Adéu, avi Santiago! Que sigui llarg el nou viatge!

Avui 20 de novembre de 2016 ens ha deixat Santiago Felicó Torres a l’edat de 98 anys.

Fill d’Eivissa, arribà de molt petit amb els seu pare, mentre sa mare arribaria mesos després amb les seves germanes. Fou combatent per la República a la guerra (in)civil espanyola, però va ser detingut i empresonat a l’Aragó. Era molt jove i va patir a la seva pell la mesquinesa i la roïnesa del franquisme. Va estar empresonat a presons franquistes de l’Aragó i Castella. El seu expedient l’apujaven en mig de molts altres cap a un judici sumaríssim i cap a un afusellament segur. I cap a una cuneta d’alguna carretera espanyola o, el que és pitjor, sota el vomitiu, pestilent, pudent i fètid Valle de los Caidos. Però una mà salvadora, una mà que l’atzar i la bona sort col·loca en el lloc, en l’espai i temps adequat, va moure aquell expedient cap avall, moviment tàctic que, inicialment servia per per guanyar temps, i que finalment va servir per salvar una vida.

avi santiago

Una vida que va poder refer a la Barceloneta, on hi va viure moltíssims anys amb la seva dona Antònia, al carrer de Baluard. Buscant-se la vida, amb una espasa de Dàmocles permanent al cap en forma de repressió franquista, va aconseguir una feina de secretari al Club Nàutic de Barcelona, on hi va ser una “anima mater” incansable i infatigable. Li encantava organitzar, coordinar i vetllar per les regates que s’hi feien. Paral·lelament a aquesta feina va poder formar una família, que li va donar un fill, el Toni Felicó; tres néts –dos nois i una noia –, i cinc besnéts. Una família que a la llarga, ara, és la meva.

Aficionat al futbol, recorria la ciutat per veure el Barça allà on fos, tant era si jugava a Les Corts, a Sarrià o al camps de l’Europa o Júpiter. Culer reconegut, ha viscut literalment quasi tota la història del FC Barcelona. Era una delícia sentir-lo parlar d’aquells jugadors que mai hem vist jugar, però que tant n’hem sentim a parlar com Kubala o Di Stefano. Ell els va veure jugar a tots.

Filatèlic compulsiu, la seva col·lecció de segells és senzillament espectacular. De ben segur que avui, diumenge ves per on, la Plaça Reial de Barcelona haurà estat de dol perquè allà el coneixien amb escreix.

Aquest és un escrit ràpid. Per fer saber la notícia. Prometo un de més acurat, amb dades que elevin aquestes vides de llegenda. Perquè l’avi Santiago, amb totes i cadascuna de les penúries terribles que li ha tocat viure, ha mort de gran, ha mort perquè la vida acaba la seva funció fisiològica, ha mort pel límit estricte que té l’ésser humà quant a biologia vital. Vaig tenir la sort d’acomiadar-me d’ell divendres passat a la tarda i ho vaig fer amb llàgrimes als ulls per expressar la impotència d’aquesta vida que no podem atrapar, per expressar una nova absència impossible d’omplir.

Adéu, avi Santiago! Adéu, es buelo! Que gaudeixis d’un llarg viatge.

Sergi Borges

 

 

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

FESTIVAL PROTESTA 2016, CURTS DE CRÍTICA SOCIAL A VIC

He de començar aquest apunt dient que les àvies de Vic són fantàstiques. Vénen veure i a votar tots els curts, es queden a les xerrades, sempre tenen alguna cosa per posar a la taquilla inversa i a més, si et descuides, encara et porten unes galetetes a la sessió matinal. A elles els haurien de dedicar un documental. I una menció d’honor.

Dissabte al matí, plovia i hi feia fred, a Vic – això no és cap novetat- i dins el Cine Nou la cosa no millorava gaire. Es nota que ara està tancat i no hi ha calefacció. Aguantar tota la sessió de 3 hores dels 12 curts finalistes tenia molt de mèrit – els curts s’havien anat passant durant els 11 dies del festival, acompanyats de les xerrades, debats, fòrums i activitats diverses que sempre s’organitzen al voltant d’un tema (que en l’edició d’enguany era Dones Rebels), però el darrer matí i abans de la cerimònia de clausura es feia el passi dels 12 finalistes tots seguits (en dos blocs, de fet) per donar una darrer oportunitat de veure’ls i votar-los al Cine Nou. Com ja he dit, eren les 10 del matí d’un dissabte, plovia i feia fred. En algun moment durant el primer bloc de curts, algú de l’organització va anar a buscar mantes a casa – més concretament, va trucar la seva mare perquè portés mantes de casa. Perquè el Festival Internacional de Cinema de Crítica Social Protesta de Vic és un esdeveniment fet amb un pressupost ínfim i dut a terme per un grup de voluntaris que ho donen tot a canvi de res – bé, potser de maldecaps, nervis i alguna úlcera– durant tot l’any i especialment els 11 dies que dura el Festival en sí. És un festival que surt de la convicció que cal fer alguna cosa per canviar el món, que no n’hi ha prou de despotricar des del bar i esperar que el panorama polític canviï, que tots podem aportar el nostre granet de sorra. La idea del Protesta és fer arribar un missatge al màxim de gent possible (perquè com diu l’Àngel Amargant, una de les ànimes del festival: “Si només arribem als 4 motivats de sempre, no fem res”). I aquest any, en la seva 4a edició, gairebé 2000 persones han passat pels espais Protesta repartits per Vic (la Jazz Cava, el Casino, l’ETC, el Cinema Nou, la Biblioteca, la Nyàmera, l’Escola d’Arts, el Fòrum de debats….). De mica en mica s’omple la pica.

