La punteta de l’iceberg
Durant molts anys les falles van ser per a mi un excentricisme folclòric que no arribava a mig somriure de zàping. Després de les primeres falles in situ, vaig tancar la festa a la carpeta oficial de les tocades d’ous -i m’enclaustrava uns dies al meu búnquer made in moros i cristians, una festa igual d’ostentosa i primitiva, però meua, al capdavall-. Afortunadament, un passeig per Gandia en falles -fa 5 anys- de la mà d’un jutge de falles em van il·luminar en la part exterior de la festa. Però desenganyeu-os: un monument de falla només és la punta de l’iceberg.
Enguany, precisament, tenia més ganes que mai d’eixir a disfrutar de la festa. Desafortunadament, m’he convertit des de fa uns dies en un catàleg de virus primaverals -que quan Pepe, el metge em va donar el diagnòstic, amigdalitis, bronquitis i rinitis alèrgica, tot a la una com Fuenteovejuna, em van vindre ganes de cantar-li Bingo-.
En tot cas, gràcies a la falla d’El Mosquit he pogut infiltrar-me dins el món de la falla des de fa uns mesos: primer com a col·laboradora del llibret, i després com a jurat de llibres de falla de Gandia. Els tinc tots el casa, i són una meravella. Desconeixia la quantitat -i qualitat, en molts casos- de textos. I aquesta també és només una altra de les puntetes de l’iceberg. Emissions falleres, ofrenes de flors, partides de truc, llibret, falla, desfilades, coreografies, pintes, brials i sabates, teatre de Ligorio Ferrer, pirotècnia i mascletaes… La cremà pot ser hui, però moltes voltes és fàcil oblidar que hi ha molt més darrere de les falles a més de l’espectacularitat voluptuosa d’aquest art efímer.
I si algú té curiositat, qui també ha participat en el llibret faller, en una col·laboració que m’ha paregut genial és Emili, amb aquest poema sobre Obama.
Tots saben el que donen itenen de social i cultural a l’ambit domestic qualsevol festa i les falles en particular.
Però a les acaballes no deixen de ser foc i fum crematistic de molts esforços esmerçats, promocionats des de la dictadura com a opi expiatori al poble que no redunden en benecifi del país, més enllà de la part social que té qualsevòl festa arreu del món..
Moltissim esforç i dedicació amb el folklore festiu tot l’any per part de la gent al País Valencià, que no serveix gaire bé per res, mé enllà del dies de festa.
De les falles el que més m’agrada són els colors i imaginar-les; la resta -inclosos els versos- fums; com tantes altres coses realitat efímera.
Estic convençut del que dius i, de segur que jo no li pose ganes, però no trobe falles d’aquestes interessants ací a València. I se que n’hi ha, i que hi treballa gent amb ganes de fer de les falles una festa popular i valenciana, però allò que més abunda és la burrera ortogràfica, el mal gust estètic i la xaranga de calbot i passdoble. Ho sent, potser perquè jo també soc de moros i cristians, que, malgrat totes les crítiques possibles (i lògiques), si més no, entenc.
El poema d’Emili és genial!!
A mi les Falles ni fu ni fa, ni me van ni me venen, a la meua zona no se n’han fet mai, només m’afectaren quan vaig viure a València perquè vivía al centre de tot i hi havia dies que m’entraven ganes de baixar al carrer i posar-me a matar a gent a mascletaes, però res important…
i el segon… però encara no hi he arribat (o no m’hi han fet arribar). No sé… sé que el que dius és cert… però haurem d’esperar a l’any que ve (en qualsevol cas)…
Josep Blesa ha obert nou bloc…