El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Una puça veloç i tenaç

0
Publicat el 9 de març de 2024

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

La ce trencada és una puça veloç i tenaç

Un iber poliglot

Calla, ara que ho dius

Que no se’ns esguerri res

Filem prim

A tota brida

Ha anat de poc

El magnetòfon de n’Espàrtac

A la babalà

Etiquetes amb errades

Ho teniu coll avall

Turmentats i ben moblats

Un oasi de purpurina

Coses que fan joc

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Hi feu vida?

0
Fotografia: Julian Jagtenberg (Pexels).

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Hi feu vida?


Cada gota val per mil!


L’enteneu, el “nord-català”?


Com si fos la fi del món


Renillar, mugir i bramular


Ens feu costat?


Jutges? D’on no n’hi ha no en raja


Baliga-balaga i falinfaina


Posar cara?


Et dic què?


Els pagesos, caram!


Menja com una llima


Massa poc!


Que no arribin a les mans!


Els sants ja hi són, al cel


Panxacontents


No necessàriament


La vaca i la baca


Abans no arribi


Sant tornem-hi


Compte amb el “com”


Anyals, annals i anals


La precisió als dits


Massa aviat que ho has dit


Català de plàstic o català de sempre?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La gallina escataina i el pinsà piteja

1
Fotografia: Samer Daboul.

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

La gallina escataina i el pinsà piteja


Esparracats i esterrecats


Anorèctics amb cabells blancs


Ens en sortirem


La farem grossa


Els pronoms són fàcils


Ho hem dit prou vegades


Tal dit, tal fet


El menjar se li ha assentat bé


Possessius per les orelles

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Parleu fort: funciona

0

Fotografia: Daria Sannikova (Pexels)

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Parleu fort: funciona


Per què en francès?


Que baixeu de l’hort?


Fer beure a galet


A peu pla


Pulquèrrim


Com si fóssiu a casa


Anar a deshora


Saber-li la flaca


Un diari que no registra els pronoms febles


Els filòlegs treuen fum


Quan el de baix s’engalaverna…


Un diccionari és infal·lible
https://twitter.com/jbadia16/status/1731437431906328812?s=20

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Malparits!

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Malparits!

Ara estaré per vosaltres

La regla del DUC

Un cacauet exuberant

Mala peça al teler

Dijous o el dijous?

Compte amb el “com”

Doncs així no

He dit als amics que no vinguin

Estiguem a l’aguait

Castellanades del DIEC

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ja pots comptar!

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Ja pots comptar! 


La saviesa de Carme Junyent, en una frase 


Quan l’enterren el pronom “en”? 


De la Xina i del Perú 


Gota a gota 


Amorosívol 


Molta terra a l’Havana 


Poder volent


A què treu cap, cap de trons? 

Espenyats!

Encara dieu “i pico”? 


No ho fem!

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Perdius marejades

0

Fotografia: Patrice Schoefolt (Pexels)

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Perdius marejades

Danses d’estrangers estranys


No “apretem”!


Anar pitof


Quina ceba tan rabiüda!


Un geni de fotims


Nou de trinca


Agrumollats i aterrossats


Quant de temps


A fer la mà!


Estiregassats

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui.

I si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sense por de perdre

0

Fotografia: Andrea Piacquadio (Pexels).

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Sense por de perdre


Badallaires i trinxeraires


No pixem fora de test


Prou de marginar el “prou”!


Agulletes que no cusen


La llengua ja no fa servei?


Les parets també ploren


Revelem-ho sense desvetllar-nos


Abrilejar


Infixos per a cantussejar


Compte amb els CD


A la primeria ho dèiem així


Bon vent i barca nova, hispanitat!


Aprofitem l’avinentesa


De tant esbatussar-nos ens esbalçarem


Quin sentit?


I si ens esforçàvem a fer-ho bé?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Volem fets, no pas ‘events’

0

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Volem fets, no pas events

Quin greu que em sap

Tocar el crostó amb el capciró dels dits

No hi és tot

Voleu res més?