Des dels seus inicis el festival ha anat creixent i canviant; en aquesta edició, per primer cop s’han projectat llargmetratges– l’estrena de Jo, Daniel Blake, la darrera pel·lícula de Ken Loach i Palma d’Or a Cannes, en exclusiva per a Catalunya i tot l’estat espanyol, va superar totes les expectatives de l’organització i molta gent es va haver de quedar fora del cinema (els del bar de davant estaven encantats). Al Nou també es va projectar el documental Hija de la Laguna i tots els curts seleccionats fora de concurs (es van projectar un total de 6 llargs i 41 curts – seleccionats d’entre els gairebé 800 curts rebuts de tot el món). També ho va petar la xerrada sobre feminisme amb la Natza Farré i el David Fernández al Fòrum o la conferència sobre dones i processos de pau, entre d’altres; 11 dies donen molt de sí.

Com ja he dit, el Protesta és un festival modest, fet amb il·lusió per voluntaris que han picat pedra des dels seus inicis i aquest any l’organització ha començat a veure reconeguts els seus esforços. La cerimònia de clausura va tenir lloc, per primer cop, a l’Atlàntida – a la sala mitjana i amb actuacions de luxe – La Lu Rois, la Marga Mbande i els Funkystep & The Sey Sisters van posar la nota musical i la Txe Arana ens va llegir el colpidor monòleg La puta al Manicomi de Dario Fo. Mentre dins el teatre s’afinaven els darrers preparatius de la cerimònia – sota la batuta de la Marta Huguet- el jurat es reunia per debatre el veredicte final i triar el millor curt documental i el millor curt de ficció (el premi del públic ja estava recomptat). El jurat d’aquesta edició estava format pel Quim Crusellas, realitzador audiovisual i director de Les Nits de Cinema Oriental, la Clara Roquet, directora i guionista de cinema (10.000km), el Marc Martínez, actor i director de teatre, la Natza Farré, guionista i periodista, el Jordi Borràs, il·lustrador i fotoperiodista i la Txell Bregulat, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. I d’aquell dinar de germanor en van sortir dos guanyadors: Preferentes, de Nacho Recio, en categoria ficció i Diary of Hunger, de Mireia Pujol, com a documental. Justament el director i la productora de Preferentes havien vingut expressament des de Màlaga (el primer cop que el Protesta tenia finalistes de fora a la gala final, perquè també havien vingut des de Madrid els de La Noche de Todos los Santos, per exemple) i van poder recollir el premi personalment, totalment aclaparats. El premi del públic va anar per Primavera rosa en el Kremlin, de Mario de la Torre. I la menció especial de l’organització va ser per Zero M2, del francès Matthieu Landour. O sigui que l’estafa bancària, els immigrants a la tanca de Melilla, la lluita del col·lectiu LGTBI a Rússia i l’habitatge digne, quatre temes de rabiosa actualitat. Esmentar que els dos guanyadors i el premi del públic reben una dotació econòmica (1000€ per docu i ficció i 500€ el del públic) però es comprometen a donar el 25% del premi a l’associació sense ànim de lucre que vulguin.

L’any que ve serà el 5é aniversari d’aquest petit festival que és el viu exemple d’allò que vol transmetre, que amb esforç i voluntat es poden aconseguir coses.

No deixeu de protestar!

FESTIVAL PROTESTA, PÀGINA OFICIAL

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

4 anys sense en Txus

Txus,

El solo inicial de Ràdio infern de Quimi Portet em transporta, d’una manera punyent i absolutament inconsolable, a tu.

Cada dia, en algun moment, penso amb tu. Tots i cadascun dels 1460 dies que fa que no hi ets.

