Acabar amb la vida, acabar amb la mort

És possible que les dues frases del títol, que semblen oposades, es facin servir amb un significat semblant? Doncs sí, en el català del segle XXI tot és possible…

Acabar amb: heus ací una construcció forana que ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic. No pas gaire en el llenguatge corrent, encara. Però sí en les notícies i en les opinions que es publiquen o es pronuncien en els mitjans de comunicació, justament els que haurien de contribuir a evitar l’ús de formes espúries i empobridores com aquesta.

La bona notícia és que la locució acabar amb no és acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova. La mala notícia és que, per influència del castellà (i potser originàriament del francès), ha proliferat tant, que ha suplantat una munió de verbs. Són mots amb un significat bàsic semblant, però amb diferències de matís importants. Això vol dir, doncs, que si la foragitem no tan sols recuperarem genuïnitat, ans hi guanyarem precisió i riquesa expressiva.

N’hi ha tants, de verbs per a evitar aquest calc…. Una llista d’urgència: anihilar, anorrear, arrasar, assolar, aturar, destruir, devastar, eliminar, enderrocar, enllestir, exterminar, extingir, fer caure, fer net de, liquidar, matar, matar-se, suprimir. Ah, i acabar, sobretot.

Ara els veurem aplicats en uns quants exemples, tots extrets —ai, las— de mitjans de comunicació. Desgranarem l’explicació en quatre apartats. I al final resoldrem l’enigma del títol:

1) Tot sovint, el sentit de l’acció és simplement de ‘finir’, és a dir, ‘acabar’. Aleshores, l’operació és ben elemental: només cal eliminar-ne la preposició:

Ha assegurat que el nou decret de reforma del sector de l’estiba no contribuirà a acabar amb el conflicte: …no contribuirà a acabar el conflicte.

És un text que busca acabar amb la polèmica, però que no ho ha aconseguit: És un text que pretén acabar [o cloure] la polèmica, però…

2) Ara, pot molt ben ser que vulguem que la frase tingui un significat més o menys rotund, més o menys taxatiu. En molts dels exemples següents hi escau més d’un verb, segons el matís:

—Acabar amb el consum d’heroïna és una utopia: Eliminar el consum d’heroïna… [Aturar el consum d’heroïna…]

—El secretari general de la formació ha explicat que volen estar preparats per acabar amb el separatisme: … preparats per a liquidar el separatisme

Sánchez promet canviar el rumb del país i acabar amb la corrupció: … i fer net de la corrupció.

És possible alimentar un món superpoblat sense acabar amb el planeta?: …sense exhaurir el planeta? [extenuar, anihilar]

Rubalcaba: «Vam fer molt per acabar amb la violència i ho vam explicar poc»: «Vam fer molt per eradicar la violència…»

Rabell: «Volem acabar amb el regne de les 400 famílies»: «Volem extingir el regne…» [enderrocar, fer caure]

3) La locució en qüestió n’ha engendrat una altra que s’ha escampat com una mala cosa: acabar amb la vida (la pròpia o la d’altri), en compte dels verbs de sempre: matar (o morir), matar-se.

Un joc macabre va acabar amb la vida d’una jove de Mataró: Un joc macabre va matar la jove [més adientment, «La jove va morir a causa d’un joc macabre»]

El joc es diu «Balena blava» i consisteix a superar cinquanta passos, l’últim dels quals és acabar amb la pròpia vida:  …l’últim dels quals és matar-se.

Jané: «Lamentem aquest tràgic accident que ha acabat amb la vida de set persones»: «…aquest tràgic accident que ha mort set persones» [més pròpiament, «…aquest tràgic accident en què han mort set persones»]

4) Tornant al començament de l’article, en molts dels exemples que hem vist fóra possible deixar-hi el verb acabar (o acabar-se), però canviant-hi l’estructura de la frase, és a dir, amb el verb conjugat. Vegem-ne quatre casos:

—És un text que pretén que s’acabi la polèmica.

