BALANCES OKTOBERFEST

Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va morir el 19/9/91, una data capicua, no sé si terriblement diabòlica o entranyablement romàntica.

Desconec si traspassar en una data així et dóna algun tipus de privilegi extra, un descans etern més palindròmic, és a dir, un descans etern total.

Fou fill d’El Prat del Llobregat, poble del qual n’estava orgullós i sempre en parlava amb un deix d’emoció. Li agradava apropar-shi amb els seus fills — és a dir amb mi i amb ma germana — i ens mostrava, ufanós, on va néixer, on va viure de menut, a quines cases s’havia mudat…

Gran amant de l’atletisme, contava una vegada i una altra que ell havia vist néixer els campions de marxa pratencs com en Jordi Llopart i en Josep Marin. Fins i tot havia tingut com a entrenador el pare d’en Marin, Moisès Marin.

(continua…)

Jaume Borges i Rebulllida era un home de mitjana alçada, tirant cap a baix, però fort gràcies a la seva passió per l’exercici físic. Els seus gestos, mirades i caràcter el convertien en un gran seductor, amic dels seus amics i persona despresa allà on necessitessin del seu ajut.

Fou un dels joves i incipients comercials que treballant com animals guanyaren molts diners en la incipient democràcia dins un ram en auge aleshores: l’àudio i el vídeo. És a dir equips d’alta fidelitat, reproductors de vídeo, nous televisors en color, equips de so, etc. Parlo de mitjan anys 70: jo havia nascut el 73, ma germana Laia ho faria el 79. I dic que treballava com un animal perquè és ben veritat: de dilluns a divendres jo quasi mai el veia; corria o bé per Euskadi i nord de l’estat espanyol ( Bilbao, Santander, Donosti, Iruñea, Gasteiz, Logroño i Saragossa) o bé pel País Valencià (València, Alacant). Hi estava enamorat de les dues àrees que li tocava treballar. Si jo vaig néixer a Pamplona (Iruñea) és perquè els meus pares viven a Bilbao.

Aquesta família petitburgesa de classe mitjana alta vivia ben feliç. Matrimoni i la parelleta. He de dir en honor de la veritat que no teníem xalets –com els uns –, ni BMWs ni Mercedes –com els altres –, però el meu pare Jaume Borges i Rebullida es deixava tots els diners en la família: estades a la neu per nadal i setmana santa, vacances de tot l’agost a la costa brava, bones escoles per als seus fills, i grans i pantagruèlics menjars allà on fes falta.

La meva primera gran complicitat amb el meu pare va ser la neu. Esquiar. Per a ell era la seva passió i me la va transmetre no sense sang suor i llàgrimes. Impulsiu i poc pacient, a vegades volia que les coses entressin perquè sí i jo, allà perdut enmig d’un pendent de pista vermella, no podia de cap de les maneres encaixar la bota amb l’esquí. Quins crits, quins plors, quin desesper! Aquesta anècdota de dolor és només un puntet en les grans excursions de caps de setmana sencers que ens fèiem els dos per Cerler, Formigal, Setcases i Camprodon, alguna que altra escapada a la sempre pija Baqueira Beret i al final de tot, a Andorra. I només érem ell i jo perquè ni ma mare –un parell d’ensurts que li van costar la trencadissa d’ una tíbia i un peroné– ni ma germana –quan un dia se la van endur pendent avall– van seguir la tradició de la  neu. Tornant d’un cap de setmana d’esquiar, vam sentir els dos, ben emocionats, un senyor que cridava: Urruti, t’estimo; Urruti, t’estimo; T’estimo Urruti. Si alguna cosa he trobat a faltar és poder haver anat més a esquiar amb ell.