T’estimo,

Sergi Borges

 

 

 

Publicat dins de T'estimo, Txus | Envia un comentari

Sabors de la Catalunya Nord

L’any 1963 Salvador Dalí va decidir que l’estació de Perpinyà era el centre còsmic de l’univers, perquè segons ell assegut en un dels seus bancs havia experimentat un èxtasi cosmogònic durant el qual havia tingut una visió exacta de la constitució de l’univers. En honor a això li va dedicar la seva pintura La Gare de Perpignan, que es troba al Museu Ludwig de Colònia. Jo em vaig plantar al Centre del Món – els perpinyanesos no podien deixar passar una oportunitat de màrqueting com aquesta i així han batejat l’estació – un diumenge 3 d’abril de 2016 després d’un viatge d’hora i quaranta minuts des de Sants Estació – un lloc amb ben poca capacitat d’inspiració- amb un esperit menys al·legòric i més terrenal: el meu objectiu era assistir a la 8a edició de Le Palais Gourmand, l’aparador gastronòmic més important per als cuiners i productors de la Catalunya Nord. Així doncs, per un dia, la ciutat sí es va convertir en el centre de l’univers, com a mínim el gastronòmic, i vaig tenir el privilegi de tastar com potser una part d’aquesta inspiració daliniana s’ha encomanat als millors xefs. Aquí es feia més evident que mai que la cuina és un art.

Christophe Comes de La Galinette, Perpinyà, Gaspacho de remolatxa Crapaudine amb escuma i caviar d'arengada fumat
Christophe Comes de La Galinette, Perpinyà, Gaspacho de remolatxa Crapaudine amb escuma i caviar d’arengada fumat
Xef Hervé Montoyo de Le Chat qui Rit, Reynes i ajudants

Xef Hervé Montoyo de Le Chat qui Rit, Reynes i ajudants

Esqueixada de morue au yuzu, Michael Matéo, Double Y, Perpinyà

Esdeveniment únic a Europa, Le Palais Gourmand és una mostra de les magnífiques receptes dels xefs de Les Toques Blanches du Rousillon, una associació creada el 2003 amb l’objectiu de dinamitzar el llegat culinari del la regió, encoratjar futures generacions de cuiners i transmetre el coneixement de la riquesa dels productes de la terra. Aplega una quarantena dels millors xefs de la Catalunya francesa sota l’aval de Jean Plozennec.

Entremets Macao, Benjamin Bakir, Le Galie, Prades

Entremets Macao, Benjamin Bakir, Le Galie, Prades

Caneló de cèrvol salvatge perfumat amb tòfona del xef François Will de La Chaumière, Font-Romeu-Odeillo-Via

Caneló de cèrvol salvatge perfumat amb tòfona del xef François Will de La Chaumière, Font-Romeu-Odeillo-Via

Gaspacho de betterave Crapaudine, écume et caviar de hareng saur, Christophe Comes, La Galinette Perpinyà

Gaspacho de betterave Crapaudine, écume et caviar de hareng saur, Christophe Comes, La Galinette Perpinyà

Dins el Palau d’Exposicions de Perpinyà m’hi esperaven més de 50 plats repartits en 52.000 porcions de degustació, cada un d’ells maridats amb un vi. Mala sort que havia dinat de meravella al restaurant del fantàstic l’hotel La Villa Duflot – amb vistes a la piscina rebassant d’alumini-  i no tenia gana. Nota per a edicions posteriors: aquí s’hi ha de venir en dejú.

Cube de saumon mariné aux herbes, écrasé de pommes de trerre Béa du Rousillon, parfumé a l'ail cremat et huile d'olive du Moulin de Millas, rest La Caravelle, Perpignan

Cube de saumon mariné aux herbes, écrasé de pommes de trerre Béa du Rousillon, parfumé a l’ail cremat et huile d’olive du Moulin de Millas, rest La Caravelle, Perpignan

Coca catalana, foie gras, crema lleugera a l'oli d'oliva de la Baillaury, xef Denis Visellach, rest Bellavista de Prats-de-Mollo

Coca catalana, foie gras, crema lleugera a l’oli d’oliva de la Baillaury, xef Denis Visellach, rest Bellavista de Prats-de-Mollo

Però tot i així era impossible no animar-se a tastar aquelles delícies – repartides en 4 categories: entrant, peix, carn i postres. Meravelles com la coca catalana amb foie gras i una crema lleugera a l’oli d’oliva de Baillaury del xef Dennis Visellach del restaurant Bellavista de Prats de Molló, un exquisit caneló de cérvol salvatge perfumat amb tòfona de François Will del restaurant La Chaumière a Font Romeu o la truita de mar al safrà català d’Hervé Montoyo de Le Chat qui Rit, a Reyes.