Verbs que fan veure la padrina

Cap zero

Sufixall

I no en tenim

El sufix de la boscúria

Cantem?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu anys sense el cabaler de cal Badia

0
Publicat el 18 de juny de 2023

Avui fa deu anys que es va morir el meu pare, Josep Badia i Torras, a qui d’ençà del 18 de juny de 2013 he dedicat uns quants escrits del Clot de les Ànimes. No hi ha ni un dia que no pensi en els meus pares i en els meus germans absents —la Maria i en Joan—, amb placidesa, sovint amb un somriure.

El Jepet de cal Badia era un pagès addicte a la política, un carlí que es va fer del PSC (no us podeu imaginar les discussions dels dinars familiars…), un lector eclèctic que va heretar la combinació de seny i llibertat, un home de comarques que sabia tancar portes i riure amb una força encomanadissa.

L’any 2002, l’historiador Lluís Duran i Solà va venir a Callús uns quants dissabtes per entrevistar-lo. Aquells enregistraments són, segurament, la biografia (autobiografia) més completa de mon pare, i al doctor Duran li van servir per a fer-ne una glossa magnífica.

Per commemorar aquests deu anys, us deixo uns quants fragments —escrits i orals— d’aquella entrevista, les cabòries d’un cabaler. I, al capdavall, una rialla que potser us encomanarà la seva passió vital.

Home de molts oficis, pobre segur

La diversitat de feines encara potser no te l’he explicada tota. He fet de pagès fins a vint-i-quatre anys; he fet de carnisser; he fet de peixater: set anys que vam viure amb els sogres i després ens vam independitzar, ens vam quedar a la carnisseria només aquí. Després, com que en bestiar hi entenia molt, vaig treballar deu anys al servei tècnic veterinari d’una casa de pinsos, i després ja em vaig començar a dedicar a la política… Home de molts oficis, pobre segur. Això és el que diuen.

 

El llegat del pare: llibertat acompanyada de seny

[Al pare] El crispava enormement el desordre. I no diria pas que tingués por de la llibertat, però volia que la llibertat sempre avancés acompanyada del seny suficient. A nosaltres ens va anar donant tota la llibertat a mesura que anàvem agafant seny. Ens va fer pujar molt rectes de petits, però va anar cedint, cedint, cedint, i a catorze anys et deixava fer, perquè a catorze anys ja érem adults.

 

Saber tancar portes

Jo tinc un temperament que quan tanco un capítol de la meva vida, una porta… No vaig festejar sinó amb una dona, perquè, si no, si hagués festejat amb quatre, les altres tres les hauria oblidades completament. Cada vegada que tanco la porta, si no és necessari, no la torno a obrir. Per la meva tranquil·litat, no per altra cosa.

 

Viure a la ciutat? No, gràcies

El fet de viure a comarques imprimeix un caràcter molt especial, en tot. Recordo que, quan van venir els temps de l’Assemblea de Catalunya i sobretot del Consell de Forces Polítiques, polítics com el Guti, el Solé Barberà, fins i tot el Roca Junyent i el Reventós, tots plegats, em deien: “No podeu fer política vivint a comarques, s’ha de viure a Barcelona.” Perquè es coïa tot a Barcelona, això és cert, sobretot mentre la política era més voluntarisme que no pas altra cosa. Durant dos anys o tres vaig haver de pujar i baixar cada dia de Barcelona. Ara, jo me n’anava a dormir a casa, no hi havia maneres que fes vida de ciutat, perquè no…

 

