Els dies i les dones

David Figueres

MADRIZ (II)

1
Publicat el 10 d'abril de 2008

Ens llevem d’hora. Busquem el metro. A Barcelona, el metro t’arriba per l’esquerra. Aquí ho fa per la dreta. No és cap ironia política, és cert. Estacions espaioses. Els trens són estrets. Ens certifiquen que a les hores punta és horrorós. A més, com que les línies són circulars, asseure’s és un impossible. Anem bé. Pugem fins a Lavapiés. Tot tancat i barrat. Som dissabte, les 09:30! Ni un maleït bar, ni una maleïda cafeteria, res! Increïble! Ens acostem al MCARS. Una vegada sabem per on entrar, trobem un dels pocs establiments oberts. Entre espatlla i espatlla fem un chocolate con porras (res de xocolate deshecho!) i un bocatacalamares. Sí, ho sé, és un tòpic. Però ens hem plantejat fer el guiri i el guiri fem. Estupenc això dels calamars. Una aigüeta porfavort?

Picasso és un pintor obsessiu i obsessionant. Massa gran per encabir-lo només en un calaixet. En el llistat que fa Ors dels primers noucentistes, Picasso hi figura. No és estrany. El corporativisme sempre dóna rellevància personal. Qualsevol altaveu serveix per fer-te publicitat d’allò que fas. Ens afegim a una visita guiada del mateix museu. Val la pena i ho recomano. L’explicació ens porta a través de la vida i obra del malagueny, malagueny i barceloní. Com és obvi, la catalanitat de Picasso no s’ha afirmat mai. Horta de Sant Joan? Barcelona? lo què? Amb tot, la noia no diu rucades i és prou didàctic i entretingut. La grandiositat de Picasso a l’abast de la vista.

La joia de la corona, el Guernika. Commou. És un monstre estètic imparable. D’una gran força. Amb tot, quan vaig descobrir Madrid, m’impressionà molt més Las Meninas i tot Velázquez, que no pas aquest quadre. Som el 1937. Picasso ha rebut l’encàrrec per pintar alguna cosa pel pavelló de l’Exposició internacional de París. Els organitzadors estan desesperats. Picasso fa el ronsa. El dia és clar a la població de Gernika un 26 d’abril. És dia de mercat. Després de la migdiada, a dos quarts de cinc,  el poble torna a posar-se en marxa. Se sent un zumzeig que es va fent més audible. Són avions. Comencen a escopir bombes. Pànic. Impotència. Moren mil persones en un poble de 5000. La legió Cóndor ha provat els seus nous joguets. Tot crema. Tot és mort.

Picasso rep la notícia a París. Veu les fotografies i s’escandalitza. En aquell temps, Marie-Thèrèse Walter, ha de cohabitar el cor del pintor amb Dora Maar. La més intel·lectual de totes les dones de Picasso. Devem a ella un seguit de fotos de l’execució del quadre. Picasso treballa frenèticament. Sabem que durant aquells anys, estava obsessionat pel mite del Minotaure, aquesta bèstia destructiva, associat a la bestialitat dels cavalls esventrats en la suerte de varas taurina, abans dels anys trenta, els cavalls s’enfrontaven al toro sense protecció. Qui ho sap si l’ésser mitològic amb qui millor podia entendre’s l’artista. Tardarà 31 dies en pintar el Guernika. El resultat és esfereïdor. A l’edifici de Lluís Maria Sert, arquitecte del pavelló, serà l’atracció principal.

En clau reusenca, desvelo una curiositat. Just davant del Guernika, hi ha una estàtua anomenada El hombre del cordero. Cal dir que en aquesta obra hi participà l’escultor reusenc Joan Rebull. Rebull fou molt amic de Picasso d’ençà que a París, Picasso quedà entusiasmat per l’obra de Rebull adquirint-li uns busts dels seus fills. Rebull serà el canal transmissor entre molts intel·lectuals catalans i Picasso. Rebull el coneixerà a finals dels anys vint de la mà d’Apel·les Fenosa . Conta la llegenda que Picasso cridava entusiasta: “Això Rebull ens quedarà com els millors grecs”, comentari que la sornegueria reusenca de Rebull contestava: “… si ens queda mesopotàmic, ja estarà bé”. Malgrat que artísticament no arribaren a congeniar, Picasso organitzà al seu mateix pis una exposició d’obres de Rebull. L’escultor les passa magres. Ha perdut la seva dona i no pot tornar a Catalunya als anys quaranta degut a la seva significació durant l’etapa republicana. La invasió dels nazis de París frustrarà l’exposició. Amb Picasso sempre seran grans amics, però.