No hi podien faltar els representants locals del mateix Perpinyà. Gràcies a això vam poder tastar l’esqueixada de bacallà de Michael Máteo, del Double Y mentre que Christophe Comes de La Galinette ens delia amb un gaspatxo de remolatxa amb caviar.

I per acabar, les postres: La xocolata era la reina a l’espai d’Oliver Bajard de l’Ecole Internationale de Pâtisserie de Perpinyà o al de Thibaut Lesage, de la Bartabelle, a Argèles-sur-mer, que ens oferia la seva peculiar “Chocolat Bartaxcentrique” fumada – peculiar i que potser entraria dins la categoria de sabor adquirit, d’aquells que necessites acostumar-t’hi. I també vam poder tastar els originals macarons de sabors rossellonesos de Fréderic Torrès de Prada, amb coscoll o mel i mató.

Embotits de la Maison Xifre

Embotits de la Maison Xifre

Fromagers Fermiers des Terroirs Catalans

Fromagers Fermiers des Terroirs Catalans

Pa del syndicat des Boulangers des Pyrénées-Orientales et les élèves du lycée hôtelier Christian Bourquin d'Argelè-sur-Mer et du CFA Sud Formation, Perpignan

Com ja he esmentat, la fira no se centra tan sols en el lluïment dels xefs, els productors i artesans dels Pirineus Orientals també havien posat els seus estands per enlluernar-nos amb el millor pa – del sindicat de forners dels Pirineus Orientals i els alumnes de l’escola d’hosteleria de Christian Bourqin-, els embotits de la Maison Xifre de Sahorre, la mel del sindicat apícola del Rosselló i els formatges d’ovella, vaca i cabra dels Fromagers Fermiers de Terroirs Catalans – maridats amb un Chateau de Caladrois-, entre altres.

Les Mini Toques, finalistes del concurs escolar convocat per l'associació Toques Blanches per promoure la cuina entre els joves

Les Mini Toques

Com a curiositat, un dels objectius de Les Toques Blanches du Rousillon és perpetuar la tradició culinària i encoratjar els més joves. Per això organitza l’original concurs Minis Toques entre els alumnes de primària que es queden a dinar als menjadors escolars, als quals es repta a elaborar una recepta a base de verdura fresca. I als finalistes se’ls ofereix l’oportunitat de presentar la seva recepta al Palais. Aquest any era l’Arc-en-ciel des saveurs.

També hi presentaven plat Michel Védrines, el xef de La Villa Duflot, on havia tingut el plaer de dinar i Masashi Iijima, el xef de Le 5ème Péché de Cotlliure, on vaig tenir el PRIVILEGI en majúscules de dinar l’endemà.

Déclinaison de Tapas du Pays Catalan, Michel Védrines, Villa Duflot

Déclinaison de Tapas du Pays Catalan, Michel Védrines, Villa Duflot

Bouillinade de Lotte au Sagi

Bouillinade de Lotte au Sagi, Villa Duflot

Sashimi de noix de St Jacques marines à la minute avec vinaigrette à l'orientale (vinaigre de riz, soja, gingembre), champignons enoki travaillé à l'huile de sésame, brocolis sauvage et espuma figues de barbarie

Sashimi de noix de St Jacques marines à la minute avec vinaigrette à l’orientale (vinaigre de riz, soja, gingembre), champignons enoki travaillé à l’huile de sésame, brocolis sauvage et espuma figues de barbarie, Le 5ème Péche

Masashi Iijima a la porta de Le 5ème Péché

Masashi Iijima a la porta de Le 5ème Péché

En resum, un plaer total per als sentits i molt recomanable per als amants del bon menjar. L’entrada a l’edició d’aquest any valia 55€ per persona – per un buffet lliure dels millors plats i els millors vins no és gens desorbitat. I un grandíssim detall de l’organització era el subministrament inacabable d’ampolles d’aigua – amb gas i sense damunt les taules repartides pel pavelló. Una cosa que s’agraïa immensament. L’altre detall era que amb l’entrada et subministraven una bosseta amb coberts metàl·lics i una copa de vidre (òbviament!!!) i bona part de les porcions es presentaven en recipients de vidre o ceràmica – fora plàstics!!! Un gran aplaudiment!!!!

La nena del pou

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Que la força de la nostàlgia ens abandoni, si us plau

Digueu-me rareta –cosa que sincerament me la rebufa-, però mai no he aconseguit d’identificar-me amb aquesta dèria de la gent pels exercicis nostàlgics estil “Yo fui a EGB”. Quina mania a recordar els anys 80 – per a mi una de les dècades més “horteres” de la història estètica. Ni els trobo a faltar ni en comparteixo aquesta mena d’enyor que sembla contagiar tothom al meu voltant. Dit això, entenc que sóc un cas apart i veig que d’aquesta venada se’n pot treure molt de profit. I és relativament fàcil d’explotar. I d’això se n’ha adonat la gent amb visió de negoci, és clar.

