La casca de reis
“Senyor rei:
la palla i les garrofes per al seu rossí
i la casca i els joguets, per a mi”
Eixa ha estat tradicionalment la rebuda dels xiquets de la Safor als reis, tal dia com hui, des de fa generacions.
A La Font d’en Carròs, el poble originari de la meua família, des de fa anys els reis van de casa en casa, repartint els regals. Mai saps quin rei et tocarà, però sempre saps que et tocarà una casca i tot de joguets.
La casca és un dolç de reis, estrictament. Està fet amb farina d’ametla, confitura de boniato, sucre i ou. És ideal: un dolç sense gluten. La seua confecció és relativament cara, però segurament més fàcil d’elaborar que el “tortell”.
La casca es posa sempre en la mateixa caixa de cartró, i acabat el dolç, es guarda per a l’any vinent.
Quan ma mare era menuda, l’època de la postguerra, les mares cosien una nina de tela, i les xiquetes rebien per a reis la casca i la nina. En general, la nina “es perdia” al cap de poques setmanes, i l’any següent els reis en portaven una altra sospitosament semblant, amb un vestit diferent, o algun detall canviat. Però allò que era invariable era la casca.
Esta nit anirem a dormir esperant que els reis ens porten coses, i les obrirem demà pel matí -cosa excepcional, perquè els reis sempre han passat per ma casa la nit del 5, i no el matí del 6, però les circumstàncies entenem que son particulars-. Sabem que portaran una casca, i que tindrem dolcet de reis per uns quants dies, perquè la casca és un dolç que resisteix molt bé el pas dels dies. Es decora amb bombons, llepolies i xocolate, i solem menjar-ne durant el mes de gener, després de dinar, amb el cafè.
Només recorde un any que no em va abellir menjar casca.
I des d’ací porte al coret als xiquets/es que han de passar estos dies a l’hospital.