro a Casino.

I Joe Pesci està senzillament estel·lar.

Menció a part per a Sharon Stone que tothom recorda quan es va obrir de cames a Instinto Básico. Mirant Casino descobrim una nova Sharon Stone, descobrim una monumental actriu digne de reconeixement i lloances. El seu personatge és difícil, imprevissible, subjecte a tot tipus de canvis. Ella s’adapta perfectament al seus nous rols i Scorsesse la fa brillar des de tots els angles possibles. A Casino la veiem des de tots els punts de vista: guapa, pèrfida, llesta, desagradable, traidora, etc. Impressionant.

Hi ha contes de fades les formes dels quals podem qualificar de màgics com les joies de Miyazaki El viaje de Chihiro o El castillo ambulante; hi ha contes de fades entranyables com Paris, Texas; humorístics com La vida de Brian; deliciosos i brillants com Down by law de Jim Jarmusch. I hi ha contes de fades com Casino, on ens claven una autèntica pallisa amb pals de ferro que ens rebenten.

sergi borges