En tornarem a dir «xampany», Barnils!

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Díscols?

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En Pepe, el Barça i la independència

Quan entro a la llibreria me’ls trobo en conversa animada, fent-se bromes i engegant-se indirectes… i no tan indirectes:

—Oye tú, en un día como hoy, deberías de esconder el Marca. Los merengues, ¡que se jodan!
—Hombre, Pepe, yo también soy del Barça, pero tengo que ganarme la vida…

A la llibreria, s’hi sol parlar d’esports. Abstemi com sóc en aquest àmbit, el llibreter m’enxampa sovint amb un resultat que no sé, un jugador que no conec, una lesió que m’ha passat per alt. Però ell no defalleix: si hi ha cap esdeveniment esportiu important (i n’hi ha tants!), després del bon dia ja m’engega un comentari sobre el fet destacat de la jornada.

Aquell diumenge, casualment, vaig llegir a internet que el dia abans s’havia jugat la final de bàsquet al Palau Blau-grana, i que el Madrid n’havia hagut de fugir amb la cua entre cames.

—Escucha, sí que eres facha. Además del Marca también vendes la camiseta de la selección. Joder, ¿por qué no retiras eso?
—Cada día eres más radical, Pepe.
—En eso sí tienes razón… Bueno, me voy al bar, a tocarle los huevos a mi primo. Si gana el Barça o pierde el Madrid, yo me pongo la camiseta y que me vean…

Duu una samarreta blau marí amb un escut del FC Barcelona. No és la primera vegada que el veig a la llibreria, però avui el trobo especialment expressiu. Amb ganes de gresca, com si diguéssim.

En Pepe ja té cinquanta anys. El conec des que va arribar d’Andalusia, a principi dels setanta. Durant molts anys va viure al bloc de pisos vells que hi ha davant de casa. A còpia de treballar i estalviar, es va poder comprar un habitatge nou a la carretera. Feia molt de temps que no hi parlava. Ens acostumem a saludar, però no conversem. Avui sí. El tema s’ho val.

—Lo que más me cabreó del partido de ayer fue que los de la tele pusieran la bandera española al acabar…
—¿La pusieron? Pues yo no la vi —respon el llibreter.
—Sí, la pusieron. Y yo dije: «¿Qué coño hacéis? ¡Hoy toca la senyera

Aquí sí que ja no me’n vaig poder estar:
—I després diuen que ells no són nacionalistes…
—Collons, si ho són! —m’etziba en Pepe, amb un català ben digne.
—Calla, calla! —diu el llibreter— No vau veure l’altre dia aquell diputat que va desplegar una estelada a Madrid?
—Òstia, sí, que fort —respon ell, rient—. Me pensaba que les daba algo…

Vaig sortir de la llibreria amb una lliçó apresa. Fa deu anys crèiem que això de l’independentisme era cosa de quatre visionaris. Després vam veure que s’hi afegia més gent, però encara pensàvem que els defensors de la causa havíem de ser nacionalment conscients, amb anys de currículum i catalanoparlants. La lliçó és que la gent com en Pepe (els castellans o fills de castellans, per entendre’ns) són els que han de decantar la balança, i potser només esperen que els anem a cercar. La pedagogia no l’hem de fer a Espanya, sinó aquí.

I no sé què badem.

[Aquest article fou publicat en un mitja digital del Bages l’any 12.]

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«A conservar-se!»

Dilluns al matí vam enterrar la Maria Badia i Torras, la tia Maria. L’església de Sant Sadurní plena de gom a gom. Serenor, tristesa i reconeixement d’una dona altruista. Una dona de pagès nascuda fa noranta-vuit anys a la Bonavista. La pubilla de cal Badia.

Creient i practicant fins al darrer alè. I sobretot practicant de l’amor als altres. Al seu fill Josep, mort tan jove, víctima dels temps, malaguanyat. Al petit, el Jordi, que ja fa anys que viu a AMPANS (quant de temps fa que no el veig…). La tia Maria va ser durant anys la gran ambaixadora d’AMPANS a la comarca: qui es podia negar a fer-se’n soci o comprar-ne loteria? Va ajudar l’entitat que acollia el seu fill, sense defallir. Tot per amor als altres: al seu Jordi i als altres discapacitats psíquics que s’hi arreceren.