—Que s’acabi el consum d’heroïna és una utopia

Vam fer molt perquè s’acabés la violència

—Volem que s’acabi el regne de les 400 famílies.

Tanmateix, encara no hem dit una cosa important: acabar amb sí que és correcte. Efectivament, no hi ha res a dir quan té sentit literal: «cloure (o cloure’s) d’una manera». Per exemple, «L’acte, que va durar tot el matí, (es) va acabar amb el cant de l’himne nacional.»

I per això ens trobem amb la paradoxa del títol. Observem aquestes dues frases:

L’atac va acabar amb la vida de nou persones.

—L’atac va acabar amb la mort d’un professor.

No em digueu que no és xocant: fem servir la mateixa expressió en dos contexts oposats… però amb un significat si fa no fa igual. On s’és vist? Evidentment, la primera frase (ho repeteixo, extreta d’un mitjà de comunicació) és incorrecta.

 

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Totes les cares d’Estellés

Aquesta primavera he tornat a fruir llegint i rellegint Estellés, el quart volum de l’obra completa revisada d’aquest gran poeta nostre, potser el més nostre (més de tots els catalans) dels grans poetes moderns.

N’ha curat l’edició el jove professor Jordi Oviedo, de la Universitat catòlica de València «sant Vicent Màrtir». És digne d’admirar que tinguem aquest estol d’estellesistes tan ben preparats; si un poeta té tants especialistes no deu ésser casualitat.

El professor Oviedo ens situa l’abast d’aquest volum, que inclou els llibres escrits (o, si més no, començats), durant els anys seixanta. En total, set llibres molt diversos, escrits en una època difícil del poeta, especialment per la interrupció de l’estreta relació amb Joan Fuster, que el curador ens explica així:

Però el que esdevindrà determinant en aquesta etapa és el cessament dels contactes amb Joan Fuster i Vicent Ventura, dues persones que havien estat molt a prop del poeta de Burjassot i de la seua projecció social i cultural. De manera especial, Joan Fuster va esdevenir “promotor” de Vicent Andrés Estellés des que ambdós es van conèixer el 1953 […]. La publicació d’El País Valenciano el 1962 i el posterior atac a Fuster des de Las Provincias per part del seu director, José Ombuena, va acabar provocant el trencament de la vinculació d’Estellés amb l’assagista de Sueca, que no es recuperà fins als anys setanta.

No pretenc pas fer de crític literari. Per a entendre’n bé el text i el context, us recomano la magnífica introducció de Jordi Oviedo. Simplement, avui us volia presentar una breu tria de vuit poemes d’aquest volum, uns versos que, per una raó o altra, m’han despertat alguna sensació o emoció quan els he llegits.

«La gota esdevé protagonista»
Al llibre Després de tot (en alguns manuscrits, Desprès de tot), hi ha una colla de sonets en què el protagonista és una gota d’aigua en un taulell (‘rajola’, per als no valencians), un recurs extraordinari per a assenyalar la introspecció del poeta. Per exemple:

No pots fer res, miserable de tu,
que tot ho entens, per una gota d’aigua.
Tens les obres completes de Montaigne,
¿i què pots fer per una gota d’aigua,

per una pobra gota d’aigua que
es mor —és un exemple— en un taulell,
abandonada al seu destí, a la seua
humil, mesquina mort? Mires i veus

tots els volums arrenglerats, la casa
alegre de cortines, les guanyades
comoditats, i què? No pots fer res,

heus ací que no pots fer res per una
gota d’aigua. ¿I què penses aconseguir
amb els poemes, miserable meu?