Picasso ha estat el gran artista del segle XX. Va saber implicar-se en tots els corrents de l’època sense renunciar a diluir-s’hi absolutament, com Dalí va fer amb el surrealisme xaró. Només cal veure l’obra de Tanguy per veure que Dalí no crea res de res -sense que vulgui dir això que Dalí sigui un mal pintor. Picasso és un tot. Dels primers quadres de quan era un xiquet, la influència de les màscares africanes i l’esquematisme que derivarà en Les senyoretes del carrer d’Avinyó (una altra mostra de la voluntat de tapar la catalanitat de Picasso,  tot arreu consta el quadre com Les demoiselles d’Avignon) passant per les seves èpoques blaves i roses, el pas per Ceret, l’etapa surrealista… Picasso.

Ni el fem l’intent de veure la col·lecció permanent. Estem reventats. Malgrat els Dalí i Miró que s’hi poden veure. Pugem Recoletos amunt. Tulipans en perterres. Fa molta calor. Àquí el clima és extrem. Tant a l’hivern com a l’estiu. No tenen el mar per regular-ho tot plegat. Encara que a mi m’agrada més el clima de Madrid que no pas el de Barcelonam, aquell fred que se’t posa per tot arreu. Busquem un restaurant per fer un mos. Ho fem, passat el Café Gijón, al barri de Chueca. El inca. Menjar peruà. Unes cerveses per obrir la gana. Malgrat que tarden massa entre plat i plat, el recomano. Ens engolim un remenat arequipeny a la salut de l’amic H., que és d’allà.

Madriz (I)

MADRIZ (I)

1
Publicat el 9 d'abril de 2008

M’agraden les ciutats. M’agraden aquests masses de carrers, d’asfalt i de gent que les configuren. Omplir-me els pulmons de la subjectivitat i amarar-me’n. Una ciutat són moltes coses. Mai n’arribes a percebre tots els matisos. Si amb els anys aprens que la vida, bàsicament, es viu en una gamma extensa de grisos, en una ciutat, aquests grisos, són una multitud de veus, de colors, d’olors, que es desdibuixen i es fan visibles en un flux únic i canviant.

Madrid no s’escapa a aquesta configuració. Ens hi arribem un divendres a la tarda. L’excusa: una mica la col·lecció del Museu Nacional Picasso de París que aquests dies es pot veure al MCARS, llogada per aquest insigne museu, per uns 3 milionets d’euros de res. Una mica, per canviar d’aires i fer un vol per l’estranger.

Per servidor, a més, el viatge en avió, suposava la primera travessia en un d’aquests artefactes. Què voleu?, un ha tirat de tren i de cotxe de línia. Pel que fa a l’aereoport, em comporto com un professional. Passo pels controls sense incidents i domino l’art de mostrar la targeta d’embarcament com si ho hagués fet tota la vida. Havia amenaçat en fer alguna perfomancede novell, per esgarrifamenta dels meus acompanyants. Però al final, res. Fi com una seda. Estols de guiris pircingats, de tots els colors, aromes i sabors fent cua esperant rebre la seva dosi de dieta mediterrània, pizza i coca-cola, a la cua d’un dels restaurants.

El vol és agradable. Sense sotracs. Em toca finestreta. No m’impressiona quan ens enlairem. Al Camp hi tenim el Dragon Khan. Tot xiquet, quan té l’edat suficient és enviat a Vila-seca perquè s’iniciï en el noble d’art del rebregament d’estòmac. Així ens curem d’espants futurs. Gaudeixo dels paisatges. Fendir les nuvolades. Un arxipèlag de fumeroles blanques, dibuixa com una mena de costa hel·lènica més avall, ara. Després la terra. La rotunditat de l’orografia. Els pobles i ciutats enllaçats per cintes, venes primes, resseguint les escletxes entre muntanya i muntanya. Res destacable en tocar terra. No em deixen besar l’asfalt com el Pare Sant.