I amor també a la pubilla, l’Amàlia, un amor recompensat a bastament. És ella que va tornar a casa i va apuntalar-ne les parets. Si hi ha l’Amàlia no cauran, no, no patiu pas. No conec cap dona tan forta. És ella que va pujar l’Àngel, el nebot. És ella que ha vetllat la mare fins al darrer dia. És ella que passa ànsia del Jordi. És ella que ha fet i fa de puntal de fills i néts, quan ho han de menester. És ella que estintola en Lluís, nit i dia. D’on la treus, tanta força, Déu meu?

Aquesta setmana m’han vingut records de la tia Maria quan encara anava valenta. Tenia vuitanta anys i baixava cada dissabte a la peluqueria i a comprar. I ens venia a veure per si algú la podia acompanyar amb l’auto, o si més no dur-li la senalla. Les seves paraules de comiat sempre eren aquestes: «Apa, a conservar-se!», acompanyades tothora d’una rialla sorollosa i carregada de vitalitat, que em recordava tant la de mon pare.

Al funeral, un nét, el Jordi, va recordar-la amb un retrat fidedigne, viscut. Va fer-nos veure la paradoxa que ella i l’oncle Pepet, dos pagesos de soca-rel, s’havien passat mitja vida a la fàbrica. I va dir, i insistir, que la tia era molt xerraire. És cert, innegable. Però a mi em va fiblar la pregunta final: «Qui ens dirà aquelles paraules que ens deies tu, àvia?»

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fes bondat i creu, que et faran l’hereu

 

Tothom sap què vol dir fer bondat. Però el cas és que a molta gent li sembla una expressió vella, de les d’abans, i es resisteix a fer-la servir. Em fa l’efecte que si pensem això ens equivoquem, perquè d’aquesta manera empobrim la llengua. Per tant, no ens estiguem de dir als nostres fills: Ja cal que facis bondat a col·legi, i ves que no t’hagin de renyar. Que no ens passi que, de tan moderns que volem ser, vingui un moment que ni parlem bé ni eduquem com cal.

D’expressions amb el verb fer n’hi ha tantes que avui no podrem fer-ne sinó un tast. Primer de tot, unes quantes observacions. Per exemple, que quan vulguem dir ‘simular’ no hauríem d’emprar *fer-se, sinó fer: No facis l’adormit, que ja sé que estàs despert (i no pas: *No et facis l’adormit). Quan no vol sentir una cosa fa el sord (i no: *es fa el sord). Igualment, amb el significat de ‘presumir’ hem de dir fer i no pas *fer-se: No vulguis fer el valent, que no ho podràs portar (i no pas: *No et vulguis fer el valent).

Hi ha una construcció amb fer que no hauríem de deixar perdre: fer de mal (amb el significat de ‘ésser difícil de’), o bé fer de bon (‘ésser fàcil de’). Per exemple: No sé pas què dir-te, això fa de mal aconsellar. Fa de mal preveure com serà la temporada de bolets, enguany. És un llibre entenedor, que fa de bon llegir.

Hi ha moltes expressions amb el verb fer que corren el risc de desaparèixer perquè són sinònimes de verbs més usats i, a més, perquè en castellà no es diuen. Anoteu, per exemple, aquestes: fer nosa (‘molestar’), fer servir (‘utilitzar’), fer via (‘anar de pressa’), fer cap (‘adreçar-se’), fer l’efecte (‘semblar’)…  Heus ací un parell de frases per a recordar-les: Em fa l’efecte que hi faig nosa, aquí, perquè no sé fer servir aquestes màquines. Si vull fer cap al casal d’avis abans no tanquin, ja cal que faci via.

Per acabar, tinguem en compte que, a diferència del castellà, nosaltres solem fer en comptes de donar. Per això hem de dir fer un petó, fer una abraçada i fer un pas (en comptes de *donar un petó, *donar una abraçada i *donar un pas). Aquest ús de fer en lloc de donar, n’hi ha que l’atribueixen al nostre caràcter presumptament garrepa (per això no donem res), però m’estimo més de pensar que, simplement, és que som feiners (per això sempre volem fer).

