La vida versió Champions League

Procedent de cultura urbanita, no entenia a Emili quan em deia que la manera més fàcil d’ajuntar-se dues persones és casant-se com la gent s’ha casat tota la vida: per l’església, i amb un banquet posterior per a tres-centes persones. Però les coses tradicionals sempre tenen una raó de ser. Els casaments voluminosos valencians són com són perquè vivim en una societat xarxa: no ens casem nosaltres sols; també es casa el nostre entorn.

No m’acaba de fer gens de gràcia tot aquest afer Orange en el qual s’ha estacat fins a la trompa l’elefant de la chaiselongue. I no voldria ara que se’m malinterpretara; que jo també tinc la pell dura, i això de vore el president que em representa embadurnat de corrupció tot resant en direcció a l’altar de l’Audiència Nacional no m’acaba d’afectar, què voleu que diga. És més, he de confessar que escoltar unes crítiques (del que comença a perfilar-se com a oposició) sense sentir vergonya aliena -per primera volta en molts anys- m’ha reportat feliços moments de gaudi descafeinat.  

No ha passat res especialment gros (o nou) últimament. No estic enfadada, ressentida, o trista; però no ho estic perquè crec que hom aprén a viure -per pura supervivència i salut mental- amb el seu elefant al menjador. Intentar viure amb normalitat és la millor manera de convertir l’elefant en un moble. O en una mínima molèstia. Coneixent el propi espai, hom pot intentar fer la vida en la resta de menjador, i més o menys anar acomodant-s’hi. Però aixina i tot, l’elefant continua estant ahí.

M’encanta el número 7. No només perquè és el dia que vaig nàixer, sinó perquè forma part d’aquests números que li donen tant de suc a l’imaginari col·lectiu: les set plagues bíbliques, set nòvies per a set germans, seven, o les set cabretes. Encara recorde un restaurant de València -que li encantaria a Lucrècia-  als afores del Carme, amb una decoració molt kitsch -vaig menjar rodejada de barbies-, on els plats tenen els noms dels set pecats capitals. I parlant de tot, sa majestat na Lucrècia de Borja em va convidar fa uns dies a fer un meme, el meme del 7. Com m’agraden tant ella i el número set, m’hi he llençat de cap. 
I en què consisteix això del meme del 7? Com tot en aquest món, té les seues normes. Quan hom rep el meme, ha de:

1. Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t’ha convidat a memejar (fer meme o fer el memo) 
2. Compartir 7 coses d’un mateix, al blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos. 
3. Convidar a 7 persones a que facen el mateix. 
4. Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs. 
5. Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats… inventa-te’ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics…  

De manera que em demanen compartir 7 coses de mi mateixa. A grans trets, em venen al cap els 7 grans pecats capitals, però no els acostume a posar en pràctica per pura mandra. Podria parlar de 7 manies, però crec que ja les he dites. De 7 grans amors? No en tinc tants. De 7 grans mitjons? En tinc massa. De manera que em decidisc per posar 7 grans moments per a prendre cafè, amb les seues variacions incloses:

1. El café de les 7 del matí, ristretto, ras i curt com un tret de sortida.
2. El café de mig matí, compartit amb companys de feina, amb llet, per a enganyar l’estómac fins l’hora de dinar.
3. El cafè de després de dinar, en la versió que més li agrada a Emili: el bombó (cafè amb llet condensada).
4. El café de tornar a casa -que es converteix en cervesa els divendres, no ho oblidem-. Preferentment amb aroma de caramel, o de gingebre. Sofisticada? No. Capriciosa.
5. El cafè de després del sopar amb els amics, descafeinat -de sobre, sense llet, només amb aigua-. 
6. Els cafenets a La Plana després de dinar, els diumenges, envoltada de converses familiars i de nebots papallonejant pel menjador.
7. El cafè ocasional amb les amigatxes, aquelles amigatxes amb les quals pots anar a veure les pel·lícules de la Meg Ryan o la Jennifer Anniston. Aquests cafens són els més capriciosos, per rars: la complexitat és de capuccino cap amunt. L’ocasió s’ho mereix. 

