Tracta’m normal
Si aquest post fóra un article científic l’abstract seria el següent: tinc un fill amb càncer, i el millor que pots fer per mi és tractar-me normal.
No costarà d’imaginar que la preocupació per la salut de F. resulta dolorosa del matí fins a la nit; com ja he explicat, la compostura em flaqueja al llarg de les hores. Quan estic normal puc eixir de casa, però el meu equilibri anímic és delicat. No sé mai com acabarà un dia que no ha començat malament.
Sóc la primera persona del meu entorn social proper amb un fill malalt; per tant no sé si altra gent reacciona igual pel que fa a l’aspecte social de la malaltia. A banda del drama de F, la cosa que més em pesa és caminar pel carrer i trobar-me cares llargues. No sé si és això a què es refereix la gent quan diu que el càncer està estigmatitzat. Posa que no et passa res i cada vegada que camines pel carrer i et trobes algú, et fa una cara llarga, de pena i dolor. Pitjor encara, et trobes gent que et vol abraçar, besar, i plorar a les teues espatlles. Si a una persona normal això li pot amargar el dia; imagina’t algú com jo, que sóc un drama que camina.
Un dels grups on millor em trobe actualment és el grup d’atletisme, on ningú no sap res. Fa una setmana, mentre estirava, algú em va mirar i em va dir: mira-la ella, sempre tan feliç. Lluny d’ofendre’m, em va envair una sensació de gratitud. Una hora d’abdominals i sèries; i la idea, durant una mil·lèssima de segon, que sóc feliç.
Si poguera demanar un desig, evidentment, faria desaparèixer el càncer de la faç de la terra. Que tot tornara a ser com abans. El segon desig, si no se’m poguera concedir el primer, seria: si et trobes amb mi somriu-me, i explica’m un acudit, o els teus drames personals. Sé que els teus drames no es poden comparar als meus, que són terribles; però lluny d’ofendre’m, m’ajudes a tindre cinc minuts de vacances de dolor. No demane més.