[Aquest article fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En aquest cul de món…

És curiós que, fent servir la paraula cul, puguem construir frases molt vulgars o despectives –reservades a moments de molta confiança– i també frases que poden arribar a ser apropiades per a situacions formals. En una conferència, posem per cas, no seria gaire escaient que diguéssim que Salvador Dalí i García Lorca eren cul i merda (hi ha alternatives no tan vulgars, com ara carn i ungla o tap i carabassa). En canvi, no passaria res si a la mateixa conferència dèiem que aquell escriptor portava unes ulleres de cul de got. Celebrem, doncs, de tenir una llengua tan rica i tan flexible, que s’adapta a totes les situacions, fins i tot jugant amb una mateixa paraula.

Hi ha qui-sap-les frases fetes amb cul, d’aquelles que no fereixen la sensibilitat de l’oïdor. Per exemple:

  • anar cul arrere (o de cul enrere): El nen anava cul arrere i ha caigut. L’empresa va prosperar els primers anys, però ara fa temps que va de cul enrere. I trobaríem sinònims d’aquesta expressió, també derivats de cul, com ara recular i anar de recules.
  • cul de món: Viuen a quinze quilòmetres del poble, en un cul de món.
  • caure de cul: Va topar amb la porta i va caure de cul. Veus aquella estàtua i n’hi ha per a caure de cul.
  • cul d’en Jaumet (o cul d’en Pepet): No hi ha manera que segui: és el cul d’en Jaumet.
  • un cul de…: Cada dia va a resar: és un cul d’església. És un cul de taverna: a l’hora de dinar ja va torrat.
  • tenir el cul pelat: No cal que li diguis com es fa un currículum, perquè té el cul pelat de fer-ne.
  • cul-de-sac: Va ficar el cotxe en un cul-de-sac i no en podia sortir. La política del país és en un cul-de-sac i cal esperar fins després de la votació.

D’expressions vulgars amb cul n’hi ha moltes i totes són prou conegudes. Solen ser insults o frases molt informals que només solem sentir al carrer o a casa: llepar el cul a algú, ficar-se la llengua al cul, engegar a prendre pel cul

El cul també és la part inferior d’un objecte: el cul d’una olla, el cul d’un sac… I d’aquí en surten dites com ara: Al cul del sac, s’hi troben les engrunes, que és com dir: «Vés fent, que més tard o més d’hora ja t’ho trobaràs.»

De locucions i refranys amb el mot cul, n’hi ha més. Els sabíeu aquests tres? 

  • Quan li ha vist el cul, diu que és femella, que es fa servir per a aquells que, quan una cosa ja ha passat, diuen que ells ja la preveien.
  • Qui té el cul llogat no seu on vol, és a dir, que si treballes per a altri a vegades t’has de mossegar la llengua.
  • Sembla que s’hagi vist el cul: s’aplica a algú que fa grans manifestacions d’alegria.

Ja ho veieu. Per a la llengua, el cos humà és com el porc: s’aprofita tot.

[Aquest article, si fa no fa, fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

TV3 se’n va al «Liceo»

Us en fareu creus. Com pot ésser que gent que fa tants anys que treballa a TV3 encara parli malament? És normal que a una periodista que va començar a sortir a la televisió pública catalana quan es va estrenar, el 1983, encara ningú no li hagi pogut corregir ni les esses, ni les eles, ni les es, ni les vocals neutres, ni les consonants africades, ni les errades sintàctiques elementals, ni…

No és menysvalorar la llengua, això? On s’és vist que un periodista del primer mitjà audiovisual d’un país exhibeixi deficiències lingüístiques tan estridents? I no és ofensiu per a tot els contribuents? Ho veuríeu enlloc més, això? Us imagineu un periodista d’una televisió anglesa, francesa o espanyola que no articulés bé els sons bàsics de l’idioma?

Però aquesta vegada potser n’han fet un gra massa, perquè una connexió des del Liceu ha esdevingut una connexió des del «Liceo».

Escolteu-ho vosaltres mateixos:

En poc més d’un minut i mig que dura el vídeo, m’ha semblat sentir-hi tot això:

  • Bona nit [no fa la o oberta]
  • el acte
  • és animar-los [enllaç sord]
  • animar-los a que col·laborin
  • el fet de que
  • vintè [no fa la e oberta]
  • vol [no fa la o oberta]
  • mecenatge [com «cotxe»]
  • els propers anys [enllaç sord]
  • posar l’accent [sorda]
  • novetats [fa una e i no una vocal neutra]
  • artístiques [fa una a i no una vocal neutra]
  • moments al món [enllaç sord]
  • muntatge [com «cotxe»]
  • serà [no fa la e neutra]
  • representarà [sorda]
  • set [no fa la e oberta]
  • exacta [pronuncia «esacta»!!]

