MADRIZ (II)
Ens llevem d’hora. Busquem el metro. A Barcelona, el metro t’arriba per l’esquerra. Aquí ho fa per la dreta. No és cap ironia política, és cert. Estacions espaioses. Els trens són estrets. Ens certifiquen que a les hores punta és horrorós. A més, com que les línies són circulars, asseure’s és un impossible. Anem bé. Pugem fins a Lavapiés. Tot tancat i barrat. Som dissabte, les 09:30! Ni un maleït bar, ni una maleïda cafeteria, res! Increïble! Ens acostem al MCARS. Una vegada sabem per on entrar, trobem un dels pocs establiments oberts. Entre espatlla i espatlla fem un chocolate con porras (res de xocolate deshecho!) i un bocatacalamares. Sí, ho sé, és un tòpic. Però ens hem plantejat fer el guiri i el guiri fem. Estupenc això dels calamars. Una aigüeta porfavort?
Picasso és un pintor obsessiu i obsessionant. Massa gran per encabir-lo només en un calaixet. En el llistat que fa Ors dels primers noucentistes, Picasso hi figura. No és estrany. El corporativisme sempre dóna rellevància personal. Qualsevol altaveu serveix per fer-te publicitat d’allò que fas. Ens afegim a una visita guiada del mateix museu. Val la pena i ho recomano. L’explicació ens porta a través de la vida i obra del malagueny, malagueny i barceloní. Com és obvi, la catalanitat de Picasso no s’ha afirmat mai. Horta de Sant Joan? Barcelona? lo què? Amb tot, la noia no diu rucades i és prou didàctic i entretingut. La grandiositat de Picasso a l’abast de la vista.
La joia de la corona, el Guernika. Commou. És un monstre estètic imparable. D’una gran força. Amb tot, quan vaig descobrir Madrid, m’impressionà molt més Las Meninas i tot Velázquez, que no pas aquest quadre. Som el 1937. Picasso ha rebut l’encàrrec per pintar alguna cosa pel pavelló de l’Exposició internacional de París. Els organitzadors estan desesperats. Picasso fa el ronsa. El dia és clar a la població de Gernika un 26 d’abril. És dia de mercat. Després de la migdiada, a dos quarts de cinc, el poble torna a posar-se en marxa. Se sent un zumzeig que es va fent més audible. Són avions. Comencen a escopir bombes. Pànic. Impotència. Moren mil persones en un poble de 5000. La legió Cóndor ha provat els seus nous joguets. Tot crema. Tot és mort.
Picasso rep la notícia a París. Veu les fotografies i s’escandalitza. En aquell temps, Marie-Thèrèse Walter, ha de cohabitar el cor del pintor amb Dora Maar. La més intel·lectual de totes les dones de Picasso. Devem a ella un seguit de fotos de l’execució del quadre. Picasso treballa frenèticament. Sabem que durant aquells anys, estava obsessionat pel mite del Minotaure, aquesta bèstia destructiva, associat a la bestialitat dels cavalls esventrats en la suerte de varas taurina, abans dels anys trenta, els cavalls s’enfrontaven al toro sense protecció. Qui ho sap si l’ésser mitològic amb qui millor podia entendre’s l’artista. Tardarà 31 dies en pintar el Guernika. El resultat és esfereïdor. A l’edifici de Lluís Maria Sert, arquitecte del pavelló, serà l’atracció principal.
En clau reusenca, desvelo una curiositat. Just davant del Guernika, hi ha una estàtua anomenada El hombre del cordero. Cal dir que en aquesta obra hi participà l’escultor reusenc Joan Rebull. Rebull fou molt amic de Picasso d’ençà que a París, Picasso quedà entusiasmat per l’obra de Rebull adquirint-li uns busts dels seus fills. Rebull serà el canal transmissor entre molts intel·lectuals catalans i Picasso. Rebull el coneixerà a finals dels anys vint de la mà d’Apel·les Fenosa . Conta la llegenda que Picasso cridava entusiasta: “Això Rebull ens quedarà com els millors grecs”, comentari que la sornegueria reusenca de Rebull contestava: “… si ens queda mesopotàmic, ja estarà bé”. Malgrat que artísticament no arribaren a congeniar, Picasso organitzà al seu mateix pis una exposició d’obres de Rebull. L’escultor les passa magres. Ha perdut la seva dona i no pot tornar a Catalunya als anys quaranta degut a la seva significació durant l’etapa republicana. La invasió dels nazis de París frustrarà l’exposició. Amb Picasso sempre seran grans amics, però.
Picasso ha estat el gran artista del segle XX. Va saber implicar-se en tots els corrents de l’època sense renunciar a diluir-s’hi absolutament, com Dalí va fer amb el surrealisme xaró. Només cal veure l’obra de Tanguy per veure que Dalí no crea res de res -sense que vulgui dir això que Dalí sigui un mal pintor. Picasso és un tot. Dels primers quadres de quan era un xiquet, la influència de les màscares africanes i l’esquematisme que derivarà en Les senyoretes del carrer d’Avinyó (una altra mostra de la voluntat de tapar la catalanitat de Picasso, tot arreu consta el quadre com Les demoiselles d’Avignon) passant per les seves èpoques blaves i roses, el pas per Ceret, l’etapa surrealista… Picasso.
Ni el fem l’intent de veure la col·lecció permanent. Estem reventats. Malgrat els Dalí i Miró que s’hi poden veure. Pugem Recoletos amunt. Tulipans en perterres. Fa molta calor. Àquí el clima és extrem. Tant a l’hivern com a l’estiu. No tenen el mar per regular-ho tot plegat. Encara que a mi m’agrada més el clima de Madrid que no pas el de Barcelonam, aquell fred que se’t posa per tot arreu. Busquem un restaurant per fer un mos. Ho fem, passat el Café Gijón, al barri de Chueca. El inca. Menjar peruà. Unes cerveses per obrir la gana. Malgrat que tarden massa entre plat i plat, el recomano. Ens engolim un remenat arequipeny a la salut de l’amic H., que és d’allà.
