PAISATGE AMB FIGURES
Malgrat aixecar-nos amb el sol lleugerament velat, després d’esmorzar, a quarts de vuit, la boira ja és història. L’aire és net. Han fet anar els boixets, les gotes, damunt la teulada, tota la nit. Enfilem, per la Fageda d’en Jordà, cap al difunt volcà de Santa Margarida. El malmès poema de Maragall, en una placa, no fa justícia a l’indret. El bosc, tot just dutxat de rou, ens rep amb una tovallola al cap d’heura i de molsa. Un sol entrellucat entre els anorèxics faigs d’escorces esgarrapades de gris, com si un gat de fum s’hi hagués despenjat des del capdamunt amb les urpes. Alguns amb mitenes de líquens. Als peus, moqueta de retalls dentats d’ocre, vermell i marró. S’hi respira una quietud fraternal. Més tard tot ho empudegarà un gurigall de Kevins i Jenífers amb xandalls i sabates d’anar a jugar bitlles.
Hi ha qui s’ha avançat per començar l’ascensió de seguida. Hi ha qui s’ha quedat enrere esquarterant confidències. D’altres, fan fotografies. Res no crida a la pressa. N’observo les cares i els gestos d’aquests que em són i em fan. Em ve al cap el què va escriure l’escriptora Mary McCarthy, en una carta, a la seva amiga, la filòsofa Hannah Arendt: "L’amistat, avui, en aquest món delirant, deslligat del temps natural, no es manifesta en grup, sinó només cara a cara, en la soledat íntima. Però es necessita més que la intimitat de les paraules privades i els fets conviscuts. Cal que s’estableixi un diàleg profund, de persona a persona, un diàleg on descobrir l’altre i on l’altre es retrobi en tu. " Massa vegades, som planetes porucs d’abandonar la nostra òrbita per demanar una abraçada que ens manca, per donar un somriure que ens sobra.