Un devessall. Un festival. I segurament me n’he deixat. I encara passem per alt que diu bilions on ha de dir milions. En aquestes circumstàncies, ja no ve de sis zeros…

Però animem-nos: l’última paraula que diu és «Liceu» i aquesta vegada sembla que la diu bé. Al setè intent. Ja ho diuen, oi, que la setena és la bona?

És ben veritat que el carro de la llengua oral va pel pedregar. Però em fa l’efecte que a TV3 ens volen fer creure que la cosa està més fumuda que no està.

Potser també us interessarà:

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’artifici lingüístic va a més (el català de plàstic, 2)

 

Entre els elements més contaminants del català hi ha, sens dubte, el mot major. En el català modern és major la festa grossa d’un poble i alguna cosa més: el major d’edat, la vela major, la plana major, la missa major, la força major… Generalment, vol dir ‘més gran en dignitat, en categoria’. Abans es feia servir també per a referir-se al qui tenia més edat; per això en alguns indrets, com al sud, els majors són la gent gran, els vells. Però, deixant de banda aquests casos, quan parlem amb naturalitat no fem servir mai major. I, sobretot, és totalment desaconsellat com a comparatiu, ni que sigui en un ús absolut, com ara:

  • El referèndum pactat és el que té major consens.
  • És un dels premis literaris amb major participació d’Europa.

En casos com aquests, la solució és tan simple com canviar major per més:

  • El referèndum pactat és el que té més consens.
  • És un dels premis literaris amb més participació d’Europa

De vegades, amb l’adverbi més no n’hi ha prou i s’hi ha d’afegir gran o alt (al capdavall, major vol dir «més gran»).

  • Té el major dèficit d’Europa — Té el dèficit més gran d’Europa.        

El majorista sol consumir més elements plastificats i ens regala frases carregoses, amb entrebancs i allunyades de la naturalitat i la precisió. Mireu, si no:

  • Sembla que va adquirint major equilibri — Sembla que va millorant l’equilibri
  • Diu que és necessària una major implicació per part de la societat — Diu que cal més implicació de la societat.
  • Què podem fer perquè les persones aconsegueixin un major grau d’autonomia? — Què podem fer perquè la gent tingui més autonomia?

Aquesta família de plàstic inclou també paraules com majoria i superior, sovint acompanyades d’uns termes fixos:

  • Els infants, en la majoria de casos, es limiten a… — Els infants, molt sovint, es limiten a…
  • L’estat grava tots els premis d’un import superior a 2.500 euros — L’estat grava tots els premis de més de 2.500 euros

I després hi ha una altra autèntica plaga, que és anar a més. He fet una cerca pausada de les desenes d’exemples del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana i no n’hi he trobat cap cas. Després he mirat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i tampoc. Es veu que algun diccionari no normatiu ho va registrar (per què?), a can TV3 els va fer gràcia i ara els homes i dones del temps ho amollen amb aquella naturalitat. Doncs sapigueu que és plàstic.

  • Les nuvolades aniran a més — Les nuvolades creixeran
  • No són casos aïllats i aniran a més — No són casos aïllats i n’hi haurà cada vegada més
  • Si la campanya va a més, ho celebrarem — Si la campanya funciona, ho celebrarem

I, com que tot allò que puja també baixa, heus ací l’expressió oposada: anar a menys.

  • Durant la nit d’avui es preveu que les pluges vagin a menys — Durant la nit d’avui es preveu que les pluges aniran minvant

Com dèiem abans, el plàstic atreu més plàstic, i aquesta frase en tenia molt: per què hem de dir durant la nit d’avui i no Aquesta nit o Avui a la nit? I per què les pluges, en plural, si això no s’ha dit mai?:

  • Avui a la nit la pluja anirà minvant [o s’anirà esvaint, o anirà disminuint, o s’anirà dissipant, o anirà desapareixent…]

Val a dir que la construcció anar a menys sí que surt en alguns diccionaris. Per exemple, l’Alcover-Moll la registra, amb un exemple medieval i amb un significat molt restringit: «Decaure, passar a un estat inferior (de riquesa, de categoria…)»

I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.