L’oportunitat (perduda) de dedicar-se a la política

Vaig cometre un error, possiblement. A mi em van oferir d’anar a la llista de l’Entesa dels Catalans, la llista dels senadors; encara no havien legalitzat el Partit Carlí. Em vaig passar d’ètic, sobretot perquè no ho podia consultar, perquè era urgent. Em va telefonar el Reventós el dia abans i va dir: “Comptem amb tu per anar a la llista.” I jo vaig dir: “Ho agraeixo molt, però ni ho he pogut consultar, ni ho podria consultar.” Em va telefonar al vespre per tenir-ne una resposta, perquè l’endemà havia de presentar la llista. “I no han legalitzat el nostre partit, i em sembla que això seria…” Em vaig equivocar, francament, em vaig equivocar. Són coses d’aquelles de la vida, cruïlles d’aquelles en les quals es decideix a vegades l’esdevenidor d’una persona; no tant d’un partit, perquè el partit no sé si n’hauria tret gran cosa que jo hagués anat —sense figurar-hi com a representant del Partit Carlí— amb l’Entesa dels Catalans. Al final podria haver acabat com el Xirinacs, hauria anat una legislatura al senat i després hauria dit: “Fillets, jo he de mantenir la família i aquí no n’hi ha prou.”

 

L’addicció a la política

M’he afiliat al PSC perquè no he pogut suportar l’absència de la militància política. Així de clar. Perquè ho porto tan a dintre que no l’he pogut suportar. I tinc setanta-sis anys i encara no l’he pogut suportar. I encara sóc a l’ajuntament.

 

El moment de l’autodeterminació

Després de la fèrria dictadura i de la sagnant dictadura dels quaranta anys —no de la guerra, jo no parlo de la guerra—, era l’hora de fer un pas endavant, o de poder-lo fer. Diuen que va anar tan bé la transició i jo… també ho crec i… alabat sigui Déu. Però la realitat era que tots demanàvem, a l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia i autonomia, “per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”. Però és que el dret a l’autodeterminació no hi ha hagut mai cap moment en la història d’Espanya tan necessari, tan oportú i tan útil com hauria estat a la transició. Perquè a la transició no crec que ningú s’hagués volgut separar, però tothom hauria posat les condicions per romandre units.

 

Els límits de la democràcia

Evidentment, “un home, un vot”, quant a la dignitat que té un home per si mateix, és correctíssim, i és el que ha de ser. I el respecte, com que a la cultura no tenim aparells de mesurar, l’hem de pressuposar. [Toquen les onze al rellotge de paret.] Desgraciadament, veiem en la realitat com és molt manipulable, i encara ho hem vist més modernament, en unes dimensions que no ens podíem imaginar. Perquè hi ha hagut més mitjans d’influir sobre el pensament de les persones, i més mitjans d’atordir el coneixement de les persones, i més mitjans de donar una cultura que no fos formativa, de donar una extensió de coneixement o d’informació —que se’n diu ara—, que no és coneixement, sinó que és només simple informació,
que quan és exagerada, i quan no va acompanyada de reflexió, és més que nul·la: és perjudicial.

 

Les Memòries d’un cabaler

Un llibre que he llegit dotzenes de vegades, que me’l sé gairebé de memòria, i que després n’he fotocopiat els dibuixos i tot —que eren del Junceda— i els he acolorit i n’he fet quadres, i hi he fet totes les mil filigranes, és aquest d’en Jaume Raventós [Memòries d’un cabaler], que és un fill de Can Codorniu, el germà del Manel Raventós, del fundador del xampany. Explica la vida senzilla de pagès de Can Codorniu en la seva infància. Hi vaig trobar tantes similituds —excepte en la riquesa i en la magnitud, però d’això tampoc en parla gaire—, hi vaig trobar tantes similituds amb la meva vida de família, que el vaig comprar, a setze anys. El vaig haver d’anar a comprar als llibres vells, perquè era acabada la guerra i ja no es va editar mai més. I el vaig trobar, per casualitat, on em va recomanar un amic del meu pare, que em va veure tan entusiasmat amb les coses de pagès, amb les tradicions i tot plegat, que em va dir: “Hauríeu de mirar si trobeu aquest llibre.” I vaig anar a Barcelona, als encants, i el vaig trobar.

 

Gabriel y Galán

Hi ha un poeta que és fill de Salamanca, em sembla, però que va viure molts anys a Extremadura: Gabriel y Galán. De Gabriel y Galán en sabia una pila de poesies. Des de “El ama”, que gairebé me l’havia arribat a saber tota, fins a “Ana María”. I que, a més a més, era el model de la noia que volia. Vull dir:

Sencilla para pensar,
prudente para sentir,
recatada para amar,
discreta para callar,
y honesta para decir;

robusta como una encina
casera cual golondrina
que en casa canta la paz,
algo arisca y montesina
como paloma torcaz.