Arribar a la T4 és un altre món. Una bufetada de desproporció.  En això dels aeroports, en Tremosa ja ens ha dit una mica que la batalla està perduda. No hi ha gaire tràfec. Sales amplíssimes. Llengües platejades llepant maletes. Lacònica la llum damunt el terra brillant. A l’ample. A Madrid tot hi serà colossal. Exagerat. A la mida d’aquest embut d’acollir gent per avió de tot el món. El peatge que Barcelona ha de pagar, un més, i no tractar de tu a tu, els vols internacionals.

El N., ens ve a buscar a l’aeroport. Una meitat del consorci que forma amb l’O. i que ens acollirà aquests dies a casa seva, de manera immillorable, inoblidable i meravellosa. De tornada, tenim una visió de la bestialitat de les infrastructures. L’M-30, L’M-40 i fot-li que és de Reus! Ens estarem al sud de la ciutat. Una mena de Poblenou barceloní que s’ha expandit moltíssim en els darrers anys, rere l’antiga estació de Delícias. En un no-res han tingut metro. Donya Espe galleja.

Prenem mides. No tinc jetlag ni res. Estirem les cames. Els blocs, nous de trinca, juguen encara amb fàbriques a punt d’emigrar als polígons. Petites ciutats-Estat amb piscina i jardí i porter nocturn, una figura habitual en aquestes contrades. La religió a Madrid són les tapes i la canya n’és el seu profeta. Sopem en un lloc a prop de casa. El cambrer és un d’aquests personatges sempre amb l’acudit a la boca, un caballero español, però afable, gens embafador. Simpàtic més no poder. Un minut de silenci per l’extinció de la casa Damm. L’aigualiment dels sucs de llevat és evident. Resistirem. Mengem afamats.

A la dispesa tan formidable que ens allotjarà, el N. insisteix per tastar la seva col·lecció de whiskis. La generositat, seva i de l’O., serà implacable tot el cap de setmana. Paladegem abduïts pels matisos dels highlands. Xerrem i riem. No pleguem gaire tard perquè demà hem de fer de turistes allà on diuen que comencen tots els quilòmetres del món mundial i de l’universal, on diuen que peten totes les onades, encara que aquí, de platja, ben poca cosa.

 

CRIDA BLOCAIRE: “JUNY”, UN POEMA CONTRA L’OPRESSIÓ XINESA

2
Publicat el 7 d'abril de 2008

Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya “Relleu del poema”, per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.

El poema triat és “Juny”, del periodista i poeta xinès, Shi Tao que està complint una sentència de 10 anys de presó acusat de “revelar secrets d’estat”. Va ser condemnat per un e-mail que va ser enviat a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo! que va proporcionar la seva identitat a les autoritats xineses.

El poema de Shi Tao, que rememora els tràgics fets de la matança de Tiananmen ha estat traduït a més de 60 llengües. Als Països Catalans el poema arribarà el proper dia 12 d’abril, a partir d’aquell dia, el poema de Shi Tao també podrà escoltar-se i llegir-se en català. Aprofitant l’estada a la ciutat de Barcelona de l’escriptor argelí Salem Zenia, acollit dins el programa de l’ICORN, també podrà llegir-se i sentir en la llengua amazig.

Recollint el testimoni de la soiladaritat compartida en altres iniciatives que s’han endegat a través del blocs, m’agradaria convidar-vos a tots a participar d’aquesta campanya, fent dues coses:

La primera, que doneu publicitat d’aquesta campanya, i la segona i més important, fent que el proper dia 12 d’abril, pugui llegir-se i escoltar a tots els blocs, a totes les pàgines web, a tot arreu on creieu  oportú fer-lo arribar, el poema traduït al català, la seva gravació o totes dues coses alhora.

El poema ha estat traduït al català del xinès per Manel Ollé i gravat per mi.

Podeu trobar més informació a la pàgina web de la campanya i seguir la campanya a través de Facebook. També us adjunto la nota de premsa que ha emès el PEN Català.

Fem que el proper dia 12 d’abril, la veu dels blocs, torni a ser sinònim de llibertat, un espai que se sap solidaritzar amb les causes que demanen ser donades a conèixer. Donem veu als qui, ara, no se’ls permet tenir veu. Donem veu per denunciar que la celebració d’uns Jocs Olímpics en un país que no respecta els Drets Humans, traeix tots els principis de pau i concòrdia que feren ressorgir aquesta celebració en l’època contemporània.

Blocaires, esmolem ben bé les tecles, que un altre juny ens ha arribat!