Un home que pensa, que escriu, que menja, que plora, que riu, que va de ventre…
Horacianes és el llibre central d’aquest volum, un llibre «problemàtic», diu el curador, parafrasejant Estellés. És un recull ple de referències autobiogràfiques, però que presenta més d’una lectura, més d’una capa de profunditat. Hi trobem poemes dedicats a la presa de consciència sobre la mort («aquell moment precís on comença el desésser») o bé al desig d’escriure per preservar la llengua, al costat de composicions que ens parlen de menjar, de beure, de condoms, de merda. És la vida, la natura, la terra, la gent… La bellesa i la lletjor. Hi veiem el poeta que ens fa pensar i el que s’embruta, que terreja. A mi m’ha captivat, aquest llibre. Heus ací una tria de sis horacianes:

XIV
no parle d’una vida interrompuda
en el moment millor, aquella joventut
o bé perfecció que, sol·lícits, els déus de vegades s’emporten,
gelosos, al seu regne,
sinó d’aquella mort o progressiu desésser,
d’aquell moment precís on comença el desésser
i hom sap des d’aleshores que l’espera la mort,
i únicament la mort.
va envers ella i no sap quin serà aquell moment
fatal en què el desésser s’acomplirà per fi,
haurà clos el seu cercle, el seu brutal anell.

parle molt de la mort aquests dies darrers.

XVII
bon dia, grapat d’aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d’invitar a sucar-hi el veïnat.

com la merda s’esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.

L
m’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt sucós d’oli i farina.

és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies.
gustosament se’m desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga’m el pitxer.

gràcies.

LIV
ha vingut la meua cosina
i m’ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d’isabel.

en acabar el disc,
la meua cosina estava plena d’alegria.
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus, o qui siga,
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n’ha anat a la cuina

i m’ha dut un got d’aigua.

LXX
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

LXXV
molt agradable és contemplar-te.
tornes salnitrosa de la platja i els pins de xàbia.
tens la dolça color del raïm madur
i tens una alegria lleugerament indòmita.

molt agradable és contemplar-te.

sota la brusa duus dos nius o dos ocells o pits deliciosos que pugnen per sortir.

els anys de la joventut tenen les cames molt lleugeres,
se’ns en van de les mans.

et pregue que m’amostres els pits, encara que abans hages de lligar-me les mans amb un cordell.

«El mot ens és fonamental»
Per a acabar, un poema d’homenatge. Un gran poema i un gran homenatge: a Pompeu Fabra, al Diccionari, a la paraula. Ja hem vist abans una demostració de l’amor d’Estellés per la llengua («m’agradaria, amb una semblant assemblea/ de pedres, preservar amb els meus mots/ un idioma, un país, una forma de vida»). Però ací aquest amor esclata amb una força lluminosa.

ESBORRANYS D’UNA ODA AL PREFACI DE LA PRIMERA EDICIÓ DEL DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA DE POMPEU FABRA

Sabíeu, al principi, el mot,
brut encara de fang, de llot,
de convivència terral.
Del mot vindria la central
força oculta que tot ho pot!

El mot, tan sols. Estupefacte,
un silenci voltava l’acte
del descobriment decisiu.
Dins un mot, quanta gent que hi viu!
L’oíeu, i tenia tacte.

Nucli cabdal i originari,
cabdell recòndit i primari,
coneixíeu el so i el pes,
com encara el volum. I més:
el seu amarg destinatari.

Hi ha el foc del mot, unes rupestres
ratlles, o nocions terrestres,
que determinen, al contacte,
el fet primordial d’un pacte
dur com uns ferros de finestres.

La paraula, l’eina mortal,
rigorosament temporal,
intemporal se’ns esdevé!
Si cada cosa el seu mot té,
el mot ens és fonamental.

Posa en marxa els pobles, els posa
en ordre de combat o alosa,
els empeny amb fonda energia!
Punt incert de la nit i el dia,
sempre entre la sang i la rosa!

La paraula, o allò que mou
un poble fondament, l’enrenou
d’una part de la humanitat
que proclama la dignitat
de viure, no subjecta a sou!

Des del fons de la rebel·lia
essencial, on inicia,
brusca, la fosca ascensió,
un signe de redempció
en ell es recolza i refia.

Un propòsit de senzillesa
així empentava, ardent, l’empresa
de net i fúlgid averany.
Vós sabíeu el dia i l’any
i treballàveu sense pressa.