Hermosa sin los amaños
de enfermizas vanidades,
tiene unos ojos castaños
con un mirar sin engaños
que infunde tranquilidades.

Això era el meu ideal.

 

I una rialla de comiat

 

 

Per què en diem “palmera” si en podem dir “ulleres”?

2

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

1. Per què en diem ‘palmera’ si en podem dir ‘ulleres’?

2. Mercadona ens estima… però sotmesos

3. Sanitat respon… en espanyol

4. Aclaparadorament camuflats

5. Que hem perdut el senderi?

6. Una llengua de primera

7. Deu i prou!

8. Ho veieu forassenyat?

9. Hi ha hagut batussa

10. Una gana que l’aixeca

11. No volem marrons

12. M’hi recolzo i em dóna suport

13. Que no ens estafin

14. No re!

15. Genuïnitats amb ‘dir’

16. Ostres, noi…

17. Quina murga!

18. Menudeses

19. La mare encepegava

20. Tap i carabassa

21. Què volem transmetre als fills?

22. El poder de capgirar

23. Som-hi!

24. Com un cop de puny

25. Per a fer bonic

26. Una traducció “feta” un nyap

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Joan Fuster: clar i català

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Joan Fuster: clar i català


Enorgullim-nos-en


Ha provat l’estiu?


Escaure


Morta la cuca, mort el verí


Barrip-barrap


Cessats?


Autoodi


Olor de Gessamí


No fem malbé la llengua


La panxa regirada


Ni per pensament


No ve d’aquí


Sense pèls a la llengua


No ens hi conformem


Tant sí com no


Fer el paperina


Pam i pipa


A mata-degolla


Ranejar


Per si no fos prou


Com més aviat millor


Cap d’arengada


Ara i adés


Plàstic? Al contenidor groc


Trossos


No cal ni dir-ho


Tinguem nervi


Fer-se vell


I la ganyota, què?


Cap de broma


Permetem massa


No tocar ni quarts ni hores


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Deu refranys catalans intraduïbles

2
Publicat el 20 d'agost de 2022

VilaWeb

Els refranys o dites, igual com les frases fetes, ocupen una part de la llengua molt singular, segurament la més essencial. Als filòlegs, quan ens demanen com traduiríem tal o tal dita del castellà al català ja comencem a suar. De primer, perquè probablement haurem de recórrer al diccionari. I, en segon lloc, perquè gairebé segur que la solució que donarem no serà satisfactòria.

Bé, doncs això mateix passa a la inversa. Hi ha una munió de refranys catalans que si s’han de traduir al castellà perden la gràcia. O perden força. O són tan diferents, formalment, que sembla que vulguin dir una altra cosa. O, simplement, no els coneix ningú.

Avui en veurem deu, d’aquests. Som-hi.

1. A cada bugada perdem un llençol

Un refrany molt adient per a molts aspectes i molts moments de l’actualitat. Ens parla de l’empitjorament, no pas sobtat, sinó progressiu, que va passant de mica en mica, d’una manera que sovint pot arribar a ser imperceptible. No he sabut trobar cap traducció satisfactòria al castellà. La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) de Víctor Pàmies recull Cada coladita, una rasgadita (‘Cada bugadeta, una esquinçadeta’), tot i que sembla que té un altre significat.

2. Qui no té feina el gat pentina

Un poble treballador havia d’engendrar una dita com aquesta. No tan sols hem creat frases fetes positives, com ara anar per feina o posar fil a l’agulla, o aquell imperatiu som-hi!, sinó que reservem una “floreta” al qui es dedica a malparlar, a criticar, a bescantar els altres, o simplement és un perepunyetes. És un refrany molt transparent, que no demana explicació, perquè tothom es pot imaginar un individu, escarfoxat al sofà, pentinant un felí. Rodamots ens diu que a Mallorca es diu també Qui no té res que fer, pentina pets. I la PCCD ens informa que en castellà hi ha qui diu El que no tiene qué hacer, con el culo caza moscas (‘Qui no sap què fer, amb el cul caça mosques’), un refrany poc emprat, si mirem el Google. També hi trobem dos sinònims, si més no parcials, Distreure’s amb la cua del ruc i Qui no té maldecaps, se’n busca.