La segona gran complicitat va ser el FC Barcelona, el Barça. Què és ser del Barça? O qui et fa del Barça? Sens dubte a mi m’hi va fer el meu pare i cada cop que podia (li deixaven uns carnets, aconseguia entrades, etc.) em portava a l’Estadi. Us ben juro que els tres primers partits que vaig assistir a l’Estadi van tenir el mateix marcador: 6-0. També va ser una època que em portava al Gamper, el torneig de l’estiu, i deuria ser quan el FC Barcelona va fitxar Diego Armando Maradona que el meu pare em va dir: Si aproves les assignatures del setembre, et faig soci del Barça. No m’ho podia creure. Evidentment vaig aprovar i ara sé que havies de demanar-ho molt de temps abans poder tenir seient a Can Barça.  Va ser una època molt feliç malgrat que com tothom sap l’equip no hi va ajudar gens.

Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va ser un home que un dia va trepitjar merda i va perdre tota la bona sort o potser diríem va guanyar tots els trumfos de la desgràcia. Ho situaria a mitjan anys 80 quan un seguit d’esdeveniments li van caure al damunt empastifant tota una vida i marcant sinistrament tots els actes futurs.

Anys nefastos que començarien amb una estranya, estranyíssima pulmonia que quasi el duu a la mort. Ben estrany aquest fenomen en un home ben sa com ell.

Després vindria la crisi del sector audiovisual que a les darreries dels 80 –us en recordeu quan l’elapé desapareixia i s’iniciava el CD?– es va estancar d’una manera quasi inerta en una espècie d’hivernació que va durar anys i que esclataria amb una revolució del sector audiovisual que ja inclouria molts dels elements d’avui dia: des de reproductors de compact disc fins als dvds, per no parlar de la revolució en aparells de música lligada amb ordinadors i per no esmentar el boom que encara s’espandeix dels mòbils. Tot això el meu pare ja no ho veuria. Es va consumir cagant-se amb les botigues com Miró i maleint-se els ossos de no haver-ne posat ell una.

Un seguit de morts ben properes el van colpir deixant-lo exhaust. La seva mare –la meva àvia — va morir en una infausta nit de cap d’any quan tota la família érem a França, havent de tornar el mateix dia 1, rodejats d’uns cotxes enormes i potentíssims que feien un soroll del dimoni i anaven cap a l’Àfrica a córrer una cursa. Bona manera de començar l’any 1989.

Poc després moria el seu millor amic, Echarte de Pamplona, el qual li havia donat tot al meu pare quan jo estava a punt de néixer. El senyor Echarte els havia deixat als meus pares un pis a Pamplona per tal d’instal·lar-se allà amb tota la calma i tranquil·litat mentre un servidor arribava al món. Doncs bé, una altra mort cruel que tombava el meu pare d’un cop de puny.

Va passar els últims mesos de la seva vida arrossegant-se per la capital de l’estat espanyol, Madrid. S’havien acabat els luxes i havia d’anar a veure els representants amb metro. Un dia em va contar com gràcies a un representant havien dinat plegats amb el cèlebre periodista José Maria Garcia. Eren els temps de Pablo, Pablito, Pablete i sembla ser que el dinar va ser una diatriba continua contra tots els xupopters i “abrazafarolas” que consumien l’esport dels veïns.

Una llarga i cruel malaltia va acabar amb ell, no sense abans haver passat per Madrid i per Sevilla per veure com el FC Barcelona perdia la mateixa temporada una copa del Rei i una Copa d’Europa en dos partits que serien l’antitesi del que és el Barça avui dia. El vaig abraçar com un boig el dia següent de la final de Sevilla. Pobre home.

Ni cal que digui que la seva mala sort pel que fa al Barça és ben palpable. Podríem dir que va veure in situ la primera lliga del dream team i la primera copa d’Europa d’handbol del club. I a més a més en un estat físic deplorable. Quina pena.

Sempre l’he portat al cor, el meu pare, i quan algú pregunta si la mort d’un pare és fàcil de superar, sempre responc el mateix: la mort d’un pare no es supera. O com a mínim jo i a la meva edat quan va morir: 17 anys.

Hem tirat endavant tota la família i ens n’hem sortit prou bé. Per recordar-lo, cada any anem a La Molina i passem un dia junts, on fem un gran àpat i estem a prop seu.

Vint anys sense Jaume Borges i Rebullida, el meu pare.

Aquest escrit in memoriam.

sergi borges