  • No pagarà els rebuts abans de l’estiu, a menys que sigui un cas justificat — No pagarà els rebuts abans de l’estiu, tret que sigui un cas justificat [o llevat que, o excepte que…]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

_____________________

Potser també us interessarà:

El català de plàstic que ara s’escriu

Per un català «menys» encarcarat

Fer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta

Llegir tres-centes hores o no

arbre de la lectura

Vejats miracle!

Hi ha un institut públic on els alumnes acabaran els quatre anys d’ensenyament secundari obligatori havent llegit tres-centes hores. Tres-centes! I no pas a casa, sinó dins el centre. I no necessàriament els llibres obligatoris, sinó els que ells vulguin.

I això com es fa? Doncs cada dia dediquen la primera mitja hora a llegir. De vuit a dos quarts de nou del matí, tu camines pels passadissos de l’institut i no hi sents ni una ànima: més de cinc-cents adolescents silents, abocats a devorar aventures, concentrats en reflexions, intrigats en tafaneries, delectats en descripcions, encaramel·lats amb mots melindrosos, colpits per desgràcies horribles…

«Saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i també per a entendre els enunciats i aprovar exàmens»

No us penseu pas que això passi en un centre privat, dels que surten al «30 minuts», Escola Nova XXI i tota la pesca. L’institut Quercus és a Sant Joan de Vilatorrada, un poble d’onze mil habitants, el segon més gran del Bages, després de Manresa. Hi treballen una setantena de professors i hi estudien uns set-cents alumnes (ESO, batxillerat, cicles formatius i cursos per a alumnes que no han pogut aprovar l’etapa obligatòria).

L’experiència es va gestar el curs passat, quan tres professores van voler estudiar un sistema perquè els alumnes llegissin més. Això va anar així perquè es van adonar que saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i que l’única manera d’aprendre’n és practicant. De fet, els entesos diuen que la competència lectora és com un tamboret de tres potes, i que no en pot faltar cap perquè cauria. La més bàsica, saber llegir, descodificar el missatge escrit. La segona, llegir per plaer, el famós gust per la lectura. I la tercera llegir per a aprendre: entendre bé els missatges, absorbir la informació, relacionar-la amb conceptes apresos i reflexionar-hi críticament.

Però la inquietud també va néixer d’alguna urgència, com ara que més d’un i més de mitja dotzena suspenien els exàmens perquè no entenien bé els enunciats. (Sí, sí, això passa. I tant, si passa.) N’hi havia més, de propòsits, és clar, però aquest captivava tothom: professors de lletres i de ciències i de música i de tecnologia i de… I captivava els pares. I hauria de captivar també l’administració i els sindicats…

«Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. Però no: el claustre va anar de primera»

Bé, el cas és que aquestes tres docents, després de reunions i cursos d’assessorament, després de proposar i descartar, de llegir manuals i visitar centres, van determinar que la millor manera de fer una passa ferma era aquesta: començar el dia llegint, en silenci, cadascú a la seva taula. Si ho feien tots alhora, de primer d’ESO a segon de batxillerat, l’organització se simplificava molt. Una vegada resolt l’horari, calia aclarir unes quantes incògnites: havien d’ésser uns llibres determinats? No: la gràcia és que cadascú triï el seu i el dugui de casa. I si no en duu cap? El centre n’ha d’oferir (a la biblioteca n’hi ha tants com vulguis i, a més, el pressupost autoritza despeses d’aquesta mena). I aquell alumne que va tan perdut que…? El tutor el guiarà. I si hi ha qui vol aprofitar l’avinentesa per llegir el llibre obligat de català? Doncs que ho faci, és clar (de fet, a batxillerat, on també s’aplica la innovació, la majoria llegeixen els llibres de les matèries de llengua, literatura o filosofia).

El dia que ho van proposar al claustre no les tenien pas totes. Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. La directora, compromesa, i tot l’equip directiu els havien fet costat des del primer instant, però de vegades les innovacions fan por… Doncs no: el claustre va anar de primera. Algú va arrufar el nas, però la majoria de professors s’hi van avenir. Tot es veia clar, la mecànica era senzilla, no hi havia res a perdre. «I el professor què ha de fer, mentre la classe llegeix?», va demanar un. Home, ha de llegir també, és clar! Bé ha de donar exemple.