3. A la taula i al llit, al primer crit

Heus ací un dels refranys catalans més coneguts. És una dita que he sentit tota la vida, ja de ben petit, com un crit de disciplina: quan t’avisin per venir a dinar o per anar a dormir, afanya’t i sense rondinar. La PCCD de Víctor Pàmies ens diu que en castellà és A la mesa llaman, santa palabra (‘A taula criden, santa paraula’), un refrany que gairebé no he trobat enlloc fent una recerca de Google. Al Refranero multilingüe del Centro Cervantes no en saben re de re. Amb això, em sembla que el podem considerar un intraduïble.  

4. Qui dia passa, any empeny

La gràcia d’aquest refrany és que cadascú l’aplica com vol. Si sou dels qui van ajornant les solucions, dels qui es desentenen de les dificultats quotidianes, dels qui romancegen, fan el ronsa, gansegen, us encanten… (ja veieu que no cal dir procrastinar), aquest refrany us escau. Si sou dels qui van resolent les coses a mesura que es van presentant, de mica en mica, també fa per vosaltres. En castellà no hi ha un sol refrany per a tots dos significats: amb el primer, Mañana serà otro día (‘Demà serà un altre dia’); amb el segon, Quien pasa punto pasa mucho (‘Qui passa punt passa molt’), poc conegut.

5. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era

Una dita catalana encara ben viva i que ens fa pensar en el temps de segar i batre, quan les eres dels masos eren una polseguera contínua. Apel·la a aquesta virtut (?) tan catalana de la prudència, de la moderació: no t’emboliquis, per què t’hi fiques?, deixa-ho estar, tingues seny… (Però –ai, las– també volem rauxa i, sobretot, compromís: que la prudència no ens faci traïdors.) A la PCCD trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas no vaya a la guerra (‘Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra’), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…

6. Tota pedra fa paret

Aquest el vaig aprendre d’un ex-company de feina valencià. Però es veu que es diu (o es deia) a tot arreu! És molt bonic de veure l’entrada que hi dedica la PCCD (quin monument que es mereix, Víctor Pàmies!), perquè ens en reporta vint-i-quatre variants, de nord a sud (el Rosselló, Fraga, les terres de Ponent, la Selva, el Baix Ebre, el Baix Maestrat, la Safor, la Marina, l’Alacantí…). I, entre les variants, n’hi h algunes de menors (De tota pedra fa paret, Tota pedra fa marge) i alguna d’allargada i divertida, com aquesta cançó de Sant Vicent del Raspeig: “Mira tu que té collons:/ tota pedra fa paret,/ i el que s’encanta no els tasta,/ i el que l’agarra, ‘pa’ ell.” Si hi penseu bé, és un sinònim de De mica en mica s’omple la pica, que té un significat més ampli. Diuen que en castellà és Un grano no hace granero, pero ayuda al compañero (‘Un gra no fa graner, però ajuda el company’), però el Cervantes ens informa que és poc usat.

7. Qui no té un all té una ceba

Un altre refrany “molt català”, que expressa una manera d’ésser moderada. Nosaltres no som gens taxatius. La perfecció no existeix i per això podem trobar pèls a tot arreu. Tothom té un defecte o altre. De fet, segons alguns manuals, la traducció al francès és Tout le monde a ses défauts (‘Tothom té els seus defectes’). I la castellana, Quien no cojea, renquea (‘Qui no coixeja, ranqueja’), que, segons el Centro Virtual Cervantes, ha caigut en desús.

