La vida versió Champions League

No he cregut mai en Déu, ni pràcticament en res. Ara sí. Ara crec en els neurocirugians. Quan em van dir que li farien un forat al crani del meu fill i li posaria un tub per arribar a la glàndula pineal li vaig preguntar que per quin forat podia travessar el cervell. Va mig somriure i em va explicar que hi havia una manera de fer-ho sense causar dany cerebral. Continue avui en dia sense entendre-ho, però el miracle del metge està ara dinant fideus després d’haver llegit un llibre i continuar amb la seua tasca de matemàtiques escolar (a casa). El cas és que l’operació a la què van sotmetre a Ferran ni tan sols té res d’extraordinari -per a ells!-, està considerat un procediment rutinari.

No m’hi havia parat a pensar mai, i desitjaria no estar fent-ho; però hi ha feines que van més enllà de la feina. Hi ha molta gent que seria capaç d’ensenyar matemàtiques o anglès, que ara he fallat a la feina i ha vingut una altra persona a continuar la meua tasca sense conseqüències. Riu-te dels dotze treballs d’Hèrcules. Els neurocirugians per a mi han passat a ser semidéus a la terra.