En parlen:

Miquel Roman

Xavier Mir

Cultura21

Consuetudinàrium

Ràdio Catalunya

Tots x tots (COM Ràdio)

Temps d’incertesa (com tots)

FORMIGUES

1
Publicat el 3 d'abril de 2008

Mentre llegia l’article dominical de Joan de Sagarra, dedicat a Josep Benet, m’assabento de la mort de Salvador Escamilla. Dues grans pèrdues. No sé si a vegades en som conscients sobre què es basteix un país. O en el nostre cas, una visió del país; perquè el país, amb totes les de la llei, encara no el tenim, de moment. Més que les institucions, els governs, fins i tot les banderes, hi ha les formigues, els escarrassos. Persones que no es planyen de la realitat de viure on viuen, de córrer la fortuna o la infortuna, d’haver nascut en un lloc on gairebé sempre tot està per fer.

Sagarra explicava al seu article, la tasca de coordinador que Benet va tenir durant diverses campanyes cíviques, com amb un bloc, un llapis i un telèfon, possiblement Benet va fer més que molts dels que ara corbategen pel Parlament tenint-se-les de “polític”. No crec que Benet busqués la foto, ni el copet a l’esquena, molt menys que premedités donar aquell servei al país, només per treure’n un rèdit més endavant, fos del que fos. No, Benet, com en moltíssimes altres coses, va penjar l’americana al respatller de la cadira i en mànigues de camisa es va posar al servei del país senzilament perquè s’havia de fer i prou.

Salvador Escamilla, no va ser menys. Tenia un programa de ràdio. Tenia la possibilitat de donar un servei, de tornar a fer que es cantés en català, que sorgissin noves veus. La seva empenta, la seva voluntat de servei, la seva generositat, va fer-lo entrar de seguida al club de les persones que posen al servei d’una causa, part del seu talent. Sense que li demanin, sense esperar res. Perquè cal. Perquè algú ho ha de fer. Serien molts els noms que s’haurien de citar. Persones que van assumir amb totes les conseqüències, construir, fer, tornar a alçar tot un país perdent-hi hores, diners, comoditats….

Aquests darrers mesos se n’han anat molts altres noms: Josep Palau i Fabre, Cassià Maria Just, Jordi Sarsanedas… S’han de recordar aquests noms. S’ha de dir que enmig del cru hivern, aquestes persones, portaren a les seves espatlles, com els diminuts insectes, dues o tres vegades el seu pes a l’esquena, en forma de projectes, d’il·lusions, d’esperances. Van procurar tenir el graner sempre ple, per nosaltres, pels qui havíem de venir, per si mai tornava l’hivern.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

CREANT LLIBERTAT

4
Publicat el 2 d'abril de 2008

Quan es va donar aquest foll i malaltís embogiment d’arrenglerar lletra rere lletra? Tenia alguna finalitat, es perseguia algun objectiu? De l’origen -aquelles llibretes farcides de versos horribles que s’amagaven sota el llit- a aquest ara cibernètic, frenètic, sintètic. Els bloc o la recuperació d’aquelles llibretes amb versos dolents, amagades, ara, rere una personalitat que ets tu, però que no l’arribes a ser del tot.

El millor, que no estàs sol. Que n’hi ha una munió de gent que també es dedica a embrutar pantalles. D’aquelles giragonses de tinta, a les gramàtiques de píxels i plasma. Dels mots dits per a tu, als vocables dits per a qui els vulgui escoltar, sentir, emportar-se a casa.

Hi va haver algú que ens va convidar a aplegar-los alguns d’aquests texts, en un llibre. No un llibre sense fils, no, un llibre de veritat. Un llibre que aplegarà els escrits d’un centenar de blocaires de tot els racons d’aquesta casa dels Països Catalans. Un llibre que expandirà encara més el sentiment dos punt zero, que podrà llegir-se passant full a full, que farà olor de tinta, d’escriure, de llegir. Un xiquet ben eixerit sorgit de la Catosfera de Granollers

De moment, a més del farciment, ja en tenim la portada. No en cobrarem ni cinc d’aquest llibre, tots els beneficis aniran destinats a una ONG. No hauria de ser de cap altra manera. Escrivim amb llibertat i per la llibertat creant llibertat.

ELS APUNTS MÉS LLEGITS (MARÇ 2008)

1
Publicat el 1 d'abril de 2008
Publicat dins de Comptador | Deixa un comentari