8. A l’estiu tota cuca viu

Heus ací un refrany lligat al temps, al bon temps, a l’alegria i la vitalitat de l’estiu. Té variants a gavadals, de verdes i de madures. (N’hi ha una de coneguda en uns quants indrets del País Valencià: A l’estiu la figa crida el piu, que ens fa pensar en aquell altre refrany, també intraduïble, que diu: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.) De les possibles traduccions al castellà, tan sols una té una mínima –però molt mínima– presència a Google: En verano cada rana lava su paño (‘A l’estiu, cada granota renta el seu drap’). Però no és ni de bon tros un refrany tan viu –ni tan vivaç– com el nostre.

9. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit

Una dita molt catalana, la dita de la responsabilitat i l’autonomia. Si pot ser, que no hagis de menester ningú. Refia’t de tu mateix, que no et donaran mai duros a quatre pessetes. És una dita antiga, però alhora ben actual, que serveix per a educar en valors, com diuen ara. L’equivalent castellà, segons la PCCD, és ¿Quieres tener buen criado? Sírvete por tu mano (‘Vols tenir bon criat? Serveix-te per la teva mà’), però el refranyer de l’Institut Cervantes no en sap res i a Google hi escasseja.

10. Menjar poc i pair bé

Un consell per a moderar l’ambició, un cant a la ponderació, a la feina ben feta, sense pressa. En trobem referències al Principat, a la Franja i a les Illes, però no al País Valencià. Hi ha un refrany més llarg i complet, molt semblant: Menjar molt i pair bé no pot ser. Les versions en castellà que trobo són: Comida atropellada, mal sentada (‘Menjar atropellat escau malament’) i Pollino que me lleve y no caballo que me arrastre (‘Pollí que em porti i no pas cavall que m’arrossegui’). Sens dubte, no són ni de bon tros tan coneguts com el nostre.

I dues propines…

11. Feina feta no té destorb

Heus ací un altre refrany “ben català”, referit a la feina. I a la responsabilitat. Enllestim, traguem-nos-ho de sobre i no hi haurem de pensar més; com més aviat comencem més aviat acabarem… No l’he pogut incloure en la llista principal, perquè sí que té una correspondència en castellà, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy (‘No deixis per demà allò que puguis fer avui’), però formalment són tan allunyats que no he volgut deixar de reivindicar la parèmia catalana.

12. Ell s’entén i balla sol

Aquest refrany tampoc no hi hauria d’ésser, en aquesta llista, perquè sí que té un corresponent en castellà: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” (‘Joan Colom, jo m’ho guiso, jo m’ho menjo’). I n’he volgut parlar justament per això, perquè estic tip de sentir el “Juan Palomo” a tot arreu, també als mitjans de comunicació que tenen per missió normalitzar la llengua catalana. Si us plau, salvem els refranys catalans!


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Mestressa, tenim més quaderns!

0
Publicat el 15 d'agost de 2022

 

Te’n vas anar d’aquest món pensant que el teu pare havia cremat tots els teus quaderns d’escola, llevat de tres. En vam parlar en aquest article, ara fa quatre anys. Doncs resulta que se n’havien conservat una pila! I fa poc, de casualitat, els vam recuperar. Molts són de l’any 40 i 41, quan estudiaves a l’Acadèmia Cots de Manresa: quaderns de gramàtica, d’història i, sobretot, de comptabilitat. La cal·ligrafia, que ja és bona en els quaderns de la infantesa, és impecable en aquestes pàgines de la teva pubertat.

Dels quaderns anteriors, del 1937 al 1939, quan estudiaves a l’escola de Callús, en podrem extreure molt material, potser d’interès per a historiadors i tot. Avui parlarem de dos escrits.

El primer és com un cop de sabre. Poques pàgines abans, hi ha la darrera pàgina en català (la conjugació del verb “cabre”) i, una mica més enrere, una llarga redacció titulada “Els Reis Mags”, amb uns dibuixos magnífics. Començava així:

Avui, 6 de gener, quan en la nostra terra regnava la pau, era una diada molt divertida, principalment pels petitets.