Aha

En el meu cas parlo dels 80 perquè és la dècada que em toca patir a mi. Els qui amb més de 40 anys no entrem en aquest joc ens toca empassar-nos amb patates que a cada festa, trobada o reunió social amb gent de la nostra generació ens torturin amb les mateixes cançons suades de qualsevol grup literalment merdós – admetem-ho d’un cop- amb arranjament passat de sintetitzador que sonaven quan érem pre/adolescents. Llavors tenia un passi que no tinguéssim cultura ni criteri musical, però ara ja no, senyors. A la quarantena no serà senzillament una evasió mental per ignorar durant uns segons l’inexorable pas del temps? Si no, no ho entenc. Imagineu-vos que si ja ni tan sols m’agradava aquest tipus de música pop ronya al seu dia, ara que sona, passada no, passadíssima, m’ataca directament els sentits (també hi havia bons grups que van passar pels 80, però no sé per què la gent tendeix a recordar els one hit wonders més infames). I tampoc ens escapem que ens refreguin per la cara objectes ja emblemàtics, programes i sèries de televisió –majoritàriament infumables-, pel·lícules o les típiques parrafades que algú fa córrer de tant en tant sobre com la nostra infància era “més autèntica” perquè no teníem una sèrie d’innovacions tecnològiques sense les quals precisament els qui prediquen això no saben viure (i són els primers que endollen el seu fill a fer trencaclosques a la tablet o a l’iPhone).

back-to-the-future

La nostàlgia, doncs, és una eina poderosa per explotar. I això, sospito, ho saben molt bé els executius cinematogràfics darrera de l’última versió de la saga galàctica per excel·lència. Fa tota la fila que un bon dia es van reunir i van dir: “Què podem posar a una peli Star Wars perquè els fans orgasmin recordant temps millors i no se n’adonin que això no és més que una gran campanya de marxandatge per vendre joguines, tasses, disfresses, legos i el que calgui?” I van fer una llista: “Ha de sortir el Falcó, check; ha de sortir una taverna plena de criatures estrambòtiques, check; ha de sortir un planeta nevat i un planeta desert, check; ha de sortir un robot graciós, check, hem de posar una referència a Darth Vader – moment mano incorrupta de Santa Teresa, segurament el més ridícul de tota la pel·lícula-, check…

Darth

I així van anar omplint una llista amb tots els elements que van creure necessaris per crear un llargmetratge que no és més que una explotació de la “força”, en aquest cas la de la nostàlgia de tota una generació. Una generació que s’asseurà al cinema (amb els seus fills, en molts casos) i recordarà que “meravellosa” va ser la seva infància rebobinant cintes de cassette amb un boli bic mentre berenava pa amb Nocilla. I després correrà a gastar-se el sou en tasses, legos o el que sigui perquè com deia Jorge Manrique a las Coplas por la muerte de su padre Don Rodrigo: “A nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor”.

Jo us els regalo, el cassette, la BH, els Madelman, la Bola de Cristal, les avionetes llençant pilotes de Nivea a la platja, els Juegos Reunidos… l’exercici complet de nostàlgia. És tot vostre. No el vull, no m’interessa. I sobre tot, sobre tot – aquesta sé que és una petició impossible – deixeu de torturar-me amb la música pop dels vuitanta a cada puto sopar. Que som al 2016!

La nena del pou

Publicat dins de General | 1 comentari

Vuitè aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre

Aquest poema de la foto, com bé sabeu, és el meu poema preferit de Josep Palau i Fabre. Quan vaig tenir la sort que em rebés a casa seva, avui fa poc més de quinze anys, un 20 de febrer de l’any 2001, me’l va transcriure manuscrit. Aquí el teniu, és al meu exemplar de Poemes de l’Alquimista.

Nàpols_manuscrit_Palau (II)

 

Avui fa vuit anys que la boira alquímica embolcallà la ciutat de Barcelona i s’endugué en Josep Palau i Fabre. Em ve de gust recordar-vos els meus 50 moments josepalauifabrians, el per què d’aquesta passió que va aparèixer publicat aquí farà quasi quatre anys: http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=219976

Us recordo els comptes de twitter,  tant el meu @BorgesSergi, com el de Josep @PalauiFabre.