Cal que us digui que, al cap d’un trimestre i mig, n’estan encantats, també, els professors? I no pas perquè ells tinguin mitja hora lectiva per a llegir, sinó perquè poden contemplar cada dia un petit miracle, el miracle de començar la jornada laboral amb silenci, concentració i atenció, tres valors que pretén fomentar aquesta iniciativa i que com més va més escassegen a les aules.

«Tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català»

I els alumnes? El primer dia els va sobtar, la primera setmana s’hi van adaptar i ara –molts– en voldrien més. N’hi ha qui-sap-los que han descobert, ves per on, que aquest plaer de la lectura és a l’abast de tothom.

I encara un altre petit miracle: tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català.

Fa poques setmanes, les promotores han tingut una altra idea brillant: l’Arbre de la Lectura. El teniu retratat al capdamunt de l’article: a cada fulla hi ha el títol d’un llibre llegit, amb el nom del lector i un breu comentari (no són tots positius, no us penseu, que ja hem dit que llegir desvetlla el sentit crític!). Si en poc més de quatre mesos ja podem veure un arbre tan poblat, us l’imagineu a final de curs?

_______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Els correctors de Fabra fins avui: les baules d’una cadena que resisteix

fabra

Aquest article fou publicat abans de Nadal a la revista «Llengua Nacional», en un dossier molt recomanable sobre correctors d’abans i d’ara, amb articles de Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Josep Espunyes, Bernat Joan, Josep M. Mestres – Sílvia López, Josep Torras i Ramon Torrents, a més d’entrevistes a Albert Jané i Àlvar Valls i una selecció de texts de Bartomeu Bardagí. Amb el permís de la directora de la publicació, na Mercè Espuny, el reprodueixo avui al clot.

______________________

Amb l’obra de Pompeu Fabra, la llengua catalana adquirí uns fonaments prou sòlids per a esdevenir una llengua de cultura, apta per a totes les expressions, orals i escrites. Amb les adaptacions territorials, especialment les Normes de Castelló de 1932, aquesta consolidació s’estenia a tots els Països Catalans.

Escriptors, traductors, periodistes, mestres, escrivents… qualsevol català podia servir-se de la llengua en un àmbit formal amb seguretat, sense vacil·lacions. El català recuperava, finalment, la fermesa, la serietat i la dignitat que havia anat perdent progressivament des de l’edat mitjana.

Tanmateix, una normativa no s’implanta d’un dia per l’altre. I encara menys en el cas d’una llengua com el català, que restava (i resta) sota la interferència constant d’una altra de tan potent i tan omnipresent com l’espanyola. 

«Cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris»

Les baules d’una cadena

El primer terç del segle xx, en un context intensament normativitzador, la figura del corrector fou crucial. Primerament, perquè assegurava que les opcions lingüístiques sancionades i oficials (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques) s’anirien difonent. I, segonament, perquè contribuïa a resoldre els dubtes –que les obres de Pompeu Fabra no havien pogut abastar–, seguint les línies establertes pel Mestre.

És per això que cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris, bé treballant braç a braç amb ell, bé llegint-ne a consciència les obres i assaonant una formació fabriana completa. Hi ha alguns noms il·lustres d’aquella època, dels quals parlem en aquest dossier de Llengua Nacional, com ara Eduard Artells (1903-1971), Joan Sales (1912-1983) i Bartomeu Bardagí (1915-2003). Tots tres van formar part, als anys trenta del segle xx, de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, un organisme que havia estat creat per Prat de la Riba i que la Generalitat republicana va revifar tan bon punt el català fou declarat idioma oficial. L’Extensió era una escola per correspondència que tenia una missió molt clara: preparar en la nostra llengua tres mil mestres escampats per tot Catalunya. Fou una feina impressionant i, atesos els mitjans humans i materials, d’una productivitat excel·lent. Tanmateix, el 1939 —si no abans— aquesta tasca va ser estroncada.

