FORMIGUES
Mentre llegia l’article dominical de Joan de Sagarra, dedicat a Josep Benet, m’assabento de la mort de Salvador Escamilla. Dues grans pèrdues. No sé si a vegades en som conscients sobre què es basteix un país. O en el nostre cas, una visió del país; perquè el país, amb totes les de la llei, encara no el tenim, de moment. Més que les institucions, els governs, fins i tot les banderes, hi ha les formigues, els escarrassos. Persones que no es planyen de la realitat de viure on viuen, de córrer la fortuna o la infortuna, d’haver nascut en un lloc on gairebé sempre tot està per fer.
Sagarra explicava al seu article, la tasca de coordinador que Benet va tenir durant diverses campanyes cíviques, com amb un bloc, un llapis i un telèfon, possiblement Benet va fer més que molts dels que ara corbategen pel Parlament tenint-se-les de “polític”. No crec que Benet busqués la foto, ni el copet a l’esquena, molt menys que premedités donar aquell servei al país, només per treure’n un rèdit més endavant, fos del que fos. No, Benet, com en moltíssimes altres coses, va penjar l’americana al respatller de la cadira i en mànigues de camisa es va posar al servei del país senzilament perquè s’havia de fer i prou.
Salvador Escamilla, no va ser menys. Tenia un programa de ràdio. Tenia la possibilitat de donar un servei, de tornar a fer que es cantés en català, que sorgissin noves veus. La seva empenta, la seva voluntat de servei, la seva generositat, va fer-lo entrar de seguida al club de les persones que posen al servei d’una causa, part del seu talent. Sense que li demanin, sense esperar res. Perquè cal. Perquè algú ho ha de fer. Serien molts els noms que s’haurien de citar. Persones que van assumir amb totes les conseqüències, construir, fer, tornar a alçar tot un país perdent-hi hores, diners, comoditats….
Aquests darrers mesos se n’han anat molts altres noms: Josep Palau i Fabre, Cassià Maria Just, Jordi Sarsanedas… S’han de recordar aquests noms. S’ha de dir que enmig del cru hivern, aquestes persones, portaren a les seves espatlles, com els diminuts insectes, dues o tres vegades el seu pes a l’esquena, en forma de projectes, d’il·lusions, d’esperances. Van procurar tenir el graner sempre ple, per nosaltres, pels qui havíem de venir, per si mai tornava l’hivern.
Preciós i merescut reconeixement al Salvador Escamilla i a totes les altres formigues del nostre País. És bo que no ho oblidem i continuem carregant perquè l’hivern sempre torna. Tu ja m’entens.