Tenim la collita a l’andana!
Així el mot determina i mana,
oh fang, oh cànter, oh coloma,
goig proclamat de l’idioma
que ens delimita i agermana!

Vertiginoses com espigues,
ens retornaven veus antigues
que eren reducte i fonament,
aixecant l’antic testament
brancut de poderoses bigues!

Vós enramàveu, com ho fa
el camperol, el mot que haurà
de fructificar febrilment.
Secrets incògnits de sement,

oh bíblia del català!

Catalans, toquem ferro

Un dels exercicis lingüístics més plaents, per mi, consisteix a agafar un vocabulari de frases fetes o de mots en perill d’extinció, obrir-lo per un punt a l’atzar i començar a llegir. De tant, en tant, m’hi aturo i començo a pensar en quin temps es devia inventar aquell terme o aquella expressió, com devia viure la gent del país quan va néixer tal o tal manera de dir.

Ja he parlat alguna vegada de la grandesa del llibre de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (amb la correspondència en castellà) (Garsineu, 2006). Un llibre simple, d’unes 700 entrades en només 280 pàgines, que et fa adonar de seguida quin immens tresor és això de la paremiologia catalana. M’he hagut de deturar en una entrada, la 584, que comença així: «Si camines per mal lloc, passa-hi a poc a poc.» Conté, agafeu-vos fort, més de setanta expressions de prudència, prevenció, mesurament…, seguides d’algunes traduccions al castellà («Hombre prevenido vale por dos», per exemple). N’escullo unes quantes, a l’atzar: «Abans de barallar-te amb la gent, compta fins a cent», «Amb qui sigui més fort que tu, no hi vulguis brega», «Casa’t amb un fusteret, que si passes gana no passaràs fred», «Dels escarmentats, en surten els avisats», «De ponent, ni vent ni gent», «Estigues bé amb tothom i no et fiïs de ningú», «Fugir del perill no és de valents, però és de prudents», «La por guarda la vinya, i la closca, la pinya», «Un ull al plat i un altre al gat»… I penso que és tan català, això! Les comprenc tant, aquestes frases; l’he viscuda tant, aquesta filosofia de vida… No és gens estrany, que aquesta entrada 584 sigui una de les més llargues de llibre: prudència, seny, precaució, malfiança… Por.

Deixem aquest tresor i obrim-ne un altre. El vaig comprar ara per Sant Jordi. És El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Bromera, 2015). Unes 2.200 entrades en 850 pàgines. Si el llibre de n’Espunyes era una compilació sense pràcticament cap comentari, això és tota una altra cosa. Hi ha no solament explicacions del filòleg, sinó copiosos exemples de bons autors valencians, d’Ausiàs Marc a Josep Piera, passant pel gran Enric Valor. Les entrades, molt ben documentades, contenen també sinònims, la referència en català estàndard i la traducció al castellà. I molts comentaris, sobretot per a localitzar cada entrada i per a destacar-ne variants o bé accepcions diferents. Ací hi trobareu mots –valencianismes que l’autor malda per preservar– i no pas frases fetes, per bé que també n’hi ha alguna. M’aturo en una entrada de les més llargues, dedicada a una locució. La llegeixo i m’anima, perquè em demostra que no sempre hem estat un poble prudent ni, encara menys, poruc. L’expressió és tocar ferro.

Ens n’explica l’origen medieval: ‘tocar ferro’ era un crit d’avís quan s’acostava algú amb aparença d’home perillós i el ferro era l’espasa que calia emprar per protegir-se. Després Eugeni S. Reig repassa els diccionaris i s’adona que fins al DIEC no s’havia acceptat la locució tocar fusta: «Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. […] Ho trobe vergonyós. […] Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.» Més endavant encara explica que tocar fusta per a prevenir-se contra la malaurança es fa en moltes cultures i l’expressió, doncs, és pròpia de moltes llengües: «l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec, el turc i moltes més», però no de l’italià (a Itàlia també toquen ferro). Després d’explicar que això de tocar fusta ve probablement de «la religió dels celtes», torna a defensar l’exclusivitat de tocar ferro en la llengua catalana: «La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d’anys que nosaltres toquem ferro.»

