Comença la travesia pel desert
F. portava amb mal de cap des de setembre, cada vegada més sovint, cada vegada més fort. Després d’insistir, ens deriven a neuropediatria, un nom que només de sentir-lo em posa la pell de gallina. Només han fet falta la caiguda de dos peces de dòmino per enviar-nos a La Fe, eixe nom que cap mare vol sentir per a ella ni per a ningú. L’hospital Sant Francesc de Borja de Gandia està bé: és un hospital comarcal per a naixements, braços trencats i antibiòtics. Hi he estat amb els tres fills, mai res traumàtic. Com a molt un diagnòstic de celiaquia que ara em fa riure.
La Fe, no. La Fe és un edifici enorme que recull tots els casos estranys del País Valencià i de fora. És la torre pediàtrica on s’acumulen tots els casos d’atzar que no desitgem ni a l’enemic; la loteria del dimoni. És el lloc on venen els fills dels altres, perquè sempre pensem que als nostres no els pot tocar això. No m’ha tocat mai ni la pedrea, com pot ser F un cas entre cent mil?
Ara que ens diuen valents i campions, potser perquè és complicat que et diguen alguna cosa més. Però jo no en tenia cap gana que F fóra ni valent ni campió; no ens atrevim ni a creuar un semàfor en roig quan no ve cap cotxe. Però no hi ha res que es puga dir; ni res que es puga fer. Com a molt busque voluntaris per a fotre’ls colps de puny; però amb la porta del bany em basta, en sèrio. Amb la mà rodejada amb una tovallola, és clar, que amb tot el merder només em falta trencar-me una mà. Això només complicaria una logística que sota circumstàncies normals ja té un dèbil equilibri. Són dies d’oscil·lar entre la negació i la ràbia.
Algú es preguntarà que com m’atrevisc a escriure en un bloc amb el que m’està passant. No busque exhibicionisme de dolor; és un pur instint de supervivència. La recerca d’un cert equilibri mental, les crosses del cervell. Un full virtual on vomitar bilis.
Sé que no es pot comentar res. Gràcies.