 

I tot això s’acaba de cop i volta, amb una crònica del canvi de règim:

El primer día de clase después de la guerra

Después de casi un mes de vacaciones forzosas, hoy día 13 de febrero hemos reanudado la clase.

Por razón de estar muy cerca el frente y sentirse todo el día gran cañoneo y aviación, el día 20 del pasado mes se cerraron las escuelas. Estubieron en ellas igual como en otros locales muchos soldados rojos pocos días antes de entrar las tropas nacionales en el pueblo…

I, després d’un relat força neutre i objectiu, acabaves així:

Nosotros gritamos:

¡Arriba España!

¡Viva Franco!

 

Després d’aquestes pàgines, el català —i l’alegria— desapareix del quadern.

El segon escrit que vull reproduir és de gairebé dos anys abans, quan tu en tenies deu. Parles de la gran “desobediència” d’un company de classe, Josep Badia, amb qui quinze anys més tard et vas casar i vas acabar tenint-hi nou fills. Aquell dia de 1937, el Badia la va fer grossa.

 

Desobediència de Josep Badia

Ahir a la tarda va passar un cas lamentable a la nostra escola.

El noi Josep Badia va desobeir per tres vegades al senyor Mestre.

Primerament vàrem fer mapes i ell va tombar, tot distret, una cadira i per càstig li van dir que es posés mitja hora de genolls i no s’hi va posà. El senyor Mestre degut al seu treball no s’hi fixà. Després a la classe de problemes, ell era el primer d’una secció i per tant s’havia de cuidar de la mateixa. Va castigar als nens als nens Pich 3e i Foses. El primer s’esmanà i el segon continuà sense fer el seu deure. El Badia va castigar a posar els braços enlaire al Pich i aquest va exclamar: «¡A veure si me n’hi faràs posar tres!» El Badia es posà a riure i vingué un noi que acabava de copiar el problema i veient que’l primer reia va dir: «—Això és magnífic!» Varen anar a dir-ho al senyor Mestre i el va fer posar de genolls junt amb els altres i Badia altra volta desobeí.

Quan vàrem sortir, el senyor Mestre li va dir que s’havia de quedar una hora de genolls, per desobediència. Però ell a pesar de tot s’escapà.

Avui al matí el senyor Mestre li ha dit a veure si volia creure. Ell contestà que si. Llavors li ha manat posar-se tres hores de genolls, o bé si no volia creure, més aviat hi feia nosa que servei, perquè si tots féssim com ell, no semblaria un col·legi, sinó una sala de ball, i tampoc aprendriem res. Ell preferí posar-se tres hores de genolls. Aquestes tres hores de genolls són: una per tombar la cadira, l’altre per haver rigut i no creure a la classe de problemes i la última per haver marxat.

Nosaltres creiem que’l Badia té culpa i per tant es mereix el càstig corresponent; però demanem que’l perdoni una mica.

 

Maria Pujol

28-4-1937

Callús

Ja ho veus, mestressa: hem trobat una mina.

Siguis on siguis, espero que passis un bon dia del sant. Per molts anys!


Potser també us interessarà:

Com un moixó [2-2-2021]

Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

Nadal del 1938 [22-12-2018]

Tres quaderns [14-9-2018]

El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

Què m’hi sé jo? [30-12-2015]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Com podem dir ‘temazo’ sense sotmetre’ns a l’espanyol?

0
Publicat el 5 d'agost de 2022

VilaWeb

 

És habitual de sentir, sobretot als mitjans de comunicació, frases com “Escoltem ara un tema dels Pets”, “Tot seguit sonarà un tema que Raimon va compondre als anys setanta”, etc. És a dir, tema com a sinònim de cançó. Els diccionaris no el recullen pas, aquest significat, però sí un de relacionat. El DIEC, per exemple, diu que un tema és el “motiu melòdic d’una composició musical”, una definició que ja havia registrat Pompeu Fabra i que també ens serveix, si fa no fa, l’Alcover-Moll (“tros de melodia que conté o expressa la idea dominant d’una composició musical”). Més endavant, en les llengües influïdes per l’anglès tema va passar a anomenar la música identificativa d’un film (banda sonora) i al final, sobretot –hi insistim– als mitjans de comunicació, va acabar designant qualsevol cançó.