La llarga explicació acaba amb un paràgraf magnífic que us he de reproduir sencer:

«Abans, quan algun xicon deia tocar ferro, s’agafava ostentosament els genitals volent fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment, he vist que quan algú diu “toca fusta” es toca el cap amb el dit índex volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta.»

Magnífic, Eugeni S. Reig.

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Possessius, a l’abocador (El català de plàstic, 3)

 

Els escrits actuals sobreïxen de possessius. Si no hi posem aturador, aviat començarem el dia alçant-nos del nostre llit, posant els nostres peus a terra, entrant al nostre lavabo i rentant-nos la nostra cara.

És com una plaga, això dels possessius. És plàstic, i l’hauríem de reciclar de seguida. De vegades, simplement són sobrers, superflus. Si només es tracta d’eliminar-los, rai, no hi hem de patir. Però, com veurem, de vegades empastifen la frase i la desnaturalitzen.

«Han presentat la seva dimissió per forçar la sortida de Puig.»

Sembla que si liquidem el possessiu i diem «la dimissió» ja haurem acabat. Però no em digueu que «forçar la sortida de Puig» sigui una manera de parlar natural. De fet, el periodista escriu «la sortida» perquè no vol repetir «dimissió». I si ho diguéssim amb el mot de sempre, amb el verb que toca, que és plegar? Doncs ja ho tenim: «Han presentat la dimissió per forçar Puig a plegar». I si ho volem arrodonir, «Han dimitit per forçar Puig a plegar».

Convertir noms en verbs és una pràctica que serveix per a depurar les frases. És una consigna que hauríem de tenir present quan repassem els texts.

«Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.»

No us fa mal d’ulls, això de «no es coneix el seu nombre exacte»?. Com sempre, el plàstic atreu més plàstic. Ací el possessiu va precedit d’aquest coneix tan poc savi que no sap res. Així ha d’ésser: «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.» I si ho voleu més natural, «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament».

«La treva acordada ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor»

Una altra vegada la mateixa. Només cal canviar el nom pel verb que toca: «La treva acordada ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.»

«Un grup de representants ja ha anunciat la seva voluntat de no votar Clinton»

Què ho fa que la gent normal i corrent vol fer les coses i els importants tenen voluntat de fer-les? Igual com hem fet abans, restaurem-hi el verb i veurem com el possessiu s’esbandeix tot sol: «Un grup de representants ja ha anunciat que no volia votar Clinton.»

«Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada»

Aquesta fórmula «en + possessiu + nom» és un esguerro ben gros, una construcció totalment forçada i artificiosa. Només cal que endrecem els elements de la frase i el possessiu desapareixerà: «Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar la versió més simplificada del conflicte

Heus ací dos casos semblants:

«Podem imaginar-nos la fi del sistema polític espanyol en el seu conjunt»

«Podem imaginar-nos la fi del conjunt del sistema polític espanyol.»

«Un text impecable en la seva argumentació»

«Un text d’argumentació impecable».

«Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que divergeixen molt en les seves anàlisis»

En aquest cas, la solució més natural demana una cirurgia més precisa. Hi hem de fer canvis de categoria gramatical perquè la idea de divergir depengui del nom, tal com aconsella la lògica: «Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que en fan anàlisis molt divergents». (Observeu com, sempre que és possible, es fa present el pronom en, element essencial de la –bona– sintaxi catalana.)

«Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política»

Avui es fa un abús de verbs com ara augmentar (i, encara pitjor, incrementar). Si pensem que en lloc d’augmentar hi ha de sortir més, la frase rodolarà tota sola i el possessiu volarà: «Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar s’implicarien més en la política

«Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?»

Una pregunta tan freqüent com allunyada del català de tota la vida. Això és, simplement, «Què en penseu, d’aquests fets?»

«Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides»

La gent que parla com sempre parlàvem diu que les coses se saben, o es fan saber, o es fan públiques. Però avui dia tot transcendeix. Com sol passar, el plàstic arrossega plàstic. Per això, la frase –transcendent– se serveix d’un possessiu i d’un reforç sobrer per al pronom tots. Fem-hi dissabte?: «Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus

Amics: quan ensopegueu amb un possessiu, doncs, assegureu-vos que sigui imprescindible i penseu bé si us sembla natural. Si és plàstic, cap al reciclatge!

Potser també us interessarà:

L’artifici lingüístic va a més (el català de plàstic, 2)

El català de plàstic que ara s’escriu

Per un català «menys» encarcarat

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En tornarem a dir «xampany», Barnils!

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Díscols?

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En Pepe, el Barça i la independència

Quan entro a la llibreria me’ls trobo en conversa animada, fent-se bromes i engegant-se indirectes… i no tan indirectes:

—Oye tú, en un día como hoy, deberías de esconder el Marca. Los merengues, ¡que se jodan!
—Hombre, Pepe, yo también soy del Barça, pero tengo que ganarme la vida…

A la llibreria, s’hi sol parlar d’esports. Abstemi com sóc en aquest àmbit, el llibreter m’enxampa sovint amb un resultat que no sé, un jugador que no conec, una lesió que m’ha passat per alt. Però ell no defalleix: si hi ha cap esdeveniment esportiu important (i n’hi ha tants!), després del bon dia ja m’engega un comentari sobre el fet destacat de la jornada.

Aquell diumenge, casualment, vaig llegir a internet que el dia abans s’havia jugat la final de bàsquet al Palau Blau-grana, i que el Madrid n’havia hagut de fugir amb la cua entre cames.

—Escucha, sí que eres facha. Además del Marca también vendes la camiseta de la selección. Joder, ¿por qué no retiras eso?
—Cada día eres más radical, Pepe.
—En eso sí tienes razón… Bueno, me voy al bar, a tocarle los huevos a mi primo. Si gana el Barça o pierde el Madrid, yo me pongo la camiseta y que me vean…

Duu una samarreta blau marí amb un escut del FC Barcelona. No és la primera vegada que el veig a la llibreria, però avui el trobo especialment expressiu. Amb ganes de gresca, com si diguéssim.

En Pepe ja té cinquanta anys. El conec des que va arribar d’Andalusia, a principi dels setanta. Durant molts anys va viure al bloc de pisos vells que hi ha davant de casa. A còpia de treballar i estalviar, es va poder comprar un habitatge nou a la carretera. Feia molt de temps que no hi parlava. Ens acostumem a saludar, però no conversem. Avui sí. El tema s’ho val.

—Lo que más me cabreó del partido de ayer fue que los de la tele pusieran la bandera española al acabar…
—¿La pusieron? Pues yo no la vi —respon el llibreter.
—Sí, la pusieron. Y yo dije: «¿Qué coño hacéis? ¡Hoy toca la senyera

Aquí sí que ja no me’n vaig poder estar:
—I després diuen que ells no són nacionalistes…
—Collons, si ho són! —m’etziba en Pepe, amb un català ben digne.
—Calla, calla! —diu el llibreter— No vau veure l’altre dia aquell diputat que va desplegar una estelada a Madrid?
—Òstia, sí, que fort —respon ell, rient—. Me pensaba que les daba algo…

Vaig sortir de la llibreria amb una lliçó apresa. Fa deu anys crèiem que això de l’independentisme era cosa de quatre visionaris. Després vam veure que s’hi afegia més gent, però encara pensàvem que els defensors de la causa havíem de ser nacionalment conscients, amb anys de currículum i catalanoparlants. La lliçó és que la gent com en Pepe (els castellans o fills de castellans, per entendre’ns) són els que han de decantar la balança, i potser només esperen que els anem a cercar. La pedagogia no l’hem de fer a Espanya, sinó aquí.

I no sé què badem.

[Aquest article fou publicat en un mitja digital del Bages l’any 12.]

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«A conservar-se!»