 

Publicat dins de Josep Palau i Fabre: L'Alquimista | Envia un comentari

Cócs de sagí

 

Avui és dissabte i he decidit fer cócs. Els he hagut de fer, no tinc altre remei. Si estigués a Gandesa la cosa seria tan fàcil com anar al Forn del Castell i comprar-ne – i compraria la caixa de quilo de cócs de sagí, d’aiguardent i casquetes de cabell d’àngel-, però aquí a Barcelona i des de la distància això és impossible a dia d’avui, ja que encara no s’han inventat els aparells de teletransport. Per sort, però, corre per casa el magnífic llibre Els cócs a la Terra Alta de la Loreto Meix – relació de parentiu a consultar amb la meva mare, que és la que domina els temes de família.

IMG_0076

El de la Loreto no és un simple recull de receptes (n’ha detallades una cinquantena entre les quals hi trobem cócs, bunyols, ametllats, borraines, casquetes, mostatxons, orelletes, rosquilles, tortades, etc…); l’autora també aprofita per fer-nos cinc cèntims de la història, l’etimologia i els orígens de la gran varietat de dolços que trobem a la comarca, poble per poble – cada poble en té les seves variants, ja pot ser en tècnica o en ingredients.

I què són els cócs? Per a aquells no versats en la matèria i per a aquells que no passeu mai lo riu us en citaré la descripció del pròleg: “Els cócs són els dolços tradicionals que s’han elaborat des de fa segles a la Terra Alta amb la base de farina, oli, mel, ametlla i ous. De vegades s’hi afegeixen altres productes, com ara una mica de mistela o aiguardent, llimona o alguna espècie aromatitzant com el celiandre o la matafaluga”.

El seu origen cal buscar-lo en la influència de tots els pobladors que han passat per la Terra Alta: romans, musulmans i els nous pobladors vinguts dels Pirineus després de la reconquesta i en molts casos les receptes s’han anat passant de generació en generació – com totes les receptes casolanes d’aquest món.

IMG_0077

I havent explicat això, us explico com he fet els meus cócs. Els ingredients són ben senzills: sucre, sagí (conegut en català estàndard com a llard de porc – aquella massa blanca greixosa que molta gent no fa servir mai perquè bàsicament no sap què fer-ne), rovells d’ou, farina i pela de llimona ratllada en la següent proporció: 100 gram de sucre i llard i 200 grams de farina per cada rovell.

A partir d’aquí pastem per parts – jo, tramposa de mena, faig servir la Thermomix (perquè sí i perquè puc). Primer he barrejat el sagí amb el sucre. Després hi he afegit el rovell i la pela de llimona i finalment he anat agregant la farina. M’ha quedat una pasta tova que he posat sobre una superfície enfarinada per acabar-la de treballar. Després l’he aplanada amb un corró per deixar-la amb un gruix a ull (un centímetre diu la recepta) i he anat tallat cercles amb un got – no tinc talladors de galeta amb formes i per tant faig servir un got.

IMG_0083 IMG_0084

La recepta no especifica temps ni temperatura de forn, tan sols que quedin daurats. Els he posat 15 min a 150ºC.  Abans, però, els he pintat amb la clara batuda i els he esquitxat amb sucre.

IMG_0089-001

Com deia la meva iaia: “A nadie le amarga un dulce”.

Segons el llibre, aquesta recepta concreta de cócs de Sagí és la de Corbera d’Ebre.

Els cócs a la Terra Alta, Loreto Meix i Boira, 2003, Cossetània Edicions.

La nena del pou

Publicat dins de General | Envia un comentari

Les figueres de moro del parc del Guinardó

Les figueres de moro del parc del Guinardó estan totes putrefactes, totes. No en queda ni una de sana. Fa certa angúnia i tot anar a passejar pel parc. Pels que no hi esteu familiaritzats, el del Guinardó és un dels Tres Turons boscosos de Barcelona. Cobreix una superfície de 15,89 hectàrees amb dues zones diferenciades: una de més urbana al voltant de la plaça del Nen de la Rutlla – altrament anomenada el nen de l’aro, que déu el seu nom a la famosa escultura noucentista de Joaquim Ros i Bufarull que la presideix-, i una zona més boscosa, frondosa i més salvatge que forma l’anomenat parc històric, projectat pels paisatgistes Jean Claud Nicolas Forestier i Nicolau Rubió i Tudorí, amb camins i dreceres que s’enfilen amunt i baixen cap al Carmel per l’altra banda. El parc està coronat per un carrer amb un grup de cases –algunes força rònegues- just al peu del Turó de la Rovira, on es conserven les restes de l’antic barri dels canons, que va créixer aprofitant la infraestructura de la bateria antiaèria instal·lada l’any 37 per protegir Barcelona de l’aviació feixista.