Tanmateix, acabada la guerra de 1936-1939, la cadena havia de continuar. Amb l’exili de Fabra i d’una bona part de la intel·lectualitat, la gent que havia treballat al costat del Mestre tenia aquesta responsabilitat preservadora i la va exercir en condicions completament adverses, però amb plena consciència, amb sacrifici i amb amor veritable a la llengua i al país. Així mateix, cal esmentar d’aquesta època la feina dels divulgadors i dels formadors de professors de català, especialment dins Òmnium Cultural. Hi són figures clau Joan Triadú i Font (1921-2010), Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010) i Manuel Miquel i Planas (1916-2002). I, per una altra banda, el gramàtic Josep Ruaix i Vinyet, que a final dels anys seixanta cedeix a Òmnium unes fitxes que emprava per a fer classes al seminari de Vic i que són l’embrió dels seus llibres, sens dubte els llibres de català més divulgats i venuts de la història.

«La segona baula —molt més gruixuda— és la dels homes i dones nascuts a la postguerra: Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls…»

Sortosament, la baula següent —la dels homes i dones nascuts en la postguerra— fou molt més gruixuda i mantingué el mateix propòsit i el mateix respecte a l’esperit de l’obra fabriana. Són els treballadors de la resistència, primerament, i de la represa a partir de la mort del dictador. Ja han rebut una formació consolidada, especialment, en seminaris i en universitats. Pouen directament en les obres de Fabra, però també en tot allò que escriuen més tard els correctors i divulgadors: els articles publicats a Serra d’Or per Eduard Artells i, més tard, per Lluís Marquet; les lliçons gramaticals de Quim Pomares a la revista Recull; les recomanacions lingüístiques de Josep Ibáñez i Albert Jané a Tele/Estel

En aquest període llarg del franquisme, hi hagué una veritable escola pràctica de formació de correctors: la Gran Enciclopèdia Catalana. Sota l’assessorament general de Ramon Aramon i Serra (secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant tot el franquisme), hi va treballar un veritable estol de correctors (prop d’una trentena en la primera edició). Fou, sens dubte, un espai de traspàs, de mestratge i d’aprenentatge, car hi havia correctors vells i veterans al costat de gent jove, en edat —i amb afany— de créixer intel·lectualment.

La majoria dels correctors d’aquella nova generació avui tenen —o tindrien— una setantena d’anys. Parlem de Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls… Alguns van passar pel primer diari de la represa democràtica, l’Avui, en una secció de correctors dirigida durant anys per Joan Fortuny, i també per la primera televisió que va emetre programes en català (TVE-Catalunya). N’hi hagué uns altres que van encarregar-se de les oficines de llengua de les institucions (Parlament de Catalunya, Diputació de Barcelona, ajuntaments…). Per una altra banda, es va mantenir i intensificar la tasca de divulgació; n’és un exemple la columna diària d’Albert Jané a l’Avui, que fou tan important i tan llegida. Alguns dels membres de la baula resistent ens expliquen en aquest dossier la seva visió de l’ofici de corrector i les vivències pròpies. 

Anys 1980-1990: es trenca la cadena?

Per a saber què va passar a la dècada de 1980, hem de llegir aquest fragment del llibre El català que ara es parla, d’Ivan Tubau: «Ricard Fité i Ferran Toutain, tots dos correctors a l’Avui però disconformes amb la normativa de la casa, publiquen el primer semestre de 1982 dos articles que faran història. […] En aquests dos articles està anunciada ja tota la revolució restauradora i naturalitzadora que es materialitzarà a Catalunya Ràdio, TV3 i més tard al Diari de Barcelona, i que tindrà com a pedra d’escàndol Verinosa llengua, un llibre començat a rumiar per Fité i Toutain i finalment escrit per aquest i Xavier Pericay.»[1]

Als anys vuitanta hi ha, doncs, a Barcelona, un tomb en la línia seguida fins aleshores. Aquell «català depurat» que propugnava Pompeu Fabra és suplantat en alguns àmbits per un «català acostat a la llengua del carrer», és a dir, un català cada vegada més castellanitzat. Aquesta tendència, defensada per un grup de correctors col·locats en mitjans importants i influents, origina una divisió i un enfrontament amb la gent que havia mantingut amb cura i amb respecte la línia fabriana: la d’una llengua precisa i genuïna, en què, a més, poguessin sentir-se reconegudes totes les varietats.

«”La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà”, deia Joan Triadú»

La contrarietat és xocant i irritant. Així l’expressa, per exemple, Joan Triadú: «La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà. En això hi ha hagut una doctrina, en nom de l’audiència, que ve a dir que com més ens acostem al castellà més gent ho entendrà, més gent ho llegirà.»[2]

També s’hi referia críticament Albert Jané: «L’existència de criteris divergents i d’actituds d’indisciplina, totalment desconegudes encara fa molt pocs anys […] en realitat no fa sinó amagar la incapacitat d’expressar-se en català —oralment o per escrit— amb el mínim de dignitat i de correcció lingüística exigible.»[3]

El grup nascut entorn de Verinosa llengua va constituir-se el 1991 en Grup d’Estudis Catalans, amb la voluntat de fer pressió sobre l’Institut d’Estudis Catalans perquè ampliés els criteris d’admissió de determinades paraules o accepcions, la majoria castellanismes. En formaren part Toutain, Pericay, Fité i també Oriol Camps, aleshores cap de la unitat d’assessorament lingüístic de Catalunya Ràdio. Si no van aconseguir que mots com barco o disfrutar entressin en el diccionari de l’Institut, sí que hi van entrar, per exemple, guapo, carrera (amb el significat de ‘cursa’) i entregar (amb el significat de ‘lliurar’). A més, fruit de la seva pressió, també es va modificar l’ortografia en dues qüestions controvertides: la supressió dràstica del guionet i el canvi de grafia de mots que no duien e epentètica.

Ivan Tubau (mort fa poques setmanes) resumia així la seva manera de veure el futur del català, compartida per alguns dels membres del Grup d’Estudis Catalans:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»[4]

«El grup defensor de la línia castellanitzadora no és pas majoritari, però copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis»

Anys més tard, els autors de Verinosa llengua (i fundadors del Grup d’Estudis Catalans), Xavier Pericay i Ferran Toutain, juntament amb Ivan Tubau, van ser promotors de Ciutadans, un partit que ha atacat i ataca iradament els intents de normalització de la llengua catalana. Quant a la resta, Ricard Fité és el cap de correcció d’El Periódico i Oriol Camps, ja jubilat, és membre de la Secció Filològica del IEC.

Tot i que el grup defensor d’aquesta línia no és pas majoritari, el fet és que copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis.

Aquest moviment té un paral·lelisme al País Valencià, on també es fan evidents els intents de disgregar la llengua comuna i acostar-la al castellà. L’any 1990, el director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, féu pública una llista de 543 mots prohibits, que considerava «excessivament catalanistes». Al costat de la prohibició d’argent i vacances (per plata i vacacions), demanava fins i tot d’eradicar segell i Alemanya (per sello i Alemània).

De resultes d’aquest qüestionament creixent envers l’obra de Fabra que s’anava palesant en alguns mitjans de comunicació, l’any 1991 va néixer l’Associació Llengua Nacional, precisament amb el propòsit de preservar el model de llengua genuïna i digna, un model que havia començat a estandarditzar-se als anys trenta. L’activitat principal de Llengua Nacional és l’edició d’aquesta revista, de periodicitat trimestral, on es publiquen estudis i articles d’opinió de llengua sense qüestionar la línia heretada de Fabra.

Anys més tard també va néixer el Cercle Vallcorba (entorn del lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa). Tot i haver tingut poca activitat pública, darrerament ha adreçat una petició a l’Institut perquè reconsiderés la polèmica decisió de reduir dràsticament els diacrítics. La petició va obtenir el suport de més de 2.400 persones, entre les quals desenes d’escriptors, traductors, correctors i professors de tots els nivells i d’arreu dels Països Catalans.

Així, doncs, la tasca empresa per Pompeu Fabra, servada i envigorida pels seus dignes successors, es manté viva malgrat les adversitats. 


[1] Ivan Tubau, El català que ara es parla, editorial Empúries, Barcelona, 1990.

[2]. Carles Riera, «Joan Triadú. Un optimista preocupat per la llengua», Llengua Nacional, núm. 37 (2001), p. 33-35.

[3] Albert Jané, Unes lliçons de correcció lingüística, dins «XII Escola d’Estiu», núm. 94 (1995), p. 36.

[4]. Ivan tubau, Paraula viva contra llengua normativa. Ed. Laertes, 1990.

__________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.