Dilluns al matí vam enterrar la Maria Badia i Torras, la tia Maria. L’església de Sant Sadurní plena de gom a gom. Serenor, tristesa i reconeixement d’una dona altruista. Una dona de pagès nascuda fa noranta-vuit anys a la Bonavista. La pubilla de cal Badia.

Creient i practicant fins al darrer alè. I sobretot practicant de l’amor als altres. Al seu fill Josep, mort tan jove, víctima dels temps, malaguanyat. Al petit, el Jordi, que ja fa anys que viu a AMPANS (quant de temps fa que no el veig…). La tia Maria va ser durant anys la gran ambaixadora d’AMPANS a la comarca: qui es podia negar a fer-se’n soci o comprar-ne loteria? Va ajudar l’entitat que acollia el seu fill, sense defallir. Tot per amor als altres: al seu Jordi i als altres discapacitats psíquics que s’hi arreceren.

I amor també a la pubilla, l’Amàlia, un amor recompensat a bastament. És ella que va tornar a casa i va apuntalar-ne les parets. Si hi ha l’Amàlia no cauran, no, no patiu pas. No conec cap dona tan forta. És ella que va pujar l’Àngel, el nebot. És ella que ha vetllat la mare fins al darrer dia. És ella que passa ànsia del Jordi. És ella que ha fet i fa de puntal de fills i néts, quan ho han de menester. És ella que estintola en Lluís, nit i dia. D’on la treus, tanta força, Déu meu?

Aquesta setmana m’han vingut records de la tia Maria quan encara anava valenta. Tenia vuitanta anys i baixava cada dissabte a la peluqueria i a comprar. I ens venia a veure per si algú la podia acompanyar amb l’auto, o si més no dur-li la senalla. Les seves paraules de comiat sempre eren aquestes: «Apa, a conservar-se!», acompanyades tothora d’una rialla sorollosa i carregada de vitalitat, que em recordava tant la de mon pare.

Al funeral, un nét, el Jordi, va recordar-la amb un retrat fidedigne, viscut. Va fer-nos veure la paradoxa que ella i l’oncle Pepet, dos pagesos de soca-rel, s’havien passat mitja vida a la fàbrica. I va dir, i insistir, que la tia era molt xerraire. És cert, innegable. Però a mi em va fiblar la pregunta final: «Qui ens dirà aquelles paraules que ens deies tu, àvia?»

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fes bondat i creu, que et faran l’hereu

 

Tothom sap què vol dir fer bondat. Però el cas és que a molta gent li sembla una expressió vella, de les d’abans, i es resisteix a fer-la servir. Em fa l’efecte que si pensem això ens equivoquem, perquè d’aquesta manera empobrim la llengua. Per tant, no ens estiguem de dir als nostres fills: Ja cal que facis bondat a col·legi, i ves que no t’hagin de renyar. Que no ens passi que, de tan moderns que volem ser, vingui un moment que ni parlem bé ni eduquem com cal.

D’expressions amb el verb fer n’hi ha tantes que avui no podrem fer-ne sinó un tast. Primer de tot, unes quantes observacions. Per exemple, que quan vulguem dir ‘simular’ no hauríem d’emprar *fer-se, sinó fer: No facis l’adormit, que ja sé que estàs despert (i no pas: *No et facis l’adormit). Quan no vol sentir una cosa fa el sord (i no: *es fa el sord). Igualment, amb el significat de ‘presumir’ hem de dir fer i no pas *fer-se: No vulguis fer el valent, que no ho podràs portar (i no pas: *No et vulguis fer el valent).

Hi ha una construcció amb fer que no hauríem de deixar perdre: fer de mal (amb el significat de ‘ésser difícil de’), o bé fer de bon (‘ésser fàcil de’). Per exemple: No sé pas què dir-te, això fa de mal aconsellar. Fa de mal preveure com serà la temporada de bolets, enguany. És un llibre entenedor, que fa de bon llegir.