DSC_0225

 

Des que jo recordo el turó ha estat un punt de trobada de joves dels barris dels voltants. Es molt típic veure-hi grups d’adolescents repartits entre les restes de les cases, asseguts damunt les velles rajoles que un temps enrere, i no pas gaire remot -les barraques van ser víctimes de la renovació pre-olímpica de Barcelona-, foren el terra del menjador o de l’habitació d’una família de veïns.

DSC_0217

El 2006 el Museu d’Història de Barcelona va decidir museïtzar mínimament l’espai – ara fins i tot hi ha lavabos- i s’ha posat de moda pujar-hi, fins al punt que alguns dies sembla la Rambla, amb grups de ciutadans i turistes barrejats entre els adolescents, que no renuncien al seu espai privilegiat d’aquest gran balcó amb una vista de 3600 de la ciutat, Collserola i el litoral. De fet és un punt magnífic per gaudir d’una sortida o una posta de sol. També hi ajuden els ascensor funiculars que hi ha al carrer Telègraf des del 2011.

Però jo venia a parlar de les figueres de moro, una de les imatges característiques del parc i, sobre tot, al tram de camí que s’enfila cap als antiaeris i per on ara puja tothom. El seu estat és deplorable i llastimós, i gairebé a tocar del cim hi ha un punt en què el camí passa entre un bosquet de plantes pútrides, mig seques, mig desfetes i mig cobertes per una mena de fong blanc llefiscós – algunes fins i tot semblen escultures. No sé què els ha passat i no sé si Parcs i Jardins podria haver fet res per evitar-ho, perquè una cosa és tenir un parc boscós i semi-salvatge i l’altra és donar una imatge d’abandó suburbial. Tampoc sé si hi ha algun pla per salvar-les o treure-les. Només sé que tal com estan ara mateix fan angúnia. I una mica de llàstima.

DSC_0177 DSC_0188 DSC_0148

DSC_0155Esperem que les boniques i acolorides lobèlies laxiflora que també formen part de la vegetació del parc no acabin com les dissortades figueres de moro.

La nena del pou

 

Publicat dins de General | 2s comentaris

Recordant la sèrie Roma

No fa gaire vaig visitar Nîmes, amb un patrimoni arquitectònic romà impressionant. A Les Arènes el guia ens va explicar una mica la història de Nemausa i com els habitants originals de la ciutat, els volques, es van annexionar voluntàriament a l’imperi romà i fins i tot van ajudar Cèsar en la seva campanya de conquesta de la Gàl·lia, a canvi d’esdevenir una colònia de ple dret. Cèsar va ser assassinat l’any 44aC abans de poder oficialitzar aquest títol i els nemausencs es van aliar llavors amb Octavià – el futur emperador August- en la guerra civil contra Marc Antoni i Cleòpatra, guerra que com ja sabeu va acabar de forma nefasta per a la parella.

No vaig poder evitar recordar la sèrie Roma de l’HBO. Si l’heu vista ja sabeu perquè: La trama s’emmarcava justament en aquest període històric de la transició romana de república a imperi. La sèrie tan sols va durar 2 temporades i l’HBO la va cancel·lar per un problema de pressupost – el projecte més ambiciós del canal nord-americà fins al moment sortia molt car de produir (no sé quin pressupost déu tenir Game of Thrones però és evident que tant els fa en aquest cas o que van aprendre dels seus errors). Creada per William J. MacDonald, Bruno Heller i el veterà guionista i director de cine John Milius (entre els seus crèdits com a escriptor es troba la grandiosa Apocalypse Now i com a director Conan el bàrbar) se centrava en dos personatges ficticis, tot i que basats en dos romans esmentats per Cèsar a la seva crònica de la guerra de la Gàl·lia: Titus Pullo i Lucius Vorenus, interpretats per Ray Stevenson (que aviat podrem veure en el paper de Barbanegra a la sèrie Black Sails) i Kevin McKidd (actor escocès ara totalment desaprofitat – a parer meu, és clar- a Anatomia de Grey).

Stevenson i McKidd com a Pullo i Vorenus a la primera temporada de Roma

Stevenson i McKidd com a Pullo i Vorenus a la primera temporada de Roma

Pullo i Vorenus eren dos legionaris -de la Legió XIII- que es veien directament implicats en la història de Cèsar i Marc Antoni (l’actor irlandès Ciarán Hinds – Mance Rayder de Game of Thrones- i l’anglès James Purefoy – que recentment ha protagonitzat la sèrie The Following).