Tanmateix, de fa uns quants anys en espanyol s’ha escampat un terme nou, derivat d’aquest: temazo. Amb el sufix augmentatiu –azo, tan corrent i productiu en la llengua veïna, es vol designar una cançó de molt de renom, molt coneguda, que té molta requesta; o que és molt bona en opinió de qui parla. El terme, no cal dubtar-ne, ja s’ha escampat de mala manera entre el jovent –i no tan jovent– dels Països Catalans, com deveu haver pogut comprovar si heu vist Eufòria.

I com n’hem de dir en català? 

Com que no sóc gens partidari de copiar de l’espanyol gratuïtament, sobretot quan pren solucions individuals, no compartides amb la resta de llengües, primer de tot he volgut mirar com ho diuen, per exemple, l’anglès, el francès, l’italià i el portuguès. Són llengües fortes, que creen, que sovint s’empesquen solucions més o menys “independents”. Si la recerca no ha fallat (i si ha fallat demano comprensió a l’amable lector), l’anglès en diu banger, que significa ‘automòbil vell i atrotinat’ i també ‘embotit’; l’italià en diu pezzo forte (‘fragment fort’, ‘peça forta’) o pezzone; el francès, tuerie (‘matança’) o tube (‘tub’), tot i que són molt habituals, simplement, super chanson o chanson géniale; i el portuguès, segons les meves fonts, petardo i pedrada.

De tota manera, em fa l’efecte que la necessitat que ha tingut l’espanyol d’inventar un terme col·loquial per a aquest concepte no l’han tinguda les altres llengües. De fet, l’anglès fa anys i panys que ens va encomanar hit (‘cop’), que es va escampar per totes les llengües amb un significat semblant (‘peça musical molt escoltada, de molt de succés’).

Ara com ara, veig que les propostes que s’han fet circular als mitjans catalans són simples adaptacions de temazo. A TV3 i Catalunya Ràdio proposen temarro i, prioritàriament, temacle (!). Informalment, també s’han suggerit supertema, temarracle, cançonot, temarracu o senyor tema. Sembla, doncs, que l’únic dubte que tinguem és si hem d’admetre temazo (amb aquest so de la zeta espanyola, aliè al català) o l’hem d’adaptar mínimament. Amb moral de perdedor, actuem sempre pensant que tot allò que ens allunyi de l’espanyol fracassarà de totes passades.

M’agradaria que encaréssim les innovacions amb moral de guanyador. Per començar, potser podríem eixamplar una mica el ventall. No cal que sempre diguem un sol mot, no cal que repetim sempre la mateixa denominació. Per exemple, podem dir que és una cançó collonuda, molt ben parida, espaterrant, de conya… I si el registre no és vulgar, podem qualificar-la de magnífica, fascinant, genial, boníssima, d’allò que no hi ha, de categoria, de primera, que fa goig… I si tant ens cal trobar una manera de dir-ho en un sol mot, nosaltres, com el portuguès petardo, també tenim un terme pirotècnic per a dir que una cosa és molt bona. Hi ha l’expressió de traca i mocador, amb un significat molt ampli. Doncs per què no en podem dir una traca, d’una supercançó? La traca no tan sols és nostra, molt nostra, sinó que, a més, ens deixa garratibats, sense alè. És so i és vibració. I festa i emoció.

No dic que aquesta hagi d’ésser la solució definitiva. Però demano que a l’hora de fer propostes siguem imaginatius i audaços, creatius i atrevits. Que no siguem submisos. Que bastim una llengua lliure, independent, sense renúncies. Que superem el mesellisme lingüístic. I que, sense apocament, fem circular aquestes propostes genuïnes pels nostres mitjans de comunicació.

Als joves, potser els hauríem de deixar alguna opció més que la còpia i la submissió.

Què hi dieu? Teniu més propostes? Podeu deixar-ne –i explicar-les– en un comentari (si sou subscriptors) o bé a Twitter (@jbadia16).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.