Hi ha moltes expressions amb el verb fer que corren el risc de desaparèixer perquè són sinònimes de verbs més usats i, a més, perquè en castellà no es diuen. Anoteu, per exemple, aquestes: fer nosa (‘molestar’), fer servir (‘utilitzar’), fer via (‘anar de pressa’), fer cap (‘adreçar-se’), fer l’efecte (‘semblar’)…  Heus ací un parell de frases per a recordar-les: Em fa l’efecte que hi faig nosa, aquí, perquè no sé fer servir aquestes màquines. Si vull fer cap al casal d’avis abans no tanquin, ja cal que faci via.

Per acabar, tinguem en compte que, a diferència del castellà, nosaltres solem fer en comptes de donar. Per això hem de dir fer un petó, fer una abraçada i fer un pas (en comptes de *donar un petó, *donar una abraçada i *donar un pas). Aquest ús de fer en lloc de donar, n’hi ha que l’atribueixen al nostre caràcter presumptament garrepa (per això no donem res), però m’estimo més de pensar que, simplement, és que som feiners (per això sempre volem fer).

[Aquest article fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En aquest cul de món…

És curiós que, fent servir la paraula cul, puguem construir frases molt vulgars o despectives –reservades a moments de molta confiança– i també frases que poden arribar a ser apropiades per a situacions formals. En una conferència, posem per cas, no seria gaire escaient que diguéssim que Salvador Dalí i García Lorca eren cul i merda (hi ha alternatives no tan vulgars, com ara carn i ungla o tap i carabassa). En canvi, no passaria res si a la mateixa conferència dèiem que aquell escriptor portava unes ulleres de cul de got. Celebrem, doncs, de tenir una llengua tan rica i tan flexible, que s’adapta a totes les situacions, fins i tot jugant amb una mateixa paraula.

Hi ha qui-sap-les frases fetes amb cul, d’aquelles que no fereixen la sensibilitat de l’oïdor. Per exemple:

  • anar cul arrere (o de cul enrere): El nen anava cul arrere i ha caigut. L’empresa va prosperar els primers anys, però ara fa temps que va de cul enrere. I trobaríem sinònims d’aquesta expressió, també derivats de cul, com ara recular i anar de recules.
  • cul de món: Viuen a quinze quilòmetres del poble, en un cul de món.
  • caure de cul: Va topar amb la porta i va caure de cul. Veus aquella estàtua i n’hi ha per a caure de cul.
  • cul d’en Jaumet (o cul d’en Pepet): No hi ha manera que segui: és el cul d’en Jaumet.
  • un cul de…: Cada dia va a resar: és un cul d’església. És un cul de taverna: a l’hora de dinar ja va torrat.
  • tenir el cul pelat: No cal que li diguis com es fa un currículum, perquè té el cul pelat de fer-ne.
  • cul-de-sac: Va ficar el cotxe en un cul-de-sac i no en podia sortir. La política del país és en un cul-de-sac i cal esperar fins després de la votació.

D’expressions vulgars amb cul n’hi ha moltes i totes són prou conegudes. Solen ser insults o frases molt informals que només solem sentir al carrer o a casa: llepar el cul a algú, ficar-se la llengua al cul, engegar a prendre pel cul

El cul també és la part inferior d’un objecte: el cul d’una olla, el cul d’un sac… I d’aquí en surten dites com ara: Al cul del sac, s’hi troben les engrunes, que és com dir: «Vés fent, que més tard o més d’hora ja t’ho trobaràs.»

De locucions i refranys amb el mot cul, n’hi ha més. Els sabíeu aquests tres? 

  • Quan li ha vist el cul, diu que és femella, que es fa servir per a aquells que, quan una cosa ja ha passat, diuen que ells ja la preveien.
  • Qui té el cul llogat no seu on vol, és a dir, que si treballes per a altri a vegades t’has de mossegar la llengua.
  • Sembla que s’hagi vist el cul: s’aplica a algú que fa grans manifestacions d’alegria.

Ja ho veieu. Per a la llengua, el cos humà és com el porc: s’aprofita tot.

[Aquest article, si fa no fa, fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.