Canvi d’estat
Publicat el 6 de maig de 2009 per martainsa
És la primera volta a la vida que canvie d’estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l’anell daurat a l’anular esquerre. Des que me’l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l’he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me’l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!
Qualsevol que haja estat fan (i estudiant!) d’en Tusón segur que no pot evitar una certa visió antropocèntrica en aquestes coses. Sé que físicament no ha canviat res des de la setmana passada -tret de l’anell que em rellueix sota la pantalla del portàtil-; però la meua consciència antropocèntrica indoeuropeista em remou els àtoms cada vegada que recorde l’enfilall de fórmules rituals -que no és només un si, o un no, que això només passa a les pel·lícules americanes, i els americans tècnicament no són indoeuropeus-. Alguna cosa ha canviat. Ara no parle del meu xic, ni del meu novio. Ara Emili és el meu Home. I jo, la Dona. Si continue madurant a aquest ritme, en comptes de cumplir-ne 30 en juny, hauré de començar a témer per la menopausa.
Pel que fa a perspectiva del nostre matrimoni -i ho dic ara que estic en plena lluna de mel escarfoxada al sofà de casa acabant entregues retardades i estudiant oposicions-, no és gens romàntica. No vull romeus i julietes. Preferisc els Simpson: una cosa casolana, diària i divertida, tan senzilla i necessària com beure aigua.
Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari
Com li he dit a l’Emili, fa uns moments… Enhorabona i a gaudir de l’aigua fresca.
De debó!
Marta, la boda va ser genial. Tots ho vàrem passar molt bé i estem molt contents que sigueu ben feliços (que ho sereu, n’estic segur, i ja ho sou, de fet). Enhorabona!
Ah, tranquil·la: ben prompte no et donaràs compte que portes l’anell i algun dia, te’l llevaràs, per curiositat, i et trobaràs que t’ha deixat un solc de carn blanca, una marca que et recordarà com n’ets, de feliç, i quina sort que has tingut de trobar a Emili (com jo vaig trobar en el seu moment a Maite).
Felicitats, cunyada (ara ja ens podem tractar així, oficialment).
Se nota en el que dius i com ho dius, crec que la mereixes, la mereixem tots i uns pocs menys la troben. Gaudeix-ne, sincerament te la desitjo.
Cordialment.
Ara el que segueix…
Vagi bé
A gaudir d’aquest moments de felicitat i fer visites, com a marit i muller, a les respectives famílies. Que sigau molt feliços…
Enric
Moltes felicitats, Marta! Ara sí que et podem tractar de senyora, oi?
La narració del pre-casori que ens has anat regalant amb aquesta gràcia teua que nostrossenyor t’ha donat ha estat impagable. Que sigueu molt feliços i que mengeu molts anissos! (I que la teua parròquia blocaira també en siguem essent testimonis per molts anys.)
La Regis
a Emili i a tu… I a més m’he assabentat que us va casar un valldalbaidí (Enrique Benavent)… quan l’Església valentina estarà a l’altura del que cal (i no ho dic pel bisbe Enrique)?
… i visca els simpsons!
Ja ho sap l’Emili que penses fer d’ell un Homer?
Ara ja no se li pot dir SENYORETA! Enhorabona (per enèssima volta) i que sigau molt molt però que molt feliços!!!
(en candeleta espere pròxims posts (que tarden lo que tinguen que tardar) sobre eixe següent pas en el meravellós univers de la parella, imagine’s de què li parle, que estic amb l’amiga roja i estos dies pense molt en eixes coses)
És un lloc bonic, sí. I moltes gràcies per l’oferiment del llibre de la Belli!! Parlem per via interna a vore si pot ser, però no veig (i igual ho tinc davant dels morros) on hi ha el teu e-mail al teu blog (si és que el tens per ahí posat). Dis-me algo al meu, que està al perfil!
Comtessa: paciència, anem a no forçar les passes naturals de les coses 🙂 Ara et localitze per via interna.
Borinotus: Emili ja sap que està fet un Homer, tot i que no sé quin dels dos, si l’americà o el grec 🙂
Marina i Registres, moltes gràcies per les felicitacions des de la Xina i des de la casa nova amb hort respectivament 🙂 (mmmm, enciams!)
Valldalbaidí: efectivament ens va casar un altre valldalbaidí. Més concretament, de Quatretonda. I tot va eixir perfectament.
Enric: gràcies! Per cert, gràcies també per allò que tu i jo sabem! Amb el tràfec no t’he enviat encara un correu agraïnt-ho degudament.
Imma, Joan, Josep i Príncep de les Milotxes, moltes gràcies! (per cert, Joan, molt bona, la foto!:)
Juli, gràcies per les felicitacions! M’alegre que ho passares bé. Ara bé, ja fa anys que tu i jo ens podem dir cunyats oficialment. A qui li pots dir cunyat ara és a Emili!
però encara arribe a hora de tirar-vos un grapadet d’arròs, no?
No cregues que sols és estrany per a tu. Nosaltres estàvem les quatre
en la boda super estranyades de vore’t de blanc. No sé, era com una
cosa que ja la sabies, però no et quadràvem així.
Moltes felicitats. Ah, i no t’agobies, que si anem així, les opos no les farem, perquè la convocatòria no eixirà. bsts
..encara que una mica tard…