I ara que he parlat dels meus cafens, m’agradaria sentir les rareses de: Dins d’una capseta de cartró, [Amolls i brases], La comtessa d’Angeville, Mortadel·la casolana, Parlant de Sirenes, Pel paisatge. Roger Cremades, Jo Annota Martorell.

22/01/09. La Torreta D.C.
12.40 pm. 

L’última hora és la més difícil de controlar, pel cansament -propi i alié-. Després d’utilitzar amenaces, extorsions i suborns, constate que la cosa se me’n va de les mans. Em mosqueja la falta de canalització de la verborrea adolescent. He de fer una cosa, i l’he de fer ja. I mentre veig al de l’última fila enlairant un avió se’m presenta al davant la imatge de Jack Bauer com en una aparició de la Mare de Déu -modernitzada, amb pistola i PDA-. “F., estàs detingut!!!”

Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l’adolescència, l’etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l’Olga a Achen i jo a Almoines. 

Per a celebrar que el Paracetamol m’havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m’havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d’acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m’oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra. 

No recorde haver estat mai monàrquica: l’ofici de rei és una farsa que, en cas de ser necessària, no entenc perquè no es podria escollir democràticament. Els requisits per a ser rei són nuls: ni tan sols demanen passar el psicotècnic -cosa que salta a la vista en algunes cases reials europees-. Però confesse que, d’haver d’indultar un ninot de la gran falla de les monarquies mundials, en salvaria a tres. Els reis mags. I si n’haguera de triar a un, em quedaria amb el negre, per raons que no escriuré mai en aquest bloc. 
És per això que de tots els elements decoratius que enlluernen els cels de la comarca, un d’ells m’ha cridat especialment l’atenció. Si fins ara algun estrany corrent Vintage havia portat a penjar pares noels de cocacola pels balcons transformant-los en còpies burdes de lladregots nadalencs, ara, en un arravat antiglobalització, alguns balcons han substituït els santes pels reis. I el resultat ha estat el de trobar als tres reis penjant com una sobrassada durant els 20 dies de vacances de nadal, pobrets, desafiant la gravetat amb les puntetes dels dits encallades en les escales, a mercè de pluja i vent. 

Els meus reis, els únics a qui professe admiració, enguany que m’han fet plorar d’alegria pel regal des del qual ara estic escrivint aquest post, han onejat pels balcons indignament, que ni les bandes de lladregots més organitzades. En tot cas, si algú li ha pres gust a això de penjar reis pel balcó per tal de rebaixar la seua dignitat monàrquica, ara, passat el dia de reis, propose que substituïsquen als reis de l’orient per un ninot de qualsevol de les cases reials europees. I si aquests tres primers mesos de l’any els acaben fent nosa al balcó, quan arriben les falles que indulten al tió. 

No acostume a fer grans bons propòsits. Si alguna volta n’he fet cap, probablement l’he realitzat amb el mateix afany que si no l’haguera fet: segons les ganes. Però les circumstàncies d’aquest any nou i d’aquestes vacances són especials, de manera que aprofite per a elaborar un llistat públic en aquest blocg; a vore si la vergonya m’ajuda a obligar-me en els bons propòsits d’aquest any 9.

1. El primer dels bons propòsits és no tornar a escriure això de any “9”, que com Canal 9 ho ha suat tant, és més vell que la Xarito.

2. Descivilitzar-me. Necessite urgentment una cura de desintoxicació de “Civilization”, EL joc d’ordinador. M’he passat les vacances de Nadal conquerint el món: i el més graciós és que el rècord de punts de conquesta el tinc amb un líder que es diu Obama.

3. Retornar a la vida rural, que amb això del mal temps i que es fa de nit a les 6 de la vesprada tinc aquesta faceta biodegradada.

4. Procurar, en la mesura del possible, continuar sent tan feliç com fins ara, malgrat que 2009 serà un any de canvis -fins i tot més que en 2008, m’atreviria a dir-. 

5. And last but not least: continuar retransmitint-ho tot, tot i tot en directe ací, en aquests apunts diaris (que ni són apunts ni són diaris, però em permetreu la llicència poètica). I vosaltres que ho vejau.

Vivia molt bé atrinxerada en la meua comunitat autònoma de la tercera planta des que fa tres estius la mare em va exiliar de l’habitació xicoteta del costat del piano per enviar-me a l’àtic, la meua llar diàfana de 60 metres quadrats amb bany privat. Però com diu Jefferson en la Constitució Americana: “When in the course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve their political bands….”, t’has d’independitzar. 

Hui hauria de ser el dia Mundial de la Salut, per allò que diem tots els anys: que no ens toca mai, i que, mentre tingam salut, en què em quede com estava, prou. Enguany, però, el meu dia de la salut té un al·licient econòmic: no m’ha tocat la loteria, però he cobrat la meua nòmina (de la Conselleria!) i en els temps que corren, el luxe ve a ser el mateix.

La meua primera nòmina des de fa més d’un any. Quin goig. Certament, els diners no fan la felicitat. Però, collons, ajuden. Això de cobrar a final de cada mes em sembla una cosa de màgia, i si tot continua aixina començaré a veure a la Conselleria no com a un aparell burocràctic, sinó com una ONG que es dedica a fer-me la vida més fàcil. Aquesta falta de costum a la bona vida -o a una vida laboral digna- es manifesta en converses surrealistes com la que he tingut aquesta vesprada amb una coneguda, una mestra amb qui vaig treballar quan estava fent pràctiques. M’ha preguntat per les vacances i li he contestat emocionada:
– Les vacances? Pagades!
Potser no m’ha tocat la grossa, però qui no és consola és perquè no vol.

– Carret d’ordinador amb 16 portàtils: 2500 €
– Pack de llibre de text amb guia didàctica:  80 €
– Radiocaset amb CD per a fer “listenings”: 30 €
– Quadern del professor:                               5 €
– Bolígraf roig per a posar notes:                   1 €
– Aspirines per al mal de cap:                         6 €

Descobrir tot el que els teus alumnes indomables han aprés després de sis setmanes -malgrat Fontdemora-: no té preu

Però no ho digau en veu molt alta, no siga que Conselleria se n’assebente i em faça pagar per anar a treballar…

No he heredat la tradició catòlica de la mare, ni l’ateïsme iracund del convers que caracteritza a mon pare (d’aquells ateismes que es cultiven a base de subratllar la bíblia). Però de tots dos he aprés una certa tradició de paraula com a medicina: les paraules que, cura-sana, amb un conjur i un beset són capaces de guarir ferides quotidianes.

El cura-sana val als quatre anys, evidentment (una edat on val pràcticament tot). Però no als vint ni als trenta, ni menys encara als quinze. En aquest punt cadascú es decanta per la via que més li agrada: el literari, a la literatura. El filòsof, a la filosofia. I les marujes 2.0 com jo, entre altres coses, al morbo de guaranejar (tafanejar) en les vides virtuals alienes exposades en la blogosfera. I a la presentació de totes tres coses vaig anar el divendres passat, en el llibre que ens hem menjat a mitges Emili i jo Idees i paraules, de Vista Parcial.

Els filòsofs de la presentació trobaven en el llibre trets literaris, i els literats, ho veien com una exposició clara i diàfana dels pensaments de Tobies sobre la filosofia. I jo, que ni sóc filòsofa ni literària, hi veig una agradosa combinació entre literaura, filosofia i blog, a mode -ara que el cura-sana ja no ens funciona-d’aspirina de l’intel·lecte.

Dient que el domini del teclat és la nova forma “alfa-betització” no descobrisc la sopa d’all. Però el mite que els xiquets saben informàtica per gernació espontània i que pràcticament naixen amb un ratolí sota el braç, ja és una altra cosa. Sense anar més lluny, no fa massa vaig desenterrar de sota una capa espessa d’abrics una aula informàtica portàtil. Empesa per una onada de progressisme didàctic (ara que estic acabada de deslletar de la mamella universitària), decidisc integrar les TIC a l’aula d’anglés, donant per sentada certa cultura cibernètica en els meus alumnes metroflogs.