James Purefoy com a Marc Antoni

James Purefoy com a Marc Antoni

James Purfoy com a Marc Antoni i Lyndsey Marshall com a Cleòpatra

James Purfoy com a Marc Antoni i Lyndsey Marshall com a Cleòpatra

Una de les gràcies de la sèrie era que barrejava les trames històriques i polítiques amb elements de la vida quotidiana i familiar a la república romana. No era històricament acurada, és cert, els seus autors reconeixen haver-se pres llicències artístiques – cosa d’altra banda inevitable quan barreges història amb ficció-  però alhora es van esforçar per donar-li un aire d’autenticitat amb els detalls, un treballadíssim vestuari, l’escenografia i l’ambientació – apartant-se de la imatge clàssica de marbre blanc i togues impecablement planxades d’algunes pel·lícules. Ara bé, com el mateix Heller reconeix: “no estàvem fent cap documental”.

Ciaràn Hinds

Ciarán Hinds era Juli Cèsar

Ciarán Hinds era Juli Cèsar

Tenia detalls cruents de sexe i violència que al seu dia van escandalitzar certa gent (la sèrie es va emetre entre els anys 2005 i 2007) però veient coses posteriors de l’HBO – concretament l’esmentada Game of Thrones- aquí encara es van moderar força. Podríem dir que Roma els va servir de laboratori de proves per al que vindria després en nombrosos aspectes.

El vestuari era una meravella. Aquí, l'actriu Kerry Condon com a Octàvia - la germana d'August

El vestuari era una meravella. Aquí, l’actriu Kerry Condon com a Octàvia – la germana d’August

Ian McNiece en el seu paper de pregoner, que informava d'una manera molt teatral els ciutadans de Roma (i els espectadors de retruc) dels esdeveniments

Ian McNiece en el seu paper de pregoner, que informava d’una manera molt teatral els ciutadans de Roma (i els espectadors de retruc) dels esdeveniments

En dues temporades es va guanyar un munt de seguidors –la cancel·lació va trencar molts cors-, va recopilar força d’elogis de la crítica i nombroses nominacions i premis, entre els quals 7 Emmi i 2 nominacions a globus d’or -millor intèrpret femenina per la britànica Polly Walker pel seu paper de manipuladora mare d’Octavià i millor sèrie dramàtica. No va poder ser i els premis aquell any 2006 van anar a parar a Geena Davis i a Lost, respectivament.

Els carrers de Roma

Els carrers de Roma

De fet, l’únic que puc dir-ne realment és que a mi m’encantava. La sèrie, els actors, la trama, l’ambientació… tot plegat. És a la meva llista d’imprescindibles.

L'amistat entre els dos protagonistes principals era l'ànima de Roma

L’amistat entre els dos protagonistes principals era l’ànima de Roma

Us deixo amb els crèdits inicials, amb música de Jeff Beal.

Puella in puteum

 

 

Publicat dins de Antològiques i patològiques, General | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Una diada castellera a Sant Cugat

Un amic fotògraf portuguès va venir fa poc de visita a Barcelona amb la intenció, entre d’altres coses, de fer fotos de castells. Es veu que feia temps que li rondava pel cap de venir amb amics de Portugal però no havien trobat mai el moment de fer-ho. Així que mirant el calendari casteller vaig veure que diumenge 15 a Sant Cugat hi havia diada amb quatre colles, entre elles els Minyons de Terrassa, que, pels que no estigueu familiaritzats amb el tema casteller, ara mateix són tercers del rànquing – els primers són els lagartus (que són els de Vilafranca). Les altres tres colles eren els Castellers de Sant Cugat, evidentment, amb el senyor Romeva fent pinya, els Castellers de Cerdanyola i els Castellers d’Esplugues.

I vet aquí quina casualitat que els locals va fer la millor actuació de la seva història aixecant i descarregant el seu primer 5 de 8 -un castell que es coneix com “la catedral”. I a més, els Minyons de Terrassa van descarregar el 5 de 9 amb folre, els Castellers de Cerdanyola van descarregar un 4 de 7 amb agulla i la putada del dia va ser que els Castellers d’Esplugues van fer llenya descarregant la torre de 7 i una de les noies – justament una que conec- va acabar a l’hospital amb una costella trencada.

Personalment, vaig trobar que el públic era poc participatiu a l’hora de fer pinya però va ser emocionant veure com els membres de les colles s’abraçaven plorant després d’haver descarregat el 5 de 8 i altres castells grossos. Són moltes hores de dedicació i assajos.

Però tot això venia perquè el Vasco, el meu amic portuguès, volia fer fotos. Podeu veure el reportatge que va fer sobre el tema aquí. https://vasco.exposure.co/castellers-de-sant-cugat 

Afegeixo l’enllaç al meu reportatge sobre el dia que vaig fer per a Qtravel:

http://www.qtravel.es/reportajes/escapadas/una-jornada-de-castellers-en-sant-cugat-del-valles/

La nena del pou

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Envia un comentari