Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 9 d'abril de 2008

MADRIZ (I)

M’agraden les ciutats. M’agraden aquests masses de carrers, d’asfalt i de gent que les configuren. Omplir-me els pulmons de la subjectivitat i amarar-me’n. Una ciutat són moltes coses. Mai n’arribes a percebre tots els matisos. Si amb els anys aprens que la vida, bàsicament, es viu en una gamma extensa de grisos, en una ciutat, aquests grisos, són una multitud de veus, de colors, d’olors, que es desdibuixen i es fan visibles en un flux únic i canviant.

Madrid no s’escapa a aquesta configuració. Ens hi arribem un divendres a la tarda. L’excusa: una mica la col·lecció del Museu Nacional Picasso de París que aquests dies es pot veure al MCARS, llogada per aquest insigne museu, per uns 3 milionets d’euros de res. Una mica, per canviar d’aires i fer un vol per l’estranger.

Per servidor, a més, el viatge en avió, suposava la primera travessia en un d’aquests artefactes. Què voleu?, un ha tirat de tren i de cotxe de línia. Pel que fa a l’aereoport, em comporto com un professional. Passo pels controls sense incidents i domino l’art de mostrar la targeta d’embarcament com si ho hagués fet tota la vida. Havia amenaçat en fer alguna perfomancede novell, per esgarrifamenta dels meus acompanyants. Però al final, res. Fi com una seda. Estols de guiris pircingats, de tots els colors, aromes i sabors fent cua esperant rebre la seva dosi de dieta mediterrània, pizza i coca-cola, a la cua d’un dels restaurants.

El vol és agradable. Sense sotracs. Em toca finestreta. No m’impressiona quan ens enlairem. Al Camp hi tenim el Dragon Khan. Tot xiquet, quan té l’edat suficient és enviat a Vila-seca perquè s’iniciï en el noble d’art del rebregament d’estòmac. Així ens curem d’espants futurs. Gaudeixo dels paisatges. Fendir les nuvolades. Un arxipèlag de fumeroles blanques, dibuixa com una mena de costa hel·lènica més avall, ara. Després la terra. La rotunditat de l’orografia. Els pobles i ciutats enllaçats per cintes, venes primes, resseguint les escletxes entre muntanya i muntanya. Res destacable en tocar terra. No em deixen besar l’asfalt com el Pare Sant.

Arribar a la T4 és un altre món. Una bufetada de desproporció.  En això dels aeroports, en Tremosa ja ens ha dit una mica que la batalla està perduda. No hi ha gaire tràfec. Sales amplíssimes. Llengües platejades llepant maletes. Lacònica la llum damunt el terra brillant. A l’ample. A Madrid tot hi serà colossal. Exagerat. A la mida d’aquest embut d’acollir gent per avió de tot el món. El peatge que Barcelona ha de pagar, un més, i no tractar de tu a tu, els vols internacionals.

El N., ens ve a buscar a l’aeroport. Una meitat del consorci que forma amb l’O. i que ens acollirà aquests dies a casa seva, de manera immillorable, inoblidable i meravellosa. De tornada, tenim una visió de la bestialitat de les infrastructures. L’M-30, L’M-40 i fot-li que és de Reus! Ens estarem al sud de la ciutat. Una mena de Poblenou barceloní que s’ha expandit moltíssim en els darrers anys, rere l’antiga estació de Delícias. En un no-res han tingut metro. Donya Espe galleja.

Prenem mides. No tinc jetlag ni res. Estirem les cames. Els blocs, nous de trinca, juguen encara amb fàbriques a punt d’emigrar als polígons. Petites ciutats-Estat amb piscina i jardí i porter nocturn, una figura habitual en aquestes contrades. La religió a Madrid són les tapes i la canya n’és el seu profeta. Sopem en un lloc a prop de casa. El cambrer és un d’aquests personatges sempre amb l’acudit a la boca, un caballero español, però afable, gens embafador. Simpàtic més no poder. Un minut de silenci per l’extinció de la casa Damm. L’aigualiment dels sucs de llevat és evident. Resistirem. Mengem afamats.

A la dispesa tan formidable que ens allotjarà, el N. insisteix per tastar la seva col·lecció de whiskis. La generositat, seva i de l’O., serà implacable tot el cap de setmana. Paladegem abduïts pels matisos dels highlands. Xerrem i riem. No pleguem gaire tard perquè demà hem de fer de turistes allà on diuen que comencen tots els quilòmetres del món mundial i de l’universal, on diuen que peten totes les onades, encara que aquí, de platja, ben poca cosa.

 



  1. hola David!!

    M’han agradat molt les teves tres croniques de Madrid… ostres, m’ha recordat quan jo en feia dels meus viatges, es clar, salvant les diferencies enter un “pofessional” i un amateur vulgar com soc jo.

    Doncs res, t’animo a continuar-hi, he rigut molt i m’he sentit molt identificat… per cert, l’O. et podra donar detalls d’un melodrama rollo “dinastia” que podries novelar… best-seller fijo!! ens forrem

    a reveure,
    sergi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Anant pel món per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent