A casa el pare, trobo vidres amb fotografies estereoscòpiques. L'avi Joan hi tenia afició. Tota una col·lecció que abraça indrets i persones dels anys vint i trenta del segle XX al Camp de Tarragona. Excursions, bàsicament, i retrats familiars. Hi reconec l'avi, en algunes. I el pare m'ajuda a reconèixer les seves germanes. La Lola, l'única que es va casar, i les altres tres: Conxita, Tresina i Mundeta, que tenien nom de personatge de novel·la costumista i que es quedaren per vestir sants.
Alguns indrets són difícils de distingir, d'altres però, malgrat els anys, encara conserven una fesomia que més o menys s'ha mantingut fins avui. Així, posant cada vidre en un aparell rudimentari amb dos lents, anem sovintejant llocs i gent que ja no hi són, en tres dimensions. Ens aturem en una on precisament hi surt l'avi Joan i les seves germanes. El lloc és fàcil de recòneixer: la bassa de la Mussara.
Hi surten els quatre germans Figueras amb un posat una mica eixut. Van tapats i no semblen massa disposats a esforçar-se per quedar immortalitzats amb una mica de dignitat. Es desprèn que fa fred i potser vent i que és millor que l'encarregat de fer anar la màquina no tardi masa en prémer el clic. Dins la caixa on es guarda el vidre, hi posa 1931.
Dissabte la meva germana m'ensenyava les primeres imatges del "terrible" infant que porta a dins. Un catxap on se li poden veure els braços i el cap i una cosa llarga que ja s'ha descartat que sigui el cordó umbilical. Enmig la nebulosa de l'ecografia, el bombeig rítmic del cor i aquell bellugueix que orgullosos mostren els pares però que, pels neòfits, és una mica difícil d'entreveure. Potser tampoc a ell li agradava, bé com hi estava al ventre de sa mare, d'exposar-se a les primeres instantànies de la seva vida.
Entre un Joan i l'altre, han passat gairebé 80 anys. I no penso que hagi estat per atzar que tots dos, s'amaguin o s'incomodin davant algú que vol fixar el moment per al record. En un lloc o altre, a recer de la intromissió mèdica, del vent, del fred, els veig passejant despreocupats fins al xalet de les Airasses potser, guaitant el paissatge que tots dos coneixen, l'un com un record immortalitzat, l'altre perquè seran aquestes muntanyes qui l'acompanyaran en els seus primers anys.
No el recordo el moment exacte que vaig saber la veritable personalitat dels Reis de l'Orient o com funcionava el tema del tió. Suposo, com tot en la vida, que es devia produir un d'aquells pactes tàcits intergeneracionals que ho extingiren de cop.
Malgrat no recordar aquell moment, sí que tinc endins el record viu de les il·lusions del Nadal. Sí, encara que no sóc creient, dic Nadal perquè és el Nadal que celebrem. Perquè per damunt de religions, el Nadal és un dels eixos de la nostra cultura i cal preservar-lo sense caure en vulgaritats de "solsticis" i mandangues postmodernes per l'estil.
La primera il·lusió: l'arribada del tió. El nostre tió, era un senyor tió. El meu avi Joan, si no vaig errat, va ser l'artífex de la construcció de l'animal. La panxa era un bombo de rentadora de fusta, dels d'abans. Tenia quatre potes de ferro i el cap, era una mena de testa de brau feta de mimbre. Recordo que tenia, també, una cua de ràfia que possiblement amb els anys devia anar perdent.
El tió era col·locat al menjador. Cal dir que en aquell temps, vivíem en un pis amb menjador i sala d'estar. El menjador només s'obria per les festes solemnes. Fèiem vida, com se sol dir, a la sala d'estar.
El tió era tapat amb una manta perquè no tingués fred i com és natural, se l'atipava amb cebes, patates i sugus. El perquè d'aquest menú, mai l'he sabut. Amb tot, després se'm confessà, els sugus eren compartits meitat el tió, meitat el meu germà. Jo ni m'hagués passat pel cap agafar-ne! Ell es veu que no li feia res.
Entrar al matí al menjador i veure que una de les cebes o de les patates o els sugus havien desaparegut, em causava un fort impacte. Entenia que aquella bèstia immòbil no podia menjar, però malgrat tot, menjava!
D'igual manera, el fet de picar al llom de l'animal i que sortissin regals de sota la manta, em tenia absolutament ensimismat. El procediment era el de sempre: el meu germà i jo, tancats a la cuina, que era al costat del menjador, o millor dit, retenint al meu germà perquè no esguerrés el tinglado -trasto com sempre ha estat-, armats amb dos pals d'escombra que se'ls lligava un globus i a cantar "Parenostredeltió...".
Amb el tema dels Reis, jo sempre vaig tenir les meves sospites. Sospites d'altra banda lògiques. Tot i que jo veia a la cavalcada els cotxes de bombers amb les seves llargues escales, no entenia perquè cada any, els regals eren deixats al balcó de la sala d'estar i no pas al menjador.
M'explico: la sala d'estar donava a un gran celobert i era impossible que cap escala de bomber pogués pujar ses majestats o els patges per allí. Pel contrari, deixar-los al menjador era molt més senzill perquè donava directament al carrer. Sempre vaig dubtar. Mai vaig dir res, però.
Amb el naixement de la meva germana, quan jo tenia sis anys, vam canviar de pis i probablement les coses van anar d'una altra manera. Tenir un escenari únic per aquells temps, sempre m'ha ajudat a mitificar aquells dies fets encara de misteris i d'il·lusions.
Sigui com sigui, desitjo que demà al matí us trobeu les sabates plenes de coses. I tant hi fa com hi han fet cap. L'important és que hi siguin.
El recordo aquell dia. O potser n'he escrit i per això el recordo millor. L'àvia ens va venir a despertar. No ho havia fet mai ni ho tornaria a fer mai més. La mare és a l'hospital. La nena. I aquí ja en faig de literatura, per què, ho sabien que eres una nena? Llavors també hi ha això del nom. "Àvia, la nena es dirà Natàlia". No em desagrada, però pesa massa, com de Tolstoi o de Txèkhov; Natàlia... Tornem a l'àvia perquè ella et defensà el nom -un nom que no tenies, és clar- enfront el meu entossudiment en anomenar-te. Ja em diràs quina capacitat té un nen de sis anys d'imposar res, molt menys, un nom per a la seva germana.
Dissabte es va casar el teu nét al Santuari de Núria. Vam tenir bon dia. El lloc és preciós. Vam dormir el divendres a Ribes de Freser i l'endemà, vestits per l'ocasió, vam agafar el cremallera. No sé si t'hagués agradat massa la cerimònia. Jo penso, però, que s'agraeix trobar capellans disposats a deixar-se de misses i parlar de l'amor i del compromís sense massa escarafalls. T'hi veig assegut amb nosaltres, a primera fila, probablement amb bastó. T'hi veig emocionant-te i pujant amb la resta de les dues famílies a veure la Verge una vegada casats. T'hi veig malhumorant-te perquè et volen ajudar a pujar les escales i tu els diu que no cal, home, no cal.
Fa més d'una setmana que estudia, amb paciència, la ruta més curta per anar amb metro de casa meva fins al lloc on ha de fer el curs. Em diu que ha comprat un mapa i que el té tot amb ratlles vermelles. No ens entenem: em parla de les línies pel seu número quan a Barcelona tothom les coneix pel seu color. Em diu que li compri una tedeu, iogurts desnatats, llet desnatada...
Si fa uns anys m'haguessin dit que el meu germà acabaria maridant-se amb la meva amiga N., la cara d'astorament d'aquest servidor de vostès que els escriu ara mateix, seria infinita. Però Reus és un poble petit, malgrat els seus gairebé cent mil habitants, i el fet que deixés com a fiança per la meva marxa a les barcelones, els meus dos germans encarregats d'informar puntualment de les meves desavinences i encerts al Cap i Casal, propicià aquestes coses endogàmiques que donen deixar-se caure pels mateixos bars, pels mateixos concerts, pels mateixos carrers fins a decidir-se a caure en una mateixa vida.
De totes les persones que pensava que podrien arribar a llegir mai aquest bloc que perpetro dia sí, dia també, el meu pare era lluny d'entrar a la llista. I no és que no sigui un bon ambaixador a l'hora de fer propaganda entre saludats i coneguts de les meves dots d'escrivista, no, però no me'l veia informatitzat. Molt menys internetitzat.
Doncs sí, un bon dia ens va sorprendre a tots apareixent amb un portàtil sota el braç. "Com dius que es diu això que escrius, xiquet?" i ja el tenim instal·lat en el comptador que cada dia ens masega o ens expandeix l'ego als blocaires afegint-hi el seu granet de sorra visita a visita. No me'n passa ni una. "L'altre dia vas pixar fora de test". O em rondina. "Ho fas massa complicat".
Els dos munts de sobres, ben arrenglerats, fan patxoca. Al primer, les felicitacions que enviaré per correu. Al segon, les que donaré en mà. Enguany farà sis Nadals que amb la meva germana vam decidir fer les nostres pròpies felicitacions nadalenques i fer-les arribar als amics, a la gent que ens importa.
Cada any treballem de la mateixa manera. A través d'una imatge que m'ha suggerit alguna cosa, he escrit un poema que s'hi adigués. Hem procurat que imatge i poema fossin una mateixa cosa. Mirant enrere, m'adono a més que he aconseguit imprimir en les postals, una mena de testimoni del meu estat vital en aquell moment. Un bocí del que sóc transvestit entre els versos i el grafisme.
El millor, com sempre, no és pas la felicitació en sí, sinó tot el procés que comporta. A principis de novembre la meva germana ja comença a burxar-me perquè no m'encanti. Per motius laborals ella per Nadal té més feina del compte. Jo cada any acabo "il·luminant-me" a mitjans desembre i llavors correu-hi tots! No domino cap mena de programa informàtic d'aquests de dissenyar. Ella n'és una crack. Em coneix i de seguida sap traslladar la meva idea a la tangibilitat. Però sóc perfeccionista i no m'agrada la deixadesa.
No cal ni dir que agafem emprenyades monumentals, que cada any ens ho diem tot i que cada any em diu que serà la darrera vegada que m'ajudarà, però quan la gent comença a donar-li l'enhorabona per la bona feina feta -la seva facilitat per interpretar-me em meravella cada any- s'estova i acabem fent les paus sabent que l'any vinent tornarem a dir-nos el nom del porc.
Cercar les adreces, escriure-les als sobres, aturar-me un minut en no dir el mateix a tothom ni de la mateixa manera, adonar-te que cada any hi ha un nom nou i una nova adreça... Aquesta és la meva manera de celebrar el Nadal. Fugint de desproporcions, d'estupideses, emprenyant-me amb la meva germana, deixant a la bústia un poema, donant un tros de cartró amb quatre ratlles escrites a mà. Un bocí d'humil veritat per a la gent que sent, em fan.
Ho he d’admetre. Jo calor a l’estiu, fa dos dies que en passo. Des que tenia sis o set anys fins que vaig fer els dinou o els vint, vaig passar tots els estius, ben fresquet. Prades, al Baix Camp, situat a nou-cents metres, oferia una benignitat climàtica –i ofereix encara- total.
Ara mateix, abans d’escriure això, els meus enviats especials a la Vila Vermella m’informaven que avui al vespre ja s’han hagut de posar jerseis així que la vesprada ha fet acte de presència. Passaran la nit amb les finestres tancades!!
El meu estiu, doncs, començava per Sant Joan i s’allargava fins passada la Diada. Van ser anys d’infantesa daurada. Picasso sempre deia que tot ho havia après a Horta de Sant Joan. Jo, tot ho vaig aprendre a Prades. Només em reca haver-m’hi encaterinat massa ja en l’adolescència.
Potser perquè a les incerteses que m’assetjaven ja li anava bé no un donar-se als nous plaers de la vida, "les putes i el robar”, en termes ferraterians i per entendren’s, sinó un esllanguiment de la innocència que ja no era tal, mirem-nos-ho per on ens ho mirem.
Eren gairebé tres mesos, però, de piscina al matí. Sèrie encabat de dinar –Coche Fantástico, Equipo A, El Gran Héroe Americano, El Halcón Callejero- bicicleta, futbol i cabanes fins a l’hora de berenar crusants amb xocolata i un got de llet. Més bicicleta i més futbol fins a l’hora de sopar. S’endrapava a velocitat supersònica. Encara es podien escurar un parell d’hores.
Era llavors més futbol a la plaça o "polis i cacos” per tot el poble. Toc de queda així que tocaven les dotze al campanar. Els divendres o els dissabtes, s’allargava la barrila nocturna. Els pares, la feien petar sota els porxos. A vegades ens donaven una moneda de vint duros i tot!
Els juliols s’aprofitaven a pleret. Els agosts, tan sols fins a la primera quinzena. De seguida s’espatllaven i eren tempestes i boirades. Llavors venien les partides llegendàries de Monopoly o de cartes. Anàvem a buscar caragols.
Al setembre, tot ja era una altra cosa. Els amics de Barcelona ja havien marxat. Tot quedava abduït pel pes de les absències fraternals que no tornarien a omplir-se fins Nadal.
No vull admetre que va ser la millor època de la meva vida, senzillament perquè llavors tan sols era un esbós de qui sóc cara o almenys de qui em penso que sóc. Viure en una campana de vidre o fer que els altres hi visquin, sempre m’ha semblat perillós. Els millors temps sempre estan per arribar.
Amb tot, si fessin prospeccionsarqueològiques en el meu ésser, en els primers estrats, hi trobarien restes de pedra d’esmolar ensangonada. Enyorats paradisos de regles definides per autoritats que s’han anat esmicolant. Gloriosestardes d’estiu perfumades de geranis, de pinassa, de clor i d’innocències empenyorades al preu, sempre a la baixa, de la maduresa insurrecte.
(Ai els follets de mesvilaweb que han fet que aquest text publicat fa uns dies saltés com una novetat!!!!!!!)
No sé quina edat debia tenir el meu germà quan un bon dia va anunciar que de gran seria bomber. Van passar els anys i malgrat les tongades de consells i recomanacions familiars dissuassòries, res ni ningú va fer-li abandonar aquell determini. Ara ha fet trenta anys i ja en fa un quants que ha pogut fet realitat el seu anunci. És bomber.
Ens portem dos anys. Jo sóc el gran. No tinc cap record del seu naixement. Sempre ha estat el meu company de jocs. És curiós: no ens assemblem en res. Ni físicament ni intel·lectualment. Malgrat tot, tots dos venim o ens sentim més propers a la branca familiar del meu avi matern. Jo en vaig heretar o adqurir la curiositat per la cultura en general, i ell el físic d'esportista.
Crec que el fet que jo sigui més aviat escardalenc i prim i que ell faci patxoca -és molt guapo, i no és perquè sigui el meu germà- determinà la nostra tria podríem dir-ne existencial. Ell no ha sentit cap mena de curiositat pel món intel·lectual. A mi m'ha passat el mateix amb l'esport o les activitats físiques.
Cinc anys després de néixer ell, va venir la meva germana. La relació ha estat diferent. La diferència d'edat va marcar dos blocs: ella per una banda i nosaltres dos per una altra. Amb tot, crec que la meva germana n'ha sortit millor parada. No li vam prestar l'atenció necessària i per això ella es va haver de buscar la vida com va poder. Ens vam retrobar anys més tard. Després d'ella passar l'adolescència. Mai no ens perdonarà que a vegades ens la deixéssim oblidada a l'escola, en plegar a la tarda, perquè l'un creia que ja l'havia portat a casa l'altre.
Ara ella és qui te cura de tots dos. Em renya si no menjo com cal o porto la roba mal girvada. A ell li recrimina algunes idees pròpies de l'ofici que ha triat, idees que tot s'ha de dir, el meu germà hi és procliu. No entenc els germans que no es poden veure. Jo els necessito per tot. De viure en una ciutat diferent a la seva, la seva presència és el que enyoro més, probablement.
Pateixo cada vegada que es posa foc, malgrat saber que el perill sempre és controlat. Retrobar-nos i veure com de l'incendi, se n'ha quedat una espurna que encén els seus ulls explicant amb tot luxe de detalls la lluita contra la flama, m'és un dels petits grans plaers d'aquesta vida. Per mots anys xiquet!
La meva besàvia -la Pepa de La Fleca- era una doneta menuda vestida de negre i amb un davantalt blanc subjectat amb dues agulles imperdibles. També era un monyo cendrós i unes galtes plenes i ralet, ralet, pica el dineret a la seva falda.
Era una dona discreta, que no li agradava sucar cullerada mai. La seva passió, la relectura de les obres de teatre de Sagarra, comèdies en deia ella, llegia els parlaments del personatges com qui passa rosari.
Només quan la mosca li pujava una mica al nas, alçava la vista del llibret i amb la mateixa indiferència deia: "a Tarragona hi ha malalts i a Madrid massa crits".
Els de la família encara no n'hem tret l'entrellat de si aquests crits es referien al clima enrarit i crispat de la societat messetària o si per descomptat, dona de faràndula com era, es referia a la mena de teatre que es feia i a tenor del que els d'Antena 3 van tenir els pebrots d'estrenar ahir, encara es fa.
"A tortas con la vida" -així s'anomena la criatura- és un combat d'esgarips: a veure qui crida més. Les situacions són del vodevil més matusser; els personatges, indigeribles, s'encabeixen en actors mediocres que volen fer riure; les trames són un despropòsit rere l'altre i el guió és una mena de campi qui pugui generalitzat.
La cirereta al pastís: la presència de Juanjo Puigcorbé que deu haver cobrat una pasta per desprestigiar el seu talent a costa de fer de cirugià plàstic -oh, oh, fins i tot s'han atrevit amb la sacrosanta "Nip/Tuck" i la patada a l'estrellat de la petita del clan Molina, nefasta com la resta.
Esperem que la cosa no duri gaire -24,7 de Share no és cap filigrana- i esperem, sobretot, que els de la nostra, encetin la nova temporada d'aquesta gran, grandiosa sèrie que és "Porca misèria".
Avui tocaria penjar una foto de Thomas Mann i cercar-ne una cita ben llustrosa. Fa cinquanta anys de la seva mort. Considero "Mort a Venècia" una de les grans. "La muntanya màgica", també; però ja la vaig llegir sabent-ne més. En conservo l'edició que tu em vas regalar. De l'Editorial Apolo de Barcelona. De l'any 1937 i en castellà.
El pis que el meu pare deixa havia estat abans d'una tia seva. Vivia amb una germana. Havien deixat Alforja per instal·lar-se en un mas als afores de Reus. Després van comprar aquest pis, al passeig. La tia era modista. Havia fet diners vestint cognoms reconeguts de la ciutat. La germana, el pare la recorda sempre dormint amb les gallines quan estaven malaltes, transportant un sac de pinso al quadre d'una bicicleta.
"Jo Francisco figueres fadri fai fe, y confeso aver rebut de Vicens figueres mon Pare de las 25 que me tocan dels drets de casa la cantitat de 15 que correspon a la primera paga del dot me prometeren. Com tambe aver rebut quatre llansols, una marfega, y una capa, y per ser aixis firmo per ma aliena per no saber yo de escriure al qual dono facultat al 4 de abril de 1785.
Per lo sobredit Francisco figueres firmo Joseph Serra rector de Albarca"
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
A la meva germana, que avui fa anys.
